La guerra de 6èA 3 - (Intel·ligència) Imbecil·litat artificial

Sara Cano Fernández

Fragmento

GuerraImbecilidad-3.xhtml

cap1.jpeg

carachico.jpegEls arbres ens passaven borrosos pel costat mentre corríem pel parc com si fóssim guepards.

—Inés, tia! Fes-te una cua! —em vaig queixar, tot esquivant una branca.

Ella va esbufegar, empipada, però va intentar obeir-me. El problema va ser que, amb tant de moviment, la goma li va caure a terra i va haver de deixar-la allà. Però, és clar, a veure qui pot fer-se una cua mentre prova de fugir a tota velocitat dels ximples de 6èB.

—Negatiu, soldat —va respondre ella, saltant per damunt d’una pedra.

pag9.jpeg

La pobra s’havia posat vermella com un tomàquet i ja començava a panteixar. O sigui que em va tocar continuar menjant-me els blens de la seva cabellera, que s’agitava i em colpejava la cara com els mil tentacles del Sharkraken, el cap més dolent del Dark Waters Nightmare. Una bestiola fastigosa amb cos de pop gegant i cap de tauró amb tres fileres de dents punxegudes i afiladíssimes. Vaja, una passada total. Un animalot que se’t cruspeix els vaixells de la flota sense mastegar, com el Nosa quan menja polvorons (mira que arriba a ser bèstia, de vegades).

pag10.jpeg

Suposo que us deveu estar preguntant de què va tot plegat.

D’acord, a veure, resum ultraràpid.

La Inés, la dels cabells de boja, és la meva millor amiga des de la llar d’infants. La veritat és que a tothom li sorprèn que siguem tan amics perquè no podem ser més diferents. Som el blanc i el negre. El positiu i el negatiu. O la xocolata i l’enciam, que això ho diu molt el Quimot. Les meves passions són els videojocs, les fricades de tota mena i condició, els esports i la llei del mínim esforç en tot allò que tingui a veure amb l’estudi. Les de la Inés són llegir, tornar a llegir (no para mai), les ciències, les mates (sí, de veritat), els avenços tecnològics i aplicar la llei del mínim esforç físic possible. Potser en això del mínim esforç ens assemblem una miqueta.

pag11.jpeg

Ara bé, hi ha dues coses que ens uneixen com carn i ungla. O com la xocolata i el dònut, que aquesta també és del Nosa.

La primera és que tots dos odiem a mort els de 6èB. (D’acord, la Inés va tenir una fase molt ximple en què va estar penjadeta de l’Hugo, el líder ros, fatxenda i insuportable de la classe contrària, però ho va superar de seguida.)

La segona és que, junts, els nostres cervells són imbatibles. Són dues màquines de pensar bromes i estratègies per atacar i defensar-nos de les males passades d’aquells fantasmes.

O per fugir-ne.

I això era exactament el que estàvem fent en aquell moment.

Per què?

Doncs perquè la nostra classe havia estat convidada a assistir a la Gametron Week, la fira de videojocs i noves tecnologies més flipant del planeta. I ho havíem aconseguit després de fúmer una pallissa del tot llegendària als de 6èB en l’olimpíada cultural més boja de l’escola.

pag12.jpeg

I és clar, l’Hugo i les seves dues paparres, el Borja i el Rodri, que no estan acostumats a perdre, es van picar moltíssim amb nosaltres. Es van assabentar que assistiria a la fira una de les classes del MenBris, una escola de superdotats, i van aconseguir acoblar-s’hi i fer-nos la vida impossible. Encara sort que, en el darrer moment, les trampes miserables de l’Hugo li van esclatar als nassos i l’Olga, la líder del MenBris, el va castigar com es mereixia.

Resultat: victòria total per a la nostra classe i ridícul absolut per a ells.

pag12b.jpeg

Havíem tornat de la Gametró feia dues setmanes, i des d’aleshores intentaven tornar-nos el cop a l’orgull (però doblement fort, perquè la revenja fos de les bones). La ràbia els devorava per dins com els paràsits devoren cervells al Brain Eaters.

I, escolta, potser fins i tot ho aconseguirien.

—Àlber, projectil a les tres! —em va cridar la Inés mentre s’ajupia amb els reflexos d’un antílop encalçat per una lleona.

Plof!

Sort que la Inés em va avisar perquè m’havia despistat una mica fent-vos la repetició de les millors jugades, i el míssil em va passar fregant l’orella just quan agafava la gorra per fer-la servir d’escut antibales. El projectil va anar a esclatar contra el tronc d’un arbre que hi havia just al meu costat i el va tenyir tot de color de rosa.

Si no em concentrava una mica, ens cosirien a trets.

Vam travessar bardisses, vam esquivar gronxadors, vam grimpar per cistelles de bàsquet i vam intentar amagar-nos darrere de les xarxes de les porteries del camp de futbol. Fèiem tot el que se’ns acudia per perdre’ls de vista i esquivar els projectils que ens llançaven per darrere.

—Àlber, tio, això és pitjor que el test de Cooper! —esbufegava la Inés. Està traumatitzada amb les classes d’Educació Física del Píxel, però avui s’està comportant com una veritable atleta: no l’havia vist córrer tant en tota la meva vida—. Si arribo a casa tota empastifada de pintureta, ja em puc calçar.

pag13.jpeg

Plof! Plof! Piunnn!

La cosa no «pintava» gaire bé. L’Hugo havia aconseguit que l’Elsa, la seva germana gran, els prestés les pistoles del local de paintball on treballa els caps de setmana. El paintball, per si no el coneixeu, és un joc de batalles militars que consisteix a disparar balins plens de pintura als de l’equip contrari. I ara aquella colla de zigorgs restrets ens havia parat una emboscada al parc per redecorar-nos el vestuari.

pag14.jpeg

—Àlber! A la bardissa! —La Inés em va agafar per la màniga de la samarreta i em va arrossegar amb ella fins a l’interior d’una bola enorme de fulles i branquetes que em van esgarrapar la cara i els braços.

—Ai, Inés! Sembla que m’hagi barallat amb un gat!

Em va mirar amb les celles molt juntes, com si estigués a punt d’esbroncar-me, però després va haver de tapar-se la boca amb les dues mans per aguantar-se el riure.

I aleshores jo em vaig empip una mica, és clar.

—Què passa? Tinc micos a la cara? —li vaig preguntar, amb una veu una mica massa alta.

—Xxxt! Calla, que ens enxamparan! —em va recordar amb gran subtilesa, tapant-me la boca amb la seva manota—. Micos no, però se t’ha omplert la gorra de branquetes i sembles l’Arsènicus.

—I qui collons és l’Arsènicus? —li vaig preguntar, una mica desconcertat i una mica molest.

—L’Arsènicus és un dels integrants de la Patrulla Tòxica, que són un grup de científics d’una història que... —I aquí ja vaig desconnectar.

pag14b.jpeg

Realment era capaç de posar-se a parlar de llibres en aquell moment? Teníem els de 6èB a dues passes i a punt d’acolorir-nos els nassos! En fi, he de reconèixer que a la Inés me l’estimo molt, però de vegades se li’n va...

pag15.jpeg

—Ah, sí, sí... Ja sé qui és —li vaig dir, perquè deixés de parlar—. Escolta, val més que m’ho expliquis després, perquè ara hem d’estar callats, que vénen els de 6èB. —La Inés va protestar una mica, però no va dir res més en el moment que li vaig xiuxiuejar—: Activem fase 2.

Ella va assentir. Provant de bellugar-se el mínim possible per no cridar l’atenció, es va treure el mòbil de la butxaca i va teclejar a tota velocitat:

pag15b.jpeg

Un moment, un moment, un moment. Conills? Cau? Fase 2? Suposo que torneu a estar una mica despistats.

Però segur que podreu deduir el que està passant.

Que els de 6èB havien aconseguit armament d’última generació per deixar-nos fregits? Sí. Un punt per a vosaltres.

Que feia setmanes que planejaven com fer-nos pagar el fet d’haver-los deixat en ridícul a la Gametró?

Ho heu tornat a encertar.

Que tenien un pla ultrasecret per parar-nos una emboscada?

Tocat i enfonsat: tres de tres.

