Gent letal

John Locke

Fragmento

 

Títol original: Lethal People
 Traducció: Frederic Vázquez-Fournier
 1.ª edició: gener 2012

© 2009 by John Locke
 © Ediciones B, S. A., 2012
 Consell de Cent, 425-427 - 08009 Barcelona (España)

www.edicionesb.com

ISBN EPUB:  978-84-15389-33-0

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l’ordenament jurídic, queda rigurosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.

 

Pròleg

 

L’incendi es va declarar al soterrani d’en Greg i la Melanie poc després de les dotze de la nit i va anar ascendint sigil·losament per l’escala, com un depredador que persegueix el rastre d’una presa.

Si hagués llegit les estadístiques, en Greg hauria sabut que els incendis domèstics poden resultar mortals en tan sols dos minuts i que tenia escasses possibilitats de despertar-se.

Una contra tres.

No obstant això, tant la Melanie com ell ho havien aconseguit. Havia estat perquè ella havia cridat? No n’estava segur. El que sí que tenia clar era que en aquell moment la sentia cridar. Atordit i desorientat, en Greg va anar cap a la porta fent tentines i estossegant. Com tanta altra gent, havia vist la pel·lícula Flamarades i era conscient del fenomen denominat combustió sobtada generalitzada. Se’n recordava prou per col·locar el dors de la mà a la part superior del marc de la porta, en el pom i en l’escletxa entre la porta i el marc abans de llançar-se a obrir-la.

Mentrestant, la Melanie es va girar fins a situar-se a l’extrem del llit i va agafar el telèfon mòbil, que era en el suport de càrrega, a la tauleta de nit. Va marcar el número d’emergències, el 911, i se’l va col·locar a l’orella protegint-lo amb les mans. En veure que en Greg s’havia posat en marxa se sentia millor, com si formés part d’un equip i ja no fóra l’única combatent de l’exèrcit. No feia ni un segon que, presa del pànic, s’havia desfogat amb el cos comatós d’en Greg, a qui havia despertat a còpia de puntades, cops de puny i crits. Quan per fi havia començat a reaccionar, li havia clavat diverses bufetades contundents.

Després havien començat a col·laborar. Havien avaluat la situació sense necessitat de dir-se res i s’havien assignat funcions concretes en un pla sobreentès: ell aniria a buscar les nenes i ella trucaria als bombers.

La Melanie no sentia res i va dubtar si havia marcat bé el número de telèfon. Va penjar i va tornar a començar. Una sobtada explosió de calor li va indicar que en Greg havia obert la porta. Es va tombar cap a ell i es van mirar. Ella es va concentrar en els seus ulls per un instant i va ser com si el temps es detingués mentre entre ells passava alguna cosa especial. Només va ser una dècima de segon, però va aconseguir condensar vuit anys de matrimoni.

En Greg va serrar les barres i va assentir per tranquillitzar-la, com si volgués dir-li que havia vist què hi havia a l’altre costat de la porta i que sabia que tot sortiria bé.

Ella no s’ho va empassar. Coneixia aquell home des de la primera setmana de la universitat, distingia tots els seus gestos. El que li havia vist als ulls era impotència. I por.

En Greg va girar la cara, es va protegir i es va abraonar cap a les flames desenfrenades. Per culpa de l’estrèpit, la Melanie no sentia la telefonista del 911, però sí que va sentir el seu marit pujant disparat per l’escala, cridant a les nenes.

—T’estimo! —va cridar, però les flamarades van ofegar les seves paraules.

La calor abrasadora li va cremar la gola. Va tancar la boca amb força i va tornar a concentrar-se al telèfon. Hi havia algú a l’altre extrem de la línia? Es va posar de quatre grapes, va cobrir el micròfon del mòbil amb els dits i va cridar el que havia de dir amb tota la claredat de què va ser capaç i amb l’esperança que algú l’escoltés.

Llavors va sentir un estrèpit, com si s’hagués ensorrat el vestíbul, i es va dir que a continuació seria el torn de l’escala.

L’habitació de les nenes era just damunt la seva. Com per instint, la Melanie va aixecar la vista per resar i va veure una gruixuda capa de fum que avançava com una onada enganxada al sostre. Va deixar anar un udol prolongat i punyent. Una idea aterridora va tractar de ficar-se-li al cap, però va aconseguir rebutjar-la.

Va cridar una altra vegada: va cridar per les seves filles, va cridar per en Greg, va cridar fins i tot quan l’aire calent li va omplir la boca i els pulmons i va tractar d’acabar amb ella.

No tenia intenció de morir. Almenys en aquella habitació i sense la seva família. Tossint, asfixiant-se, es va dirigir de quatre grapes i amb decisió cap a la porta.

La teoria que l’aire conserva més oxigen prop del terra semblava que no es complia en els incendis iniciats en un soterrani, perquè als seus peus, entre els taulons, es colaven denses columnes de fum grisenc que anaven ascendint. La Melanie va notar que li feien mal els pulmons, que protestaven perquè la calor i les flames li robaven cada vegada més oxigen. Va sentir al coll que se li acceleraven els batecs del cor. El passadís, que li quedava amb prou feines a tres metres i mig de distància, havia quedat pràcticament impenetrable en els segons transcorreguts des de la sortida d’en Greg. En aquell breu espai de temps les flames havien duplicat amb escreix la seva altura i la seva intensitat, i la calor, que ho devorava tot, robava tant oxigen a l’aire que li costava mantenir-se conscient.

Quan ja era prop del llindar de la porta, una finestra del dormitori va esclatar cap a dins amb un gran estrèpit. Fragments de vidre ardent se li van incrustar en la part superior del tors com si li haguessin disparat amb una escopeta i li van ploure per la cara, el coll i les espatlles ganivets de metralla fosa. L’impacte la va fer caure de costat. Va deixar anar un udol de dolor i instintivament es va arraulir per protegir-se. La pell que abans cobria la seva cara delicada havia desaparegut, i la carn que hi quedava se socarrava a causa de la calor.

N’hi hauria hagut prou per acabar amb la Melanie si únicament hagués estat en joc la seva vida, però també lluitava per salvar en Greg i les bessones, i es va negar a abandonar-los. Va tornar a cridar, aquest cop de ràbia. Va aconseguir posar-se de quatre grapes, sortir al passadís, gatejar fins a l’inici de l’

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos