—Aguanta! Ara no et desenganxis!

Qui suplicava mentre serrava les dents era l’Àlber: un boig dels videojocs, mandrós de manual, al∙lèrgic als llibres i a les Mates i el meu millor amic des de la llar d’infants.

En aquell moment, a més, també era el nostre campió.

I és que, amb els braços alçats per damunt del cap i suant la cansalada, s’havia entregat a la missió de defensar l’orgull de la nostra lletra.

—6èA! 6èA! 6èA! —cridàvem tots, formant una rotllana darrere seu.

A la dreta de l’Àlber, cronometrant el temps amb la tauleta, hi havia el Max: una enciclopèdia ambulant, estrateg brillant i friqui com ningú.

A l’esquerra, jo el ventava tan fort com podia amb el quadern de Medi i netejava amb un tovalló les gotes de suor que li queien pel front.

—Deixa’m estar, Inés! Que em desconcentres! —va bordar amb tanta força que per poc em despentina.

Però no era moment per a discussions. Per això em vaig apartar una mica i em vaig situar al costat de l’Àurea, l’Alexandra i l’Adriana, esquivant una coça voladora i dos cops de pompó (perquè les molt presumides s’havien fabricat uns pompons amb tires de tovalló). Les 3As: àgils, xafarderes, sempre estupendes i sempre sincronitzades.

—Som-hi, Àlber!

—Tu pots...!

—... campió! —l’animaven.

Fent saltirons darrere seu hi havia, com és natural, el seu estimat Anton: artista, bon jan i bocamoll a parts iguals. Subjectava una pancarta fabricada amb una safata i una forquilla en la qual havia escrit, amb patates enganxades amb quètxup: «àlber, company, 6èA t’està animant!».

Estava segura que aquell lema era obra d’en Ro-ròber: raper, tartamut i rimaire professional. Agafava amb força la mà de la misteriosa Maria, àlies l’Ombra: tímida, silenciosa i llegenda urbana local. La parella de moda de 6èA estava fent una mena de zumzeig molt estrany amb la boca que recordava la música de les escenes de risc de les pel∙lis d’acció i...

—Ai, Quimot! Que no veig res! —em vaig queixar.

Aquella bèstia que se m’havia plantat al davant i que, com sempre, no feia sinó endrapar i passar de tot era el Nosa: savi suprem, destorbador professional i ésser excepcional de cor grassonet.

—Ai, perdona —va dir, i es va asseure a terra.

El fet és que devíem fer tot un espectacle, i allò només era la meitat del quadre. Just davant de l’Àlber, en una postura idèntica, hi havia l’Hugo: ros, forçut insofrible i líder de 6èB.

I, darrere d’ell, aquella colla de mocs ressecs que eren el Borja, el Rodri, la Hugomania i la resta d’escorpins verinosos de 6èB.

—6èB! 6èB! 6èB!

La tensió es podia tallar amb un ganivet. I era lògic, perquè ja feia catorze minuts i vint segons que estàvem tots pendents dels bols de postres capgirats que els gladiadors de totes dues classes subjectaven amb les mans.

I cap d’aquells grumolls enganxosos i espessos s’havia bellugat ni un mil∙límetre.

El duel de resistència de postres enganxoses (o RPE) és una modalitat de combat exclusiva del menjador. No sé com deu ser el menjar de la vostra escola, però el nostre faria fàstic fins i tot als zombis del Brain Eaters. L’únic que s’hi atreveix és el Nosa, que diu que «la bellesa és a l’interior» i sempre escura amb satisfacció el que deixem els altres.

Les regles del duel d’RPE són ben senzilles:

1) guanyen les postres que triguin més a desenganxar-se del bol;

2) si no arribés a desenganxar-se’n cap, guanya qui aconsegueixi mantenir els braços alçats durant més estona.

Gairebé sempre cal recórrer a la segona opció perquè fa dues generacions que les postres del nostre menjador es riuen sense complexos de la llei de la gravetat. (De veritat: ho tenim tot enregistrat a la Història del pati, que va inaugurar el germà del Nosa quan anava al nostre curs.)

La potinga de l’Àlber va començar a lliscar lentament per la superfície del bol.

—Nooo! —L’Àlber esguardava impotent el lent blup, blup de les seves postres.

—Sííí! —L’Hugo somreia, tot content.

—Som a un minut de superar la nostra millor marca d’RPE! —va declarar aleshores el Max, fent lliscar un dit per la pantalla de la tauleta i mostrant-nos un gràfic de barres.

—Gràcies, Max. Sense pressions —va grunyir l’Àlber amb les dents serrades.

—És veritat que fas gràfics amb els millors temps? La Vella n’estaria orgullosa —vaig dir amb malícia.

El Max va fer cara d’estrenyiment mental en sentir el nom del Terror de les Mates i em va apartar la tauleta de la vista com si els meus ulls poguessin tacar-la.

—És clar que sí —va respondre ell, tot cofoi—. És una de les meves funcions com a àrbitre oficial de marques de la pausa del menjador —va aclarir mentre em donava un tros de cartolina plastificada—. L’assignació de la Forquilla d’Or depèn d’un registre rigorós dels temps...

—Però, tio, si això t’ho ha fet el Quimot! —el vaig tallar amb una riallada—. És la seva lletra!

—No —va respondre el Max, apujant-se les ulleres pel pont del nas—. És la lletra del Quique. M’ho va donar ell mateix al Racó del Gamer. —El germà del Nosa, a més d’antic alumne de l’escola, és el propietari de la botiga de jocs on l’Àlber i el Max passen mitja vida—. És el certificat original del torneig.

—Voleu callar tots dos d’una vegada?! —va esclatar l’Àlber en aquell moment—. No em puc concentrar!

Tots vam aguantar-nos la respiració. L’Àlber, amb la llengua fora, inclinava lleugerament el bol i feia tota mena de malabarismes per evitar que aquella massa viscosa es desplomés, però tot i així...

... una gota repugnant es va precipitar al buit.

Era el principi del final.

La potinga fastigosa no va arribar a estavellar-se contra el paviment perquè la boca del Nosa la va interceptar. Normalment té la velocitat natural d’un llimac reumàtic, però quan hi ha menjar pel mig, es transforma en un superheroi.

—Nyam! —va dir mentre atrapava al vol el grumoll amb la bocassa oberta.

—EEECS! —vam cridar tots.

—Hem guanyat! —va exclamar l’Hugo, abaixant els braços.

XOF! Les restes de les postres de l’Àlber es van escampar sobre la taula.

El Max va somriure.

—Negatiu —va declarar. A la pantalla de la tauleta hi havia una pàgina digitalitzada d’un quadern molt vell—: El Reglament Oficial de Duels d’RPE indica que els competidors només queden desqualificats quan les postres es desprenen SENCERES del bol, cosa que ha passat DESPRÉS que tu abaixessis els braços, Hugo. Heu perdut. Torna’ns la Forquilla d’Or.

—Tu flipes, xaval —va respondre el forçut amb una riallada—. El teu reglament oficial m’importa un rave. Us han caigut les postres, de manera que la Forquilla d’Or és nostra fins al mes vinent. Aneu a plorar a un altre lloc, pringats!

L’Hugo va entrexocar les mans amb el Borja i el Rodri, que l’aclamaven com si acabés de guanyar una medalla als jocs olímpics, i es va dirigir a la pista de bàsquet seguit per les seves dues paparres.

—No és just! He estat a punt d’aconseguir-ho! —va protestar l’Àlber.

—No t’hi amoïnis. Un altre dia ja guanyaràs —vaig intentar consolar-lo.

—In iltri di gi güinyirís! —es va burlar de mi, empipat—. No hi ha manera d’arrabassar-los la Forquilla d’Or! Sempre se n’empesquen alguna. I ens van al davant al Santuari de les Victòries! No sé com pots estar tan tranquil∙la!

—Mare meva, darrerament t’ha agafat fort amb aquest santuari dels nassos —vaig replicar—. Tampoc no ens tornarem bojos per una forquilla folrada amb pa d’or, oi?

—No és per la forquilla, sinó pel que simbolitza, Inés. —El Max també estava força entregat a la causa—. Fa mesos que el trofeu d’RPE hauria de figurar al nostre santuari.

—No descansarem fins que el guanyem —va sentenciar, dramàtic, l’Àlber.

És que té el cap dur com una pedra...

—D’acord, és veritat que ens porten avantatge amb els trofeus, però nosaltres anem al davant a la guerra en general —vaig dir jo. L’Àlber i el Max van fer una ganyota, però van haver de callar (perquè sabien que jo tenia raó. Ha!)—. Només cal fer el recompte. A veure: qui va guanyar l’olimpíada cultural i va anar de viatge a la Gametró, la fira de videojocs més guai del món? —vaig començar a dir.

—6èA! —va dir l’Àurea.

—6èA! —va corejar l’Adriana.

—6èA! —va repetir l’Alexandra.

—Qui va clavar una coça als morros virtuals de l’Hugo i les seves paparres durant la masterclass amb el Kokoro Kakari? —vaig insistir.

—Bé... Allà vam perdre, en realitat —va remugar l’Àlber.

—Vam perdre... tècnicament —el va corregir el Max—. L’equip de l’Olga va aconseguir que l’Hugo, el Borja i el Rodri fessin el ridícul més absolut. I l’Olga va amb nosaltres.

—Oooh! «Hardware del meu cor»! —L’Anton va començar a llançar petonets a l’aire.

Vaig provar de mantenir-me seriosa, però la veritat és que feia una mica de gràcia. L’Olga, la líder de la classe de 6è del Liceu MenBris, una escola exclusiva per a superdotats, havia estat aliada de l’Hugo i enemiga nostra durant la Gametró, però ara era la nòvia del Max. O alguna cosa així, perquè l’únic que feien era enviar-se missatgets per l’Splashchat, i amb prou feines es veien.

—Doncs bé, l’Hugo va fer el ridícul, oi? Ja està tot dit. A més, us recordo que la nostra darrera victòria val per dues —vaig continuar—. Perquè... qui va salvar totes DUES classes dels braços robòtics de l’ADRIÀ?

—La Punki —va respondre el Nosa, molt seriós.

Com sempre, mantenint el costum de fer nosa.

—És veritat! La Punki es va menjar l’ADRIÀ tot sencer per berenar —va apuntar l’Anton—. I mai més ben dit, he, he —va riure del seu propi acudit.

—Ehhh... Però la Punki també forma part del nostre equip, o sigui que torna a ser un punt per a nosaltres —vaig raonar ràpidament.

—L’embolic de l’Hugo amb l’ADRIÀ / el va fer quedar com un covard! —va rapejar en Ro-ròber, orgullós.

I tant que sí. Encara tenia calfreds quan recordava aquell malson. El rosset fatxenda només sabia guanyar si feia trampes.

Trampes...

Un moment...

—Quimot, NOOO!

Vaig reaccionar en el moment just.

Em vaig llançar en planxa contra el Nosa i li vaig ventar una plantofada mig segon abans que el molt golafre clavés les dents a les postres de l’Hugo (les nostres ja feia estona que les havia endrapat).

El pobre Nosa va mirar amb els ulls plens de llàgrimes la cullera que volava pels aires i aterrava als peus de l’Anton.

—És que m’he quedat amb gana —va somicar.

Tots em miraven com si m’hagués tornat boja.

—Tia, t’has passat un munt —em va renyar l’Àlber, mentre donava uns copets a l’espatlla del Nosa per consolar-lo—. No sé quina mosca t’ha picat, però...

El Max, en canvi, inspeccionava el bol amb interès:

—Brillant, Inés, brillant...

—Hosti, Max, a sobre no l’animis —el va renyar també l’Àlber.

L’Anton es va ajupir per recollir la cullera.

Però, per molt que intentés desenganxar-la, va ser incapaç d’aixecar-la de terra.

—Ostres, nois, ens han pres el pèl! —vaig declarar.

El Nosa se’m va acostar fent tentines i em va abraçar, agraït.

—Els de 6èB han muntat un bon merder! / El seu bol era ple de cola de fuster! —va rapejar el Ro-ròber.

L’Ombra li va fer les veus des del fons de la caputxa antimíssils.

—És pega de veritat! —va confirmar l’Àlber mentre s’acostava el bol al nas. I, com si aquella fos l’excusa que necessitava, va afegir—: Ens han aixecat la camisa una altra vegada!

Em va mirar enfurismat i, de sobte, se li van il∙luminar els ulls com només li brillen quan pensa alguna barrabassada.

La ganyota de ràbia es va convertir en un somriure entremaliat.

—Aquests polls han tornat a fer trampa! Però no ens tornaran a humiliar —vaig cridar.

No sabia què tramava l’Àlber, però estava convençuda que seria una bona idea.

—Uh, ah! —van respondre tots a l’uníson.

—La Forquilla d’Or és nostra! —vaig afegir—. Qui la vol recuperar?

—UH, AH!

D’acord. Tots.

Doncs no hi havia res més a dir.

Les 3As van aparèixer per la cantonada fent tres tombarelles laterals espectaculars i elegants.

—Via lliure? —va preguntar el Max.

—Afirmatiu —va respondre l’Àurea—: L’Hugo, el Borja i el Rodri són a les cistelles de bàsquet.

—L’Esther, l’Alícia i la Lorena els animen amb uns pompons que han fabricat amb tovallons —va informar l’Alexandra.

—S’ho copien tot! —es va queixar l’Adriana.

—I els altres? —va voler saber l’Àlber, abans de llançar-se a l’atac.

—El Pastanaga està sol en un racó —va dir l’Àurea.

—Des d’allò de l’ADRIÀ, ningú de la seva classe no s’ajunta amb ell —va afegir l’Alexandra.

—La Bemolls està repassant per a l’examen del conservatori —va concloure l’Adriana.

—Bé —va assentir el Max, satisfet—. Ara ve la part més difícil. Haurem de distreure les Monstres.

Al bestiari de l’escola, l’Asun i la Manoli ocupen un lloc d’honor en la llista de criatures perilloses, just per sota de la Vella. De fet, es rumoreja que la parella de vigilants del menjador en realitat són les germanes petites del Terror de les Mates. Amb la mala llet que tenen, no m’estranyaria gens. Són tan enormes que semblen dos sarcòfags egipcis, i totes dues deambulen amunt i avall vestides amb la bata blava i unes ulleres de sol que no es treuen ni els dies de boira. Jo no sé per què es conformen a vigilar un menjador escolar quan podrien dedicar-se perfectament a fer de guardaespatlles del servei secret.

Tenen una oïda de llop tan fina que són capaces de percebre el cruixit d’un crostó de pa que s’obre per ocultar-hi l’última mandonguilla resseca; una vista llarga tan aguda que els permet detectar a quilòmetres de distància un filet de pollastre amagat en una butxaca; un olfacte infal∙lible de perdiguer que les alerta si hi ha restes de llenties camuflades dins d’un envàs de iogurt buit i enterrades sota quatre tovallons fets una bola. El Max està convençut que, en realitat, són cyborgs que han arribat del futur.

