PUGNA MAGNA VICTI SUMUS.

TITUS LIVIUS

(Hem perdut una gran batalla.)

NOTA PRÈVIA

Alguns lectors de l’esborrany m’han demanat per la historicitat dels fets. A això només puc respondre que m’he basat en les convencions habi­tuals de la novel·la històrica, que estipulen atenir-se a les dades constatades al mateix temps que es tolera la ficció en l’apartat privat. Totes les dates i fetes referides a personatges històrics, o a esdeveniments polítics i militars, se cenyeixen als fets. Afortunadament les cròniques sobre la guer­ra de Successió espanyola i el setge de Barcelona del 1713-1714 són tan generoses que permeten arribar al detall. Els debats parlamentaris a la Barcelona del 1713 han sigut literalment extrets de documents de l’època. Fins i tot en personatges secundaris vaig optar per seguir les fonts històriques: la bogeria sobre la pedra filosofal que s’apodera del marit de la Jeanne Vauban, l’escaramussa de Beseit en què en Zuviría coneix en Ballester, com també la mort del doctor Bassons i la càrrega dels estudiants de Lleis a la batalla d’agost del 1714, o els esdeveniments relacionats amb l’expedició del diputat militar, només per esmentar-ne uns quants exemples, estan plenament constatats. Els diàlegs que en Berwick, exasperat per la resistència dels barcelonins, té amb el seu estat major, poden seguir-se a les cròniques i a la seva mateixa autobiografia. També bona part dels insults que el general Villarroel adreça al protagonista, en Martí Zuviría, estan extrets de diversos documents, encara que en aquest cas només se’ns refereix que anaven adreçats «a cert oficial». Pel que fa al mateix Zuviría, les cròniques històriques li dediquen referències tan escasses com elusives, en les quals se li atribueixen càrrecs tan diversos com «ajudant general» del general Villarroel, traductor, vocal a diferents comissions i fins i tot coordinador d’activitats a l’exterior de la ciutat durant el setge. Tot i així, va ser un dels pocs oficials superiors austriacistes que després de participar al setge del 1713-1714 van aconseguir arribar a Viena i eludir així la repressió del règim borbònic.

SITUACIÓ POLÍTICA A EUROPA 1705

Veni

1

Si l’home és l’únic ésser que posseeix una ment geomètrica i racional, ¿per què els indefensos combaten el poderós i el ben armat? ¿Per què els que són pocs s’oposen als que són molts, i els petits resisteixen als grans? Jo ho sé. Per una paraula.

Nosaltres, els enginyers del meu segle, no vam tenir un ofici, sinó dos. El primer, sagrat, construir fortaleses; el segon, sacríleg, destruir-ne. I ara que estic fet un Tiberi, deixeu-me que us reveli la paraula, aquesta Paraula. Perquè, amics meus, enemics meus, insectes tots en la circumferència diminuta d’aquest nostre univers, jo vaig ser el traidor. Per la meva obra van expugnar la Casa del Pare. Jo vaig retre la ciutat que se m’havia encomanat defensar, una ciutat que va desafiar el poder de dos imperis coaliats. La meva. I el traidor que la va lliurar vaig ser jo.

* * *

El que acabeu de llegir era la primera versió d’aquesta pàgina. Quan la vaig escriure devia estar melancòlic, o borratxo. Més tard vaig voler suprimir el paràgraf en qüestió, perquè el trobava afectat i cursi. És més propi d’un cretí com en Voltaire.

Però ja ho veieu, l’elefanta austríaca a qui dicto aquestes memòries es nega a suprimir el paràgraf. Sembla que li agrada, són paraules èpiques, escrites en un to excels, etcètera, etcètera. Merda. O com diuen ells: Scheisse. ¿Com es pot discutir amb una dona teutona que, a sobre, té la ploma soldada a la mà? Té les galtes més vermelles i inflades que la poma d’Adam, i un cul tan gros com el timbal d’un regiment.

Aquesta beneita que transcriu les meves paraules és una austríaca que es diu Waltraud No-sé-què; i és que a Viena els noms de les dones sonen a rocs mastegats. Almenys sap francès i espanyol. D’acord, he dit que seria sincer i ho seré. La pobra Waltraud, a més a més de redactar aquestes línies, recús periòdicament les dinou ferides que solquen la geografia del meu pobre cos baldat, i que inclouen trets de bala, metralla i baionetes de quinze nacionalitats diferents; espases turques de dues mans, garrots maoris, trets de fletxa i de llança d’indis de Nova Espanya, Nova Allà i Nova Allí. La meva benvolguda i horrorosa Waltraud eixuga les mil cicatrius de la meva mitja cara, que supuren des de fa setanta anys i que en els canvis d’estació es baden com flors. I per acabar de rematar-ho, m’apedaça els tres forats del cul. Ui, ui, ui, quin mal! Hi ha dies que no sé ni per quin cago. I tot això ho fa per vuit miserables Kreuzer al mes. La pensió de l’emperador no dóna per a més. Per a això i per al lloguer d’unes golfes fredes. Però tant me fa. Sempre alegre i content! Aquest és el meu lema.

El més difícil, sempre, és començar. ¿Com va començar tot? No ho sé. Ha passat quasi un segle. ¿Us adoneu de l’enormitat del que acabo de dir? He donat tantes voltes al Sol que a vegades ni tan sols recordo el nom de la meva mare. Una altra enormitat. Segurament direu que sóc un vell xaruc. I una punyeta.

M’estalviaré la meva infància i la plorera. Si haig de triar el moment que va marcar l’inici de tot, us en diré el dia exacte: el 5 de març del 1705.

* * *

Al principi va ser l’exili. Imagineu-vos un noiet de catorze anys. Una matinada freda avança pel camí que porta al castell de Bazoches, a la Borgonya francesa. Com a tot equipatge, un farcell penjat a l’espatlla. Cames llargues, el tors esvelt. El nas esmolat. I uns cabells més llisos, més negres i més lluents que les ales dels corbs borgonyesos.

Doncs bé, aquell noi era jo. En Martí Zuviría. O «el bo d’en Zuvi». O també en Zuvi el Camallarg. Ja es distingien les tres negres i punxegudes torres del castell, amb les seves teules de llosa negra. Al meu voltant, camps d’ordi, i un aire tan humit que quasi podien veure-s’hi granotes volant. No feia ni quatre dies que els carmelites de Lió m’havien expulsat de la seva escola. Per mal comportament, és clar. La meva última esperança era que m’admetessin a Bazoches com a alumne d’un tal marquès de Vauban.

Feia un any que el meu pare m’havia enviat a França perquè no es refiava de l’estabilitat política de les Espanyes. (I si seguiu aquest relat convindreu que el meu pare no anava desencaminat.) No es tractava de cap escola d’elit, ni de bon tros, sinó d’un negoci dels carmelites destinat a fills de famílies ni pobres ni gaire riques, plebeus amb ínfules però que de cap manera podien tractar-se d’igual a igual amb l’alta aristocràcia. El meu pare era el que a Barcelona es titulava oficialment com a «ciutadà honrat». Estranys títols els nostres. Per acreditar-se com a ciutadà honrat es requeria posseir una certa suma de diners. El meu pare en reunia just el mínim. Sempre se’n va lamentar. Quan estava borratxo s’estirava els cabells i exclamava: «De tots els ciutadans honrats, jo sóc el que ho és menys!» (Era una persona tan seriosa que no va arribar a copsar mai el seu propi acudit.)

L’escola dels carmelites, si més no, tenia una mica de renom. No us penso avorrir amb la llista de les meves malifetes. Explicaré només l’última perquè va ser la definitiva.

Als catorze anys ja estava fet un tros d’home. Una nit, els grans de l’escola vam agafar una borratxera d’escàndol per les tavernes de Lió. Ni vam pensar de tornar a l’internat. Era la primera mona de la meva vida i el vi m’havia convertit en un bàrbar eufòric. Quan ja clarejava, algú va proposar de tornar al logis, que una cosa era arribar tard i una altra no fer-ho mai. Vaig veure un cotxe i d’un salt em vaig enfilar al pescant:

–Cotxer! A la residència dels carmelites.

L’home no sé què va dir, no ho vaig entendre, i entre el meu cap enterbolit per l’alcohol i les meves energies juvenils el vaig fer saltar d’una empenta.

–¿No ens vol portar? Molt bé, doncs hi anirem nosaltres mateixos! –vaig cridar agafant les regnes–. Amunt, nois!

Els deu o dotze troneres van pujar al vehicle com pirates a l’abordatge, i jo vaig fer espetegar el fuet. Els cavalls es van encabritar i es van llançar a la carrera. A mi em semblava divertidíssim, de manera que no entenia els crits de darrere meu, sobtadament plens d’esglai:

–Martí, atura’t!

Vaig girar el cap: els meus companys de gresca, sense temps per asseure’s al vehicle, anaven caient per un costat i per l’altre. A una velocitat d’aeròlit, la carrossa feia que sortissin disparats com bitlles, i vaig pensar entre mi: «¿Tan borratxos estan, que no saben ni aguantar-se a dalt d’una carrossa?» Però això no era tot: ens empaitava una multitud enfurismada. «I a aquests, ¿quin mal els he fet?», em vaig preguntar.

Les dues preguntes convergien en una resposta. Els meus amics no podien entrar al cotxe perquè no era cap carrossa, sinó una caixa tancada pels costats. Com tots els cotxes fúnebres. L’havia confós amb un transport vulgar. Pel que fa als nostres perseguidors, era el seguici de familiars del mort. I per com cridaven, semblaven molt enfadats. No se’m va acudir res de millor que fugir. De totes maneres, tampoc podia fer una altra cosa, perquè els cavalls s’havien tornat bojos i no tenia ni idea de com dominar-los. Jo estirava les regnes a la babalà, i amb això només aconseguia que es desboquessin més. Em va passar la mona de cop quan vaig veure les espurnes que sortien projectades de les rodes cada vegada que trencàvem una cantonada. Ens vam ficar en una plaça a una velocitat esgarrifosa. Una de les cristalleries més famoses de Lió i de tot França era en aquella plaça. Amb la claror del matí els cavalls es devien pensar que l’aparador, tot ell de vidre, era un passatge obert.

Allò sí que va ser una bona trompada. Els cavalls, el cotxe, el taüt, el mort i jo ens vam encastar i escampar per l’interior de l’establiment. El cristall, quan es trenca, produeix un soroll molt peculiar. Vint mil gots, llums, ampolles, miralls, copes i gerros esclatant alhora, també. El que encara no entenc és com vaig sortir-ne viu i, poc o molt, sencer.

Em vaig posar de quatre grapes, contemplant aquella hecatombe de cristalls. Per l’embocadura del carrer ja apareixia la multitud exaltada. Les portes de darrere del cotxe eren obertes. El taüt, a terra, obert. I buit. Em vaig preguntar pel mort: ¿on devia haver anat a parar? Bé, tampoc era el moment d’esbrinar-ho. Encara estava atordit pel cop, de manera que només se’m va acudir amagar-me al taüt i tancar-lo.

El cap em feia un mal horrorós. Havíem begut tota la nit, de taverna en taverna. En una havíem acabat a cops de puny amb els alumnes de l’internat dels dominics, que encara eren més beats que els carmelites. Després, aquella correguda esbojarrada i la patacada al cap. Vaig pensar que a fer punyetes. Si m’estava quiet la cosa s’arreglaria tota sola. Vaig arrepenjar la galta al vellut del taüt i em vaig sumir en la inconsciència.

No sé quanta estona devia ser allà dintre, però una mica més i m’hi quedo per sempre. Em va despertar un moviment. El meu llit tancat feia batzegades. Vaig trigar uns quants segons a recordar on era.

–Ei, ei, obriu això! –vaig començar a cridar, picant a la tapa–. Obriu la porta, fills de puta!

El taüt es gronxava perquè l’estaven baixant al forat. Quan em van sentir van tornar a pujar-lo (em va semblar que molt a poc a poc). Unes quantes mans el van obrir i jo en vaig sortir com un gat escaldat de dintre una olla. Quina angúnia.

–Em volíeu enterrar viu! –vaig xisclar, justament indignat.

Era fàcil recompondre els fets. Els familiars havien vist el taüt i s’havien limitat a introduir-lo de nou al cotxe fúnebre i a reprendre el camí del cementiri, sense preocupar-se per comprovar si el qui hi havia a dintre era el seu parent o el bo d’en Zuvi. M’havia anat d’un pèl.

Però l’endemà vaig haver de fer-me càrrec de les conseqüències. Vuit dels meus condeixebles eren a l’hospital amb algun os trencat, i unes quantes dames que assistien a l’enterrament encara no s’havien refet de l’esglai. El propietari de la cristalleria amenaçava de portar l’orde a judici. A més a més, a l’hora de fer recompte de les destrosses del seu comerç, havia trobat el cadàver d’un ciutadà de bé: a dalt del sostre, penjant d’un llum d’aranya, que era on havia anat a parar després de la topada. Aquesta vegada n’havia fet un gra massa. El prior em va oferir dues alternatives: tornar a casa meva amb una nota d’infàmia o dirigir-me al castell de Bazoches. ¿A casa meva? Si tornava a Barcelona, expulsat, el meu pare em mataria. Vaig optar per Bazoches. Pel que vaig arribar a entendre, un tal marquès de Vauban s’oferia a tutelar alumnes.

2

Però ja n’hi ha prou de criaturades. Deia que aquell 5 de març del 1705 m’acostava al castell de Bazoches, a peu i amb un farcell a l’espatlla.

Era una construcció més senyorial que militar, més imponent que grandiloqüent. A les muralles s’alçaven tres torres rodones, coronades per agudes caputxes de llosa negra. Sí, Bazoches era un castell bonic tot i la seva sobrietat antiquada. En aquell paisatge pla atreia els ulls com un imant, fins al punt que no vaig sentir el carruatge que em va avançar i que per poc no m’aixafa.

El camí era tan estret que vaig tenir el temps just de saltar cap a un costat mentre les seves rodes aixecaven una onada de fang que em va cobrir de cap a peus. Allò va semblar divertir els dos brètols que treien el cap per les finestres del vehicle, un parell de nois de la meva edat. Mentre s’allunyaven en direcció al castell es van riure de la meva desgràcia.

Perquè era una gran desgràcia, ja que m’havia semblat oportú presentar-m’hi amb la millor roba que tenia. No disposava de més tricornis i casaques decents que els que portava posats. ¿Com podia comparèixer davant de tot un marquès empastifat de fang?

Ja us podeu imaginar amb quin ànim vaig arribar a Bazoches. Les portes encara eren obertes, perquè no feia ni dos minuts que hi havia entrat el carruatge dels dos brètols. Va aparèixer un lacai i em va increpar:

–¿Quantes vegades us haig de dir que el dia d’almoina és el dilluns? Fora!

La veritat és que no podia recriminar-li aquella actitud. ¿Què podia pensar de mi, sinó que era un captaire que venia a deshora?

–Vinc en qualitat d’aspirant a enginyer i porto credencials lacrades! –em vaig defensar mentre intentava obrir el sarró.

L’home no va voler ni escoltar-me. Devia estar-hi acostumat, perquè d’alguna banda va treure una porra.

–Fot el camp, bergant!

¿Tu creus en els àngels, búfala alemanya? Jo no, però a Bazoches n’hi havia tres. I el primer es va presentar just quan aquell garrot estava a punt de partir-me les costelles. Pel seu aspecte es devia tractar d’una minyona, però per l’autoritat que desprenia em vaig imaginar que devia posseir algun càrrec. I per més que diguin que els àngels no tenen sexe, us asseguro que aquell era una dona. I tant, si ho era.

No em resulta gens fàcil descriure l’encant d’aquell ésser. Com que no sóc poeta, i per fer-ho curt, diré que com a dona era tot el contrari del que ets tu, benvolguda i horrorosa Waltraud. No t’enfadis. Vull dir que tu tens més cul que una abella, i ella tenia una cintureta de pam i mig. Tu camines carregada d’espatlles com una mula; ella es bellugava amb la seguretat d’algunes dones escollides que, nobles o no, saben que són capaces d’esclafar imperis amb la sabata. Tu sempre sembla que t’hagis acabat de remullar els cabells en una bóta plena de greix, mentre que ella els tenia fins i llargs fins a les espatlles, d’un color vermell síndria. No t’he vist les metes, ni en tinc ganes, però segur que et pengen com un parell d’albergínies. Les seves encaixaven perfectament en una copa. No dic que fos perfecta. La mandíbula inferior, enèrgica i angulosa, li donava massa personalitat per ser una dona. Però posats a pecar, que sigui per excés: a tu et van robar la barbeta, cosa que et converteix en un model perfecte de cretinisme facial.

¿Què més? Ah, sí! Orelles menudes, celles de color de teula i primes com una pinzellada de dos pèls. Com la majoria de les pèl-roges, era pigada. Tenia exactament sis-centes quaranta-tres pigues. (Quan més endavant parlaré del règim acadèmic de Bazoches s’entendrà per què les vaig comptar.) Si a tu et taquessin mil pigues, semblaries una bruixa leprosa. Ella, en canvi, tenia l’aire d’un ésser fantàstic. I, ara que hi penso, un dels pocs herois d’aquest segle a qui no he conegut és el calçasses del teu marit, que cada nit suporta un monstre com tu. ¿Per què plores? ¿Que he dit res que no sigui veritat? Va, arreplega la ploma.

La jove em va escoltar atentament. Devia convèncer-la, perquè em va demanar les credencials. Sabia llegir, cosa que confirmava que tenia un rang elevat en la jerarquia del servei. Li vaig explicar la bretolada que m’havien fet: podia ajudar-me o fer-me fora. I em va ajudar. Va anar a algun lloc. La vaig esperar durant una estona que em va semblar interminable. Va tornar carregada de roba.

–Agafa aquesta casaca –va dir– i corre. Ja estan reunits.

Vaig sortir corrent en la direcció que m’indicava i no vaig parar fins que vaig arribar a una habitació perfectament quadrada i de sostre no gai­re alt. Tot el mobiliari es reduïa a un parell de cadires. A la paret oposada vaig veure una segona porta. I al costat d’aquesta porta hi havia els dos desaprensius que m’havien cobert de fang. Drets, esperant que s’obrís.

L’un era rabassut i amb el nas tan aixafat que els forats se li projectaven endavant més que no pas cap avall, com els porcs. L’altre era alt, esprimatxat i amb cames de flamenc. El vestit de nen ric que portava no aconseguia ocultar el seu aire desmanegat. Semblava que en comptes d’haver crescut de mica en mica l’haguessin allargat de cop amb unes estenalles. Els vaig batejar com a Porquet i Llargarut.

Que em dediquessin una salutació trivial i indiferent, com si em veiessin per primera vegada, és menys estrany del que sembla. Si vols un bon consell, orangutana meva, escolta bé: la gent mira malament i hi veu pitjor. El Porquet i el Llargarut no em van reconèixer. La seva primera visió de la meva persona havia sigut fugaç. Ara, amb aquella casaca fenomenal, semblava un altre. El Llargarut se’m va adreçar sense ocultar el seu ànim competitiu.

–¿Un altre aspirant? Li desitjo tota la sort del món, però sàpiga que fa anys que estudio els principis de l’enginyeria. Només s’admet un alumne, i aquest lloc serà meu.

Havia posat èmfasi en la paraula «meu».

–Benvolgut amic –va intervenir el Porquet–, oblides que fa tant temps com tu que vaig al darrere d’aquesta oportunitat.

El Llargarut va sospirar.

–No m’acabo de creure que en Vauban en persona estigui a punt d’entrar per aquesta porta –va dir–. L’home que ha construït o remodelat les fortificacions de tres-centes places. Tres-centes!

–Cert –va assentir el Porquet–. Per no parlar de les seves més de cent cinquanta accions de guerra, majors i menors.

–I la cosa més imponent i més gran –va recalcar el Llargarut–: expugnador de cinquanta-tres ciutats. Totes més ben defensades que Troia!

El Porquet va mussitar, totalment d’acord:

–Suprême, suprême, suprême...

«Doncs sí que anem bé», vaig pensar entre mi. El prior no m’havia parlat de cap selecció prèvia. I només hi havia una plaça. ¿Com se suposava que m’havien de triar a mi en lloc d’aquelles dues rates de biblioteca?

Amb la descripció que havien fet del marquès de Vauban jo m’esperava un individu bregat en mil batalles, herculi i cobert de cicatrius. Qui va entrar, en canvi, va ser un senyor granat, baixet i amb pinta de tenir molt males puces. Anava tocat amb una perruca de les cares, arrissada i amb la clenxa al mig. Tot i la seva edat avançada, com delataven les galtes flàccides i anguloses, tot el seu ésser emetia una energia impacient. A la galta esquerra s’apreciava una taca morada que, segons vaig saber més tard, era producte d’una bala que l’havia fregat al setge d’Ath.

Tots tres ens vam quadrar, l’un al costat de l’altre. El marquès ens va observar sense obrir la boca. Es va parar davant de cada un i ens va mirar tot just uns segons. I amb quins ulls! Ai, sí, aquella mirada de Bazo­ches podria reconèixer-la a qualsevol lloc. Quan en Vauban et mirava era com si et digués: «No pots amagar-me res, conec els teus defectes més bé que tu.» I en cert sentit era veritat. Però només estic referint la part més dura de l’home.

En el marquès de Vauban també hi habitava un principi paternal. Tot i que el rigor apareixia com la faceta més visible del seu caràcter, qualsevol persona podia adonar-se que aquella severitat estava orientada cap a finalitats benignes i constructives. Era d’aquells individus de la rectitud dels quals no dubtaria ningú.

Per fi es va dignar parlar. Va començar per la part agradable de l’assumpte: els enginyers reials constituïen l’elit de l’elit, una minoria selecta. I eren tan escassos que tots els reis d’Europa i de l’Àsia estaven disposats a pagar el que fos per contractar-los. Allò ja m’agradava una mica més. Doblons francesos, lliures angleses, croats portuguesos. Guanyaria diners i veuria món!

Tot seguit l’exposició va donar un tomb. En Vauban es va posar encara més seriós i va comentar:

–Sàpiguen, senyors, que un enginyer arrisca més vegades la seva vida en un setge que un oficial d’infanteria durant tota una campanya. ¿Hi continuen interessats?

Aquell parell de babaus van assentir alhora amb un emfàtic «Oui monseigneur!» Jo no sabia ni cap on mirar. ¿La milícia? ¿Trets? ¿Canonades?

Però ¿de què collons parlava? Jo em pensava que un enginyer era un senyor que construïa ponts i canals. Encara que el Porquet i el Llargarut haguessin parlat de setges i de batalletes, se suposa que els capitostos sempre estan ben instal·lats, sobretot si es limiten a dissenyar plànols, a la rereguarda i amb una amant a cada braç.

Mireu, jo només volia tornar amb un títol, ni que fos de planificador de sèquies. Qualsevol cosa, mentre servís per justificar-me davant del meu pare. I aquell vell sonat no parava de dir bajanades, cada una més gran que l’anterior.

Perquè la cosa va empitjorar. I molt. Abans que me n’adonés ja estava parlant del «Misteri».

Fa quasi un segle que intento comprendre les llums parpellejants de «le Mystère» (escriu-ho així mateix) i encara em considero un aprenent. De manera que ja em direu què podia pensar aquell noi de catorze anys quan va sentir-ne parlar per primera vegada, en aquella saleta del castell de Bazoches.

Cada dos per tres en Vauban feia esment del Mystère, i ho feia d’una forma tan majestuosa que al final vaig entendre que es tractava d’una paraula mig críptica per parlar de Déu. Però ¿què dic Déu? Si s’havia de jutjar pel to, Déu devia ser una mena de fillastre curt de gambals d’aquell tal Mystère.

A aquelles altures ja havia perdut tota esperança de ser acollit a Bazoches. Com dic, no tenia ni la més remota idea de què anava tot allò, mentre que el Porquet i el Llargarut se’ls veia entusiasmats. Sabien a què venien, estaven tan preparats com els ho permetia la seva posició i els seus estudis, i la seva vida no tenia cap altre objecte que consagrar-se a la rara causa invocada pel marquès.

En Vauban va callar de sobte i va sortir de l’habitació. Va ser un mutis tan imprevist que vam quedar sense alè. El Porquet i el Llargarut es miraven sense entendre què passava. Al cap d’un moment va aparèixer algú en lloc d’en Vauban. Ella. La bellesa pèl-roja del pati d’armes. I es va presentar com la filla del marquès.

Ni tan sols se m’havia acudit aquella possibilitat. I s’havia de ser encantat, perquè cap criada s’hauria mogut amb el seu aplom. Ara vestia molt més elegantment que abans, amb unes faldilles tan llargues que li amagaven els peus. No em va dedicar ni el més petit senyal de reconeixement. Estava més seriosa que un mort i quasi feia por. Se’ns va plantar al davant i va dir:

–El meu pare m’ha demanat que els sotmeti a una brevíssima prova per jutjar les seves aptituds. Desitja que ho faci jo en lloc seu perquè li consta que la seva presència intimida els aspirants joves. –Va obrir una carpeta i en va treure una làmina–. La prova consisteix en una única pregunta. Un per un els ensenyaré cert disseny, i l’hauran de descriure. Els prego que siguin concisos en la resposta.

Jo vaig ser el primer a qui es va adreçar. Davant dels ulls em va posar un dibuix.

Conservo una rèplica de l’original. (Tu, insereix-la aquí, en aquesta pàgina, no en cap altra. ¿Ho has entès, cafre rossa? Aquí!)

Si m’hagués ensenyat un poema en arameu l’hauria entès més bé. Vaig arronsar les espatlles i vaig dir el primer que em va passar pel cap:

–Una estrella. Una estrella semblant a una flor, amb espines en lloc de pètals.

El Porquet i el Llargarut, que ja havien vist el dibuix d’esquitllada, van partir-se de riure. Ella no. Es va mantenir impassible, es va moure dues passes i va ensenyar la làmina a en Porquet, que va respondre:

–Una fortalesa amb vuit baluards i vuit revellins.

Quan li va arribar el torn, el Llargarut es va limitar a dir:

–Neuf-Brisach.

–És veritat! –va exclamar el Porquet–. ¿Com és que no l’he reconegut? L’obra culminant d’en Vauban!

El Llargarut, segur de la seva victòria, no podia evitar l’expressió de qui ha sigut escollit pels déus. Fins i tot es va dedicar a consolar el Porquet amb aquella amabilitat barata dels vencedors. La imatge de la làmina corresponia a la fortalesa de Neuf-Brisach, que vés a saber on coi era.

La filla d’en Vauban ens va demanar que ens esperéssim mentre anava a comunicar les respostes al seu pare. Quan ens vam quedar sols, vaig dir:

–La pròxima vegada que ens veiem més val que sàpiguen guardar les formes.

Em van mirar, estranyats pel meu to ofès.

–Ai, té raó. Però si tu ets el captaire –va acabar dient el Llargarut, que era el més llest dels dos–. ¿Es pot saber què fas aquí?

Només volia fotre’ls una mica abans d’anar-me’n, per allò del fang i perquè no he suportat mai els milhomes presumptuosos. Però els meus insults van ser tan selectes que van fer que els canviés el color de la cara. I se’m van tirar a sobre!

Ells eren dos, però no gran cosa, de manera que vaig començar a repartir coces a la canya de la cama i cops de puny als ulls. El Porquet se’m va posar al darrere, em va agafar pel coll i vam rodolar per terra. Li vaig mossegar l’avantbraç mentre em defensava a cops de peu del Llargarut, que aixecava una cadira disposat a trencar-me el cap. No sé què hauria passat si en Vauban i la seva filla no ens haguessin interromput.

–Senyors! –va exclamar ella, escandalitzada–. Això és el castell de Bazoches, no una taverna!

Ens vam posar drets i ens vam quadrar, amb el vestit rebregat. El Llargarut, amb un ull inflat; el Porquet, aguantant-se el braç per on l’havia mossegat. La severitat amb què ens mirava el marquès era, senzillament, indescriptible. Es va produir un silenci tan gran que es podien sentir els corcs rosegant les cadires, i no és una figura retòrica.

–Han portat la violència a casa meva. Fora –va sentenciar el marquès.

I no hi havia res més a dir. La filla es va adreçar a aquells dos.

–Vostè i vostè, vinguin amb mi. –Mentre els acompanyava a la sortida, va entregirar el cap per dir-me–: Vostè esperi’s aquí.

Vaig quedar-me sol amb el marquès, que no apartava de mi aquells ulls escrutadors. Vam poder sentir les protestes del Porquet i el Llargarut, a l’altra banda de la porta. Després es va fer el silenci i ella va tornar a reunir-se amb nosaltres.

Jo em pensava que la filla d’en Vauban també em faria fora, esglaonant la sortida de tots tres, perquè si ens havíem pegat, mossegat i esgarrapat, el més lògic era que ens en anéssim per separat per evitar que l’espectacle es repetís. Però el que va dir el marquès, encara que fos en to inflexible, no s’ajustava a un comiat:

–La nostra primera conversa té lloc després d’un acte de violència i a casa meva. ¿Li sembla un bon auguri?

Valia més no respondre. L’home va fer unes quantes passes per la sala. Va tornar cap on era jo, es va aturar i em va tocar la pitrera amb dos dits.

–Ara li faré una pregunta i vull que sigui sincer –va dir–. Si menteix, ho sabré. ¿Què va passar amb els carmelites?

–Aviam, és difícil d’explicar –vaig començar–. Els carmelites tenen una disciplina molt rígida.

Em vaig adonar que en Vauban era un home a qui no li agradaven les vacil·lacions ni els prolegòmens. Jo no tenia manera de saber el que contenia la carta del prior, i per això em vaig acontentar d’adornar els fets sense tergiversar-los gaire:

–Un dia vaig pujar a un cotxe per tornar a l’internat. Tenia tanta pressa que no vaig veure que era un cotxe, en efecte, però fúnebre. Els carmelites s’ho van agafar molt malament.

–¿Fúnebre?

–Als familiars els va molestar que canviés la ruta –vaig dir, eludint com vaig poder els aspectes més desagradables del cas.

Darrere meu vaig sentir una rialla entremaliada que es va anar fent cada vegada més franca; era la filla, que estava asseguda darrere meu. La cosa que menys em podia esperar era que el marquès l’acompanyés en la seva hilaritat. De cop, la seva cara pètria es va descompondre i va deixar anar una riallada. Pare i filla es miraven rient.

–Ara comprenc per què el prior l’ha enviat als meus dominis –va dir el marquès, i es va explicar–: Vaig estudiar amb ells, de jove vaig cometre un error idèntic. Encara se’n deuen recordar! –Es va tombar cap a la seva filla sense parar de riure–. ¿No t’ho he explicat mai, Jeanne estimada? Em vaig asseure al costat del cotxer i vaig dir: «A la residència dels carmelites!»

El volum de les riallades d’ella va anar en augment, mentre el marquès prosseguia:

–I el cotxer va respondre: «Jove, no tingui tanta pressa per arribar al lloc on condueix aquest vehicle.» Llavors vaig entendre que anava al cementiri. Quina cara devia fer jo!

Es partien de riure. El marquès es va haver d’eixugar els ulls amb un mocador blanc tan gran que semblava mig llençol. Quan va tornar a parlar, el riure encara li estroncava les paraules.

–Valga’m Déu... ¿I per una cosa tan venial es van enfadar amb vostè? –rialles, ho, ho, ho–. Quan et trobes en un mal pas com aquest baixes de la carrossa avergonyit i s’ha acabat –rialles, he, he, he–. Però la veritat és que... és que... –ha, ha, ha d’en Vauban i hi, hi, hi de la Jeanne– que entre les virtuts dels carmelites –hi, hi, hi!– no hi ha hagut mai el sentit de l’humor –ha, ha, ha!

L’home íntim semblava molt diferent del públic. Del que jo encara no estava al corrent era que per a en Vauban el concepte «privat» es reduïa a la Jeanne, la petita de les seves dues filles, en qui tenia dipositada una confiança sense límits. El marquès em va mirar; la seva cara tornava a ser una pedra.

–Encara és a temps de donar mitja volta –va dir–. Si decideix quedar-se a Bazoches, la seva vida experimentarà un canvi radical.

Vaja, vaja, vaja! Quan la Jeanne va comunicar les nostres respostes a l’examen devia explicar al papa que qui l’havia encertat era el bo d’en Zuvi, i no el Llargarut. Alguna cosa devia haver vist en en Martí Zuviría.

–A la seva carta els carmelites també esmenten alguns petits defectes sobre la seva persona. Supèrbia, desacatament, blasfèmia. ¿Vol saber el que penso? Crec que el prior s’ha tret de sobre un alumne problemàtic.

Ha passat quasi un segle i encara veig la Jeanne Vauban asseguda davant meu, amb el cap decantat, acostant-se amb una mà un floc de cabells rojos a la boca mentre em mira amb uns ulls que podien suggerir-ho tot o res. Si haguéssim estat sols tots dos, crec que li hauria saltat al damunt.

En Vauban va tornar a donar-me uns copets al pit.

–¿Creu que és aquí per convertir-se en un simple «enginyer»? S’equivoca. Bazoches és la font d’uns secrets que estan a l’abast de molt pocs. Sàpiga-ho: quan acabem amb vostè ja no serà un vulgar ésser humà. És cert que tocarà les portes de la glòria amb dits de ferro. Però sense recompenses. I per convertir-lo en enginyer, Bazoches li extraurà tot l’ésser i tornarem a ficar-l’hi a dintre. Se sentirà com si s’empassés mil vegades el seu propi vòmit. Només llavors serà digne del Mystère. –Va fer una pausa per omplir els seus vells pulmons d’aire i va demanar–: ¿Se sent preparat per a una empresa així?

Una part de mi deia que toqués el dos d’allà. Que sortís escapat i no m’aturés fins que hagués travessat els Pirineus. Que deixés ben plantats el Mystère, l’Enginyer Gras i el Marquès Sonat perquè es coguessin en la seva pròpia salsa i no m’emboliquessin amb els seus deliris.

D’altra banda, també pensava: ¿per què no? Encara que no fos el que m’havia imaginat, tampoc tenia gaires alternatives. Mentre dubtava, vaig desviar uns quants graus la mirada, cap a la filla del gran Vauban. Quin tros de pèl-roja.

Em vaig quadrar i vaig respondre:

–Estic preparat i ansiós, Monseigneur!

L’home va assentir lleugerament. Però el seu plàcet contenia un no sé què d’inquietant, perquè va tombar la cara cap a la seva filla i va dir:

–No entén el que l’espera.

En el fons, les decisions més importants de la nostra vida no les prenem nosaltres, sinó que ens vénen donades. ¿Per l’olor invisible del Mystère? És possible. O per la cigala. També és possible.

3

¿Per què em va adoptar acadèmicament el gran Vauban? Encara ara no puc respondre amb certesa.

El seu únic fill mascle s’havia mort als dos mesos de néixer, de manera que havia hagut de conformar-se amb dues filles. ¿Necessitava sentir alguna forma de paternitat mai exercida? No em jutgeu tan important. I com vaig descobrir més tard, a un home amb les seves creences el sexe de la descendència no li importava gaire. Va tenir un bon nombre de fills bords amb un parell o tres de pageses dels voltants. Era una cosa sabuda de tothom, no es molestava a ocultar-ho, i al testament els va arribar a deixar un bon estipendi. Però en vida no els va dedicar mai gens d’interès.

Al març del 1705 faltaven dos anys exactes perquè es morís. Ell sabia que la fi era a prop. M’havien precedit uns quants privilegiats, jo seria l’últim alumne. Només puc dir que a vegades, poques, em va fer sentir com un full on un nàufrag escriu el seu missatge postrem abans d’introduir-lo a l’ampolla.

Naturalment, jo no el veia cada dia, ni de bon tros. Sempre era aquí o allà, a París o a qualsevol altra banda. Diguem que es va ocupar dels meus progressos com de la majoria de les seves obres fortificadores: en qualitat de supervisor general.

Em van adjudicar una habitació al capdamunt d’una torre a la qual s’arribava per una escala de cargol. Era petita però lluminosa, pulcra i amb olor d’espígol. L’endemà vaig esmorzar en un racó de la cuina, que era més gran que tota la meva casa de Barcelona. I ho vaig fer sol, perquè el servei es dedicava a altres ocupacions. Després esperava veure la Jeanne, o almenys això volia jo. En lloc d’ella va aparèixer un vellet venerable, somrient i amb ossos de vidre.

–Així, ¿vostè és el nou alumne?

Es va presentar com l’Armand Ducroix.

–¿S’ha familiaritzat amb Bazoches? –va demanar, i es va respondre a si mateix–: No, és clar que no, que sóc encantat, si tot just va arribar ahir. Tot arribarà, per això.

Encara no sabia que aquella manera de parlar era típica de l’Armand. Pensava en veu alta, com si li semblés la cosa més normal del món que el seu pensament fluís amb tota llibertat, sense escudar-se en mutismes o convencions.

–Bon mosso –va prosseguir–, amb nervi i figura de llebrer. Sí, pot ser que arribi lluny, no se sap mai. Però no ens fem il·lusions. Tot està en mans del Mystère. Això que aquest nas esmolat indica vivesa d’esperit, i les espatlles poden suportar càrregues feixugues. A partir d’avui li enfortirem els músculs i l’esperit.

Vam anar a la biblioteca. Quan vaig veure les prestatgeries esglaonades i plenes de lloms atapeïts vaig quedar amb la boca oberta.

–Bufa! –vaig exclamar–. Però si almenys tenen cinquanta llibres! ¿Hi ha ningú que n’hagi llegit tants?

L’Armand es va posar a riure mentre ocupava una cadira.

–Benvolgut aspirant –va dir–, vostè en llegirà molts més abans de poder convertir-se en un maganó.

–¿Un maganó?

–Així anomenaven els antics grecs els enginyers militars: maganó.

Quan l’Armand va inclinar el cap per escriure, el seu crani, nu i magnífic, se’m va aparèixer en tota la seva plenitud.

Tenia un cap curiosament esfèric. En la majoria dels calbos el crani està tacat de pigues, el recorren venes blaves o rogenques o l’adornen arrugues d’anou. No era el cas de l’Armand. Tenia la pell d’un sa color rosat i tibant com un timbal. Els cabells supervivents formaven una aureola blanca que envoltava la base del crani com una corona de llorer i s’unia a una petita barba punxeguda de boc. Tot en ell era menut, concentrat i dens. L’aparent fragilitat dels seus ossos en realitat ocultava una vivacitat d’esquirol. El seu cos prim no reflectia la consumpció de la senectud, sinó una rara tensió vital. No el vaig veure mai de mal humor i no desaprofitava cap excusa per riure. I tot i això, aquesta bonhomia no aconseguia ocultar uns ulls grisos, de llop, que sempre t’estaven observant. Encara que estigués d’esquena.

S’havia assegut per escriure una nota. Quan la va tenir feta em va demanar que m’acostés.

–Aquest serà el seu programa d’estudis –va anunciar–. Llegeixi’l en veu alta, sisplau.

No conservo la nota ni em fa falta. La recordo perfectament:

6.30-7h: Rentar-se. Pregària a la capella. Esmorzar

7-8h: Dibuix

8-9h: Matemàtiques. Geometria. Suc de llimona

9-10h: Sala esfèrica

10-12h: Castrometria. Topografia

12-12.30h: Dinar. Suc de llimona

12.30-14h: Camp

14-15h: Obeir i manar. Tàctica i estratègia

15-16h: Història. Física

16-17h: Agrimensura. Balística. Suc de llimona

17-19h: Mineralogia. Camp

19h: Sopar

19.30-21h: Arquitectura

21-23h: Camp. Pregària a la capella

Aquest era el pla d’estudis, encara que en realitat la pregària no me la van exigir mai, i la capella ni la vaig trepitjar.

–El diumenge descansarà. ¿Està d’acord amb el pla general? –va demanar amb aquell seu somriure perpetu.

¿Què havia de dir? ¿Que no?

–Perfecte, doncs –es va felicitar–. Comencem. Sisplau, vagi a la sala adjacent i porti’m La nouvelle fortification de Nicolaus Goldmann. I també el De Secretis Secretorum de Walter de Milmete.

La biblioteca s’estenia per una habitació contigua. No em sabia avenir que hi hagués algú tan excèntric per emmagatzemar aquella quantitat de paper imprès. Vaig entrar pel forat sense porta de la sala annexa. I hi vaig tornar a trobar l’Armand! Al capdamunt d’una escala, endreçant llibres, amb la seva calba esplèndida i la barba de boc. Els mateixos pantalons negres, la mateixa camisa blanca. Em va mirar. Els mateixos ulls grisos de llop, el mateix somriure d’astúcia gentil.