Que ens havien agafat desprevinguts i indefensos?

Ni parlar-ne.

Perquè quan les 3As, les espies més tafaneres i glamuroses de tota l’escola, pertanyen al teu bàndol, no hi ha pla secret que valgui. Tots ho sabíem des de feia dies. I el millor de tot era que ells NO sabien que nosaltres ens n’havíem assabentat.

pag16.jpeg

La Inés i jo només érem l’esquer.

Tan aviat com la Inés va pitjar el botó d’enviar, en el meu mòbil va començar a sonar a tot volum la música del Dark Waters. Ja estava movent la gorra al ritme de la melodia quan la manota de la Inés va reaparèixer, em va arrabassar el mòbil i el va apagar.

—Ets beneit o què et passa? —va xiuxiuejar, enfurismada—. Què dimonis era, això?

—És la sintonia de l’últim videojoc del Kokoro Kakari —vaig intentar excusar-me—. Oi que mola? És supermotivadora: també me l’he posat de despertador —vaig explicar, en veu baixa—. És que, si algun dia vull arribar a ser com el meu mestre, m’hauré de posar les piles amb les classes de la Vella. —La Inés em mirava com si m’hagués posseït l’ànima d’un dels condemnats de l’Inferno Flames—. T’ho juro, no falla: sento la musiqueta i m’agafen unes ganes boges de saltar del llit, posar-me un pedaç a l’ull i destruir el monstre de les sumes i les restes que ens ha posat la Vella en els quaderns.

pag17.jpeg

—D’acord, em sembla genial que vulguis esforçar-te més amb les Mates per aprendre a programar videojocs —va respondre la Inés—. Però si continues fent el borinot, ens enxamparan amb el cul a l’aire!

Segur que no li hauria importat continuar esbroncant-me una estoneta més (la Inés és molt pesada: de vegades s’assembla a la meva mare), però un cruixit de branquetes inesperat la va deixar muda.

—Ens han enxampat! —em vaig queixar, un altre cop amb la veu massa alta.

Aquesta vegada, la Inés no em va renyar: havia clavat els ulls en els arbustos, molt atentament. Tot havia tornat a quedar en silenci.

pag18.jpeg

Potser només era una sargantana, o una llagosta, o una aranya...

Ostres, que potser era una aranya!

EEECS! QUIN FÀSTIC!

No rigueu: em fan moltíssima por les aranyes. I no em passa només a mi, li passa a un munt de gent i es diu «aracnofòbia». És clar que la meva mare en diu «bestiesa», perquè no pot entendre que no m’espanti el Brain Eaters i que, en canvi, se’m curtcircuiti el cervell per culpa d’una aranyeta de dos mil·límetres.

Jo estava a punt de sortir cames ajudeu-me, però la Inés, que és capaç de llegir-me el pensament (clavadeta a la meva mare, ja us ho he dit abans), em va agafar el braç perquè m’estigués quiet.

Tot i que no n’estava convençut del tot (I SI ERA UNA ARANYA?), vaig decidir fer-li cas i observar la zona de la bardissa que ella esguardava sense apartar la mirada.

Amb una sincronització perfecta, tres parells d’ulls es van obrir a la vegada entre les fulles.

—Ostres! —vaig xiuxiuejar, fent un estirabot.

—Àlber, ja n’hi ha prou! —em va renyar la Inés per mil·lèsima vegada—. Que són les 3As!

Efectivament, els tres parells d’ulls gairebé idèntics que ens miraven entre aquell mar de fulles eren els de l’Àurea, l’Alexandra i l’Adriana. Sempre juntes, sempre sincronitzades. Tres As, una sola ment...

En aquell moment, però, estaven absolutament irrecognoscibles. L’Anton, que a més de ser el graciós de la nostra classe és el rei de les manualitats, les havia convertit en tres còpies exactes de la bardissa on ens amagàvem. Els havia maquillat la cara amb tons verds i marrons, els havia cobert la cabellera amb fulles i, si no obrien els ulls, era impossible distingir-les dels arbustos autèntics. L’Anton sempre s’ho curra molt amb les 3As perquè n’hi agrada una (tot i que ningú, ni tan sols ell mateix, sap quina).

—Quina passada de maquillatge, noies. L’Anton és un mestre —vaig dir a les 3Arbustos.

—Gràcies —va respondre una veu als meus peus, just en el moment que una massa de sorra s’aixecava de terra.

Aquí la Inés va tornar a llegir-me la ment (o em va veure a punt de tenir un cobriment de cor) i em va agafar com un coala perquè no sortís corrents.

—Que sóc jo, tio! A veure si et faràs caca a sobre i em deixaràs més marró que no estic!

Pel sentit de l’humor, vaig deduir que havia de ser l’Anton. Però si m’haguessin dit que era un monstre vegetal de l’embassament de Sèu, també m’ho hauria cregut. Duia la cara pintada del mateix color marró del sòl (s’hi havia enganxat trossos de terra i tot, quin fàstic) i s’havia encabit dins del tronc d’un arbre. A banda i banda, li sortien els braços per dos forats, recoberts de branquetes. Fins i tot havia costumitzat la gorra del seu avi (que ell pensava que el feia semblar un artista) i la duia com sempre, encastada al caparrot, però perfectament camuflada amb molsa.

pag20.jpeg

—Com ens heu localitzat? —va preguntar la Inés.

—El general Max ha rastrejat la vostra ubicació —va confirmar l’Anton, traient-se el mòbil de sota de la boina i espolsant-ne la molsa.

El Max és, juntament amb la Inés, el meu millor amic. És un cervellet, i en això s’assembla a ella, però en tota la resta som iguals. Fa dos anys li va faltar un punt per poder entrar al MenBris, l’escola aquesta dels superdotats, i per això va acabar anant a la nostra. La veritat és que jo m’alegro un munt que no hi entrés (no li ho digueu, d’acord?), perquè és un tio superguai i li agraden les mateixes coses que a mi, i és gairebé tan fan del Kokoro Kakari com jo. A més, si hagués anat al MenBris, mai no hauríem pogut beneficiar-nos de la seva brillant ment d’estrateg.

—Perfecte —va assentir la Inés—. Àurea, Alexandra, Adriana, teniu clar quina és la missió?

pag20b.jpeg

—Clar com l’aigua —va respondre l’Anton.

A la Inés li van sortir espurnes pels ulls i l’Anton es va encongir dins del seu tronquet.

—Noies? —va tornar a preguntar.

—Ahà —va parpellejar l’Alexandra.

pag21.jpeg

—Ahà —la va imitar l’Adriana.

—Uh, ah —va completar l’Àurea, amb una demostració d’originalitat. Quan va notar dos parells d’ulls blaus que la fulminaven, es va afanyar a corregir-se—: D’això... volia dir «ahà».

La Inés em va mirar. Vaig fer un gest afirmatiu i ella va començar a teclejar al mòbil.

Al cap de poc vam rebre un missatge del nostre general:

pag21b.jpeg

—Som-hi! —va dir l’Anton a les 3As.

Tots quatre van sortir molt sigil·losament i es van situar als llocs respectius abans que els llangardaixos verinosos de 6èB fessin mitja volta i tornessin a buscar-nos.

La Inés i jo ens vam arraïmar davant de la pantalla del seu mòbil. El Max, que ho té tot pensat, havia tornat a aconseguir que el germà del Nosa li deixés un dron petitet per retransmetre la batalla en directe.

—O sigui que t’has posat una musiqueta motivadora perquè no se t’enganxin els llençols, oi? —em va dir la Inés, amb els ulls fixos en la pantalla i un somriure entremaliat—. Ho trobo guai, però ho podries haver fet abans. Si em poso a sumar els minuts de vida que m’has fet perdre esperant-te al portal, em deuràs com a mínim un parell de mesos.

—Sí, tia, tens tota la raó —vaig admetre—. Però és que o ja em poso les piles a l’escola o mai no podré fer coses tan xules com les que fa el Kokoro Kakari. I m’he adonat que, per aconseguir-ho, cal saber un munt de mates. Per això he de començar a fer colzes de seguida.

La Inés havia apartat els ulls de la pantalla del mòbil i ara em mirava amb la boca oberta com una bústia, com si li acabés d’explicar que em volia fer capellà.

pag22.jpeg

—I doncs? —vaig afegir, una mica mosca. A sobre que li obria el cor...—. Em penses ajudar, o ho hauré de demanar a l’Olga?

La Inés va tancar la boca, i els ulls se li van convertir en dues escletxes petitones. Acabava de pitjar el botó del xantatge emocional.

L’Olga, la noia de 6è més llesta del MenBris, és una tia molt guai. Però la Inés no suportava que fos més llesta que ella. I tampoc no suportava (encara que no ho hauria reconegut ni que la torturessin) que al Max li agradés l’Olga, i no pas ella, com havia pensat durant bona part de la Gametró.

pag23.jpeg

Les meves paraules van aconseguir l’efecte desitjat.

—T’ajudaré jo. Et recordo que sóc la millor de la classe de Mates —va respondre, orgullosa. De sobte, va posar cara d’haver recordat alguna cosa molt important—: Però només podrà ser els dimarts o els dijous, perquè la resta de dies estic ocupada.

—Ocupada? Amb què? —vaig preguntar, estranyat.

Jo també havia deixat de mirar la pantalla.

—Doncs té relació amb la Patrulla Tòxica de què t’estava parlant. Se m’ha acudit una idea per escriure una història, i hi vull dedicar temps —em va dir, molt decidida.

—Com? —És que jo sóc d’aquells que no toquen un llibre ni amb un pal a tres metres de distància.

—És que a la Gametró vaig conèixer una gent d’un club literari de ciència-ficció i m’hi he apuntat. Tenim un blog i hi pugem les nostres històries. Es diu www.moltsromanços.bloggers. —Va tornar a clavar els ulls a la pantalla del mòbil: semblava que hi hagués detectat algun moviment—. Però jo t’ajudaré a fer Mates quan vulguis, t’ho prometo.

El brunzit dels mòbils ens va tornar a la realitat.

pag23b.jpeg

La Inés i jo estàvem una mica perduts: no sabíem què se suposava que havien de fer els altres. El Max havia decidit donar a cadascú només les seves instruccions perquè «no es filtrés informació». Alguns pensaven que s’estava passant de paranoic, però jo sabia que en realitat volia impressionar l’Olga amb aquell rotllo de fer de general.

pag24.jpeg

Des que el Max va enviar l’últim missatge fins que vam veure moviment a la pantalla van passar, com a mínim, cinc minuts.

Jo creia que ja feia estona que el Quimot s’havia col·locat al seu lloc i que no ens n’havíem adonat perquè el seu camuflatge era tan bo com el dels altres.

Però no, no era aquest, el cas.

Com sempre, el nostre operatiu més impredictible anava al seu propi ritme. El tio va aparèixer a la pantalla amb tanta lentitud que vaig haver de comprovar dues vegades que la Inés no tenia activada la càmera lenta.

pag24b.jpeg

El Joaquim caminava a una velocitat de peresós acabat de llevar, amb la mateixa lentitud que si portés les butxaques plenes de pedres. I de pedra, precisament, era del que anava disfressat. L’Anton mereixia un premi, de veritat, perquè allò era una passada: havia fabricat una mena de càpsula grisa de cartó pedra en la qual el Quimot s’havia encabit com una tortuga. La disfressa era prou rodona perquè es pogués desplaçar rodolant, però també prou irregular per passar per autèntica. El Nosa podia treure el cap, els braços i les cames per uns forats o bé amagar totes les extremitats per passar completament desapercebut.

Però tot plegat no servia de res, és clar.

Fidel a la seva llibertat de pensament, el Quimot caminava tan tranquil pel mig de l’esplanada i, no cal dir-ho, no parava d’endrapar (que, juntament amb el fet de destorbar, és la seva activitat preferida). Alternava queixalades ara al plàtan que duia a la mà esquerra, ara a l’entrepà de xoriço que duia a la dreta. Quan va considerar acabat el berenar, es va desplomar com una pedra (per ficar-se una mica en el paper, suposo) enmig d’un dels camins de rajoles que travessaven el parc.

Ràpides com esquirols, les 3Arbustos van sortir del lloc on s’havien amagat i es van col·locar al volta

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos