Índex

Coberta

Portadeta

Índex

Dedicatòria

Mapes

Una petita reflexió sobre la cronologia

Pròleg

Tyrion

Daenerys

Jon

Bran

Tyrion

L’home del mercader

Jon

Tyrion

Davos

Jon

Daenerys

Pudent

Bran

Tyrion

Davos

Daenerys

Jon

Tyrion

Davos

Pudent

Jon

Tyrion

Daenerys

El senyor Perdut

Els Assotats pel Vent

La núvia vel·leïtosa

Tyrion

Jon

Davos

Daenerys

Melisandre

Pudent

Tyrion

Bran

Jon

Daenerys

El príncep d’hivèrnia

El vigilant

Jon

Tyrion

El traïdor

La presonera del rei

Daenerys

Jon

La nena cega

Un fantasma a hivèrnia

Tyrion

Jaime

Jon

Daenerys

Theon

Daenerys

Jon

Cersei

La guàrdia de la reina

El pretendent de ferro

Tyrion

Jon

El cavaller descartat

El pretendent rebutjat

El griu renascut

L’ofrena

Victarion

La nena lletja

Cersei

Tyrion

El derrocador

El domador de dracs

Jon

La mà de la reina

Daenerys

Epíleg

Apèndix

Westeros

El Nen Rei

El Rei al Mur

El Rei de les Illes i del Nord

Altres cases majors i menors

Casa Arryn

Casa Baratheon

Casa Frey

Casa Lannister

Casa Martell

Casa Stark

Casa Tully

Casa Tyrell

Els salvatges, o el poble lliure

Enllà del Mur

Essos. Enllà del Mar Estret

A Braavos

A l’Antiga Volantis

A la Badia dels Esclaus

La Reina a l’Altra Banda del Mar

Els mercenaris. Homes i dones de les companyies lliures

Agraïments

Sobre l’autor

Crèdits

Grupo Santillana

Aquest el dedico als meus seguidors

Lodey, Trebla, Stego, Pod, Caress, Yags, X-Ray i Mr. X,

Kate, Chataya, Mormont, Mich.

Jamie, Vanessa, Ro,

Stubby, Louise, Agravaine,

Wert, Malt, Jo,

Mouse, Telisiane, Blackfyre,

Bronn Stone, Coyote’s Daughter,

I la resta dels homes bojos i dones salvatges de la

Brotherhood Without Banners.

Als savis de la meva web

Elio i Linda, senyors de Westeros,

Winter i Fabio de WIC,

I Gibbs de Rocadrac que va engegar tot això.

Per als homes i dones d’Asshai i Espanya

que ens van cantar cançons d’óssos i belles donzelles.

I els fantàstics seguidors d’Itàlia

que em van portar tant de vi.

Per als meus lectors de Finlàndia, Alemanya,

Brasil, Portugal, França i Holanda,

i de tota la resta de països llunyans

en què heu estat esperant aquesta dansa.

I per a tots els amics i seguidors

que encara he de conèixer.

Gràcies per la vostra paciència

Una petita reflexió sobre la cronologia

Ha passat força temps entre aquest llibre i els altres, en sóc conscient. Per tant, serà convenient fer un petit recordatori.

El llibre que teniu a les mans és el cinquè volum de Cançó de gel i foc. El quart volum va ser Festí de corbs. Tanmateix, el que teniu entre mans no és una seqüela d’aquell en el sentit tradicional, sinó que més aviat discorre al mateix temps que l’anterior.

Tant Dansa com Festí reprenen la història immediatament després dels esdeveniments del tercer volum de la saga, Tempesta d’espases. Mentre que Festí se centrava en els fets a dins i al voltant de Port Reial, a les illes de Ferro i a Dorne, amb Dansa ens n’anem cap al nord, al Castell Negre i al Mur (i més enllà), i travessem el mar Estret que va a Pentos i la badia dels Esclaus, per reprendre les històries d’en Tyrion Lannister, en Jon Neu, la Daenerys Targaryen i tots els altres personatges que vau veure en el volum anterior. Més que no pas ser consecutius, aquests dos llibres transcorren en paral·lel... Els separa una línia més geogràfica que no pas cronològica.

Encara que només fins a cert punt.

Dansa amb dracs és un llibre més llarg que no pas Festí de corbs i abasta un període de temps molt més perllongat. A la segona meitat del llibre, us adonareu que alguns dels personatges de Festí de corbs tornen a treure el nas per aquí. I això no significa res més que el que creieu que significa: la narració ha deixat enrere el marc temporal de Festí i els dos cursos s’han tornat a trobar.

Properament, Els vents de l’hivern, que espero que us farà venir esgarrifances una vegada més...

George R.R. Martin

Abril de 2011

Pròleg

La nit agrejava amb la ferum dels homes.

El huarg es va aturar a sota d’un arbre i es va ensumar el pèl marró i gris esquitxat d’ombres. Una alenada de perfum de pi li va dur l’aroma d’home surant per damunt d’altres olors més tènues que evocaven guineus i llebres, foques i cérvols, fins i tot llops. Totes aquelles també eren ferums humanes, el huarg ja ho sabia; la pestilència de les pells velles, mortes i agres, pràcticament sufocades per les olors més fortes del fum, la sang i la putrefacció. Només els homes arrencaven les pells dels altres animals per posar-se’n el cuir o les pells.

Els huargs no tenien por dels homes, com els llops. L’odi i la fam es caragolaven al seu estómac, i va proferir un udol esmorteït per cridar el seu germà borni i la seva tímida germaneta. Mentre avançava a tota velocitat entre els arbres, els seus companys de bandada el seguien a tocar. Ells també havien captat l’olor. Mentre corria també podia veure-hi a través dels seus ulls i es veia a ell mateix davant d’ells. La respiració de la bandada sortia en petites explosions de bafs càlids i blancs entre les seves mandíbules grises. El gel els havia quedat congelat entre les urpes, dur com la pedra, però ara la cacera ja havia començat i la presa corria davant d’ells. «Carn», va pensar el huarg, «carn».

Un home sol era un ésser dèbil. Gran i fort, amb la vista molt aguda, però insensible a l’oïda i sord a les olors. Els cérvols i els ants i, fins i tot les llebres, eren més ràpides, i els óssos i els porcs senglars més ferotges en la lluita. Ara bé, quan els homes anaven en grup podien ser perillosos. A mesura que els llops s’acostaven a la presa, el huarg va sentir el plor d’un cadell, la trencadissa de la neu caiguda la nit anterior sota les urpes maldestres de l’home, els cops de les pells dures i les llargues urpes grises que portaven els homes.

«Espases», va murmurar una veu al seu interior, «llances».

Als arbres els havien sortit unes dents glaçades que es mostraven amenaçadores, suspeses de les branques nues i marrons. El Borni esgarrapava el sotabosc amb les urpes, aixecant un núvol de neu. Els altres membres de la bandada el seguien. Van enfilar un turó i van baixar per l’altra banda fins que el bosc es va obrir davant dels seus ulls i allà hi havia els homes. Un era una femella. El farcell que aferrava entre les mans embolicat amb pells era la seva cria. «Deixeu-la per al final», va murmurar la veu, «els perillosos són els mascles». Rugien entre ells, com solien fer els homes, però tot i així el huarg podia percebre el seu terror. Un d’ells portava una llança de fusta tan alta com ell. La va llançar, però li tremolava la mà i la llança es va enlairar ineficaç.

Aleshores la bandada se’ls va abraonar al damunt.

El seu germà borni es va llançar a sobre del que havia llançat l’arma enmig d’un núvol de neu i li va destrossar el coll mentre intentava defensar-se. La seva germana es va esmunyir darrere l’altre mascle i el va atacar des del darrere. D’aquesta manera la femella i la cria quedaven per a ell.

Ella també portava una llança. Una de petita, feta amb os, però la va deixar caure quan les dents del huarg es van tancar al voltant de la seva cama. Mentre queia, va abraçar amb tots dos braços aquella cria tan cridanera. Per sota de les pells, aquella femella no era res més que pell i ossos, però tenia els pits carregats de llet. Encara que la carn més tendra era la del cadell. El llop va deixar a banda les parts més selectes per al seu germà. Al voltant de les carcasses, la neu gelada es tenyia de vermell i de rosa mentre la bandada omplia l’estómac.

A llegües de distància d’allà, en una cabana que contenia una única cambra feta amb fang i palla, el sostre de palla amb un forat de sortida per al fum i el terra de fang premsat, en Varamyr tremolava entre estossecs i es mullava els llavis. Tenia els ulls vermells, els llavis tallats, la gola seca i resseca, però el regust de la sang i el greix li omplien la boca fins i tot quan el ventre inflat li reclamava alguna mena d’aliment. «La carn d’una criatura», va pensar recordant-se del Bony. «Carn humana». És que havia caigut tan baix per anhelar la carn humana? Gairebé podia sentir en Haggon grunyint-li: «Els homes poden menjar la carn de les bèsties i les bèsties la carn dels homes, però aquell home que es menja la carn d’un altre home és una abominació».

«Abominació». Sempre havia estat la paraula preferida d’en Haggon. «Abominació, abominació, abominació». Menjar carn humana era una abominació, copular com un llop amb un altre llop era una abominació, i posseir el cos d’un altre home era la pitjor abominació de totes. «En Haggon era feble, tenia por del seu propi poder. Va morir sol i somicant quan li vaig arrencar la seva segona vida». El mateix Varamyr li havia devorat el cor. «Em va ensenyar tot el que es pot ensenyar, i la darrera cosa que vaig descobrir amb ell va ser el sabor de la carn humana».

Tanmateix, allò havia estat com a llop. Mai no havia menjat carn humana amb dents humanes. Ara no li tindria rancúnia, a la seva bandada, pel festí. Els llops tenien tanta gana com ell mateix, «dos homes i una dona, un nadó en braços, fugint de la derrota per caure en braços de la mort. En qualsevol cas, haurien mort de seguida, víctimes de les inclemències del temps o de la fam. Així era millor, més ràpid. Més misericordiós».

«Pietat», va dir en veu alta. Tenia la gola resseca, però el feia sentir bé escoltar una veu humana, fins i tot la seva. L’ambient feia olor de florit i d’humitat, el terra era fred i dur, i la foguera desprenia més fum que no pas escalfor. Es va apropar a les flames tant com va gosar, ara tossint i ara tremolant, amb el costat en què havia estat ferit intensament adolorit. La sang li havia deixat xop tot el tros que anava de les natges al genoll i se li havia assecat formant una crosta dura i marró.

La Flordecard li havia advertit que podia passar. «T’ho he cosit el millor que he pogut», li havia dit, «però has de descansar i deixar que es guareixi, o la carn es tornarà a obrir».

La Flordecard havia estat la darrera de les seves companyes, una dona llança dura com una arrel antiga, plena de berrugues, cremada pel vent i molt arrugada. Els altres els havien abandonat pel camí. Un rere l’altre els van anar deixant enrere o els van avançar, en direcció als seus antics poblats d’origen, cap a Aigualletosa o Durallar, o a trobar una mort solitària en els boscos. En Varamyr no ho sabia, i no li podia importar menys. «Me n’hauria d’haver quedat un amb mi quan vaig tenir l’oportunitat. Un dels bessons, o aquell home més gran amb la cicatriu a la cara, o el jove pèl-roig». No obstant això, li havia fet por. Un dels altres es podria haver adonat del que passava. Llavors se li haurien llençat al damunt per matar-lo. Les paraules d’en Haggon sempre l’havien perseguit i així va ser com va perdre l’oportunitat.

Després de la batalla n’hi havia hagut milers d’ells corrent per salvar-se al bosc, afamats, espantats, fugint de la carnisseria que se’ls havia abraonat a sobre, al Mur. Alguns havien parlat de tornar a les llars que havien abandonat, altres, d’organitzar un segon assalt a la porta, però la majoria estaven desorientats enmig d’aquell no saber a on fugir ni què fer. Havien pogut evitar els corbs de capes negres i els cavallers d’acer gris, però ara hi havia uns altres enemics més despietats que els anaven a l’encalç. Cada dia deixava més cadàvers al seu pas. Alguns morien de fam, altres de fred, altres de malalties. Altres eren esventrats per aquells que havien estat els seus germans d’armes quan havien marxat cap al sud amb en Mance Rayder, el Rei d’Enllà del Mur.

«Mance ha caigut», es deien els uns als altres els supervivents amb veus desolades. «Han capturat en Mance, en Mance és mort». «La Harma és morta i en Mance capturat, la resta ens van abandonar i van fugir», li havia explicat la Flordecard mentre li cosia la ferida. «En Tormund, el Ploraner, el Sispells, tots ells genets valents. On són ara?».

«No em coneix», s’havia adonat en Varamyr, «per què m’hauria de conèixer?». Sense les seves bèsties no semblava cap gran cosa. «Jo era en Varamyr Sispells, i menjava al costat d’en Mance Rayder». Ell mateix s’havia posat el nom de Varamyr quan tenia deu anys. «Un nom com cal per a un senyor, un nom per a cançons, un nom poderós i temible». Tanmateix, havia fugit dels corbs com un conill esporuguit. El temible Lord Varamyr s’havia acovardit, però no podia suportar que ella ho sabés, de manera que havia dit a la dona llança que es deia Haggon. Més endavant es preguntaria per què li havia vingut aquell nom als llavis, de tots els que hauria pogut triar. «Em vaig menjar la seva carn i em vaig beure la seva sang, i encara em persegueix».

Un dia, mentre fugien, un genet se’ls va acostar al galop enmig del bosc muntat sobre un cavall blanc demacrat cridant que tots haurien de fer cap a Aigualletosa, que el Ploraner estava reunint guerrers per travessar el pont de les Calaveres i prendre la Torre de l’Ombra. Molts el van seguir; molt altres, no. Més tard, un guerrer adust, vestit amb pells i robes de color ambre, va anar passant d’un foc de cuina a un altre insistint que tots els supervivents anessin cap al nord a refugiar-se a la vall dels thennites. En Varamyr mai no sabria per quina raó creia que allà estarien a bon recer, quan fins i tot els mateixos thennites havien fugit de l’indret, però el van seguir centenars. Molts centenars més havien marxat amb la bruixa dels boscos que havia tingut una visió en què havia vist una flota de vaixells que venien a emportar-se el poble lliure cap al sud. «Hem d’anar fins al mar», cridava la Mare Talp i els seus seguidors van virar cap a l’est.

En Varamyr hauria anat amb ells si s’hagués sentit més fort. Ara bé, el mar era gris i fred, i estava molt lluny, i sabia que mai no arribaria amb vida a veure’l. Havia mort i havia estat moribund nou vegades, i sabia que aquest cop li arribaria la veritable mort. «Un abric de pell d’esquirol», recordava, «em va apunyalar per un abric de pell d’esquirol».

La seva propietària era morta, tenia el cap esberlat pel darrere, obert en una polpa vermellosa esquitxada per fragments d’os, però el seu abric semblava calent i gruixut. Nevava i en Varamyr havia perdut la seva capa al Mur. Les pells d’ajaçar-se i la roba interior de llana, les botes de pell d’ovella i els guants folrats de pell, la reserva d’aiguamel i de menjar, els flocs de cabells que havia agafat de les dones amb qui s’havia ajaçat, fins i tot els anells d’armes que li havia donat en Mance, tot havia quedat enrere, perdut. «Em vaig cremar i vaig morir, i després vaig fugir, mig embogit de dolor i de terror». El record encara el feia avergonyir, però no havia estat sol. També n’hi havia d’altres que havien fugit, centenars d’ells, milers. «La batalla estava perduda. Havien arribat els cavallers, amb el seu acer invencible, i havien mort tots els qui s’havien alçat per lluitar. Era qüestió de córrer o morir».

Ara bé, no era tan fàcil fugir de la mort. De manera que quan en Varamyr va descobrir aquella dona morta al bosc, es va ajupir per prendre-li l’abric i no es va adonar que hi havia el nen, fins que va sortir del seu amagatall per clavar-li el llarg ganivet d’os al costat i arrencar-li l’abric d’entremig dels dits encarcarats. «La seva mare», li va explicar la Flordecard més tard, quan el noi ja havia fugit. «L’abric era de la seva mare, i quan va veure que l’hi robaves...».

«Era morta», va replicar en Varamyr fent una ganyota mentre li pessigava la carn amb l’agulla d’os. «Algú li havia obert el cap. Algun corb».

«No va ser un corb. Peus de Banya. Ho vaig veure». L’agulla va tancar el trau que tenia al costat. «Salvatges, i qui queda ara que els pugui controlar?». «Ningú. Si en Mance és mort, el poble lliure està condemnat». Els thennites, els gegants i els Peus de Banya, els habitants de les coves amb les dents llimades, i els homes de la riba oest amb els carros d’ossos... tots ells també estaven condemnats. Fins i tot els corbs. Potser encara no ho sabien, però aquella trepa de malparits amb capes negres moririen amb tots els altres. L’enemic s’acostava.

La veu aspra d’en Haggon ressonava dins el seu cap. «Moriràs dotze morts, noi, i tothom patirà... Però quan arribi la mort definitiva, tornaràs a viure. Diuen que la segona vida és més senzilla i agradable».

En Varamyr Sispells coneixeria la veritat d’aquestes paraules ben aviat. Podia percebre el regust de la seva mort definitiva en el fum amarg que hi havia suspès en l’aire, notar-la en l’escalfor que sentia a sota els dits quan es passava una mà fugissera per sota la roba per tocar-se la ferida. La fredor també se li havia ficat a dins, fins al moll dels ossos. Aquest cop seria el fred el que el mataria.

La darrera mort havia estat a foc. «Em vaig cremar». Al començament, enmig de la seva confusió, havia cregut que algun arquer del Mur l’havia encertat amb una fletxa encesa..., però el foc havia sortit de dins seu, i l’estava consumint. A més, aquell dolor...

En Varamyr havia mort nou cops abans. Una vegada havia estat víctima d’una ferida de llança, una altra per la mossegada d’un ós al coll i una altra enmig d’un bany de sang quan havia ajudat a néixer un cadell mort. Havia patit la primera mort quan només tenia sis anys, quan la destral del seu pare li va partir el cap. Ni tan sols aquell episodi no havia estat tan penós com el foc que li havia cremat per dins, espetegant a les seves ales, engolint-lo. Quan havia intentat fugir-ne, el seu terror només va fer que revifar les flames i aquestes van cremar encara amb més fúria. Estava suspès per damunt del Mur controlant els moviments dels homes que tenia sota seu amb els seus ulls d’àliga. Al cap d’un moment, les flames li havien reduït el cor a un grapat de cendres i havien enviat el seu esperit enmig d’udols dins la seva pell, i, per uns moments, va perdre el control. Només de recordar-ho, li venien calfreds.

Va ser aleshores que es va adonar que el foc s’havia apagat.

Només en quedava una massa de fusta socarrimada grisa i negra, i un grapat de brases resplendint entre les cendres. «Encara fumeja, només necessito fusta». Serrant les dents per contenir el dolor, en Varamyr es va arrossegar fins a la pila de branques trencades que la Flordecard havia amuntegat abans de sortir a caçar, i va llençar uns quants branquillons sobre les cendres. «Enceneu-vos», va dir amb veu ronca. «Cremeu». Va bufar sobre les brases i va resar una oració silenciosa als déus sense nom del bosc, la muntanya i el camp.

Però els déus no van respondre. Al cap d’una estona, el fum també va deixar d’enlairar-se. La petita cabana ja s’estava tornant més freda. En Varamyr no tenia ni pedra foguera, ni esques, ni branquillons secs. Mai no aconseguiria que el foc tornés a cremar, no pas tot sol. «Flordecard!», va cridar amb la veu trencada i pessigada pel dolor. «Flordecard!».

Tenia la barbeta acabada en punxa i el nas aixafat, i una berruga en una galta amb quatre pèls negres que hi naixien. Era un rostre horrorós i dur, però en aquell moment hauria donat el que fos per veure’l aparèixer a la porta de la cabana. «L’hauria d’haver posseït abans que marxés». Quant de temps feia que havia marxat? Dos dies? Tres? En Varamyr no n’estava segur. Dins la cabana era fosc, i s’havia passat tot aquell temps adormint-se i desvetllant-se, sense tenir mai clar si era de dia o de nit. «Espera», li havia dit ella. «Tornaré amb menjar». De manera que s’havia quedat esperant-la com un ximple, somiant amb en Haggon i el Bony i tots els errors que havia comès al llarg de la seva llarga vida, però havien passat dies i nits i la Flordecard no havia tornat. «No tornarà». En Varamyr es preguntava si no s’havia donat per vençut. Podia ella endevinar el que pensava només de mirar-lo o potser havia murmurat alguna cosa mentre somiava víctima de la febre?

«Abominació», va sentir que deia en Haggon. Era gairebé com si el tingués allà, en aquella mateixa estança. «Només és una dona llança espantosa», li va dir en Varamyr. «Jo sóc un home important. Jo sóc en Varamyr, el huarg, el mudapells, no està bé que ella visqui i jo mori». Ningú no va respondre. No hi havia ningú allà. La Flordecard havia marxat. L’havia abandonat, igual que tots els altres.

Fins i tot l’havia abandonat la seva pròpia mare. «Va plorar el Bony, però mai no va plorar per mi». El matí que el seu pare l’havia fet aixecar del llit per entregar-lo a en Haggon, ella ni tan sols el va mirar. Havia xisclat i espeternegat mentre l’arrossegaven a l’interior del bosc, fins que el seu pare li va clavar una bufetada i li va exigir que s’estigués quiet. «Tu has d’estar amb els de la teva espècie», va ser l’únic que va dir quan el va llençar als peus d’en Haggon.

«No s’equivocava». Va pensar en Varamyr tremolant. «En Haggon em va ensenyar molt, moltíssim. Em va ensenyar a caçar i a pescar, com treure la carn d’un cadàver i com treure l’espina d’un peix, com buscar el camí entremig dels boscos. I em va ensenyar com són els huarg i els secrets dels mudapells, tot i que el meu do era molt més poderós que el seu».

Anys més tard havia intentat trobar els seus pares, per fer-los saber que el seu Terròs s’havia convertit en el gran Varamyr Sispells, però els dos havien mort i havien estat cremats. «Fosos amb els arbres i els rierols, fosos amb les roques i la terra. Fosos amb la brutícia i les cendres». Això era el que la bruixa dels boscos havia dit a la seva mare, el dia que havia mort el Bony. El Terròs no volia ser un terròs de terra. El noi havia somiat que arribaria un dia en què els bards joglars cantarien les seves gestes i que les noies boniques el besarien. «Quan sigui gran, seré el Rei d’Enllà del Mur», s’havia promès el Terròs. Mai no ho va aconseguir, però s’hi va apropar força. El nom de Varamyr Sispells era temut entre els homes. Cavalcava a la batalla sobre el llom d’una óssa de les neus de tretze peus d’alçada, tenia esclavitzats tres llops i un gatombra, i seia a la dreta d’en Mance Rayder. «Va ser en Mance qui em va portar a aquest indret. No li hauria d’haver fet cas. M’hauria d’haver esmunyit a dins del meu ós per esquarterar-lo».

Abans d’en Mance, en Varamyr Sispells havia estat una mena de senyor. Vivia tot sol en un saló infestat de molsa i de fang, i troncs tallats que en altre temps havien estat d’en Haggon, servit per les seves bèsties. Hi havia una dotzena de poblets que li retien vassallatge en forma de pa, sal i sidra, li oferien fruites dels seus horts i verdures dels seus jardins. La carn se la procurava ell mateix. Cada vegada que li venia de gust una dona, enviava el seu gatombra a segrestar-la i qualsevol noia sobre la qual posés els seus ulls el seguia dòcilment fins al llit. Algunes hi arribaven somicant, sí, però tot i així hi anaven. En Varamyr els regalava la seva llavor, es quedava un ble dels seus cabells per recordar-les i les enviava novament a casa seva. De tant en tant, apareixia algun heroi del poble amb una llança a la mà per matar l’home bèstia i salvar alguna germana, amant o filla. Els matava, però mai no feia mal a les dones. A algunes fins i tot les va beneir amb fills. «Desferres. Coses petites i escanyolides, com el Bony. Ni una sola amb el do».

La por el va fer posar dret, fent tentines. Aferrant-se el costat per aturar l’hemorràgia de la ferida, en Varamyr es va atansar tambalejant-se fins a la porta, i, en enretirar a un costat la pell estripada que tapava l’entrada, es va trobar davant d’un mur blanc. «Neu». No era gens estrany que a dins s’hagués tornat tan fosc i el fum no hagués sortit. La neu caiguda havia colgat la cabana.

Quan en Varamyr va empènyer la paret, la neu va cedir i es va esfondrar, encara era suau i humida. A fora, la nit era blanca com la mort; uns núvols prims i pàl·lids estaven pendents d’una lluna de plata, mentre un miler d’estrelles observaven amb posat fred. Podia distingir les siluetes boterudes d’altres cabanes colgades sota muntanyes de neu, i més enllà l’ombra esblanqueïda d’un aurià amb una armadura de gel. Al sud i a l’oest, les muntanyes eren com un territori salvatge d’una blancor immensa, on només es movia la neu que volava. «Flordecard», va cridar en Varamyr sense forces, preguntant-se fins on deuria haver arribat. «Flordecard. Dona. On ets?».

En la distància, un llop va udolar.

Un calfred va recórrer en Varamyr. Coneixia aquell udol tan bé com el Terròs havia conegut la veu de la mare en altre temps. «Borni». Era el més gran dels seus tres llops, el més gran, el més ferotge. L’Assetjador era més esvelt, més ràpid, més jove; l’Astuta era més múrria, però tots dos tenien por del Borni. El vell llop no tenia por de res, era implacable i salvatge.

En Varamyr havia perdut el control sobre les altres bèsties enmig de l’agonia de la mort de l’àliga. El seu gatombra havia fugit als boscos, mentre que l’óssa de les neus havia atacat els qui l’envoltaven, destrossant quatre homes abans de caure sota l’impacte d’una llança. Hauria destrossat en Varamyr si l’hagués tingut a prop. L’óssa l’odiava, es posava feta una fúria cada vegada que s’embolcallava amb la seva pell o se li enfilava al llom.

Ara bé, els llops...

«Els meus germans. La meva bandada». Més d’una nit freda havia dormit amb els seus llops, amb els cossos llanuts dels animals amuntegats al seu voltant per ajudar-lo a conservar l’escalfor. «Quan em mori es menjaran la meva carn, i només en deixaran els ossos per rebre el desglaç que precedeix la primavera». Era un pensament estranyament reconfortant. Els seus llops sovint havien buscat menjar per a ell en les seves sortides; semblava molt encertat que al final fos ell qui els servís de menjar. A més, també podria ser que comencés la seva segona vida arrencant la carn morta i calenta del seu propi cadàver.

Els gossos eren les bèsties amb qui es podia establir un lligam de manera més fàcil. Vivien tan a prop dels homes que gairebé eren humans. Esmunyir-se a la pell d’un gos era com posar-se una bota vella que ja té el cuir dominat per l’ús. De la mateixa manera que una bota es fabrica per tal d’encabir-hi un peu, un gos estava fet per posar-se un collar, fins i tot encara que fos un collar que cap ull humà no pogués veure. Els llops eren més difícils. Un home es podia fer amic d’un llop, fins i tot destrossar-lo, però no hi havia ningú capaç d’ensinistrar un llop. «Els llops i les dones es casen per a tota la vida», solia dir en Haggon. «Quan n’agafes un, és com un matrimoni. A partir d’aquell dia, el llop forma part de tu, i tu ets part d’ell. Tots dos canviareu plegats».

Les altres bèsties era millor deixar-les de banda, li havia explicat el caçador. Els gats eren vanitosos i cruels, sempre disposats a girar-se en contra teva. Els ants i els cérvols eren preses excel·lents. «Posa’t les seves pells durant massa temps i veuràs com els més valents dels homes es tornen covards». Els óssos, els porcs senglars, els teixons, les mosteles... En Haggon no els podia ni veure. «Hi ha pells que mai no hauries de portar, noi. No t’agradaria el que esdevindries». Els ocells eren els pitjors, segons el que ell explicava. «Els homes no estan fets per aixecar els peus de terra. Si et passes massa temps entre els núvols, mai no voldràs tornar a baixar. Conec mudapells que ho han provat amb falcons, òlibes, corbs. Fins i tot quan porten la seva pròpia pell, se’ls veu distrets, amb els ulls perduts en aquella estúpida blavor».

Ara bé, no tots els mudapells pensaven igual. Una vegada, quan el Terròs tenia deu anys, en Haggon l’havia portat a una reunió. Els huargs eren els que més abundaven en aquella companyia, els germans llop, però el noi havia trobat que els altres eren més estranys i més fascinants. En Borroq s’assemblava tant al seu porc senglar que l’únic que li faltaven eren els ullals, l’Orell tenia la seva àliga, en Briar el gatombra (tal com els va veure, el Terròs havia volgut tenir un gatombra propi), la dona cabra Grisella...

Cap d’ells, però, no era tan fort com en Varamyr Sispells. Ni tan sols en Haggon, alt i sinistre, amb les mans dures com la pedra. El caçador havia mort somicant després que en Varamyr li hagués pres el Pellgrisa, fent-lo sortir a fora per exigir que la bèstia era seva. «Per a tu no hi haurà una segona vida, vell». En aquella època s’havia fet anomenar Varamyr Trespells. El Pellgrisa feia quatre, encara que el vell llop estava dèbil, gairebé no li quedaven dents i ben aviat seguiria en Haggon a la mort.

En Varamyr podia prendre la bèstia que volgués, doblegar-la a la seva voluntat i fer-se’n seva la carn. Gos o llop, ós o teixó...

«Flordecard», va pensar.

En Haggon diria que era una abominació, el pecat més obscur de tots, però en Haggon era mort, engolit i cremat. En Mance també l’hauria maleït, però aquest havia estat esquarterat o capturat. «Mai no ho sabrà ningú. Jo seré Flordecard la dona llança, i en Varamyr Sispells serà mort». Creia que el seu do moriria amb el seu cos. Perdria els llops, i viuria la resta dels seus dies com una dona escardalenca i plena de berrugues..., però viuria. «Si torna. I si encara sóc prou fort per posseir-la».

En Varamyr va sentir un mareig molt intens. Es va quedar de genolls, amb les mans clavades en una pila de neu. En va agafar un grapat de neu i se’l va ficar a la boca, es va fregar la barda i els llavis tallats, en va xarrupar tota la humitat. L’aigua era tan freda que amb prou feines podia empassar-la, i un cop més es va adonar que estava molt enfebrat.

La neu fosa encara el va fer sentir més afamat. Era menjar el que anhelava el seu estómac, no aigua. Havia deixat de nevar, però s’aixecava un vent carregat d’agulles de vidre que li colpejaven el rostre mentre avançava amb un gran esforç entremig de la neu. La ferida del costat se li obria i tancava. Va exhalar un núvol blanc estripat. En arribar a l’aurià, va trobar una branca prou llarga per fer-la servir de bastó. Repenjant-s’hi amb totes les seves forces, va avançar amb pas indecís cap a la cabana més propera. Potser els vilatans havien oblidat alguna cosa en fugir...: un sac de pomes, una mica de carn seca, qualsevol cosa que el pogués mantenir amb vida fins que arribés la Flordecard.

Gairebé hi havia arribat quan el bastó es va partir sota el seu pes, i les cames li van fallar.

En Varamyr no sabia dir quanta estona s’havia estat allà estirat amb la sang tenyint la neu de vermell. «La neu em deixarà colgat». Seria una mort tranquil·la. «Diuen que quan s’acosta el final sents escalfor, escalfor i son». Estaria bé tornar a sentir escalfor, tot i que el feia posar trist pensar que mai més no tornaria a veure les terres verdes, les terres càlides de més enllà del Mur que en Mance solia esmentar a les seves cançons. «El poble lliure tem els mudapells, encara que també ens lloen. Al sud del Mur, els agenollats ens cacen i ens esquarteren com si fóssim porcs».

«Em vas avisar», va pensar en Varamyr, «però també vas ser tu qui em va ensenyar Guardiaorient». No devia tenir més de deu anys. En Haggon havia canviat una dotzena d’enfilalls d’ambre i un trineu carregat amb una gran pila de pells a canvi de sis bótes de vi, una pedra de sal i una tetera de coure. Guardiaorient era un lloc millor per als negocis que no pas el Castell Negre; allà era on arribaven els vaixells, carregats de mercaderies procedents de les llegendàries terres de més enllà del mar. Els corbs sabien que en Haggon era un caçador i amic de la Guàrdia de la Nit, i van estar molt contents de saber les notícies que els portava des de l’altra banda del Mur. N’hi havia que també sabien que era un mudapells, però cap d’ells no en va dir res. Va ser allà, a Guardiaorient del Mar, que el noi que havia estat ell havia començat a somiar amb el sud ben càlid.

En Varamyr notava com els flocs de neu se li fonien al front. «No és tan penós com cremar-se. Deixeu-me dormir i no tornar a aixecar-me mai més, deixeu-me començar la meva segona vida». Ara els seus llops eren a la vora. Els podia percebre. Deixaria enrere aquella carn feble, esdevindria un amb ells, caçaria de nit i udolaria a la lluna. El huarg es convertiria en un llop autèntic. «En quin?», va pensar.

No pas l’Astuta. En Haggon ho hauria qualificat d’abominació, però en Varamyr sovint s’havia esmunyit dins la seva pell mentre el Borni la muntava. No obstant això, no tenia gens de ganes de passar la seva nova vida sent una gossa, no, tret que no li quedés cap altre remei. L’Assetjador li agradaria més, el mascle jove... tot i que el Borni era més gran i ferotge, i era el Borni qui muntava l’Astuta cada vegada que entrava en zel.

«Diuen que te n’oblides», li havia explicat en Haggon poques setmanes abans de la seva mort. «Quan la carn de l’home es mor, el seu esperit perviu dins la bèstia, però amb cada dia que passa el seu record s’afebleix, i la bèstia es torna una mica menys huarg, una mica més llop, fins que no queda res de l’home i ja només hi ha la bèstia».

En Varamyr sabia quina era la veritat. Quan va reclamar l’àliga que havia estat de l’Orell, havia pogut pressentir l’altre mudapells enfurismat per la seva presència. L’Orell havia estat assassinat pel corb traïdor Jon Neu i l’odi que havia sentit per l’assassí havia estat tan intens que el mateix Varamyr havia acabat odiant també el noi bèstia. Havia endevinat què era el Neu tal com va veure el gran llop fer que seia silenciós al seu costat. Un mudapells sempre en pot detectar un altre. «En Mance hauria d’haver deixat que em quedés el llop fer. Hauria estat una segona vida digna d’un rei». Ho hauria pogut fer, no en tenia cap dubte. El do d’en Neu era poderós, però el jove no havia estat adoctrinat, i encara lluitava contra la seva naturalesa quan en realitat s’hi hauria d’haver recreat.

En Varamyr podia veure els ulls vermells de l’aurià clavats en ell des del tronc blanc. «Els déus m’estan jutjant». El va recórrer un calfred. Havia fet coses dolentes, coses terribles, havia robat, matat i violat. S’havia atipat de carn humana i llepat la sang dels homes moribunds mentre brollava vermella i calenta de les seves goles estripades. Havia sotjat enemics dins dels boscos, s’havia abraonat damunt d’ells mentre dormien, els havia arrencat les vísceres dels seus ventres i les havia escampat per damunt la terra fangosa. «Quin sabor més dolç que havia tingut la seva carn». «Això ho va fer la bèstia, no pas jo», va murmurar amb veu trencada. «Això ho va fer el do que em vau donar».

Els déus no van respondre. La seva respiració va quedar suspesa pàl·lida i boirosa en l’aire. Podia notar com se li glaçava la barba. En Varamyr Sispells va tancar els ulls.

Va dormir un vell somni en què apareixia un cobert al costat del mar, hi havia tres gossos somicant, les llàgrimes d’una dona.

«El Bony. Plora pel Bony, mai no va plorar per mi».

El Terròs havia nascut un mes abans d’hora i s’havia posat malalt tant sovint que ningú no esperava que pogués sobreviure. La seva mare havia esperat que tingués gairebé quatre anys per donar-li un nom com calia, i, llavors, ja va ser massa tard. El poble sencer havia acabat per donar-li el nom de Terròs, el nom que li havia donat la seva germana Meha quan encara era dins la panxa de la mare. La Meha també havia donat el nom al Bony, ara bé, el germanet petit del Terròs havia nascut quan tocava, gran i rosat i fort, i mamava amb ànsia dels pits de la seva mare. Li posaria el nom del pare. «Però el Bony va morir. Va morir quan tenia dos anys, i jo en tenia sis. Tres dies abans del dia de donar-li nom».

«Ara el teu petit és amb els déus», li havia dit la bruixa dels boscos a la seva mare mentre ella plorava. «Mai més no es tornarà a fer mal, mai més no passarà fam, mai més no plorarà. Els déus se l’han emportat a l’interior de la Terra, dels arbres. Els déus estan al nostre voltant, en les roques i els rierols, en els ocells i les bèsties. El teu Bony ha marxat per unir-s’hi. Ell serà el món i tot el que en ell hi ha».

Les paraules de la vella havien ferit el Terròs com una dalla. «El Bony hi veu. M’està vigilant. Ho sap». El Terròs no es podia amagar d’ell, no podia esmunyir-se darrere les faldilles de la mare ni fugir amb els gossos per evitar la fúria del seu pare. «Els gossos». El Cuatallada, l’Ensumador, el Grunyidor. «Eren uns bons gossos. Eren els meus amics».

Quan el pare va trobar els gossos ensumant el cos del Bony, no va saber qui ho havia fet, de manera que va descarregar la destral sobre tots trets. Les mans li tremolaven de tal manera que va haver de clavar dos cops per fer callar l’Ensumador i quatre per acabar amb el Grunyidor. L’olor de la sang va tenyir amb força l’aire, i era terrible escoltar els gemecs que proferien els pobres gossos, però malgrat tot el Cuatallada encara va fer cas al pare quan el va cridar. Era el més vell de tots i les lliçons d’ensinistrament van poder més que el terror. Quan el Terròs es va esmunyir a la seva pell, ja era massa tard.

«No, pare, si us plau», va intentar dir, però els gossos no poden parlar les llengües dels homes, de manera que l’únic que en va sortir va ser un somic espantós. La destral es va clavar al bell mig del crani del gos més vell, i, a l’interior del cobert el nen va proferir un xiscle. «Així ho van descobrir». Dos dies més tard, el seu pare el portava arrossegant fins al bosc. Duia la destral, de manera que el Terròs va creure que tenia la intenció d’acabar amb ell com havia fet amb els gossos. Però, en canvi, el va entregar a en Haggon.

En Varamyr es va despertar de sobte, violentament, amb una tremolor incontenible al cos. «Aixeca’t!», va cridar una veu, «aixeca’t, hem de marxar! N’hi ha centenars!». La neu l’havia cobert d’una capa blanca i rígida. «Quin fred». Quan va intentar bellugar-se, es va adonar que tenia la mà glaçada sobre el terra. S’hi va deixar part de la pell enganxada quan va estirar per separar-la. «Aixeca’t!», li va tornar a cridar la veu. «Vénen!».

La Flordecard havia tornat amb ell. L’havia agafat per les espatlles i l’estava sacsejant mentre li cridava a la cara. En Varamyr podia ensumar-li l’alè i sentir-ne l’escalfor damunt les galtes entumides pel fred. «Ara», va pensar. «Fes-ho ara o mor».

Va reunir totes les forces que encara li quedaven, va abandonar la seva pell i va obrir-se pas a dins de la d’ella.

La Flordecard va arquejar l’esquena i va cridar.

«Abominació». Era ella, o ell, o en Haggon? Mai no ho sabria. El seu antic cos es va desplomar sobre la pila de neu al mateix temps que els dits d’ella el deixaven anar. La dona llança es va caragolar violentament xisclant. El gatombra sempre se li havia resistit amb dents i urpes, i l’óssa de la neu s’havia tornat mig boja durant un temps, atacant els arbres i les roques i l’aire buit, però això era encara pitjor. «Surt, surt!», va sentir com cridava amb la seva pròpia boca. El seu cos va tambalejar-se, va caure i es va tornar a aixecar, brandia les mans, i les cames anaven cap aquí i cap allà fent una mena de dansa grotesca, mentre l’esperit d’ella i el d’ell lluitaven per quedar-se amb la carn. Ella va empassar una alenada d’aire congelat i en Varamyr va poder gaudir de mig segon de glòria per assaborir-lo juntament amb la força d’aquell cos jove, abans no serrés amb força les dents i se li omplís la boca de sang. La dona va aixecar les mans cap al rostre d’ell. Ell va intentar abaixar-les-hi, però aquelles mans no li feien cap cas, i ella li estacava clavant les ungles als ulls. «Abominació», va recordar, ofegat per la sang, el dolor i la bogeria. Quan va intentar fer un crit, ella va arrencar-se la llengua.

El món blanc va capgirar-se i desaparèixer. Per uns moments va ser com si estigués dins l’aurià, mirant enfora, a través d’uns ulls vermells tallats a la fusta, com un home afeblit es caragolava a terra i una boja ballava cega i coberta de sang sota la lluna, plorant llàgrimes vermelles i arrencant-se la roba. Aleshores tots dos van morir i ell es va enlairar, fos, amb l’esperit arrossegat pel vent fred. Era a la neu i als núvols, era un pardal, un esquirol, un roure. Una òliba banyuda va passar volant silenciosa entre els seus arbres, perseguint una llebre; en Varamyr era a dins de l’òliba, a dins de la llebre, a dins dels arbres. En les profunditats del terra glaçat, els cucs de terra excavaven sense veure-hi a les fosques, i també era aquests. «Sóc el bosc i tot el que hi ha en ell», va pensar exultant. Un centenar de corbs van emprendre el vol quan van notar que ell passava. Un gran ant va cridar, provocant el nerviosisme entre els nens que se li aferraven al llom. Un llop fer que dormia va aixecar el cap per ensenyar els ullals a l’aire buit. Abans els seus cors no poguessin tornar a fer un batec, ell ja havia passat, a l’encalç dels seus, del Borni, l’Astuta i l’Assetjador, de la seva bandada. Els seus llops el salvarien, va pensar.

Aquell va ser el seu darrer pensament com a home.

La veritable mort va arribar de sobte; va sentir una onada de fred, com si l’haguessin enfonsat en l’aigua glaçada d’un llac congelat. Llavors es va trobar corrents per damunt de neus il·luminades per la lluna, acompanyat dels seus companys de bandada de ben a prop. La meitat del món era fosc. «Borni», ho sabia. Va udolar, i l’Astuta i l’Assetjador van respondre.

En arribar a la cresta, els llops es van aturar. «Flordecard», va recordar, i una part d’ell va plorar pel que havia perdut, i una altra, pel que havia fet. A sota, el món s’havia congelat. Uns dits gebrats s’enfilaven sinistres pel tronc de l’aurià intentant entrellaçar-se. El poble abandonat ja no era abandonat. Ombres d’ulls blaus vagarejaven entre els munts de neu. Algunes portaven robes marrons, i d’altres, negres; d’altres anaven despullades, amb la carn blanca com la neu. Un vent s’escolava sigil·lós per les muntanyes, carregat de les seves olors: carn morta, sang seca, pells empudegades de floridura i podridura i pixum. L’Astuta va udolar i va ensenyar les dents, amb el pèl del coll eriçat. «No són homes. No són una presa. Aquests no».

Les coses que hi havia allà a baix es movien, però no eren vives. Una rere l’altra van aixecar els ulls en direcció als tres llops de dalt de la muntanya. L’última a mirar va ser qui havia estat la Flordecard. Portava peces de llana i de cuir i de pell, i per damunt de tot allò portava un abric de gebre que cruixia quan es movia i resplendia a la llum de la lluna. De les puntes dels dits li penjaven petites caramelles rosades, deu llargs ganivets de sang congelada. I en els concs on havia tingut els ulls, tremolava una llumeta d’un blau pàl·lid, atorgant a la duresa dels seus trets una bellesa fantasmagòrica que mai no havia conegut en vida.

«Em veu».

Tyrion

Es va obrir camí sobre les onades del mar Estret a cops de beguda.

El vaixell era petit, el camarot més petit encara, però el capità no li permetia pujar a coberta. El balanceig de la coberta a sota els peus li feia venir basques i tot aquell menjar fastigós era encara molt pitjor quan li tornava a la boca. Però per què havia de menjar xai salat, formatge sec i pa infestat de cucs, quan hi havia un munt de vi per nodrir-se? Era negre i àcid, molt fort. A vegades fins i tot vomitava el vi, però sempre n’hi havia més.

«El món és ple de vi», murmurava enmig de la humitat del seu camarot. El seu pare mai no havia trobat una utilitat als borratxos, però quina importància tenia allò? El seu pare era mort. Ell l’havia mort. «Un dard a l’estómac, senyor, i tot sencer per a vós. Si hagués tingut més bona punteria amb la ballesta, t’hauria travessat la cigala amb què em vas engendrar, tros de malparit».

A sota de la coberta, no era ni de nit ni de dia. En Tyrion comptava el temps a partir de les anades i vingudes del mosso de camarot que li portava els àpats que no menjava. El noi també portava sempre un raspall i una galleda per netejar. «És dornès aquest vi?», li havia preguntat un dia al mosso mentre treia el tap d’una bóta. «Em recorda una serp que vaig conèixer una vegada. Una companyia graciosa, fins que una muntanya li va caure al damunt».

El mosso de camarot no va respondre. Era un noi lletgíssim, tot i que cal dir que molt més atractiu que cert nan amb només mig nas i una cicatriu que li anava de l’ull fins a la barbeta. «És que t’he ofès?», li va preguntar en Tyrion mentre el noi fregava. «És que t’han ordenat que no parlis amb mi? O és que algun nan va estafar la teva mare?». Tampoc així no va obtenir resposta. «Cap a on anem? Digue’m això com a mínim». En Jaime havia dit alguna cosa de les Ciutats Lliures, però mai no havia dit quina. «Anem a Braavos? Tyrosh? Myr?». En Tyrion s’hauria estimat molt més anar cap a Dorne. «La Myrcella és més gran que en Tommen. Segons la llei dornesa, el Tron de Ferro li correspon a ella. L’ajudaré a reclamar els seus drets, tal com va suggerir el príncep Oberyn».

Tanmateix, l’Oberyn era mort. El seu cap havia quedat fet una desferra ensangonada sota el puny d’acer de l’armadura de Ser Gregor Clegane. Ara que no hi havia l’Escurçó Roig punxant-lo per continuar, es plantejaria mai en Doran Martell un pla tan arriscat? «Em podria fer encadenar i tornar-me a mans de la meva estimada germaneta». El Mur seria un lloc més segur. El Vell Ós Mormont havia dit que a la Guàrdia de la Nit necessitaven homes com en Tyrion. «Tot i que en Mormont pot ser mort, i a hores d’ara, l’Slynt podria ser Lord Comandant». No era gaire probable que aquell fill de carnisser hagués oblidat qui l’havia enviat al Mur. «De debò que em vull passar la resta de la meva vida menjant xai salat i farinetes envoltat de lladres i assassins?». Tampoc no era pas que la resta de la seva vida hagués de durar gaire. En Janos Slynt ja se n’encarregaria.

El mosso de camarot va mullar el raspall i va continuar fregant valerosament. «Alguna vegada has entrat a les cases del plaer de Lys?», va interrogar-lo el nan. «És allà on van les meuques?». En Tyrion no semblava recordar la paraula valyriana per a meuca, però, en qualsevol cas, ja era tard. El noi va tornar a ficar el raspall a la galleda i va marxar.

«El vi m’ha enterbolit el cervell». Havia après a llegir valyrià culte assegut als genolls del seu mestre, malgrat que el que parlaven a les Nou Ciutats Lliures... bé, més que no pas un sol dialecte, eren nou dialectes diferents, camí de convertir-se en nou llengües. En Tyrion parlava una mica de braavosià i sabia dir quatre coses en myrienc. A Tyrosh hauria de ser capaç de renegar dels déus, dir a un home que era un trampós i demanar una cervesa, gràcies a un venedor d’espases que havia conegut a la Roca. «Almenys a Dorne parlen la llengua comuna». Com el menjar dornès i la llei dornesa, la llengua dornesa estava esquitxada per les aromes del Rhoyne, però un home la podia entendre. «Dorne, sí, Dorne per a mi». Es va enfilar de quatre grapes a la llitera i es va aferrar a aquell pensament com una criatura abraça un nino.

En Tyrion Lannister mai no havia pogut dormir amb facilitat. A bord d’aquell vaixell en ben poques ocasions ho havia pogut fer, tot i que de tant en tant aconseguia beure prou per perdre la consciència una estoneta. Si més no, no somiava. Ja havia somiat en escreix abans, a la seva curta vida. «De ximpleries com ara: l’amor, la justícia, l’amistat, la glòria. A més de somiar ser alt». Tot eren coses molt lluny del seu abast, ara en Tyrion ho sabia. Però no sabia on anaven les meuques.

«Vagin on vagin les meuques», havia dit el seu pare. «Les seves últimes paraules, i quines paraules». La ballesta va fer un cop sec, Lord Tywin va seure de cop i en Tyrion Lannister es va trobar caminant com un ànec a les fosques amb en Varys al costat. Hauria d’haver baixat pel pal, dos-cents trenta anells fins on resplendien les brases carbasses a l’interior de la boca d’un drac de ferro. No recordava res de tot allò. Només el soroll que havia fet la ballesta i la ferum dels budells del seu pare quan es van relaxar. «Fins i tot quan va morir, va trobar la manera de cagar-se en mi».

En Varys l’havia escortat pels túnels, però no van parlar fins que van sortir al costat d’Aigüesnegres, on en Tyrion havia aconseguit una famosa victòria i perdut el nas. Va ser llavors quan el nan es va tombar cap a l’eunuc i li va dir: «He mort el meu pare», amb el mateix to de veu que un home podria fer servir per dir: «M’he donat un cop al peu».

El mestre dels rumors portava la roba d’un germà mendicant, una túnica rosegada per les arnes de fil bast marró amb un hàbit que li enfosquia les galtes llises i suaus i el cap rodó i calb. «No hauries d’haver pujat per aquella escala», li havia retret.

«Vagin on vagin les meuques». En Tyrion havia advertit al seu pare que no digués aquella paraula. «Si no hagués afluixat, no s’hauria adonat que les meves amenaces eren buides. M’hauria agafat la ballesta de les mans, de la mateixa manera que una vegada em va prendre la Tysha dels braços. S’estava aixecant quan el vaig matar».

—També vaig matar la Shae —va confessar a en Varys.

—Ja sabies el que era.

—Sí. Però mai no vaig saber què era ell.

—I ara sí que ho saps —va riure dissimuladament en Varys.

«També hauria d’haver mort l’eunuc». Quina importància tindria una mica més de sang en les seves mans? No sabia dir què havia contingut la seva daga. No havia estat gratitud. En Varys l’havia salvat de l’espasa d’un botxí, però només perquè en Jaime l’havia obligat a fer-ho. En «Jaime... no, millor no pensar en en Jaime».

Va trobar una bóta de vi per encetar i en va xumar el contingut com si fos el pit d’una dona. El líquid vermell i àcid li degotava per la barbeta xopant-li la túnica bruta, la mateixa que havia portat quan estava a la cel·la. La coberta es movia sota els seus peus i quan va intentar posar-se dret es va inclinar de costat i es va donar un cop molt fort amb una mampara. «Una tempesta», es va adonar, «això si no és que vaig més torrat que mai». Li va venir una vomitada de vi i va quedar-s’hi ajagut al damunt una estona mentre es preguntava si el vaixell s’enfonsaria. «És aquesta la vostra venjança, pare? És que el Pare del cel us ha nomenat la seva Mà?» «Aquest és el preu que paga aquell qui mata els seus parents», va dir mentre a fora se sentien els udols del vent. No semblava que fos just que el mosso de camarots s’ofegués, o el capità, ni cap dels altres, per una cosa que havia fet ell, però quan havien estat justos els déus? I més o menys en aquell moment, la foscor el va engolir.

Quan es va tornar a moure, tenia la sensació que el cap li esclataria i li semblava com si el vaixell estigués giravoltant en cercles vertiginosos, tot i que el capità insistia que havien arribat a port. En Tyrion li va demanar que callés i va espeternegar sense esma quan un immens mariner calb el va agafar pel braç i el va carregar caragolant-se fins a la bodega on l’esperava un barril de vi buit. Era un barril petit i rabassut, fins i tot resultava una mica just per a un nan. En Tyrion es va pixar al damunt amb molts esforços; va ser l’únic que va aconseguir. El van entaforar de cara al barril amb els genolls doblegats al costat de les orelles. La punta del nas li feia una picor terrible, però tenia els braços tan estretament subjectats que no podia aixecar una mà per gratar-se’l. «El palanquí ideal per a algú de la meva estatura», va pensar mentre clavaven la tapa del barril a cops de martell. Sentia veus cridant mentre aixecaven la petita bóta. Amb cada nou sotrac es donava un cop de cap amb el fons del barril. El món feia voltes i més voltes mentre la bóta rodolava cap avall. Aleshores es va aturar amb un xoc sec que li va fer venir ganes de xisclar. Un altre barril va xocar amb el seu i en Tyrion es va mossegar la llengua.

Era la passejada més llarga que mai no havia fet, tot i que no devia haver durat més de mitja hora. El van aixecar i abaixar, el van fer rodolar i amuntegar, el van posar cap per avall i del dret, i novament el van fer rodolar. A través de les llates de fusta sentia com els homes cridaven, i va sentir un cavall que esbufegava allà a la vora. Les cames entumides se li van començar a enrampar i aviat li feien tant de mal que es va oblidar del brunzit del seu cap.

Va acabar de la mateixa manera que havia començat, rodolant una mica més, cosa que el va deixar encara més marejat. A fora, veus desconegudes parlaven en una llengua que desconeixia. Algú va començar a clavar cops a la tapa del barril i, de sobte, es va obrir. Un feix de llum i aire fresc el va inundar. En Tyrion va inspirar amb ànsia i va intentar posar-se dret, però l’únic que va aconseguir va ser tombar el barril i caure sobre una superfície de terra endurida.

Per damunt d’ell s’erigia, amenaçador, un home gras i grotesc, amb la barba rossa, en forma de forquilla, que portava un mall de fusta en una mà i un cisell de ferro a l’altra. La bata d’anar per casa que portava era prou grossa com per encabir-hi un camp de justes, però el cinturó que portava lligat sense tibar s’havia deixat anar i ara deixava al descobert una immensa panxa blanca i un parell de pits prominents que dansaven com sacs de greix coberts d’un pèl ros gruixut. En Tyrion va pensar en un manatí mort que en una ocasió havia emergit a les cavernes de sota de Roca Casterly.

L’home gras va abaixar la mirada i va somriure.

—Un nan borratxo —va observar en la llengua comuna de Westeros.

—Un manatí podrit. —En Tyrion tenia la boca plena de sang. La va escopir als peus de l’home gras. Eren en un celler llarg i mal il·luminat amb els sostres de volta de canó, les parets de pedra estaven esquitxades de salnitre. Estaven envoltats de barrils de vi i cervesa, beguda més que suficient per poder tenir un nan assedegat controlat durant tota una nit. «O tota una vida».

—Ets insolent. És una qualitat que m’agrada en un nan. —Quan aquell home gras reia, les seves carns es bellugaven amb tanta força que en Tyrion tenia por que pogués caure i esclafar-lo.— Estàs afamat, petit amic? Cansat?

—Tinc set. —En Tyrion va intentar posar-se dret.— I vaig brut.

L’home gras va ensumar una mica.

—Primer un bany, fem-ho així. Després menjar i un llit còmode, d’acord? Els meus servents se n’ocuparan. —L’amfitrió va deixar el mall i el cisell a un costat.— Casa meva és casa teva. Qualsevol amic d’un amic meu a l’altra banda del mar és amic de l’Illyrio Mopatis.

«I qualsevol amic d’en Varis l’Aranya és algú en qui confiaré en la mateixa mesura que tingui forces per tombar-lo».

Tanmateix, l’home gras va fer honor a la promesa del bany. Tal com en Tyrion es va submergir en l’aigua calenta i va tancar els ulls, gairebé es va quedar adormit. Es va despertar nu sobre un llit de plomes d’oca tan tou que se sentia com si estigués dins un núvol. Es notava la llengua com un raspall i tenia la gola seca, però tenia el penis més dret que una barra de ferro. Va baixar rodant del llit, va buscar un orinal i es va disposar a omplir-lo, amb un sospir de plaer.

L’habitació estava mig a les fosques, però es veien uns feixos de sol grocs que treien el cap entre les llates dels porticons. En Tyrion es va espolsar les últimes gotetes i va caminar com un ànec per damunt d’unes catifes myrienques amb dibuixos suaus com la gespa nova de primavera. Amb un gest maldestre es va enfilar al festejador i va obrir els porticons per veure on l’havien enviat en Varys i els déus.

Sota la finestra hi havia sis cirerers que feien guàrdia al voltant d’un estany de marbre, amb les branques esveltes nues i marrons. Enmig de l’aigua hi havia un noi despullat en posició de batre’s en duel amb l’arma d’un farfant. Era àgil i bell, no devia tenir més de setze anys, i duia una cabellera rossa i llisa fins a les espatlles. Semblava tant de veritat que el nan va trigar una bona estona a adonar-se que estava fet de marbre pintat, tot i que l’espasa brillava com si fos d’acer.

A l’altra banda de l’estany s’alçava un mur de totxos de dotze peus d’altura amb tot de punxes de ferro a la part més alta. A l’exterior hi havia la ciutat. Un mar de teulades enrajolades que s’amuntegaven al voltant de la badia. Va veure torres quadrades de totxo, un gran temple vermell, una mansió llunyana sobre un turó. En la distància, més lluny, la llum del sol es reflectia sobre les aigües profundes. Barques de pesca es movien per la badia amb les veles tibades pel vent i va poder veure els pals dels vaixells més alts enlairant-se tot al llarg de la riba. «Sens dubte que algun n’hi haurà que vagi cap a Dorne, o cap a Guardiaorient del Mar». Ara bé, no tenia amb què pagar-se el passatge, ni tampoc no estava fet per remar. «Suposo que em podria enrolar com a mosso de camarots i guanyar-me el passatge a costa de permetre que la tripulació em sodomitzés per totes bandes en aquest mar Estret».

Es preguntava on devia estar. «Fins i tot l’aire fa una altra olor». Espècies estranyes perfumaven el vent fred de la tardor i podia sentir els crits esmorteïts que pujaven per damunt dels murs procedents dels carrers de més enllà. Sonava alguna cosa semblant al valyrià, però no en va poder reconèixer més que una de cada cinc paraules. «No és braavosià», va concloure, «ni tyroshià». Les branques nues dels arbres i la fredor de l’aire eren un argument contra Lys, Myr i Volantis.

En sentir que la porta s’obria darrere seu, en Tyrion es va tombar i es va trobar amb el seu amfitrió.

—Som a Pentos, oi?

—Exacte. On si no?

«Pentos». Bé, no eren a Port Reial, si més no això sí que era un fet a favor.

—On van les meuques? —es va sentir que preguntava.

—Aquí les meuques són als bordells, com a Westeros. No en necessitaràs, però, amic meu. Tria entre les meves serventes. Cap d’elles no gosarà rebutjar-te.

—Esclaves? —va preguntar el nan amb mordacitat.

L’home gras es va acariciar una de les puntes de la barba rossa i oliosa, un gest que en Tyrion va trobar extremament obscè.

—L’esclavitud està prohibida a Pentos, d’acord amb els termes del tractat que els braavosians ens van imposar ara farà un segle. Però, tanmateix, no et rebutjaran. —L’Illyrio va fer una mitja reverència feixuga.— Però ara el meu petit amic m’haurà d’excusar. Tinc l’honor de ser un magíster d’aquesta gran ciutat i el príncep ens ha convocat a una sessió. —Va fer un somriure que va deixar al descobert una boca plena de dents tortes i grogues.— Explora la mansió i els jardins tant com vulguis, però sota cap mena de concepte no vagis més enllà dels murs. Serà millor que cap home no sàpiga que has estat aquí.

—On? És que he anat a alguna banda?

—Aquest vespre tindrem temps de sobres per parlar d’aquest assumpte. El meu petit amic i jo menjarem i beurem i farem grans plans, d’acord?

—Sí, amic gras —va respondre en Tyrion. «Em pensa fer servir per al seu benefici». Tot plegat sempre es reduïa al benefici quan un tractava amb els prínceps mercants de les Ciutats Lliures. «Soldats d’espècies i senyors de formatge», en deia el seu pare amb menyspreu. Si mai arribava un dia en què l’Illyrion Mopatis veia que podia treure més profit d’un nan mort que d’un de viu, en Tyrion es trobaria entaforat dins un altre barril de vi en arribar el vespre. «Seria bo que hagués marxat abans no arribés aquest dia». Que arribaria, no en tenia cap dubte; no era gens probable que la Cersei s’oblidés d’ell, i fins i tot en Jaime es podria enfadar si es trobava un dard a la panxa del pare.

Un vent suau dibuixava ones sobre l’aigua de l’estany del pati, tot al voltant de l’espadatxí despullat. Li va fer pensar en com la Tysha s’acariciaria els cabells durant la falsa primavera del seu matrimoni, abans no ajudés els guardes del seu pare a violar-la. Havia pensat en aquells guardes durant tota la fugida, intentant recordar quants n’hi havia hagut. Un podria pensar que ho recordaria, però no. Una dotzena? Una vintena? Un centenar? No ho sabia dir. Tots eren homes joves, alts i forts... encara que tots els homes són alts per a un nan de tretze anys. «La Tysha sabia quants n’hi havia». Cadascun d’ella li havia donat un cérvol de plata, de manera que només havia de comptar les monedes. «Una moneda de plata per a cadascú i una d’or per a mi». El seu pare havia insistit que també pagués ell. «Un Lannister sempre paga els seus deutes».

«Vagin on vagin les meuques», va sentir com deia Lord Tywin una vegada més, i un cop més la corda de la ballesta va fer un cop sec.

El magíster l’havia convidat a explorar la mansió. Va trobar roba neta en un bagul de cedre amb incrustacions de lapislàtzuli i nacre. La roba havia estat confeccionada per a un nen petit, es va adonar mentre intentava posar-se-la. El teixit era prou ric, encara que una mica florit; ara bé, el tall era massa llarg a les cames i massa curt als braços, amb un coll que li hauria fet tornar la cara tan negra com la d’en Joffrey si se l’hagués intentat cordar. També hi havia mossegades d’arna. «Almenys, no fa pudor de vòmits».

En Tyrion va iniciar l’exploració a la cuina, on dues dones grasses i un cambrer se’l van quedar mirant amb recel mentre se servia formatge, pa i figues. «Us desitjo un bon dia, belles dames», va saludar amb una reverència. «Vostès saben a on van les meuques?». En veure que no responien, va repetir la pregunta en valyrià culte, encara que en comptes de meuca va haver de fer servir cortesana. Aquest cop, la cuinera més grassa i jove va respondre arronsant les espatlles.

Es preguntava com reaccionarien si les agafava de la mà i les arrossegava fins a la seva cambra. «Cap d’elles no gosarà rebutjar-te», havia assegurat l’Illyrio, però d’alguna manera en Tyrion intuïa que no es referia a aquelles dues. La més jove era prou gran per ser la seva mare, i la més gran feia tota la cara de ser la mare de la primera. Totes dues eren gairebé tan grasses com l’Illyrio, amb els pits més grossos que el cap. «Em podria ofegar enmig de tanta carn». Hi havia formes pitjors de morir. La forma com havia mort el seu vell pare, per exemple. «L’hauria d’haver fet cagar una mica d’or, abans d’expirar». Lord Tywin podria haver estat una mica mesquí pel que feia a les seves demostracions d’estima i afecte, però sempre havia estat molt generós pel que feia als diners. «L’única cosa més lamentable que un nan sense nas és un nan sense nas que no té or».

En Tyrion va deixar les dones grasses amb els pans i les teteres, i va marxar a buscar el celler on l’Illyrio l’havia decantat la nit abans. No li va costar gaire de trobar. Allà hi havia prou vi per tenir-lo ebri durant cent anys; negres dolços del Domini i negres àcids de Dorne, ambres pàl·lids de Pentos, el nèctar verd de Myr, una seixantena de barrils de l’or del Verger, fins i tot vins del llegendari est, des de Qarth i Yi Ti fins a Asshai de l’Ombra. Al final, en Tyrion va triar un barril de vi fort marcat com a reserva particular de Lord Runceford Redwyne, l’avi de l’actual senyor del Verger. Tenia un gust esllanguit i embriagador a la llengua, el color porpra tan fosc que semblava gairebé negre sota l’escassa il·luminació del celler. En Tyrion se’n va servir una copa i una gerra per si les mosques, i se les va emportar als jardins de dalt per beure a l’ombra dels cirerers que hi havia vist.

Va resultar que havia triat la porta que no era i que mai no va poder arribar a l’estany que havia descobert des de la finestra, però tant se valia. Els jardins que hi havia al darrere de la mansió eren també molt agradables, i molt més grans. Hi va estar voltant una bona estona mentre bevia. Els murs haurien fet caure de vergonya qualsevol castell com cal, i les punxes ornamentals de ferro que tenien al capdamunt semblaven estranyament nues sense caps que les guarnissin. En Tyrion es preguntava quina fila deuria fer el cap de la seva germana penjat allà dalt, amb la cabellera daurada i bruta de quitrà i tot de mosques entrant i sortint per la seva boca. «Sí, i en Jaime ha d’ocupar la punxa del seu costat», va decidir. «Ningú no s’ha d’interposar mai entre el meu germà i la meva germana».

Amb una corda i un ruixó podria saltar el mur. Tenia els braços forts i no pesava gaire. Hauria de ser capaç d’enfilar-s’hi, sempre que no acabés empalant-se ell tot sol en una punxa. «Demà buscaré una corda», va decidir.

Mentre passejava va veure tres portes: l’entrada principal amb la caseta corresponent, una porta secundària al costat de la gossera, i una porta de jardí amagada darrere un garbuix d’heura descolorida. La darrera estava tancada amb cadenes, les altres dues tenien vigilància. Els guardes eren rabassuts, tenien la cara suau com el cul d’un nadó i tots els homes portaven un casc de bronze amb una punxa al damunt. En Tyrion reconeixia un eunuc quan el veia. Reconeixia aquella espècie per la seva reputació. No tenien por de res i no sentien dolor, deien, i eren lleials als seus amos fins a la mort. «En podria fer un bon ús si en tingués uns quants centenars de propis», va rumiar. «És una llàstima que no se m’hagués acudit abans de convertir-me en un pidolaire».

Va passar pel costat d’una galeria amb columnes i per sota d’un arc punxegut, i es va trobar en un pati enrajolat on una dona rentava roba en un pou. Semblava que tenia la seva mateixa edat, amb la cabellera pèl-roja deslluïda i la cara rodona plena de pigues.

—T’agradaria una mica de vi? —va preguntar a la noia.

Ella se’l va quedar mirant sense saber què fer.

—No tinc copa per a tu, o sigui que l’haurem de compartir.

La bugadera es va tornar a posar a escórrer túniques molles i a estendre-les a assecar. En Tyrion es va instal·lar sobre un banc de pedra amb la gerra.

—Digue’m una cosa: fins a quin punt me’n puc refiar del magíster Illyrio?

En sentir aquell nom, la noia va aixecar els ulls.

—Fins aquí? —Sufocant una rialleta, va creuar les cames atrofiades i va fer un glop—. No en tinc cap ganes de fer el que sigui que vulgui que faci aquest formatger, però, tanmateix, com m’hi puc negar? Les portes estan vigilades. Potser tu em podries ajudar a esmunyir-me d’aquí sota les teves faldilles? Te n’estaria molt agraït; fixa’t que fins i tot em casaria amb tu. Ja en tinc dues d’esposes, per què no tres? Oh, però on viuríem? —Li va oferir un somriure tan amable com el podia lluir un home que només tenia mig nas—. Tinc una neboda a Llança del Sol, t’ho havia dit? Hi podria fer molt de mal a Dorne amb la Myrcella. Podria enviar el meu nebot i la meva neboda a la guerra, no seria divertit?

La bugadera va posar agulles a una de les túniques de l’Illyrio, prou grossa per doblegar-la com si fos una vela.

—M’hauria d’avergonyir per tenir aquests pensaments tan malvats, tens tota la raó. Millor si en lloc d’això, marxés cap al Mur. Diuen que tots els teus crims són oblidats quan t’incorpores a la Guàrdia de la Nit. Tot i que temo que no em permetrien que et tingués amb mi, rateta. Ni una sola dona a la Guàrdia, cap esposa pigada i amorosa que t’escalfi el llit a les nits, només vent fred, bacallà salat i cervesa escassa. Us sembla que semblaria més alt vestit de negre, senyora? —Es va tornar a omplir la copa—. Què hi dius? Nord o sud? He de pagar pels meus vells pecats o en cometo de nous?

La bugadera el va mirar per última vegada, va recollir el cove de la roba i va marxar. «Pel que sembla no sóc capaç de conservar una esposa gaire temps», va reflexionar en Tyrion. No sabia com, la gerra s’havia buidat. «Potser hauria de tornar a baixar al celler». El vi fort li feia rodar el cap, però, i l’escala que portava al celler era molt dreta. «On van les meuques?», va preguntar a la bugada que onejava al fil d’estendre. Potser l’hi hauria d’haver demanat a la bugadera. «No és que vulgui dir que vós sigueu una meuca, estimada, però potser vós sabríeu on van». O, millor encara, l’hi hauria d’haver preguntat al seu pare. «Vagin on vagin les meuques», deia Lord Tywin. «Ella m’estimava. Era la filla d’un granger, m’estimava i es va casar amb mi, va dipositar en mi la seva confiança».

La gerra buida li va relliscar de la mà i va rodolar pel terra del pati. En Tyrion es va aixecar del banc per anar a agafar-la. En fer-ho, es va fixar en uns bolets que creixien entremig dels fragments d’una rajola trencada. Eren d’un blanc pàl·lid, amb taques petites, i tenien els marges de sota pintats d’un vermell intens com la sang. El nan en va arrencar un i el va ensumar. «Deliciós», va pensar, «i mortífer».

N’hi havia set d’aquells bolets. Potser els Set estaven intentant dir-li alguna cosa. Els va arrencar tots, va estirar un guant del fil d’estendre i els va embolicar amb molta cura, després va ficar-se el farcellet a la butxaca. Tot aquell esforç el va marejar, de manera que en acabat va tornar de quatre grapes fins al banc, s’hi va arraulir i va tancar el sulls. Quan es va tornar a despertar, tornava a estar a la seva cambra, enfonsat enmig d’aquell llit mentre una noia rossa li tocava una espatlla.

—Senyor —va dir—, us espera el bany. El magíster Illyrio us rebrà a taula d’aquí a una hora.

En Tyrion es va asseure repenjant l’esquena contra el coixins.

—Estic somiant, o parles la llengua comuna?

—Sí, senyor. Em van comprar per complaure el rei. —Tenia els ulls blaus i era rossa, jove i esvelta.

—Estic segur que ho vas fer. Necessito una copa de vi.

N’hi va servir una.

—El magíster Illyrio m’ha dit que us havia de fregar l’esquena i escalfar-vos el llit. Em dic...

—... no ho vull saber. Tu ho saps, a on van les meuques?

Ella es va posar vermella.

—Les meuques es venen a canvi de monedes.

—O joies, o camises de dormir, o castells. Però, a on van?

La noia no aconseguia entendre la pregunta.

—Es tracta d’una endevinalla, senyor? No sóc gaire espavilada amb les endevinalles. Me’n direu la resposta?

«No», va pensar ell. «Personalment odio les endevinalles».

—No et diré res. Tu fes-me el mateix favor.

«L’única part de tu que m’interessa és la que es troba entre les teves cames», va estar a punt de dir. Tenia les paraules a la punta de la llengua, però per alguna raó no les va arribar a pronunciar. «No és la Shae», es va dir el nan a si mateix, «només una pobra ximpleta que es pensa que jugo a endevinalles». Ni tan sols el seu cony li interessava gaire. «Dec estar malalt, o mort».

—Has dit alguna cosa d’un bany? No podem fer esperar el gran formatger.

Mentre es banyava, la noia li va rentar els peus, li va fregar l’esquena i li va raspallar els cabells. En acabat, li va fregar les cames amb olis d’olors dolces per apaivagar-li el dolor, i un cop més el va vestir amb roba de nen, uns calçons que feien olor de flors de color bordeus, un gipó de vellut blau guarnit amb roba d’or.

—Voldreu disposar de mi, senyor, quan hagueu menjat? —li va preguntar mentre li cordava les botes.

—No. Ja en tinc prou de dones. —«Meuques».

La noia es va prendre aquell desengany massa bé, per al seu gust.

—Si el senyor s’estima més un noi, puc fer que n’hi hagi un esperant-lo al llit.

«El senyor preferiria la seva esposa. El senyor s’estimaria més una noia que es diu Tysha».

—Però només si sap a on van les meuques.

La noia va serrar els llavis. «Em menysprea», es va adonar, «encara que no més del que em menyspreo jo mateix». En Tyrion Lannister no tenia cap dubte que s’havia follat més d’una dona que havia odiat el mer fet de veure’l, però, almenys, les altres havien tingut la gràcia de fingir afecte. «Una mica d’odi sincer em podria revifar una mica, com un vi àcid després de massa dolçor».

—Em sembla que he canviat de parer —li va confessar—. Espera’m al llit. Despullada, si no et fa res, estaré massa borratxo per haver-me d’entendre amb la teva roba. Tanques la boca i obres les cuixes, i d’aquesta manera ens entendrem fantàsticament. —Li va fer una mirada lasciva, amb l’esperança de topar amb un regust de por, però tot el que ella li va expressar va ser repulsió. «Ningú no té por d’un nan». Ni tan sols Lord Tywin no n’havia tingut por, malgrat que en Tyrion havia sostingut una ballesta entre les mans.— Gemegues quan et carden? —va demanar a l’escalfallits.

—Si és el que vol el senyor.

—El senyor podria voler estrangular-te. Això és el que vaig fer amb la meva darrera meuca. Creus que el teu senyor s’hi oposaria? Segur que no. En té un centenar més com tu, però ningú més com jo. —Aquest cop, quan li va somriure ensenyant-li les dents, va rebre la por que volia.

L’Illyrio s’estava repenjat en un divan encoixinat, engolint els pebrots picants i les cebetes que hi havia en un bol de fusta. Tenia el front esquitxat de gotes de suor, els ullets de porc brillaven per damunt de les seves galtes grasses. Les joies dringaven quan movia les mans, ònix i òpal, ull de tigre i turmalina, robins, ametistes, safirs, maragdes, atzabeja i jade, un diamant negre, i una gran perla. «Podria viure durant anys només amb el que valen els seus anells», va murmurar en Tyrion. «Tot i que em caldria un ganivet per poder-me’ls fer meus».

—Vine a seure, petit amic. —L’Illyrio li va fer un gest perquè s’hi acostés.

El nan es va enfilar a dalt d’una cadira. Era massa gran per a ell, un tron encoixinat pretenia acomodar les imponents natges del magíster, juntament amb unes potes fornides i rabassudes per suportar-ne el pes. En Tyrion Lannister havia viscut tota la seva vida en un món que era massa gran per a ell; ara bé, a la mansió de l’Illyrio Mopatis la sensació de desproporció adquiria unes proporcions grotesques. «Sóc un ratolí al cau d’un mamut», va murmurar, «encara que, almenys, el mamut té un celler ben proveït». Aquell pensament li va fer venir set. Va demanar vi.

—Has gaudit de la noia que t’he enviat? —va preguntar l’Illyrio.

—Si hagués volgut una noia, l’hauria demanat.

—Si no t’ha pogut complaure...

—Ha fet tot el que se li ha demanat.

—Això és el que s’espera d’ella. La van educar a Lys, on de l’amor en fan un art. El rei va gaudir molt amb ella.

—Jo mato reis, no ho havíeu sentit? —En Tyrion va fer un somriure malèvol per damunt del marge de la copa—. No vull escorrialles reials.

—Com vulguis. Mengem doncs. —L’Illyrio va picar de mans i tot de servents van aparèixer de seguida.

Van començar per un caldo de cranc i rap, i també una sopa de llima i ou fresca. Després van arribar guatlles amb mel, un llom de xai, fetge d’oca marinat en vi, xirivies en mantega i garrinet. Veure tot aquell bé de déu va fer venir un mareig a en Tyrion, però es va obligar a tastar una cullerada de sopa per educació, i un cop la va haver tastar va estar perdut. Les cuineres podrien ser velles i grasses, però sabien fer la seva feina. Mai no havia menjat tan bé, ni tan sols a la cort.

Mentre escurava els ossos de la guatlla, es va interessar per la convocatòria del matí de l’Illyrio. L’home gras va arronsar les espatlles.

—A l’est hi ha problemes. Astapor ha caigut, igual que Meereen. Les ciutats esclaves de Ghiscar que ja eren velles quan el món era jove.

El garrinet estava tallat. L’Illyrio va allargar una mà per agafar-ne un tros, el va sucar en una salsa de prunes i se’l va menjar amb els dits.

—La badia dels Esclaus és molt lluny de Pentos. —En Tyrion va clavar la punxa del ganivet en un fetge d’oca. «No hi ha home més maleït que aquell que assassina la seva espècie», va murmurar, «però podria aprendre que aquest infern m’agradés».

—Això és cert —va concedir l’Illyrio—, però el món és una immensa xarxa i un home pot no gosar tocar un sol fil per por que tots els altres tremolin. Més vi? —L’Illyrio es va posar un pebrot als llavis.— No, una cosa millor. —Va picar de mans.

En sentir el cop, un servent va aparèixer amb una safata tapada. La va deixar davant d’en Tyrion i l’Illyrio es va inclinar per damunt de la taula per aixecar la tapa.

—Bolets —va anunciar el magíster alhora que l’aroma s’enlairava—. Besats amb all i banyats en mantega. Em diuen que tenen un gust exquisit. Preneu-ne un, amic meu. Preneu-ne dos.

En Tyrion ja tenia un bolet negre i rabassut a mig camí de la boca, però alguna cosa en la veu de l’Illyrio el va fer aturar de sobte.

—Després de vós, senyor. —Va empènyer el plat en direcció al seu amfitrió.

—No, no. —El magíster Illyrio va empènyer enrere els bolets. Per una mil·lèsima de segon va semblar com si un nen entremaliat estigués traient el cap des de l’interior de les carns abotifarrades del formatger.— Després de vós. Insisteixo. La cuinera els ha preparat especialment per a vós.

—De debò? —Va recordar la cuinera, la farina a les seves mans, els pits inflats travessats per venes d’un blau fosc.— Ha estat molt amable, però... no. —En Tyrion va tornar a deixar el bolet sobre la bassa de mantega de la qual havia sortit.

—En els Set Regnes es considera una ofensa molt greu a l’hospitalitat enverinar el sopar d’un convidat.

—Aquí també. —L’Illyrio Mopatis va allargar una mà per agafar la copa de vi.— Ara bé, quan un convidat expressa sense embuts el desig de posar fi a la seva vida, per què el seu amfitrió l’hauria d’obligar a no fer-ho? —Va prendre un glop.— El magíster Ordello va morir enverinat per un bolet encara no fa mig any. El dolor no és tant, pel que m’han dit. Unes petites rampes als budells, un dolor sobtat darrere els ulls, i s’ha acabat. Millor un bolet que el tall d’una espasa al coll, no us sembla? Per què morir amb el regust de la sang a la boca, quan es pot fer amb el de la mantega i l’all?

El nan va analitzar el plat que tenia davant seu. L’olor de l’all i la mantega li estava fent la boca aigua. Una part d’ell volia aquells bolets, fins i tot encara que sabia què eren. No era prou valent per clavar-se una fulla d’acer a la panxa, però mossegar un bolet no podia ser tan dur. Això l’espantava més del que podia dir.

—Em confoneu —es va sentir que deia.

—De debò? Estic meravellat. En cas que us estimeu molt més ofegar-vos en vi, digueu la paraula i serà obeïda amb celeritat. Abocar una copa rere l’altra és una pèrdua de temps i de vi.

—Em confoneu —va tornar a dir en Tyrion, més alt. Els bolets en mantega brillaven sota la il·luminació del llums, foscos i incitadors.— No tinc cap desig de morir, us ho prometo. Jo... —La seva veu es va esvair en la incertesa. «Què vull jo? Una vida per viure? Feina per fer? Fills per educar, terres per governar, una dona per estimar?».

—No vols res —va concloure el magíster Illyrio—, però això ho podem canviar. —Va arreplegar un bolet de la mantega i el va mastegar amb energia.— Deliciós.

—Els bolets no estan enverinats —va etzibar en Tyrion, empipat.

—No. Per què us hauria de voler cap mal? —El magíster Illyrio se’n va menjar un altre.— Ens hem de demostrar una mica de confiança, vós i jo. Veniu, mengeu. —Va tornar a picar de mans.— Tenim feina per fer. El meu petit amic ha d’estar ben fort.

Els servents van portar una garsa farcida de figues, llonzes de vedella esblanqueïdes amb llet d’ametlles, arengades en crema, cebes confitades, formatges d’olors fètides, plats de caragols i menuts, i un cigne negre amb el plomatge. El Tyrion va rebutjar el cigne, perquè li feia recordar un sopar amb la seva germana. Tot i que sí que es va servir una mica de garsa i arengada i unes quantes cebetes confitades. Els servents li omplien de nou la copa cada vegada que la buidava.

—Beveu una gran quantitat de vi per ser un home tan petit.

—Assassinar els de la pròpia espècie és una feina molt dura. Fa venir set.

Els ulls de l’home gras van brillar com les gemmes que duia als dits.

—A Westeros n’hi ha que dirien que matar Lord Lannister no va ser res més que un bon començament.

—Doncs seria millor que no ho diguessin en presència de la meva germana, o si no es trobaran que els fan tallar la llengua. —El nan va partir una llesca de pa per la meitat.— I vós fora millor que anéssiu amb compte amb el que dieu de la meva família, magíster. Assassí dels meus o no, encara sóc un lleó.

Aquella observació va semblar fer molta gràcia al senyor del formatge. Es va picar una cuixa carnosa.

—Vosaltres els Westeros sou tots iguals —va dir—. Brodeu alguna mena de bèstia sobre un tros de seda, i de sobte sou tots lleons o dragons o àligues. Jo us puc portar davant d’un lleó de veritat, petit amic. El príncep n’està molt de la seva col·lecció d’animals salvatges. Us agradaria compartir-hi gàbia?

En Tyrion havia d’admetre que els senyors dels Set Regnes en feien un gra massa dels seus blasons.

—Molt bé —va concedir—, un Lannister no és un lleó. Tanmateix, encara sóc fill del meu pare, i jo sóc qui ha de matar en Jaime i la Cersei.

—Que n’és d’estrany que feu esment de la vostra bella germana —va observar l’Illyrio entre els caragols—. La reina ha ofert una senyoria a l’home que li porti el vostre cap, amb independència de la humilitat del seu naixement.

No era pas més del que havia previst en Tyrion.

—Si la vostra intenció és agafar-li la paraula, feu que també separi les cames per vós. La millor part de mi, per la millor part d’ella, és un pacte just.

—Abans preferiria el meu pes en or. —El formatger va riure amb tanta força que en Tyrion va tenir por que no estigués a punt de partir-se.— Tot l’or de Roca Casterly, per què no?

—L’or us el deixo per a vós —va respondre el nan, alleujat de no estar a punt de morir ofegat per una onada d’angules i menuts mig digerits—, però la Roca és meva.

—Perfecte. —El magíster es va tapar la boca i va proferir un espantós eructe.— Creieu que el rei Stannis us la donarà? Tinc entès que és un gran defensor de la llei. El vostre germà porta la capa blanca, de manera que sou hereu a tots els efectes de les lleis Westeros.

—L’Stannis podria molt bé concedir-me Roca Casterly —va replicar en Tyrion—, si nó fos per aquesta minúcia del regicidi i l’assassinat dels de la meva sang. Per aquestes dues coses em retallaria un cap d’altura, i ja sóc prou baix tal com estic. Però, què us fa pensar que jo podria tenir intencions de sumar-me a Lord Stannis?

—Per què, si no, hauríeu d’anar fins al Mur?

—L’Stannis és al Mur? —En Tyrion es va fregar el nas.— Què hi fa l’Stannis al Mur, pels set inferns sagnants?

—Tremolar, diria jo. A Dorne hi fa molta més bonança. Potser hauria d’haver pres rumb cap allà.

En Tyrion començava a sospitar que una determinada bugadera pigada entenia més de la llengua comuna del que feia veure.

—La meva neboda Myrcella és a Dorne, per cert. I tinc mig pensat de convertir-la en reina.

L’Illyrio va somriure mentre els seus servents els servien cireres negres acompanyades de crema dolça amb uns grans cullers.

—Què us ha fet aquesta pobra criatura perquè la vulgueu veure morta?

—Ni tan sols d’un assassí que mata els seus propis parents no s’espera que els assassini tots —va observar en Tyrion, ferit—. He dit fer-la reina. No matar-la.

El formatger va agafar les cireres.

—A Volantis fan servir una moneda amb una corona en una cara i una calavera a l’altra. No obstant això, és la mateixa moneda. Fer-la reina és matar-la. Dorne podria alçar-se per Myrcella, però n’hi ha prou amb Dorne sola. Si sou tan intel·ligent com assegura el vostre amic, això ja ho sabeu.

En Tyrion va mirar l’home gras amb un interès renovat. «Té raó en tots dos aspectes. Fer-la reina és matar-la. Això ja ho sabia».

—Moviments inútils són tot el que em queda. Aquest precisament faria plorar amargues llàgrimes a la meva germana, com a mínim.

El magíster Illyrio es va eixugar una mica de crema dolça dels llavis amb el dors de la mà.

—El camí fins a Roca Casterly no passa per Dorne, petit amic. Ni tampoc no passa per sota el Mur. Però sí que existeix aquest camí, us ho asseguro.

—Sóc un traïdor consumat, un regicida, un assassí dels de la meva sang. —Aquesta conversa sobre camins l’enutjava. «És que potser es pensa que això és un joc?

—Allò que fa un rei, un altre ho pot desfer. A Pentos tenim un príncep, amic meu. Presideix els balls i els festins, i es passeja per la ciutat dalt d’un palanquí d’ivori i d’or. Tres heralds el precedeixen amb la balança daurada del comerç, l’espasa de ferro de la guerra i l’assot d’argent de la justícia. El primer dia de cada nou any ha de desflorar la donzella dels camps i la donzella dels mars. —L’Illyrio es va inclinar endavant amb els colzes repenjats a la taula.— Ara bé, si es perdés una collita o es perdés una guerra, li tallaríem el coll per aplacar els déus i triaríem un nou príncep entre les quaranta famílies.

—Recordeu-me que mai no esdevingui príncep de Pentos.

—És que són tan diferents els vostres Set Regnes? A Westeros no hi ha pau, ni justícia, ni fe... i, ben aviat, no hi haurà menjar tampoc. Quan els homes es moren de fam i emmalalteixen de por, busquen un salvador.

—Ja poden buscar, que si l’únic que troben és l’Stannis...

—No pas l’Stannis. Ni la Myrcella. —El seu somriure esgrogueït es va eixamplar.— Un altre. Més fort que en Tommen, més dolç que l’Stannis, amb més dret que la jove Myrcella. Un salvador vingut des de l’altra banda del mar per tancar les ferides sagnants de Westeros.

—Boniques paraules. —En Tyrion no estava impressionat.— Les paraules són com el vent. Qui és aquest coi de salvador?

—Un drac. —El formatger va fixar-se en l’expressió del seu rostre en sentir aquelles paraules i va riure.— Un drac de tres caps.

Daenerys

Podia sentir com pujaven el mort per l’escala. La remor lenta i mesurada de les passes el precedia, ressonant entre les columnes porpres de la sala. La Daenerys Targaryen l’esperava asseguda sobre el banc atzabeja que havia convertit en el seu tron. Tenia els ulls endormiscats i la cabellera d’or i d’argent esvalotada.

—Altesa —va dir Ser Barristan Selmy, el Lord Comandant de la Guàrdia de la Reina—, no hi ha cap necessitat que veieu això.

—Va morir per mi. —La Dany aferrava la pell de lleó contra el seu pit. A sota, una túnica de lli d’un blanc immaculat la cobria fins a mitja cama. Havia somiat amb una casa amb la porta vermella quan la Missandei l’havia anat a despertar. No havia tingut temps de vestir-se.

—Khaleesi —va murmurar l’Irri—, no heu de tocar l’home mort. Porta mala sort tocar els morts.

—Tret que els hagi mort un mateix. —La Jhiqui tenia l’ossada molt més ampla que l’Irri, els malucs més amples i els pits voluminosos.— Tothom ho sap.

—Tothom ho sap —va corroborar l’Irri.

Els dothrakis eren savis quan es tracta de cavalls, però podien ser uns perfectes ignorants quant a tota la resta. «A més, només són nenes». Les seves donzelles eren de la seva mateixa edat: eren dones educades per cuidar-la, amb la cabellera negra, la pell de coure i els ulls ametllats, però, al capdavall, nenes. Li havien estat lliurades quan es va casar amb Khal Drogo. Havia estat en Drogo qui li havia donat la pell que ara portava, el cap i el pelatge d’un hrakkar, el lleó blanc del mar dothraki. Era massa gran per a ella i feia pudor d’humitat, però la feia sentir com si el seu sol i les seves estrelles encara fossin a prop d’ella.

Primer, el Cuc Gris va aparèixer al capdamunt de l’escala amb una torxa a les mans. El casc de bronze estava coronat per tres punxes. Darrere el seguien quatre dels seus Immaculats, carregant el mort sobre les espatlles. Als seus cascs només hi tenien una punxa cadascun, i els seus rostres eren tan poc expressius que podrien haver estat també fets de bronze. Van dipositar el cadàver als seus peus. Ser Barristan va enretirar la mortalla tacada de sang. El Cuc Gris va abaixar la torxa per tal que el pogués veure.

El rostre de l’home mort era llis i sense pèl, encara que li havien obert les galtes d’orella a orella. Havia estat un home alt, d’ulls blaus i pell blanca. «Algun fill de Lys o de l’Antiga Volantis arrencat d’un vaixell pels corsaris i venut com a esclau a la vermella Astapor». Malgrat que tenia els ulls oberts, eren les seves ferides les que ploraven. Tenia més ferides de les que podia comptar.

—Altesa —va dir Ser Barristan—, hi havia una harpia dibuixada sobre les llambordes del carrer on l’han trobat...

—... dibuixada amb sang. —La Daenerys, a hores d’ara, ja sabia què feien. Els Fills de l’Harpia perpetraven les seves carnisseries de nit, i al costat de cada nova víctima deixaven la seva empremta.— Cuc Gris, per què estava sol aquest home? És que no tenia company? —Per ordre d’ella, quan els Immaculats feien rondes nocturnes pels carrers de Meereen sempre ho feien de dos en dos.

—Senyora reina —va respondre el capità—, el vostre Escut Fidel no estava de guàrdia ahir a la nit. Havia sortit per anar a... cert lloc... per beure i trobar companyia.

—Cert lloc? Què voleu dir?

—Una casa de plaer, Altesa.

«Un bordell». La meitat dels seus lliberts eren de Yunkai, on els amos savis s’havien fet famosos pels ensenyaments que donaven a les esclaves de jaç. «L’art dels set sospirs». Els bordells s’havien reproduït com bolets per tot Meereen. «És l’únic que saben fer. Necessiten sobreviure». El menjar cada dia era més car, mentre que el preu de la carn cada dia era més baix. Entre els barris més pobres que hi havia entre les piràmides graonades de la noblesa esclavista de Meereen hi havia bordells que satisfeien els gustos eròtics més estrambòtics, ho sabia. «Tanmateix...».

—Què podria esperar trobar un eunuc en un bordell?

—Els que estan mancats de la virilitat de l’home encara poden tenir el cor d’un home, Altesa —va observar el Cuc Gris—. A un li han explicat que el vostre Escut Fidel a vegades donava una moneda a les dones dels bordells perquè s’ajaguessin amb ell i l’abracessin.

«La sang del drac no plora».

—Escut Fidel —va repetir ella amb els ulls eixuts—. Així és com es deia?

—Per complaure-us, Altesa.

—És un nom bonic. —Els bons amos d’Astapor ni tan sols no havien permès que els seus esclaus poguessin tenir noms. Alguns dels Immaculats havien reclamat els seus noms de naixement quan els havia alliberat; d’altres havien de triar noms nous.— Se sap quants atacants van assaltar l’Escut Fidel?

—Un no ho sap. Molts.

—Sis o més —va afegir Ser Barristan—. Per l’aspecte de les seves ferides, el van atacar com un eixam, per totes bandes. L’han trobat amb una de les beines buides. Podria ser que hagués ferit alguns dels seus assaltants.

La Dany va resar una oració silenciosa perquè en algun racó algun dels Fills de l’Harpia estigués agonitzant en aquell mateix moment, abraçant-se la panxa amb força i caragolant-se de dolor.

—Per què li han obert les galtes d’aquesta manera?

—Altesa —va respondre el Cuc Gris—, els assassins van entaforar els genitals d’un boc a la gola del vostre servent Escut Fidel. Un que us parla els hi ha tret abans de portar-lo aquí.

«No li podien fer empassar els seus propis genitals. Els astaporins no hi van deixar ni les arrels ni la tija».

—Els Fills són cada cop més audaços —va observar la Dany. Fins ara, havien limitat els seus atacs a lliberts no armats, els ferien pels carrers o irrompien a les seves cases protegits pel mantell de la nit per assassinar-los mentre dormien—. Aquest és el primer dels meus soldats que massacren.

—El primer —va advertir Ser Barristan—, però no pas l’últim.

«Encara estic en guerra», es va adonar la Dany, «l’única diferència és que ara lluito contra ombres». Havia esperat que podria tenir un respir després de tanta mortaldat, per tenir una mica de temps per a la reconstrucció i la recuperació.

Va deixar caure la pell de lleó, es va agenollar al costat del cadàver i li va tancar els ulls, ignorant l’esbufec de la Jhiqui.

—L’Escut Fidel no serà oblidat. Renteu-lo i vestiu-lo per a la batalla i enterreu-lo amb el casc, l’escut i les llances.

—Es farà com Sa Altesa ordena —va dir en Cuc Gris.

—Envieu homes al Temple de les Gràcies i pregunteu si n’ha arribat cap home davant de les gràcies blaves amb una ferida d’espasa. Feu córrer la veu que pagarem una sucosa recompensa en or a canvi de l’espasa curta de l’Escut Fidel. Interrogueu els carnissers i els pastors, per saber qui ha estat castrant bocs darrerament. —Potser algun pastor de cabres confessaria.— En endavant, cap dels meus homes no anirà sol quan es faci fosc.

—Els que us escolten així ho faran.

La Daenerys es va recollir els cabells endarrere.

—Busqueu aquests covards per a mi. Busqueu-los, per tal que els pugui demostrar als Fills de l’Harpia què significa despertar el drac.

El Cuc Gris li va fer una salutació marcial. Els seus Immaculats van tornar a cobrir el cadàver amb la mortalla, es van carregar el mort a les espatlles i el van treure de la sala. Ser Barristan Selmy es va quedar enrere. Tenia els cabells blancs i se li veien potes de gall als costats dels ulls blaus. No obstant això, encara tenia l’esquena ben dreta i els anys encara no li havien arrabassat l’habilitat dels braços.

—Altesa —va dir—, temo que els vostres eunucs no estiguin ben preparats per a les tasques que els encomaneu.

La Dany es va acomodar al banc i es va passar la pell de lleó per damunt les espatlles un cop més.

—Els Immaculats són els meus guerrers més destres.

—Soldats, no guerrers, si Sa Altesa m’ho permet. Van néixer per al camp de batalla, per posar-se espatlla contra espatlla darrere dels seus escuts amb les llances apuntant per davant seu. La formació que han rebut els indica que han d’obeir, sense por, a la perfecció, sense pensar-hi ni dubtar... no pas per desentrellar secrets ni fer preguntes.

—És que els cavallers em podrien fer millor servei? —En Selmy estava entrenant cavallers per destinar-los al seu servei, ensenyava els fills dels esclaus a lluitar amb la llança i l’espasa llarga a l’estil dels de Westeros... Però quin bé podrien fer les llances davant d’uns covards que mataven protegits per les ombres?

—No pas en aquest assumpte —va concedir el vell—. I Sa Altesa no té cavallers, tret de mi. Passaran anys abans els nois no estiguin preparats.

—Aleshores, qui, si no són els Immaculats? Els dothrakis serien encara pitjors. —Els dothrakis lluitaven a lloms d’un cavall. La cavalleria era molt més útil en un camp obert i a les muntanyes que entre els carrerons estrets i els passatges de la ciutat. Més enllà dels murs de Meereen de pedres acolorides, el domini de la Dany era més aviat feble. Milers d’esclaus encara treballaven penosament a les grans propietats de les muntanyes, conreant oliverars i blat, pasturant ovelles i cabres, i extraient sal i coure de les mines. Els magatzems de Meereen albergaven grans reserves de gra, oli, olives, fruits secs i carn salada, però les botigues minvaven. De manera que la Dany havia despatxat el seu petit khalasar per sotmetre les terres interiors, sota el comandament dels seus tres genets de sang, mentre que en Ben Plumm el Bru portava els seus Cabalers en direcció sud per impedir les incursions dels yunkaians.

La tasca més important de totes l’havia encomanada a en Daario Naharis, el xerraire Daario amb la seva dent d’or i la barba en forma de trident, somrient amb aquell somriure maliciós per entremig d’aquells ullals porpres. Més enllà de les muntanyes occidentals hi havia una carena de muntanyes de gres, el pas del Khyzai i Lhazar. Si en Daario aconseguia convèncer els lhazarens per reobrir les rutes comercials per terra, el gra es podria fer arribar per riu o per les muntanyes, segons fos necessari... ara bé, els homes xai no tenien cap motiu per estimar Meereen.

—Quan els Corbs de Tempesta tornin de Lhazar, potser els podré fer servir als carrers —va dir a Ser Barristan—, però fins que arribin només puc comptar amb els Immaculats. —La Dany es va aixecar.— M’haureu d’excusar, ser. Els peticionaris arribaran d’aquí a ben poc a les meves portes. M’he d’anar a posar les orelles llargues i tornar a convertir-me en la seva reina. Convoqueu en Reznak i el Caprapat, els rebré quan m’hauré vestit.

—Com ordeni Sa Altesa. —En Selmy va fer una reverència.

La Gran Piràmide s’enlairava vuit-cents peus cap al cel, des de la immensa base quadrada fins al seu majestuós vèrtex on la reina tenia les seves cambres privades, envoltades de jardins exuberants i estanys perfumats. Quan una albada d’un blau refrescant va il·luminar-se per damunt de la ciutat, la Dany va sortir a la terrassa. A l’oest, la llum del sol resplendia sobre les cúpules daurades del Temple de les Gràcies i projectava ombres intenses darrere les piràmides graonades dels poderosos. «En algunes d’aquelles piràmides, els Fills de l’Harpia estan ordint nous assassinats en aquest mateix moment, i no puc fer res per aturar-los».

El Viserion percebia la seva inquietud. El drac blanc jeia enroscat al voltant d’un perer, amb el cap recolzat a la cua. Quan la Dany va passar per davant seu, va obrir els ulls, dos estanys d’or fos. Les seves banyes també eren d’or, i les escates que li baixaven per sobre del llom, des del cap fins a la punta de la cua.

—Ets un mandrós —va dir ella, gratant-lo a sota la barba. Les escates eren calentes al tacte, com una armadura que s’hagués estat massa temps exposada al sol. «Els dracs són foc fet carn». Ho havia llegit en un dels llibres que Ser Jorah li havia lliurat com a regal de noces. —Hauries d’estar caçant amb els teus germans. És que tu i el Drogon us heu tornat a barallar? —Els dracs estaven una mica esvalotats darrerament. El Rhaegal havia intentat mossegar l’Irri, i el Viserion havia calat foc al tokar d’en Reznak l’última vegada que el senescal l’havia cridat. «Els he tingut massa oblidats, però d’on se suposa que puc treure el temps per a ells?».

La cua del Viserion va moure’s de costat, i va colpejar el tronc de l’arbre amb tanta força que en va caure una poma que va anar a parar als peus de la Dany. Va desplegar les ales, i va mig volar mig saltar damunt del parapet. «Es fa gran», va pensar mentre el veia com emprenia el vol. «Tots tres es fan grans. Aviat seran prou grans per poder carregar el meu pes». Aleshores podria volar igual com havia volat l’Aegon el Conqueridor, amunt i amunt, fins que Meereen seria tan petita que la podria tapar amb un dit.

Va mirar com el Viserion ascendia en cercles cada cop més amples fins que es va perdre de vista més enllà de les aigües tèrboles de l’Skahazadhan. Fins aleshores es va quedar a fora, i després la Dany va tornar a entrar a la piràmide on l’Irri i la Jhiqui l’esperaven per raspallar-li els nusos dels cabells i abillar-la com corresponia a la reina de Meereen, amb un tokar ghiscarià.

La vestidura era matussera, una peça de roba llarga, ampla i sense forma, que s’havia d’enrotllar al voltant dels malucs, per sota d’un braç i per sobre d’una espatlla, deixant al descobert els serrells llargs curosament sobreposats. Si s’embolicava massa fluix, era molt fàcil que caigués; si s’embolicava amb massa força, s’enredaven els serrells, s’enganxaven i s’hi feien nusos. Fins i tot quan estava ben posat, el tokar exigia que qui el portava l’aguantés ben posat amb la mà esquerra. Per caminar amb un tokar posat, era necessari moure’s fent passes petites, minúscules, i mantenir un equilibri perfecte, no fos cas que un trepitgés algun d’aquells serrells pesants que s’arrossegaven. No era un vestit pensat per a un home que hagués de treballar. El tokar era un vestit per a un amo, un signe de riquesa i poder.

La Dany havia volgut prohibir el tokar quan havia pres Meereen, però els seus assessors la van convèncer de fer el contrari.

—La Mare dels Dracs ha d’acceptar el tokar, o, si no, serà odiada per sempre més —va advertir la Gràcia Verda, la Galazza Galare—. Envoltada de les llanes de Westeros o amb una túnica de teixits myriencs, Sa Esplendor restarà per sempre més estrangera entre nosaltres, una forastera grotesca, una conqueridora bàrbara. La reina de Meereen ha de ser una dama d’Antiga Ghis. —En Ben Plumm el Bru, capità dels Cabalers, ho havia exposat de forma més contundent: «Aquell qui vulgui ser rei dels conills, farà bé de posar-se unes orelles llargues».

Les orelles llargues que havia triat estaven fetes d’un lli blanc immaculat, amb un serrell de borles d’or. Amb l’ajuda de la Jhiqui, es va enrotllar el tokar al voltant del cos correctament al tercer intent. L’Irri va portar-li la corona, amb la forma del drac tricèfal de la seva Casa. Les cues eren d’or, les ales d’argent, els tres caps d’ivori, d’ònix i de jade. El coll i les espatlles de la Dany quedarien encarcarats i adolorits per culpa del pes abans no hagués acabat el dia. «Una corona no ha de ser fàcil de portar sobre el cap». Un dels seus avantpassats reials havia pronunciat aquestes paraules. «Algun Aegon, però quin?». Cinc Aegons havien governat els Set Regnes de Westeros. N’hi hauria hagut un sisè, però els gossos de l’Usurpador havien mort el fill del seu germà quan encara era un nadó de pit. «Si hagués viscut, m’hi hauria pogut casar. Aegon hauria estat molt més proper a la meva edat, que no pas en Viserys». La Dany no havia estat concebuda fins que l’Aegon i la seva germana van ser morts. El seu pare, el seu germà Rhaegar, havien mort abans i tot, massacrats per l’Usurpador del Trident. El seu germà Viserys havia mort enmig de xiscles a Vaes Dothrak amb una corona d’or fos damunt del cap. «Em mataran a mi també si els ho permeto. Els ganivets que van assassinar l’Escut Fidel eren per a mi».

No havia oblidat els nens esclaus que els Grans Amos havien clavat amb claus al llarg del camí de Yunkai. N’hi havia hagut cent seixanta-tres, un nen per cada milla, clavats en una fita amb un braç estirat per indicar-li el camí. Després de la caiguda de Meereen, la Dany havia fet clavar la mateixa quantitat de Grans Amos. Eixams de mosques havien assistit a les seves lentes agonies, i la ferum va infestar molt de temps la plaça. Però hi havia dies que li feia por haver-se quedat curta. Aquells meereens eren un poble astut i tossut que li oposaven resistència cada dos per tres. Havien alliberat els seus esclaus, sí... per tornar-los a contractar com a servents just després a canvi d’uns sous tan miserables que la majoria amb prou feines es podien permetre menjar. Els que eren massa joves o massa vells per poder servir havien estat abandonats pels carrers, al costat dels febles i els esguerrats. Però, tanmateix, els Grans Amos continuaven reunint-se al cim de les seves majestuoses piràmides per queixar-se de com la reina dels dracs havia infestat la seva noble ciutat d’hordes de pidolaires pudents, lladregots i meuques.

«Per governar Meereen m’he de guanyar els meereens, per molt que els menyspreï».

—Ja estic a punt —va anunciar a l’Irri.

En Reznak i l’Skahaz l’esperaven al capdamunt de l’escalinata de marbre.

—Gran Reina —va declarar en Reznak mo Reznak—, esteu tan radiant avui que fins i tot em fa por mirar-vos. —El senescal portava un tokar de seda granat amb un serrell daurat. Era un home petit i sense entusiasme, feia la mateixa olor que si s’hagués banyat en una piscina de perfum i parlava un dialecte bastard de l’alt valyrià, molt corromput i esquitxat de ghiscarià gutural.

—Són molt amables les vostres paraules —va respondre la Dany en la mateixa llengua.

—Senyora —va grunyir l’Skahaz mo Kandaq del cap rapat. Les cabelleres dels ghiscarians eren espesses i gruixudes; durant molt de temps havia estat molt estès entre els homes de les Ciutats Esclaves el costum de pentinar-se-les en forma de banyes, punxes i ales. En afaitar-se, l’Skahaz havia deixat enrere la vella Meereen per acceptar la nova, i els de la seva família n’havien seguit l’exemple. D’altres també el van imitar, ara bé si havia estat per por, per seguir una moda o per ambició, això la Dany no ho sabria mai; caprapats, els anomenaven. L’Skahaz era «el» Caprapat... i el més infame dels traïdors dels Fills de l’Harpia i els de la seva estofa—. Hem sabut el que ha passat a l’eunuc.

—Es deia Escut Fidel.

—En moriran més tret que els assassins rebin un càstig. —Fins i tot amb el cap afaitat, l’Skahaz tenia un rostre odiós: front arrufat, ulls petits amb unes grans bosses a sota, un nas gros enfosquit de tants punts negres, pell greixosa que semblava més groga que l’ambre tan habitual entre els ghiscarians. Era un rostre brusc, brutal, rabiós. Tan sols li quedava resar perquè també fos sincer.

—Com els puc castigar, si no sé qui són? —va preguntar la Dany—. Digueu-m’ho vós que sou tan directe, Skazah.

—No us falten enemics, Altesa. Podeu veure les seves piràmides des de la vostra terrassa. Zhak, Hazkar, Ghazeen, Merreq, Loraq, totes les velles famílies de traficants d’esclaus. Els Pahl. Els Pahl més que cap altres. Ara és una casa de dones. Dones velles i amargades que es deleixen vessant sang. Les dones no obliden. Les dones no perdonen.

«No», va pensar la Dany, «i això ho descobriran els gossos de l’Usurpador quan torni a Westeros». Era cert que hi havia sang entre ella i la Casa de Pahl. L’Oznak zo Pahl havia estat abatut per en Belwas el Fort en un combat individual. El seu pare, el comandant de la guàrdia de la ciutat de Meereen, havia caigut defensant les portes quan la cigala d’en Joso les havia deixat fetes miques. Hi havia tres oncles entre els cent seixanta-tres de la plaça.

—Quant d’or hem ofert a canvi d’obtenir informació relacionada amb els Fills de l’Harpia? —va preguntar la Dany.

—Cent honors, per complaure-us, Sa Bellesa.

—Un miler d’honors ens plaurien encara molt més. Que així sigui.

—Sa Altesa no ha demanat el meu consell —va observar l’Skahaz Caprapat—, ara bé, jo dic que la sang s’ha de pagar amb sang. Preneu un home de cadascuna de les famílies i feu-lo matar. La propera vegada que matin un dels vostres homes, en preneu dos de cadascuna de les grans cases i els feu matar tots dos. No hi haurà un tercer assassinat.

En Reznak va xisclar esverat.

—Noooo... bondadosa reina, una carnisseria com aquesta abatria sobre nosaltres la ira dels déus. Trobarem els assassins, us ho prometo, i quan ho fem, demostrarem que procedeixen de l’escòria més baixa, ja ho veureu.

El senescal era calb com l’Skahaz, tot i que en el seu cas els responsables n’eren els déus.

—Si hi ha algun cabell prou insolent com per gosar aparèixer, el meu barber sempre té la navalla a punt —havia assegurat l’home quan el va ascendir. Hi havia moments en què la Dany es preguntava si no seria millor que aquella navalla es reservés per al coll d’en Reznak. Era un home útil, però no li feia gaire gràcia i encara hi confiava menys. La Immortal de Qarth li havia anunciat que la trairien tres cops. La Mirri Maz Duur havia estat la primera, Ser Jorah el segon. Seria en Reznak el tercer? El Caprapat? En Daario? «O potser serà algú de qui no sospitaria mai, Ser Barristan o el Cuc Gris o la Missandei?».

—Skahaz —va dir al Caprapat—, us estic molt agraïda pel vostre consell. Reznak aneu a veure què es pot aconseguir amb un miler d’honors. —Agafant-se el tokar, la Daenerys va passar per davant d’ells i va baixar l’ampla escalinata de marbre. Baixava els graons d’un en un, per evitar trepitjar-se el serrell i arribar rodolant de cap al pati.

La Missandei la va anunciar. La petita escriba tenia una veu dolça i potent. «Feu una genuflexió tots per la Daenerys de la Tempesta, la Que No Crema, Reina de Meereen, Reina dels Àndals i els Rhoynars i els Primers Homes, Khaleesi del Gran Mar de Gespa, Trencadora de Cadenes, i Mare dels Dracs».

La sala estava plena a vessar. Els Immaculats s’estaven drets d’esquena a les columnes, amb els escuts i les llances a les mans, les punxes dels cascos eriçades com una filera de ganivets. Els meereens s’havien agombolat a sota les finestres orientals. Els lliberts es mantenien ben lluny dels antics amos. «Fins que no es posin costat per costat, Meereen no coneixerà la pau».

—Aixeque-vos. —La Dany es va instal·lar al seu banc. Els assistents es van posar drets. «Si més no, actuen com un de sol».

En Reznak mo Reznak portava una llista. La tradició exigia que la reina comencés amb l’enviat d’Astapor, un antic esclau que es feia dir Lord Ghael, encara que ningú no semblava saber de què era senyor.

Lord Ghael tenia la boca atapeïda de dents marrons i corcades, i la cara punxeguda i groga d’una mostela. També tenia un do, però.

—Cleon el Gran us envia aquestes sabatilles com a mostra del seu amor envers la Daenerys de la Tempesta, la Mare dels Dracs.

L’Irri va posar les sabatilles als peus de la Dany. Eren de pell daurada i estaven decorades amb perles verdes d’aigua dolça. «És que el rei carnisser potser es pensa que amb un parell de sabatilles boniques es guanyarà la meva mà?».

—És molt generós el rei Cleon. Li podeu transmetre la meva gratitud pel seu encantador obsequi.

«Encantadores, però fetes per a una criatura». La Dany tenia els peus petits, però, tanmateix, aquelles sabatilles punxegudes li esclafaven els dits.

—Cleon el Gran estarà molt complagut de saber que us han complagut —va dir Lord Ghael—. Sa Magnificència m’ha ordenat que us faci saber que està a punt per defensar la Mare dels Dracs de tots els seus enemics.

«Si em torna a proposar que em casi amb el rei Cleon, li llançaré una sabatilla pel cap», va pensar la Dany, però per una vegada l’enviat d’Astapor no va fer cap referència a un enllaç reial. En canvi, va dir:

—Ha arribat el moment que Astapor i Meereen posin fi al regnat sanguinari dels amos savis de Yunkai, que són enemics declarats de tots aquells que viuen en llibertat. Cleon el Gran m’ha ordenat que us comuniqui que ell i els seus nous Immaculats ben aviat es posaran en marxa.

«Els seus nous Immaculats són una broma barata».

—El rei Cleon mostraria una gran saviesa si es limités a tenir cura dels seus jardins i deixés que els yunkai’i es cuidessin dels seus. —No era precisament que la Dany sentís cap afecte especial envers els yunkaians. Començava a penedir-se de no haver sotmès la Ciutat Groga després d’haver derrotat el seu exèrcit al camp de batalla. Els amos savis havien tornat a esclavitzar homes tal com ella havia continuat el seu camí i estaven molt ocupats cobrant impostos, llogant mercenaris i fent aliances en contra d’ella.

Però en Cleon, autoanomenat el Gran, no era millor. El Rei Carnisser havia tornat a instaurar l’esclavitud a Astapor, i l’únic canvi havia estat que els antics esclaus ara eren els amos i que els antics amos ara eren esclaus.

—Només sóc una noia jove i en sé ben poc dels menesters de la guerra —va explicar a Lord Ghael—, però hem sabut que Astapor passa fam. Deixem que el rei Cleon alimenti el seu poble abans de menar-lo al camp de batalla. —Va fer un gest per acomiadar-lo. En Ghael es va retirar.

—Magnificència —va intervenir en Reznak mo Reznak—, voldreu escoltar el noble Hizdahr zo Loraq?

«Un altre cop?». La Dany va assentir i en Hizdahr va avançar-se; era un home alt, molt esvelt, amb una pell ambre impecable. Va fer una reverència exactament en el mateix lloc on havia reposat el cos de l’Escut Fidel no feia gaire estona. «Necessito aquest home», es va recordar la Dany. En Hizdahr era un comerciant ric amb molts amics a Meereen, i encara més a l’altra banda del mar. Havia visitat Volantis, Lys i Qarth, tenia família a Tolos i Elyria, i fins i tot es deia que tenia certa influència a Nova Ghis, on els yunkai’i estaven intentant provocar l’enemistat envers la Dany i el seu govern.

I era ric. La seva riquesa era famosa i llegendària...

«I és probable que encara es torni més ric, si li atorgo el que em demana». Quan la Dany havia tancat les arenes, el valor de les participacions de les arenes s’havia esfondrat. En Hizdahr zo Loraq les havia adquirit a cor què vols i ara era el propietari de la majoria d’arenes de Meereen.

El noble portava els cabells gruixuts pentinats en forma d’unes ales negres i vermelles que li naixien de les temples. Li donaven un aspecte que feia pensar que tenia el cap a punt d’emprendre el vol. El seu rostre allargat encara s’allargava més com a conseqüència d’una barba anellada amb aliances d’or. El seu tokar porpra portava un serrell d’ametistes i perles.

—Sa Esplendor ja deu saber el motiu de la meva presència.

—Deu ser perquè no teniu res millor a fer que assetjar-me. Quants cops us he rebutjat ja?

—Cinc cops, Magnificència.

—Ara seran sis. No penso permetre que es tornin a obrir les arenes.

—Si Sa Majestat volgués escoltar les meves raons...

—Ja ho he fet. Cinc cops. És que veniu amb raons noves?

—Antigues raons —va admetre en Hizdahr—, amb paraules noves. Paraules precioses, i amables, molt més aptes per commoure una reina.

—És la vostra causa el que trobo deficient, no pas les vostres cortesies. He escoltat els vostres arguments tantes vegades que jo mateixa podria exposar la vostra causa. Ho faig? —La Dany es va tirar endavant.— Les arenes de Meereen formen part de la ciutat des del seu naixement. Els combats tenen un esperit profundament religiós, són una ofrena de sang als déus de Ghis. L’art mortal de Ghis no és només un acte de carnisseria, sinó una exhibició de valor, destresa i força que complau molt els vostres déus. Els lluitadors que en surten victoriosos són complimentats i aclamats, i els morts reben tots els honors i són recordats. En reobrir les arenes demostraria al poble de Meereen que respecto les seves tradicions i els seus costums. Les arenes tenen fama arreu del món. Atrauen comerç a Meereen i omplen les arques de la ciutat amb monedes dels punts més llunyans de la terra. A tots els homes els uneix la set de sang, una set que les arenes ajuden a apaivagar. En aquest sentit, fan de Meereen un lloc més pacífic. Per als delinqüents condemnats a morir a la sorra, les arenes representen un judici per batalla, una última oportunitat perquè un home pugui demostrar la seva innocència». —Es va tornar a fer enrere, movent el cap.— Ja està. Com me n’he sortit?

—Sa Esplendor ha exposat la causa molt millor del que hauria pogut fer-ho jo mateix. He pogut veure que sou eloqüent, a més de bella. M’heu deixat prou convençut.

Ella va riure:

—Ah, però jo no.

—Magnificència —li va murmurar en Reznak mo Reznak a cau d’orella—, és una tradició de la ciutat reclamar una desena part de tots els beneficis de les arenes, un cop restades les despeses, com a impost. Aquests beneficis es podrien destinar a un ús més noble.

—Podria ser... tot i que si haguéssim de tornar a obrir les arenes, n’exigiríem la nostra desena part abans de despeses. Només sóc una noia jove i en sé ben poc d’aquests assumptes, però vaig haver de tractar amb en Xaro Xhoan Daxos prou temps per aprendre això. Hizdahr, si fóssiu capaç de reunir exèrcits igual com reuniu arguments, podríeu conquerir el món... Ara bé, la meva resposta continua sent no. Per sisena vegada.

—La reina ha parlat. —Va tornar a fer una reverència amb el cap, amb la mateixa vehemència que abans. Les perles i les ametistes van repicar suaument sobre el marbre del terra. En Hizdahr zo Loraq era un home molt àgil.

«Podria ser atractiu, si no fos per aquesta bogeria de cabells». En Reznak i la Gràcia Verda havien insistit molt que la Dany prengués un noble meereè per marit, per tal de reconciliar la ciutat amb el seu govern. En Hizdahr zo Loraq es mereixia una atenció especial. «Molt abans ell que l’Skahaz». El Caprapat s’havia ofert per deixar la seva dona per ella, però la sola idea d’estar amb ell li feia venir calfreds. En Hizdahr, al menys, sabia somriure.

—Magnificència —va anunciar en Reznak mentre consultava la llista—, el noble Grazdan zo Galare voldria adreçar-se a vós. El voldreu escoltar?

—Seria un plaer —va respondre la Dany mentre admirava la resplendor de l’or i la lluïssor de les perles verdes de les sabatilles de Cleon, alhora que s’esforçava per ignorar la pressió que li escanyava els dits dels peus. En Grazdan, l’havien avisat per endavant, era cosí de la Gràcia Verda, el suport de la qual havia descobert que era valuosíssim. La sacerdotessa era portaveu de la pau, l’acceptació i l’obediència a l’autoritat legítima. «Puc concedir una audiència respectuosa al seu cosí, vulgui el que vulgui».

Va resultar que el que volia era or. La Dany s’havia negat a compensar cap dels Grans Amos pel valor dels seus esclaus, ara bé, els meereens continuaven inventant noves formes per treure-li com fos algunes monedes. El noble Grazdan havia tingut una esclava que era una teixidora molt experimentada, pel que semblava; els fruits del seu teler eren molt preuats, no només a Meereen, sinó a Nova Ghis, Astapor i Qarth. Quan aquella dona es va fer gran, en Grazdan havia comprat mitja dotzena de joves i havia ordenat a la vella bruixa que els ensenyés els secrets del seu art. Ara, la vella ja era morta. Les joves, lliures, havien obert una botiga al costat del mur del moll per vendre els seus teixits. En Grazdan zo Galare venia a demanar-li que li atorgués una part dels guanys de les teixidores.

—Em deuen la seva habilitat —insistia—. Les vaig arrencar de la tarima de la subhasta i les vaig posar al teler.

La Dany el va escoltar en silenci, amb expressió impertorbable. Quan va haver acabat, li va preguntar:

—Com es deia la vella teixidora?

—L’esclava? —En Grazdan va canviar el pes de peu, arrufant el front.— Era... Elza, devia ser aquest. O Ella. Va morir farà sis anys. He tingut molts esclaus, Altesa.

—Posem que fos Elza. Vet aquí la nostra decisió. De les noies, no en rebreu res. Va ser l’Elza qui les va ensenyar a teixir, no pas vós. De vós, les noies en rebran un teler nou, el més delicat que pugueu comprar. Això per haver oblidat el nom de la dona gran.

En Reznak hauria cridat un altre tokar a continuació, però la Dany va insistir que fes venir un llibert. En endavant, va alternar la compareixença d’antics amos i antics esclaus. Moltes de les peticions que li presentaven estaven relacionades amb reparacions. Meereen havia estat salvatgement saquejada després de la caiguda. Les piràmides graonades dels poderosos havien pogut evitar els pitjors estralls, però les zones més humils de la ciutat havien estat víctimes d’una orgia de pillatge i assassinats quan els esclaus de la ciutat es van aixecar i les hordes afamades que l’havien seguit des de Yunkai i Astapor es van abatre sobre la ciutat a través de les portes trencades. Al final, els seus Immaculats havien restablert l’ordre, però el saqueig havia deixat una plaga de problemes al seu pas. Per això anaven a veure la reina.

Va venir una dona rica. El seu marit i els seus fills havien mort defensant les muralles de la ciutat. Durant el saqueig havia fugit a casa del seu germà presa del pànic. Quan va tornar a casa seva, es va trobar que l’havien convertit en un bordell. Les meuques s’havien engalanat totes amb els seus vestits i joies. Volia que li tornessin la casa i les joies.

—La roba se la poden quedar —va concedir. La Dany li va atorgar les joies, però va decretar que havia perdut la casa quan n’havia sortit corrents.

Un antic esclau es va presentar per acusar un determinat noble dels Zhak. Feia poc, l’home havia pres com a esposa una lliberta que havia estat l’escalfallits del noble abans de la caiguda de la ciutat. El noble li havia pres la donzellesa, l’havia utilitzat per al seu plaer personal i li havia fet un fill. El nou marit volia que el noble fos castrat pel delicte de violació i volia una bossa d’or, també, com a pagament per poder criar el fill bastard del noble com si fos seu. La Dany li va concedir l’or, però no la castració.

—Quan s’ajaçava amb ella, la vostra esposa era de la seva propietat, podia fer-ne el que volgués. Segons la llei, no hi va haver violació.

La decisió no el va complaure, era evident, però si havia de castrar tots els homes que alguna vegada havien forçat una esclava de llit, ben aviat es trobaria governant una ciutat d’eunucs.

Va entrar un noi, més jove que la Dany, menut i amb una cicatriu, abillat amb un tokar gris gastat que arrossegava un serrell d’argent. Se li va trencar la veu quan va explicar com dos dels esclaus domèstics del seu pare s’havien aixecat la nit que van tirar a terra les portes. Un havia assassinat el seu pare, l’altre, el seu germà gran. Tots dos van violar la mare abans de matar-la. El noi se n’havia pogut escapar sense cap altra ferida que la cicatriu que tenia a la cara. Però un dels dos assassins encara vivia a la casa del seu pare i l’altre s’havia allistat amb els soldats de la reina com un dels Homes de la Mare. Volia que els pengessin tots dos.

«Sóc reina d’una ciutat que s’ha erigit sobre una pila de pols i morts». A la Dany no li quedava cap més remei que rebutjar la petició. Havia decretat el perdó general per a tots els delictes comesos durant el saqueig. Tampoc no podia castigar els esclaus per haver-se alçat contra els seus amos.

Quan li va comunicar la seva decisió, el noi es va abalançar cap a ella, però se li van embolicar els peus amb el tokar i va caure precipitadament tan llarg com era sobre el marbre porpra. En Belwas el Fort se li va tirar al damunt immediatament. L’imponent eunuc bru el va fer posar dret d’una estrebada amb una sola mà i el va sacsejar com faria un mastí amb una rata.

—Ja n’hi ha prou, Belwas —va aturar-lo la Dany—. Deixeu-lo anar. —Al noi, li va dir:— Guarda aquest tokar com si fos un tresor, perquè t’ha salvat la vida. Només ets un noi, de manera que oblidarem el que ha passat aquí. Tu hauries de fer el mateix. —No obstant això, mentre sortia de la sala, el noi va mirar per damunt de l’espatlla i quan la Dany li va veure la mirada va pensar: «L’Harpia ja té un altre Fill».

En arribar el migdia, la Daenerys sentia el pes de la corona sobre el seu cap i la duresa del banc sota el seu cos. Amb tanta gent com esperava per poder ser atesa quan li plagués, no va descansar ni per menjar. En comptes d’això, va enviar la Jhiqui a la cuina a buscar una plata amb trossos de pa, olives, figues i formatge. Mentre escoltava anava menjant trossets i bevent d’una copa de vi amb aigua. Les figues eren exquisides, les olives encara més, però el vi li va deixar un regust metàl·lic i aspre a la boca. Els petits grans de raïm groc propis de la regió produïen unes anyades d’una qualitat notablement baixa. «No podrem comerciar amb el vi». A més, els Grans Amos havien cremat els millors emparrats juntament amb les oliveres.

A la tarda, va arribar un escultor amb la proposta de substituir el cap de la gran harpia de bronze de la plaça de la Purificació per una altra amb la cara de la Dany. Va rebutjar la proposta amb tota la cortesia que va poder mostrar. Havien pescat un lluç de riu d’unes dimensions sense precedent a l’Skahazadhan i el pescador el volia regalar a la reina. Es va prodigar en admiracions pel peix i va recompensar el pescador amb una bossa de monedes de plata. Després va enviar el lluç a la cuina. Un courer havia creat un vestit d’anells fosos perquè el pogués portar a la guerra. El va acceptar amb agraïments efusius; era preciós de veure i tot aquell coure brunyit resplendiria amb gran bellesa sota el sol, tot i que, si esclatava una batalla real, ben aviat s’hauria de vestir amb acer. Fins i tot una noia que no sabia res dels menesters de la guerra, ho sabia, allò.

Les sabatilles que li havia portat el Rei Carnisser se li estaven fent massa incòmodes. La Dany se les va treure amb un cop de peu i es va asseure amb un peu a sota el cul i l’altre penjant endavant i endarrere. No era una postura gaire reial i les natges se li havien adormit.

—Ser Barristan —va cridar—, ja sé quina qualitat és la més important d’un cavaller.

—Valentia, Altesa?

—Galtes com el ferro —va bromejar ella—. L’única cosa que faig és seure.

—Sa Altesa carrega amb massa responsabilitats. Hauríeu de permetre que els vostres consellers s’encarreguessin d’algunes obligacions vostres.

—Tinc massa consellers i massa pocs coixins —va replicar la Dany a en Reznak—. Quants en queden?

—Vint-i-tres, si Sa Magnificència ho permet. Amb el mateix nombre de peticions. —El senescal va consultar uns documents.— Un vedell i tres cabres. La resta seran ovelles o anyells, sens dubte.

—Vint-i-tres. —La Dany va fer un sospir.— Els meus dracs han desenvolupat una predilecció prodigiosa per la carn d’ovella des que vam començar a pagar els pastors per les seves matances. S’han demostrat aquestes peticions?

—Alguns homes han portat ossos cremats.

—Els homes fan fogueres. Els homes couen ovella. Els ossos cremats no demostren res. En Ben el Bru assegura que hi ha llops vermells a les muntanyes dels afores de la ciutat, i xacals i gossos salvatges. És que hem de pagar amb argent per cada xai que es perd entre Yunkai i l’Skahazadhan?

—No, Magnificència. —En Reznak va fer una reverència.— Voleu que despatxi aquests murris o voleu que els assotin?

La Daenerys es va bellugar al banc.

—Cap home no hauria de témer mai venir a veure’m. —Algunes de les peticions eren falses, d’això no en tenia cap dubte, però n’hi havia moltes que eren veritat. Els seus dracs s’havien fet massa grans per quedar satisfets amb rates, gats i gossos. «Com més mengin, més grans es faran», l’havia advertit Ser Barristan, «i com més grans es facin, més menjaran». El Drogon era especialment capaç d’allunyar-se de la ciutat i perfectament capaç de devorar una ovella cada dia.— Pagueu-los el valor dels seus animals —va indicar a en Reznak—, però, en endavant, els reclamants s’hauran de presentar al Temple de les Gràcies i fer un jurament sagrat davant els déus de Ghis.

—Així es farà. —En Reznak es va adreçar als peticionaris—. Sa Excel·lència la reina ha accedit a compensar-vos a tots i cadascun de vosaltres pels animals que heu perdut —els va explicar en la llengua ghiscariana—. Presenteu-vos als meus factors demà i se us pagarà en moneda o en espècies, com preferiu.

El pronunciament va ser escoltat enmig d’un silenci sepulcral. «Un s’esperaria que estiguessin més contents», va pensar la Dany. «Tenen el que han vingut a buscar. És que no hi ha cap manera de complaure aquesta gent?».

Un dels homes es va endarrerir mentre els altres sortien en fila. Era un home rabassut amb la cara cremada pel vent i la roba esparracada. Tenia els cabells fets una tofa de fils gruixuts negres i vermells que li queia per damunt de les orelles, i en una mà sostenia un trist sac de roba. S’estava dret amb el cap cot, amb els ulls clavats en el marbre del terra com si hagués oblidat completament on es trobava. «I què deu voler aquell d’allà?», va pensar la Dany.

«Agenolleu-vos tots davant la Daenerys de la Tempesta, la Que No Crema, Reina de Meereen, Reina dels Àndals i dels Rhoynars i dels Primers Homes, Khaleesi del Gran Mar d’Herba, Trencadora de Cadenes, i Mare dels Dracs», va cridar la Missandei amb la seva veu dolça i poderosa.

Quan la Dany es va aixecar, el tokar li va començar a lliscar. El va aturar i se’l va tornar a posar bé.

—Vós, el del sac —va cridar—, volíeu parlar amb nosaltres? Podeu acostar-vos.

Quan l’home va aixecar el cap, tenia els ulls vermells i encetats com dues ferides obertes. La Dany va veure de cua d’ull com Ser Barristan se li acostava, com una ombra blanca al seu costat. L’home se li va apropar mig arrossegant els peus i mig ensopegant, primer un pas i després l’altre, aferrant el sac amb força. «És que està borratxo?», va pensar ella. Sota les ungles dels dits escarbotades i grogues, hi portava força brutícia.

—Què és això? —va preguntar la Dany—. És que porteu alguna mena de greuge que ens hagueu de presentar, alguna petició? Què voleu de nosaltres?

La llengua de l’home va passar nerviosament pels seus llavis tallats i ressecs.

—Jo... jo he portat...

—Ossos? —va demanar ella amb impaciència—. Ossos cremats?

Ell va aixecar el sac i en va buidar el contingut sobre el marbre.

Sí que eren ossos, ossos trencats i ennegrits. Els més llargs havien estat partits per extreure’n el moll.

—Va ser el negre —va explicar l’home en un gruny en ghiscari—, l’ombra alada. Va baixar del cel i... i...

«No». La Dany va tenir un calfred. «No, no, oh no».

—És que ets sord, ximple? —va exigir en Reznak mo Reznak a l’home—. És que no has sentit el meu pronunciament? Vés a trobar els meus factors demà i rebràs un pagament per la teva ovella.

—Reznak —va interrompre’l Ser Barristan amb discreció—, contingues la llengua i obre els ulls. Aquests ossos no són pas d’una ovella.

«No», va pensar la Dany, «aquests ossos són d’una criatura».

Jon

El llop blanc travessava veloç un bosc negre que s’estenia als peus d’un precipici esllanguit, alt com el cel. La lluna corria amb ell, per sobre, lliscant per entremig d’un garbuix de branques nues, pel cel inundat d’estels.

—Neu —murmurava la lluna. El llop no va respondre. La neu cruixia sota les seves potes. El vent sospirava entre els arbres.

En la distància podia sentir la crida dels seus companys de bandada, d’igual a igual. Ells també estaven caçant. Mentre arrencava trossos de carn d’una cabra enorme, una pluja ferotge fuetejava el seu germà negre, enduent-se la sang del costat, allà on la llarga banya de la cabra l’havia ferit. En un altre indret, la seva germana petita va aixecar el cap per cantar-li a la lluna, i un centenar de cosins petits i grisos van interrompre la cacera per afegir-se al seu cant. Les muntanyes on es trobaven ara eren més càlides i més plenes de sang. Moltes nits la bandada de la seva germana devorava la carn d’ovelles, vaques i cavalls, les preses dels homes, i, de vegades, fins i tot la carn dels mateixos homes.

—Neu —va tornar a cridar la lluna rient, mofeta. El llop blanc seguia el rastre de l’home per sota del precipici glaçat. Tenia a la llengua el regust de la sang i a les orelles li ressonava el cant dels cent cosins. Una vegada havien estat sis, cinc ploriquejant al costat del cos de la mare morta, xuclant llet freda dels seus mugrons morts i endurits mentre ell se n’allunyava tot sol. En van quedar quatre... i un altre que el llop blanc ja no va tornar a percebre.

—Neu —insistia la lluna.

El llop blanc va arrencar a córrer, apressat, en direcció a la cova de la nit on s’havia amagat el sol. L’alè se li congelava a l’aire. En les nits sense estels, el gran precipici era negre com el carbó, una elevació de foscor imponent per sobre d’un món salvatge, però quan la lluna sortia, lluïa pàl·lida i glacial com un rierol congelat. El pèl del llop era espès i frondós, però quan bufava el vent per sobre del gel no hi havia pèl que pogués aïllar del fred. A l’altra banda, el llop pressentia que el vent era encara més fred. Allà era on es trobava el seu germà, el germà gris que feia olor d’estiu.

—Neu. —Una caramella es va desprendre d’una branca. El llop blanc es va tombar ensenyant les dents. «Neu!». El pel se li va eriçar alhora que el bosc s’esvaïa al seu voltant. «Neu, neu, neu!». Va sentir un batec d’ales. En la penombra es va enlairar un corb.

Es va posar sobre el pit de Jon Neu amb un cop sec maldant amb les potes per trobar un punt on aturar-se.

—Neu! —li va cridar a la cara.

—Ja et sento. —L’estança estava mig en la penombra, el catre era dur. Una llum grisa s’escolava entre els porticons amb la promesa d’un altre dia fred i cru.— És així com despertaves en Mormont? Treu les plomes de la meva cara. —En Jon va treure un braç de sota les mantes per espantar el corb. Era un ocell gran, vell, agosarat i desmanegat, que no tenia por absolutament de res. «Neu!», va xisclar batent les ales per arribar fins als peus del llit. «Neu, neu». En Jon va engrapar un coixí amb el puny i l’hi va llençar, però l’ocell el va esquivar. El coixí es va estampar contra la paret i va explotar dispersant un núvol de plomes pertot arreu just en el moment en què l’Edd Tollett el Penes treia el cap per la porta.

—Us prego que em disculpeu —va dir ignorant la ràfega de plomes—, voleu que us porti l’esmorzar, senyor?

—Gra! —va xisclar el corb—. Gra, gra!

—Corb rostit —va suggerir en Jon—. I mitja pinta de cervesa. —Tenir un mosso que l’ajudés i el servís encara se li feia estrany; no feia tant que era ell qui hauria anat a buscar l’esmorzar per al Lord Comandant Mormont.

—Tres grans i un corb rostit —va concloure l’Edd el Penes—. Molt bé, senyor, només que en Hobbs ha preparat ous bullits, salsitxa negra i pomes estofades amb prunes seques. Les pomes estofades amb prunes són excel·lents, tret de les prunes. Jo no penso menjar prunes. Bé, una vegada en Hobb les va tallar juntament amb unes castanyes i pastanagues i les va entaforar dins una gallina. No us refieu mai d’un cuiner, senyor. Us emprunarà quan menys us ho espereu.

—Més tard. —L’esmorzar podia esperar; l’Stannis no.— Alguna incidència aquesta nit passada a la presó?

—Cap, perquè vau posar guardes per vigilar els guardes, senyor.

—Bé. —Havien fet presoners un miler de salvatges a l’altra banda del Mur, els captius que havia fet l’Stannis Baratheon quan els seus cavallers van esclafar la variada host d’en Mance Rayder. La majoria dels presoners eren dones i algunes les havien estat traient d’amagat els guardes perquè els escalfessin el llit. Homes del rei, homes de la reina, tant se valia; un grapat de germans negres havien provat de fer el mateix. Els homes eren homes, i aquelles eren les úniques dones que hi havia en llegües.

—Dos salvatges més han vingut per entregar-se —va continuar l’Edd—. Una mare amb una nena agafada de les faldilles. També tenia un nen petit, embolicat amb pells, però era mort.

—Mort —va xisclar el corb. Era una de les paraules preferides del corb—. Mort, mort, mort.

Gairebé cada nit els arribaven individus del poble lliure, criatures famolenques i mig congelades que havien fugit de la batalla de sota el Mur, però que havien tornat de quatre grapes en adonar-se que no hi havia cap lloc segur on fugir.

—Heu interrogat la mare? —va preguntar en Jon. L’Stannis Baratheon havia esclafat l’host d’en Mance Rayder i fet presoner el Rei d’Enllà del Mur... però els salvatges encara corrien per allà fora, el Ploraner i en Tormund Matagegants i milers més.

—Sí, senyor —va respondre l’Edd—, però l’únic que sabia era que havia fugit durant la batalla per anar a amagar-se als boscos. Li hem donat una bona ració de farinetes, l’hem enviat als corrals i hem incinerat el nadó.

La crema de nens morts ja no representava una preocupació per a en Jon Neu; els vius, però, eren una altra cosa. «Dos reis per desvetllar el drac. Primer el pare i després el fill, per tant, dos reis morts». Aquestes paraules havien estat murmurades per un dels homes de la reina mentre el mestre Aemon li rentava les ferides. En Jon havia intentat oblidar-les com si haguessin estat producte del seu estat febril. L’Aemon havia objectat.

—La sang d’un rei està impregnada de poder —havia advertit el vell mestre—, i homes millors que l’Stannis han comès pitjors gestes que aquesta.

«El rei pot ser dur i implacable, sí, però un nen que encara mama? Només un monstre podria lliurar una criatura viva a les flames».

En Jon va pixar envoltat de la foscor i va omplir l’orinal de l’estança mentre el corb del Vell Ós murmurava renecs. Els somnis del llop cada vegada eren més intensos i es trobava que els recordava fins i tot quan estava desvetllat. «El Fantasma sap que el Vent Gris és mort». En Robb havia mort els Bessons, traït per homes que havia cregut que eren els seus amics, i el seu llop havia mort amb ell. En Bran i en Rickon també havien estat assassinats, decapitats a instàncies d’en Theon Greyjoy, que anteriorment havia estat el guarda del seu pare... però si els somnis no mentien, els seus llops fers havien aconseguit fugir. A Corona de la Reina, un havia sortit de la foscor per salvar la vida d’en Jon. «L’Estiu, devia ser ell. Tenia el pèl gris i el Peludet és negre». Es preguntava si alguna part dels seus germans morts vivia dins els llops.

Es va emplenar la palangana amb l’aigua de la gerra que tenia al costat del llit, es va rentar la cara i les mans, es va posar roba de llana negra, es va lligar un gipó de pell negra i es va posar unes botes desgastades. El corb d’en Mormont l’observava amb ulls negres perspicaços, després va aletejar fins a la finestra.

—M’has pres pel teu esclau?

Quan en Jon va obrir els finestrons de vidres gruixuts i grocs en forma de diamant, la fredor del matí el va colpejar al rostre. Va respirar fons per desempolsar-se la nit del damunt, mentre el corb marxava volant. «Aquest corb és massa llest». Havia estat el company del Vell Ós durant molts anys, encara que això no havia estat un obstacle perquè es mengés la cara d’en Mormont quan va ser mort.

A fora de la cambra, un tram d’escales descendien fins a una sala més gran, moblada amb una taula de pi plena de ferides i una dotzena de cadires de cuir i roure. Ara que l’Stannis era a la Torre del Rei i que la torre del Lord Comandant només era una estructura cremada, en Jon s’havia instal·lat a les modestes estances d’en Donal Noye situades darrere l’armeria. Arribaria un moment, sens dubte, en què necessitaria una residència més gran, però ara com ara aquella li faria servei mentre s’acostumava a manar.

L’acord que li havia lliurat el rei perquè el signés era damunt la taula, sota una copa d’argent que abans havia pertanyut a en Donal Noye. El ferrer manc havia deixat pocs efectes personals: la copa, sis penics i una estrella de coure, una agulla de niellat amb un fermall trencat, un gipó de brocat florit que portava el cérvol de Rompent de Tempestes. «Els seus tresors eren les seves eines, i les espases i els ganivets que feia. La seva vida era la forja». En Jon va enretirar la copa per tornar a llegir el pergamí. «Si poso el meu segell sobre aquest document, seré recordat per sempre més com el Lord Comandant que va trair el Mur», va pensar, «però, si m’hi nego...».

L’Stannis Baratheon estava demostrant ser un convidat difícil, i, a més, impacient. Havia recorregut el camí Reial gairebé fins a Corona de la Reina, havia voltat per les casotes buides de Vila del Talp, havia inspeccionat els forts esfondrats de la Porta de la Reina i l’Escut de Roure. Cada nit pujava dalt del Mur amb Lady Melisandre i durant els dies que marxava fins a les presons triava individus entre els captius perquè la dona roja els interrogués. «No li agrada que li posin entrebancs». Aquest no seria un matí apacible. En Jon ja s’ho temia.

Des de l’armeria se sentia el repic dels escuts i les espases, al mateix temps que la colla de nois i reclutes que s’havien incorporat darrerament arribaven els últims i agafaven les armes. Podia sentir la veu de l’Emmett de Ferro apressant-los. En Cotter Pyke no havia quedat content deixant-lo marxar, però el jove soldat tenia un do especial per entrenar homes. «Li encanta la lluita, i ensenyarà els seus nois a estimar-la com ell». Si més no, això esperava.

La capa d’en Jon era en un penjador al costat de la porta, el cinturó de l’espasa en un altre. Se’ls va posar tots dos i va marxar cap a l’armeria. Es va fixar que la catifa on solia dormir el Fantasma era buida. A l’interior hi havia dos guardes abillats amb les capes negres, les cervelleres de ferro i les llances a les mans.

—Voleu que us acompanyin guàrdies, senyor? —va preguntar en Garse.

—Em sembla que puc trobar la Torre del Rei tot sol. —En Jon odiava portar una cua de soldats que el seguissin a tot arreu. Se sentia com si fos una mare ànega encapçalant una processó d’aneguets.

Els nois de l’Emmett de Ferro treballaven bé al pati: espases esmolades es desplomaven sobre escuts i repicaven entre elles. En Jon es va aturar per observar un moment mentre el Cavall forçava en Robin Bot a recular cap al pou. El Cavall tenia els ingredients d’un bon lluitador, va decidir. En Robin Bot era una altra història. El peu deformat ja el feia anar prou malament, però a més li feia por rebre un cop. «Potser el podríem fer servir de mosso». La lluita va acabar de sobte amb en Robin Bot a terra.

—Bona lluita —va felicitar en Jon al Cavall—, però deixes caure l’escut massa avall quan ataques. Ho has de corregir o si no serà molt fàcil que et matin.

—Sí, senyor. La propera vegada el sostindré més amunt. —El Cavall va ajudar en Robin Bot a aixecar-se i el noi més petit va fer una reverència maldestra.

Uns quants dels cavallers de l’Stannis estaven lluitant a l’extrem més allunyat del patí. «Homes del rei en un racó i homes de la reina en un altre», no va poder evitar observar en Jon, «però només uns quants. Fa massa fred per a la majoria». Quan va passar amb passes ràpides pel seu costat, una veu estentòria va cridar: «Noi! Eps, Tu! Noi!».

«Noi» no era pas el pitjor que li havien dit a en Jon Neu des que l’havien nomenat Lord Comandant. Va ignorar-lo.

—Neu —va insistir la veu—, Lord Comandant.

Aquest cop es va aturar.

—Ser?

El cavaller li treia sis dits d’alçada.

—Un home capaç de resistir l’acer valyrià l’hauria de fer servir per a alguna cosa més que per gratar-se el cul.

En Jon l’havia vist voltant pel castell... Era un cavaller de gran renom, segons el que ell explicava. Durant la batalla de sota el Mur, Ser Godry Farring havia mort un gegant que fugia, el va abatre muntat a cavall i el va travessar amb la llança per l’esquena, després havia desmuntat per tallar el llastimós cap petit d’aquella criatura. Els homes de la reina l’havien batejat amb el sobrenom de Godry el Matagegants.

En Jon recordava la Ygritte, plorant. «Sóc l’últim gegant».

—Faig servir l’Urpallarga quan fa falta, ser.

—Amb quina destresa, però? —Ser Godry va desembeinar la seva espasa.— Demostra’ns-ho. Et prometo que no et faré cap mal, noi.

«Quina amabilitat».

—Una altra estona, ser. Temo que ara mateix tinc altres obligacions.

—Tens por. Això ja ho veig. —Ser Godry va fer un somriure ple de dents als seus amics.— Té por —va repetir per als que encara no ho haguessin entès.

—Em disculpareu. —En Jon li va girar l’esquena.

El Castell Negre semblava un lloc agrest i abandonat sota la llum esblanqueïda de la matinada. «La meva autoritat», va reflexionar en Jon amb pesar, «tant ruïnosa com sòlida». La torre del Lord Comandant era una carcassa, la sala comuna un batibull de fustots recremats, i la Torre de Hardin semblava que pogués caure empesa per la propera alenada de brisa..., encara que feia anys que tenia aquell aspecte. Darrere aquests edificis s’aixecava el Mur: immens, imponent, glacial, esquitxat de constructors que empenyien una nova escala en ziga-zaga per unir les restes de l’antiga. Treballaven des que sortia el sol fins que es ponia. Sense l’escala, no hi havia manera de poder arribar al cim del Mur, tret que fos per cabrestants. Això no serviria, però, si els salvatges tornaven a atacar.

Per damunt de la Torre del Rei espetegava com un fuet el gran estendard daurat de batalla de la Casa Baratheon, suspès de la teulada on en Jon Neu havia voltat amb un arc a les mans no feia pas tant de temps, matant thennites i poble lliure al costat del Setí i en Dick Follard el Sord. Dos homes de la reina s’estaven tremolant a l’escala, amb les mans sota les aixelles i les llances repenjades a la porta.

—Els guants de roba no us faran cap servei —va observar en Jon—. Aneu a veure en Bowen Marsh demà i us donarà a cadascun de vosaltres uns guants de cuir folrats de pèl.

—Ho farem, senyor, gràcies —va respondre el guàrdia més vell.

—Això si aquest coi de mans no se’ns han congelat abans —va afegir el més jove amb la respiració transformada en una boira pàl·lida—. Abans em pensava que a les Marques de Dorne havia passat fred. Què sabia jo?

«No res», va pensar en Jon Neu, «igual que jo».

A mig camí de l’escala de caragol, va topar amb en Samwell Tarly que baixava.

—Veniu de veure el rei? —va preguntar en Jon.

—El mestre Aemon m’ha enviat amb una carta.

—Ja ho veig. —Alguns lords confiaven en els seus mestres perquè els llegissin les cartes i en transmetessin el contingut, però l’Stannis insistia a trencar els segells ell mateix.— Com s’ho ha pres l’Stannis?

—No gaire bé, per la cara que hi ha posat. —En Sam va abaixar la veu fins a convertir-se en un murmuri.— Se suposa que no en puc dir res.

—Llavors, no ho facis. —En Jon es preguntava quin dels banderers del seu pare havia rebutjat l’homenatge del rei Stannis aquest cop. «Es va afanyar molt a fer córrer la veu quan el Baluard de Kar li va declarar lleialtat».— Com et va amb l’arc?

—He trobat un bon llibre sobre tir amb arc. —En Sam va arrufar el front.— Encara que fer-ho és més difícil que llegir sobre el tema. Se’m fan butllofes.

—Sigues constant. Podria ser que et necessitéssim al Mur si els Altres apareixen una nit fosca.

—Oh, espero que no.

Davant les estances privades del rei hi havia més guàrdies.

—En presència de Sa Altesa no es permet portar armes, senyor —va comunicar el sergent—. Us hauré d’agafar l’espasa i també els ganivets. —No li serviria de res objectar-hi, en Jon ja ho sabia. Els va lliurar les armes.

A l’interior de les estances l’ambient era càlid. Lady Melisandre estava asseguda al costat del foc, amb el robí resplendint sobre la pàl·lida pell del seu coll. La Ygritte havia estat besada pel foc; la sacerdotessa roja era de foc, i els seus cabells eren una fusió de sang i flames. L’Stannis s’estava darrere la taula de tall rústic en la qual abans s’havia assegut el Vell Ós regularment per fer els seus àpats. La superfície estava coberta per un gran mapa del nord, pintat sobre un pedaç estripat de cuir. Una espelma de sèu n’aguantava una punta i un guantellet d’acer una altra.

El rei portava uns calçons de llana d’ovella i un gipó folrat, però per alguna raó se’l veia encarcarat i incòmode com si portés un vestit de xapa i cota de malla. Tenia la pell pàl·lida com el cuir, portava la barba tan curta que podria haver estat pintada. Un serrell al voltant de les temples era el que quedava de la seva cabellera negra. A les mans, hi tenia un pergamí amb el segell de lacre verd fosc trencat.

En Jon va fer una genuflexió. El rei va arrufar les celles en veure’l i va agitar el pergamí enfurismat.

—Aixeca’t. A veure, digue’m: qui és la Lyanna Mormont?

—Una de les filles de Lady Maege, senyor. La més petita. Li van posar el nom de la germana del meu senyor pare.

—Per guanyar-se el favor del vostre senyor pare, no en tinc cap dubte. Ja em conec com funciona aquest joc. Quina edat té aquesta desgraciada criatura?

En Jon hi va haver de rumiar un moment.

—Deu. Prou perquè no sigui cap problema. Puc saber com ha pogut ofendre a Sa Altesa?

L’Stannis va llegir la carta:

—L’illa de l’Ós no coneix altre rei que el Rei al Nord, el nom del qual és Stark. Una nena de deu anys, dieu, i gosa desafiar el seu rei legítim. —La barba serrada reposava com una ombra damunt les seves galtes enfonsades.— No permeteu que aquestes notícies surtin dels vostres llavis, Lord Neu. El Baluard de Kar és amb mi, i això és l’únic que han de saber els homes. No penso tolerar que els vostres germans vagin explicant com aquesta nena ha gosat escopir-me.

—Com vós ordeneu, senyor. —La Maege Mormont havia marxat a cavall cap al sud amb en Robb, això ja ho sabia en Jon. La seva filla gran també s’havia afegit a l’host del Jove Llop. Tanmateix, fins i tot comptant que totes dues haguessin mort, Lady Maege tenia més filles, algunes amb fills. Havien marxat amb en Robb, també? Sens dubte, Lady Maege hauria deixat almenys una de les filles grans darrere com a castlana. No comprenia per què la Lyanna havia d’escriure l’Stannis i no va poder evitar preguntar-se si la resposta de la nena no hauria estat diferent si la carta hagués estat segellada amb un llop fer en comptes d’un cérvol coronat, i signada per en Jon Stark, Lord d’Hivèrnia. «Ara ja és massa tard per a aquests dubtes. Ja has triat».

—S’han enviat dues vintenes de corbs —va rondinar el rei—, però no obtenim altra resposta que silencis i resistència. Tot súbdit lleial ha de retre homenatge al seu rei. No obstant això, tots els banderers del vostre pare m’han girat l’esquena, tret dels Karstark. És que l’Arnold Karstark és l’únic home d’honor del nord?

L’Arnold Karstark era el difunt oncle de Lord Rickard. Havia estat nomenat castlà del Baluard de Kar quan el seu nebot i els seus fills van marxar cap al sud amb en Robb, i havia estat el primer a respondre la crida del rei Stannis per retre-li homenatge; va declarar la seva lleialtat enviant un corb. «Els Kastark no tenen elecció», podria haver observat en Jon. En Rickard Karstark havia traït el llop fer i havia vessat la sang dels lleons. El cérvol era l’única esperança del Baluard de Kar.

—En temps confusos com els que vivim, fins i tot els homes d’honor s’han de plantejar cap a on han d’orientar el seu deure. Sa Altesa no és l’únic rei del regne que reclama fidelitat.

Lady Melisandre es va moure, inquieta.

—Digueu-me, Lord Neu... on eren tots aquests altres reis quan els salvatges van assaltar el vostre Mur?

—A milers de llegües de distància, sords a les nostres súpliques —va respondre en Jon—. Això no ho he oblidat pas, senyora. Ni ho faré. Ara bé, els banderers del meu pare tenen esposes i fills que han de protegir, i altres que en depenen, i que podrien morir si s’equivoquen en la tria. Sa Altesa els demana molt. Doneu-los temps, i rebreu les respostes que espereu.

—Respostes com aquesta? —L’Stannis va rebregar la carta de la Lyanna amb la mà.

—Fins i tot al nord, els homes temen la ira d’en Tywin Lannister. Els Bolton també són mals enemics. No és per casualitat que porten dibuixat un home escorxat a les seves banderes. Van marxar cap al nord amb en Robb, van sagnar amb ell, van morir per ell. Han begut dolor i mort, i ara arribeu vós amb l’oferta d’una nova ració. Els acusareu de fer-se enrere? Perdoneu, Altesa, però n’hi haurà alguns que quan us miraran només veuran un altre pretendent condemnat al fracàs.

—Si Sa Altesa està condemnat, també ho està el vostre regne —va replicar Lady Melisandre—. Recordeu-ho, Lord Neu. És el veritable rei de Westeros el que teniu davant vostre.

En Jon va mantenir una expressió inalterable.

—Vós ho heu dit, senyora.

L’Stannis va fer una rialla mofeta.

—Estalvieu les paraules com si cadascú fos un dragó d’or. Em pregunto quant d’or us queda encara a la reserva.

—Or? —«Són aquests els dragons que la dona roja pretén despertar? Dragons fets d’or?»—. Els impostos que recaptem es paguen en espècies, Altesa. La Guàrdia és rica en naps, però pobra en monedes.

—Els naps no es gaire probable que puguin satisfer en Salladhor Saan. Exigeixo or i argent.

—Per a això us cal Port Blanc. La ciutat no es pot comparar amb Antiga o Port Reial, però encara és un port pròsper. Lord Manderly és el més ric dels banderers del meu senyor pare.

—Lord-Tinc-el-cul-massa-gros-per-anar-a-cavall. —La carta que Lord Wyman Manderly li havia enviat des de Port Blanc divagava sobre l’edat que tenia i el seu estat precari, i poc més. L’Stannis havia ordenat a en Jon que tampoc no en parlés.

—Potser a aquest senyor li agradaria una dona salvatge —va dir Lady Melisandre—. Està casat aquest home gras, Lord Neu?

—La seva senyora esposa fa temps que és difunta. Lord Wyman té dos fills adults, i néts del més gran. A més, està massa gras per muntar a cavall, com a mínim li sobren divuit arroves. La Val no el voldria mai.

—Per una vegada podríeu intentar donar-me una resposta que em complagués, Lord Neu —va rondinar el rei.

—Esperaria que la veritat us complagués, senyor. Els vostres homes consideren la Val una princesa, però per al poble lliure només és una germana de l’esposa morta del rei. Si l’obligueu a casar-se amb un home que no vol, és probable que li talli el coll la nit de noces. Fins i tot encara que acceptés el marit, això no significaria que els salvatges el seguissin a ell, ni a vós. L’únic home que els pot fer favorables a la vostra causa és en Mance Rayder.

—Això ja ho sé —va respondre l’Stannis amb contrarietat—. M’he passat hores parlant amb ell. En sap molt i en profunditat del nostre veritable enemic, i a més és astut, us ho asseguro. Fins i tot encara que renunciés al seu regnat, l’home continua sent un traïdor. Si consents que un desertor visqui, el que fas és animar d’altres a desertar. No. Les lleis haurien d’estar fetes de ferro, no de quincalla. La vida d’en Mance Rayder està condemnada, d’acord amb totes les lleis dels Set Regnes.

—La llei perd vigència quan s’arriba al Mur, Altesa. En podríeu treure un bon profit d’en Mance.

—Ho penso fer. El cremaré, i el nord veurà què en faig dels traïdors i els renegats. Tinc altres homes que poden dirigir els salvatges. I tinc el fill d’en Rayder, no ho oblidis. Un cop el pare sigui mort, el seu plançó serà el Rei d’Enllà del Mur.

—Sa Altesa s’equivoca. —«Tu no saps res, Jon Neu», li deia sempre la Ygritte, però n’havia après.— El nen no és més príncep que la Val és princesa. Un no esdevé Rei d’Enllà del Mur pel sol fet que el pare ho fos.

—Bé —va respondre l’Stannis—, perquè no penso tolerar més reis a Westeros. Heu signat l’acord?

—No, Altesa. —«Ja ho tenim». En Jon va serrar els dits cremats i els va tornar a obrir.— Demaneu massa.

—Demano? Us vaig demanar que fóssiu Lord d’Hivèrnia i Guardià del Nord. Exigeixo aquests castells.

—Us hem cedit el Fort de la Nit.

—Rates i ruïnes. És l’obsequi d’un roí, que no costa res al donant. El vostre propi home, en Yarwyck, assegura que passarà mig any abans el castell no pugui estar preparat per habitar-hi.

—Les altres fortaleses no estan pas millor.

—Això ja ho sé. No és un obstacle. Són tot el que tenim. Hi ha dinou fortaleses al llarg del Mur i només teniu homes en tres d’elles. Tinc la intenció de destacar guarnicions en cadascuna d’elles abans no s’acabi l’any.

—Contra això no hi tinc res a objectar, senyor, però també es diu que teniu la intenció d’atorgar aquests castells als vostres cavallers i senyors, perquè siguin les seves seus com a vassalls de Sa Altesa.

—Dels reis s’espera que siguin generosos amb els seus seguidors. És que Lord Eddard no va ensenyar res al seu bastard? Molts dels meus cavallers i senyors van deixar enrere terres pròsperes i castells robustos al sud. És que la seva lleialtat hauria de restar sense recompensa?

—Si Sa Altesa té la voluntat de perdre tots els banderers del meu senyor pare, no hi ha cap altra forma més encertada de fer-ho que cedint les mansions del nord als senyors del sud.

—Com puc perdre homes que no tinc? Havia tingut l’esperança que podria confiar Hivèrnia a un home del nord, com recordareu. A un fill de l’Eddard Stark. Ell, però, va rebutjar la meva oferta davant meu. —L’Stannis Baratheon amb un greuge era com un mastí amb un os; el rosegava fins que només en quedaven estelles.

—Per dret, Hivèrnia hauria de ser per a la meva germana Sansa.

—Lady Lannister, voleu dir? Tant anheleu veure el Gnom instal·lat al lloc del vostre pare? Us ho ben prometo, això no passarà mentre jo sigui viu, Lord Neu.

En Jon era massa llest per insistir en aquell aspecte.

—Senyor, n’hi ha que asseguren que teniu la intenció de concedir terres i castells al Matraca i al Magnar de Thenn.

—Qui us ho ha dit?

Tot el Castell Negre n’anava ple.

—Si voleu que us ho digui, m’ho va explicar la Iola.

—Qui és la Iola?

—La dida —va respondre Lady Melisandre—. Sa Altesa li va atorgar llibertat per circular pel castell.

—No pas per anar explicant històries. La volen pels seus pits, no per la seva llengua. En voldria treure més llet d’ella, i menys «missatges».

—El Castell Negre no necessita boques tan poc profitoses —va concedir en Jon—. Enviaré la Iola cap al sud en el primer vaixell que salpi de Guardiaorient.

La Melisandre es va tocar el robí que portava al coll.

—La Iola està donant de mamar al fill de la Dalla com si fos seu. Em sembla una crueltat separar el vostre petit príncep de la seva mare de llet, senyor.

«Compte, molt de compte».

—L’únic que comparteixen és la llet materna. El fill de la Iola és més gran i fort. Li clava cops de peu i pessics al príncep, i l’aparta del pit. El seu pare era en Craster, un home cruel i cobdiciós, la sang és la sang.

El rei estava desconcertat.

—Jo em pensava que la dida era la filla d’aquest tal Craster...

—Esposa i filla, totes dues coses, Sa Altesa. En Craster es casava amb totes les seves filles. El nen de la Iola va ser el fruit de la seva unió.

—El seu propi pare li va engendrar aquest fill? —L’Stannis semblava perplex.— Farem bé de desfer-nos d’ella, aleshores. No penso tolerar aquestes abominacions aquí. Això no és Port Reial.

—Puc buscar una altra dida. Si no n’hi ha cap entre els salvatges, enviaré a buscar-ne una entre els clans de les muntanyes. Fins aleshores, la llet de cabra hauria de ser suficient per al noi, si Sa Altesa hi accedeix.

—És una alimentació pobra per a un príncep... però millor que la llet d’una meuca, sí. —L’Stannis va fer repicar els dits sobre el mapa.— Si poguéssim tornar a l’assumpte de les fortaleses...

—Altesa —va respondre en Jon amb una cortesia glacial—, he allotjat els vostres homes i els he alimentat, a expenses directes de les nostres reserves per a l’hivern. Els he vestit perquè no es congelessin.

L’Stannis no s’aplacava.

—Sí, heu compartit el vostre porc salat i les farinetes, i ens heu llençat uns quants parracs negres perquè estiguéssim calents. Parracs que els salvatges haurien arrabassat de sobre els vostres cadàvers si no hagués vingut cap al nord.

En Jon va ignorar aquestes paraules.

—Us he donat farratge per als cavalls i un cop hagin acabat l’escala, us prestaré constructors perquè restaurin el Fort de la Nit. Fins i tot he accedit a permetre que instal·leu salvatges a l’Ofrena, que va ser atorgada a la Guàrdia de la Nit a perpetuïtat.

—M’oferiu terres ermes i desolació, però em negueu els castells que exigeixo per compensar els meus senyors i banderers.

—La Guàrdia de la Nit va aixecar aquests castells...

—I la Guàrdia de la Nit els va abandonar.

—... per defensar el Mur —va concloure en Jon amb tossuderia—, no perquè quedessin com a seus perquè els ocupessin els senyors del sud. Les pedres d’aquelles fortaleses s’han aixecat amb la sang i els ossos dels meus germans, morts ara ja fa temps. No us els puc donar.

—No podeu o no voleu? —Les cordes del coll del rei sobresortien esmolades com espases.— Us vaig oferir un nom.

—Tinc un nom, Sa Altesa.

—Neu. Hi ha hagut mai un nom més malastruc que aquest? —L’Stannis va acariciar l’empunyadura de la seva espasa.— Només una cosa, qui us penseu que sou?

—El guardià de dalt dels murs. L’espasa en la foscor.

—No em vulgueu entabanar amb les vostres paraules. —L’Stannis va desembeinar l’espasa que ell anomenava Portadora de Llum.— Aquesta és la vostra espasa en la foscor. —La llum va recórrer amunt i avall la fulla, ara vermella, ara groga, ara carbassa, tenyint el rostre del rei d’ombres aspres i lluents.— Fins i tot un noi innocent ho hauria de poder veure. Per ventura, sou cec?

—No, senyor. Estic d’acord que aquests castells necessiten tenir guarnicions...

—El noi comandant hi està d’acord. Quina gran sort.

—... de la Guàrdia de la Nit.

—Vós no teniu homes!

—Aleshores doneu-me’n, senyor. Jo enviaré oficials a cadascuna de les fortaleses abandonades, comandants experimentats que coneixen el Mur i les terres de més enllà, i la millor manera de sobreviure a l’hivern que s’acosta. A canvi de tot el que us hem cedit, proporcioneu-me els homes per formar les guarnicions. Homes d’armes, arquers de ballesta, nois sense formar. Fins i tot em quedaré els vostres ferits i malalts.

L’Stannis se’l mirava amb incredulitat, llavors va proferir una rialla estentòria.

—Ets molt agosarat, Neu, això us ho he de concedir, però esteu boig si creieu que els meus homes es vestiran de negre.

—Poden vestir el color de capa que més els agradi, sempre que obeeixin els meus oficials com obeirien els vostres.

El rei no es va immutar.

—Tinc cavallers i senyors al meu servei, escions de cases nobles i honor antic. No es pot esperar que serveixin a les ordres de caçadors furtius, camperols i assassins.

«O bastards, senyor?».

—La vostra pròpia Mà és un contrabandista.

—Era un contrabandista. Li vaig tallar els dits per ser-ho. M’han explicat que vós sou el nou-cents noranta-vuitè home que encapçala la Guàrdia de la Nit, Lord Neu. Què creieu que opinaria el nou-cents noranta-novè de l’assumpte d’aquests castells? La visió del vostre cap clavat sobre una llança podria inspirar-li un ànim una mica més col·laborador. —El rei va deixar l’espasa lluent sobre el mapa, seguint el traç del Mur, l’acer resplendent com la llum del sol sobre un corrent d’aigua.— Només sou Lord Comandant perquè jo ho permeto. Faríeu bé de recordar-ho.

—Sóc Lord Comandant perquè els meus germans em van triar. —Hi havia matins en què ni el mateix Jon Neu no s’ho acabava de creure i es despertava amb el convenciment que això no havia estat més que un malson. «És com posar-se un vestit nou», li havia explicat en Sam. «Al començament tens una sensació estranya, però un cop l’has portat una estona acabes per trobar-t’hi còmode».

—L’Alliser Thorne es queixa de la forma com vau ser triat, i no puc dir que no se li fes un greuge en el procediment. —El mapa reposava entre tots dos com si fos un camp de batalla, tenyit pels colors amb què lluïa l’espasa.— Un cec va fer el recompte amb el vostre amic gras de costat. A més, l’Slynt us titlla de traïdor.

«I qui millor que l’Slynt per coneixe’n un?».

—Un traïdor us diria el que volguéssiu sentir per trair-vos després. Sa Altesa sap que la meva elecció va ser justa. El meu pare sempre va dir que éreu un home just. —«Just, però dur», havien estat les paraules precises de Lord Eddard, encara que en Jon no creia que fos gaire convenient dir-ho tot.

—Lord Eddard no era amic meu, però no per això estava mancat de seny. Ell m’hauria atorgat els castells.

«Mai».

—No puc parlar del que podria haver fet el meu pare. Vaig fer un jurament, Altesa. El Mur és meu.

—De moment. Ja veurem si el sabeu conservar. —L’Stannis el va assenyalar.— Conserveu les vostres ruïnes, ja que són tan importants per a vós. Ara bé, us ben prometo que si n’hi ha cap que resta buida quan l’any arribi al final, la prendré amb el vostre permís o sense ell. I, només que una d’elles caigui en mans de l’enemic, el vostre cap la seguirà a l’instant. Ara, marxeu.

Lady Melisandre es va alçar del seient a prop del foc.

—Amb el vostre permís, senyor. Acompanyaré Lord Neu de tornada a les seves cambres.

—Per què? Ja en sap el camí. —L’Stannis els va acomiadar amb un gest de la mà.— Feu el que vulgueu. Devan, menjar. Ous bullits i aigua amb llimona.

Després de l’escalfor de les estances privades del rei, l’escala vigilada el va amarar d’una fredor que se li va ficar als ossos.

—Comença a bufar el vent, senyora —va avisar el sergent a la Melisandre mentre li tornava les armes a en Jon—. Segur que no voleu una capa més gruixuda?

—Tinc la meva fe per abrigar-me. —La dona roja baixava les escales al costat d’en Jon.— Sa Altesa n’està cada cop més de vós.

—Me n’he adonat. Només m’ha amenaçat amb la decapitació dos cops.

La Melisandre va riure.

—Són els seus silencis els que us han d’atemorir, no pas les seves paraules. —Quan van sortir al pati, l’aire va inflar la capa d’en Jon fent-la onejar contra ella. La sacerdotessa roja va allunyar la roba de llana negra i se li va penjar del braç.— Podria ser que no anéssiu errat pel que fa referència al rei salvatge. Pregaré pel Senyor de la Llum perquè m’il·lumini. Quan miro les flames, puc veure a través de la pedra i la terra, i buscar la veritat a l’ànima dels homes. Puc parlar amb reis que fa anys que van morir i amb criatures que encara no han nascut, i veure passar els anys i les estacions amb prestesa, fins al final dels dies.

—Mai no s’equivoquen els vostres focs?

—Mai... tot i que els sacerdots som mortals i a vegades ens equivoquem, i podem confondre «això ha de passar» per «això pot passar».

En Jon podia percebre la seva escalfor, fins i tot a través de la roba de llana i el cuir bullit. La presència de tots dos caminant de bracet provocava moltes mirades encuriosides. «Aquesta nit se’n parlarà molt a les casernes».

—Si de debò podeu veure el demà en les vostres flames, digueu-me quan arribarà el proper atac dels salvatges i on ho farà. —Es va deslliurar el braç.

—R’hllor ens envia les visions que vol, però intentaré trobar aquest home, en Tormund, a les flames. —Els llavis vermells de la Melisandre es van corbar en un somriure.— Us he vist en els meus focs, Jon Neu.

—M’esteu amenaçant, senyora? És que també em voleu cremar a mi?

—Interpreteu malament les meves intencions. —El va mirar amb perspicàcia.— Crec que us incomodo, Lord Neu.

En Jon no ho va negar.

—El Mur no és lloc per a una dona.

—Us equivoqueu. He somiat amb el vostre Mur, Jon Neu. Gran fou la tradició que el va aixecar i grans els embruixos que guarda sota el seu gel. Estem caminant per sota d’un dels eixos del món. —La Melisandre va aixecar l’esguard per mirar-lo, la seva respiració era un núvol humit suspès en l’aire.— Aquest lloc em correspon a mi com us correspon a vós i ben aviat tindreu una gran necessitat de mi. No refuseu la meva amistat, Jon. Us he vist enmig de la tempesta, passant un mal tràngol, envoltat d’enemics per totes bandes. Teniu molts enemics. Voleu que us en digui els noms?

—Ja els sé.

—No n’estigueu tan segur. —El robí que la Melisandre duia al coll va resplendir vermellós.— No són els enemics que us maleeixen a la cara els que heu de témer, sinó aquells que somriuen quan mireu i que esmolen els seus ganivets quan els doneu l’esquena. Faríeu bé de mantenir el vostre llop ben a prop. Gel, és el que veig, i punyals en la foscor. Sang glaçada, vermella i endurida, i acer nu. Fa molt de fred.

—Sempre hi fa fred al Mur.

—Vós ho creieu?

—Ho sé, senyora.

—Llavors no sabeu res, Jon Neu —va murmurar ella.

Bran

«Encara hi som?».

En Brad no va dir les paraules en veu alta, però sovint les tenia a flor de llavis quan la seva companyia esparracada avançava penosament entre rouredes antigues i imponents sentinelles verds i grisos, deixant enrere ombrívols pins soldats i castanyers marrons nus. «Hi som a prop?», es preguntava el noi quan en Hodor s’enfilava al cim d’una falda de muntanya pedregosa o descendia per alguna escletxa fosca on les acumulacions de neu bruta cruixien sota els seus peus. «Quant falta encara?», pensava quan el gran ant creuava xipollejant per un rierol mig glaçat. «Quant de temps encara? Fa molt de fred. On és el corb dels tres ulls?».

Oscil·lant al cistell de vímet que en Hodor carregava a l’esquena, el noi es va ajupir acotant el cap quan l’imponent mosso de quadra va passar per sota les branques d’un roure. Tornava a nevar, i les volves eren humides i pesades. En Hodor caminava amb un ull congelat tancat, l’espessa barba castanya feta un embull de gebre, i caramelles penjant dels extrems del seu espès bigoti. Una mà enguantada encara subjectava el ferro rovellat de l’espasa que havia agafat de les criptes de sota Hivèrnia, i, de tant en tant, apartava una branca fent que se’n desprengués una ruixada de neu. «Ho-d-d-dor», murmurava ell fent petar les dents.

La remor li inspirava una tranquil·litat estranya. Al llarg del viatge des d’Hivèrnia fins al Mur, en Bran i els seus companys havien escurçat llegües xerrant i explicant-se històries, però ara era diferent. Fins i tot en Hodor ho pressentia. Les seves ferums es deixaven sentir amb menys freqüència del que ho havien fet al sud del Mur. Aquell bosc estava imbuït d’una quietud que en Bran no havia vist mai abans. Abans que caiguessin les primeres nevades, el vent del nord havia començat a formar remolins al seu voltant, aixecant eixams de fulles marrons mortes que s’havien enlairat de terra fent una fressa amb prou feines perceptible. Li havia fet pensar en escarabats corrent a l’interior d’un armari; tanmateix, ara totes les fulles havien quedat colgades sota una capa de neu. De tant en tant, un corb passava volant per damunt amb les seves enormes ales negres batent l’aire fred. Altrament, el món restava en silenci.

Just davant d’ells, l’ant avançava rodejant les piles de neu amb el cap cot i les immenses banyes carregades de gel escrostonat. L’explorador anava muntat sobre el seu ample llom, adust i silenciós. «Mansfredes» era el nom que li havia posat en Sam, el noi gras, perquè tot i que el rostre de l’explorador era pàl·lid, les seves mans eren negres i fortes com el ferro, i fredes com el ferro també. La resta del seu cos estava embolicat amb capes de llana i cuir bullit i cota de malla; el rostre ocult per l’ombra de la caputxa de la capa i una bufanda de llana negra lligada al voltant de la meitat inferior del rostre.

Darrere de l’explorador, la Meera Reed rodejava el seu germà amb els braços per protegir-lo del vent i el fred amb l’escalfor del seu propi cos. Una crosta de mocs glaçada s’havia format sota el nas d’en Jojen i, de tant en tant, tremolava violentament. «Se’l veu tan petit», va pensar en Bran mentre el veia com oscil·lava. «Ara sembla més petit que jo, i més feble, i jo sóc el tolit».

L’Estiu tancava la petita comitiva. La respiració del llop fer congelava l’aire del bosc mentre avançava darrere d’ells, encara coixejava de la pota del darrere, on havia rebut l’impacte de la fletxa a Corona de la Reina. En Bran sentia el dolor de la vella ferida cada cop que s’esmunyia a l’interior de la pell del gran llop. Darrerament, en Bran s’havia ficat al cos de l’Estiu més que no pas al seu propi; el llop sentia la mossegada del fred, malgrat l’espessor del seu pelatge, però tenia la vista i l’oïda molt més agudes i l’olfacte molt més fi que el noi del cistell, arraulit com un nadó embolicat amb roba.

Altres vegades, quan es cansava de ser un llop, en Bran es ficava a la pell d’en Hodor. El dòcil gegant somicava quan el sentia i agitava el cap despentinat d’una banda a l’altra, però no amb la mateixa violència que ho havia fet la primera vegada, a Corona de la Reina. «Sap que sóc jo», li agradava pensar al noi. «Ara ja s’ha acostumat a mi». No obstant això, mai no s’havia acabat de trobar a gust a la pell d’en Hodor. L’imponent mosso de quadra no entenia el que passava i en Bran podia percebre el regust de la por en els seus llavis. S’hi estava millor dins l’Estiu. «Jo sóc ell, i ell és jo. Ell sent el que jo sento».

A vegades, en Bran podia pressentir que el llop fer ensumava l’ant mentre es preguntava si no podria abatre aquella gran bèstia. L’Estiu s’havia acabat acostumant als cavalls a Hivèrnia, però això era un ant i els ants són preses. El llop fer percebia la sang calenta que discorria per sota del pelatge embullat de l’ant. Només amb l’olor ja n’hi havia prou per fer que la saliva se li escorregués entre els ullals, i, quan passava, a en Bran se li feia la boca aigua només de pensar en un bon tros de carn fosca.

En un roure proper, un corb va grallar, i en Bran va sentir remor d’ales quan un altre dels grans ocells negres va descendir batent les ales fins al costat del primer. Durant el dia, tot just hi havia mitja dotzena de corbs que els acompanyaven, saltant d’arbre en arbre o posats sobre les banyes de l’ant. La resta de l’estol anava més endavant o més enrere. Ara bé, quan el sol es ponia, tornaven, baixant des del cel sobre les ales negres de la nit fins que totes les branques de tots els arbres n’estaven ben atapeïdes. N’hi havia que s’acostaven volant a l’explorador per murmurar-li coses i en Bran tenia la sensació que ell entenia tots aquells gralls i xiscles. «Ells són els seus ulls i les seves orelles. Ells exploren per ell i li xiuxiuegen els perills que tenim davant i darrere nostre».

Com ara. L’ant es va aturar de sobte i l’explorador va saltar amb agilitat de sobre el seu llom per aterrar al damunt d’una capa de neu que li arribava pels genolls. L’Estiu va grunyir-li amb el pèl eriçat. Al llop fer no li agradava l’olor que desprenia el Mansfredes. «Carn morta, sang seca, una lleu ferum de podridura. I fred. Tot ell fred».

—Què passa? —volia saber la Meera.

—Darrere nostre —va anunciar el Mansfredes amb la veu esmorteïda per la bufanda de llana negra que li tapava el nas i la boca.

—Llops? —va preguntar en Bran. Feia dies que sabien que els estaven seguint. Cada nit sentien els udols llastimosos de la bandada i cada nit semblava que tenien els llops una mica més a la vora. «Caçadors, afamats. Poden olorar la nostra feblesa». Sovint, en Bran es despertava tremolant hores abans que trenqués l’albada, i els escoltava com es cridaven els uns als altres en la distància mentre esperava que sortís el sol. «Si hi ha llops, hi deuen haver preses», pensava fins que se li va acudir que les preses eren ells.

L’explorador va moure el cap.

—Homes. Els llops encara es mantenen a distància. Aquests homes no són tan temorosos.

La Meera Reed es va treure la caputxa. La neu humida que s’hi havia anat acumulant a sobre va caure a terra amb un cop sec, esmorteït.

—Quants homes? Qui són?

—Enemics. Ja me n’ocuparé jo.

—Vindré amb tu.

—Tu et quedes. Cal protegir el noi. Més endavant hi ha un llac, congelat. Quan hi arribeu, gireu cap al nord seguint el marge. Arribareu a un poble pesquer. Refugieu-vos-hi fins que us pugui venir a trobar.

En Bran es pensava que la Meera voldria discutir. Però el seu germà va dir:

—Fes el que diu. Ell coneix aquestes terres.

En Jojen tenia els ulls d’un verd fosc, del color de la molsa, però li pesaven, empesos per un cansament que en Bran no havia vist mai. «El petit avi». Al sud del Mur, el noi dels pantans havia semblat ser més savi del que corresponia a la seva edat, però aquí estava desorientat i espantat com tots els altres. Malgrat això, la Meera sempre li feia cas.

Això encara era cert. El Mansfredes es va esmunyir entre els arbres, desfent el camí que havien recorregut, amb quatre corbs batent les ales darrere seu. La Meera el va observar mentre s’allunyava, amb les galtes envermellides pel fred i esbufegant rajos de vapor pels narius. Es va tornar a cobrir amb la caputxa i va donar un copet a l’ant perquè reprengués la marxa. Abans d’haver recorregut vint iardes, però, es va tombar per mirar al darrere i va dir:

—«Homes», ha dit. Quins homes? Vol dir salvatges? Per què no ho ha dit?

—Ha dit que ja hi anava ell per ocupar-se’n —va respondre en Bran.

—Ho ha dit, sí. També va dir que ens portaria fins al corb dels tres ulls. El riu que hem travessat aquest matí és el mateix que vam travessar fa quatre dies, us ho juro. Estem caminant en cercles.

—Els rius fan revolts i esses —va replicar en Bran amb inseguretat— i cada vegada que un topa amb un llac o una muntanya, cal rodejar-lo.

—Hem hagut de rodejar massa coses —va insistir la Meera— i massa secrets. No m’agrada. No m’agrada ell. I no me’n refio. Les seves mans ja són prou horribles. Oculta el seu rostre i no diu mai ni un sol nom. Qui és? Què és? Qualsevol es pot posar una capa negra. Qualsevol persona, o qualsevol cosa. No menja, mai no beu, no sembla que senti el fred.

«És veritat». En Bran no n’havia volgut parlar per por, però ja s’hi havia fixat. Cada vegada que trobaven un refugi per passar la nit, mentre que ell i en Hodor i els Reed s’arraulien tots junts per donar-se escalfor, l’explorador se’n mantenia a banda. A vegades, el Mansfredes tancava els ulls, però en Bran no creia que estigués dormint. A més, hi havia una altra cosa...

—La bufanda. —En Bran va mirar al seu voltant amb inquietud, però no es veia cap corb per allà. Tots els grans ocells negres havien marxat quan ho havia fet l’explorador. Ningú no els escoltava. Tot i això, va parlar en veu baixa.— La bufanda que li tapa la boca, mai no se li glaça amb el fred, com la barba d’en Hodor. Ni tan sols quan parla.

La Meera li va clavar una mirada intensa.

—Tens raó. Mai no li hem pogut veure la respiració, oi que no?

—No. —Un núvol blanc anunciava cadascuna de les ferums d’en Hodor. Quan en Jojen o la seva germana parlaven, també es podien veure les seves paraules. Fins i tot l’ant desprenia una boira càlida al seu pas cada cop que exhalava.

—Si no respira...

En Bran va recordar les històries que la Dida Vella li explicava quan era un nadó. «Més enllà del Mur viuen els monstres, els gegants i els espectres, les ombres que sotgen i els morts que caminen», li deia acotxant-lo amb la manta de llana gebrada, «però no podran passar mentre el Mur continuï sòlidament dempeus i els homes de la Guàrdia de la Nit siguin fidels al seu compromís. Ara vés a dormir, petit Brandon, el meu nadó, i tingues somnis feliços. Aquí no hi ha monstres». L’explorador portava el negre de la Guàrdia de la Nit, però i si no era un home? I si era alguna mena de monstre que els estava conduint a altres monstres perquè els devoressin?

—L’explorador va salvar en Sam i la noia dels espectres —va observar en Bran en to dubtós—, i ara em porta al corb dels tres ulls.

—Per què no ve a nosaltres aquest corb dels tres ulls? Per què no ens ve a trobar al Mur? Els corbs tenen ales. El meu germà cada dia està més dèbil. Quant de temps podrem continuar?

En Jojen va estossegar.

—Fins que hi arribem.

Al cap de no gaire estona, van arribar a la riba del llac que els havia promès i van tombar cap al nord tal com els havia indicat l’explorador. Aquesta va ser la part fàcil.

L’aigua estava congelada. Feia tant de temps que nevava que en Bran havia perdut el compte dels dies i la superfície del llac s’havia transformat en un terreny salvatge, immens i blanc. Allà on el gel era llis i el terreny boterut, era fàcil avançar; però allà on el vent havia aixecat muntanyes de neu, a vegades es feia difícil dir on acabava el llac i on començava la riba. Ni tan sols els arbres no eren una guia tan infal·lible com podrien haver esperat, ja que hi havia illots amb vegetació al centre del llac i extenses zones als marges en les quals no creixia cap arbre.

L’ant anava per on volia malgrat el que volien la Meera i en Jojen, que anaven muntats a la seva esquena. La major part del temps es mantenia sota els arbres, però quan la riba girava cap a l’oest emprenia el camí més dret passant per sobre del llac glaçat, i pel costat d’acumulacions de neu més altes que en Bran, mentre el gel cruixia sota les seves peülles. Enmig d’aquelles extensions, el vent era més fort, un vent fred del nord que udolava per sobre del llac, tallava les capes de llana i de cuir que portaven com un ganivet i els feia tremolar. Quan els bufava de cara, els omplia els ulls de neu deixant-los cecs.

Van passar hores en silenci. Més endavant, les ombres van començar a irrompre entre els arbres, com els dits allargassats del capvespre. La foscor arribava d’hora a aquelles altures del nord. En Brad havia acabat per tenir-li por. Cada jorn semblava més curt que l’anterior i quan els dies eren freds, les nits eren encara molt més crues.

La Meera els va tornar a fer aturar.

—Ara ja hauríem d’haver arribat al poble. —La seva veu sonava molt fluixa i estranya.

—Pot ser que ens l’haguem passat de llarg? —va preguntar en Brad.

—Espero que no. Hem de trobar refugi abans no es faci de nit.

No s’equivocava. En Jojen tenia els llavis blaus, la Meera tenia les galtes d’un vermell fosc. En Bran es notava la cara entumida. La barba d’en Hodor era gel sòlid. La neu li cobria les cames gairebé fins als genolls i en Bran havia notat com trontollava més d’un cop. No hi havia ningú més fort que en Hodor, ningú. Si fins i tot aquella fortalesa imponent començava a defallir...

—L’Estiu pot buscar el poble —va dir de sobte en Bran, i les seves paraules es van transformar en boira. No es va esperar a escoltar el que pogués dir la Meera, sinó que va tancar els ulls i va abandonar el seu cos destrossat.

Mentre s’esmunyia dins la pell de l’Estiu, aquells boscos morts van prendre vida. Allà on abans hi havia hagut silenci, ara hi sentia el vent entre els arbres, la respiració d’en Hodor, l’ant furgant amb les peülles entre la neu per buscar una mica de farratge. Olors conegudes li van excitar els narius: fulles humides i herba morta, la carcassa podrida d’un esquirol que es deteriorava entre els matolls, l’olor agre de la suor humana, l’olor picant de l’ant. «Menjar. Carn». L’ant va percebre el seu interès. Va tombar el cap en direcció al llop fer, cautelós, i va abaixar la cornamenta.

«No és una presa», va murmurar el noi a la bèstia que compartia la seva pell. «Deixa’l estar. Corre».

L’Estiu va arrencar a córrer. Va travessar el llac com una exhalació, aixecant núvols de neu amb les urpes. Els arbres s’alçaven espatlla contra espatlla, com homes en línia de batalla, tots amb capes blanques. El llop fer va prendre velocitat per damunt d’arrels i roques, passant pel mig d’una pila de neu vella i sentint com cruixia sota el seu pes. Les urpes se li van humitejar i refredar. La muntanya estava poblada de pins i l’aroma punyent de la pinassa amarava l’aire. En arribar al cim, va avançar dibuixant un cercle, ensumant l’aire. Després va aixecar el cap i va udolar.

Les olors eren allà. Olors d’homes.

«Cendres», va pensar en Bran, «velles i tènues, però cendres». Era olor de fusta cremada, sutge i carbó. Un foc apagat.

Es va espolsar la neu del musell. El vent bufava a ràfegues, i es feia difícil seguir els rastres. El llop anava d’una banda a l’altra, ensumant. Pertot arreu hi havia munts de neu i arbres alts vestits de blanc. El llop es va passar la llengua entre les dents, tastant l’aire glacial mentre la seva respiració es transformava en núvols de boira i les volves de neu se li fonien sobre la llengua. Quan va arrencar a trotar en direcció al rastre, en Hodor el va seguir immediatament. L’ant va trigar una mica més a decidir-se, de manera que en Bran va tornar a contracor al seu cos per dir:

—Cap allà. Seguiu l’Estiu. L’he ensumat.

Quan el primer tall de lluna creixent va començar a treure el nas per entre els núvols, finalment van arribar al poble del costat del llac. Gairebé hi havia anat de dret. Des del gel, el poble no semblava gaire diferent que un bon grapat de llocs més dels que hi havia escampats per la riba. Colgades sota una espessa capa de neu, les cases rodones de pedra podien haver estat perfectament roques o monticles o troncs caiguts, com la pila de troncs secs que en Jojen havia confós per una construcció el dia abans. Fins que després d’anar-hi a enretirar la neu van descobrir que només eren branques i troncs en descomposició.

El poble era buit, abandonat pels salvatges que hi havien viscut, com tots els altres pobles que havien deixat enrere. Alguns havien estat cremats, com si els habitants s’haguessin volgut assegurar de no poder-hi tornar penedits. Ara bé, a aquest li havien perdonat la torxa. Sota la neu van descobrir vora una dotzena de cabanes i un cobert, amb la teulada de terra i les parets gruixudes de bigues de tall bast.

—Si més no, estarem protegits del vent —va dir en Bran.

—Hodor —va dir en Hodor.

La Meera es va deixar caure lliscant del llom de l’ant. Ella i el seu germà van ajudar en Bran a sortir del cistell de vímet.

—Podria ser que els salvatges haguessin deixat sobres de menjar —va suggerir la noia.

L’esperança va ser vana. A l’interior sobre el cobert, hi van trobar les restes d’una foguera, el terra de fang endurit i una fredor que se’ls ficava fins al moll de l’os. Però al menys tenien un sostre per damunt dels caps i unes parets de fusta per mantenir el vent a fora. A prop d’allà discorria un rierol cobert per una pel·lícula de gel. L’ant el va haver de trencar amb la peülla per beure. Un cop en Bran, en Jojen i en Hodor van estar a bon recer, la Meera va anar a buscar uns trossos de gel trencat perquè els anessin xuclant. L’aigua fosa estava tan freda que en Bran va tenir un calfred.

L’Estiu no els va acompanyar a l’interior de la sala allargada. En Bran podia percebre la fam del gran llop, una projecció de la seva pròpia.

—Vés a caçar —li va dir—, però deixa l’ant en pau.

Una part d’ell es moria de ganes de poder anar a caçar també. Potser ho faria més tard.

El sopar va consistir en un grapat d’aglans, esmicolades i aixafades fins a obtenir una pasta, tan amarga que en Bran va tenir basques quan va intentar empassar-se-la. En Jojen Reed ni tan sols no ho va intentar. Més petit i delicat que la seva germana, cada dia que passava estava més feble.

—Jojen, has de menjar —va dir la Meera.

—Més tard. Ara vull descansar. —En Jojen va fer un somriure làngui

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X