1851

Part I

El pare es va treure la navalla de dins la camisa, va agafar la síndria i la va obrir d’un sol tall. Sobre la taula de fusta vella i no gaire uniforme va caure un raig de líquid vermellós, mentre la fruita feia un crec com si tingués ossos i s’haguessin trencat amb el tall del ganivet. El pare era molt hàbil amb la navalla i sort en tenien els malfactors del món que era un home de tarannà pacífic, perquè aquella habilitat amb l’acer el podia haver convertit en un home terrible.

—Jo m’hauria d’haver dedicat a fer d’assassí —deia rient sempre que algú s’admirava de com movia la navalla.

—Cada síndria, un malparit menys! —va rematar, com feia després de tallar alguna cosa—. Té, Joanet, un tall...

—No em digueu Joanet, que ja sóc gran! D’aquí no res en faré catorze!

El pare no en va fer cas. Quan els nanos tenen aquesta edat sempre salten per no res, això tothom ho sap. Així i tot, una vegada més, va lamentar que la seva dona ja no hi fos. La Misericòrdia tenia molta mà amb el noi. De seguida, amb poques paraules, amb una mirada, el feia anar per on volia. Però Déu no havia donat mai salut a la pobra dona i els darrers anys havien estat cada cop més tristos. Per a en Ramon Gort, que la seva dona s’anés apagant davant dels seus ulls havia estat una prova molt dura. Per tenir en Joan van trigar anys i entremig la Misericòrdia va avortar, si més no que en Ramon ho sabés, un parell de cops. I, després, no sabia ben bé per què, ja no es va quedar embarassada mai més. Els Gort sempre havien estat molt prolífics, ell mateix havia tingut vuit germans, encara que ara només li’n quedaven quatre, i en Ramon trobava a faltar el soroll d’una casa plena de nanos. A més, el seu passat de soldat i el fet que fos l’únic dels Gort que no vivia a les Garrigues, com la resta de parents, havien contribuït a trencar els lligams amb la família. Quan va morir la Misericòrdia, l’any passat, desembre del 1850, va demanar al capellà de la Pobla de Cérvoles que comuniqués per carta als germans que la seva dona havia mort. No feia gaire havia rebut una altra carta, escrita pel capellà de les Garrigues, que en Joan, que sabia més que ell de lletres, l’hi havia llegit i que li deia, amb unes paraules molt convencionals, que la família sentia molt la pèrdua i que esperaven que Déu tingués la Misericòrdia a la glòria. Requiescat in pace i amén.

—Pare... Pare...

En Ramon va sortir dels pensaments a què l’havia dut l’estirabot del seu fill. La síndria, la calor, l’estiu que estava a punt d’arribar, les oliveres que es veien a través de la finestra, el viatge a Barcelona... Això era la realitat, això era el que ara tocava i l’esperit pràctic i poc donat a les cabòries de l’home el van dur un altre cop al present.

—Què vols? Més síndria? Ves que no et faci mal...

—No, no en vull més, pare... Escolteu..., que marxeu aviat cap a Barcelona? És que enguany és diferent, no? Amb qui em quedaré jo, aniré a casa del senyor Sugranyes? Jo havia pensat...

—Ep, para el carro! Qui t’ha dit que me’n vaig aviat a Barcelona? I, si és veritat, què? Jo faig el que em diuen, com ho has de fer tu, com ho ha de fer tothom!

En Joan es va quedar mut i va abaixar els ulls, i el seu pare, immediatament, es va penedir del que acabava de dir. Per què tenia aquest coi de caràcter? El noi no tenia pas la culpa dels seus problemes. En Ramon va canviar el to després d’aquell silenci.

—Vés al rebost i treu la llauna dels carquinyolis, va, que avui no és diumenge, però com si ho fos, que caram —va dir amb un somriure d’orella a orella.

En Joan, no del tot convençut del canvi d’actitud del pare, es va aixecar de taula i va anar al rebost. La llauna dels carquinyolis era dins la pastera. La va agafar i el contacte fred del metall li va donar forces. En Joan no volia quedarse a cal Sugranyes, se’n volia anar amb el pare a ciutat. A casa dels Sugranyes el tractaven bé, massa bé per al seu gust. El feien menjar, rentarse i vestirse i desvestirse constantment, d’una manera amable però resolutiva, especialment la majordoma, la senyora Lola, i en Joan se sentia embolcallat com un nadó acabat de néixer. No, quedarse a casa dels Sugranyes mentre el pare era a Barcelona no podia ser. A més, Reus era gran, però tothom deia que Barcelona era una altra cosa. Havia de convèncer el pare que se l’endugués amb ell.

Va entrar a la sala decidit, amb la llauna ben agafada entre les dues mans, a punt per parlar amb resolució al pare. Aquest cop ell l’havia d’acompanyar a Barcelona.

—Pare! Jo...

—Saps, Joan —el va tallar el pare—, tens raó, he d’anar a Barcelona d’aquí a uns dies. Amb allò de la malaltia de la mare... Bé, ja ho saps, no vaig poder anarhi l’any passat i encara que hi va anar en Pepet per mi i que va fer el que va poder, en Sugranyes no va quedar content. Li agrada més com negocio jo, li porto tot més endreçat, hi confia més, vaja. A més, jo no m’hi estic més dies del compte; en canvi en Pepet es distreu fàcilment de seguida que veu unes faldilles que passen... Bé, tot plegat, que sí, que hi he d’anar aviat.

En Joan va deixar la llauna sobre la taula i, mentre el pare parlava, la va obrir i en va treure un carquinyoli per rosegarlo.

—Mira, no et prometré res —va dir el pare mentre se li anava il·luminant la cara—, perquè no depèn de mi, però, sempre que en Sugranyes no vulgui venir, o que potser em necessiti per a alguna altra cosa...

El noi va deixar de mastegar el carquinyoli. No, no podia ser el que s’imaginava que el pare estava a punt de deixar anar.

—O que no digui, vés a saber, doncs emporta’t en Pepet o en Blai o algú altre, jo això no ho puc saber, ho entens...? Si fos així, jo no podria fer una altra cosa, perquè, és clar, en Sugranyes és qui mana, i qui mana, mana... Què, què et sembla, el que et dic?

—Però si encara no m’heu dit res, pare! —va mig cridar en Joan, massa excitat per reprimirse.

—Ha, ha, ha! Tens raó, sempre m’empatollo quan he de dir alguna cosa de veres. Doncs, això, que si finalment vaig a Barcelona i puc, et portaré amb mi. A més, hi podríem anar cap al dia de Sant Joan i així celebraríem el teu sant i l’aniversari amb les fogueres, que m’han dit que la nit de Sant Joan a Barcelona és una cosa que s’ha de veure algun cop abans de morir, de bonica que és!

Ser a Barcelona per primer cop el dia de Sant Joan! Aquell dia, encara no faltava ni un mes perquè arribés, faria catorze anys i, al mateix temps, celebraria el sant; fogueres, fira i festa, i amb el pare, la persona que més estimava del món. Sens dubte, seria el dia més feliç de la seva vida. Encara que no ho feia mai, va saltar per abraçar el pare. No va ser gaire tendre, perquè tenia un tros de carquinyoli a la boca, i, mentre l’abraçava i xisclava, anava escopint trossos de pasta seca sobre el pare.

—Apa, ja n’hi ha prou, no te n’alegris tant, que encara no és segur. Mira, surt d’aquí, que ja despararé jo la taula i aprofita per anar a recollir les branques de les oliveres que he podat, les lligues i les portes a cobert. Vinga, noi, espavila!

Potser per primer cop a la seva vida, a en Joan, recollir les branques podades, una feina que li esgarrapava la pell i sempre li esgarrinxava la roba, no li va saber gens de greu.

L’endemà era dijous, i en Ramon Gort, els dijous, anava a passar comptes, deia ell, amb don Victorià Sugranyes. Bé, un moment o altre, en Ramon i l’amo passaven comptes, però, de fet, els dijous, el que feien era parlar de les batalles, tant de les que havien viscut junts com de les que no. En Sugranyes era comandant retirat, i no precisament perquè no li agradés la milícia, sinó perquè l’havien retirat amb la menció poc honorable de «retirat amb el fur criminal, per les seves idees liberals».

—Liberal, jo? Jo el que sóc és honrat, que collons! —deia el comandant, que, en un estrany efecte òptic, quan s’emprenyava, semblava que la barba se li inflava, al mateix temps que els ulls.

En Ramon Gort va conèixer el comandant el 1839, quan en Sugranyes era un tinent de milicians i tots dos van participar en la presa d’Àger, un setge curt que va acabar en un assalt salvatge. Els carlins, que no eren gaires, es van defensar com bèsties i el general liberal, que era un tipus estrany, mig holandès, que es deia Meer, va ordenar un atac frontal sense manies.

—En Prim va estar sublim! Mira que en Meer sempre ens recordava que els que érem oficials no havíem d’anar davant les tropes a la batalla, però això, a en Prim, se li’n fotia! Quan els carlins van fer l’escabetxina de la nostra Legió Belga, en Prim va agafar una colla de soldats i va córrer cap a la bretxa...

En Sugranyes es repetia, què hi farem, i sovint oblidava que entre aquella colla de soldats que van córrer cap al forat que s’havia fet a la muralla, entre trossos de metralla que saltaven i bales que xiulaven al costat de les orelles, hi havia en Ramon Gort. Tot i així, entre ratafia i ratafia, finalment en Ramon va aconseguir parlar del que volia aquella tarda.

—Comandant, com que ara ja toca anar a passar comptes a Barcelona, volia dirvos que enguany ja hi compto d’anar, ara que ja no tinc obligacions a casa...

En Sugranyes va buidar el got d’un glop i va aixecarse a agafar una nova ampolla de la vitrina.

—I tant, i tant, home! Ja hi pensava jo l’altre dia. Deixa en Joanet aquí a casa, no et preocupis que no li faltarà un rosegó de pa. Però amb mi aquest cop no hi comptis, perquè ara, tal com està Barcelona, encara faria alguna desgràcia! A més, si aquí em vigilen els fills de puta del Govern Civil, imagina’t a Barcelona! Emporta’t en Pepet, si vols, perquè t’ajudi.

Mentre parlava, el comandant movia l’ampolla oberta d’un costat a l’altre i anava ruixant la catifa del saló. Quan se’n va adonar, va parar i va començar a omplir el got d’en Ramon.

—Prou, prou, que acabaré gat... No, precisament el que us volia dir és que m’enduré en Joan, el meu fill, si vós hi esteu d’acord... El nano farà catorze anys el dia del seu sant, i així, a més d’ensenyarli a passar comptes amb els magatzems de Barcelona, podem veure junts les fogueres. Després de la mort de la Misericòrdia...

—Que al cel sia!

—Que al cel sia, sí... Doncs, després que es morís, el noi es va quedar pansit i ara sembla que ja es comença a revifar.

—Doncs sí, és una bona idea! Jo a la seva edat ja era a la guerra i no sé si ja havia mort algú...

En Sugranyes es va mig estirar i va mirar cap al sostre, i en Ramon va témer que comencés a explicar una altra batalleta. Per sort, el comandant, després d’un petit silenci, va dir:

—Bona pensada! A més, aquest any vull que aprofitis el viatge i duguis uns saquets de garapinyades per a en Bofarull, i així ens estalviem una tramesa.

—Molt bé, comandant. Quants sacs són? Ho dic per anar amb les someres o, si són molts, pujar a la galera de lloguer cap a Barcelona...

—No, home, no, no agafeu la galera, que no hi arribaríeu mai. I, a més, no són sacs grossos, no sé dirte si són dos o cinc, poca cosa. Agafeu la diligència i així podreu dormir a Barcelona el mateix dia.

—Però si el viatge deu valdre trenta o quaranta rals per persona...

—Misèria i companyia —va rematar, somrient, el comandant Sugranyes.

A en Joan, el viatge li va semblar meravellós. Fins aleshores mai no havia anat més enllà d’Altafulla un cop quan era petit, quan va acompanyar el pare per no se’n recordava quina raó, i, de fet, barrejava el viatge a Altafulla amb uns quants que havia fet a Tarragona. A més, hi havien anat amb un carro lent i incòmode. Però el trajecte amb diligència fins a Barcelona era una altra dimensió del viatge. Feia pocs mesos que havien posat la diligència cap a Barcelona des de Reus, però el negoci ja es veia que era un èxit. En Joan i el seu pare havien agafat uns seients barats, a l’exterior del carro i mirant cap enrere. Normalment ningú no volia aquests seients perquè eren molt incòmodes, amb un banc estret i el respatller molt recte, però en Ramon Gort, sempre espavilat, havia posat els sarrons darrere i la sensació era que anaven recolzats amb coixins. I, per descansar els braços, tenien els tres saquets de garapinyades que portaven de regal per al senyor Bofarull, el magatzemista de Barcelona que comprava totes les collites que produïa can Sugranyes. De tant en tant, amb els sotracs de la carretera, els saquets i els sarrons es desplaçaven, però això no li feia res, a en Joan. A més, ningú més no seia allà i això feia que encara s’hi estigués millor.

Havien sortit a trenc d’alba, entre altres coses perquè el dia s’esperava calorós i valia més aprofitar per avançar les primeres hores amb poc sol. Normalment, els diumenges no hi havia diligències per anar a Barcelona, però com que dimarts era Sant Joan, molts mercaders volien ser a la ciutat per fer negoci aquell dia. El dia de Sant Joan, i també la vigília, els barcelonins sortien al carrer amb ànim de festa i amb la butxaca generosa, cosa que era aprofitada tant pels comerciants honrats com pels carteristes, que feien l’agost. Per això, aquells dies, gent de tot Catalunya es dirigia cap a Barcelona amb l’esperança de guanyarse la vida de la manera que fos.

La diligència es va aturar al Vendrell i tothom va baixar del carro, encara que pocs se’n van allunyar. En Joan va anar a pixar darrere d’una tanca de pedra seca, amb altres viatgers, i, quan va tornar, va veure que el pare, al costat de la diligència, xerrava amb un paio escarransit que duia una gorra grisa i una mena d’abric llarg d’un color indefinit, que feia calor només de veure’l. L’home, quan en Joan s’hi va atansar, li va somriure, i en Joan va poder veureli una boca com no n’havia vist mai cap: totes les dents, totes, eren negroses. De boques podrides, en Joan ja n’havia vist moltes, però mai amb tota la dentadura completa.

—Així que aquest és el teu nano! Molt de gust, xicot —va dir l’home de la boca negra mentre li colpejava l’esquena—. Jo sóc en Feliu, un amic del teu pare del temps de la guerra. Em pots dir Bocanegra, com em diu tothom... Com et dius?

—Joan, senyor...

—Joan, com en Prim! L’hi vas posar per això?

—No, quan va néixer jo no coneixia el general, o sigui que no va ser això. I què, Feliu, què se t’ha perdut a Barcelona? Vas a fer el de sempre o ara ja treballes honradament?

En Feliu va tornar a somriure d’aquella manera tan inquietant i va mirar tots dos Gort de fit a fit.

—Vaig a veure si puc guanyar uns calerons, com tothom, com vosaltres, suposo. Però els temps són complicats per als que treballem sense amo fix... Tu te’n rius, però abans... Puc parlar clar davant del teu fill?

En Ramon va mirar en Joan un moment i, amb una mica de dubte, va dir:

—Endavant! El meu fill ja és tot un home i pot sentir de tot.

El noi es va omplir d’orgull! El seu pare ja el veia gran! En Joan esperava que ara en Feliu expliqués alguna cosa de dones, de donotes, més aviat. El fill del senyor Sugranyes, que tenia uns anys més que en Joan, es vantava d’haver anat a una casa de barrets de Tarragona i d’haver fet de tot amb una noia aragonesa del bordell. Ara probablement en Feliu explicaria alguna cosa semblant. Però, no...

—Mira, noi, el teu pare va tenir molta sort quan va acabar la guerra. No tots els que vam lluitar al costat d’en Sugranyes i d’en Prim vam tenir el camí tan clar encabat. Jo aleshores tenia més o menys la teva edat, només era un vailet, però si arribo a saber què havia de passar, ja t’asseguro que no m’hauria mogut de casa. Vam guanyar, sí, però això explicaho al teu estómac! De les victòries, ningú no en menja. I, a més, per als que havíem fet de soldats amb els cristins, viure a segons quins pobles després de la guerra no era senzill. Jo me’n vaig haver d’anar de la Bisbal perquè tothom és carlí, allà. Ens van cremar la casa, tot... Ma mare ara viu aquí, al Vendrell, a casa d’uns cosins, i jo no em puc ni apropar al meu poble...

En Joan, mentre sentia en Bocanegra parlar de les seves desgràcies, va anar perdent l’interès en el que deia. Havia sentit tota la vida històries semblants a Reus i a gent de Riudoms o de Valls. Res de nou, doncs. A més, el to d’en Bocanegra, volent donar lliçons, no li agradava. Per sort, els mossos de la diligència van cridar els passatgers i tothom es va apressar a tornar al carro.

—Quin bitllet teniu? Jo he hagut d’agafar un seient a fora...

En Feliu va començar a pujar l’escaleta de la diligència i va seure al mateix seient que els Gort, al mig del banc, de fet. En Joan va notar que al seu pare no li feia gens de gràcia aquella casualitat, i més quan el noi va haver de seure a un costat i ell mateix a un altre del Bocanegra.

—Mira que bé, així ens farem companyia —va dir mostrant les dents d’aquella manera tan desagradable.

En Joan es va resignar a fer tot el trajecte del Vendrell a Barcelona amb aquell pesat al costat. Al principi, en Feliu no parava de parlar, sempre d’ell mateix, de les seves sorts i de les seves desgràcies. A mesura que va anar passant el temps, la conversa, gairebé un monòleg, es va anar esmorteint. Ja eren quarts d’onze i el sol picava de valent. La diligència anava fent via i, de tant en tant, havia de deixar passar algun correu o alguns senyors a cavall que també feien el camí ral de Barcelona. Però el més habitual era que els que s’apartaven del camí fossin carros de pagesos i alguns grups d’homes i dones que anaven caminant d’un poble a un altre. El dia no era dolent per viatjar. Havia estat una primavera humida, però ara ja feia un parell de setmanes que no plovia i el resultat era que el camí estava sec, però no s’aixecava gaire pols. En Joan feia estona que només es dedicava a mirar el camí. El seu pare semblava adormit i en Feliu no deia res, ofegat de calor amb l’abric gris que no s’havia tret.

El que tenia era una gana que l’escruixia. Portaven menjar als sarrons: una llonganissa seca, pa, avellanes i fins i tot un tros de formatge que la majordoma dels Sugranyes els havia donat el dia abans quan hi havien anat a acomiadarse. O sigui que, de menjar, no els en faltava. Però tant ell com el pare eren de vida i el fet que en Bocanegra fos allà feia témer a en Joan que haurien de compartir les viandes, i quan un està en edat de créixer, i el menjar del qual es disposa agrada molt, la gana és la principal consellera. En Joan va decidir girarse una mica de costat i menjar d’amagat d’en Bocanegra, aprofitant que se’l veia endormiscat. Va agafar el sarró, se’l va posar a l’altura del pit i, sense fer gaire soroll, va obrirlo procurant no mirarlo. A les palpentes, va trobar la llonganissa, que, per sort, estava tan seca que podia partirne un tros amb una sola mà. De reüll va mirar en Bocanegra. L’home s’estava quiet, amb les mans entrellaçades sobre el pit i amb la gorra llardosa ben encastada al cap. En Joan no es va voler esperar més i, en un gest ràpid, es va ficar el tros de llonganissa a la boca. Mmmm, que bona... El greix lleugerament ranci, la carn salada, la textura flexible a la boca. Després del primer tros en va venir un segon, i un tercer. I un tros de pa i un tall de formatge i avellanes sense closca i amb closca... Al final, totes les precaucions que havia tingut pel que feia a en Bocanegra les va oblidar, tenia massa gana per pensarhi.

—Abans preferiria menjarme els mocs que demanarte alguna cosa, noi...

La veu d’en Bocanegra li va xiuxiuejar a l’orella i un baf pudent que li sortia de la boca el va envoltar. En Joan va girar el cap i es va trobar enganxat a la cara angulosa i mal afaitada de l’antic soldat. Sense pensarho, va apartar bruscament la cara d’en Bocanegra amb un cop de mà.

—Però què fas, desgraciat! —va dir l’home, ara ja cridant, i va aixecar la mà, disposat a clavar un mastegot a en Joan.

Però la mà d’en Feliu es va quedar a l’aire, subjectada pel braç d’en Ramon Gort.

—Què passa aquí? Què coi fas, Feliu? —va bramar el pare.

—Res, res... Que el noi s’ha espantat quan li he parlat, oi, noi?, i ha tingut una mala reacció, i a mi m’ha sortit de tornarm’hi, però tot era sense mala intenció, eh, xiquet, diguesli tu també...

—Sí, sí, no ha sigut res, ha estat un ensurt sense pensar, no us preocupeu, pare...

En Bocanegra va mirar de reüll en Joan i immediatament es va posar a riure i a explicar a en Ramon una història d’un antic company de milícia, mig picant, mig divertida. La història que explicava no tenia solta ni volta, però va tenir l’efecte balsàmic que clarament en Feliu havia buscat, va tranquil·litzar en Ramon Gort i li va fer treure del cap que el seu antic company de batalles havia estat a punt de bufetejar el seu fill. Però en Joan havia vist la vena violenta i malparida d’en Bocanegra i això no ho oblidaria fàcilment.

A mesura que la diligència s’anava apropant a Barcelona, trobaven més i més gent al camí. Per travessar el Llobregat, el camí passava pel pont de Molins de Rei. El pont de pedra sobre el riu era imponent i ample, i, tot i així, la diligència va haver de passar a poc a poc de tanta gent que el recorria tant en una direcció com en l’altra. Hi havia molts pagesos i pageses, sovint amb farcells i amb carros de mà carregats d’hortalisses. Però també va veure soldats a cavall, traginers que portaven cotó cap a l’Alt Llobregat i traginers que portaven cotó teixit cap al port de Barcelona; i fins i tot una colla de nens i nenes que van passar corrent i cridant. Un desgavell de sorolls i olors que el van xocar. Poc després de passar Molins, el pare es va posar dret sobre el banc de la diligència, aprofitant que no es movia gaire i va assenyalar més enllà, cap endavant.

—Allà la tens, Joan: Barcelona!

El sol, que de mica en mica havia anat baixant, ara l’il·luminava de cara i, quan es va girar, va poder veure força bé allò que assenyalava el pare. Al fons, després de força horts, masies i arbres fruiters, s’endevinava una massa urbana, just davant de mar. D’aquell bloc urbà, tan atapeït, es veien sortir llargues columnes de fum que s’anaven dispersant i que hi donaven un aspecte infernal.

—Quant de fum que es fa a Barcelona!

—Sí, noi, allà dins de ciutat tenen moltes fàbriques de cara cap al sud, que és d’on venim. Per això ara et sembla que fumeja —va dir el pare.

En Bocanegra ni s’havia girat i continuava assegut d’esquena a Barcelona. Però no es va estar de fer un comentari:

—El fum, rai. L’olor del carbó de les màquines no és desagradable, un cop t’hi acostumes. El que sí que fa ferum és la gentada. Ja ho veuràs, Joan, el que és la pudor!

En Joan va pensar que li estranyaria molt que Barcelona fes més pudor que la boca d’en Bocanegra, la veritat.

—A tu t’agrada la xocolata, Joan? —va dir, de sobte, en Bocanegra.

—Home, doncs sí. Ara fa temps que no en prenc. La mare... —Tots dos Gort es van mirar als ulls i es van adonar al mateix temps que des que havia mort la Misericòrdia no havien tornat a tastar la xocolata.

—Doncs, Ramon, has de dur el nano a una xocolateria que et diré a Barcelona. Ja veureu quina xocolata que hi fan, allà!

En Bocanegra va començar a tenir un atac de riure del tot exagerat. Només anava repetint amb la boca ben oberta:

—Quina xocolata! Quina xocolata!

De mica en mica, les muralles de Barcelona es van anar fent més avinents. La carretera s’havia anat eixamplant i ara, a més dels horts i els fruiters, hi havia masos al costat del camí, masos oberts que servien tant per allotjar els pagesos i el bestiar com de fondes i abeuradors per als viatgers. I cada cop es veien més soldats, però no com aquells de cavalleria que havien vist a Molins de Rei, no. Eren soldats molt deixats, grupets mal uniformats que seien desvagats al costat de la carretera, amb cadires tretes del nores i que miraven amb poc interès la gent que passava. No era clar què feien exactament tots aquells soldats, sempre en grups de set o deu. Els soldats, com a màxim, caminaven una mica aixecant pols, mentre uns passos més enrere, sota d’algun tendal improvisat, seien un o dos comandaments, tan mal vestits com els seus homes, però amb un posat indiscutible d’autoritat. Això a Reus no es veia mai.

—Pare, què fan tots aquests soldats?

Des de dalt de la diligència, el pare va abaixar la vista cap a un dels grups d’uniformats i els va repassar amb un menysteniment evident.

—Soldats? De qualsevol cosa en dius soldat, tu... Aquests són uns extorquidors, uns escanyapobres. El Govern els ha posat per controlar la gent que passa, però com que pràcticament no els paga res, viuen del que poden robar. Veus aquell? Fixa’t en el sergent...

El pare va assenyalar amb el cap un dels grups de militars, el que tot just estaven passant en aquell moment. El sergent estava assegut sota una figuera i tenia fins i tot una taula davant seu. Sobre la taula es veia una ampolla que podia ser d’anís i un got. L’aspecte de l’home no era precisament gaire edificant. Portava una guerrera verda oberta fins a mig pit i mal embotonada. La roba la duia plena de taques fosques i, fins i tot, s’havia tret una de les botes i el mitjó i probablement s’estava netejant les ungles dels peus amb les ungles de les mans.

—Sí, ja el veig, i...?

—Tu creus que algú així és aquí per defensarte?

En Bocanegra va intervenirhi:

—Doncs una feina així tampoc no estaria tan malament. Tot plegat, tots són iguals. Mani qui mani, sempre necessitarà algú que li faci la feina. Hi ha gent que ha nascut per manar, altres per ajudar aquests a ferho, i la resta del món, a obeir...

En Ramon Gort no parlava mai d’aquests temes, ni davant del seu fill ni de ningú. L’experiència amarga del seu estimat comandant Sugranyes l’havia vacunat. Però no parlarne mai no volia dir que no hi pensés. En Gort odiava aquella corrupció constant, aquell ànim depredador que es podia copsar en la mirada de qualsevol autoritat, i més en aquells temps foscos, en què els reaccionaris ho volien dominar tot. Ell, en contra del que era habitual, no s’havia fet soldat durant la guerra contra els carlins per tenir el menjar assegurat, sinó que ho havia fet per un ideal. Però el que havia vist a la guerra, i no tan sols entre els carlins, l’havia tornat més reservat en aquestes qüestions. Ja no estava tan convençut com quan era jovenet que els tradicionalistes eren unes bèsties ferotges que estaven contra tota llibertat. Havia conegut molts carlins presoners, i, si bé alguns eren uns fanàtics de l’Església sense remei, molts altres eren simplement nois de poble com ell, que només volien defensarse dels que, emparantse en la paraula llibertat, els ho volien fotre tot: la terra, la casa, la vida. I, entre els cristins, el tema de la llibertat tampoc no estava gens clar. Havia conegut molts oficials que anaven a la guerra simplement per enriquirse, que no dubtaven a vendre’s els subministraments de la tropa per tal de guanyar diners, que afusellaven els presoners encara que els haguessin promès un bon tracte si es rendien, simplement pel plaer de veure’ls patir. Només gent com en Sugranyes o, encara que el coneixia menys i no li tenia la mateixa confiança, en Prim, li semblaven que compartien els seus ideals, que eren honestos i lleials. Per això, el comentari d’en Bocanegra el va empipar.

—Però què dius, Feliu? Tu voldries viure de les engrunes que et deixen els qui tallen el bacallà? Passarte la vida pidolant o robant directament la gent?

—Home, vist així... Però també tenint les dones que vulguis, i tenint el respecte de la gent i dos vestits a l’any, amb botes i tot. I poder dur el fusell i l’espasí sense que ningú no et digui res...

—I doncs, què esperes a allistarte? —va dir amb un to sec en Ramon Gort.

—Ara no em convé, ja no m’hi veig, fent aquestes coses. Però ara a Barcelona hi ha moltes oportunitats. És qüestió de conèixer la gent adequada i, casualment... —En Bocanegra va fer una pausa dramàtica i va tornar a somriure sense vergonya de mostrar les dents corcades—. Casualment, en conec un del Govern Civil...

Quan en Ramon Gort va sentir esmentar el Govern Civil, va fer una ganyota. El Govern Civil de Barcelona encara tenia més mala fama que el de Tarragona. El nom de Govern Civil era força nou, però, com tantes altres coses a Espanya, el fet que el nom sonés bé no volia dir que respongués a cap realitat positiva ni tan sols nova. Després de tants anys de capitanies militars, l’aparició dels governs civils havia semblat que representaria una manera de manar més dúctil, més flexible. Però sovint els governadors civils havien resultat encara més salvatges, corruptes i cruels que els governadors militars, cosa que en un cert sentit tenia el seu mèrit.

—I si coneixes algú al lloc correcte, patapam, per art de màgia les portes se t’obren! —va dir en Bocanegra mirant a un costat i a un altre, com si algú els pogués sentir allà dalt de la diligència, amb tot el soroll de grinyols i cruiximents que acompanyava el moviment del carro.

En Jeroni Tarrés va collir la carta que li havien passat i la va ajuntar a les altres dues que tenia a la mà, sense descobrirles. Quan les va tenir ben agrupades, les va agafar amb la mà esquerra i, amb el polze de la mà dreta, les va anar movent lentament per tal que ell i només ell pogués veure quina nova carta li havia arribat. Dos dels altres tres jugadors de la taula on eren asseguts estaven fent gestos molt similars. El quart en discòrdia, un jove de cabells rinxolats i galtes generoses, vestit amb una jaqueta verda de solapes i butxaques negres, va mirar la carta que li arribava, va aixecar la vista amb una mirada triomfal i va somriure lleugerament veient el gest de capteniment dels altres tres jugadors.

Començava a estar avorrit de jugar a la brisca, però encara no era hora de marxar cap a la Rambla, a l’edifici del Govern Civil. El cap polític, en Serra i Monclús, l’havia citat al vespre i, tot i que a la sala de la xocolatera no hi havia finestres, en Tarrés sabia que encara faltava ben bé una hora llarga perquè el sol comencés a fondre’s. Va xuclar el cigar i, entre el fum, va mirar els seus dos companys, tan avorrits com ell de jugar a la brisca amb aquell client imbècil. A la seva dreta tenia l’Agustí Sabatés, a qui en Tarrés havia encarregat de cobrar la protecció de les dones i les alcavotes. Sabatés sempre havia estat hàbil colpejant les dones sense ferlos cap senyal, cosa molt important si es volia tenir la mercaderia en condicions. En Tarrés va fixarse en el bony que li feia la jaqueta. Segur que allà hi duia una porra que es feia ell mateix amb terra i pedres embolicades en un drap lligat. La porra no semblava gaire cosa, però cap dona, cap macarró o cap client mal pagador no l’oblidava mai després d’experimentar els seus efectes. En Sabatés era sempre molt envejat pels nouvinguts a la Ronda d’en Tarrés, perquè les prostitutes sovint volien congraciarse amb ell insistintli que tastés els seus serveis. Però en Tarrés l’havia posat al capdavant d’aquesta branca del negoci perquè sabia que en Sabatés no hi tenia un gran interès. Vivia amb una dona gran que mai havia quedat clar, ni a en Tarrés realment li interessava, com el tenia de satisfet o calmat o frenat o vés a saber què, però en qualsevol cas en Sabatés es mostrava sempre molt fred pels atractius sexuals de les seves protegides.

En Francesc Estop, que estava assegut a l’esquerra d’en Tarrés, era d’una altra mena. Mentre que en Sabatés tenia un aspecte que mai no et faria girar el cap, ni baix ni alt, ni gras ni prim, l’Estop era una persona que no podia passar desapercebuda mai. Alt, morè, fort, amb unes celles molt negres i gruixudes i amb una mandíbula que semblava una cantonada, només per això ja cridava l’atenció. La mirada de l’Estop no era fàcil d’oblidar, tampoc. Tenia l’ull dret de color marró molt fosc, mentre que l’esquerre era blau clar. Aquesta distorsió donava a qui el fitava la sensació que no se sabia quan t’estava mirant ni amb quina intenció. L’ull marró sempre semblava càlid, mentre que el blau provocava calfreds. L’Estop, a qui tothom anomenava «el noi», sabia l’estrany efecte que produïa la seva mirada dual i se n’aprofitava per desconcertar els interlocutors. En Tarrés l’havia conegut a la presó quan hi havia anat a reclutar els components de la seva Ronda. Allà, l’Estop, amb la seva simpatia natural, havia aconseguit entrar i sortir de l’edifici quan volia, simplement pagant un petit suborn als soldats de l’entrada. L’Estop, a més, era prou llest per entendre quin era el seu lloc en qualsevol moment. De seguida que va conèixer en Tarrés, va comprendre que aquell home estava destinat a fer grans coses i per això s’hi va apropar sense cap mena de recança.

Tenia raó pel que feia a en Tarrés. Des de molt petit havia començat a espavilarse, i néixer prop del portal de Sant Antoni t’obligava a avivar l’enginy ben aviat si volies arribar a fer deu anys. En Tarrés havia sabut que la força només tenia sentit si estava al servei de la voluntat. Quan tenia deu anys, i quan ja en feia tres que no sabia res de la seva mare, va aconseguir convèncer en Roc Freginals, potser el lladre més hàbil del Raval, que podia serli útil. En Tarrés procurava rentarse bé, pentinarse al més hàbilment possible i dissimular la roba tronada, i aleshores, amb un aspecte més angelical i amb un farcell de paper embolicat a la mà, simulant que era un regal, es passejava per davant de les cases més riques de Barcelona i, simplement, parava l’orella. Sempre, en un moment o altre, sentia les criades que xerraven o els mossos de quadra que comentaven els seus problemes, o fins i tot alguns senyors que renegaven de la situació política. I amb una informació d’aquí i una altra d’allà, el nen Tarrés anava elaborant un mapa mental de quines eren les rutines d’aquelles mansions, qui hi treballava i a quines hores entrava i sortia. I també, encara que amb menys freqüència, quins béns s’hi guardaven. Aquesta informació era la garantia de la seva supervivència. Quan en Freginals rebia aquells informes tan hàbils captats per aquell nen, aquella casa ja podia donarse per robada.

Amb els anys, en Tarrés, que ja s’havia anat fent gran, va començar a participar directament en els robatoris. Però, encara que era prou hàbil, allò no li agradava, li semblava la part més barroera de la seva feina. A més, en Freginals era brutal i més d’un cop i de dos els plans havien fracassat perquè el lladre havia fet alguna estupidesa. L’estiu era el millor moment per als robatoris, perquè totes les finestres eren obertes i, amb la calor, els carrers s’omplien de gent a tota hora, cosa que dissimulava els sorolls que es poguessin fer en una casa mentre s’hi estava robant. Un dia d’agost, en Tarrés, que no tenia més de catorze anys, va acompanyar en Freginals a fer una feina al carrer de la Cucurulla. En Tarrés havia vigilat tot el dia abans i havia confirmat que el que havia sentit dir a unes criades a les parades d’hortalisses del pla de la Boqueria era cert: els amos havien decidit marxar uns dies a una masia que tenien a Horta per fugir de la calor i de la pudor de la ciutat. La casa l’havien deixat en mans d’un matrimoni de criats que es passaven el dia al carrer i no tornaven fins al vespre, a dormir. Era una oportunitat d’or, perquè la família de la casa, sense ser els més rics del carrer, tenien una pila de diners. Però en Freginals, com ja començava a ser habitual, es va presentar borratxo, i quan en Freginals estava borratxo, tothom del seu voltant patia. Entrar a la casa va ser fàcil, però, des del primer moment, en Freginals va començar a trencarho tot. Mentre en Tarrés regirava calaixos al pis de dalt per veure què hi trobava, en Freginals colpejava com un boig els mobles de la planta noble i renegava amb veu pastosa. El soroll dels mobles que es trencaven probablement va impedir que en Tarrés sentís que la porta del carrer s’obria. De fet, no va saber que el criat i la seva dona havien entrat fins que va sentir els crits de tots tres, la baralla i els cops. No va córrer a ajudar en Freginals, perquè el lladre era prou hàbil per desferse a cops de qui l’hagués sorprès, i en un primer impuls va buscar si hi havia alguna escala que donés al terrat per fugir per dalt. El va aturar el fet que els crits es van apagar i, de seguida, va sentir la veu d’en Freginals que el cridava.

—Jeroni, vine! Vine, collons, vine, mecàgon l’hòstia!

Quan va entrar a la sala, en Tarrés va veure clar que a en Freginals aquell cop la situació se li havia escapat de les mans. A l’entrada hi havia estirat a terra un home amb el cap aixafat, mort, i a qui li sortia sang del nas i de la boca. Al seu costat, una navalla mig oberta que clarament no havia utilitzat. Després, recolzat contra una taula baixa, hi havia en Freginals amb una cama torçada contra natura, blanc de dolor. I, al fons de la sala, una dona grassa, vestida de negre, amb una figureta de bronze encastada al cap, més morta encara que l’home de l’entrada.

—Jeroni, m’has d’ajudar, em sembla que m’he trencat la cama. Aiiiii, malparits!

Potser l’hauria ajudat, però la llengua llarga d’en Freginals va condemnarlo i, potser, va fer canviar per sempre la vida d’en Jeroni Tarrés.

—Jeroni, tu estàs tan compromès com jo! O m’ajudes ara o acabarem tots dos junts escanyats al garrot. Això si no et mato jo abans, fill de puta!

En Tarrés no ho va veure de la mateixa manera. Ell no havia fet res, però això a les autoritats els seria ben bé igual. I el fet que tingués catorze anys podia no ser cap mena d’atenuant, perquè la veritat és que ni ell mateix sabia exactament quants anys tenia i, en tot cas, n’aparentava disset o divuit, ben bé. I, a més, coneixent en Freginals, el més segur era que un dia no gaire llunyà el faria matar per evitar que parlés. Només hi havia una solució, va pensar immediatament en Tarrés.

—Espera, que t’ajudo. T’agafaré per darrere per aixecarte.

Mentre ho deia, es va acotxar i va agafar la navalla oberta de terra. Va passar per darrere de la taula i va respirar fondo.

—Preparat?

—Sí, sí, fesho ja, que no ens podem quedar aquí gaire estona —va dir en Freginals.

—Tens raó... Ara ho faig.

Amb la mà esquerra li va agafar els cabells i, amb un gest ràpid, li va tirar el cap cap enrere, mentre que amb la mà dreta clavava la navalla al coll d’en Freginals i movia el braç d’un costat a un altre. No havia fet mai una cosa així, però la va trobar molt més senzilla del que s’esperava. La navalla va trinxar el coll amb facilitat i només va trobar una mica de resistència a la gola, però l’impuls del braç era tan poderós que, pràcticament, va escapçar el cap d’una banda a l’altra.

El cos d’en Freginals va botar i va caure endavant, amb el cap torçat cap a un costat, mentre un núvol de sang esquitxava la sala. Una petita explosió de sang amb una olor pertorbadora, de carnisseria. En Tarrés, encara amb la navalla a la mà, va saltar enrere per evitar tacarse i, en dos passos, saltant per sobre de l’home mort per en Freginals, va arribar a la porta. Allà es va aturar per comprovar el que ja sabia, que tots tres, els dos homes i la dona, eren morts i ben morts. La dona continuava amb el bust de bronze encastat al cap, i amb l’ull que se li veia, i que no havia quedat destrossat, ben obert, fitantlo sense veure’l. Després hi havia el cos d’en Freginals, que encara s’estremia en algun espasme i que treia sang i més sang pel coll obert i feia una mena de somriure horrorós. I, per últim, el cos de bocaterrosa del criat, ara ruixat amb la sang d’en Freginals. Per comprovar si era mort del tot, va clavar la navalla a l’esquena del criat, i el cos no es va moure. Aleshores en Tarrés va girar l’esquena a l’escena i es va mirar la roba, i, tret de les espardenyes, no es va veure cap taca. Tot i així, va anar a una de les habitacions, va agafar una gibrelleta que hi havia amb aigua i es va rentar curosament les mans i, de passada, va netejar amb una tovallola les taques més evidents de les cintes de les espardenyes. Després va entrar un moment a la sala, on res no s’havia mogut, per tornar a assegurar que res no el lligava a aquella matança. Res de res. Ningú no coneixia els seus tractes amb en Freginals, ningú, i, si era discret, mai ningú no ho sabria.

Va pujar al terrat de la casa i va saltar al terrat del costat i després a l’altre i a l’altre. Quan va trobar una casa de veïns, va entrar a l’escala i va sortir al carrer. Mentre caminava lentament, com desvagat, en Tarrés pensava per primer cop en el que acabava de fer. De fet, cada cop que hi pensava, veia més clar que havia actuat bé. Coneixent en Freginals, molt probablement un cop haguessin pogut sortir de la casa i sempre que un noi ajudant un home amb la cama trencada i amb taques de sang no hagués cridat l’atenció d’algú, el lladre s’hauria regirat contra ell. L’únic testimoni dels assassinats hauria estat ell, en Tarrés, i, en condicions normals no tenia res a fer davant de les males arts d’en Freginals. En Tarrés estava segur que, després d’ajudar en Freginals, aquest l’hauria matat abans que acabés el dia per esborrar el rastre. Per tant, cap remordiment. Però, tot i així, en Tarrés no estava satisfet. No li havia agradat gens matar, ho havia trobat barroer i brut. En la mesura del possible, ell es va prometre que, personalment, no mataria més i buscaria gent que matés per ell.

El crim del carrer de la Cucurulla va ser molt sonat i encara que el fet que en Freginals aparegués amb el coll tallat feia suposar que hi havia un altre assassí, les autoritats no van voler fer gaires escarafalls i van explicar, simplement, que els criats, en defensarse, havien acabat amb la vida del lladre, però que aquest també els havia matat a ells. No s’havia robat res de res, els criats no tenien família, i, si en tenien, era pobra, i els amos de la casa tampoc no van voler remoure el cas. Un de tants crims d’estiu a Barcelona.

Per a en Tarrés, l’assassinat va representar un abans i un després. Es va aplicar a usar molt més la intel·ligència i la manca d’escrúpols que la força bruta, i no li va anar gens malament. Amb vint anys ja s’havia fet un nom en determinats cercles i els seus tentacles tocaven tota la ciutat de manera més o menys discreta. Va entendre que fer de lladre era un negoci molt petit, que robar als poderosos una mica no canviava el fet que els robats eren els que de debò manaven, els que decidien com i de quina manera es robava o es guanyaven diners, que pel que feia al cas era el mateix. I va decidir convertirse ell mateix en poderós.

Ara, quinze anys més tard, havia fet mig camí. S’havia convertit en l’executor de les decisions que es prenien al Govern Civil; de fet, ara era policia. El cap era en Ramon Serra i Monclús, però en Serra era més polític que una altra cosa. Qui manava la Ronda de vigilància, la policia política, de debò era ell. Tant era així que tothom coneixia aquella policia com la Ronda d’en Tarrés i el seu nom provocava calfreds. Bé, a ell no li provocava cap calfred, més aviat li proporcionava una gran satisfacció. El seu nom era temut a tota la ciutat. Ell havia escollit personalment els trenta membres de la Ronda. A la Ronda no hi havia ningú que abans no hagués format part de la seva banda o hagués estat recomanat per algú de confiança. En Sabatés, per exemple, el coneixia de quan es va ficar en el negoci de la prostitució i, en canvi, l’Estop l’havia anat a buscar a la presó, recomanat per un altre membre de la banda, en Pere Altimira, que hi havia tingut tractes.

La Ronda, a canvi de ser la força de xoc de les autoritats, controlava la majoria de negocis bruts que es feien a Barcelona. Sota el domini d’en Tarrés i en Serra, ara Barcelona podia presumir que tenia la proporció més alta de prostitutes del món. De manera directa o indirecta, la Ronda en controlava unes dotze mil, i a Barcelona hi vivien potser cent noranta mil persones. En Tarrés i els seus s’enduien una part dels guanys de totes i cadascuna de les dones. Però no tan sols controlaven les putes, també les grans timbes que es feien a la ciutat pagaven el seu tribut als de la Ronda. I feia temps que el subministrament de rom a Barcelona era l’objecte d’atenció d’en Tarrés, però encara no l’havia aconseguit controlar del tot.

I tot es controlava a través de les xocolateres. En Tarrés, amb un toc d’humor molt estrany en el seu caràcter, havia decidit que un altre dels negocis que controlaria seria el dels establiments on es venia xocolata, encara que, sota el domini de la Ronda, la xocolata no seria l’únic servei que oferirien. Ara, a Barcelona, anar a una xocolatera era sinònim d’anar a una casa de barrets, on es podia gaudir del servei de les prostitutes i on es podia jugar a algun dels jocs que a tot arreu, excepte allà, estaven mal vistos.

—I arrossego els tres tresos, trenta puntets més. He tornat a guanyar! He, he, he... Si en sé, jo, de jugar a la brisca! Jo sí que en sé!

El jove de les galtes havia tornat a guanyar. L’Estop va mirar en Tarrés per demanarli amb els ulls si havia de fer alguna cosa. En Tarrés va moure el cap una mica per indicar que no, que ho deixés estar, i es va aixecar de la taula. Els altres dos membres de la Ronda ho van fer també immediatament. Només el jove es va quedar assegut, una mica desconcertat per aquell final tan brusc de la partida.

—Senyor, nosaltres hem de marxar. Com que la seva victòria ha estat incontestable, i atesa la seva elegància i distinció, aquest establiment s’honora a convidarlo a passar una estona amb una de les nostres empleades més afamades. Si vol passar darrere d’aquelles cortines, de seguida serà atès.

En Tarrés havia après a parlar amb educació quan calia. El jove es va aixecar de la taula arrossegant la cadira i recollint els diners de la partida.

—O sigui... què vol dir? —va mirar l’Estop i en Sabatés, sense comprendre gaire bé què deia aquell home

—Que et convidem a fer un clau —va dir l’Estop mentre li tustava l’esquena.

Finalment ho va entendre i se li va il·luminar la cara.

—Moltes gràcies! Sou un cavaller... Redéu, un clau... Que pot ser rossa? La noia, vull dir.

En Sabatés va parlar:

—No abusis de la teva sort, noi. Passa cap a dins i espera’t allà.

En Tarrés va començar a sortir de seguida que el de les galtes va passar a l’altra sala.

—Noi, tu et quedes aquí, i que aquell no surti fins que no acabi.

—D’acord.

—Sabatés, quina és la puta amb més purgacions que tens ara?

—N’hi ha una en aquesta mateixa xocolatera que he retirat aquest matí. Per mi que té sífilis.

—Enviala a l’imbècil aquest i assegura’t que li enganxa tot el que li hagi d’enganxar. I quan acabi, el fots d’hòsties i l’hi expliques.

—Així es farà.

Mentre en Tarrés anava caminant pel local, tant les putes com els clients que es trobava s’anaven apartant del seu pas. La majoria, perquè el coneixien i sabien qui era i com manava. Els altres, perquè feia olor de problemes d’una hora lluny.

Quan va sortir al carrer amb el seu bastó de puny rodó a la mà, encara era de dia. Va respirar fondo per espolsarse del damunt la ferum dels cigars, el perfum barat i el lleuger tuf de sexe que desprenia la xocolatera. El que ensumar el va deixar ben satisfet, perquè feia olor del que més li agradava a la vida: Barcelona.

—Quina pudor!

En Joan es va tapar la boca i va arrufar el nas. Ara ja a la vista de les muralles, la ciutat de Barcelona es veia envoltada per un fum gris que naixia de moltíssimes xemeneies que hi havia, especialment a la banda sud de la ciutat. Un cop d’aire havia fet arribar la ferum de la ciutat fins a la diligència, que en aquell mom