Memòria de sang

Enric Calpena

Fragmento

MemoriaSang.html

1851

Part I

El pare es va treure la navalla de dins la camisa, va agafar la síndria i la va obrir d’un sol tall. Sobre la taula de fusta vella i no gaire uniforme va caure un raig de líquid vermellós, mentre la fruita feia un crec com si tingués ossos i s’haguessin trencat amb el tall del ganivet. El pare era molt hàbil amb la navalla i sort en tenien els malfactors del món que era un home de tarannà pacífic, perquè aquella habilitat amb l’acer el podia haver convertit en un home terrible.

—Jo m’hauria d’haver dedicat a fer d’assassí —deia rient sempre que algú s’admirava de com movia la navalla.

—Cada síndria, un malparit menys! —va rematar, com feia després de tallar alguna cosa—. Té, Joanet, un tall...

—No em digueu Joanet, que ja sóc gran! D’aquí no res en faré catorze!

El pare no en va fer cas. Quan els nanos tenen aquesta edat sempre salten per no res, això tothom ho sap. Així i tot, una vegada més, va lamentar que la seva dona ja no hi fos. La Misericòrdia tenia molta mà amb el noi. De seguida, amb poques paraules, amb una mirada, el feia anar per on volia. Però Déu no havia donat mai salut a la pobra dona i els darrers anys havien estat cada cop més tristos. Per a en Ramon Gort, que la seva dona s’anés apagant davant dels seus ulls havia estat una prova molt dura. Per tenir en Joan van trigar anys i entremig la Misericòrdia va avortar, si més no que en Ramon ho sabés, un parell de cops. I, després, no sabia ben bé per què, ja no es va quedar embarassada mai més. Els Gort sempre havien estat molt prolífics, ell mateix havia tingut vuit germans, encara que ara només li’n quedaven quatre, i en Ramon trobava a faltar el soroll d’una casa plena de nanos. A més, el seu passat de soldat i el fet que fos l’únic dels Gort que no vivia a les Garrigues, com la resta de parents, havien contribuït a trencar els lligams amb la família. Quan va morir la Misericòrdia, l’any passat, desembre del 1850, va demanar al capellà de la Pobla de Cérvoles que comuniqués per carta als germans que la seva dona havia mort. No feia gaire havia rebut una altra carta, escrita pel capellà de les Garrigues, que en Joan, que sabia més que ell de lletres, l’hi havia llegit i que li deia, amb unes paraules molt convencionals, que la família sentia molt la pèrdua i que esperaven que Déu tingués la Misericòrdia a la glòria. Requiescat in pace i amén.

—Pare... Pare...

En Ramon va sortir dels pensaments a què l’havia dut l’estirabot del seu fill. La síndria, la calor, l’estiu que estava a punt d’arribar, les oliveres que es veien a través de la finestra, el viatge a Barcelona... Això era la realitat, això era el que ara tocava i l’esperit pràctic i poc donat a les cabòries de l’home el van dur un altre cop al present.

—Què vols? Més síndria? Ves que no et faci mal...

—No, no en vull més, pare... Escolteu..., que marxeu aviat cap a Barcelona? És que enguany és diferent, no? Amb qui em quedaré jo, aniré a casa del senyor Sugranyes? Jo havia pensat...

—Ep, para el carro! Qui t’ha dit que me’n vaig aviat a Barcelona? I, si és veritat, què? Jo faig el que em diuen, com ho has de fer tu, com ho ha de fer tothom!

En Joan es va quedar mut i va abaixar els ulls, i el seu pare, immediatament, es va penedir del que acabava de dir. Per què tenia aquest coi de caràcter? El noi no tenia pas la culpa dels seus problemes. En Ramon va canviar el to després d’aquell silenci.

—Vés al rebost i treu la llauna dels carquinyolis, va, que avui no és diumenge, però com si ho fos, que caram —va dir amb un somriure d’orella a orella.

En Joan, no del tot convençut del canvi d’actitud del pare, es va aixecar de taula i va anar al rebost. La llauna dels carquinyolis era dins la pastera. La va agafar i el contacte fred del metall li va donar forces. En Joan no volia quedarse a cal Sugranyes, se’n volia anar amb el pare a ciutat. A casa dels Sugranyes el tractaven bé, massa bé per al seu gust. El feien menjar, rentarse i vestirse i desvestirse constantment, d’una manera amable però resolutiva, especialment la majordoma, la senyora Lola, i en Joan se sentia embolcallat com un nadó acabat de néixer. No, quedarse a casa dels Sugranyes mentre el pare era a Barcelona no podia ser. A més, Reus era gran, però tothom deia que Barcelona era una altra cosa. Havia de convèncer el pare que se l’endugués amb ell.

Va entrar a la sala decidit, amb la llauna ben agafada entre les dues mans, a punt per parlar amb resolució al pare. Aquest cop ell l’havia d’acompanyar a Barcelona.

—Pare! Jo...

—Saps, Joan —el va tallar el pare—, tens raó, he d’anar a Barcelona d’aquí a uns dies. Amb allò de la malaltia de la mare... Bé, ja ho saps, no vaig poder anarhi l’any passat i encara que hi va anar en Pepet per mi i que va fer el que va poder, en Sugranyes no va quedar content. Li agrada més com negocio jo, li porto tot més endreçat, hi confia més, vaja. A més, jo no m’hi estic més dies del compte; en canvi en Pepet es distreu fàcilment de seguida que veu unes faldilles que passen... Bé, tot plegat, que sí, que hi he d’anar aviat.

En Joan va deixar la llauna sobre la taula i, mentre el pare parlava, la va obrir i en va treure un carquinyoli per rosegarlo.

—Mira, no et prometré res —va dir el pare mentre se li anava il·luminant la cara—, perquè no depèn de mi, però, sempre que en Sugranyes no vulgui venir, o que potser em necessiti per a alguna altra cosa...

El noi va deixar de mastegar el carquinyoli. No, no podia ser el que s’imaginava que el pare estava a punt de deixar anar.

—O que no digui, vés a saber, doncs emporta’t en Pepet o en Blai o algú altre, jo això no ho puc saber, ho entens...? Si fos així, jo no podria fer una altra cosa, perquè, és clar, en Sugranyes és qui mana, i qui mana, mana... Què, què et sembla, el que et dic?

—Però si encara no m’heu dit res, pare! —va mig cridar en Joan, massa excitat per reprimirse.

—Ha, ha, ha! Tens raó, sempre m’empatollo quan he de dir alguna cosa de veres. Doncs, això, que si finalment vaig a Barcelona i puc, et portaré amb mi. A més, hi podríem anar cap al dia de Sant Joan i així celebraríem el teu sant i l’aniversari amb les fogueres, que m’han dit que la nit de Sant Joan a Barcelona és una cosa que s’ha de veure algun cop abans de morir, de bonica que és!

Ser a Barcelona per primer cop el dia de Sant Joan! Aquell dia, encara no faltava ni un mes perquè arribés, faria catorze anys i, al mateix temps, celebraria el sant; fogueres, fira i festa, i amb el pare, la persona que més estimava del món. Sens dubte, seria el dia més feliç de la seva vida. Encara que no ho feia mai, va saltar per abraçar el pare. No va ser gaire tendre, perquè tenia un tros de carquinyoli a la boca, i, mentre l’abraçava i xisclava, anava escopint trossos de pasta seca sobre el pare.

—Apa, ja n’hi ha prou, no te n’alegris tant, que encara no és segur. Mira, surt d’

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos