Pròleg

LA RECERCA

Era a l’aire lliure, però se sentia engabiada. Al seu voltant només hi havia parets de roca i altes columnes de pedra. I sorra. Moltíssima sorra. Quan corria se li enganxava al cos com una segona pell. Era fastigós. No estava acostumada a la pols ni a la calor. Al seu territori tot era humit i fresc, blau i verd. Uns colors preciosos, no com els tristos grocs i marrons d’aquell desert. Li recordaven el color de les plantes marcides.

Li feien pensar en coses mortes.

Si els yajjilarii s’havien despertat —i la tahulu de la seva tribu estava convençuda que sí—, no era probable que els trobés en aquell lloc on no creixia res. Però necessitava informació, per tant, va continuar corrent.

Just quan agafava embranzida per saltar entre dues roques, se li va enredar una cama entre la tela de l’armadura cerimonial. El vestit de cuir d’alga li cobria el tors, els braços i les cames per sobre d’una túnica de xarxa de pescar de forats petitíssims. Portava els cabells arrissats i salvatges recollits amb una diadema de conquilla de cargol de mar, el mateix material dels braçalets i les turmelleres protectores. L’armadura no era incòmoda, però no se la posava gairebé mai. Només quan la tahulu la hi obligava —«per no perdre el costum», deia—, però a ella no li agradava perquè li impedia córrer i saltar.

Com ara.

Es va repenjar en el rem de fusta gravada que duia a la mà i va aconseguir corregir el salt i no caure al buit, però va estar a punt de trencar-se una cama quan va tocar a terra. Intentant tranquil·litzar-se, es va tocar l’amulet de pedra en forma de dent de plesiosaure que brillava amb un color blau al seu pit. La Kahyla, la yajjilari dels ahuluna, els grans rèptils del mar, va tenir por per primera vegada des que havia sortit de casa. I va fer el que feia sempre quan tenia por.

Va buscar el mar.

Però l’únic mar que va veure era de sorra, i això la va espantar encara més. La Kahyla va tancar els ulls i es va concentrar en els sons del desert. Allà, a l’altra banda del turó per on pujava, ho va sentir. Un soroll dèbil, un borbolleig. No era res més que un fil d’aigua plena de fang, però era aigua.

I la Kahyla sabia que si trobava aigua, el trobaria a ell.

Va tornar a córrer. Va saltar ràpidament de roca en roca, va esquivar els petits munts de grava. No es va enredar ni una vegada amb l’armadura. I quan va arribar al cim del turó, va veure la vela de l’enorme espinosaure que feia tants dies que perseguia. Aquell carnívor de morro allargat estava fora del seu element, igual que ella.

La criatura no la va sentir, però sí que va notar que se li posava sobre el llom. Va rugir de dolor perquè, tot i que la noia no pesava gaire, a la vela corbada del llom hi tenia un tall profund. Se l’havia fet en una cova. Els seus amos l’havien enviat allà per atrapar unes cries d’humà, els nous yajjilarii. La cova es va esfondrar i molts dels seus germans hi van morir, però ell havia aconseguit sobreviure. Aterrit, havia corregut quilòmetres i quilòmetres fins arribar a aquell desert on no hi havia aigua ni peixos per menjar. Els records d’aquell dia es barrejaven amb la veu de la Kahyla. A més d’esmunyir-se dins de la seva ment, la noia li havia lligat al coll una corda feta amb algues seques. L’estirava amb totes les seves forces, l’estrangulava i l’obligava a frenar.

—On són els yajjilarii? —li va cridar a l’orella.

L’espinosaure va inclinar el cap i va intentar mossegar-la amb el morro llarg, però ella va tibar amb més força i el va fer estirar a terra.

—Digue’m on són —va ordenar, enfilant-se-li pel coll fins a dalt del cap—. Digue’m què planegen els teus maliciosos amos, els rajkavvi, o te’n penediràs.

Tot i el dolor, l’espinosaure va fer un rugit que a la Kahyla li va semblar una riallada. Si es pensava que li faria més por que els rajkavvi, era una estúpida.

La Kahyla va posar la dent blava davant de l’ull de la criatura, i la llum va augmentar. L’espinosaure va notar que li penetrava fins a dins del cervell. Llavors la noia ho va veure tot: els yajjilarii s’havien despertat.

I els rajkavvi tenien un pla per atrapar-los.

Va quedar tan sorpresa que va afluixar la corda amb què subjectava l’espinosaure. La criatura es va alliberar amb una estrebada i es va allunyar coixejant tan de pressa com va poder. Mentre fugia, va tornar a riure.

—No arribaràs a temps al lloc on són els sentinelles.

La Kahyla va sentir que aquelles paraules li ressonaven a la ment mentre el carnívor desapareixia en l’horitzó. Es va aixecar de terra i va mirar al voltant buscant el riu.

Era un fil d’aigua ple de fang, però era aigua.

El seu element.

—Això ja ho veurem.

Capítol 1

DIA EN FAMÍLIA

La Carla va pensar que feia un dia preciós. Els núvols semblaven de cotó i el sol desprenia una escalfor agradable. Un dissabte de primavera maco de debò. Els finestrals del menjador estaven oberts, i fins i tot se sentia l’olor de les flors que creixien a la vora del riu, al costat del Col·legi Iris, que abans de ser un internat havia estat una central hidroelèctrica.

Era un dia perfecte per ser feliç.

Però la Carla no era feliç.

De fet, es va posar trista quan va sentir el timbre per l’altaveu del menjador. I va notar un calfred quan tot seguit va sentir la veu del director:

—Estimats alumnes, us recordo que avui celebrem el dia de la família. —Fins i tot ell, que era una màquina de renyar, semblava content—. El centre obrirà les portes d’aquí a deu minuts, quan s’acabi l’hora d’esmorzar. Els que espereu visita podreu rebre les vostres famílies al vestíbul de l’edifici dels dormitoris. Que passeu un bon dia!

La Carla va tancar els ulls i va notar l’aire que provocaven els alumnes mentre corrien cap al vestíbul. Ella es va quedar asseguda.

—Que no vens? —li va preguntar una de les seves amigues.

—No, no vinc —va respondre molt seriosa.

La Carla era la delegada de la classe, la líder de la colla. Però també la més reservada. No parlava mai dels seus pares… ni de les coses que l’amoïnaven.

Per això ningú no es va atrevir a preguntar-li res més.

Quan les seves amigues van marxar, la Carla es va aixecar de la taula i se’n va anar cap a la porta del darrere del menjador. Encara que no se li notés —dissimular era de les poques coses que els seus pares s’havien molestat a ensenyar-li—, tenia ganes de plorar. Abans de sortir, va mirar el seu reflex a la finestra. Es va empassar saliva i es va fregar les parpelles per esborrar qualsevol rastre d’humitat.

A fora l’esperaven l’Elena, en Lucas i en Dani. I en Leo. Quan el va veure, va pensar que no tenia dret a estar trista: en Leo era orfe, i des que la seva tieta havia desaparegut, no tenia ningú al món. Ella almenys tenia pares… tot i que s’havien estimat més anar-se’n de viatge que no pas visitar-la aquell dia de la família. I tots els anteriors.

Va respirar fondo, va fer la seva millor cara d’indiferència i els va saludar amb un:

—Què, a vosaltres també us han plantat?

En Lucas es va posar vermell fins a l’arrel dels cabells. La Carla no va saber si era per la seva presència o perquè el que havia dit l’havia molestat.

La que no va semblar que es molestés va ser la germana bessona d’en Lucas, l’Elena.

—Doncs sí —va respondre, arronsant les espatlles—. Les nostres mares ja no saben què és descansar un cap de setmana. T’ho deuen esborrar del cervell quan et fas arquitecta.

—És que han de treballar molt —va protestar en Lucas—. Aquesta vegada no han pogut perquè han d’entregar el projecte per a…

L’Elena li va clavar un calbot afectuós.

—Assumeix-ho, germanet: s’estimen més dissenyar edificis que no pas venir-nos a veure. —Es va girar cap en Dani—: I la teva mare quina excusa ha fet servir aquesta vegada?

—Final del torneig de bàsquet. —El gegant va arronsar les espatlles i va obrir les mans com si es disculpés. Ho va fer a poc a poc i amb cura, però tot i així va estar a punt d’escombrar en Lucas d’una manotada—. L’equip la necessita més que no pas jo.

—Doncs molt bé, em sembla que no tenim altre remei que passar el dia tots juntets al «camp». —La Carla va pronunciar l’última paraula com si fes pudor. Es va acostar a en Leo i li va passar un braç per l’espatlla—. El teu lloc preferit, no et queixis.

En Leo va somriure amb timidesa. Durant tota la setmana havia hagut de suportar les cares de pena que feien els alumnes i els professors cada vegada que algú esmentava davant d’ell el dia de la família. Almenys els seus amics no el tractaven així, i ho agraïa. El fet de saber que no passaria aquell dia tot sol el va animar.

—Marxem, marxem, marxem? —va preguntar en Lucas, que s’enfilava per les parets.

—Sí, anem-nos-en —va assentir Leo—. Segurament ell també està impacient.

En Dani es va situar al capdavant i els va guiar per entremig de les pruneres vermelles cap al bosc. Van caminar durant mitja hora en fila índia i en silenci total —de tant en tant, la Carla deixava anar un «ecs» o un «quin fàstic», però cada vegada menys—, fins que van arribar a un lloc sense arbres. En un costat de la clariana, la colla d’amics va veure el petit tipi fet amb branques seques i mantes robades que havien construït setmanes enrere.

I ara el tipi es movia sacsejat per un terratrèmol en miniatura.

—Trasto!

En Lucas es va agenollar a l’entrada i va deslligar el petit mosquetó que subjectava la corretja al pal central del tipi. Un cop alliberat, el petit triceratop es va llançar gemegant als seus braços.

—Va, no ploris. Ja saps que no et vull tenir lligat, però…

—Però és l’única manera que no s’escapi —li va recordar en Leo, ajupint-se al seu costat i acariciant el cap de l’animal.

La cria de triceratop va fregar afectuosament les banyes contra les cames del seu amic humà. En Leo va treure un grapat de fulles tendres de la motxilla i les hi va donar perquè mengés una mica mentre en Dani revisava el tipi.

—Haurem de canviar el pal central per un de més gruixut —va observar, pensatiu—. El Trasto gairebé l’ha trencat de tant estirar.

—No creix massa de pressa, aquesta bestiola? —va preguntar l’Elena. Es va ajupir per tocar l’animal, però el Trasto va córrer a amagar-se entre les cames del seu germà—. No et menjaré pas, idiota!

—Ell no ho té pas tan clar… —va murmurar en Lucas.

—De fet, no sé pas a quina velocitat creixen els triceratops —va admetre en Leo—. Fa més o menys tres setmanes que va sortir de l’ou. No he trobat cap nota sobre el creixement de les cries al quadern de camp de la meva tieta Pen…

Se li va fer un nus a la gola. Penélope. No podia dir el seu nom sense posar-se a plorar. Si el Trasto feia tres setmanes que estava amb ells, això volia dir que ella feia tres mesos i cinc dies que estava atrapada al lloc on havien trobat l’animal. No sabien ni com era ni on era, aquest lloc.

Però ells l’anomenaven Pangea.

Pangea, un món habitat per dinosaures on havien entrat per casualitat. Un món misteriós on havien vist coses sorprenents. Un món al qual ja no podien tornar per deixar-hi el Trasto.

Ni per rescatar la seva tieta.

En Dani va endevinar el que estava pensant en Leo. Va agafar amb la mà l’objecte de pedra que portava penjat al coll i el va prémer suaument. L’amulet, que tenia forma de dent de sauròpode —els grans dinosaures herbívors— es va il·luminar de color verd. Quan en Dani li va posar la mà a l’esquena, en Leo es va sentir més calmat.

—Gràcies —va mussitar.

En Dani va assentir, satisfet. Quan l’Elena i la Carla van veure que havia encès la seva dent, el van imitar. La de l’Elena, una dent de teròpode —els dinosaures carnívors—, es va encendre de color vermell. La de la Carla, que dominava la família dels pterosaures —els rèptils de l’aire—, es va tenyir de color morat.

—És hora d’entrenar-nos! —van dir les dues noies al mateix temps.

L’Elena va mirar la Carla amb sorpresa, i totes dues es van posar a riure.

—Mai no m’hauria imaginat que et sentiria dir això! —va cridar l’Elena, intentant atrapar-la agafant impuls amb les seves fortes cames.

—Ni jo tampoc! —La Carla va desplegar les membranes de pell que li havien aparegut sota els braços, va aletejar amb força i es va escapar sense cap problema.

—Què et sembla si fem uns quants llançaments? —va proposar en Dani a l’Elena.

En Dani es va acostar a una roca força gran que hi havia a la vora de la clariana. La va agafar amb les seves fortes mans i la va aixecar per sobre del cap com si no pesés gens.

—Preparada? —va preguntar.

L’Elena va assentir amb un somriure ple de dents afilades.

—Fa un segle que estic preparada, tortuga —va dir, fent saltirons impacients.

Amb un moviment molt lent, el gegant es va preparar, va apuntar i va llançar la roca, que va sortir disparada cap amunt i es va perdre entre els núvols, travessant la clariana com una bala.

Però l’Elena era més ràpida. Quan la roca va caure a l’altra banda, ella ja era allà, preparada per rebre-la amb els braços oberts. La va agafar amb una pirueta i la va tornar ràpidament a en Dani. Per desgràcia, la velocitat no era una de les qualitats del seu company de rugbi. La roca es va desviar i va estar a punt d’esclafar el pobre Trasto, que corria perseguint una andròmina rodona amb rodes.

—Vigileu una mica, nois! �

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X