1.ª edición: marzo 2012

© Coia Valls, 2012

© Ediciones B, S. A., 2012

Consell de Cent, 425-427 08009 Barcelona (Espanya)

www.edicionesb.com

Dipòsit Legal:  B.10369-2012

ISBN EPUB:  978-84-9019-029-6

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l’ordenament jurídic, queda rigorosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.

PRIMERA PART

Barcelona, 24 de desembre de 1320

En Jaume Miravall, mercader de la ciutat de Barcelona, va traspassar el llindar de casa seva xop i respirant amb dificultat. No va veure els rams de boix grèvol amb què l’Elvira i la Margarida havien guarnit l’estança, ni va tastar la clarea, el vi amb mel i espècies elaborat uns quants dies abans. Hi havia també un plat de neules tot just sortides del forn i un grapat d’herbes oloroses cremaven a sobre de la taula. L’home, però, semblava aliè a qualsevol signe nadalenc.

Abans de deixar-se caure al banc amb el petit fardell a la falda, les campanes de Santa Caterina i del convent de Sant Agustí anunciaren la missa del gall. Aviat s’hi van sumar amb veu àgil les de la catedral de Santa Eulàlia, orgulloses de la seva primacia. Cap de les tres persones que ocupaven la cambra va fer cas d’aquella dringadissa.

La dona del mercader i la seva germana havien treballat durant hores perquè el cau del carrer Vigatans on vivien perdés l’olor de ranci. L’extrem nord del barri de la Ribera era un laberint que a penes deixava entrar el sol, la humitat penetrava fins al moll dels ossos. Malgrat tot, l’únic que captava l’atenció dels reunits era el fardell bellugadís i moll que el mercader abraçava.

Per la manera de moure’s i el dèbil grinyol que s’endevinava entre els draps, podia ser un cadell. Pensaven que trauria el cap en qualsevol moment i estaven expectants. Aleshores, en Jaume Miravall, amb una delicadesa que sobtava en les seves mans joves i fortes, va obrir una mica la roba i els va mostrar el nadó. Amb prou feines tenia unes hores de vida. L’Elvira Bovet, la seva muller, va deixar caure el plat de terrissa que eixugava. Una contracció prematura havia fet que es protegís el ventre amb les mans. Mentrestant, la seva germana Margarida perdia la cullera de fusta dins l’olla de Nadal que portava hores al foc.

—Per l’amor de Déu! D’on l’has tret, Jaume?

L’Elvira contemplava la criatura amb el semblant desencaixat. Uns instants després, els seus ulls, oberts de bat a bat, donaven pas a una actitud de súplica. La Margarida, amb les dues mans a la boca, es mirava l’escena unes passes enrere.

En Jaume va entendre que la seva dona mereixia una resposta.

—No podia deixar-lo al carrer.

—Però... —va xiuxiuejar l’Elvira.

—Era dins una senalla, a l’empara de la porta del magatzem. Plovia...

La veu del mercader es va suavitzar, com faria un nen que demana permís per quedar-se un animaló abandonat.

El fill que l’Elvira portava a les entranyes des de feia set mesos la va fer gemegar de nou. Va acaronar la superfície del seu ventre prominent com si el gest pogués tranquil·litzar-lo. L’amenaça de perdre el seu fill s’havia fet present des dels primers mesos d’embaràs i sovint es veia obligada a romandre al llit.

Desconcertada, però també commoguda, es va acostar al nadó que havia portat en Jaume i que cada cop plorava amb més força.

—Està tremolant! Dóna-me’l de seguida! —va dir l’Elvira.

Es va adreçar a la seva germana, la qual encara no havia badat boca, i les dues dones van buscar alguna tela, per abrigar-lo, dins la caixa de fusta on guardaven els draps. La Margarida no es va atrevir a tocar-ne cap dels que ja esperaven el naixement del primogènit dels Miravall.

—Menja alguna cosa, Jaume. Fas mala cara —va dir l’Elvira mirant-lo d’esquitllentes.

Un llamp va fer que la dona es girés en direcció a la finestra. No havia estat conscient fins aleshores que l’espai on es movia no era privat. Res del que passava entre aquelles quatre parets no ho era, ni tampoc les dels veïns, ni les de cap casa del barri on vivien. Les converses viatjaven sense trobar fronteres i es mostraven intimitats impossibles de preservar. El carrer era tan estret que les teies, a més d’il·luminar-lo, els escalfaven la llar. La claredat va permetre que distingís els ulls d’en Mateu, aquell veí sempre tan incòmode. Va tenir la sensació que la interrogava davant els plors del nouvingut.

—Tot està be, Mateu. No és el que et penses. Encara no ha arribat l’hora.

La dona del mercader va girar els ulls cap al seu ventre, com qui mostra la prova definitiva. Després va tancar els porticons de fusta i va deixar anar sense convicció:

—És tard i la gent encara no ha tornat de missa. Demà de matí anem al convent i que les monges se’n facin càrrec.

—No ho has entès, dona. És un senyal! Ens portarà sort, n’estic segur! És... —Va fer una pausa per escollir les paraules més encertades—: És com un Jesuset!

Mentre la Margarida es feia càrrec de la criatura, l’Elvira li va recordar els plans que havien trenat plegats, el nen que no trigaria a néixer i les dificultats d’alimentar una boca més. Mentrestant, el negoci dels draps, on havien abocat totes les seves esperances, prosperava molt lentament. En Jaume la deixava fer, com si aquell gest formés part del preu que ell havia de pagar.

—No en parlem més —va sentenciar finalment—: Està decidit, es quedarà amb nosaltres.

El mercader va agafar un bocí de pa i es va retirar a la cambra on dormia el matrimoni.

—Vés-te’n amb ell. Tu també necessites descansar —va dir la Margarida mentre bressolava el nadó per fer-lo callar.

L’Elvira estava dreta i la pal·lidesa del seu rostre s’havia accentuat. De seguida es va estirar al costat del seu espòs. Malgrat que no van ser capaços d’agafar el son, cap dels dos va dir ni una paraula. Com si els separés un abisme invisible, escoltaven les albades dels qui sortien de la missa del gall, barrejades amb els plors del petit.

Les dues germanes no havien passat una estona filant, tal com manava la tradició en aquella nit santa. Deien que donava bona sort, potser hauria capgirat el malson que s’havia presentat de sobte.

La dona del mercader va recordar el seu primer Nadal a Barcelona. Tot just acabava de fer vint anys, tres menys que en Jaume. Eren feliços malgrat la incertesa que planava sobre els futurs negocis d’en Jaume, poc més que esperances bastides a través de converses inacabables.

Aquell Nadal, un any enrere, la parella havia anat fins a la platja on cap mariner s’atrevia a sortir a la mar. Els feia por destorbar els qui havien mort a les seves aigües i es deia que celebraven la missa del gall entre les ones. Agafada de la mà d’en Jaume, contemplaven la baixada en colla dels camperols fins a l’església parroquial. Els càntics per espantar els esperits es barrejaven amb la claror de les torxes.

De sobte, un tro va fer tremolar el cel i la va tornar a la realitat. La seva germana cantussejava una melodia, la mateixa amb què la mare les feia dormir. Que lluny quedaven els dies a Reus, el seu poble, amb la casa plena de donetes a l’espera del nen que mai no va arribar!

Un fill. Desitjava amb tanta força donar un fill al seu espòs! No es podia treure del cap com en Jaume mirava aquella criatura que havia vingut a espatllar-ho tot. No, no podia ser que l’hagués trobat al carrer. Si només era un desconegut, d’on li havia sortit aquella tendresa acabada d’estrenar? La veu el delatava, i les seves paraules, «Es quedarà amb nosaltres», encara li repicaven molt endins.

L’Elvira va apagar la llàntia d’oli amb decisió, com si fos capaç d’apartar els pensaments que la turmentaven. Malgrat que sobre la cortina es projectava l’ombra de la Margarida amb el nadó en braços, la seva respiració es va anar compassant. I aleshores va notar l’alè tebi d’en Jaume al clatell. Li hauria agradat girar-se, mirar-lo als ulls i escoltar que res no havia canviat. Però no s’hi va atrevir.

La por la paralitzava.

Barcelona, 28 de desembre de 1320

Només havien passat tres dies des de la nit de Nadal, però la ciutat ja recuperava el pols que li era propi. El soroll dels carrers tornava a fer-se present des de molt d’hora i envaïa els espais d’una manera indefugible. Malgrat que l’hivern era dur i especialment plujós, la majoria dels habitants del barri no es podien permetre gaires celebracions. En Jaume Miravall tampoc.

Es va aixecar amb molt de compte per no molestar el son de l’Elvira. El seu estat el preocupava des de feia dies. L’embaràs era complicat i tots dos desconfiaven de les llevadores que l’havien vist fins aleshores. D’altra banda, ell no havia dormit gaire, ocupat a pensar la manera de fer més diners amb l’activitat que portava a terme des de feia mesos.

En obrir la cortina que comunicava amb la resta de la casa, en Jaume va veure que la seva cunyada dormia amb l’Abelard als braços. S’ho mereixia després de passar gairebé tota la nit vetllant i li estava agraït per fer-se càrrec del nadó, sobretot després que l’Elvira tingués aquella reacció de rebuig que provocava que l’ignorés la major part del temps. Malgrat tot, considerava la Margarida com una intrusa en l’aventura que els havia portat des de Reus fins al cor de Barcelona.

Potser no havia estat una bona idea portar-lo a casa, però tampoc no havia tingut cap altra opció. Ara tocava treballar de valent, esperar que amb el naixement del seu propi fill l’Elvira es calmés i, sobretot, que deixés de patir aquells dolors que la postraven al llit.

En sortir al carrer Vigatans es va trobar l’enrenou de cada dia. En Mateu, el forner que ocupava la casa del davant, semblava no descansar mai. Des de bon matí, la major activitat del carrer es concentrava a la seva botiga. S’hi va aturar un moment amb el desig de flairar aquella aroma de pa covant-se que li tornava la vida, però tampoc aquest regal li va ser atorgat. El tuf barrejat de peix i alls el va posar de nou en moviment.

Els nens que vagaven pel barri i nombrosos captaires es reunien pels voltants i qualsevol discussió acabava amb raons i batusses. En Jaume sabia que alguns d’ells podien arribar a comportar-se de manera molt violenta i els evitava. Va pensar que no voldria això per als seus fills i, de sobte, es va sentir atabalat per la magnitud que, gairebé d’un dia per l’altre, havia agafat la seva família amb aquella incorporació sobtada.

Després es va escapolir ràpidament per dirigir les seves passes en direcció al carrer dels Cotoners. No sempre escollia aquell camí. Des que s’havien instal·lat a Barcelona tenia per costum copsar el pols de la ciutat; la juxtaposició de veus, aromes i colors sovint formava part de les seves converses amb l’Elvira, la qual, molt més tancada en l’àmbit domèstic, rebia les seves opinions amb sorpresa.

En Jaume gaudia del bullici que trobava al carrer Argenteria durant les primeres hores del dia i de la vida una mica diferent que es respirava al carrer Montcada, menys abocada a l’exterior, més privada. Alguns nobles i comerciants s’hi construïen cases que més mereixien ser esmentades com a palaus; de vegades es quedava embadocat davant la perícia dels mestres d’obres o l’elegància dels cavalls que sortien d’algun pati. Però el que de veritat el fascinava era aquell silenci que sortia d’algunes cases principals i l’embolcallava, com si fos una invitació o, potser, un retret.

S’havia proposat no perdre gaire temps travessant el barri de la Ribera. Volia arribar al més aviat possible a la platja i veure si trobava alguns dels captaires que l’ajudaven en les seves recerques. Li havien comunicat l’arribada d’un vaixell carregat de draps i espècies procedent de Gènova i esperava aconseguir-ne una quantitat suficient per vendre-la després als seus principals clients.

No li havia resultat fàcil aconseguir compradors fidels, com no ho era gens disposar de les mercaderies que els poguessin interessar. Dos anys enrere, la primera vegada que havia visitat la platja, havia entès les dificultats que comportava partir del no-res. S’havia hagut d’enfrontar a l’hostilitat dels altres mercaders i a la por i els dubtes barrejats amb menyspreu dels criats que servien d’intermediaris a les cases principals. A poc a poc, però, establint percentatges mínims que també permetessin guanyar alguna cosa als servents, se n’havia sortit. Es deia que hi tenia molt a veure la seva aparença pulcra i sense nafres, l’educació i el respecte que demostrava.

Al capdavall, la seva tasca havia consistit a organitzar una de les activitats que més baixa consideració tenien a la ciutat. En Jaume havia anat a la recerca dels sobrants que els grans mercaders deixaven abandonats o regalaven a canvi d’una mica d’ajuda. Ja hi havia gent que es dedicava a recuperar la pols de les espècies que es perdia durant les transaccions, o la roba defectuosa o estripada que els rics no volien. Ell s’havia limitat a escollir uns quants dels captaires que tenien més ganes de treballar i pagar-los prou perquè la feina els compensés. El tracte els devia convèncer, atesa la fidelitat que li demostraven. A més a més, la irrupció d’en Jaume en el negoci havia fet minvar la desconfiança de tots els implicats.

Aquella activitat, que havia començat amb uns guanys molt baixos, li va donar l’oportunitat de conèixer gent disposada a pagar-li menys del que la mercaderia costava al mercat. Així havia trobat la Blanca de Clarà, però encara no sabia si aquesta relació li portaria més problemes que avantatges.

Només arribar a la platja, en Jaume Miravall va contemplar la mar calma i en va respirar la flaire salobre. Després, va pujar a la barca vella que havia comprat feia uns quants mesos i va convidar a seguir-lo alguns dels seus homes. El seu prestigi anava creixent i pensava que havia arribat el moment de fer tractes més profitosos. Aquesta vegada calia no decebre el seu grup de captaires, que ja començaven a esdevenir una petita institució. De cap manera es podia permetre deixar-ho córrer i que algun mercader, més experimentat, els espatllés el negoci.

El vaixell genovès havia fondejat la nit passada a la barra de terra que es coneixia com «les Tasques». L’absència de port a la ciutat així ho reclamava. Era aquell espai sorrenc lleugerament elevat el que acollia les naus que arribaven a Barcelona. El mercader no volia perdre l’oportunitat de ser-hi present.

La celebració del Nadal va ser un veritable infern a casa dels Miravall, com també els dies següents. La primera dida contractada per la Margarida va marxar renegant i escopint al terra. El nadó no va voler aferrar-se al pit d’aquella donassa de cabells greixosos. Potser perquè l’olor de llet agra ja s’havia fet present a l’estança molt abans d’oferir a l’Abelard l’enorme mamella suquejant.

—Què s’ha cregut aquest mocós escarransit? N’he criat molts, de pardals com tu! Agafa-t’hi, malparit!

Presa per la ràbia, ho repetia una vegada i una altra, mentre el nadó seguia plorant i negant-se a fer allò que se li imposava per la força. Però no va ser fins que la Margarida va mostrar-li un gibrell amb aigua i un drap de lli, suggerint-li que es rentés, que la dida va desfermar tota la seva còlera.

—Però què us heu cregut, vosaltres? Per dos sous que em doneu! Potser esperàveu que fos una dama de la cort qui us alletés aquest merdós?

Tampoc no van tenir més sort amb la Simona, una noia esquàlida que amb prou feines podia criar el seu fill, i a la qual van acabar alimentant de pena que els feia.

Els plors del petit, a qui el mercader, sense més explicacions, havia anomenat Abelard l’endemà mateix de portar-lo a casa, es feien eterns. Així, els primers dies van ser d’un gran neguit per a les dues germanes. En Jaume marxava com sempre molt d’hora i tornava amb el sol post, de vegades sense cap bona notícia per explicar. Al tercer dia, els crits inacabables van començar a clavar-se de manera permanent al cervell dels Miravall.

La Margarida s’afanyava a buscar tot tipus de remeis. Tan aviat feia un fardellet amb sucre perquè l’Abelard el xuclés, com anava a la recerca de camamilla per preparar-li una infusió amb aigua calentona. Un cop filtrada, s’hi deixava caure un rajolí a la boca, però el nadó l’escopia sense aprofitar-ne ni una gota. En un moment de desesperació, fins i tot li va posar la roba del revés, tal com li va aconsellar la mare del seu veí forner. Potser algú li havia llançat un malefici i valia més assegurar-se’n.

Malgrat tots els intents, però, l’Abelard seguia plorant i perdent pes davant els seus ulls.

La presència a les Tasques d’en Francesc Massip, un dels mercaders més prestigiosos de la ciutat, va complicar molt les aspiracions d’en Jaume amb els genovesos. Ja se li havia enfrontat alguna vegada i coneixia el menyspreu amb què tractava tothom. En Massip era un home experimentat, sempre envoltat de sequaços disposats a tot.

El fet que no li agradés regatejar, ni amb la mercaderia pròpia ni amb l’aliena, li havia atorgat fama d’home seriós i complidor, però pel darrere tots deien que era un garrepa i que els seus treballadors l’odiaven. A un d’ells, el Coix de Blanes, no li importava parlar amb l’home jove i net que el seu amo feia expulsar de la seva vista només aparèixer.

—Hola Coix. Què expliques? —a en Jaume no li agradava aquell malnom, però ningú no en sabia cap altre.

—Hola, Jaume! Em penso que no arribes en bon moment. Avui té un humor de mil dimonis.

—Què ha passat? Se li ha mort algú?

—Ni la mare se li ha mort! I ja veus que bé podria ser, per l’edat que deu tenir. —El Coix va mirar de reüll cap al lloc on es feia el negoci i després va agafar en Jaume del braç fins que es va sentir segur darrere d’un grup de mariners—. S’ha emprenyat d’allò més, aquest matí. L’any passat va desar molts litres de vi als magatzems perquè el preu no era prou alt com per doblar el que li havia costat. Quan ha anat a recuperar-lo, i sembla que ja el tenia venut, s’ha trobat amb els barrils plens de vinagre.

—Potser no estava en el lloc adequat. O ja li van vendre avinagrat, que no sols s’han de tastar les mostres que et dóna el venedor —va respondre en Jaume, distret amb la discussió que semblava haver-se establert a sota mateix de la galera.

—També saps de vins, tu? Bé, bé, potser arribaràs lluny. Si és així no oblidis que jo seria un bon soci; tinc experiència i ja n’estic fins al capdamunt de netejar els mocs a aquest sàtrapa.

—Ho faré, no en tinguis cap dubte. Però mentrestant deixa’m esbrinar què es cou avui.

—No aconseguiràs ni acostar-t’hi, però no serà perquè jo t’ho impedeixi.

El Coix de Blanes es va retirar unes passes i va fer petar la xerrada amb alguns mariners en un idioma que en Jaume desconeixia. Ja li havia manifestat en altres ocasions el seu desig de treballar plegats, però sempre es malfiava dels homes que tenien la seva facilitat de paraula. De moment no volia cap més ajudant que els seus captaires habituals i no li agradava perdre el temps amb xerrameques.

Va fer senyals als seus homes perquè mantinguessin les distàncies, però ell va caminar fins al grup negociador i es va quedar a uns quants pams del mateix Massip. Aquest va aixecar la mà i l’hi va posar al pit fins que en Jaume va recular.

—En el preu estem d’acord —va dir el comerciant genovès—, però no sé com us emportareu tota la càrrega. No teniu prou barques i nosaltres no estem disposats a quedar-nos gaire temps.

—Ja sé que no voleu pagar ni un sou del tribut que imposa el Consell per comerciar a la ciutat —va respondre en Massip amb sorna—, però heu d’esperar que fem els viatges necessaris, si no és així no hi ha tracte.

El genovès va mirar al seu voltant, com si demanés parer als seus mariners, però ningú va badar boca i ell semblava dubtar. A la fi, va dir amb fermesa:

—Potser haurem de parlar amb un comprador més eficient. M’han avisat que a un tal Josep Trenós també podria interessar-li la càrrega.

Quan va escoltar el nom del seu principal competidor, en Francesc Massip va posar cara de pomes agres, potser més que el vi perdut per la seva avarícia. En Jaume va entendre que era el moment de dir la seva.

—Jo tinc una barca. És vella, però aguantarà, i els meus homes són eficients com el que més.

—Pretens ajudar-me? —va respondre el vell mercader després de mirar de manera despectiva la colla de desemparats que portava en Jaume—: Escolteu tots... En Jaume Miravall, el mercader dels captaires, ens vol fer la feina.

—No sé quin és el problema —va respondre en Jaume—: Us ajudem i, a canvi, ens emportem una mesura de cada sac. Després podeu vendre la mercaderia una mica més cara. No hi perdeu res, perquè ja ho feu habitualment.

Els homes d’en Massip van riure ara amb més força i aquest es va revoltar. Mentrestant, unes barques s’acostaven en gran nombre a les Tasques i el vell mercader no va tenir cap dubte de qui es tractava. Era en Trenós, potser l’únic de la ciutat capaç d’espatllar-li el negoci.

—D’acord —va dir mirant enfurismat en Jaume—, però només obtindreu mitja mesura per sac.

En Jaume no ho va dubtar ni un instant. No sabia quants eren els sacs que haurien de transportar, però fos com fos tindria alguna cosa per oferir als seus clients després de dies sense aparèixer per les principals llars que li compraven. Va donar ordres als seus homes i es van posar en marxa sota la mirada vigilant del Coix de Blanes, el qual somreia sense pudor unes passes enrere.

Barcelona, 29 de desembre de 1320

L’hivern convidava a quedar-se tancat a casa, a cobrir qualsevol entrada d’aire perquè l’ambient gèlid que s’havia anat formant aquell Nadal no envaís l’espai familiar. Malgrat això, i malgrat també que l’estat de l’Elvira continuava preocupant-lo, en Jaume va fer el cor fort i va buscar les sabates de pell que havia deixat prop de la màrfega. Estaven fredes igualment i molt rígides, però sempre era millor que el terra congelat de primera hora del matí.

Amb molt de gust s’hauria quedat prop del cos càlid i inquiet de l’Elvira, però hi havia dues raons molt poderoses per posar-se ben d’hora a la feina. D’una banda, tant la seva família con els homes que l’havien ajudat a carretejar les compres d’en Massip no tindrien una bona entrada d’any si no aconseguia vendre la part que els havia correspost. De l’altra, en Jaume havia passat gairebé tota la nit despert i atent a qualsevol soroll. Sabia que aquella mena d’informació corria fàcilment per la ciutat i la casa del carrer Vigatans podia ser qualsevol cosa menys segura, sobretot si la cobdícia d’alguns lladregots de Barcelona es posava en marxa.

Va agafar l’espasa curta que sempre l’acompanyava, aquella nit no li havia tret l’ull de sobre. Després va creuar el carrer fins a l’obrador d’en Mateu. El forner el va rebre de bon humor.

—Bon dia, Jaume! Què hi ha? Vols una mica de pa blanc? No sempre en tinc, però ahir els Mitjavila em van donar un saquet de blat i he pogut estalviar-ne una mica.

—Gràcies, veí. A l’Elvira potser li farà il·lusió. Porta uns quants dies molt amoïnada i l’embaràs no va gaire bé —va respondre el mercader mentre atrapava aquella olor que el feia reviure.

—Però noi, deixa’m que t’ho digui, si més no perquè tinc uns quants anys més que tu. Això que li has fet de presentar-te a casa amb un nadó, en el seu estat...

—Et deixo dir el que vulguis, però no m’agrada que es fiquin en la meva vida, Mateu. Ja ho saps.

—D’acord, d’acord. Ho sé i ho respecto, però també penso que és una bestiesa, en fi...

En Jaume no va respondre. Acostumat a aquelles sortides de to del forner, procurava mantenir-lo a ratlla. Malgrat tot li va saber greu començar així la conversa quan, al capdavall, el seu objectiu era demanar-li el mateix favor d’altres vegades. Va decidir no esperar més per plantejar-li la qüestió.

—Mateu, necessito el teu carro. Només serà per unes hores. Al migdia te’l podré tornar.

—Ui, el carro avui està difícil, amic meu —va respondre el forner fent-se pregar—: He de sortir a fer el repartiment i tinc uns quants encàrrecs que no admeten demora.

—Sé que et plantejo un problema, però et puc oferir alguns dels homes que treballen amb mi. Ells faran la feina. I, Mateu, escolta’m, tinc un bon material per vendre, però no podré fer-ho si no el puc transportar.

—M’ofereixes els teus homes! Vols que deixin de comprar-me pa els meus clients? Només de veure’ls cridaran els guàrdies, en algunes de les cases que han d’anar.

—Exageres. Et donaré els millors. Jo, amb un parell o tres dels joves perquè tinguin cura de la mercaderia mentre faig les vendes, ja en tindré prou. A més, aquesta vegada serà diferent. Si aconsegueixo vendre tot el que vam treure del vaixell genovès, em compraré un carro propi, més nou, i si vols el podrem compartir.

En Mateu se’l va quedar mirant amb aquella cara de malfiar-se de tothom que tant disgustava en Jaume. Devia saber que en Francesc Massip havia acomplert la seva part del tracte i segur que havia olorat les espècies que desava a casa. Al forner no se li escapaven aquelles coses i la ciutat era com un llibre obert.

Finalment va acceptar i en Jaume es va afanyar a carregar els tres sacs al carro, un amb sucre i l’altre més petit amb pebre, tot i que no semblava de gaire bona qualitat. El tercer eren draps genovesos que potser podria vendre a bon preu. En Massip no trigaria a distribuir el seu material al mercat i, si esperava molt, els criats de les cases principals ja haurien fet la compra de cap d’any.

—I aquell pa que m’oferies? —va demanar el mercader abans de marxar definitivament.

—No et passa res per alt, oi?

En Jaume va somriure i, amb un parell d’homes dels que més imposaven al darrere i un altre tirant del carro, va baixar pel carrer Argenteria. Estava content perquè havia separat unes quantes teles de colors per si l’Elvira volia fer algun barret. En sabia molt de fer-ne, tot i que l’embaràs semblava haver vençut també aquesta il·lusió que havia viatjat amb ells des de Reus.

Sempre que baixava pel carrer Montcada tenia la sensació que aquell i no cap altre era el lloc que els pertanyia. Creuava el barri de la Ribera en perpendicular fins a la plaça del Born i ja es trobava al nucli central de la Vilanova del Mar, l’espai a recer de l’antiga muralla que s’havia anat habitant des del segle XI. Les sèquies i rieres d’aquell tros de terra passaren a ser una part important de la ciutat quan el comte Ramon Berenguer hi havia atorgat terrenys a alguns prohoms, entre ells en Guillem Ramon de Montcada.

Això, si més no, era el que explicaven els més vells, i a en Jaume li agradava escoltar. Durant els darrers anys, el carrer Montcada era ple d’activitat. Els Mitjavila, els Cervelló i els Savall, entre d’altres, hi construïen les seves residències, i altres famílies ja s’hi havien instal·lat després de reformar antics casalots.

En Jaume va deixar aquells pensaments de costat. Hauria de treballar molt encara si la seva aspiració era portar la seva família fins a aquell carrer. Va trucar a les primeres portes i, gràcies al fet d’oferir els productes a un preu molt per sota del que costarien al mercat, va fer les primeres vendes. No li quedaria gaire res després de repartir-ho entre els seus homes i de comprar el carro promès, una idea que li rondava pel cap des de feia dies. Però n’hi hauria prou per passar un Cap d’Any sense ensurts i perquè el petit Abelard tingués una bona dida.

Va passar de llarg per davant de la casa dels Clarà. El pare de la Blanca, en Dalmau Clarà, li havia deixat molt clares les seves condicions. L’ajudaria si es feia càrrec del nen i s’oblidava de la seva filla, però seria ell qui marqués els temps, ell el cridaria quan tingués alguna cosa per oferir-li. Aquest era el tracte i en Jaume estava disposat a respectar-lo.

Es va aturar amb decisió davant el casalot dels Cervelló. El seu criat sempre l’havia tractat bé i fins i tot el mateix Gonçal Cervelló el saludava amablement quan feia algun negoci dins els seus murs. Va contemplar la façana amb admiració, potser perquè li agradava aquella galeria porxada superior que coronava els dos pisos. Quan va trucar a la porta, el vell criat els va fer passar amb carro i tot fins al pati central, on tenien per costum atendre els comerciants que subministraven la casa.

En Jaume Miravall va aturar el pas i, sense remei, va tancar els ulls. Una intensa olor de gessamí el va trasbalsar. Va sentir com se li estarrufava la pell i se li disparaven els batecs del cor. Aquell era el perfum que desprenia la Blanca per tots els porus. L’aroma d’una flor vinguda de lluny, fràgil a la vista però subjugant sense remei.

—Hola Jaume! —va dir el criat afable, tot i que vigilava de reüll els moviments dels qui acompanyaven el mercader—: Que ens portes alguna cosa especial, avui?

—Això crec, senyor. Encara tinc unes quantes mesures de pebre que han vingut directament des d’Alexandria en un vaixell genovès. El seu estat és excel·lent —en Jaume, fent un esforç per deslliurar-se de l’embruix que li provocava aquella fragància, va remarcar el lloc de procedència, un nom que formava part dels seus somnis quan pensava en els seus futurs viatges.

—Deu ser pebre blanc, doncs. Bé, et compraré el que portis. A la senyora de la casa li agrada molt el pebre amb la carn, i suposo que en farem una gran quantitat. Tindrem convidats aquests dies.

—Gràcies. He reservat el que em semblava més fresc fins a arribar aquí. Però també tinc algunes teles que farien feliç a una reina. Potser la senyora hi estaria interessada.

Després de les paraules d’en Jaume, el criat es va quedar pensant. Li va donar ordre que esperés i va pujar per les escales que conduïen al primer pis. En Gonçal Cervelló no va trigar a presentar-se amb un llibre a les mans.

—El meu criat m’ha dit que portes teles genoveses, mercader. Potser anirien bé per a un regal que vull fer a la meva esposa. —En Cervelló es va plantar davant del carro sense més preàmbuls, no semblava que fos gaire amic de circumloquis.

—Res em faria més feliç que complaure-us —va dir en Jaume mentre anava escollint les teles que creia més senceres, però sense treure els ulls del llibre que portava el cavaller.

El noble es va mostrar satisfet amb la mercaderia i va donar ordres al seu criat perquè pagués el que en Jaume considerés just. La seva disposició i confiança van animar el mercader.

—Em permeteu que us faci una pregunta?

—És clar que sí, sempre que estigui a les meves mans respondre-la.

—Perdoneu la meva curiositat, però he vist que heu interromput la lectura per culpa meva, i us agraeixo molt la deferència. M’agradaria veure el llibre que porteu, si no és molta molèstia.

—T’interessen els llibres, mercader?

—He sentit a dir que un home amb les meves aspiracions ha de ser també un home instruït.

—Doncs has sentit bé. Pel que jo sé, no és possible fer fortuna en aquest món sense tenir un ampli coneixement del saber que atresoren els llibres. Aquest és un Salteri —va dir posant-lo a les mans d’en Jaume—, però també en tinc d’altres que et podrien interessar, com ara una Bíblia i un llibre d’hores.

—Què pot valer un llibre com aquest? —va preguntar en Jaume mentre passava els fulls amb gran delicadesa, evitant tocar les il·luminacions que els adornaven.

—Potser uns trenta sous, no gaire si tenim en compte la saviesa que conté.

—Amb trenta sous la meva família pot viure un mes. És una quantitat important per a mi.

—Em sap greu que no te’l puguis permetre, però es poden trobar llibres a més bon preu. Si vols et puc donar l’adreça del jueu que me’ls proporciona. Pel que sé també hi podràs trobar llibres de comptes, que suposo que t’anirien bé per al teu negoci.

En Jaume anava a respondre que sens dubte seria així quan van trucar a la porta del casalot. El criat es va apressar a obrir-la i tot seguit va aparèixer un dels homes d’en Jaume amb el rostre desencaixat. El mercader va tornar el llibre al senyor de la casa i va fer cap a l’entrada sense pensar-s’ho dues vegades.

—Què passa, Felip? Què són aquestes presses?

—És... És l’Elvira! —va dir l’home nerviós i quequejant.

—Com que l’Elvira? Què vols dir?

—M’han ordenat que vingui corrents a avisar-lo. No sé més, jo...

—Em permetreu que deixi el carro sota el vostre sostre, Senyoria? No sé què li pot haver passat a la meva esposa.

—És clar que sí. Aquí el trobaràs quan tornis.

A penes va donar les gràcies, en Jaume va córrer carrer Montcada amunt. Pel camí es va encomanar a Déu Nostre Senyor. Tanta era la dimensió del seu neguit que no va parar esment que els seus homes el seguien de molt a prop.

Els crits d’auxili que llançava la Margarida des de la finestra van quedar esmorteïts per l’aldarull d’una batalla campal, a sota mateix de casa seva. Poc després, en fer-se càrrec de la desesperació de la dona, els que es barallaven van adonar-se que alguna cosa passava a casa d’en Jaume Miravall. Aleshores, la veu desfeta de la cunyada del mercader es va tornar més clara. Els sanglots que l’acompanyaven van concentrar-se en un sol propòsit: enlairar-se per sobre de tots i de tot, fer-se sentir costés el que costés.

—Per l’amor de Déu, feu venir la llevadora!

En veure que un brivall sortia corrents en la direcció indicada, la Margarida va tornar a l’estança on la seva germana es desfeia en gemecs.

—La llevadora ja és de camí, tot anirà bé. Tot anirà bé...

L’hi repetia una vegada i una altra amb els ulls clavats en aquella barreja d’aigua i sang. El líquid s’escolava entre les cames obertes de l’Elvira i anava xopant la màrfega. Per primera vegada els plors de l’Abelard no absorbien tota l’atenció de la Margarida. La dona corria a la finestra, feia un cop d’ull, i tornava de seguida a la cambra. Eixugava la suor del front de la seva germana, guaitava l’aigua que ja bullia en dos perols al foc, i s’abocava de nou al carrer a l’espera d’auxili. Després, besava amb desesperació un escapulari de la Verge de la Misericòrdia, patrona de la seva ciutat, que sempre portava penjat del coll.

—Aguanta, Elvira, aguanta. No pot tardar! —deia, amb més esperança que convicció.

Però la dona del mercader, agafada a les corretges d’aquell matalàs de llana que havien transportat des de Reus, esbufegava sense control.

Algú pujava les escales a corre-cuita. La Margarida es va estranyar que la llevadora anés tan lleugera i va anar fins al replà.

—Jaume!

—Què ha passat? —va demanar sense aturar-se a rebre cap resposta—: On és la...

—La llevadora és de camí —el va interrompre la Margarida de manera accelerada—. Tot ha succeït de cop, res no feia pensar... Encara no estava de vuit faltes!

Però el seu cunyat no la sentia. Va creuar l’estança i en observar l’estat de l’Elvira es va recolzar a la paret amb semblant desencaixat, incapaç d’arribar fins a la capçalera.

—Aquí només fa nosa, aparti’s!

La veu de la llevadora, que venia acompanyada d’una altra dona més jove, va anar seguida d’una empenta que el va fer trontollar. Després tot van ser entrades i sortides, crits demanant aigua, tovalloles i més espelmes per il·luminar la cambra. En Jaume restava mut amb l’Abelard als braços, intentava que deixés de plorar sense cap mena d’èxit. Els planys i els ofecs de l’Elvira es barrejaven amb les ordres apressades d’aquelles dones. La Margarida resava mentre feia una barreja d’hisop, arrel de lliri, orenga i herba gatera. Després la va embolicar amb llana, tal com li havien ordenat. La llevadora de més edat assegurava que, un cop dipositada a la vagina, ajudaria a calmar els dolors del part.

L’Abelard seguia plorant sense consol, aliè a tot el que succeïa en aquella estança del carrer Vigatans.

—Jaume, Jaume! —en Mateu cridava des de la finestra del davant.

El mercader va veure que li apropava un petit embolcall lligat a un bastó. Va recórrer els pocs metres que els separaven i el va mirar estranyat.

—És per a la teva dona, agafa-ho!

En Mateu es va adonar que se’n malfiava i va insistir en un to més baix.

—La meva mare ha ajudat a portar molts nens a aquest maleït món i això —va dir assenyalant el present— sempre li ha servit de gran ajuda. M’ha dit que les hi has de posar sobre el ventre.

Unes arrels d’alfàbrega van endolcir l’ambient, enrarit per la sang i la humitat. En Jaume les va donar a la seva cunyada amb les instruccions pertinents i la dona va desaparèixer un altre cop rere la cortina.

—Feu-lo callar, si us plau. No ho suporto més, que calli! Vull que calli! Que calli d’una vegada! —va cridar l’Elvira davant el plor insistent de l’Abelard.

La Margarida va agafar el sucre que tenia embolicat amb una tela fina i el va entaforar a la boca del menut. Després, mentre s’apartava els cabells enganxats al rostre per la suor, va demanar a en Jaume que marxés amb el nen.

El mercader va dubtar. Finalment, davant dels crits continuats de la seva dona i la impotència de no saber com tranquil·litzar el menut, es va dirigir cap a l’escala. No havia baixat més de tres esglaons que un xiscle el va traspassar de dalt a baix. Va tornar enrere i la Margarida se li va tirar al coll amb un atac d’histèria. Rere la cortina es va fer un breu silenci.

—És mort! És mort! —repetia, trastornada, la seva cunyada.

En Jaume va córrer la cortina amb gest enèrgic sense dubtar-ho ni un moment. La pal·lidesa de l’Elvira era extrema, però panteixava. A sobre del seu pit jeia un infant escanyolit i violaci.

—Fill! —va ser l’únic que va ser capaç d’articular el mercader.

Després van alternar els banys d’aigua freda i calenta per intentar tornar-lo a la vida, cops al cul de cap per avall i qui sap quantes operacions que només s’atrevien a mirar de reüll. Res no va funcionar, ni tan sols els grans de pebre que les llevadores portaven a la mà mentre recitaven una oració i als quals atribuïen nombrosos miracles.

El mercader va sentir que les cames li feien figa amb la forta sentor de sang i aquelles dones arremangades tenyides de vermell... El seu cos es va afluixar i l’Abelard, que encara duia als braços, va caure sobre una palangana on havien dipositat el cordó umbilical del seu fill. Aleshores va tenir lloc el miracle. Davant la incredulitat de tots els presents, aquell nen que l’Elvira feia l’impossible per ignorar en va ser l’artífex.

Al fort soroll que va provocar l’impacte, s’hi va afegir el xiscle esfereïdor del nadó. Mentre la Margarida, amb l’espant pintat al rostre, es disposava a recollir la criatura, un plor més dèbil feia acte de presència a la llar dels Miravall. Era en Narcís, qui per fi s’aferrava a la vida.

Un rere l’altre van fer-se el senyal de la creu sobre el pit.

La mateixa llevadora va batejar el fill dels Miravall. L’Església autoritzava a fer-ho si hi havia motius per pensar que l’infant podia morir. Un vòmit que ningú no havia previst li va fer obrir els ulls després d’aquell primer plor. L’Elvira feia mesos que parlava del naixement d’un nen que portaria el nom del seu avi, Narcís.

—Sembla un senyal —va sentenciar la Margarida—: Narcís, el que dorm.

Hores més tard, quan la dona del mercader es va sentir amb forces, va mirar de donar-li el pit, però el nen estava massa dèbil per xuclar.

Mentrestant, l’Abelard, als braços d’en Jaume, rebutjava un cop més el corn de mamar. L’home va canviar en diferents ocasions el pergamí que complementava aquell corn de vaca, va fer l’orifici més gran i hi va dipositar la llet de la tercera dida contractada. Res no va funcionar.

En caure el dia, el mercader va posar com a excusa que en Mateu reclamava el seu carro i va abandonar casa seva. Volia alliberar-se per una estona d’aquell malson d’anades i vingudes apressades. El garbuix d’emocions li oprimia el pit, notava com si li faltés l’aire. Per uns moments va tenir la certesa que la mort vindria a arravatar-li el que més estimava.

L’Elvira i els nens encara no estaven fora de perill, però necessitava pensar que el pitjor ja havia passat. Es va asseure una estona a la porta de casa, com si es volgués convèncer que la dama negra de la falç havia estat vençuda.

Poc després va dirigir d’esma les seves passes fins al carrer Banys Vells on va trencar en direcció al carrer Montcada, però se’n va penedir a l’instant. Li vindria bé caminar una mica. Emparat per la seva capa de llana i el seu barret, que es va entaforar fins a les orelles, va enfilar en direcció a la platja. Potser no era el lloc més segur, però era la seva segona casa.

A partir de la posta de sol tothom es tancava a la vora del foc i la família. Les portes de la muralla protegien dels perills que venien de fora, però en Jaume sabia prou bé que sovint el mal s’amagava dins la ciutat. El mal feia estada en la gent menys afavorida, a qui la gana enterbolia la voluntat, però també tocava de prop els poderosos, enverinats per la cobdícia.

El mercader mirava les clarors trèmules que mostraven les finestres a les cases humils de la Ribera. Qui més qui menys tenia un plat calent a taula i una història per explicar. L’entorn de l’església dels pescadors, que somiava a ser la catedral del mar, ja s’impregnava d’aquella sentor de sal que l’animava a mercadejar a trenc d’alba.

Un somriure va aparèixer tímidament als seus llavis en recordar una vella filadora. Feia tan sols unes quantes setmanes que havia mort i havia estat una de les primeres persones que havia conegut en arribar a la ciutat. Encara la veia asseguda al pedrís, on havia passat els darrers anys de la seva vida. Filava teixits que després venia als mariners i sovint també en regalava als nens que vagaven mig nus o amb parracs pudents. Ella encara anomenava Santa Maria de les Arenes aquella petita església romànica que la gent de mar volia convertir en un nou edifici que rivalitzés amb la catedral de Santa Eulàlia. La llenca de sorra que s’estenia prop dels seus dominis era l’escenari de molts tractes, i maltractes també. La seva Senyora vigilava i protegia els que s’hi aplegaven. A en Jaume el confortava aquesta reflexió en el fer i desfer de cada dia.

Algú batia ous en una casa propera. Aquell soroll rítmic que s’escolava per la finestra el va portar de nou a la seva realitat i li va despertar la gana. Feia hores que no havia menjat. Va sentir que les cames li feien figa. Sovint duia un rosegó de pa en una bossa que penjava del cinturó, però amb les presses l’havia oblidat a sobre de la taula.

Els carrers eren buits i només la faldilla groga d’alguna dona de mal viure posava color al seu pas. En travessar el carrer de l’Espaseria, li va venir a la memòria el seu amic Bernat, el ferrer. L’havia trobat mentre corria en direcció a casa seva alertat per notícies confuses i l’havia deixat amb la paraula a la boca. Ara els cops de martell devien dormir i les espases devien jeure inertes a l’espera del nou dia. Es va aturar a ran de platja. Què li oferiria a ell, la sortida del sol?

El mercader s’havia abandonat als seus pensaments. Si l’Abelard moria, el futur no era possible. Com podria sortir d’aquell forat? Què se’n faria de la promesa que en Dalmau Clarà li havia fet, assegurant-li protecció? Malgrat tot, hauria de tirar endavant. En decidir anar-se’n a l’aventura i abandonar el que tenien ho havia promès a l’Elvira. Ella hi va confiar a ulls clucs i ell... Ell s’havia deixat endur i ara en pagava les conseqüències. Com diria a la seva dona que, malgrat tot, l’estimava? Li faltava valor per mirar-la als ulls. No volia descobrir com el seu secret la feia desgraciada. Aleshores se sentia mesquí i la ràbia li pujava per la gola.

Havia deixat que les llevadores se’n fessin càrrec, potser ni tan sols en Narcís viuria prou per ser testimoni del seu fracàs. Assegut a la sorra, amb la mirada atenta als lladres i fent-se el desentès amb els captaires que s’hi aproximaven, va fer una promesa. No podia distingir l’horitzó. La mar era una massa opaca que rugia amb veu ronca i infatigable, fent-se ressò de la seva consciència. En Jaume va tancar els ulls, els va prémer amb tota la força de què disposava. Aleshores, convocant el seu desig més profund, es va imaginar a bord d’un vaixell camí d’algun país llunyà. Anava ben vestit i carregat de mercaderies que li facilitarien un bon negoci. «Permet que visquin, Senyor, i jo treballaré tan dur com faci falta per fer-los homes de bé! Prometo, solemnement, que si aconsegueixo el meu propòsit aniré a terres d’infidels a alliberar els cristians captius.»

Aquest darrer pensament el va consolar, tal vegada Déu l’escoltaria. Es va fregar les mans entumides pel vent gelat i es va posar de camí. Les seves passes havien recuperat fermesa i la fusta de les soles marcava un ritme més decidit. El carrer Montcada era tan desert com els altres i li sabia greu despertar el criat dels Cervelló. Al cap d’unes quantes hores hi tornaria i faria partícip aquell home de la bona nova: el naixement d’en Narcís, el seu fill. Sí, ho faria així!

A casa seva el plor de l’Abelard esdevenia una trista monodia que s’apagava. Fins i tot la mare d’en Mateu, la qual rarament sortia a la finestra, es va interessar per la criatura.

La Margarida atiava el braser buscant el moment propici per posar paraules a allò que li rondava pel cap des de feia estona.

—Elvira... —va xiuxiuejar, finalment.

—Digue’m —va respondre sense mirar-la.

—Res, no és res. Una bestiesa, suposo.

—Margarida, no sé quin és el nostre pecat, però Déu ens ha enviat un càstig molt sever! Tal vegada mai no hauríem d’haver abandonat casa nostra, potser ens hem mostrat superbes als seus ulls...

—No et reconec, germana meva. Tu sempre has estat una dona valenta, eres tu qui m’infonia valor. Recordes? No et donis per vençuda! Encara no...

Un rastre humit va creuar el rostre de la dona del mercader, que seguia amb el cap cot i amb el seu fill a la falda. Després els seus ulls de color mel, ara enrogits i apagats, van mirar-la com qui busca una carícia amb urgència. De nou va tornar a guaitar el seu fill.

—Se’ns en va, Margarida. Se’ns en va! No entenc per què Déu Nostre Senyor li va retornar la vida per prendre-l’hi ara. Hauria estat millor que mai no s’hagués despertat!

—Potser no...

—Què vols dir? —va demanar, mentre una espurna d’esperança la posava en tensió.

—He pensat que en Narcís no pot mamar perquè no li queden forces, però, i si ho provessis amb l’Abelard? Un cop et pugés la llet tot seria més fàcil.

L’Elvira va serrar les dents i va clavar la mirada en aquell nadó del qual no es podia desprendre.

—T’has tornat boja? Et juro que...

—Espera! Deixa’m parlar.

La dona del mercader va abandonar per uns instants la seva ira i va escoltar el que la seva germana li volia dir.

—Si en Narcís no mama, se’t retirarà la llet. Pensa-hi. No hi perdem res, si ho provem. Qui sap, potser aquest nen és un enviat del cel. És fort, lluita per viure. Si funcionés...

—Porta-me’l!

La Margarida va mussitar unes paraules, com qui resa una breu oració, i va posar-li el nen als braços. Per primer cop la dona del mercader va sentir la tebior de la criatura. Les seves mirades es van creuar un instant fugaç. Si hagués estat capaç de vèncer el sentiment que el petit li provocava, hauria dit que li somreia.

Davant els ulls incrèduls de les dues dones, l’Abelard va abandonar-se al seu pit, on reposava la maneta prima però ferma.

—Lloat sigui Déu! —va exclamar la Margarida, enlairant la mirada al sostre abans d’estrènyer l’escapulari contra el seu pit.

En arribar a casa, en Jaume va trobar els dos nadons dormint plàcidament. Primer es va esverar, atès que gairebé no es movien. Per un moment va pensar que potser...

—Dormen, Jaume. Dormen —es va apressar a dir-li l’Elvira.

Barcelona, otoño de 1321

Cuando Jaume echaba la vista atrás le parecía imposible haber sobrevivido a aquel invierno. El recuerdo lo llenaba de satisfacción. Veía crecer a aquellos chiquillos que ya contaban diez meses y se sentía feliz, a pesar de haberse hartado de trajinar mercancías desde la playa hasta las principales calles de la ciudad. En todo caso, había trabajado duro. Compraba y vendía sacos de algodón, de azúcar y de pescado, incluso de azafrán. También intercambiaba los productos más exóticos, como el gran huevo de avestruz recibido por un servicio y que le había permitido comprar trigo para alimentar a su familia.

Jaume Miravall era respetado por todos y, a pesar de que algunos se reían de su afición a la lectura, lo admiraban en secreto. Dedicaba a los libros el poco tiempo que le quedaba después de sus negocios y ya había visitado en diversas ocasiones a aquel judío recomendado por el señor de los Cervelló.

Hasta muy entrado el otoño no recibió el encargo que esperaba desde el nacimiento de Abelard. Dalmau Clarà, la persona a la cual había encomendado su futuro, quería verlo. Uno de los criados del noble se lo hizo saber con discreción cuando se disponía a iniciar otra jornada agotadora. El corazón le dio un vuelco y dio gracias a Dios en silencio. Después de excusarse ante sus hombres se dirigió hacia la calle Montcada. Cuando

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X