Pròleg

Barcelona, 8 de maig de 1937

En aquells temps, la mort s’havia d’inventar qualsevol cosa per cridar l’atenció. Se la trobava tan sovint pels carrers de Barcelona, que ja formava part del paisatge, com els plàtans, els quioscos o els fanals d’aquell arquitecte al·lucinat. No és que la gent no hi parés esment, tot sigui dit: fins i tot a un esparver aixafat a terra se’l mira. Però s’havia convertit en una cosa normal moure’s entre cadàvers de gent a la qual havien disparat mentre combatia o senzillament passava pel lloc equivocat en el moment equivocat. Cosa fàcil, perquè Barcelona vivia sensiblement equivocada en l’espera permanent de justícia. Només en els cinc anys anteriors l’havien banyat de sang més de cent conflictes cruents: revoltes, desordres, enfrontaments amb la policia... Proletaris contra senyors. I la guerra civil, que havia esclatat un any abans, havia exasperat aquella ànima sagnant, herètica i violenta de la ciutat, amb les ardors de l’altre segle. La «Rosa de Foc», així anomenaven Barcelona els anarquistes, amb una definició encunyada el 1873, segons sembla, per Friedrich Engels, extasiat davant de tant d’esperit rebel.

Als enterramorts —i aquell va ser un cas en el qual la mort va aconseguir cridar l’atenció— els va impressionar el cos d’aquella noia trobada sense vida al catau d’un pis del barri Gòtic, el districte antic de la ciutat. En un d’aquells carrerons ombrívols on les peces de roba estesa semblen veles inflades per una misèria que mai no lleva l’àncora.

No era l’habitual mort quotidiana. Fins i tot viu, el cos d’una dona com aquella hauria causat sensació, però mort encara en causava més. Tan jove i, a sobre, d’aquella manera: no hi havia dret. Els va desagradar, i es van avergonyir una mica pel fet que la seva mirada es detingués més del que calia en aquelles formes despullades, en aquell si rendit, ja sense respiració ni orgull. Si haguessin vist passar una noia com aquella per davant del bar, segurament no li haurien estalviat comentaris en veu alta, entre rots de cervesa, sobre les maneres com l’haurien posseït, com llops que bavegen durant el temps lliure. Però així no, ni tan sols no sabien com agafar-la per treure-la d’allà, d’aquell últim jaç, i ficar-la dins d’un sac negre.

El més gran dels dos enterramorts havia vist coses pitjors, un any abans, en esclatar la guerra civil, quan per exemple l’havien enviat a recollir els cossos amb els genitals mutilats de monges i frares de dos convents assaltats pels anarquistes. Històries que et fan riure al bar però que no et deixen dormir a la nit. No obstant això, es va sentir gairebé tan a disgust com el seu jove col·lega, a qui va haver de donar un copet de colze quan va treure el cap un oficial de la Guàrdia Civil. Civil, com la guerra. Tot molt civil.

La noia —devia tenir poc més de vint anys— estava lligada pels canells i pels turmells, com un quatre d’espases, a l’estructura de ferro forjat del llit francès, desordenat. La mirada cerúlia, encara terroritzada, clavada a les taques d’humitat del sostre. Una corda cenyida al voltant del coll.

El més jove dels dos empleats de les pompes fúnebres municipals es va tornar a posar la gorra negra que s’havia tret, instintivament, en presència d’aquella vida segada. Un gest respectuós que no reservava a aquells noiets que, de tant en tant, havia de recollir en una barricada, amb el pit obert per les bales i l’expressió d’estupor de qui no s’ho esperava en absolut, perquè era massa jove i estava massa de part de la raó per morir. Vés a saber per què, a l’enterramorts aquella joventut de trinxera li semblava menys desaprofitada que la de la noia que ara tenia davant. Aquells exaltats, en el fons, s’havien buscat aquell estúpid final d’herois, ignorant que la seva ambició d’història acabaria al sac com tota la resta de la gent, com una vella que hagi patit un infart.

La noia, en canvi, no havia tingut mai la intenció de canviar el món; potser la il·lusionava la idea de canviar una mica el seu. L’enterramorts no va pensar que s’ho havia buscat, com aquells subversius que anava a retirar dels carrers, escampats per terra com ampolles buides després d’una festa popular, quan les bandes armades tornaven a ballar-la. Va pensar més aviat que una noia com aquella, encara que visqués cent anys més, no se la trobaria mai al llit, estesa amb les cames obertes, si no és que era morta. I, enfrontat amb aquell pensament, no sabia si sentir llàstima per ella o per ell mateix.

Per ella, va resoldre ràpidament, i va començar a desfer els nusos que l’havien immobilitzat davant del seu botxí.

Si no fos per aquell coi de guerra, una noia com aquella sens dubte s’hauria casat amb un home ric dels barris alts i al mar només hi baixaria els diumenges, i no pas per ajudar la seva família a descarregar les orades. És veritat; si no hi hagués hagut guerra, no s’hauria vist obligada a vendre la seva bellesa a un depravat capaç de fer-li allò. Perquè només un pervertit, mai un enamorat, hauria pogut matar-la d’aquella manera; o si més no així era com ho veia ell.

Mentre la introduïen al sac negre, va mirar de reüll el nom gravat al braçalet de plata del canell esquerre. Margarida. Una flor arrencada, va pensar. I per a un enterramorts, es va dir, allò era el màxim de la poesia.

1

Barcelona, juliol de 2008

La responsable de serveis a bord va anunciar que s’havia iniciat el descens cap a l’aeroport del Prat de Barcelona, pregant a tothom que tanqués les tauletes, apagués els aparells electrònics i posés el respatller del seient en posició vertical. No sigui que l’escoliosi et deixi estès a terra, va pensar en Pablo. Des de la finestreta només es veien terres vermells de diferents tonalitats que encaixaven com un tetris agrícola. En l’últim tram de Madrid a Barcelona, l’avió semblava una piloteta volant sobre un camp de tennis infinit.

En Pablo es va tornar a treure de la butxaca de darrere dels texans la fotocòpia d’aquell retall vell de La Afición, trobat a l’hemeroteca municipal del seu poble, a Mèxic. Una pàgina que datava del 20 de juny de 1937, on s’il·lustrava als apassionats mexicans del futbol, amb sobreabundància d’elogis i tons èpics, de les virtuts d’aquell equipàs europeu que havia honrat la nació amb la seva visita i que, a partir d’aquella tarda, exhibiria als estadis mexicans tot el seu art esportiu. Sense oblidar, d’altra banda, el rol d’ambaixadors democràtics d’un país amic, en guerra per defensar la llibertat, com subratllava el periodista. L’article estava emmarcat per onze fotografies en primer pla de les estrelles del Barça. Només els titulars, no els suplents. La mirada perduda, marcial. El nassot llarg i arrogant de Fernando García Lorenzo, els llavis fins de Josep Escolà, la mirada melancòlica i les orelles punxegudes de Ramón Zabalo, el somriure benèvol de Joaquín Urquiaga, els ulls extraviats de Juli Munlloch, els trets delicats de Josep Pagès, els pòmuls granítics i les orelles de pàmpol de Martí Ventolrà, l’aire absent i ambigu de Josep Iborra, les celles arquejades de Domènec Balmanya, la ganyota indesxifrable de Josep Argemí, la calvície de Babot, el perfil de dandi de Josep Bardina.

Una colla de pirates ballarins.

I un d’ells era el seu avi. Vés a saber quin.

La decisió de travessar l’oceà per passar unes setmanes de vacances a Espanya havia estat improvisada i casual, com totes les que prenia, perquè no semblessin decisions. Havia comprat el bitllet a Internet amb només tres clics: com si es tractés d’un llibre vell.

Durant un sopar d’excompanys d’institut, simplement, no se li havia acudit res millor que fer-se l’interessant. Hi havia qui, en poc més de deu anys, havia obert un negoci, tingut tres fills, contret matrimoni amb la companya de banc, canviat quatre vegades de feina, fet un màster als Estats Units, guanyat vuit tornejos de golf, reprès el negoci familiar, gravat un disc, divorciat del company de banc, fet política, arreglat els pits, fet panxa, arruïnat el negoci familiar, heretat un terreny, perdut els cabells, comprat casa, adquirit un gos, perdut l’esperança, canviat el caràcter...

—I tu, Pablo?

Maleït sigui Facebook i qui el va inventar.

Ell se sentia com qui ha sortit d’una llarga adolescència, feia molt i sense danys permanents.

—Jo? Estic a punt de marxar cap a Europa.

I com se li havia acudit allò? L’escuma de la cervesa que es mirava fixament, dins del got de plàstic, tenia la forma d’Europa, efectivament.

—Per què?

—Me n’hi vaig a buscar el meu avi. És una història familiar molt complicada, no és fàcil d’explicar. Potser escriuré un llibre.

Imbècil.

Algú va dir «com sempre», sobreentenent-se «estaquirot»; algú va sospirar en un gest de falsa enveja, «tu rai, que tens la sort de no tenir fills als qui has de treure la gana», i després van tornar a projectar fabuloses vacances vora el mar, tots junts amb les famílies respectives, que no farien mai.

Sempre és millor això del viatge a Europa que haver d’explicar que has perdut l’enèsima feina de dissenyador en una agència que feia publicitat per a supermercats i t’has deixat conquistar per una xicota que està deprimida perquè és estèril (o potser viceversa).

Quan l’empresa no li havia renovat el contracte, després de la fugida imprevista del propietari, empaitat per la policia tributària, li havia semblat insuportable la idea de tornar a començar un cop més de zero amb un altre contracte miserable de pràctiques o —encara pitjor— la de llençar-se de nou al bordell de Ciutat de Mèxic, d’on ja havia fugit en els temps de la universitat sense haver-la acabat.

Potser aquella ximpleria del viatge a Europa encara sortiria bé, al capdavall. Només unes setmanes per desconnectar, s’havia dit i repetit. En això, sense saber-ho, s’assemblava molt al seu avi.

Així mateix ho va comunicar a la seva mare, només després d’haver comprat un bitllet que va trobar a bon preu, que se n’aniria una temporada a Europa, probablement a Espanya, per una simple qüestió d’idioma. Encara era prou jove perquè la idea no li semblés del tot desgavellada. Va pensar, no obstant això, que estalviaria alguna angoixa materna afegida (I què hi vas a fer? I el treball? I la teva xicota?) dient-li que potser allà a Europa intentaria descobrir on estava enterrat l’avi, que no havia tornat mai de la Segona Guerra Mundial.

Però arribats a aquell punt, gens alleugerida, la mare es va veure obligada a explicar-li la veritat a propòsit de l’avi, de la qual la seva àvia Isabel sempre l’havia protegit.

2

A la ràdio s’ha fet l’anunci següent: es prega amb la màxima sol·licitud que tothom que estigui en condicions de subministrar notícies sobre el parador del diputat català Josep Sunyol, que es posi en contacte amb el Ministeri de la Guerra. El senyor Sunyol va partir per visitar les zones del front de la serra el dia 6 d’aquest mes, en un cotxe Ford, de matrícula nova: ARM2929. Acompanyaven el senyor Sunyol un tinent de les milícies i el xofer, senyor Quintanilla, sense que des de l’esmentat dia 6 se’n conegui el parador.

La Vanguardia, 11 d’agost de 1936

Madrid, 6 d’agost de 1936

El president Josep Sunyol es va servir una altra tassa de cafè. Ja s’havia refredat, però li venia de gust justament un glop com a excusa per encendre’s l’enèsima cigarreta des que havia sonat el despertador, dues hores abans, i li havien portat l’esmorzar a l’habitació en un servei de porcellana decorada amb escenes de cacera de guineus. Va comptar les burilles al cendrer i va fer veure que no recordava quantes n’hi havia la nit anterior. Va aixecar l’auricular de metall i marfil del telèfon de la calaixera de cirerer fosc i va demanar línia per a Barcelona, Passeig de Gràcia 98.

La seva dona va respondre a la cinquena trucada.

—T’he despertat, Glòria?

—No.

—Com estàs?

—Tens la veu ronca. Quants te n’has fumat, aquest matí?

—Un i prou —va respondre ell, buidant el cendrer curull a la paperera, i allunyant una mica el receptor dels llavis, com si la seva dona també pogués ensumar aquell alè de mofeta morta que sentia en cadascun dels seus despertaments de fumador empedreït.

—Un, sí, és clar...

—Has fet l’equipatge, Glòria?

—Gairebé.

—No m’agrada que et quedis allà.

—I a mi no m’agrada marxar de casa nostra.

—És només per uns dies, la situació s’hauria de tranquillitzar ben aviat.

—Aquí ara ja està tranquil·la.

—En Josep t’espera a casa de la teva família.

—Fa un mes que és al camp; ara ja té nou anys i pot resistir un dia més sense la seva mare.

—No t’entenc. A l’agost sempre te’n vas a casa de la teva família. Per què aquest any no vols ni sentir-ne a parlar?

—Ja t’ho he dit.

—Vés-te’n avui, t’ho prego. M’ho havies promès.

—No, em fa por que algun idiota trenqui una altra finestra d’una pedrada. Si estiguéssim al primer pis en lloc del principal ni tan sols haurien trencat el vidre. De totes maneres, ahir el vaig fer canviar. I què passa amb tu, per cert?

—No era una pedra, era un tret de fusell. Prou bé que ho saps, Glòria. No siguis insensata: no fa ni vint dies que teníem la guerra a la porta de casa i encara no ens en podem refiar. Per mi no cal que pateixis. D’aquí a tres dies em reuniré amb vosaltres. He de despatxar unes coses aquí a Madrid. Aquesta tarda hem de tornar a València en tren i després, finalment, tornaré.

—Com van les coses a Madrid?

En Josep es va acostar a la finestra de la suite i va apartar la cortina pesant de brocat vermell: al parc del Buen Retiro els nens més matiners corrien i les mainaderes arribaven empenyent mandrosament els cotxets.

—Tot quiet. És Madrid.

—I l’hotel?

—Bé... marbres i columnes: monumental. Com ha de ser un gran hotel a Madrid. Naturalment, es diu Nacional. Sembla que aquí s’hi ve a allotjar gent molt important, per tant aquesta vegada ho vaig acceptar, tot i que estic més a gust al meu hotel de sempre. El restaurant, no obstant això, he d’admetre que té un nivell decididament superior i ahir a la nit...

—Què diuen a Madrid de la rebel·lió?

—Sembla que la nostra milícia republicana ha reconquistat posicions a la Serra de Guadarrama i que està fent retrocedir els feixistes. D’aquí a pocs dies no en quedarà res, del cop, ja ho veuràs. Però ja saps que no m’agrada parlar d’aquestes coses amb tu.

—Tens raó, perdona: de vegades me n’oblido que només sóc una dona.

—No he dit això, Glòria, sisplau.

—Només ho has pensat, és veritat. Josep Sunyol i Garriga, el jove empresari reformista, és massa progressista com per dir-li a la seva dona que s’ha d’ocupar només de la casa. Bé, doncs això és el que estic fent.

—Et trucaré demà des de València. A casa de la teva família. I t’hi vull trobar.

Així va concloure la seva última conversa.

Tampoc aquell matí la Glòria va tenir el valor de tornar a obrir les finestres que donaven al Passeig de Gràcia.

El president va anar de nou al bany i es va rentar les dents una vegada més, com si allò pogués posar a zero el comptador de les cigarretes o, en tot cas, l’amargura d’aquella conversa telefònica amb la seva dona, Glòria Soler i Elias, neboda del fundador del prestigiós teatre Tívoli, on feia uns anys havien assistit a la gran gala en honor de Greta Garbo quan es va estrenar Orquídies salvatges. Recordava perfectament el vestit verd maragda que portava aquella nit. La Glòria, no la Garbo. Va esprémer el que quedava del tubet de brillantina a la pinta negra de carei, ja ressec, i es va prohibir pensar que la Glòria hagués pogut revisar el necesser abans de sortir i posar-li un tubet nou. Es va pentinar els cabells enrere, mostrant un front cada vegada més ample. Va treure els cabells que quedaven a la pinta —trista cerimònia matutina— i es va imaginar al mirall al cap d’uns anys, calb com el seu pare, Josep Sunyol i Casanova, el rei català del sucre.

Aquelles parpelles constantment a mig pal li conferien un aspecte més experimentat, però menys vivaç, als trenta-vuit anys acabats de fer. En canvi, els llavis grossos i carnosos en feien un home encara fascinant. No cobrir-los amb uns bigotets, com feien tots, era el seu costum. En aquella foto que s’havia volgut fer posant amb dinou treballadors de la seva companyia de granges agrícoles, l’empresa familiar, ell, el patró, era l’únic sense bigoti.

Es va cordar els tirants, es va posar la jaqueta del vestit de lli color crema i va obrir la caixa forta del vestíbul a fi d’agafar cinquanta mil pessetes per entregar, a la tarda, al tinent coronel republicà Mangada. Els va distribuir en diverses butxaques de la roba, parant compte a aixafar-los bé. Va agafar el panamà de la capellera i va sortir de l’habitació, demanant al mosso que s’ocupés de la seva maleta.

Al hall l’esperava, enfonsat en un sofà, el corpulent Pere Ventura i Virgili, el periodista de La Humanitat, que l’acompanyava en aquell viatge, immers en la lectura dels diaris rere unes ulleres de prèsbita.

—De què escriuen els seus col·legues de la capital, benvolgut amic? —el va interrompre el president.

—Ah, bon dia. Escriuen notícies massa segures i optimistes com per no amoïnar-se. Sembla que l’aviació republicana ha recuperat immediatament el control del sanatori de La Tablada, que es troba a la zona on anirem avui. Recuperar el control vol dir que l’han enderrocat amb un bombardeig. Els nacionals l’havien pres tot just fa una setmana i aquí donen per fet que aquesta acció ha contribuït significativament a fer retrocedir les seves línies.

—M’estimo més anomenar-los feixistes: encara cultivo una altra idea del nacionalisme. Però sigui com sigui, escoltem què ens expliquen aquesta setmana al govern.

El recepcionista va assenyalar els dos hostes a un jove alt, prim i elegant que, desembeinant un gran somriure blanc, es va dirigir a gambades cap a ells per presentar-se. Era el suboficial de l’exèrcit republicà encarregat d’escortar-los. Es va fregar lleugerament el front amb dos dits, a manera de salutació, abans d’allargar la mà al president i al periodista, a qui de seguida va agradar la idea d’un militar de civil, mudat com si els hagués d’acompanyar a una estrena teatral i no a les muntanyes del nord-oest de Madrid. De la tirallonga de noms que el jove ben vestit va pronunciar per presentar-se no van saber quin escollir: soldat hauria estat més que bé, per un dia.

—Quan els senyors ho considerin, el xofer ens espera fora —els va informar, complaent-se en la seva pròpia eficiència, unida a la del govern, la de l’exèrcit i la de tota la capital, fins i tot en un moment tan delicat, davant d’aquells convidats que, només unes setmanes abans, haguessin estat considerats poc grats. Separatistes. Avui, en canvi, podrien per fi apreciar les banderetes catalanes als flancs del Ford més nou i luxós del parc militar automotor de Madrid, matrícula ARM2929, que havien posat a la seva disposició.

Al senyor Quintanilla, el xofer militar, no li semblava bona idea allò de les banderes, però no solia discutir les ordres. Va plegar al tauler de comandaments, sota diversos documents, la foto que sempre portava al damunt, on sortia ell al costat del coronel a qui havia prestat servei els últims deu anys: li passava un braç per l’espatlla, si bé no mirava al fotògraf. El coronel era ara a Oviedo, al capdavant d’una tropa de rebels franquistes.

El president va trobar tranquil·litzador que, per a una expedició al front, li haguessin assignat un vehicle tan còmode i car: feia evident que estaven segurs que tornarien sense patir ni tan sols una esgarrinxada.

Calia donar exemple. Així l’hi havien ensenyat sempre al tinent Santos Sánchez Blázquez, comandant de carros blindats fins pocs dies abans i que ara no disposava ni tan sols d’una bicicleta. A les seves ordres hi havia, no obstant això, trenta-set homes valerosos procedents de l’artilleria i la infanteria, agermanats en la fidelitat al general Francisco Franco i en la fatiga. Els havien assignat, a ell i deu subordinats seus, l’últim torn de guàrdia nocturna: de tres a vuit. L’exemple. Un torn infame: significava no poder descansar com Déu mana ni abans ni després. De totes maneres, la idea de passar directament del son a l’altre món no ajudava. I saber que l’enemic era a menys de dos quilòmetres en línia recta, encara menys. L’adrenalina atenuava l’esgotament físic. Des del dia de la crida del Caudillo, aquell 18 de juliol que Espanya tindria en estima pels segles dels segles, mai no havia pogut dormir més de tres hores seguides cada nit.

La Casilla de la Muerte, entre els quilòmetres 51 i 52, al marge esquerre de la N-VI, era a les seves mans des de feia cinc dies. No havia estat particularment ardu foragitar aquella família de vells pagesos: n’hi havia hagut prou amb un sol projectil al cap del gos guardià perquè la gent entengués de quina part calia estar.

L’havien batejat així, la Casilla de la Muerte, els camioners que recorrien la carretera de Madrid a Segòvia i després a Valladolid i a Oviedo fins a La Corunya, per portar mercaderies des de i cap a l’Atlàntic: es trobava a la vora d’un revolt en baixada bastant estret, i més d’una vegada algun conductor cansat havia continuat recte i s’havia acabat estavellant. Tenia uns murs antics i sòlids, a prova de camions i, per sort, de la calor. Perquè, malgrat els gairebé mil metres sobre el nivell del mar, alguns dies d’agost la canícula se les enginyava per enfilar-se fins allà. Aquell era un d’aquells dies.

D’Oviedo a Segòvia, Espanya ja era a les seves mans. El tinent Sánchez Blázquez havia participat en l’avançada a les ordres del general Emilio Mola, a qui s’havia confiat la missió i l’honor d’entrar a Madrid en el menor temps possible. Faltaven cinquanta quilòmetres fins a la capital i justament allà, a la Serra de Guadarrama, s’havien concentrat tots els esforços defensius de les tropes republicanes: aquell era el front més pròxim a Madrid, per tant s’havia convertit ràpidament, a més d’en un passatge clau cap a l’oceà, en un símbol de la resistència lleial a la República en aquelles primeres desesperades setmanes de guerra civil. Per poques hores, va pensar el tinent Sánchez Blázquez enllustrant amb tendresa el seu fusell.

La trobada a la Moncloa, seu del govern, amb el president de les Corts Generals, Diego Martínez Barrio, i el cap de govern, José Giral, havia estat tan cordial com breu. Sunyol, que quan es va instaurar la República el 1931 era diputat des de feia un any i havia estat reelegit sis mesos abans amb els vots d’un quart de milió de barcelonins, no es deixava impressionar per la impertorbable sacralitat dels edificis del poder ni per la pompa dels seus estadants. Els havia lliurat en mà la carta firmada pel president de la Generalitat catalana, que l’acreditava davant de les institucions centrals com a home d’enllaç amb els representants catalans. Les mateixes poques línies presentades a València, el dia abans, a la Junta Delegada: «Agrairé, sens dubte, que es consideri Josep Sunyol i Garriga una persona de la meva completa confiança, que viatja per Espanya per exercir una funció d’enllaç polític que em sembla oportuna en les actuals circumstàncies.» Així estava escrit.

La carrera política de Sunyol estava marcada per l’habilitat diplomàtica, més que operativa, de manera que havia estat elegit com a portaveu i punt de referència de les relacions, oficials o no. Sunyol era un catalanista convençut però obert, partidari decidit dels acords; també, en conseqüència, entre l’ala extremista del seu partit i el poder madrileny. Atesa aquesta propensió seva al diàleg no era gaire apreciat pels conservadors més vells i radicals del seu propi moviment, separatistes de la vella fornada sense condicions, extremistes d’un catalanisme gairebé místic, es podria dir, si no es tractés sobretot d’un assumpte de diners: el que ells tenien i Madrid no. Per als seus companys retrògrads de partit, aquells paràsits politicastres de Madrid només eren equiparables als esparracats anarquistes; res de diàleg ni xerrameques. Els seus detractors li deien, per fer-li la guitza, el Noi del Sucre, com el líder anarcosindicalista Salvador Seguí, cruelment assassinat el 1923.

Aquella mateixa mena d’oposició interna havia afrontat i marginat Sunyol en el si del Consell directiu del Futbol Club Barcelona, del qual formava part des de feia vuit anys. La butaca de president del club poliesportiu, elegit en assemblea de socis el 27 de juliol de l’any anterior, era el càrrec més prestigiós i ambicionat de tota Catalunya, ja que, deien els diaris, la bandera blaugrana estava substituint la de sang i or de Catalunya, i si bé el Barça no podia portar a terme accions polítiques, sovint jugava partits que tenien aquest caire. Així ho escrivien.

Elegit també per reflotar l’economia del club en virtut de la seva experiència empresarial, Sunyol havia estat sempre més que orgullós del càrrec de president del Barcelona. Tot i això, aquell matí el ràpid intercanvi de bromes amb els grans caps del govern central li havia provocat alguns dubtes sobre l’oportunitat de tirar endavant paral·lelament la carrera política i l’esportiva. Després d’una hora i mitja d’espera, amb prou feines li havien concedit cinc minuts de reunió.

El periodista Pere Ventura i Virgili coneixia i freqüentava el president, també en privat, el temps suficient per entendre, veient-lo tornar a pujar al Ford, que no era oportú fer-li preguntes. Va esperar que fos ell, transcorregut un bon tram de ruta, qui obrís la boca moltes cigarretes més tard.

—Vols saber què m’han dit, Pere? M’han dit que si no haguéssim venut Ricardo Zamora quan era encara un noiet, fa catorze anys, no hauríem perdut la final de la Copa amb aquella aturada impossible a l’últim minut, el mes passat a València, contra el Madrid. Això és el que m’han dit. És més: el maçó de Barrio m’ha preguntat si penso vendre també l’Escolà. M’han liquidat en cinc minuts, després de dues bestieses sobre el futbol, com si fóssim al bar. Tenien pressa per rebre una delegació de la Internacional Socialista amb un italià, un tal Neni o Nenni. Estic fart d’haver de parlar només de futbol, fart de debò. Com si jo estigués en política només perquè sóc el president del Barça i no al contrari.

Al cotxe, que era un forn, es va sentir únicament el so del motor encara durant molts quilòmetres. En Pere havia consumit gairebé les lents de les ulleres a força de netejar-les:

—I de la serra, no te n’han dit res?

—Que fóssim prudents, encara que el panorama general resultava cada vegada més favorable. Han dit que hi va estar fa poc l’alcalde de Madrid amb diversos parlamentaris, i també una escriptora argentina que està fent un reportatge. En definitiva, és tot un anar i venir. Diuen que els madrilenys fins i tot hi van a fer pícnic els diumenges per veure l’efecte que produeix la guerra vista de prop. En diuen turisme bèl·lic, imagina-t’ho.