–¿El puc ajudar en res, jove?

–Ja ho sap vostè –vaig respondre, atònit–. Busco el De Secretis Secretorum de Walter de Milmete i La nouvelle fortification de Nicolaus Goldmann.

Va baixar de l’escala i em va posar els llibres a la mà.

–¿Com ho ha fet? –li vaig demanar.

–Buscant l’índex. Aquesta biblioteca es regeix per un principi anomenat «ordre».

Jo no entenia res. Vaig fer quatre passes enrere amb els llibres a la mà i vaig entrar a la sala gran. I l’Armand tornava a estar assegut al seu escriptori!

El misteri no es va aclarir fins que el meu bibliotecari ens va venir a trobar. Eren germans bessons, tan idèntics com ho poden ser dos crancs. Fins i tot les arrugues de les galtes havien seguit rastres paral·lels. Es van posar a riure. Més endavant vaig descobrir que confondre el servei de Bazoches era la seva diversió particular. Els feien tornar bojos amb tota la varietat de bromes que podia permetre aquella mena de fusió corporal.

–Però si són iguals! –vaig exclamar, una mica alterat.

–Li asseguro que serà capaç de diferenciar-nos d’aquí molt poc temps.

En aquell moment em va semblar que l’única diferència era que l’un es digués Armand i l’altre Zenon. O al revés, perquè em resultava impossible distingir-los. El primer em va fer seure en una taula. Em va posar en Goldmann i en Milmete sota els ulls i va ordenar, ara molt seriós:

–Llegeixi. I si entén res, digui-m’ho.

Curiosa directriu. Em van deixar una bona estona llegint sense interrompre’m. M’hi vaig dedicar amb tota la meva bona voluntat. Vaig començar pel Milmete perquè el títol prometia. Amb tant secretet jo m’esperava dracs, fonts de la vida eterna, plantes carnívores que s’empassen bous, coses així. I no: era un rotllo. L’única cosa que em va cridar l’atenció van ser les làmines d’una mena d’àmfora romana proveïda de quatre potes i que vomitava foc. Pel que fa a en Goldmann, el més interessant també eren els dibuixos. Em van semblar gargots d’algú que estava tan avorrit que no tenia res millor per fer que omplir pàgines i pàgines amb geometries de maniàtic rematat. Al cap d’una estona em van demanar:

–Et alors?

Vaig aixecar la mirada. Més valia ser sincer.

–No entenc res absolutament.

–Perfecte. Aquesta era la seva lliçó d’avui –va dir l’Armand–. Ara ja sap que no sap res.

* * *

L’endemà els Ducroix van continuar sent indulgents amb mi. Es van limitar a calibrar els meus coneixements per saber per on havien de començar. Jo pensava en la Jeanne i tenia la mirada una mica perduda.

–¿Hi ha res que el preocupi? –va demanar en Zenon.

–No, en absolut –vaig respondre, despertant-me del meu somieig–. Senzillament, acabo d’arribar i encara no sé gaire bé quina posició ocupo a Bazoches.

–Però, ¿com és? –va dir l’Armand–. ¿Encara no li han presentat els habitants del castell?

Ell mateix em va portar davant de tot el servei. Haig de dir que tant en Zenon com l’Armand eren la cortesia personificada. En ells no hi havia res de l’actitud distant que és d’esperar que hi hagi entre nobles i plebeus. Aquests últims sabien perfectament quin era el seu lloc, per descomptat, però els bessons es comportaven amb una cordialitat que ocultava qualsevol diferència.

Tenia al meu costat la mà dreta i la mà esquerra d’en Vauban. Estaven amb ell des de feia dècades, coneixien tots els secrets de la seva enginyeria i compartien la mateixa filosofia. Col·laboraven amb ell en el disseny de la fase prèvia dels seus projectes de fortificacions, i eren la frontissa entre el mariscal Vauban i els assumptes mundans. De fet, vaig tenir molta sort d’arribar a Bazoches a la tardor de la vida del gran Vauban. En un altre moment els Ducroix haurien estat massa enfeinats per dedicar-me unes atencions tan pròdigues.

–Ara, la filla del marquès.

Quan vaig sentir aquestes paraules vaig haver d’estirar-me els pantalons amunt perquè no se’m notés la tita dreta. Amb gran desengany, però, em van portar davant d’una persona del tot diferent: la Charlotte, la germana de la Jeanne i la filla gran d’en Vauban. Cara de préssec, els pòmuls vermells, una boqueta més curta que la cua d’una tortuga i un nas mal posat, com un cartabó que li comencés per sobre de les celles. Reia amb un cloc, cloc, cloc de papagaia, agitant una papada que semblava el sac d’una gaita. I es passava mitja vida rient.

I si us penseu que la descric en aquests termes perquè el bo d’en Zuvi és el mamarratxo més cridaner del segle, us equivoqueu de mig a mig. De fet, conèixer-la em va deixar tot moix. ¿Per què ha de ser tan injusta la naturalesa? Eren germanes, però totes les virtuts havien recaigut en la Jeanne. La Jeanne era intel·ligent, guapíssima, aguda, mentre que la Charlotte sempre havia sigut un ésser càndid, sense gens de malícia. I aquella rialla sobiranament tonta...

–La Jeanne crec que ja la coneix –va dir l’Armand–. En aquests moments és al poble de Bazoches, ocupada en algun assumpte de caritat.

Doncs vaja.

–El seu marit no apareix quasi mai per Bazoches –va comentar en Zenon–. Quan el conegui, faci el favor de comportar-se amb tanta amabilitat com delicadesa. Té una personalitat peculiar.

–El que en Zenon vol dir –va aclarir l’Armand– és que està tocat de l’ala.

El dia es va acabar i em vaig retirar a la meva bonica habitació amb olor d’espígol. ¿Es pensen que me’n vaig anar a dormir? Doncs és clar que no.

Mentre els germans Ducroix em passejaven per les dependències del castell m’havia assabentat de quina era l’habitació de la Jeanne. Només esperava que tothom se n’anés al llit per abordar-la. I de totes maneres no hauria pogut dormir. Vaig deixar passar una estona i vaig sortir de la meva habitació, descalç i amb una palmatòria. Vaig trucar fluix a la porta de la Jeanne.

No va passar res. Estava dubtant entre insistir o retirar-me, quan per fi va obrir.

Potser es va deure al fet que encara era un nen, però el cas és que no havia sofert mai una impressió com aquella. I dic «sofert» perquè l’amor poc provocar un dolor físic. Els pulmons se’m van arronsar; el pensament, habitualment àgil, se’m va enterbolir de sobte. Les espelmes tremolaven menys que jo.

La primera vegada l’havia vist vestida com una simple pagesa; la segona, com una reina, i ara, amb camisa de dormir i els cabells rojos deixats anar. I estàvem sols a les fosques. La claror tènue de les dues espelmes, la meva i la seva, feia que la camisa li transparentés. Havia assajat dues o tres frases, però vaig quedar bocabadat.

–¿I doncs? –va dir ella.

–Volia donar-te les gràcies –vaig reaccionar per fi–. Si no fos per tu no seria aquí.

–¿Et sembla correcte trucar a l’habitació d’una dama a aquestes hores de la nit?

–¿Per què em vas triar? Era el menys preparat dels tres. Qualsevol podia veure-ho.

–M’agrada portar roba còmoda quan no hi ha visita. Aquests dos em van passar pel costat i ni tan sols van veure una minyona; no van veure res. –Alguna cosa li va canviar a la cara–. Tu vas demanar ajuda. –Es va penedir d’haver parlat amb tanta franquesa i va voler canviar de tema. Va mirar a banda i banda del passadís, per si apareixia algú–. ¿Quants anys tens?

Em faltaven un parell de mesos per complir els quinze.

–Divuit.

–¿Tan jove? –es va sorprendre.

De petit sempre aparentava deu anys més, i quan em vaig convertir en un home madur, vint menys. La meva teoria és que el Mystère tenia pressa per fer-me créixer perquè estava planejat que em morís jove, al 1714. Més tard hi va haver uns quants imprevistos còsmics; durant unes quantes setmanes el Mystère es va oblidar de sumar-me anys i aquí em teniu.

–L’enginyeria m’importa molt poc. Des del moment que et vaig veure no penso en res més.

Va riure fent veure que estava sorpresa.

–Si sabessis el que t’espera invertiries l’ordre de les teves preocupacions.

Jo no acabava d’entendre-la.

–L’últim aspirant va durar tres setmanes –es va explicar–. Déu n’hi do; l’anterior se’n va tornar a casa el cinquè dia.

–Quan vaig entrar a Bazoches no estava segur del que venia a buscar –vaig dir–. Ara, sí.

No s’ho va empassar. Els meus sentiments eren sincers, però la meva representació va ser de teatre barat.

–Vés-te’n al llitet –va dir ella–. Creu-me, demà et farà falta estar descansat.

I em va tancar la porta als nassos.

4

De seguida em vaig adonar que la Jeanne tenia tota la raó del món.

Començàvem amb el dibuix perquè segons els Ducroix la tinta i el traç despertaven els sentits. Després la física i la geometria. Allà vaig descobrir el privilegi de tenir un tutor dedicat per complet a tu. I jo en tenia dos! No sóc pedagog, no sabria avaluar el seu mètode, i per tant només puc dir que combinaven d’una forma única la indulgència, la disciplina i l’agudesa d’esperit.

Després venia la pausa del suc de llimona.

–Begui.

Era una ordre. Fins que no m’hi vaig acostumar van haver de vigilar-me perquè no aboqués el got en algun test. Perquè això de «suc de llimona» era un dir. En Vauban, un erudit polifacètic, havia inventat un beuratge compost d’extractes d’arrels, cera d’abella, sucs diversos i no sé què més, fastigosament pastós i embafador de tan dolç. Segons el seu criteri, despertava el cervell i fortificava els músculs. Almenys, de matar-me no em va matar.

Potser la disciplina més curiosa de Bazoches era el que en deien la «sala esfèrica». El nom s’ajustava més a la realitat que el de «suc de llimona», perquè realment es tractava d’una habitació sense angles i amb forma d’ou, una bola gegantina amb les parets emblanquinades d’un blanc mat, puríssim. El terra i tot era còncau, de manera que quan la porta es tancava darrere teu quedaves reclòs a l’interior d’una esfera impol·luta. La sala esfèrica era a dalt de tot del castell. Al mig del sostre hi havia una claraboia, cosa que permetia que la llum solar inundés la cambra.

–Té exactament cinc minuts –van dir els Ducroix la primera vegada que m’hi van empènyer.

Aquella primera vegada va ser esbalaïdora. I no perquè m’hi esperés res malèfic, sinó perquè no sabia el que m’esperava. Des del moment que havia entrat a Bazoches tenia la sensació que m’envoltava un món de meravelles: llibres estranys, bessons savis, dones boniques. I ara aquella sala rodona, lluminosa, i jo a dintre, sol, atordit per aquell silenci majestàtic.

Vaig veure una cosa davant meu. Del sostre baixaven dotzenes i dotzenes de fils blancs, invisibles perquè es confonien amb les parets del fons. I dels fils, penjant a diferents alçades, objectes d’allò més diversos. Una ferradura, una màscara de teatre, un simple clau. Una perruca! Una ploma d’oca que es camuflava contra el fons de parets blanques. Un rellotge daurat, girant al voltant de la cadeneta que el sostenia.

Al cap de cinc minuts em van obrir.

–Parli –va dir l’Armand–. ¿Què ha vist?

–Coses que penjaven –va ser la meva atabalada resposta.

Tenia en Zenon darrere. Em va ventar un clatellot. Jo, rebel, em vaig tombar i vaig exclamar:

–M’ha pegat!

–La intenció no és estovar-lo, sinó que es desperti –es va justificar en Zenon.

–Aspirant Zuviría! –va clamar l’Armand–. És cec. Un enginyer que no hi sap veure no és un enginyer. Si hagués estat atent hauria donat una resposta més digna que aquest vague i miserable «coses que penjaven». ¿Quines coses? ¿Quantes? ¿En quin ordre, alçada i profunditat?

M’hi van fer tornar a entrar, encara que seria més exacte dir que m’hi van tirar a dintre. Vaig fixar tot el que vaig poder a les retines i a la memòria. Quan vaig sortir vaig haver de descriure els objectes amb tot detall i segons la seva posició. Vaig començar pel que tenia més a prop dels ulls i vaig detallar els següents amb el primer com a referència. Em van escoltar atentament i sense interrompre’m.

–Patètic –va ser el dictamen de l’Armand–. Hi havia vint-i-dos objectes. Vostè s’ha limitat a descriure’n quinze, i malament. Hi havia una ferradura, sí. ¿Amb quants forats? ¿De quin costat penjava? ¿A quina alçada?

Vaig obrir la boca sense parlar.

–¿Que no ho entén? –va intervenir en Zenon–. Quan ataqui un ba­luard o assaltin el que vostè defensa, i només tingui uns quants segons per fer-se un quadre de la situació, ¿com podrà responsabilitzar-se de les vides que tindrà al seu càrrec?

–Ha d’estar atent –va dir l’Armand–. Sempre, a totes hores i a qualsevol lloc. En cas contrari, no hi veurà, i si no hi veu, no serveix per a aquest ofici. A partir d’ara estarà sempre atent, tant si està despert com si està adormit. ¿Ho ha entès?

–Crec que sí.

–¿Segur?

–Sí.

–¿Segur que ho ha entès?

–Sí! –vaig cridar, més per frustració que per convicció.

Abans que el «sí» m’hagués acabat de sortir de la boca, en Zenon em va fer una pregunta fulminant:

–Descrigui les sivelles de les meves sabates.

Per instint, vaig abaixar el cap per mirar-les. El mateix Zenon em va alçar la barbeta amb un dit.

–Respongui.

No vaig poder.

–Des que està amb nosaltres he portat el mateix calçat. I en tot aquest temps no s’ha fixat que no tenen sivelles.

A Bazoches em vaig adonar de com d’increïblement cega és la gent. En l’humà corrent la mirada no passa de ser un cop d’ull ràpid i focal, que es deixa conquerir pels instints primaris: això m’agrada, això no, com els infants. Els germans Ducroix dividien el gènere humà en dues categories: talps i maganons. De cada cent humans, noranta-nou eren talps. Un bon maganó veia més coses en un dia que un ramat de talps en un any. (Tu mateixa, talpa grassa: ¿quants dits tinc? ¿Ho veus? Tant temps junts i no t’havies adonat que em falta la falange d’un dit petit. Se me la va emportar la metralla, a Gibraltar. Ho dono per ben perdut: el setge se’ls en va anar a la merda i jo vaig ser feliç fotent un Borbó.)

Aquell dia hi van posar vint-i-dos objectes. D’altres, trenta, quaranta, cinquanta. A vegades només un: mera burla, perquè me’n demanaven tots els detalls. La meva millor marca va ser descriure cent noranta-vuit objectes que penjaven de les seves respectives cordetes blanques. I de cada objecte havia de recordar-ho tot: quants forats tenia la flauta, quantes perles el collaret o quantes dents el xerrac. ¿Ho heu intentat mai? Feu-ho, feu-ho i descobrireu en la trivialitat la immensa complexitat del món que ens envolta.

Tot allò no hauria passat de ser un conjunt d’exercicis més o menys pintorescos i estimulants, dintre de la seva excentricitat, si no arriba a ser per la disciplina anomenada «Camp». Jo em pensava que seria alguna forma d’exercici tonificant a l’aire lliure. I tant si ho era!

Em van portar a uns cinc-cents metres del castell. Quan vam ser al mig d’un camp rectangular, que no es llaurava des de feia anys, els Ducroix van començar a discursejar sobre les boniques vistes que hi havia. Molt típic d’ells. Les seves activitats acadèmiques eren un plaer inserit en les seves vides que no els desviava del fi principal: fruir de la visió del vol d’un ocell o d’una bella posta de sol.

–Aviam, aspirant Zuviría –va dir l’Armand tombant-se per fi cap a mi–. Suposem, i és molt suposar, que s’ha convertit en oficial d’engi­nyers. I suposem que necessita obrir una trinxera. ¿Què faria?

–Doncs suposo que ordenar als sapadors que comencessin a cavar –vaig respondre, una mica despistat.

–Molt bé! –va aplaudir irònicament en Zenon.

En aquell moment van arribar quatre servents procedents del castell. Carregaven estaques, cordes i saquets de calç que van deixar als nostres peus. També unes voluminoses cistelles cilíndriques de vímet que, com vaig saber més tard, es deien «feixines». A més a més, un casc de ferro que semblava que tingués dos segles d’antiguitat, una mena de plastró de cuiro i fins i tot un fusell. A part van deixar una pila de pales, maces i mil eines més per excavar. Aquell dia vaig descobrir que hi ha més varietats de pics que de papallones.

–¿Què espera? –va dir l’Armand.

–¿I aquell fusell? –vaig demanar, una mica preocupat.

–Ui, no pateixi pel fusell –va dir en Zenon, agafant-lo, allunyant-se i carregant-lo.

Les meves primeres lliçons havien sigut de castrometria. Vaig agafar una estaca i la vaig clavar profundament a terra. Tot seguit vaig agafar una corda, vaig lligar-ne un cap a la base de l’estaca, la vaig descargolar una vintena de metres i vaig tornar a lligar-la a una altra estaca. A continuació vaig escampar calç per sobre de la corda. La que caigués als costats serviria per marcar una línia recta d’excavació. De cop vaig sentir un esclat; una bala m’havia passat fregant el casc amb el brunzit d’un bo­rinot.

Se’m va escapar un xisclet:

–Eeei!

No me’n sabia avenir. En Zenon m’havia disparat! El tenia a uns trenta metres i ja estava tornant a carregar l’arma.

–Al revés –va dir l’Armand–. Primer s’unta de calç la corda. Després es descargola. Si la corda està ben impregnada de calç, quan l’estengui deixarà caure un rastre visible. D’aquesta manera s’estalviarà de recórrer el camp per segona vegada i exposar-se a l’enemic.

»La cadència de tir d’en Zenon –va continuar– és de dos minuts. I té sort, perquè un tirador jove i hàbil pot reduir aquest lapse a menys de la meitat. Jo de vostè m’afanyaria a excavar.

Vaig agafar el mànec d’un pic que pesava com un mort i vaig atacar la línia de calç cavant com un boig.

–Per favor! –va dir l’Armand–. Ajusti’s la barbellera del casc i el plastró de sapador. Protegeixi’s!

–Però ¿per què em dispara el seu germà? –vaig cridar.

–Perquè és el seu torn. Ara em toca a mi. –I va anar a agafar el fusell carregat que en Zenon li allargava.

El casc que m’havien donat era més propi del segle xv, amb visera i dues orelleres llargues també de ferro, pesadíssim. Quan encara m’estava fent un embolic amb el plastró, vaig sentir una altra detonació. Vaig fer un bot.

–Diguin-me que només disparen amb fulminant!

Es van posar a riure.

–Fem un tracte! –vaig proposar amb les mans enlaire–. Jo deixo de cavar, vostès de disparar, i m’instrueixen sobre tot això del Mystère.

–¿I què es pensa vostè que és el Mystère? –va demanar l’Armand.

Em van disparar una altra vegada. Vaig cavar encara més de pressa. Si podia fer un clot prou fondo, almenys estaria una mica protegit de les bales. Quan vaig tenir el terra bastant picat, vaig agafar la pala.

–Al revés, aspirant! –em va cridar l’Armand–. Les palades es tiren cap a la banda de l’enemic. El munt de terra que es formi contribuirà a camuflar-lo més de pressa.

Vaig estar quiet un instant paint les instruccions. Un altre tret. Vaig cavar més frenèticament encara.

Un no s’adona de com és de difícil fer un sot on hi càpiga tot el cos fins que no ho intenta. Van aparèixer unes arrels gruixudes com braços.

–Arrels! –vaig cridar desesperat–. ¿Com les tallaré?

Tots els meus comentaris els semblaven d’allò més hilarants.

–Doncs és clar que hi ha arrels! Així és el curiós terra francès: les arrels creixen per sota, i no per sobre –va dir entre rialles l’Armand sense deixar de carregar el fusell amb la baqueta.

–¿No té unes estisoretes? –va cridar en Zenon, afegint-se a la festa–. ¿No? Quina pena! Doncs ja sap què li toca abans de ficar-se al llit: esmolar la pala per a aquest ús sagrat.

Jo continuava cavant, de genolls, per oferir un blanc menys visible. Més trets. Un va rebotar tan a prop que la terra em va saltar sobre el casc. Al final vaig aconseguir obrir un embut on hi cabia poc o molt. Esbufegava, ja no podia més. L’Armand es va acostar i va dir:

–Aspirant: canviï’s de roba, renti’s la cara i les aixelles, i a la sala d’estudi.

Estava rendit. I aquell primer dia després de Camp encara vaig haver de seguir amb les lliçons magistrals.

Allò de «Obeir i manar» girava al voltant d’una sentència clàssica d’Enni, Apià o algun romà o grec d’aquests: «Abans de manar, aprèn a obeir.» La matèria venia a ser una extensió de Camp de Pràctiques. La idea era que quan tingués les mans llagades de tant cavar sabria el que es pot exigir a un home i el que no.

Classes d’Història. Per als Ducroix, la Història «Universal» era la història de França; de França i ¿què més? Ah, sí, de França. Després hi havia un raconet petitó més enllà de les fronteres del rei, una perifèria insignificant coneguda com a «món». Aquest apartat mereixia una desena part de l’assignatura i només tenia una mica d’interès quan els parts assetjaven Palmira, o quan Cató deia al senat romà que per tenir una bona collita de figues de moro s’hauria de sembrar Cartago amb sal. Al principi els vaig manifestar el meu escepticisme, però un dia, quan en Zenon asseverava que l’Arquimèdex (el pronunciaven i l’escrivien així, amb ics final) tenia orígens gals, ho vaig deixar córrer. En general els francesos són més oberts d’esperit del que la gent es pensa. Això sí, no intenteu convence’ls que potser, només potser, i segons l’opinió d’alguns cartògrafs entesos en la matèria, París no és el centre geogràfic del planeta Terra. No us ho discutiran; senzillament pensaran que sou uns pobres infeliços.

Com a bons francesos, van començar pel setge d’Alèsia. Cèsar va envoltar Alèsia amb una estacada de trenta quilòmetres d’extensió i una altra d’exterior, per impedir l’arribada de reforços, el doble d’extensa. ¿I a mi què coi m’importaven Alèsia, Cèsar i Vercingetòrix? Per més que ho intentava, a aquestes altures d’aquella jornada infinita se’m tancaven els ulls, i els braços eren dos pesos morts. Feliç moment quan va arribar el sopar! Abans de retirar-me al menjador els vaig demanar:

–¿M’estaven apuntant de debò?

–Aviam –va dir en Zenon–, intentem imaginar-nos que hi ha molta fumera i confusió, com a qualsevol teatre bèl·lic. No apuntem necessàriament al cos.

–Però haurien pogut matar-me! A trenta metres de distància un fusell no és gens precís.

Van arronsar-se d’espatlles i van seguir parlant entre ells. Els Ducroix! Quin parell.

Normalment sopava sol, a la cuina. Quan m’entaulava, el servei feia estona que se n’havia anat al llit. Al meu racó tenia fruita i una olla petita. Em servia jo mateix. Els dits encara em tremolaven de tant empunyar aquelles pales i aquells pics pesadíssims. Les vores del casc m’havien encetat el cap com si m’haguessin coronat amb espines. Cap a la mitjanit, mentre em menjava a queixalades una poma, es va presentar l’Armand.

–Aspirant, al camp.

–Deu ser una broma –vaig saltar–. Però si estic més mort que viu!

–Crec recordar que va donar vostè la seva aprovació al pla d’estudis –va dir l’Armand–. ¿Creu que a l’enemic el preocupa gaire el seu estat físic o mental? –Em va examinar el cap–. Li suggereixo que abans de posar-se el casc es lligui un mocador de gassa sobre el crani. Per a això es van inventar les gasses. Allez.

I vam tornar al camp.

Un cop al pou, vaig haver de picar seguint la línia de calç. No crec que avancés ni un metre per hora. El pic, la pala, el casc. Les cistelles cilíndriques de vímet, que havia d’anomenar «feixines» o em castigaven sense sopar. Feixina, feixina, més feixines. I el fusell dels Ducroix. Cada vegada que una feixina treia

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X