Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romà ntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporà nia
Grans clà ssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romà ntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantà stica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
FamÃlia i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, polÃtica, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Pròleg
LA FUGIDA
Plovia sense parar, i al bosc tot era tan fosc que gairebé no veia el terreny que trepitjava. Va mirar cap al cel. No va veure la lluna ni les estrelles, només les capçades d’uns arbres que semblaven pins, però que no ho eren. Les branques eren massa altes, els troncs eren massa amples. Eren araucà ries. Ho sabia perquè havia dedicat tota la vida a estudiar-les, per bé que mai n’havia vist de tan grans. Era una pena que no es pogués aturar a examinar-les.
Havia de fugir.
Havia corregut durant molts quilòmetres i estava esgotada. Corria, s’aturava per recuperar l’alè i continuava corrent. Va ensopegar contra una falguera gegant i va caure rodolant al fang. Adolorida, es va palpar per comprovar si tenia alguna ferida. Si volia sortir viva d’allà , valia més que no deixés cap rastre de sang. Ells l’ensumarien i la trobarien.
La matarien.
Es va aixecar. El turmell li feia molt de mal, però no va parar de córrer. Les falgueres i la cua de cavall li fustigaven les cuixes com si fossin fuets. La jungla estava en silenci, només sentia els batecs del seu cor, que li retrunyien dins les orelles. Va sentir un cruixit darrere seu. Molt suau, massa a prop.
Eren ells.
No podia més. Cada vegada que recolzava el turmell ferit sentia una fiblada de dolor, però no es va aturar. «Aguanta», es va dir. «No paris.» Una branca li va colpejar el front. Va udolar de dolor i es va fregar amb el mocador que duia lligat al canell. Tenia la cara mullada d’un lÃquid salat i metà l·lic. Va notar un calfred.
Era sang.
Aleshores, les falgueres es van agitar, i va sentir unes passes rà pides que li anaven al darrere. L’havien trobat.
Desesperada, va accelerar. De cop i volta, el bosc es va acabar i es va trobar a la vora d’un barranc. Es va aturar en sec, va mirar cap a la jungla de sota i va comprendre que estava perduda. No volia veure com s’acostaven i per això va clavar la vista al davant. I aleshores la va entreveure.
Una llum.
Una esperança.
Era un suïcidi, però quedar-se quieta també ho era. Va respirar fondo i va córrer cap al precipici. Just després de saltar, tres urpes afilades van esgarrapar l’aire darrere seu, fregant-li el clatell. Va aterrar sobre la capçada d’un arbre, va caure a terra i va rodolar pel pendent. Quan es va aturar, tot el cos li feia mal, però encara era viva.
Es va alçar i va ranquejar cap a una pirà mide de pedra mig ensorrada i mig oculta per la vegetació. Aquella llum estranya procedia de la part més alta de la construcció. Va escalar els tres pisos amb les poques forces que li quedaven i va arribar a un temple petit. Ja no podia moure el turmell, de manera que es va haver d’arrossegar fins a l’entrada. Va mirar al seu voltant i va cercar un amagatall, però no el va trobar.
Era una ratera sense sortida.
La sala era buida, a excepció de sis tòtems de pedra. N’hi havia un que brillava amb una llum intensa. La llum bategava com si l’estigués cridant. Es va acostar a l’està tua, es va fer una bola i es va quedar quieta. Molt quieta.
—La femella elsss ha robat! —va xiular una veu, al peu de la pirà mide—. On ésss?
Ella es va arrambar encara més al tòtem i es va tapar la ferida amb la mà . Per un instant, li va semblar que la llum que l’envoltava es tornava més brillant.
—N’he perdut el rassstre —va rugir una altra veu d’animal, mentre ensumava.
—Imposssible! —va protestar la primera, enfurismada—. Busssqueu-la! Porteu-me-la!
Ella va tancar els ulls i va esperar el pitjor.
Però el pitjor no va passar.
Va haver d’arrossegar-se una altra vegada fins a l’exterior i es va acostar a la vora de la pirà mide per assegurar-se que realment havien marxat. S’havia salvat, però no podia saber del cert per quant de temps. Es va girar per esguardar l’està tua lluminosa. Ara semblava que no brillés tant. Havien estat imaginacions seves? Tant se valia, aquest no era el moment per pensar-hi. Havia de marxar.
Va treure la navalla de la motxilla, va tallar un parell de branques, les va embolicar amb el mocador i les va fer servir per tapar-se el turmell ferit. Després es va posar dempeus, va tornar a apropar-se al temple i va rascar la pedra amb ansietat.
Hi deixaria un missatge. Perquè sabessin que era viva.
Potser algú l’aniria a buscar.
«No hauria d’haver vingut mai a aquest indret», va pensar mentre s’endinsava novament en la nit, en la jungla. «Em sap greu, Leo.»
CapÃtol 1
EL NOI NOU
En Leo havia oblidat quantes estrelles hi havia al cel. Quan feia bon temps, acostumava a comptar-les amb els seus pares. Junts, jugaven a buscar dibuixos amagats en aquell llençol de puntets brillants. Però això va ser abans que el deixessin sol i hagués d’anar a viure amb la tieta Penélope a la ciutat, on el cel era gris i fosc. En Leo va deixar de buscar misteris en el firmament, però la seva tieta li va ensenyar a cercar-los sota la terra. Ara, plantat al davant del que havia de ser la tercera llar de la seva vida, va tornar a pensar que les estrelles eren precioses.
El taxi que l’havia dut fins allà va fer mitja volta i es va allunyar. En Leo va aixecar el pom de la porta i va trucar tres vegades. Hi havia dos edificis: un de més alt i allargat i un altre de més ample, tots dos acabats en una teulada punxeguda. Antigament havien format part d’una central hidroelèctrica, però els havien reconvertit en un internat. No era la primera vegada que visitava el recinte, però sà la primera que hi anava de nit. I tot sol. Fins aleshores sempre l’havia acompanyat la tieta Penélope. De nit, només algunes de les finestres allargades estaven enceses, i la vella fà brica semblava embruixada. Va notar un calfred.
La porta es va obrir amb un xerric i a l’altra banda va aparèixer una silueta coneguda.
—Benvingut, Leo —va dir l’home.
—Grà cies, professor Arén —va xiuxiuejar en Leo.
L’Osvaldo Arén era alt i prim. Vestia igual que el darrer cop que l’havia vist: botes de muntanya, texans i una samarreta de mà niga llarga. Al pit duia el sÃmbol de Zoic, la societat paleontològica en la qual treballava amb la seva tieta Penélope. Fins en aquell moment, en Leo només l’havia vist en excavacions a lâ€