—El comunicat d’avui del Ministeri de la Guerra —es va sentir en aquell moment intervenir directament el soldat d’escorta— diu que l’optimisme va en augment respecte als dies anteriors. Ahir assegurava que la situació als passos de Guadarrama i Somosierra és francament favorable a les nostres forces —va recitar de memòria amb èmfasi.

—En definitiva, de debò penses abandonar el Barcelona? —va preguntar en Pere, que com a bon cronista no havia deixat caure en sac foradat el desfogament de Sunyol—. Vaig llegir la teva entrevista a El Mundo Deportivo de fa un mes; és una idea que et ronda pel cap des de fa temps, m’equivoco?

—El Barça no s’abandona mai, amic meu. Però és veritat que he demanat continuar ocupant-me’n des d’una posició menys exposada. La meva activitat política era ben clara i coneguda per tothom quan em van elegir. Però els últims dies la situació s’ha precipitat, no cal que t’ho digui, i no és just per al Barcelona que el seu president estigui compromès en altres fronts, amb una atenció i una intensitat més grans. La política, les fàbriques, el diari... Actualment passo més temps a Madrid que a Barcelona. I cada viatge, tal com estan els transports ferroviaris i aeris en aquest país, és una gesta. La política m’absorbeix. I a més em sento incòmode: d’una banda els feixistes, d’una altra els conservadors catalans que em veuen massa progressista, d’una altra també els anarcosindicalistes que, en canvi, em veuen massa burgès, catòlic i tradicionalista...

—I ric, afegiria. Tots et veuen massa ric i poderós.

—Si el Barcelona s’identifica amb la meva figura no atrau el jovent. En l’assemblea del 6 de juliol he suggerit confiar el càrrec de president a Soler i Julià per així mantenir jo el paper de portaveu oficial i seguir de totes maneres treballant pel club. S’ha suspès l’assemblea general de socis fixada per al 25 de juliol per culpa del que està succeint, però quan es calmin una mica les aigües, la qüestió es resoldrà: segurament abans que comenci la lliga. He de seguir també amb l’administració i els negocis familiars; el meu pare està cada vegada més vell i cansat: en aquest moment tres de les nostres sucreres es troben en zona franquista, a Épila, Santa Eulalia i Alfaro. Encara sort que les altres dues, les de Montsó i Màlaga, continuen en zona republicana.

—Quines notícies t’arriben dels pobles en mans dels feixistes?

—Per ara l’activitat continua; almenys allà no hi ha col·lectivitzacions; les fàbriques no les han expropiat, però molts obrers han desaparegut. S’han fet fonedissos. Hi ha qui fuig, hi ha qui s’entrega a la lluita armada i hi ha qui el capturen. Cada dia se’n presenta un de menys. Ho veig malament. No em sorprendria gens que els feixistes o els anarquistes prenguessin possessió de les fàbriques d’un moment a l’altre. I a més, hi ha la qüestió del meu diari: el Partit Socialista me’l va confiscar el 19 de juliol.

—No entenc quin sentit té requisar La Rambla.

—A mi també m’agradaria saber-ho. Però a Barcelona, aquestes últimes setmanes, s’han esdevingut moltes coses que costa trobar quin sentit tenen.

—Amic meu, per guanyar les eleccions amb el vot fins i tot dels anarcosindicalistes, vau prometre alliberar trenta mil presos polítics i ara aquests caps calents i, pitjor encara, buits, campen lliures pel carrer.

—Ja. Te’n recordes del discurs de l’anarquista Durruti? «No sóc aquí per celebrar la vostra victòria, sinó l’alliberament dels presos polítics.»

L’automòbil va avançar una llarga columna de militars lleials a la República que marxaven cap al nord i que, quan van passar pel seu costat, en veure les banderes catalanes als flancs, van saludar i van alçar els fusells. Els viatgers van intercanviar una salutació i el president va ordenar que es reduís la velocitat en arribar al capdavant de la columna. Va treure el cap per la finestreta i va estendre la mà cap al que semblava el cap de la patrulla, tot i que mai no n’havia entès gaire de graus i insígnies. Sunyol va cridar «Visca la República», i va obtenir una resposta idèntica.

—Cap a on aneu?

—A Los Molinos, poc després de Guadarrama. Allà ens hem de reunir amb la unitat principal —va respondre l’home, i va tornar a mirar endavant, donant per acabats els compliments.

—Sóc un diputat de les Corts; pertanyo a l’esquerra republicana. Sóc aquí per expressar-vos tot l’agraïment i l’afecte del nostre poble. Necessiteu res?

—Que s’acabi aviat. Bon viatge, diputat. I alerta!

3

Barcelona, juliol de 2008

El meu avi va morir a la guerra. A Europa: el van matar els alemanys.

Així l’hi havien dit, i era el que en Pablo havia explicat sempre als amics del barri i als companys d’escola, afegint en cada ocasió detalls sempre nous i venturosos sobre el final heroic de l’avi heroic, que el feien molt més atractiu als ulls dels altres nois, els avis dels quals eren per norma general pagesos esquerps i insípids que es passaven l’existència entre els camps i la taverna, sempre massa cansats o massa borratxos per ocupar-se dels néts: de la mateixa manera que no s’ocupaven de res que quedés fora del seu abast.

Al cap i a la fi, a en Pablo tant li feia tenir aquella mena d’avi pagès o no tenir-lo en absolut: millor un d’inventat a qui pots agafar estimació a poc a poc, com a un amic imaginari, dissenyat a mida.

L’única cosa que el disgustava una mica era no haver-ne vist mai ni tan sols una foto. «Érem massa pobres per fer-ne», explicava l’àvia Isabel. «També el dia del casament?» «El fotògraf va patir un accident i no va poder arribar.» «Mai no et va escriure una carta des del front, àvia?» «Malauradament no sabia escriure. I encara que n’hagués sabut o algú l’hagués ajudat, no sé pas com hauria pogut arribar una carta des de l’altra punta del món en aquells temps, durant la guerra.» A força d’escoltar-la respondre que era massa vella per recordar-se’n, en Pablo havia deixat de fer preguntes, i s’acontentava amb els relats espontanis de l’àvia sobre aquell home ben plantat, fort i generós. «Amb els teus mateixos ulls, Pablo.»

L’àvia Isabel se li havia esfumat entre les mans. Com un capvespre d’hivern mentre estàs ocupat fent qualsevol cosa: aixeques el cap i el dia ja s’ha acabat. No suportava aquell eclipsi, en el seu cap de nen ple només de present, ni després en el de noi, ple només de demà. L’àvia Isabel havia estat sempre una pedra angular de la família. No la recordava mai quieta, en els seus records infantils: l’àvia sempre anava amunt i avall, fent alguna cosa, demostrant en cada gest un vigor miraculós per a una dona tan menuda. Treballadora, somrient i, de vegades, divertida. Era ella la que l’havia criat els primers anys, fent-li de mare, de minyona, de companya de jocs i, de vegades, fins i tot de pare. Després, a poc a poc, se n’havia anat. L’esguard cada cop més líquid i distant, una paraula menys cada dia, fins a replegar-se en un silenci absent, gairebé rancorós, ocupat únicament pel dolor i la vergonya per la força perduda. No es perdonava a ella mateixa la vellesa, i tampoc en Pablo aconseguia perdonar-l’hi. S’estimava més mirar cap a una altra banda, i no sabia actuar d’una altra manera, tot i saber que cada vegada era més a prop el dia que se’n penediria. I de fet va arribar quan encara no havia après a estrènyer-li les mans calloses.

4

Serra de Guadarrama, 6 d’agost de 1936

El Ford va reprendre la marxa, deixant enrere la patrulla de republicans, i el periodista Pere Virgili va continuar amb el seu discurs:

—Quina llàstima per a l’equip! Estàveu tirant endavant un projecte magnífic, i fins i tot els resultats al camp tornaven a ser visibles: el campionat de Catalunya no és el nacional, però...

El president Josep Sunyol es va encendre una altra cigarreta abans de respondre.

—L’última, que no l’única Lliga, la vam guanyar ja fa set anys amb el que era, en comparació amb l’actual, un equipàs. Copes del Rei n’hem guanyat vuit, i de l’última ja fa sis anys, tot i que aquesta vegada almenys hem quedat a prop. A poc a poc... La situació financera és desastrosa. Però hi ha un munt de projectes que de totes maneres he de tirar endavant urgentment: les colònies infantils, l’estadi cobert, la nova piscina, el nou gimnàs, el suport a l’estudi del català a les escoles, el pla cultural, el sanejament econòmic del club...

—Mentre ensenyen català, no li agradaria ensenyar una mica de futbol i guanyar algun campionat més, senyor? —es va prendre la llibertat de fer un acudit el senyor Quintanilla, el xofer, a qui no havien sentit la veu fins aleshores. Però ja se sap que quan hi ha una pilota pel mig, tothom se sent lliure d’opinar.<

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X