Avorriment[1]

La Mercè i la seva mare seuen al cosidor; la nena en una cadira de balca, tocant la finestra; la dona en una butaqueta al davant de l’armari de la roba, que omple tot el pany de paret. Al costat de la porta, el rellotge de pèndol —que quasi arriba al sostre— va marcant mandrosament el temps que passa. Entre mare i filla hi ha una taula robusta, material, tangible, plena de peces de roba per repassar, i també hi ha un mur invisible, però encara més sòlid, fet de retrets i de recels.

Cada vegada que la Mercè aixeca la mirada de les agulles es troba amb els ulls de la seva mare, i avui són uns ulls que li fan por, de tan distants i freds que són. Perquè li quedi ben clar que està castigada, havent dinat, amb els plats nets cap per avall eixugant-se al costat de la pica, la seva mare se l’ha enduta al cosidor, li ha fet la primera passada, d’un pam més o menys d’ample, i li ha manat que s’assegués i que no es mogués de la cadira en tota la tarda.

—I resa perquè el teu pare no ho sàpiga —li ha dit.

A la Mercè, que acaba de fer dotze anys, l’amenaça del pare no l’espanta gaire, perquè és l’única noia i el seu pare li té una devoció. Fa una mica de morros i bufa, però comença a treballar la llana dòcilment amb els seus dits petits, que d’un natural ja són maldestres, però que ara, que els té plens de penellons que li fan una coïssor insuportable, encara es mouen amb menys gràcia. Se’ls mira i es mossega els llavis per aturar el somriure que li surt de dins, i s’encanta acariciant-se’ls, somniadora, i el seu cor surt per la finestra, vola per sobre el pati i se’n va enllà, enllà...

—No badis, que és per a avui —la renya la seva mare, i la nena torna a les agulles amb desgana.

De tant en tant hi ha un punt rebel que se li escapa i que serà un forat, però li és igual, perquè el que fa és inútil, llarg i prim com una botifarra, no servirà per a res i és fet de restes aprofitades de llanes aspres, d’uns colors que no s’avenen gens, però en això consisteix en part el càstig, a tenir-la ocupada sense fer res de divertit o útil i, sobretot, a tenir-la tancada a casa i no deixar que surti. I avui, precisament, que és al cosidor tan avorrida, els seus germans són a l’era; juguen a bitlles, just a sota la finestra, perquè ella els senti i gruï. També m’és igual, pensa. Els germans de la Mercè, tret d’en Biel, el més petit, són bordegassos que esgarrien nius, es banyen nus a la bassa i empaiten les nenes sortint d’estudi. Amb els ulls fixos a les agulles, que fan un sorollet que ha començat essent alegre, però que ara ja és tediós —tic-tic, tic-tic, tic-tic—, juga a destriar les veus que sent i a endevinar quants nois hi ha. Els seus dos germans grans, segur, i en Tomàs, el fill de l’altra masia, i el nen petit, que rondina perquè no el deixen jugar. Escolta una miqueta més amb el cos tens, delint-se tota per abocar-se a la finestra. No: en Joan no hi és pas.

Dos quarts. Punt pla. Una passada del dret i una del revés. Fa un moment, la seva mare ha tancat la finestra i les veus dels nois s’han fet petites. La Mercè aixeca la mirada i l’observa: sargeix molt seriosa uns mitjons del seu germà petit amb un ou d’alabastre. Que enfadada que està! I quina coïssor, els dits! Acaba una altra passada, amb dos forats inclosos, i sospira. Quin avorriment! De cop, una espurna d’esperança la sacseja: això que fa, tan lleig, pot ser un tros de manta per abrigar els gats que neixin, si és que els pot salvar com l’última vegada. La Mercè rumia: quan va amagar la gata a les golfes, que a l’hora de la veritat no la va trobar ningú i tothom es pensava que era morta fins que va aparèixer amb els gats —dos de negres i dos de rossos— que ja tenien dos mesos llargs i ningú no es va veure amb cor de matar-los, llavors sí que la van renyar i li van fer molts crits, però al cap de poc la seva mare li va fer un petó, li va dir que no ho fes més, i ja va estar. I, en canvi, ara ni li parla ni la mira, com si l’hagués avorrida. I no n’hi ha per a tant, pensa la nena. Ara ha acabat els mitjons i gira el coll d’una camisa del pare, que està molt gastat. Li tremolen una mica les mans, o només li ho sembla? Però la boca sí que és més recta que els altres dies; tant, que sembla que no hagi somrigut mai, les galtes li cauen, té el front arrugat i el cos estranyament tibat, com si de cop s’hagués fet vella. Tan dolça que és quan li diu, rient: «Mercè, Merceneta, la meva nina, què n’hem de fer, de tu?».

La Mercè no ho entén. Ni quan li va tallar els cabells al seu germà petit i li va fer tot ple d’escales, la seva mare no es va enfadar tant com ara. És veritat que quan, sense voler, amb en Joan, jugant, van cremar el camp de baix, que estava a punt de segar, el seu pare li va ventar dos clatellots. Però, després, ell i la seva mare la van abraçar i vinga fer-li petons, de tanta angúnia de pensar que podien haver pres mal... I era tot un camp, que es va cremar. Per provar, desfà expressament un punt i li dóna les agulles a la seva mare perquè l’hi culli. Ara em somriurà, pensa, i de mica en mica s’anirà desenfadant. Però la seva mare li desfà en silenci la passada sencera, i l’anterior, que té els dos forats, i li torna les agulles sense ni mirar-la. A la Mercè se li encongeix el cor. Tan gros és, el que he fet?, es pregunta. Una mica de ressentiment comença a fer niu a dintre seu. El rellotge toca una hora en punt i a la Mercè no li havien semblat mai tan tristos, tan solemnes, aquells tocs. Aixeca la mirada i es fixa en la mimosa, que s’ha fet en dos dies tota de color d’or. La tarda passa com si es volgués quedar eternament. Se senten sorolls a la cuina. La Mercè posa aigua de la gerra en un got sense vessar-ne gens i l’ofereix a la seva mare.

—Vol aigua, mare? —li diu conciliadora, però la dona diu que no, i el cor de la nena es tanca lentament com una petxina que fins ara era oberta.

Entra de cop el nen petit, les espardenyes descordades, els genolls pelats, una llesca de pa a la mà i tot de perles de suor a sobre el llavi. Va de dret a la seva germana, feliç d’haver-la trobat.

—Què fas? —li pregunta, agafant el tros teixit amb les mans molt brutes—. Que no véns a jugar?

—La teva germana està castigada.

La veu de la seva mare, tan aspra, l’ha sorprès.

Mira la Mercè amb els ulls esbatanats. Què ha pogut fer malament, la seva germana estimada, si li pela les taronges, li agafa les móres que són massa amunt, li bufa les picades i mai li frega els genolls massa fort, encara que la ronya que hi porti incrustada no li marxi del tot? Què ha pogut fer, la seva Mercè, de malament? Va amb el rostre ple de preocupació cap a la seva mare i se li asseu a la falda.

—Per què està castigada, la Mercè? —li pregunta, i se’l veu tan seriós, tan angoixat per la seva germana, que a la mare se li entendreix el cor. Li ensaca amb força la camisa a dintre els pantalons i li corda les espardenyes.

—Cauràs —li diu. I després, acaronant-lo, endolcint la veu, li explica—: Tu no pateixis, Biel: són coses de grans —el nen es mira la mare amb els seus ulls puríssims i prem els llavis. S’acosta altre cop a la seva germana i es frega les galtes amb la llana tan aspra.

—Això que fas, què és? —li pregunta, i la Mercè li diu a cau d’orella que és per embolicar els gatets que tornin a néixer.

El nen, que recorda molt bé el daltabaix que hi va haver pels gats amagats a les golfes, es gira instintivament cap a la seva mare amb un ensurt.

—Mercè, avui rebràs —diu la mare seriosa, i el nen surt de pressa del cosidor, no fos cas que rebés ell també, però des de la porta mira la seva germana amb devoció i li somriu.

Minva la tarda i creixen les passades. A fora, els pardals xisclen. La Mercè canta fluixet una cançó que els ha ensenyat la mestra. L’últim vedell que ha nascut crida la seva mare. Un altre punt perdut. Altre cop la Mercè demana a la mare que l’hi culli i altre cop ella es limita a arreglar la feina barroera de la nena desfent-li de nou la passada i li torna les agulles sense mirar-la ni dir-li res. A la Mercè, la decepció li omple els ulls de llàgrimes. Tan mal fet és, això que he fet?, pensa. És tan mal fet com un pecat d’aquests que el mossèn diu que l’ànima se’t torna negra i no hi ha qui la renti? Més pecat que agafar les hòsties de la sagristia, aquell dia que tenien tanta gana? Més pecat que deixar anar tots els conills de les gàbies el dia abans de la festa major perquè no en matessin cap? No pas, conclou, molt convençuda.

