Contingut

Pròleg

Z

X

W

V

U

T

S

R

Q

P

O

N

M

L

K

J

I

H

G

F

E

D

C

B

A

Ilustraciones

Pròleg

P de Pròleg, de Prefaci, de Preàmbul, de Proemi i Principalment de Principi, que és per on es Principien les coses. P que Possiblement en aquesta enciclopèdia sense solta ni volta no hi són tots els que són ni són tots els que hi són. P que, Probablement, se’ns han Passat una Pila de coses que Pensàvem Posar-hi. P que Passen i Pesen els anys, però, com que Posseïm Personalitats Polièdriques, seguim al Peu del canó Passant per escenaris, Patejant Poblacions i Pensant Plans que ens Posin la Pell de gallina. P de Presses per Provar-ho tot i de Paciència per poder Produir-ho Pas a Pas. P de Problemes, de Peloteres, de Polsos, de Pactes, de Pressions i P de totes les Paraules que Prodiguem Per Poder actuar amb Partitures que no diuen ni Piu. P d’aquell Pèndol que de vegades et porta a un Pou Profund i d’altres a un Podi Privilegiat. P de Públic Petant Pavellons, de Pandilla, de Picardia, de Poca Peresa Per Provar Parides Poc Probables. P de Passat, de Present i de Projectes que Porten una P majúscula de Passió. P de ser una Pinya i de ser un Pinyó d’un engranatge Perfecte Propulsat Per Pedals. P de Prenta i Pico Panys de Pida Peatral, que es Piu de Pressa, Però Posta un Punt Pomplir-los. P de Poc Previsibles, com aquest Patracol d’Enciclopèdia que Principiava  Pertinentment pel Principi, Però, un Poc Per Peteneres, Prorromprà per la Porta Posterior, la Z, Pervertint un Abecedari en un Prodigiós «Zetaiequislari».

ZOOM. Un dels nostres recursos artístics: ampliar una part de l’acció per fixar-nos en alguna cosa que en principi és irrellevant. En el mitjà audiovisual és més fàcil perquè l’efecte s’aconsegueix amb un simple canvi de pla (hem estat músics a l’interior d’una jukebox); en teatre és molt més complicat, però, com que nosaltres som tossuts, ho hem aconseguit convertint-nos en boles de billar, en glaçons de gel i segurament en alguna cosa més que ara no recordem.

ZOO 1996. Miniesquetx d’Entretres en el qual en Paco parlava amb totes les seves mascotes, sabatilles de ren incloses, demostrant-nos un cop més aquest do innat que té per comunicar-se amb el món animal, que li ha permès mantenir xerrades amb ànecs, gossos, elefants, granotes, rens, vaques, ovelles, mosques, peixos, cucs, gavines, ocellets, ocellots i fins i tot amb els seus companys.

ZINC. Mineral que es perd amb la suor (i suem molt), de manera que a la nostra dieta no hi falten unes dosis ben generoses de zinc.

XOCOLATA. Matèria primera (a base de cacau) indispensable en el nostre camerino. Sense llet i al 70%.

WHY? Per què tindrem tan poques entrades enciclopèdiques que comencin per W? Bé, una més que la pobra X.

WHISKY, POSAR-SE UN. El voleteig al voltant d’unes ballarines que treballaven amb la Lina Morgan ens va portar a veure els seus espectacles (en plural). En una de les seves comèdies, un actor es retirava al fons de l’escenografia per servir-se un whisky en l’inevitable moble bar; una acció que no necessitava més de deu segons, però que la Lina convertia en un esquetx independent on desplegava tot el seu hilarant repertori de ganyotes i torsions de menisc mentre el (pobre) actor seguia omplint una copa sense fons fins que a ella li venia de gust donar-li la rèplica que l’havia de fer tornar a entrar en acció. «Posar-se un whisky» ha quedat com a sinònim de l’actor que s’enretira a un costat fent veure que el que està passant a l’escenari no va amb ell.

VUIT. El nombre de focus que il·luminaven Manicomic. El 1983, quan la nostra carrera artística prenia embranzida per enlairar-se, vam decidir comprar-nos un equip de llum format per vuit focus Kremer. En aquell moment, una inversió econòmica d’aquestes dimensions va merèixer el desplaçament de tota la companyia a un polígon perdut de Madrid per veure com els nostres diners es transformava en watts.

Aquells vuit focus, es posessin com es posessin, tenien l’estranya virtut d’enlluernar-nos fins a fer-nos plorar.

«VOLS PEUS DE PORC?» Frase ritual d’en Carles a les funcions de tarda (modificable segons el que hagi ingerit) quan nota que el menjar del migdia tendeix a interrompre el procés digestiu.

VOL-RAS 1979. Companyia de gest coetània amb què hem compartit Institut, festivals, teatres i una evolució des del mim més ortodox fins a un teatre gestual que no renuncia a la paraula. Durant tots aquests anys han estat la nostra competència oficial. En l’època del Llantiol vam voler muntar un espectacle plegats, però la cosa no va fructificar. Com nosaltres, van començar sent tres, i com nosaltres, també es van quedar en dos, però no van omplir el forat. Com que tots tres es deien igual —en Joan Sagalés, en Joan Faneca i en Joan Cussó— també se’ls coneixia com Els Joans.

VOCACIONS. En Carles sempre va voler dedicar-se al món del teatre o de la ràdio, encara que per exigències familiars va transigir amb un parell de cursos de Dret. En Joan, que malvivia en un banc, va descobrir el món de la faràndula gràcies als cursos d’expressió corporal, i en Paco, que sempre va voler ser humorista gràfic, va anar amb els companys del seu curs de Belles Arts a dibuixar ballarines a l’Institut del Teatre i només sortir va agafar un fullet per veure com s’ho podia fer per passar més temps en aquell entorn privilegiat.

VIUS. Sovint, veient treballar un actor reconegut a qui se suposa una economia sense sorpreses, el públic es pregunta: «Quina necessitat deu tenir de continuar actuant?» La resposta és ben senzilla: ho fa per sentir-se viu, jove i sense malalties durant el temps que dura la funció.

VISIÓ PERIFÈRICA. Tenir la capacitat de veure globalment l’espai on ets; molt útil per jugar a bàsquet i per als actors, que, sense haver de mirar directament, saben què està passant i, sobretot, què no està passant al seu voltant.

VIS CÒMICA. Qualitat indispensable per ser un còmic dels bons boníssims, que, lamentablement, es té o no es té; el fet de tenir-la no evita estalviar-se qualsevol tipus de preparació actoral, i el fet de no tenir-la obliga a esforçar-se moltíssim per aconseguir arribar a ser només un bon còmic.

2. Pot un humorista no tenir sentit de l’humor? Sí; perquè el sentit de l’humor ha de funcionar en dues direccions: saber donar i saber rebre.

VÍDEOS. Els fem servir per posar al públic en antecedents sobre el tema que volem tractar, perquè una imatge val més que mil paraules, però unes bones parauletes, de tant en tant, t’estalvien un munt de gestos. A Sit, un reportatge d’uns tres minuts informava sobre la trajectòria artística de la família dels Chairwood; a Garrick, un documental explicava ràpidament el mecanisme del riure en el cervell, i a Bits, el mateix tema internàutic justifica l’aparició dels petits vídeos que introdueixen els esquetxos.

Tots aquests vídeos estan molt lluny de ser simplement informatius; a més de la pretesa gràcia del guió, les imatges estan elaborades i reelaborades fins que els tècnics diuen prou, i, tot i així, ens equivoquem. Durant els dos primers anys de Garrick, fins que una espectadora ens ho va comentar, en el vídeo hi havia un error: sobre el cervell, s’hi podia llegir «còrtex prefontal» en lloc del correcte «prefrontal».

La Mariona Omedes (Sit i Garrick) i el Kote Alcayde (Bits) han estat els que (amb una paciència infinita) han posat en imatges tot el que ens ha passat pel cap, que ha estat molt.

VIDAL, ALBERT. Ell és, sens dubte, la nostra primera referència, el nostre veritable mestre. El seu espectacle El bufó ens va descobrir unes tècniques, molt allunyades de tot el que coneixíem, que vam aplicar immediatament a l’esquetx de «L’illa» i que ens van convertir en «mims no ortodoxos» per a la resta del col·lectiu. L’Albert, artista inquiet com cap, va fer un gir inesperat a la seva carrera abandonant la comèdia i internant-se en experiències místiques, molt allunyades de l’àmbit comercial, que el van convertir en un creador «de culte». Serà per respecte al mite, o pel que sigui, però a penes hem parlat amb ell en tots aquests anys.

L’Albert ens va indicar la direcció a seguir en una etapa en què érem molt joves i teníem molts dubtes sobre el camí que havíem de prendre. Desconeixem si en sap res, d’aquesta influència, encara que és probable que li importi ben poc.

VIDA PARTICULAR. Quan, enmig d’una gira, algú té una saturació de Tricicle, diu que té necessitat de «vida particular» i, automàticament i sense demanar més explicacions, se l’exonera de qualsevol compromís.

VICHY. Aigua carbònica que, rebaixada amb aigua sense gas per donar-hi el seu punt just d’agulla, es converteix en la beguda oficial dels àpats de la companyia (vegeu BADOIT).

VICENTE, ANDRÉS 1995. Productor cinematogràfic que va creure que podíem tenir un forat en el món del cine. Amb ell vam sopar, vam dinar, vam parlar de l’Orson Welles i vam fer una pel·lícula (Palace), que en el seu moment, en veure un primer muntatge, va qualificar com «el vídeo de la boda de mi cuñao». Anys més tard ens va proposar donar voltes a una nova versió de La volta al món en vuitanta dies, però els americans se’ns van avançar.

VEU EN OFF. Misteris del món de l’espectacle. Molts dels nostres espectacles comencen amb una veu en off dient alguna cosa suposadament graciosa. Unes vegades el públic riu, d’altres aplaudeix, i d’altres no demostra cap tipus de reacció. A què es deuen aquestes diferències si la veu sempre és la mateixa? És inexplicable, però ens dóna una idea de l’estat en el qual es troba el públic.

La VEU EN OFF ha estat present en tots els nostres espec­tacles. A Exit tots els missatges de l’aeroport tenien el seu gag; a Slastic eren anuncis que promocionaven articles d’esport; a Terrrific, una veu sobrehumana conduïa els personatges per la casa del terror; a Entretres hi havia una línia argumental basada en els pensaments d’un escriptor; a Sit s’explicava tota la trajectòria dels protagonistes a través d’un vídeo, i a Garrick i Bits hi ha bastants esquetxos basats en textos.

2. DOBLADORS. Les veus en off de tots els nostres espectacles estan gravades per professionals del món del doblatge i per en Carles, que no és un professional del món del doblatge, però només perquè no li dóna la gana de ser-ho. Potser ens deixem algú —perdó—, però si la memòria no ens falla aquests són els propietaris de les veus que hem utilitzat: l’Anna Briansó (Exit i Slastic); en Joan Crosas (Terrrific); la Roser Pujol, la Marta Calvó, en Camilo García, en Jesús Ferrer, en Jordi Royo, la Inés Vila (Entretres); en Jordi Brau, l’Antoni Corsellas, la Mercè Montalà (Sit); en Jordi Brau, la Marta Angelat, en Joël Mulachs, en Xavier Casellas (Garrick); en Juan Carlos Bustens, en Joël Mulachs, en Jordi Bosch i en Nico Costello (Bits).

VENT 1991. Esquetx de Terrrific en el qual en Joan i en Carles lluitaven contra un huracà que es desfermava en obrir la porta equivocada. El vent era real i el produïa un ventilador enorme que a l’estiu s’agraïa, però que en ple hivern era l’origen d’uns refredats perennes. Una broma recurrent era tirar cosetes en el flux de l’aire —aigua, arròs, papers...— per facilitar una interpretació més tràgica.

VELCRO. Material sense el qual els nostres famosos canvis ràpids no serien tan ràpids. Altres trucs: cordons de sabates de cinta elàstica, roba que llisqui bé, botons automàtics i, no cal dir-ho, tècnics precisos en els moments adequats.

VARIETY 1985. Revista del show business mundial. La Joana Keiser, la nostra primera descobridora americana, va convèncer el crític destinat a Madrid perquè vingués a veure’ns. Li vam agradar i va publicar una crítica elogiosa. L’endemà, com a les pel·lícules, van començar a trucar productors americans al teatre dient que no firméssim amb ningú fins que no arribessin ells a Espanya. Va ser el principi del primer somni americà. O fou un malson?

VARIACIONS. Una de les nostres preferències: buscar quantes variacions se li poden trobar al mateix gag. Més que una preferència potser és una obsessió.

VALÈNCIA CINEMA. Només havíem actuat una vegada a València, a la Sala Escalante, i encara desconeixíem el potencial cultural i de divertimento que la ciutat posseïa. I llavors vam aterrar al València Cinema, un teatre avui desaparegut que va sacsejar l’adormida vida cultural valenciana. Al capdavant, en Vicenç Vergara i el seu equip. Per allà van passar tots els espectacles interessants d’aquella època efervescent. I allà vam conquerir el públic valencià, i València ens va conquerir a nosaltres. Plaça. Cánovas, l’IVAM, Dúplex, Gargantúa, El Flaco, Francis Montesinos, el Saler, la Guia Túria, Quarela, l’Abi, Metrópolis, els Babel, La Dehesa, els tomàquets del Perelló, Ca Sento, Paquete, el Maipi... i ens deixem mil i un noms, i molts amics i amigues.

VACANCES. Són sagrades i les necessitem perquè el nostre organisme descansi de tanta pallissa, perquè les lesions acumu­lades al llarg de la temporada deixin de ser-ho i, sobretot, per descansar de nosaltres mateixos. Durant les vacances gairebé ni ens truquem; res, el buit i un marc a la taula amb la foto dels altres dos i el lema «No ens oblidis»; però, això sí, al setembre tornem i ens abracem amb tanta alegria i efusivitat que semblem de Comediants.

2. MINIVACANCES. També en fem: per Nadal i Setmana Santa, i són molt atípiques en el món de l’espectacle. Als empresaris de teatres els va costar assumir-les, però a nosaltres ens van molt bé.