Per això, les competicions de Resistència de Postres Enganxoses sempre són activitats de risc màxim: cal treure les postres al pati sense que l’Asun i la Manoli activin les alarmes. I això, amics meus, comporta fer un espectacle d’allò més estrafolari. Per sort, al nostre bàndol tenim un element tàctic essencial: el Nosa, que, no cal dir-ho, és el seu alumne preferit d’ençà de tots els temps, l’únic que no deixa mai, MAI, ni una engruna al plat. D’ell, sempre se’n refien, de manera que el fem servir de contrabandista de postres professional.

—Parelleta —va dir el Max al Ro-ròber i l’Ombra—: maniobra de distracció en marxa.

El Ro-ròber, amb els ulls il∙luminats, va treure de la butxaca de la dessuadora un parell d’altaveus portàtils.

—En marxa un tema complet / per moure l’esquelet! —va declarar.

—Recordeu connectar la càmera del telèfon perquè pugui seguir els moviments de les Monstres. Ja sabeu el que heu de fer, soldats —va indicar el Max.

L’Ombra va assentir amb decisió i tots dos van sortir corrents cap a l’altra punta del pati agafats de la mà.

—Quimot?

Sense dir res, el Nosa va fer mitja volta i va desaparèixer darrere d’un matoll.

—Teniu tots clara la vostra missió? —va continuar organitzant el Max.

—Sí, general! —li vam respondre.

—Tothom a punt, aleshores. Només tindrem una oportunitat. —I, per acabar, va afegir—: Com diria el sensei Sikomoro: «Quan el canari vola, llança’t a l’escaiola!».

Vaig haver de mossegar-me les galtes per no riure, és clar, perquè el pobre Max ho havia dit d’una manera solemne, com si fos un general abans de la batalla. Però és que, quan es posa en el paper de friqui suprem, de vegades es passa una mica. Això sí, calia reconèixer que les paraules del sensei Sikomoro, el mestre dels còmics del Samurai Vermell, ens esqueien la mar de bé.

De seguida que el Max va donar l’ordre, el pati va quedar inundat amb una música eixordadora, esquitxada pels sorollets de l’Ombra i els versos del Ro-ròber:

—Ei, jo, ei, jo, jo!

L’Asun i la Manoli es van aturar en sec i, amb un moviment robòtic del coll, van adreçar els escàners oculars cap a l’origen del so. Es van mirar entre elles i, tan sincronitzades com les 3As, van començar a caminar fent grans gambades cap al lloc on en Ro-ròber i l’Ombra desplegaven tot el seu arsenal musical.

Tots ens vam agrupar al voltant de la tauleta del Max.

—ES POT SABER QUÈ ÉS AQUEST ESCÀNDOL? —van preguntar les dues Monstres alhora. La música es va aturar de sobte. A la pantalla vam veure que l’Asun pescava l’Ombra pel coll de la dessuadora com si fos un gatet i la Manoli s’ajupia amb les mans als malucs i cara de pocs amics per posar-se a l’altura del nostre soldat raper.

—I doncs?

—Es-es-es... Estem... Estem assa... assa... assajant... —va tartamudejar el Ro-ròber.

L’Asun i la Manoli van girar el cap i es van mirar.

De seguida van tornar a centrar-se en el Ro-ròber.

—Assajant per a què?

—Per a l’ac... per a l’actua... —es va enganxar el Ro-ròber.

Jo em moria de riure amb el numeret del tartamut.

El Max ho seguia tot amb molta atenció.

—Noies, us toca a vosaltres.

Les 3As van assentir alhora i, fent un saltiró, una tombarella lateral i un tirabuixó plens de glamur, van sortir disparades com un llamp i van desaparèixer entre els gronxadors en direcció a l’edifici de les aules.

—Aneu amb compte! —es va acomiadar dramàticament l’Anton.

A l’altra punta del pati, les Monstres donaven cops a terra amb impaciència.

—... per ac-ac-ac... actuar —seguia el Ro-ròber.

—Per actuar ON? —va rugir l’Asun.