Dos quarts. La tarda s’acaba. El sol, que primer era una taca de llum a la paret, ha anat llepant tots els rajols, ha escalfat una estona els peus de la Mercè i, ara fa un moment, ha desaparegut. Pel camí, lluny, se senten els esquellots de les vaques que tornen. La mare encén un quinqué i apareixen les primeres ombres, i, amb aquesta claror, el seu rostre és encara més dur, tan dur que la Mercè té por que no torni mai més a ser el d’abans. La troca s’ha fet petita i a penes queda llana. La Mercè s’aixeca, deixa la mitja a sobre la taula i surt de la cambra sota la mirada severa de la seva mare.

—Vaig a fer pipí. Puc, no? —li pregunta, descarada.

A fora encara és clar. Baixa els graons de la cuina de dos en dos, i es planta en un moment al darrere la casa. Camina fins al final del pati a poc a poc, amb el cor a la gola. No se sent res ni hi ha ningú.

—Joan! —crida amb un fil de veu tota agitada. I el fill petit dels amos, que és un xicot alt i espigat, cabells i pell molt foscos, que no aparenta els catorze anys que acaba de complir, surt de darrere de l’abeurador.

—Fa molta estona que t’espero —li diu com si resés.

—M’han castigat —xiuxiueja ella—. Perquè ahir algú ens va veure.

En Joan sent que les galtes li cremen. Ahir al paller! L’alè de la seva amiga feia olor de menta i els seus ulls eren un mar de blat on volia nedar. Els dits de l’un eren a dintre els dits de l’altre, ben estrets, fins que ella va fer un gest de dolor pels penellons, i ell va anar petonejant cada dit, cada ferida, mentre ella se’l mirava avergonyida i riallera. Agraïda, li va oferir els seus llavis tan tendres i el noi els va tastar, tot suat, encès com si de cop li hagués pujat la febre. Després va sentir un decandiment i un vertigen molt dolç, i no podia parar de petonejar la boca de la filla dels masovers —amb qui fa quatre dies havien cremat rostolls, caçat granotes a la bassa i escopit a terra per fer fang—, que ara li semblava una marededéu, de tan preciosa.

A la Mercè les cames li tremolen una mica. Allarga les mans i li ensenya els dits.

—Ja no em fan tant de mal —li diu, i somriuen tots dos, drets a sota la figuera, indiferents al temps que passa, pendents només l’un de l’altre, dolçament espantats.

—Voldràs que et torni a fer petons, aquesta nit? —li pregunta ell tancant els ulls, amb una veu molt ronca.

—Si tu vols —diu ella.

—Jo sí que vull —diu ell.

La mare de la Mercè ha sortit a buscar-la i la troba que torna de pressa, esvalotada.

—Què feies, tanta estona? —li pregunta.

—No res —diu la nena, abaixant el cap perquè no se li vegin els ulls, de cop tan resplendents—; és que m’ha semblat sentir que allà baix hi havia la gata, que en tot ahir no la vaig veure i em feia patir.

La seva mare l’agafa del braç i la fa entrar.

—Passa, que no tens remei —li diu—. I recorda que estàs castigada.

Al cosidor hi ha el seu germà petit potinejant la llana. La Mercè se l’asseu a la falda i li fa molts petons. Assaja per a aquest vespre. El nen li desfà les trenes i riu, i a ella el cor li xiscla d’una alegria que no havia sentit mai.

Nàdia

La mare l’ha despertada com cada dia, aixecant la persiana de l’habitació i cantant-li «bon dia bon dia bon dia al dematí». S’ha assegut al llit, li ha omplert la cara de petons i li ha fet pessigolles i, com cada dia, ha pensat que la seva filla feia olor de pa calent. La nena ha obert els ulls ensomniats, ha mirat la seva mare i ha somrigut amb un aire plàcid i afectuós.

—Ha dormit bé, la meva princesa?

—Sí.

—Has somniat?

—No.

—M’estimes?

—Sí.

—Fem un pipí?

—Sí.

A la cambra de bany, la nena s’extasia. Els cabells! No se’n recordava, dels cabells tallats! Ahir van anar a la perruqueria i la perruquera li va fer un tallat fantàstic, el millor que li han fet mai de la vida. El va triar ella mateixa d’una revista de pentinats per a c

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X