Brúixoles que busquen somriures perduts

Albert Espinosa

Fragmento

El meu pare era el fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals... No, ell no m’ho va dir mai... Gairebé no parlàvem...

Ho vaig llegir a la dedicatòria d’un llibre que la meva àvia li va obsequiar pel seu vuitè aniversari... I ell me’l va regalar a mi quan jo vaig fer els mateixos anys... Em va fer creure que era un regal que havia comprat especialment per a mi... No va imaginar-se que la dedicatòria que li va escriure la seva mare delataria la seva mentida...

«Per al fascinant noi que treu la llengua quan fa treballs manuals. Recorda que pots ser tot allò que vulguis arribar a ser...»

Llàstima que no anés dedicat a mi... Des d’aquell dia no he pogut regalar res que abans m’haguessin obsequiat...

Traumes de la infància, al cap i a la fi és el que som cadascun de nosaltres, traumes de la infància...

Vaig tornar-lo a veure al cap de molts anys, quan la malaltia el va canviar... Potser hauria de dir que el va mutar... Vaig sentir que havia de fer-ho. Feia anys que no podia comptar amb el meu germà gran i, a més, ho havia promès a la meva mare just abans que morís...

«Em cuidaré d’ell... T’ho prometo... Em cuidaré d’ell...»

Era mentida, no tenia gens de ganes de cuidar-me’n... Però quan la persona que t’ha criat se’n va, l’hi promets tot i més...

Suposo que no es diferencia gaire del naixement... La persona que et crea i et cria també et promet mil coses que no complirà... I després..., doncs has de viure... I ningú no et defensa, ningú no et deslliura dels atacs dels altres... Ni dels de la teva família...

Per això mai no vaig pensar que fos una promesa, tan sols vaig pronunciar una frase a la dona que em va criar... I vaig pensar que no la compliria, ell no mereixia que jo tornés a casa, però quan va arribar l’hora, vaig tornar-hi...

La meva vida era estranya... O, si més no, jo sentia que ho era...

Sabeu quan els dies i les nits es confonen?

Quan et fiques al llit i tens la sensació que és impossible que hagi passat un altre dia?

Això és el que em passava nit rere nit, dia rere dia. Sentia que allò no era viure, sinó tan sols notar com el temps passava al voltant dels meus bioritmes... El temps fluïa amb tanta rapidesa que em feia la sensació que un dia la mort m’atraparia...

Però no arribava... Era només una sensació... La meva vida no era gens fàcil... Havien passat massa coses en poc temps...

Sentia... Sentia que no pertanyia al lloc on era, que no m’agradaven els costums i que tenia ganes de fer alguna cosa diferent...

I sabia que hi havia temps... Perquè molt sovint trobo fotos meves de fa un parell d’anys i em veig tan jove, amb tanta força, que pressento que dins d’aquells ulls hi ha un esperit capaç de tot... Encara que val a dir que quan ho vivia no em sentia així, sinó que em trobava vell i aquells reptes quedaven lluny de ser assolits...

I és que sempre que mires fotos, descobreixes que tot era millor del que creies...

No em sentia gaire especial pel fet de fer aquestes reflexions... Suposo que era tan diferent com tothom...

En aquesta vida, tots tenim un moment en què ens sentim desconcertats...

Recordo que va haver-hi un temps en què, per feina, no parava d’anar a hotels... Cada setmana quatre o cinc... Em sentia part d’aquells hotels... Em trobava prou còmode amb aquella vida... Si és que es pot arribar a estar còmode algun cop en una habitació d’hotel...

Tot és tan fals als hotels...

La taula que presideix l’habitació, en la qual mai no escriuràs...

Les cartes amb sobres on hi ha el logo de l’hotel, que mai no enviaràs ni sortiran de la carpeta negra que els conté...

Els potets del bany, plens de productes de colors que mai no faràs servir, però que, segurament, acabaran a la teva maleta... Després al teu bany... I un parell d’anys després a les teves escombraries... Sense que els hagis obert... Curiós cicle de vida, el d’aquests potets de colors... Tot i que, ben mirat, potser no sigui tan diferent del d’algunes persones...

Fa uns anys, en un d’aquests hotels... va passar una cosa que em va deixar al.lucinat...

Quan me’n vaig anar a dormir... damunt del coixí, en paper negre i lletra daurada, hi havia escrites unes frases... Era una citació de Voltaire...

«Qui creu que els diners ho fan tot, acaba fent-ho tot per diners... Només és ric qui sap limitar els seus desitjos...»

Em va entusiasmar el detall que a algú se li acudís la idea de deixar sentències nocturnes damunt dels coixins, en lloc de bombons o de breus enquestes sobre l’estada a l’establiment...

També em va encantar l’enorme lletra daurada... En majúscules, sense faltes... Vaig rellegir la citació fins que em vaig adormir plàcidament...

Sé que no l’havien deixada allà per a mi... Es notava que era una frase estàndard que pot arribar a emocionar a tothom o a fer sentir empatia...

No sé ben bé per què, però l’endemà al matí necessitava trobar l’autor d’aquella targeta...

Tres preguntes a recepció, un bitllet i de seguida el vaig localitzar. Era el conserge de nit, un home de seixanta-cinc anys, amb un somriure que desbordava felicitat...

Em va explicar que duia

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos