La història comença...

Vet aquí una vegada una taverna que reposava tranquil·lament a la vora del Tàmesi, a Radcot, a un dia ben bo a peu des de la font. Hi havia un gran nombre d’hostals i tavernes a la part superior del Tàmesi en el moment en què va tenir lloc aquesta història, i et podies emborratxar en tots, però, més enllà de la cervesa i la sidra de costum, cadascun oferia un plaer especial. Al Red Lion de Kelmscott era la música: els gavarrers hi tocaven el violí al vespre i els formatgers cantaven tristament sobre amors perduts. A Inglesham hi havia el Green Dragon, un refugi de contemplació perfumat de tabac. Si eres jugador, l’Stag d’Eaton Hastings era el lloc adequat, i si preferies les bregues, no hi havia lloc millor que el Plough, just als afores de Buscot. El Swan de Radcot tenia la seva pròpia especialitat. Era el lloc on anar per escoltar històries.

El Swan era un hostal molt antic, potser el més antic de tots. L’havien construït en tres parts: una era vella, una altra era molt vella i l’altra era encara més vella. Aquests elements diversos havien quedat harmonitzats pel sostre de palla que els cobria, el liquen que creixia a les velles pedres i l’heura que grimpava per les parets. A l’estiu, hi anava gent de les ciutats que sortia d’excursió amb el nou ferrocarril, llogava una xalana o un esquif al Swan i passava la tarda al riu amb una ampolla de cervesa i un pícnic, però a l’hivern tots els parroquians eren d’allà, i es congregaven a la sala d’hivern. Era una cambra senzilla a la part més antiga de l’hostal, amb una sola finestra que travessava la paret gruixuda de pedra. Quan era de dia, per aquesta finestra es podia veure el pont de Radcot i el riu que passava per sota les tres serenes arcades. De nit (i aquesta història comença de nit), el pont estava ofegat per la negror i no era fins que les orelles sentien el so greu i sense límits de grans quantitats d’aigua en moviment que es podia distingir amb la vista l’extensió negra i líquida que corria a fora la finestra, canviant i onejant, fosca i, tanmateix, il·luminada per una energia que produïa ella mateixa.

De fet, ningú no sap quan va començar la tradició d’explicar històries al Swan, però podria haver tingut alguna cosa a veure amb la batalla del Pont de Radcot. El 1387, cinc-cents anys abans de la nit que va començar aquesta història, dos grans exèrcits es van trobar al pont de Radcot. El qui i el perquè són massa llargs per explicar-los, però el resultat va ser que tres homes van morir en combat (un cavaller, un servent i un noi) i vuit-centes ànimes es van perdre, ofegades a les maresmes, mentre intentaven fugir. Sí, exacte. Vuit-centes ànimes. Això és molta història. Els seus ossos reposen a sota del que ara són camps de créixens. Pels voltants de Radcot conreen créixens, els cullen, els posen en caixes i els envien a les ciutats en gavarres, però ells no se’ls mengen. Són amargants, es queixen, tan amargants que et couen a dins i, a més, qui vol menjar unes fulles que s’alimenten de fantasmes? Quan una batalla com aquesta passa just davant de casa teva, i els morts t’enverinen l’aigua de boca, simplement és natural que vulguis explicar-ho una vegada i una altra. A còpia de repeticions, acabaries sent-ne un expert. I després, quan la crisi hagués passat i centressis l’atenció en altres coses, què hi ha més natural que aplicar aquesta nova habilitat a altres relats?

La mestressa del Swan era la Margot Ockwell. Hi havia hagut Ockwells al Swan des que la gent tenia memòria, i molt probablement des que existia el Swan. El seu nom legal era Margot Bliss, perquè estava casada, però la llei era una cosa per a viles i ciutats; aquí al Swan seguia sent una Ockwell. La Margot era una dona atractiva que s’acostava a la seixantena. Podia aixecar barrils sense cap ajuda i tenia les cames tan fermes que mai no sentia la necessitat de seure. Corria el rumor que fins i tot dormia dreta, però havia donat a llum tretze criatures, per tant era evident que en algun moment es devia haver ajagut. Era la filla de l’anterior mestressa, i la seva àvia i la seva besàvia havien portat l’hostal abans que elles, i a ningú no se li feia gens estrany que hi hagués dones portant el Swan de Radcot. Simplement anava així.

El marit de la Margot era en Joe Bliss. Havia nascut a Kemble, vint-i-cinc milles riu amunt, a dues passes d’allà on el Tàmesi surt de la terra amb un fil d’aigua tan prim que és poc més que una taca d’humitat al sòl. Els Bliss patien tots del pit. Naixien menuts i malaltissos i la majoria deixaven aquest món abans de fer-se grans. Els nadons Bliss es tornaven més prims i pàl·lids a mesura que s’estiraven, fins que expiraven completament, generalment abans de fer deu anys i sovint abans de fer-ne dos. Els supervivents, incloent-hi en Joe, arribaven a l’edat adulta més baixets i menuts del que era habitual. El pit els estossegava a l’hivern, els rajava el nas, els ulls els ploraven. Eren bondadosos, de mirada afable i somriures freqüents i juganers.

Amb divuit anys, orfe i incapaç de fer feines físiques, en Joe havia sortit de Kemble per buscar la fortuna fent no sabia què. Des de Kemble, hi ha tantes direccions en les quals es pot anar com a la resta del món, però el riu sempre tira; cal tenir un instint de contradicció fortíssim per no seguir-lo. Va arribar a Radcot i, com que tenia set, es va aturar a fer una beguda. El jove d’aspecte fràgil amb els cabells negres que li queien pesadament i contrastaven amb la pell blanca seia sense que ningú es fixés en ell, allargant el got de cervesa, admirant la filla de l’hostalera i escoltant una o dues històries. El va captivar el fet d’estar assegut entre persones que pronunciaven en veu alta la mena de contalles que ell havia sentit viure dins del seu cap des que era petit. En un moment de silenci va obrir la boca i li va sortir un «Vet aquí una vegada...».

Aquell dia en Joe Bliss va descobrir quin era el seu destí. El Tàmesi l’havia portat a Radcot i a Radcot es va quedar. Amb una mica de pràctica va veure que podia fer servir la llengua per narrar qualsevol mena de relat, tant si era una tafaneria com un esdeveniment històric, una rondalla, un conte popular o bé de fades. El seu rostre en moviment podia expressar sorpresa, agitació, alleujament, dubte o qualsevol altre sentiment tan bé com qualsevol actor. I, a més, hi havia les celles. Negres i exuberants, explicaven la història tant com les paraules. S’ajuntaven quan s’acostava un moment transcendental, feien contorsions quan un detall mereixia ser observat ben atentament, i s’arquejaven quan un personatge potser no era el que semblava. Mirant-li les celles, estant atent a la complexitat de la seva dansa, et podies adonar de tota mena de coses que altrament podien passar-te per alt. Poques setmanes després de començar a beure al Swan, sabia com encisar tots els que l’escoltaven. I també tenia encisada la Margot, i ella a ell.

Quan va haver passat un mes, en Joe va caminar seixanta milles fins a un indret força allunyat del riu, on va explicar una història en un concurs. Va guanyar el primer premi, naturalment, i es va gastar els beneficis en un anell. Va tornar a Radcot gris de fatiga, va caure rodó al llit i s’hi va estar una setmana i, en acabat, es va agenollar i va demanar la mà a la Margot.

—No ho sé... —va dir la seva mare—. Aquest noi pot treballar? Pot guanyar-se la vida? Com mantindrà una família?

—Miri la caixa —va observar la Margot—. Miri com tenim molta més feina des que en Joe va començar a explicar històries. Imagini’s que no m’hi caso, mare. Se’n podria anar, d’aquí. I llavors, què?

Era veritat. Últimament la gent venia més sovint a l’hostal, i de més lluny, i s’hi quedaven més estona per escoltar les històries que explicava en Joe. Tots gastaven en beguda. El Swan anava d’allò més bé.

—Però amb tots aquests joves forts i ben plantats que venen, i tant com t’admiren..., no t’aniria millor un d’aquests?

—El que vull és en Joe —va dir la Margot amb veu ferma—. M’agraden les històries.

I es va sortir amb la seva.

Això va passar gairebé quaranta anys abans dels esdeveniments d’aquesta història, i mentrestant la Margot i en Joe havien pujat una gran família. En vint anys havien engendrat dotze filles robustes. Totes tenien els espessos cabells castanys i les cames fermes de la Margot. Quan van créixer es van convertir en joves tirant a plenes, amb somriures alegres i un bon humor que no s’acabava mai. Ara totes estaven casades. Una era una mica més grassa i una altra una mica menys plena, una, una mica més alta, i una altra, una mica més baixa; una, una mica més rossa, i una altra, una mica més morena, però en tots els altres aspectes s’assemblaven tant a la seva mare que els parroquians no les podien distingir i, quan tornaven a la fonda per ajudar les temporades de més feina, les coneixien universalment com Margot Petita. Després de portar al món totes aquestes filles, hi va haver una pausa en la vida familiar de la Margot i en Joe, i tots dos van pensar que els anys de tenir criatures ja havien passat, però aleshores va arribar l’últim embaràs i en Jonathan, el seu únic fill.

Amb el coll curt i la cara de lluna, els ulls ametllats amb una inclinació exagerada cap enlaire, les orelles i el nas delicats, i una llengua massa grossa per a la boca que no parava de somriure, en Jonathan no s’assemblava als altres nens. A mesura que creixia es feia evident que també era diferent en altres aspectes. Ara tenia quinze anys, però quan els altres nois de la seva edat esperaven amb ganes esdevenir homes fets i drets, en Jonathan ja en tenia prou de creure que viuria sempre a l’hostal amb el pare i la mare, i no desitjava res més.

La Margot encara era una dona forta i ben plantada, i els cabells d’en Joe s’havien tornat blancs, però tenia les celles tan fosques com sempre. Ara tenia seixanta anys, que per a un Bliss era ser vellíssim. La gent atribuïa la seva supervivència a la cura infinita que en tenia la Margot. Aquests últims anys de vegades estava tan feble que es passava dos o tres dies seguits estirat al llit, amb els ulls tancats. No dormia; no, el que visitava en aquests períodes era un indret més enllà del son. La Margot es prenia amb calma les seves temporades d’enfonsament. Mantenia el foc encès per assecar l’aire, li feia passar brou refredat per entre els llavis, li raspallava els cabells i li allisava les celles. Altres persones patien quan el veien suspès en aquell estat tan precari entre una alenada líquida i la següent, però la Margot ho acceptava serenament. «No patiu, es posarà bé», deia. I era veritat. Al capdavall, era un Bliss. El riu se li havia anat filtrant a dins i li havia empantanat els pulmons.

Era una nit de solstici, la nit més llarga de l’any. Feia setmanes que els dies s’anaven escurçant, primer gradualment i després precipitant-se fins que ara ja era fosc a mitja tarda. Com és ben sabut, quan les hores de lluna s’allarguen, els humans van a la deriva, sense la regularitat dels seus rellotges mecànics. Fan capcinades al migdia, somien a l’hora d’estar desperts, obren completament els ulls quan és negra nit. És temps de màgia. I quan les fronteres entre el dia i la nit s’estiren i són més fines, els passa el mateix a les fronteres entre els mons. Els somnis i les històries es barregen amb l’experiència viscuda, els vius i els morts es freguen quan van amunt i avall, i el passat i el present es toquen i se superposen. Poden passar coses inesperades. Va tenir alguna cosa a veure el solstici amb els esdeveniments del Swan? Ho hauràs de jutjar tu mateix.

Ara que saps tot el que s’ha de saber, la història pot començar.

Els bevedors que s’havien aplegat al Swan aquella nit eren els habituals. La majoria eren peons de gravera, cultivadors de créixens o gavarrers, però en Beszant, el que arreglava barques, també hi era, i l’Owen Albright, que havia seguit el riu fins al mar feia mig segle i havia tornat al cap de vint anys convertit en un home ric. Ara l’Albright tenia artritis, i només la cervesa forta i les històries li podien reduir el dolor dels ossos. Eren allà des que la llum s’havia esvaït del cel, buidant els gots i tornant-los a omplir, donant cops a les pipes per buidar-les, ataconant-les de nou amb tabac d’olor forta i explicant històries.

L’Albright narrava la batalla del Pont de Radcot. Al cap de cinc-cents anys d’explicar-la, qualsevol història es pot quedar una mica passada, i els narradors havien trobat una manera d’animar el relat. Hi havia parts de la història que estaven fixades per la tradició (els exèrcits, la topada, la mort del cavaller i el seu servent, els vuit-cents homes ofegats), però la fi del noi no n’estava. No se sabia res d’ell llevat que era un noi, que era al pont de Radcot i que es va morir allà. D’aquest buit sorgia la invenció. Cada vegada que explicaven la història, els parroquians del Swan ressuscitaven el noi desconegut d’entre els morts per infligir-li una mort nova. Havia mort incomptables vegades al llarg dels anys, de maneres cada cop més extravagants i entretingudes. Quan una història és teva i l’expliques, tens dret a prendre’t algunes llicències, però ai de qualsevol visitant ocasional del Swan que intentés fer el mateix. El que el noi pensava d’aquesta resurrecció regular és impossible de dir, però l’important és que despertar els morts no era una cosa estranya al Swan, i val la pena recordar aquest detall.

En la narració d’aquella nit, l’Owen Albright el va conjurar com un jove artista ambulant que havia anat a distreure les tropes mentre esperaven ordres. Fent malabars amb uns punyals, va relliscar al fang i els ganivets van caure al seu voltant i es van clavar a la terra humida, tots menys el darrer, que li va anar a parar de dret a l’ull i el va matar instantàniament abans que la batalla hagués començat. La innovació va causar murmuris d’aprovació, que es van apagar ràpidament per poder continuar la història, i a partir d’aquí la narració va seguir més o menys el curs de sempre.

Després hi va haver una pausa. No estava bé saltar massa de pressa a una altra història abans d’haver paït degudament l’anterior.

En Jonathan havia estat escoltant amb atenció.

—Tant de bo pogués explicar una història —va dir.

Ho va dir somrient (en Jonathan era un noi que sempre somreia), però sonava una mica trist. No era estúpid, però l’escola li havia resultat incomprensible, els altres nens s’havien rigut de la seva cara peculiar i de les coses estranyes que feia, i per tant l’havia deixat estar al cap d’alguns mesos. No havia aconseguit dominar la lectura ni l’escriptura. Els habituals de l’hivern estaven acostumats al nano dels Ockwell, amb totes les seves rareses.

—Prova-ho —va proposar l’Albright—. Explica’n una ara.

En Jonathan s’ho va pensar. Va obrir la boca i va esperar, ansiós, a sentir què en sortia. No res. La cara se li va recargolar de riure i les espatlles se li van agitar de la gràcia que es feia a si mateix.

—No puc! —va exclamar quan es va recuperar—. No puc!

—Doncs una altra nit serà. Practica una mica, i quan estiguis a punt t’escoltarem.

—Explica tu una història, pare —va dir en Jonathan—. Va!

Era la primera nit que en Joe tornava a ser a la sala d’hivern després d’una temporada d’enfonsament de les seves. Estava pàl·lid i no havia dit res en tot el vespre. Ningú no esperava que expliqués cap història en aquell estat tan delicat, però quan el seu fill el va animar va fer un lleuger somriure i va aixecar la vista cap a un racó de la sala on el sostre s’havia enfosquit de tants anys de fum de llenya i tabac. Era el lloc, suposava en Jonathan, d’on venien les històries del seu pare. Quan els ulls d’en Joe van tornar a la sala, estava a punt, i va obrir la boca per parlar.

—Vet aquí una vegada...

Es va obrir la porta.

Era tard perquè arribés algú nou. Fos qui fos, no es va afanyar a entrar. El corrent d’aire fred va fer vacil·lar les espelmes i va portar la sentor hivernal del riu a la sala plena de fum. Els bevedors van aixecar la vista.

Tots els ulls ho van veure, però durant un llarg moment ningú no va reaccionar. Intentaven entendre què era el que veien.

L’home —si és que era un home— era alt i fort, però tenia un cap monstruós i tots es van quedar parats en veure’l. Era un monstre d’una rondalla? S’havien adormit i allò era un malson? El nas estava tort i aixafat, i a sota hi tenia un gran forat obert, fosc de sang. Com a visió, ja era prou horrorosa, però aquella criatura terrible portava als braços un gran titella, amb la cara i les extremitats pàl·lides i els cabells pintats i lluents.

El que els va moure a actuar va ser l’home mateix. Primer va bramar, un gran rugit tan deforme com la boca d’on sortia, i després va ensopegar i va trontollar. Un parell de jornalers es van aixecar d’un bot just a temps per agafar-lo per sota els braços i aturar la caiguda perquè no topés de cap amb les lloses del terra. Alhora, en Jonathan Ockwell va fer un salt endavant des de la llar de foc, amb els braços estirats, i allà li va caure el titella amb un pes sòlid que va agafar per sorpresa els músculs i les articulacions.

Tots van recuperar els sentits i van estirar l’home inconscient en una taula. Van arrossegar una segona taula perquè les cames de l’home hi poguessin reposar al damunt. Llavors, quan el van tenir ben estirat, es van quedar tots drets al seu voltant i van aixecar les espelmes i les llànties damunt seu. Els ulls de l’home no es van bellugar.

—És mort? —es va preguntar l’Albright.

Hi va haver una ronda de murmuris indistints i moltes celles arrufades.

—Doneu-li copets a la cara —va dir algú—. A veure si això el fa tornar en si.

—Un traguet de licor segur que funciona —va suggerir un altre.

La Margot es va obrir pas a cops de colze fins al cap de la taula i va estudiar l’home.

—No li doneu cap bufetada. No amb la cara en aquest estat. Ni tampoc li feu baixar res per la gola. Espereu només un moment.

La Margot es va girar cap al seient a la vora del foc. Hi havia un coixí, el va agafar i va tornar a la taula. Amb l’ajuda de la llum de les espelmes, va localitzar un puntet blanc a la roba de cotó. Estirant-lo amb l’ungla, en va treure una ploma. Les cares dels homes l’observaven amb els ulls molt oberts de la perplexitat.

—No crec que pugui despertar un mort fent-li pessigolles —va dir un treballador de la gravera—. Ni tampoc un viu, no en aquest estat.

—No li penso fer pessigolles —va contestar ella.

La Margot va posar la ploma damunt dels llavis de l’home. Tots van mirar. Durant un moment no hi va haver res; després les parts més lleugeres i flonges de la ploma van tremolar.

—Respira!

L’alleujament aviat va donar pas a una perplexitat renovada.

—Però qui és? —va preguntar un gavarrer—. Algú el coneix?

Tot seguit hi va haver uns moments de rebombori general, durant els quals van analitzar la qüestió. Un creia que coneixia tothom del riu des del castell d’Eaton fins a Duxford, que devien ser unes deu milles, i estava segur que no havia vist mai aquell individu. Un altre tenia una germana a Lechlade i estava segur que allà tampoc no havia vist mai aquell home. Un tercer va dir que potser sí que havia vist aquell home en algun lloc, però com més se’l mirava, menys disposat a jugar-se-la estava. Un quart es va preguntar si no era un dels gitanos del riu, perquè era l’època de l’any en què baixaven amb les seves embarcacions per aquell tram de riu, on els observaven amb suspicàcia, i tothom s’assegurava de tancar les portes amb clau a les nits i guardar a cobert qualsevol cosa que es pogués transportar. Però amb aquella jaqueta de llana bona i aquelles botes de cuir tan cares... no. Aquell home no era cap gitano espellifat. Un cinquè home se’l va quedar mirant i després va observar, amb aire triomfal, que l’individu tenia ben bé l’alçada i la constitució d’en Liddiard de la granja Whitey, i oi que tenia els cabells del mateix color? Un sisè va assenyalar que en Liddiard era allà mateix, a l’altre costat de la taula, i quan el cinquè va mirar, no ho va poder negar. Al final de totes aquestes discussions, es va acordar que el primer, el segon, el tercer, el quart, el cinquè, el sisè i tots els altres presents no el coneixien..., o almenys això es pensaven. Però, amb l’aspecte que tenia, qui en podia estar segur?

En el silenci que va seguir aquesta conclusió, un setè home va parlar:

—I què li deu haver passat?

La roba de l’home estava totalment xopa, i l’olor del riu, verda i marró, el cobria completament. Un accident a l’aigua, això era evident. Van parlar dels perills del riu, de les aigües que podien enganyar fins i tot el més savi dels homes del riu.

—Hi ha cap barca? Voleu que surti a veure si en veig una? —es va oferir en Beszant, que arreglava embarcacions.

La Margot netejava la sang de la cara de l’home amb moviments ferms i delicats. Va fer una ganyota quan va revelar el gran tall que li partia el llavi superior i li dividia la pell en dues solapes que s’obrien per mostrar les dents trencades i les genives plenes de sang.

—Deixeu estar la barca —els va indicar—. És l’home, el que importa. Aquí hi ha més coses de les que jo puc arreglar. Qui vol córrer a buscar la Rita? —Va mirar al seu voltant i va veure un dels jornalers massa pobres per beure gaire—. Neath, tu vas lleuger. Pots anar corrent a Rush Cottage i portar la infermera sense ensopegar? Amb un accident per nit ja n’hi ha prou.

El jove se’n va anar.

Mentrestant en Jonathan s’havia quedat apartat dels altres. El pes del titella xop el molestava, així que va seure i se’l va posar bé a la falda. Va pensar en el drac de paper maixé que els artistes ambulants havien portat per a una funció el Nadal passat. Era dur i pesava poc, i havia ressonat amb un lleuger tac-tac-tac quan hi havia picat amb les ungles. Aquell titella no estava fet del mateix material. Va pensar en les nines que havia vist, farcides d’arròs. Pesaven i eren suaus. Mai no n’havia vist cap d’aquella mida. Li va ensumar el cap. No feia gens d’olor d’arròs..., només de riu. Els cabells estaven fets amb cabells de debò, i no podia esbrinar com els havien enganxat al cap. L’orella era tan real, que la podrien haver modelat a partir d’una orella de debò. Es va meravellar amb la precisió perfecta de les pestanyes. Va posar amb delicadesa la punta d’un dit sobre els extrems humits i suaus que feien pessigolles, i això va fer que la parpella es mogués una mica. La va tocar amb la màxima delicadesa; hi havia alguna cosa al darrere. Relliscosa i globular, era flonja i ferma alhora.

Un impuls obscurament incomprensible es va apoderar d’ell. Darrere les esquenes dels seus pares i dels parroquians, va sacsejar amb delicadesa la figura. Un braç va relliscar i va penjar de l’articulació del colze, gronxant-se d’una manera com no s’hauria de gronxar el braç d’un titella, i va notar un moviment d’aigua que pujava de nivell, amb força i de pressa, a dins seu.

—És una nena.

Amb tot el debat al voltant de l’home ferit, ningú no el va sentir.

—És una nena! —va repetir, més fort.

Es van girar.

—No es desperta.

Va aixecar el petit cos xop perquè ho poguessin veure per ells mateixos.

Es van acostar a en Jonathan i es van quedar drets al seu voltant. Una dotzena de parells d’ulls afligits van reposar sobre el petit cos.

La pell li llambrejava com l’aigua. Els plecs del vestidet de cotó estaven enganxats a les línies suaus de les extremitats, i el cap es vinclava des del coll en un angle que cap titellaire podria aconseguir. Era una nena, i ells no se n’havien adonat, cap d’ells, tot i que era evident. Quin artesà podria arribar tan lluny, fer una nina tan perfecta i després posar-li un vestit senzill de cotó com el que podria dur la filla d’un pobre de solemnitat? Qui pintaria una cara d’aquella manera macabra i sense vida? Quin creador, llevat del bon Déu, tenia la capacitat de fer la corba d’aquell pòmul, la geometria d’aquella canyella, aquell peu delicat amb cinc dits, cadascun amb la seva forma, mida i detall? És clar que era una nena! Com podien haver pensat una altra cosa?

En aquella sala on normalment hi havia un gruix tan gran de paraules, es va fer el silenci. Els homes que eren pares van pensar en els seus fills i van decidir no mostrar-los altra cosa que amor durant la resta de les seves vides. Els que eren vells i mai no havien sabut què era tenir un fill propi van patir una gran punxada d’absència, i als que no tenien fills i encara eren joves els va ferir l’anhel de tenir la seva progènie als braços.

Al capdavall es va trencar el silenci.

—Valga’m Déu!

—És morta, pobrissona.

—Ofegada!

—Posi-li la ploma als llavis, mare!

—No, Jonathan. Per a ella ja és massa tard.

—Però amb l’home ha funcionat!

—No, fill meu, ell ja respirava. La ploma només ens ha mostrat la vida que encara tenia a dins.

—Potser encara és dins d’ella!

—És evident que ja ha passat a millor vida, pobreta. No respira i, a més, només has de mirar-li el color. Qui portarà la pobra nena a la sala llarga? Agafa-la tu, Higgs.

—Però allà fa fred —va protestar en Jonathan.

—A ella no li farà res —va dir la mare, i li va acariciar l’espatlla—. En realitat ella ja no és aquí i al lloc on ha anat no hi fa mai fred.

—Deixi’m portar-la.

—Tu porta la llanterna, i obre-li la porta al senyor Higgs. Pesa molt per a tu, amor.

El treballador de la gravera va agafar el cos dels braços d’en Jonathan, que començaven a fallar, i la va aixecar com si no pesés més que una oca. En Jonathan va il·luminar el camí al voltant de la casa fins a un petit edifici auxiliar de pedra. Una porta gruixuda de fusta donava pas a un magatzem estret sense finestres. A baix, simplement hi havia terra atapeïda i les parets mai no s’havien enguixat, ni cobert amb panells de fusta ni pintat. A l’estiu era un bon lloc on deixar un ànec plomat o una truita que encara no hi havia ganes de menjar-se; una nit d’hivern com aquella hi feia un fred terrible. Sortint d’una paret hi havia una llosa de pedra, i va ser allà que en Higgs va ajeure la nena. En Jonathan, que recordava com era de fràgil el paper maixé, li va subjectar el crani —«perquè no es faci mal»— quan va entrar en contacte amb la pedra.

La llanterna d’en Higgs va projectar un raig de llum a la cara de la nena.

—La mama ha dit que és morta —va dir en Jonathan.

—És veritat, nano.

—La mama diu que és en un altre lloc.

—Hi és.

—Sembla que sigui aquí, per a mi.

—Se li han buidat tots els pensaments. La seva ànima se n’ha anat.

—No podria estar adormida?

—No, nano. A hores d’ara s’hauria despertat.

La llanterna projectava ombres vacil·lants damunt la cara immòbil; l’escalfor de la llum intentava emmascarar el blanc mort de la pell, però no podia substituir la il·luminació interior de la vida.

—Hi va haver una noia que va dormir cent anys, una vegada. La van despertar amb un petó.

En Higgs va parpellejar amb ràbia.

—Crec que això només era un conte.

El cercle de llum va sortir de la cara de la nena i va il·luminar els peus d’en Higgs que es dirigien de nou a la sortida, però a la porta es va adonar que en Jonathan no era al seu costat. Es va girar i va aixecar la llanterna a temps per veure com s’inclinava i feia un petó a les fosques al front de la nena.

En Jonathan va observar atentament la nena. Aleshores les espatlles se li van enfonsar i es va girar.

Van sortir, van tancar la porta amb clau i se’n van anar.

El cadàver sense història

Hi havia un metge a dues milles de Radcot, però ningú va pensar a fer-lo cridar. Era vell i car i la majoria dels seus pacients es morien, cosa que no animava gaire. En lloc d’això van fer el més assenyat: van fer anar a buscar la Rita.

Així va ser com, quan feia mitja hora que havien estirat l’home a les taules, es van sentir passos a fora i la porta es va obrir per deixar passar una dona. A banda de la Margot i les seves filles, que formaven part del Swan igual que el terra de fusta i les parets de pedra, era molt estrany veure una dona a la taverna, i tots els ulls es van fixar en ella. La Rita Sunday no era ni alta ni baixa, i tenia els cabells ni foscos ni clars. En tots els altres aspectes, la seva aparença no era habitual. Els homes l’avaluaven i li trobaven defectes en gairebé tot. Tenia els pòmuls massa alts i massa angulosos; el nas era una mica massa gros, la mandíbula una mica massa ampla, la barbeta una mica massa prominent. El seu millor tret eren els ulls, que tenien una forma prou bona, tot i que eren grisos i miraven les coses massa serenament des de sota de les celles simètriques. Era massa gran per ser jove i a altres dones de la seva edat ja les havien tret de la llista de dones que podien ser avaluades, però en el cas de la Rita, malgrat la manca d’atractiu i les tres dècades de virginitat, encara tenia alguna cosa difícil de definir. Era la seva història? La infermera i llevadora local havia nascut en un convent, hi havia viscut fins a l’edat adulta i havia après tot el que sabia de medicina a l’hospital del convent.

La Rita va entrar a la sala d’hivern del Swan. Com si no fos conscient de tots els ulls que tenia a sobre, es va descordar el sobri abric de llana que portava i va treure els braços de les mànigues. El vestit de sota era fosc i sense ornaments.

Va anar directament cap a l’home ajagut, cobert de sang i encara inconscient damunt la taula.

—T’he escalfat aigua, Rita —li va dir la Margot—. I també tens draps, tots nets. Què més necessitaràs?

—Més llum, si pot ser.

—En Jonathan ha anat a buscar més llanternes i espelmes al pis de dalt.

—I molt possiblement... —Després de rentar-se les mans, la Rita explorava amb delicadesa l’abast del tall al llavi de l’home— ... una navalla i un home amb bon pols que sàpiga afaitar amb delicadesa.

—En Joe ho pot fer, oi?

En Joe va assentir.

—I licor. El més fort que tinguis.

La Margot va obrir el pany de l’armari especial i en va treure una ampolla verda sense etiqueta. La va deixar al costat de la bossa de la Rita i tots els bevedors se la van mirar. Sense etiqueta, tenia els senyals d’haver estat destil·lada de manera il·legal, cosa que volia dir que el contingut devia ser prou fort per tombar un home.

Els dos gavarrers que aguantaven llanternes per damunt del cap de l’home van veure la infermera burxar el forat que tenia per boca. Amb dos dits coberts de sang en va treure una dent trencada. Al cap d’un moment en va treure dues més. Tot seguit els dits exploradors van anar als cabells encara humits. Va examinar cada polzada del cuir cabellut.

—Les ferides del cap només són a la cara. Podria ser pitjor. Molt bé, comencem traient-li aquesta roba molla.

Va semblar que la sala tenia un ensurt. Una dona soltera no podia despullar un home sense trasbalsar l’ordre natural de les coses.

—Margot —va suggerir la Rita tranquil·lament—, podries donar-los instruccions?

Es va girar d’esquena i es va dedicar a col·locar bé les coses que treia de la bossa, mentre la Margot donava instruccions als homes per treure-li la roba, recordant-los que actuessin amb delicadesa —«Encara no sabem on més pot estar ferit. No ho empitjorem!»—, i descordava botons i llaços amb els seus dits maternals quan ells estaven massa borratxos o els faltava traça. La roba va fer una pila a terra: un tabard amb moltes butxaques, com el d’un gavarrer però fet amb una roba més bona; botes de cuir resistents amb les soles acabades de canviar; un cinturó de debò, quan un treballador del riu s’espavilaria amb una corda, calçotets llargs de punt gruixuts i una samarreta de punt sense mànigues a sota de la camisa de feltre.

—Qui és? El coneixem? —va preguntar la Rita mentre mirava cap a una altra banda.

—Pel que sé, mai no l’havíem vist. Però costa de dir, tal com està.

—Li heu tret la jaqueta?

—Sí.

—Potser en Jonathan podria donar un cop d’ull a les butxaques.

Quan la infermera es va tornar a girar de cara a la taula, el seu pacient estava despullat i havien estès un mocador blanc per protegir-li les vergonyes i la reputació de la Rita.

Ella va notar com els ulls dels homes anaven un moment a la cara d’ella i es tornaven a apartar.

—Joe, li hauries d’afaitar el llavi superior amb tanta delicadesa com sigui possible. No aconseguiràs que quedi perfecte, però fes-ho tan bé com puguis. Ves amb compte al voltant del nas, que el té trencat.

Va començar a examinar-lo. Primer li va posar les mans als peus i després va pujar pels turmells, les canyelles, els panxells... Les mans blanques destacaven damunt la pell més fosca de l’home.

—És un home acostumat a estar a l’aire lliure —va dir un treballador de la gravera.

La dona va palpar ossos, lligaments i músculs, apartant tota l’estona la vista de la seva nuesa, com si les puntes dels dits li veiessin millor que els ulls. Treballava de pressa, i de seguida va saber que almenys allà tot estava bé.

Al maluc dret de l’home, els dits de la Rita van vorejar a poc a poc el mocador blanc i es van aturar.

—Més llum aquí, si us plau.

El pacient tenia una rascada greu al llarg d’un flanc. La Rita va inclinar l’ampolla verda de licor damunt d’un drap i el va aplicar a la ferida. Els homes del voltant de la taula van torçar els llavis en expressions d’empatia, però el pacient no es va moure gens.

La mà de l’home reposava al costat del maluc. Estava inflada al doble de la mida normal, descolorida i plena de sang. Allà també hi va aplicar licor, però algunes marques no van marxar encara que les fregués unes quantes vegades. Taques fosques com la tinta, però no era la foscor dels blaus, ni tampoc sang seca. Interessada, li va aixecar la mà i les va examinar de prop.

—És fotògraf —va dir.

—Que em bombin! Com ho saps?

—Pels dits. Veieu aquestes marques? Són taques de nitrat de plata. És el que fan servir per revelar les fotografies.

La Rita va aprofitar la sorpresa causada per la notícia per treballar al voltant del mocador blanc. Va pressionar l’abdomen amb delicadesa, sense trobar-hi indicis de lesions internes, i va continuar cap amunt, més amunt, i la llum la seguia, fins que el mocador blanc va desaparèixer en la foscor i els homes es van quedar tranquils perquè la dona tornava a estar sana i estàlvia a la zona del decòrum.

Després de perdre la meitat de la barba espessa, l’aspecte de l’home no era menys espantós. El nas deformat encara era més prominent, el tall que li partia el llavi i pujava cap a la galta semblava deu cops més greu ara que era visible. Els ulls, que normalment doten d’humanitat una cara, estaven tan inflats que no es podien obrir. La pell del front s’havia inflat en un bony ensangonat; la Rita en va treure estelles del que semblava fusta fosca, el va netejar i després es va concentrar en la ferida del llavi.

La Margot li va passar agulla i fil, totes dues coses esterilitzades amb el licor. La Rita va posar la punta a lloc, la va clavar a la pell i, quan ho va fer, la llum de l’espelma va tremolar.

—Si algú ha de seure, que ho faci ara —va indicar—. Amb un pacient n’hi ha prou.

Però ningú no estava disposat a admetre la necessitat de seure.

Va fer tres puntades polides, passant bé el fil, i els homes o bé van apartar la vista o van mirar, fascinats per l’espectacle d’una cara humana sargida com si fos un coll de camisa esquinçat.

Quan va haver acabat, l’alleujament era audible.

La Rita va contemplar la seva obra.

—Ara fa una mica més bona cara —va reconèixer un dels gavarrers—. Si no és que simplement ens hem acostumat a veure’l.

—Mmm —va fer la Rita, com si hi estigués mig d’acord.

Va allargar la mà cap al centre de la cara i, agafant fort el nas entre el polze i l’índex, el va girar amb fermesa. Es va sentir el soroll característic de tendrums i ossos movent-se (un cruixit que també era en part xipolleig), i la llum de l’espelma va tremolar violentament.

—Agafeu-lo, de pressa! —va exclamar la Rita.

I per segona vegada aquella nit, els jornalers van suportar el pes d’un altre home que se’ls desmaiava als braços quan al treballador de la gravera li van fallar els genolls. Quan ho van fer, les espelmes dels tres homes van caure a terra i es van apagar mentre queien, i tota l’escena va quedar a les fosques.

—Bé —va dir la Margot quan van haver encès de nou les espelmes—. Quina nit. Val més que portem aquest pobre home a la cambra dels pelegrins.

En els dies en què el pont de Radcot era l’únic punt per on passar el riu en unes quantes milles, molts viatgers havien fet una parada a l’hostal, i malgrat que ara es feia servir molt poc sovint, hi havia una habitació al final del passadís que encara anomenaven la cambra dels pelegrins. La Rita va supervisar el trasllat del pacient i els homes el van estirar al llit i li van tirar una manta per sobre.

—M’agradaria veure la nena abans d’anar-me’n —va dir la infermera.

—Deus voler resar una oració per la pobrissona. És clar. —En la ment dels veïns, la Rita no tan sols era igual de bona que un metge, sinó que, atès el temps que havia passat al convent, en cas d’emergència també podia substituir el capellà—. Té la clau. Agafa una llanterna.

Amb el barret i l’abric posats un altre cop, i un tapaboques al voltant de la cara, la Rita va sortir del Swan i va anar a l’altre edifici.

A la Rita Sunday no li feien por els cadàvers. S’hi havia acostumat des de petita, fins i tot havia sortit del ventre d’un. Havia anat així: feia trenta-tres anys, desesperada i amb un embaràs molt avançat, una dona s’havia tirat al riu. Quan un gavarrer la va veure i la va treure de l’aigua, ja estava tres quartes parts ofegada. La va portar a les monges de Godstow, que tenien cura dels pobres i necessitats a l’hospital del convent. La dona va sobreviure prou temps per posar-se de part. El xoc de gairebé ofegar-se l’havia debilitat, no tenia prou força per donar a llum, i va morir quan la panxa li va tremolar per les fortes contraccions. La germana Grace s’havia arromangat, havia agafat un escalpel, havia tallat una corba vermella poc profunda a l’abdomen de la dona i n’havia tret un nadó viu. Ningú no sabia el nom de la mare, i en cap cas no l’haurien posat al nadó: la difunta havia estat triplement pecadora: per fornicar, per l’acte de llevar-se la vida i per haver intentat matar el seu nadó, i animar la criatura a recordar-la hauria estat impiu. Van posar a la nena Margarita, per santa Margarida, i van acabar escurçant-li el nom a Rita. Pel que fa al cognom, en absència d’un progenitor de carn i ossos li van posar Sunday, pel diumenge, el dia del Pare celestial, igual que a tots els altres orfes del convent.

La petita Rita aprenia bé les lliçons; va mostrar interès per l’hospital i la van animar a ajudar-hi. Hi havia feines que podia fer fins i tot d’infant: als vuit anys feia els llits i netejava els llençols i draps bruts de sang; als dotze, portava galledes d’aigua calenta i ajudava a amortallar els difunts. Abans de fer quinze anys, la Rita netejava ferides, encanyava fractures i cosia talls a la pell, i als disset hi havia poques coses relacionades amb la infermeria que no sabés fer, incloent-hi portar una criatura al món tota sola. No li hauria costat gaire quedar-se al convent, fer-se monja i dedicar la vida a Déu i als malalts, si no hagués estat pel fet que un dia, mentre collia herbes a la vora del riu, se li va acudir que no hi havia cap vida més enllà d’aquesta. Segons tot el que li havien ensenyat, allò era un pensament maligne, però en lloc de sentir-se culpable va experimentar un alleujament aclaparador. Si no hi havia cel, no hi havia infern, i si no hi havia infern, aleshores la seva mare desconeguda no patia les agonies del turment etern, sinó que simplement era fora d’aquest món, absent, al marge del sofriment. Va explicar a les monges aquell canvi d’opinió, i abans que tinguessin temps de recuperar-se de la consternació, va fer un farcell amb una camisa de dormir i unes calces netes i se’n va anar sense endur-se ni un raspall per pentinar-se.

—Però, i el teu deure? —li va cridar la germana Grace quan se n’anava—. Envers Déu i els malalts!

—Els malalts són pertot arreu —va contestar ella.

—I Déu també —havia dit la germana Grace, però va parlar en veu baixa i la Rita no la va sentir.

La jove infermera va començar a treballar en un hospital d’Oxford; després, quan el seu talent va començar a brillar, va fer d’infermera general i ajudant d’un metge d’idees avançades a Londres.

—Quan es casi, serà una gran pèrdua per a mi i per a la professió —li va dir ell més d’una vegada, quan era evident que un pacient li havia agafat una simpatia especial.

—Casar-me, jo? No —li deia ella cada vegada.

—I per què no? —va insistir ell, després de sentir la mateixa resposta en mitja dotzena d’ocasions.

—Puc fer més servei al món com a infermera que com a esposa i mare.

Només era mitja resposta.

L’altra meitat va arribar al cap d’uns quants dies. Van atendre una mare jove, de la mateixa edat que la Rita. Era el seu tercer embaràs. Tot havia anat molt bé abans, i no hi havia cap motiu especial per témer el pitjor. El nadó no estava mal col·locat, el part no es va allargar indegudament, no va caldre utilitzar els fòrceps, la placenta va sortir netament. Simplement, no van poder aturar la sang. La dona va sagnar, sagnar i sagnar fins que es va morir.

El metge va parlar amb el marit a fora de la cambra mentre la Rita recollia els llençols tacats de sang amb l’eficiència d’un expert. Feia molt que havia perdut el compte de les mares mortes.

Quan el metge va entrar, ho tenia tot a punt per anar-se’n. Van sortir al carrer en silenci. Al cap d’unes quantes passes, ella va dir:

—No em vull morir així.

—No la culpo —va dir ell.

El metge tenia un amic, un cavaller en especial, que el visitava sovint a l’hora de sopar i no se n’anava fins a l’endemà al matí. La Rita no en va dir mai ni una paraula, però el metge es va adonar que estava al cas de l’amor que ell sentia per aquell home. Semblava que allò no l’alterava, i era absolutament discreta. Després de pensar-hi durant alguns mesos, li va fer un suggeriment sorprenent.

—Per què no es casa amb mi? —va preguntar un dia a la Rita entre dos pacients—. No hi hauria... Ja sap. Però a mi em convindria, i per a vostè podria tenir avantatges. Als pacients els agradaria.

Ella s’ho va pensar i hi va estar d’acord. Es van prometre, però abans que es poguessin casar, ell va caure malalt de pneumònia i va morir, massa jove. Un dels darrers dies de la seva vida, va cridar el seu advocat per alterar el testament. Hi deixava la casa i el mobiliari al cavaller, i a la Rita, una suma de diners important, suficient per donar-li una modesta independència. També li va deixar la biblioteca. Ella en va vendre els volums que no eren de temes mèdics o científics, i la resta la va fer empaquetar i transportar riu amunt. Quan la barca va arribar a Godstow, va mirar el convent tot passant i va sentir una sorprenent punxada de dolor que la va fer pensar en el Déu que havia perdut.

—Aquí? —va preguntar el barquer, interpretant erròniament la naturalesa de la intensitat que traspuava la cara.

—Continuï —li va dir ella.

I van continuar, un altre dia, una altra nit, fins que van arribar a Radcot. Li va agradar l’aspecte del lloc.

—Aquí —va dir al gavarrer—. Aquí anirà bé.

Va comprar una caseta, va posar els llibres als prestatges i va fer saber a les millors famílies de la zona que tenia una carta de recomanació d’un dels metges més bons de Londres. Quan va haver tractat uns quants pacients i portat al món mitja dotzena de criatures, ja va estar instal·lada. Les famílies més riques de la zona només volien la Rita per a les arribades i comiats del món, i per a totes les crisis mèdiques que es produïssin entremig. Era feina ben pagada i li proporcionava uns ingressos adequats per completar l’herència. Entre aquests pacients n’hi havia uns quants que es podien permetre ser hipocondríacs; en tolerava l’autoindulgència, perquè financerament li permetia treballar a preus molt baixos —o de franc— per als que altrament no s’ho podrien pagar. Quan no treballava, vivia frugalment, llegia metòdicament la biblioteca del metge (ella no hi pensava com el seu promès, ni l’anomenava així) i preparava medicaments.

Ara ja feia gairebé deu anys que la Rita vivia a Radcot. La mort no l’espantava. Durant aquells anys havia tingut cura dels moribunds, n’havia estat testimoni dels traspassos i els havia amortallat. Mort per malaltia, mort de part, mort per accident. Mort per malícia, una o dues vegades. La mort com un visitant ben rebut després de molts anys de vida. L’hospital de Godstow era al costat del riu, per tant era natural que estigués acostumada als cadàvers d’ofegats.

Era la mort per ofegament el que la Rita tenia al cap quan es dirigia a bon pas cap a l’edifici auxiliar enmig del fred de la nit. Ofegar-se és fàcil. Cada any el riu s’emporta unes quantes vides. Una copa de més, un pas precipitat, un segon de distracció, només cal això. El primer ofegat de la Rita havia estat un noi de dotze anys, només un menys que ella en aquell moment, que va relliscar mentre cantava i feia el ximplet a la resclosa. Després hi va haver l’home que un dia d’estiu va sortir de gresca, va calcular malament el pas per baixar d’una barca i es va donar un cop a la templa quan va caure; els seus amics estaven massa borratxos per poder-lo ajudar eficaçment. Un estudiant que es volia lluir va saltar del centre del pont de Wolvercote un dia daurat de tardor, i el van sorprendre la profunditat i el corrent. Un riu és un riu, en totes les estacions. Hi havia dones joves, com la seva pròpia mare, ànimes desgraciades incapaces d’afrontar un futur de vergonya i pobresa, abandonades per l’amant i la família, que recorrien al riu per posar fi a tot plegat. I després els nadons, bocins de carn no desitjada, petits començaments de vides, ofegats abans de tenir l’oportunitat de viure. Ella ho havia vist tot.

A la porta de la sala llarga, la Rita va fer girar la clau al pany. L’aire de dins semblava més fred que el de fora. Va traçar un mapa vivíssim de passadissos i cavitats que s’estenien darrere dels seus narius i pujaven cap al front. El fred portava una sentor de terra i pedra, i l’olor aclaparadora del riu. La ment se li va posar immediatament en estat d’alerta.

La llum feble de la llanterna fallava molt abans d’arribar als racons de la sala de pedra, i tanmateix el petit cadàver estava il·luminat, brillant amb una lluïssor glauca. Era un efecte peculiar, causat per l’extrema pal·lidesa del cos, però una persona amb la imaginació més viva hauria pogut pensar que emanava d’aquells petits membres.

Conscient de l’estat d’alerta poc habitual en què es trobava, la Rita s’hi va acostar. Va calcular que la nena devia tenir uns quatre anys. Tenia la pell blanca. Duia un vestit d’allò més senzill, que li deixava els braços i els turmells destapats, i la roba, encara humida, formava ones al seu voltant.

La Rita va iniciar automàticament la rutina de l’hospital del convent. Va comprovar que no respirés. Va posar dos dits al coll de l’infant per buscar-li el pols. Va apartar el pètal d’una parpella per examinar-li la pupil·la. Mentre feia tot això, sentia mentalment l’eco de la pregària que hauria acompanyat el reconeixement, pronunciada per un cor de veus femenines i serenes. «Pare nostre, que esteu en el cel...» La sentia, però els llavis no es movien al ritme de les paraules.

Sense respiració. Sense pols. Dilatació completa de les pupil·les.

L’estat de vigilància extraordinari encara se li agitava a dins. Estava dreta al costat del petit cadàver i es preguntava què era el que li feia tenir aquella sensació. Potser no era res, només l’aire fred.

Un cadàver es pot llegir si se n’han vist prou, i la Rita havia vist de tot. El quan, el com i el perquè eren tots allà si, com era el cas de la Rita, se sabia mirar bé. Va començar un examen del cadàver tan complet i exhaustiu que es va oblidar completament del fred. A la llum vacil·lant de la llanterna, va mirar amb atenció i va aclucar els ulls per observar cada polzada de la pell de la nena. Va aixecar els braços i les cames i va notar el moviment fluid de les articulacions. Va mirar a l’interior dels narius i les orelles. Va explorar la cavitat bucal. Va estudiar totes les ungles de les mans i els peus. Quan va haver acabat es va tirar enrere i va arrufar les celles.

Alguna cosa no encaixava.

Amb el cap inclinat cap a un costat, i una ganyota de perplexitat a la boca, la Rita va repassar tot el que sabia. Sabia que els ofegats s’arruguen i s’inflen. Sabia que se’ls afluixen la pell, els cabells i les ungles. Aquí no hi havia present res d’això, però només volia dir que aquella nena no havia estat gaire temps a l’aigua. Després hi havia el tema de les mucositats. L’ofegament deixa escuma a les comissures de la boca i els narius, però en la cara d’aquest cadàver no n’hi havia gens. Això també tenia una explicació. La nena ja era morta quan va anar a parar a l’aigua. Fins allà, prou bé. Era la resta que no la deixava tranquil·la. Si no s’havia ofegat, què li havia passat? El

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X