L’incendi es va declarar al soterrani d’en Greg i la Melanie poc després de les dotze de la nit i va anar ascendint sigil·losament per l’escala, com un depredador que persegueix el rastre d’una presa.

Si hagués llegit les estadístiques, en Greg hauria sabut que els incendis domèstics poden resultar mortals en tan sols dos minuts i que tenia escasses possibilitats de despertar-se.

Una contra tres.

No obstant això, tant la Melanie com ell ho havien aconseguit. Havia estat perquè ella havia cridat? No n’estava segur. El que sí que tenia clar era que en aquell moment la sentia cridar. Atordit i desorientat, en Greg va anar cap a la porta fent tentines i estossegant. Com tanta altra gent, havia vist la pel·lícula Flamarades i era conscient del fenomen denominat combustió sobtada generalitzada. Se’n recordava prou per col·locar el dors de la mà a la part superior del marc de la porta, en el pom i en l’escletxa entre la porta i el marc abans de llançar-se a obrir-la.

Mentrestant, la Melanie es va girar fins a situar-se a l’extrem del llit i va agafar el telèfon mòbil, que era en el suport de càrrega, a la tauleta de nit. Va marcar el número d’emergències, el 911, i se’l va col·locar a l’orella protegint-lo amb les mans. En veure que en Greg s’havia posat en marxa se sentia millor, com si formés part d’un equip i ja no fóra l’única combatent de l’exèrcit. No feia ni un segon que, presa del pànic, s’havia desfogat amb el cos comatós d’en Greg, a qui havia despertat a còpia de puntades, cops de puny i crits. Quan per fi havia començat a reaccionar, li havia clavat diverses bufetades contundents.

Després havien començat a col·laborar. Havien avaluat la situació sense necessitat de dir-se res i s’havien assignat funcions concretes en un pla sobreentès: ell aniria a buscar les nenes i ella trucaria als bombers.

La Melanie no sentia res i va dubtar si havia marcat bé el número de telèfon. Va penjar i va tornar a començar. Una sobtada explosió de calor li va indicar que en Greg havia obert la porta. Es va tombar cap a ell i es van mirar. Ella es va concentrar en els seus ulls per un instant i va ser com si el temps es detingués mentre entre ells passava alguna cosa especial. Només va ser una dècima de segon, però va aconseguir condensar vuit anys de matrimoni.

En Greg va serrar les barres i va assentir per tranquillitzar-la, com si volgués dir-li que havia vist què hi havia a l’altre costat de la porta i que sabia que tot sortiria bé.

Ella no s’ho va empassar. Coneixia aquell home des de la primera setmana de la universitat, distingia tots els seus gestos. El que li havia vist als ulls era impotència. I por.

En Greg va girar la cara, es va protegir i es va abraonar cap a les flames desenfrenades. Per culpa de l’estrèpit, la Melanie no sentia la telefonista del 911, però sí que va sentir el seu marit pujant disparat per l’escala, cridant a les nenes.

—T’estimo! —va cridar, però les flamarades van ofegar les seves paraules.

La calor abrasadora li va cremar la gola. Va tancar la boca amb força i va tornar a concentrar-se al telèfon. Hi havia algú a l’altre extrem de la línia? Es va posar de quatre grapes, va cobrir el micròfon del mòbil amb els dits i va cridar el que havia de dir amb tota la claredat de què va ser capaç i amb l’esperança que algú l’escoltés.

Llavors va sentir un estrèpit, com si s’hagués ensorrat el vestíbul, i es va dir que a continuació seria el torn de l’escala.

L’habitació de les nenes era just damunt la seva. Com per instint, la Melanie va aixecar la vista per resar i va veure una gruixuda capa de fum que avançava com una onada enganxada al sostre. Va deixar anar un udol prolongat i punyent. Una idea aterridora va tractar de ficar-se-li al cap, però va aconseguir rebutjar-la.

Va cridar una altra vegada: va cridar per les seves filles, va cridar per en Greg, va cridar fins i tot quan l’aire calent li va omplir la boca i els pulmons i va tractar d’acabar amb ella.

No tenia intenció de morir. Almenys en aquella habitació i sense la seva família. Tossint, asfixiant-se, es va dirigir de quatre grapes i amb decisió cap a la porta.

La teoria que l’aire conserva més oxigen prop del terra semblava que no es complia en els incendis iniciats en un soterrani, perquè als seus peus, entre els taulons, es colaven denses columnes de fum grisenc que anaven ascendint. La Melanie va notar que li feien mal els pulmons, que protestaven perquè la calor i les flames li robaven cada vegada més oxigen. Va sentir al coll que se li acceleraven els batecs del cor. El passadís, que li quedava amb prou feines a tres metres i mig de distància, havia quedat pràcticament impenetrable en els segons transcorreguts des de la sortida d’en Greg. En aquell breu espai de temps les flames havien duplicat amb escreix la seva altura i la seva intensitat, i la calor, que ho devorava tot, robava tant oxigen a l’aire que li costava mantenir-se conscient.

Quan ja era prop del llindar de la porta, una finestra del dormitori va esclatar cap a dins amb un gran estrèpit. Fragments de vidre ardent se li van incrustar en la part superior del tors com si li haguessin disparat amb una escopeta i li van ploure per la cara, el coll i les espatlles ganivets de metralla fosa. L’impacte la va fer caure de costat. Va deixar anar un udol de dolor i instintivament es va arraulir per protegir-se. La pell que abans cobria la seva cara delicada havia desaparegut, i la carn que hi quedava se socarrava a causa de la calor.

N’hi hauria hagut prou per acabar amb la Melanie si únicament hagués estat en joc la seva vida, però també lluitava per salvar en Greg i les bessones, i es va negar a abandonar-los. Va tornar a cridar, aquest cop de ràbia. Va aconseguir posar-se de quatre grapes, sortir al passadís, gatejar fins a l’inici de l’escala i aixecar la vista.

Es va trobar amb un foc abrasador que pràcticament havia engolit els primers esglaons. Es va quedar enfonsada. Va tornar a cridar a la seva família i va parar l’orella tot esperant una resposta que no va arribar.

I llavors, com si un àngel li hagués parlat a cau d’orella, la Melanie va tenir una idea. Es va aixecar i va aconseguir arribar a la cambra de bany dels convidats. Va obrir les dues aixetes i va amarar les tovalloles. Va tornar trontollant al punt on havien estat els esglaons i, arreplegant les darreres forces, va bramar:

—Greg!

Va llançar les tovalloles tan lluny com va poder cap a les flames que creixien per la banda de dalt, en direcció a l’habitació de les nenes.

L’havia sentit, el seu marit? Havia contestat? No va arribar a saber-ho.

El servei d’emergències va arribar-hi al cap de quatre minuts d’haver fet la trucada al 911. En sentir les sirenes, els veïns es van congregar al carrer i van contemplar l’escena horroritzats.

Més endavant, en reconstruir els fets entre les restes de la casa, els bombers van concloure que en Greg havia arribat a l’habitació de les bessones, havia obert la finestra i havia penjat un llençol per avisar de la seva ubicació a l’equip de rescat. Després havia tingut la serenitat d’abraçar les dues nenes al terra i de cobrir-les amb el seu cos abans de morir.

Quan van entrar a l’habitació per la finestra, els bombers van descobrir amb admiració unes tovalloles humides sobre les cares de les bessones. Gràcies a això havien sobreviscut aquella nit, van assegurar, si bé una de les dues va morir posteriorment, ja a l’hospital.

—Quin fill de puta! Ets un fill de puta amb la pell molt dura, això està claríssim! —va exclamar l’Augustus Quinn. No es caracteritzava per la finor del seu llenguatge, però també era cert que a aquelles alçades en Creed hauria d’haver estat mort i no n’estava—. Deixem-ho per avui.

Es trobaven cada un a banda i banda dels barrots d’una cel·la, a vint metres sota terra. Va trigar una estona, però en Donovan Creed va aconseguir aixecar-se, trontollant, i des d’aquella posició avantatjosa va somriure d’orella a orella a l’horrible gegant que manejava l’aparell de tortura.

—Quants n’has posat? —va preguntar—. Vuit segons?

Aquell homenot lleig va assentir.

—Doncs ara posa-me’n deu.

—Et matarà —va respondre en Quinn.

Encara que feia anys que treballaven junts, va pronunciar aquelles paraules sense èmfasi, sense donar indicis d’afecte ni preocupació.

En Creed es va dir que per a en Quinn allò havia de ser un simple encàrrec professional. Li havia pagat perquè el torturés i el seu amic expressava una opinió sobre les conseqüències d’una possible prolongació del procés. Si no sobrevivia, en Quinn es quedaria tan ample? Es va quedar pensant-hi un moment.

El sistema actiu de rebuig, conegut per les sigles angleses ADS, es va crear per ser utilitzat en els casos que els terroristes fessin servir civils com a escuts humans a la guerra d’Iraq. Amb un radi d’acció de quatre-cents metres, l’ADS projecta un raig invisible que penetra la pell i cou a l’instant tots els fluids corporals. La idea és senzilla: es dirigeix l’aparell cap a un grup de gent, s’acciona l’interruptor i tothom es desploma, presos d’un dolor atroç. Es desconnecta l’aparell, es recullen les armes i se separa els terroristes. Al cap d’uns instants tothom torna a la normalitat. Per desgràcia, durant la fase de proves va córrer la veu que alguns soldats havien patit danys cardíacs irreversibles i trencament de la melsa. Quan les organitzacions de drets humans van decidir actuar, es va despertar una indignació enorme i l’arma va haver de descartar-se.

En Donovan Creed havia estat un dels primers a provar l’ADS sense presentar lesions permanents en òrgans o teixits. Des de la primera exposició havia quedat convençut que l’arma tenia enormes possibilitats com a instrument de tortura en el camp de batalla, sempre que pogués modificar-se per convertir-la en un dispositiu de mà. Per això, havia convençut les autoritats militars perquè permetessin l’extraviament d’un dels prototips originals durant prou temps perquè el seu equip de tècnics pogués muntar una espècie de taller de radioaficionats.

L’arma que apuntava en Creed en aquells instants entre els barrots era una de les tres que s’havien produït fins al moment. Les altres dues estaven guardades amb clau en un armari ocult a sis metres. Es tractava d’aparells de segona generació; és a dir, eren molt més reduïts que l’original, però encara no prou per a les necessitats d’en Creed. Mentrestant, en totes les fases havien de fer-se proves amb éssers humans.

—Això que em matarà no ho dius seriosament —va afirmar en Creed—. El que passa és que tens gana.

—Es van sotmetre dos-cents soldats a aquesta màquina —va recitar en Quinn, fent cas omís del comentari—. Quaranta-sis amb experiència en el camp de batalla...

En Creed va moure la mà en un gest de menyspreu i va contestar:

—Digue’m alguna cosa que no sàpiga.

—Vull que quedi constància que t’aconsello deixar-ho aquí —va assenyalar en Quinn, tombant-se cap a la càmera de vídeo.

—No diguis bajanades —va replicar en Creed—. Si te’n vas, buscaré la manera de fer-ho jo solet.

—Doncs això. Si me’n vaig i et desmaies, qui desconnectarà el raig?

En Creed va escrutar els ulls foscos i apagats del gegant cercant-hi una mica d’humanitat.

—Què? Te m’estàs estovant? —va preguntar.

En Quinn no va respondre i en Creed es va adonar que en cas que hi hagués cap resposta no la trobaria als ulls d’en Quinn, que no eren la via d’accés a la seva ànima, sinó el cementiri de l’alegria.

—A veure, Creed —va dir per fi, per explicar-se—, si continuo prement el botó fins que la dinyis, tots els assassins, totes les quadrilles de sicaris i la meitat de les forces armades d’aquest país tractaran d’enterrar-me viu.

—Va, home, Augustus, que aquesta gent intenta eliminar-me cada cop que inventa una joguineta. No oblidis que em paguen bé per fer aquesta merda.

—Per endavant, espero.

—Si em moro aquesta nit, perseguiu aquest fill de puta tan lleig i mateu-lo com si fos un gos, que és el que és —va dir en Creed dirigint-se a la càmera, i acte seguit va picar l’ullet al seu monstruós amic i va clavar els peus a terra.

—Encara puc tallar aquest tros de la gravació —va comentar en Quinn, encongint-se d’espatlles.

Va clavar els ulls en els d’en Creed un segon i després va mirar el cronòmetre i va prémer l’interruptor.

Al cap de deu segons, en Donovan Creed era a terra, panxa enlaire, inert, encara que els seus crits continuaven ressonant en les parets de la cel·la.

L’Augustus Quinn, home completament estrany al sentimentalisme, va deixar en Creed on s’havia desplomat i va retirar la targeta de vídeo de la càmera. L’endemà n’enviaria còpies a la NSA, la CIA i el Departament de Seguretat Nacional.

Es va ficar la targeta a la butxaca, però va sentir un sorollet i es va aturar. No n’estava absolutament segur i preferia no ficar la carcanada per l’estreta obertura de la porta de la cel·la, però es tractava d’en Donovan Creed, així que va entrar de mala gana, es va agenollar i li va agafar el canell per buscar-li el pols. Com que no en va trobar, va aixecar el cap mort amb una mà gegant i va atansar l’orella a la boca d’en Creed, de la qual en va sorgir un murmuri ronc:

—Doncs no he notat res.

En Quinn es va apartar, sobresaltat.

—Quin fill de puta! —va exclamar per segona vegada aquella nit.

Un dia, prenent una copa en un bar de motards o penjat d’un ganxo carnisser a qualsevol lloc, un paio li preguntaria qui era l’home més dur amb qui s’havia topat.

En Quinn contestaria que en Donovan Creed i posaria una dotzena d’exemples de la seva fortalesa, que acabarien amb aquell episodi en concret. Ho explicaria exactament com acabava de succeir, sense necessitat d’adornar-ho, i conclouria el relat amb la repetició de les últimes paraules del subjecte en qüestió: «Doncs no he notat res.» El seu interlocutor somriuria, perquè com a epitafi era una frase magistral.

Però va resultar que aquelles no van ser les últimes paraules d’en Creed.

—Ara —va dir— posa’m dotze segons.

—Hauria d’haver portat un entrepà —va sospirar en Quinn.

L’Augustus Quinn no temia persona ni bèstia, excepte l’home que ara tenia als peus. Concretament, li feia por alguna cosa que existia a l’interior d’en Donovan Creed i que l’empenyia a dormir en una cel·la sempre que passava per la seu central de Virgínia. O a les golfes o el soterrani de casa d’algun desconegut que mai no arribava a percebre la seva presència. En Quinn tampoc no acabava d’entendre què alimentava aquella ànsia dement d’en Creed per augmentar la resistència a la tortura en aquelles horripilants sessions de matinada en què es prestava a convertir-se en conillet d’Índies de les mortíferes armes militars que anaven inventant.

Va sortir per la porteta i va introduir la targeta de vídeo a la càmera. Va fer una ullada a l’objectiu i va prémer el botó de gravació.

A la imatge hi apareixia una cel·la austera de dos metres per tres. Al fons a l’esquerra hi havia un catre estret amb un matalàs sense llençols, separat del vàter per una pica d’acer inoxidable. Les parets de blocs de formigó reforçats i el terra de ciment estaven pintats d’un gris neutre. La part davantera quedava tancada per barrots de ferro de cinc centímetres de gruix. La zona central podia lliscar cap a un costat per permetre l’entrada de reus. El sostre era alt i els fluorescents estaven instal·lats rere una reixeta per desanimar els presoners que pretenguessin llançar-hi aliments o peces de roba amb la finalitat d’obtenir fragments de vidre que es poguessin utilitzar com a arma.

La reixeta donava una brillantor verdosa a la llum, cosa que distorsionava lleugerament la imatge del subjecte desplomat al centre de la cel·la..., que una vegada més s’esforçava per posar-se dempeus.

Em vaig despertar en ple crit, em vaig incorporar amb una sacsejada i vaig saltar del catre com si m’haguessin calat foc. Em crepitaven les neurones, sobrecarregades pel pànic i un dolor inhumà. Vaig fer tres passos trontollant i em vaig precipitar contra els barrots de la cel·la. Els vaig aferrar com si m’hi anés la vida. Vaig trigar un minut, però per fi vaig recordar que m’havia passat la nit fent manetes amb el raig assassí.

Va sonar el mòbil. Ni el vaig mirar. Me’n vaig anar cap al vàter i vaig vomitar-ho tot, probablement melsa inclosa. El timbre es va tallar molt abans que em vingués de gust mirar la pantalleta. En tot el món, només nou persones tenien el meu número i el que m’havia trucat no era a la llista. Tant se valia qui fos i què volgués: podia esperar.

Des de la meva cel·la de Bedford, a Virgínia, anar a treballar resultava molt fàcil. Només calia entrar a l’ascensor i prémer un botó. És precisament el que vaig fer, i al cap de molt poc em vaig trobar a mercè de tota la potència de la filera de dispersors de la dutxa de vapor del meu despatx. Al cap d’uns minuts de tractament, conscient que el meu cos no es regeneraria per si sol, vaig sortir i em vaig fotre una dotzena d’ibuprofens a la mà.

Em vaig mirar al mirall. Normalment, quan em trobava tan malament havien de donar-me punts, i en grans quantitats. Vaig recolzar els colzes a la pica del lavabo i vaig acotar el cap fins als avantbraços.

L’ADS havia satisfet les meves expectatives i fins i tot les havia superat. Sabia que al llarg de les setmanes següents acabaria dominant la maleïda arma, però, per començar, la que m’havia clavat una bona pallissa havia estat ella. Em preguntava si els pixatinters de Seguretat Nacional s’alegrarien que hagués sobreviscut la primera sessió o si s’emprenyarien.

Quan finalment el bany va deixar de girar al meu voltant, em vaig empassar els comprimits. Després em vaig afaitar, em vaig vestir i vaig trucar a en Lou Kelly.

—Ja tens alguna cosa d’en Ken Chapman? —vaig preguntar.

—Més que alguna cosa; en tinc una bona quantitat de material —va contestar després d’una breu pausa—. Ho vols ara?

—Sí, porta-m’ho —vaig sospirar.

Vaig deixar entreoberta la porta del despatx perquè en Lou pogués entrar sense haver de picar a l’intèrfon i després em vaig arrossegar fins a la cuina i vaig ficar uns quants glaçons i un raig d’aigua a la batedora. Hi vaig posar un paquet de proteïna en pols i un grapat d’ametlles recobertes de xocolata, vaig girar el selector fins a la màxima potència i vaig prémer l’interruptor. Quan va arribar en Lou, m’estava abocant aquella pasteta viscosa en un got llarg de plàstic.

Duia una carpeta marró gruixuda a la mà.

—Em jugo cent dòlars que no endevines el temps que fa —va dir mentre la deixava a la barra de la cuina, davant meu.

—Quines possibilitats hi ha?

—Tempesta, tempesta de gel, núvols o sol —va respondre en Lou.

L’apartament on tenia el despatx no era subterrani, però per una finestra podien matar-te, així que no n’hi havia cap. Les parets eren de mig metre de gruix i estaven completament insonoritzades, així que no podia descartar la tempesta de forma automàtica, però érem a mitjan febrer i el dia abans havia sortit al carrer. Vaig beure un glop del batut de proteïnes. Recordava que havia fet un dia clar i amb sol.

—Jo diria que està rúfol —vaig dir.

—No sé per què em prenc la molèstia —va rondinar en Lou mentre es treia dos bitllets de cinquanta dòlars de la butxaca i els dipositava a la barra.

—No hi ha res pitjor que un jugador degenerat —vaig assegurar.

—Doncs no sé què dir-te —va replicar en Lou, assenyalant la carpeta.

Es va inclinar cap endavant i hi va donar un parell de copets amb l’índex per subratllar les seves paraules.

En Lou Kelly era el meu lloctinent, la persona que em podia treure les castanyes del foc. Feia quinze anys que estàvem junts, inclòs el període a Europa amb la CIA. Vaig beure una mica més de batut i vaig clavar la vista a la carpeta.

—Anem al gra —vaig demanar.

—La teva filla va fer bé de desconfiar d’aquest paio.

Vaig assentir. La setmana anterior, en el moment mateix de contestar al telèfon, la intuïció ja m’havia dit que hi havia alguna cosa que grinyolava. A la Kimberly, que normalment tenia criteri a l’hora de jutjar la gent, en especial quan es tractava dels nòvios de la seva mare, li havia semblat necessari explicar-me un incident curiós.

—Fa una estona en Ken ha fet esclatar un got —em va dir—. El tenia a la mà i de sobte l’he vista tota coberta de sang!

Després va afegir que la seva mare (la meva exdona, la Janet) havia fet un comentari sarcàstic que es mereixia una rèplica mordaç per part d’en Chapman, amb qui acabava de comprometre’s. En lloc d’això, aquell individu s’havia dut les mans a l’esquena, s’havia quedat mirant l’infinit i no havia badat boca. Com que l’altre no deia res, la Janet havia sortit de l’habitació feta una fúria. Llavors en Chapman havia premut el got amb tanta força que se li havia esmicolat a la mà. La Kimberly havia estat testimoni de l’escena sense que la veiessin.

—A aquest paio li passa alguna cosa estranya, papa. És massa... —Es va posar a buscar una paraula—. No ho sé. Passiu agressiu? Bipolar? Passen coses rares.

Li vaig contestar que hi estava d’acord i que m’ho miraria.

—No li diguis a la mama que t’ho he explicat, eh? —va afegir la Kimberly.

Mentre recordava l’episodi, en Lou Kelly es va escurar el coll davant meu.

—Et trobes bé?

—Meravellosament! —vaig exclamar, picant de mans—. A veure què m’has portat.

En Lou es va quedar mirant-me un instant i després va començar:

—En Ken i la Kathleen Chapman fa dos anys que es van divorciar. En Ken té quaranta-dos anys i viu a Charleston, Virgínia Occidental. La Kathleen n’ha fet trenta-sis, viu a North Bergen i treballa a Manhattan.

Amb un gest vaig desestimar tota aquella informació.

—Al gra —vaig insistir.

—Al gra: el nostre amic Chapman té mal caràcter —va dir en Lou Kelly arrufant les celles.

—Molt dolent?

—Tenia certa traça a pegar les dones.

—Ja no? —em vaig sorprendre.

—Hi ha indicis que s’ha reformat.

—Quina mena d’indicis? —vaig preguntar—. Empírics o farmacològics?

En Lou em va mirar fixament durant una bona estona.

—Fa molt de temps que rumiaves aquestes paraules i et mories de ganes de deixar-les anar?

—Un ampli vocabulari és senyal inequívoc de superioritat intel·lectual —vaig contestar fent una ganyota.

—Et deu haver quedat molt de lloc al cervell després de treure tot això —em va etzibar amb cara de pòquer.

—Continuem —vaig pregar—. Tinc mal de cap.

—No m’estranya... A veure, segons la carta que va presentar el seu psiquiatre al tribunal, sembla que en Chapman ha superat l’agressivitat.

—Bé. Un desajust químic —vaig apuntar.

—Sí, una cosa així —va replicar en Lou.

Li vaig tornar els diners i vaig dedicar un parell de minuts a donar un cop d’ull a les fotografies policials i els informes de violència domèstica. Qualsevol altre hauria considerat que les imatges de la Kathleen Chapman eren d’una brutalitat obscena, però la violència m’acompanyava constantment i havia vist coses molt pitjors. Això sí, em va sorprendre sentir una creixent compassió davant les seves ferides. Em vaig fixar especialment en dues de les fotos. Era com si establís un vincle amb la pobra criatura que feia anys havia reunit prou valor per mirar sense cap mena d’expressió a l’objectiu d’una càmera policial.

—Què pots dir a una dona amb tots dos ulls morats? —vaig preguntar.

—No ho sé. —En Lou es va encongir d’espatlles—. A veure, què pots dir a una dona amb dos ulls morats?

—Res. El que li havies de dir ja l’hi has dit dues vegades.

En Lou va assentir. Sovint ens servíem de l’humor negre per distanciar-nos de la brutalitat de la nostra professió.

—Tinc la impressió que en aquest cas l’hi va dir cent vegades —va comentar.

Vaig treure les dues fotos de la carpeta i vaig recórrer la cara de la Kathleen amb el dit índex. I llavors se’m va encendre la bombeta.

—Que els tècnics eliminin els blaus i l’envelleixin per veure quin aspecte té ara —li vaig demanar, mentre les hi entregava.

Em va mirar amb recel però no va dir res.

—I després que la comparin amb aquesta senyoreta. —Vaig encendre el mòbil, vaig anar passant fotos fins a trobar la que volia i la hi vaig donar—. Què et sembla?

Va sostenir el telèfon amb la mà dreta i les fotos de la jove Kathleen amb l’esquerra. En Lou va passejar la mirada d’un costat a l’altre diverses vegades i després va comentar:

—Podrien ser bessones.

—Exacte.

Vaig recuperar el mòbil i em vaig posar a teclejar instruccions.

—I bé, qui és? —va preguntar—. La de la foto que m’estàs passant per correu electrònic.

—Una que conec —vaig respondre, arronsant les espatlles—. Una amiga.

—Els tècnics podrien trobar inconvenients en aquest projecte —va apuntar en Lou.

—Doncs digue’ls que estem intentant infiltrar una noia en un grup terrorista.

Va continuar estudiant les fotos de la Kathleen.

—Una doble?

—Això mateix —vaig contestar—. Ah, una cosa, Lou.

Va alçar la vista.

—Sí?

—Digues als tècnics que ho necessitava ahir!

—Ves quina novetat —va sospirar.

Va fer mitja volta per sortir, però el vaig retenir una mica més.

—Espera un moment. I si la Kathleen no hagués estat l’única víctima d’en Ken Chapman?

—Penses que li posava banyes quan estaven casats?

—Pot ser. O potser va tenir alguna altra nòvia després del divorci, abans de conèixer la Janet. Pots mirar-ho?

—M’hi poso.

Dit això, en Lou va marxar i vaig tornar a concentrar-me en el material. Quan llegia els informes policials no deixava de pensar en una sola cosa: «Si no faig res, d’aquí a un parell d’anys aquesta podria ser la Janet, o fins i tot la Kimberly.»

Em costava de creure que la meva ex fos a punt de casar-se amb aquell imbècil i vaig recordar una cosa que m’havia dit la Kimberly un mes abans, quan m’havia explicat que la seva mare s’havia compromès amb ell. Segons ella, la Janet no estava enamorada d’en Chapman.

—Per què vols que es casi amb aquest tipus, si no l’estima? —li havia preguntat jo.

—Em sembla que la mama prefereix patir que quedarse sola.

El capitoli de l’estat de Virgínia Occidental, a Charleston, és de pedra calcària beix d’Indiana. La cúpula fa vuitanta-nou metres d’alçària i està decorada amb pa d’or de vint-i-tres quirats i mig. Jo era just a sota, a la rotonda de l’edifici, contemplant l’estàtua del senador Robert C. Byrd, quan vaig sentir els seus talons repicant al terra de marbre.

Alison David.

—Digui’m Ally —va dir, allargant-me la mà.

La hi vaig estrènyer i em vaig presentar.

—Bé, què li sembla el nostre capitoli? —va voler saber.

L’Ally David portava una jaqueta blau marí amb mànigues de tres quarts i una faldilla de tub de conjunt. A sota s’hi veia un top de setí sense mànigues de coll baix rodó que prometia un escot excepcional. Em va costar no bavejar mentre admirava el seu estil en vestir-se.

—Impressionant —vaig dir—, encara que això de l’estàtua em desconcerta.

—Com diu?

—Bé, ja sé que a Virgínia Occidental és difícil fer dues passes sense topar amb un edifici que no dugui el seu nom, però tenia entès que perquè et fessin una estàtua havia de fer un mínim de cinquanta anys que eres mort.

Va somriure i em va picar l’ullet.

—En aquest estat hem fet un pacte amb el senador Byrd: mentre ens aconsegueixi diners per fer coses, les pot batejar com li doni la gana.

L’Alison David era una d’aquelles dones del món professional que, sense dir ni fer res extraordinari, semblava que fossin criatures amb una intensa sexualitat. Em va quedar el dubte de si es tractava d’un fenomen natural o si l’havia cultivat d’una manera deliberada.

—Són imaginacions meves —vaig preguntar— o tinc la impressió que la mà del seu il·lustre senador m’assenyala directament la butxaca?

Va fer l’esforç d’apuntar un somriure, però em vaig adonar que estava perdent punts. La xerrameca no és el meu fort.

—Bé, on anem a dinar? —vaig preguntar.

—Aquí a prop.

Em vaig quedar esperant que m’oferís més informació, però va preferir no afegir res.

—Perfecte —em vaig limitar a respondre, en veure que no se m’acudia res enginyós. Ella va arquejar una cella i em va mirar amb un gest estrany.

Vam recórrer una illa de cases i vam entrar al Gyoza, un petit restaurant japonès que va resultar més modern del que s’endevinava per la seva façana anodina. Les parets estaven pintades de vermell intens i decorades amb elegants gravats nipons. La llum era tènue, però suficient per llegir la carta. Al centre del restaurant, una barra laminada de bronze separava els cuiners que preparaven el sushi dels comensals, i al damunt hi havia uns expositors refrigerats amb peix i marisc de tots colors i disposat amb cura. Vam veure un parell de taules lliures parades amb estovalles blanques. L’Ally en va escollir una i vam seure.

—Gyoza? —vaig preguntar.

L’Ally va abaixar la vista i em va somriure d’una manera que em va fer pensar que la paraula podia tenir un significat lasciu.

—Les gyoza són unes crestes típiques de la cuina japonesa —va explicar—, com les del menjar xinès, però amb una altra mena de farcits. La majoria de la gent les demana de carn o peix, però a mi m’agraden les de verdures.

Llavors va aparèixer una cambrera i, en efecte, l’Ally va demanar les gyoza de verdures. Jo vaig preguntar si el rotllet d’aranya era autèntic.

—Aquest molt picant —va contestar la cambrera, que semblava confosa—. Molt, molt picant! Sí, és rotllet d’aranya.

—Aranya —vaig repetir.

—Sí, sí. Aranya. Aranya és molt picant.

Vaig fingir sorpresa.

—Vol dir que dins hi ha una aranya de veritat?

Els ulls de l’Ally David van recórrer la sala. Va prémer els llavis per somriure a la cambrera i van intercanviar una mirada molt femenina, com si el meu comentari confirmés alguna conclusió que ja havien tret sobre la meva persona.

—Ja l’hi tradueixo —va proposar l’Ally.

—L’hi prego.

—El rotllet d’aranya està compost de tempura de cranc tou —va explicar.

—Compost.

—Exacte.

Em va semblar detectar-li un deix d’irritació a la veu.

Encara no havia acabat la lliçó que em volia fer, així que va afegir:

—Això de l’aranya és el nom i prou. —Després, com si no pogués contenir-se, va preguntar—: Com se li pot haver

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X