Agafo la clau del guarda-roba, l’obro i hi deso bossa, jaqueta, polseres, arracades, anells... Ara, res d’això no és important. Em poso, damunt la roba, la bata que he agafat de sobre una pila, per després continuar amb mascareta, gorra i peücs. Tot d’un teixit sense teixir, molt lleuger i quasi transparent, que m’imagino que està esterilitzat. El silenci és esfereïdor. Una quietud trencada per sons greus i aguts d’alarmes que es disparen, de tant en tant, provinents, de ben segur, d’aparells situats més enllà de la porta que roman oberta al meu davant i que ben aviat hauré de travessar. Silencis que frisen, alertes que m’emmudeixen per no estar-hi avesada.

Com marca el protocol, primer em rento les mans amb sabó i després amb alcohol per desinfectar-me la pell. La mateixa que no fa ni quaranta-vuit hores estava en la seva màxima plenitud en donar a llum. Les mans són ara l’única pell visible, a excepció del rostre, quan em disposo, sense més, a travessar el llindar entre dos mons dels quals inexorablement ara ja formo part.

Un cop dins la Unitat de Cures Intensives, el cor, alertat i absolutament desbocat, batega de tal manera que m’apaivaga la respiració. La por és amb mi, res pot aturar-la mentre camino per aquest llarg i ombrívol passadís fins a topar amb la darrera porta que ens separa. No tinc gaire informació, no sé què m’hi trobaré. En obrir-la i alçar la mirada, em corglaço. Un salt al buit em deixa el cos encongit, tremolós i amarat de llàgrimes impossibles de contenir.

Està monitorada, ventilada mecànicament. No hi ha cap part del seu petitet cos que no estigui ple de cables, de vies, fins i tot al cuir cabellut. Sospito que s’enduu el malaurat honor de tenir a la seva disposició la major quantitat d’aparells de la sala. Palplantada al seu costat, refuso seure en una butaca que m’ofereix la infermera. Necessito pair a peu dret l’impacte visual i emocional d’aquest indret al qual no hauria imaginat mai que disposaria de passatge. Instintivament, l’acarono, l’acarono una vegada i una altra. Impotència, dolor, ràbia... Això i més, molt més, se centrifuguen dins meu a una velocitat imparable.

Té els ulls amagats darrere un antifaç negre. Desconec si em pot sentir, si els seus sentits estan adormits per la sedació o altres medicaments que li subministren per bombes a través de les vies que té repartides per tot el seu cos. Però per si el sentit del tacte i l’oïda estiguessin mínimament desperts, li parlo a cau d’orella amb un dit sobre el palmell de la maneta que automàticament es doblega fins a tancar-se completament. Aquest xarrup inesperat té tanta força i emoció sostinguda que m’ennuega.

Confesso que desitjaria tenir un mínim d’intimitat per tal de no haver d’estar exposada a l’esguard i al possible judici d’altres aquí presents. Però no és possible. La sala, diàfana, m’impedeix plorar amb llibertat fins a exhaurir les existències. Així que opto per narrar-li, amb la veu tremolosa, el primer que em ve al cap, el conte de La caputxeta vermella, per després continuar amb cançons de bressol que li cantussejo en el to més baix de què sóc capaç. La infermera, asseguda davant l’ordinador a no més de dues passes, en sentir-me, alça la vista assentint i compartint el meu gest.

Amb tot, però, el món no s’atura i, contrastos de la vida, m’agradin o no, som a les portes de Nadal i alguns de l’equip d’infermeria ho celebren duent barrets de Pare Noel mentre fan les seves tasques. D’altres s’entretenen retolant amb colors vius i alegres sobre unes teles els noms dels nadons i a enganxar-los, amb l’ajuda d’esparadrap, als llençolets. No és el cas de l’Arlet. El seu nom és a la part frontal del bressol, ja que són tants els cables, sondes i vies que l’envolten que és materialment impossible abrigar-la com la majoria amb roba de llit.

Aquesta iniciativa, que d’una manera nímia aporta calidesa a la Unitat de Cures Intensives, ha estat molt ben rebuda per cadascun de nosaltres. «Quina ximplesa», pensaran aquells que no s’han mogut del món d’on provinc, però és que aquí les ximpleries d’allà importen i les coses importants, fora d’aquestes parets, tinc la impressió que majoritàriament poden titllar-se de ximpleries.

Particularitats a banda, les primeres hores de vida de l’Arlet no han estat lògicament com hauria desitjat jo ni la resta de familiars que fan companyia els seus fills. Desconec les causes per les quals aquests pares comparteixen aquest espai, però la morbositat de saber les vicissituds dels altres no se’m desperta i a ells em penso que tampoc. La solidaritat i l’empatia entre nosaltres apareix de manera natural. Una espècie de magnetisme fraternal i recíproc entre persones anònimes, desconegudes, que el destí o la natura, tant se val la causa, ha fet ser aquí, ens uneix. Ningú no em pregunta «Què li passa a l’Arlet?», «Què té?». Cap de nosaltres no vol afegir el més mínim dolor ni provocar una conversa incòmoda o forçada. Un pacte no escrit ni verbalitzat de no-agressió a la intimitat ens manté a cadascú al nostre lloc sense envair l’espai de l’altre. Per a tot hi haurà temps.

—Hola! Sóc el metge resident Sagué. És vostè la mare de l’Arlet?

—Sí.

—Miri, ja tenim l’informe de l’ecografia. La seva filla té els òrgans desplaçats i una cardiopatia greu. En un principi la tindrem en observació, però és força probable que l’hàgim d’operar. Si fos el cas, no s’amoïni que l’avisarem. Per cert, es va fer la prova de l’amniocentesi? —demana.

—Sí. Per què?

—Doncs, si us plau, quan pugui, porti-la. La seva filla té una cara particular.

—Què vol dir?

—Les orelles no estan a l’altura que els correspondria. Si s’hi fixa, estan per sota el nas. A cop d’ull es veu que presenta una morfologia anormal.

—D’acord —responc, amb les pupil·les contretes, assumint com bonament puc tot aquest reguitzell de males notícies.

En sortir de l’hospital, l’aire fred i humit em gela la cara. No, en canvi, la coïssor que guardo a dins després d’haver sentit les paraules del doctor, que, en recordar-les, em fan tremolar els llavis. Fonedissa, amb la moto en marxa, la pressió del casc em serveix d’amagatall per deixar anar aquell plor agut i desconsolat més propi de la infantesa, convertint el casc en el circuit ressonant del deliri, del dolor esmorteït per la fressa del motor. La visera, entel·lada, m’impedeix veure amb nitidesa tot el que es creua al meu davant, però continuo conduint conscient que no m’està permès plorar més. De seguida arribaré a casa i els meus fills em demanaran tota la meva atenció. Els he de somriure, he de procurar ser el que no sóc: una mare feliç.

Prenc aire abans d’obrir el pany i un cop sóc a dins aprofito que els nens estan distrets per buscar aferrissadament fotografies d’ells quan tan sols tenien dies. Les comparo meticulosament i arribo a la conclusió que, entre l’Arlet i els seus germans, no hi trobo cap diferència morfològica. Sóc la seva mare, és cert, però tinc clar que la cara de l’Arlet és tan «particular» com la que tenien ells quan van obrir els ulls per primera vegada. Amb la feina feta, deixo d’obsessionar-me i desvio la meva atenció, tant com puc, en direcció als petits que avui, nit de Nadal, sens dubte requereixen.

No ha estat fàcil. Després de queixes i discussions, d’intentar consensuar sense èxit què preparem al Pare Noel per menjar, m’he donat per vençuda i, al final, no ens hem estat de res. Li hem deixat sobre la taula un bufet lliure de dolç i salat que estic segura que no oblidarà. Trossets de torrons, xocolata, una capsa de galetes que m’han fet encetar, formatge, pernil, un bocí de pa, aigua, vi... en fi, un festival calòric que el Pare Noel, quan entri i vegi el tiberi que li hem deixat per a ell sol, si s’ho menja, dubto que li quedin forces per continuar enfilant-se de balcó en balcó.

Satisfets amb la paradeta, els acompanyo a dormir plegats a l’habitació del més petit. Normalment, dormen separats, cadascú a la seva habitació, però avui és una excepció. Els nervis i l’excitació es passen millor en companyia i jo quasi també ho prefereixo. D’aquesta manera em resulta molt més fàcil assegurar-me que han agafat el son abans de començar a moure paquets amunt i avall.

A casa, ho celebrem tot. Accepto les crítiques estereotipades per aquest fet, però vet aquí que ara, amb aquest darrer cop de timó inesperat, en sóc una acèrrima defensora. A la fi, no passa res si les coses es fan amb mesura. En Marc i jo venim de tradicions familiars oposades. Ell és de dia de Reis, i jo, en canvi, de Pare Noel. Els meus pares van apostar per un criteri més pràctic que no pas tradicional, consideraven que avançar els regals al dia de Nadal era la millor opció per tal que el meu germà i jo poguéssim gaudir més temps de les noves joguines. Ara que sóc mare, m’inclino més pel dia de Reis, però els costums familiars són precisament això, costums que costen de trencar.

Opinions a banda, no cal dir que, gaire animada, no ho estic. Sortosament, com que, segons els comptes, calculàvem que l’Arlet naixeria més o menys per festes, vam ser previsors i des de fa dies tenim tots els regals amagats en diferents racons d’armaris de la casa. Il·lusions, alegries del passat que no s’adiuen amb un present en què tots els paquets em semblen iguals per indiferents. Tots menys un, l’osset de peluix que vaig comprar en una botiga de Gràcia pensant en ella abans que tot canviés de color.

Amb la feina feta, com sigui que ser mare és un títol vitalici, em sumo amb el meu marit a participar en els preparatius. Inflo globus de colors que reparteixo pel saló, deixo monedes de xocolata allà on millor em sembla, omplo el mitjó de llaminadures, redactem la carta del Pare Noel, que, com és costum, els recorda que han de ser bons minyons, i acabem, amb més o menys gràcia, disposant els presents sota l’arbre, esperant que siguin descoberts pels petits l’endemà.

De sobte, la conversa accelerada dels meus fills em desvetlla. Segur que en aquests moments estan intercanviant aquell formigueig a l’estómac que sentia de ben petita. No trigaran gaire a venir a la nostra habitació.

—Mama! Papa! He sentit que el Pare Noel entrava a casa. Ens ha vingut a veure a la nostra habitació! —exclama, excitada, la Carlota quan tot just clareja.

—Jo també! —continua el petit, seguint el fil de la germana.

—Sí? L’has vist? —demano, encara ajaguda al llit.

—No; tenia els ulls tancats, però segur que era ell —continua la Carlota, dreta al meu costat.

—Sí! Era ell! —ratifica el petit.

—Papa, mama, anem a baix a veure si ens ha deixat els regals?

—Anem-hi! —diu el pare, amb un to alegre del tot forçat que només detecto jo.

No hem baixat més de cinc esglaons que se’ls il·lumina la cara. Llaçades, globus, capses de diferents mides i colors sota l’arbre i alguna altra de perduda damunt dels sofàs, esperen. L’expectació per a ells és màxima i aquest instant em desperta una tendresa que per res del món voldria truncar.

Com canvien les coses, en circumstàncies normals, estaríem contagiats de l’alegria reflectida en els seus innocents rostres per la màgia del Nadal, però no és així. En la vida, aquella que m’ha donat una tercera filla, no s’hi pot confiar. El dia que menys t’ho esperes entra a casa posant en perill el més estimat. I la casa s’esfondra i la rajola és un trencadís de petites peces espargides per terra que cal recollir amb l’esperança d’ajuntar-les i refer-la de nou. És així precisament com em sento en aquests moments. Recollint i cercant bocins, presonera pel desencís i l’anhel de ser amb ella. Cap altra cosa no tinc al cap. I, tan aviat com els petits estan abstrets amb les joguines més desitjades i la meva presència passa desapercebuda, marxo disparada cap a l’hospital amb la connivència del pare.

En arribar a l’UCI, tot sembla igual que ahir. Els metges, arran de l’informe emès per la clínica i lliurat a l’hospital el dia que l’Arlet va ingressar, són prudents. Un dels membres de l’equip de cardiologia pediàtrica em comenta que no descarten programar una operació urgent, però, abans de prendre qualsevol decisió, volen fer-li més proves per estar plenament convençuts de l’oportunitat i la conveniència de la intervenció.

Asseguda al seu costat, tinc la sensació que no li faig companyia, sinó que ella me la fa a mi. La necessito; per a mi no hi ha millor regal el dia de Nadal que aquest, i, com que de moment no hi ha novetats des del punt de vista mèdic, aprofito, mentre els seus ulls romanen tancats, per anar assimilant el cop i tot el que l’envolta. Entrades i sortides de metges, proves a l’un, proves a l’altre, cares de circumstàncies, rostres de preocupació, angoixes per una alarma disparada d’algun monitor al qual estan connectats tots i cadascun dels nadons... Un malson compartit que sembla penjat d’un fil, un llançar la moneda a cara o creu. Jo confio en ella i en el propòsit que entenc que té la vida: el de ser viscuda. El contrari seria acceptar que la vida no és més que això, un joc d’atzar en què no­sal­tres no som res més que un munt de monedes esperant a ser escollides.

Al box, hi conviuen uns sis nounats. Arrenglerats a banda i banda, els separa un moble de treball modern i llarg, farcit de calaixos a tots dos costats amb el material meticulosament ordenat i esterilitzat necessari per a la feina dels facultatius. L’espai es divideix en dues zones simètriques, si bé sense impedir-me tenir una panoràmica de tot l’entorn des d’on sóc jo. No hi entra ni un raig de llum. Tot just a la paret oposada a la porta hi ha un finestral des d’on es percep certa claror en hores puntes de sol, però és molt minsa; tant, que només pots distingir el dia de la nit.

Mentre l’Arlet dorm, em fixo en aquella finestra que es dóna la mà amb un mur de ciment construït al davant i em desdic d’acostar-m’hi per poder deixar anar els meus pensaments contemplant una vista agradable de Barcelona, de la qual segur que poden gaudir les plantes superiors d’aquest hospital situat a la part alta de la ciutat. Irremeiablement dono una ullada al meu entorn, no per xafarderia; aquest verb, on sóc, no el coneixem, sinó senzillament perquè és impossible passar-me tantes hores amb l’únic camp de visió de la meva filla. I, en la contemplació d’aquest paisatge, inhalo l’amor que exhalen les mares i els pares asseguts al costat d’incubadores amb cobertors de roba per protegir els nadons de la fressa i de la llum, donant cops d’ull de tant en tant a les pantalles.

En sortir del box per anar a celebrar el dinar de Nadal em creuo, al vestidor, amb la mare que seu justament enfront del bressol de l’Arlet, a la filera de davant.

—Mami, d’ençà que ha entrat l’Arlet a crítics, estic orant per la teva filla.

—Gràcies, no saps com t’ho agraeixo.

Aquest ha estat el meu primer contacte amb una mare d’aquí.

El dinar de Nadal sempre l’hem fet a casa nostra, però aquesta vegada el celebrem a casa de la sogra. Ella, en fer-se càrrec de la situació, s’hi ha ofert sense dubtar-ne. Acostuma a passar, sempre hi està disposat qui té la casa més petita i no té rentaplats. Sort tinc de poder comptar amb els meus fills, en un dia com el d’avui. Ells, aliens a la vida en blanc i negre, em rebran radiants d’alegria, emocionats i excitats. No tan sols per les joguines d’aquest matí, sinó per les que esperen recollir a casa de la iaia quan fem cagar el tió. El tió... Quins maldecaps ens ha donat aquests darrers dies!

Els preparatius previs a les festes nadalenques acostumen a ser estressants per als pares. I el tió, tradició catalana de la qual no en puc escapar, és un element més a tenir en compte. Habitualment el traiem de l’armari dues setmanes abans de Nadal. El posem al forat de sota l’escala i l’abriguem amb una manta per tal que no passi fred. La tradició diu, o almenys així me l’han explicada, que el tió ha de menjar força els dies previs a l’assenyalat, deixar-lo ben tip, si el que volem és que a cops de bastó ens cagui de valent llaminadures, torrons, galetes o petites joguines. Vet aquí la màgia del tió. Un tronc que s’alimenta de nit justament quan la família dorm, i, és clar, la tasca dels nens consisteix a deixar-li preparat cada vespre, abans d’anar-se’n al llit, el tiberi.

Fins aquí, tot sembla controlat, però els maldecaps poden sorgir l’endemà. Tots dos, en Marc i jo, ens llevem d’hora, però, com habitualment sóc la primera a baixar a la cuina a fer el cafè, em toca comprovar si el tió s’ho ha menjat tot i, en cas contrari, reaccionar ràpid per no generar sospites. Avui, sense anar més lluny, en passar pel costat del plat, he topat amb les mandarines que van deixar els nens a l’espera de ser descobertes per una servidora i a corre-cuita he hagut de menjar-me-les, no fos cas que la Carlota —l’Arnau és massa petit— descobrís el descuit.

Ara bé, no sempre la sort ha estat de part meva. Pocs dies abans del part, vaig passar per davant del platet abstreta en les meves preocupacions sense parar atenció al maleït àpat i, és clar, la Carlota em va enxampar fora de joc.

—Mama! El tió no s’ha menjat les mandarines! —em va dir amoïnadíssima.

—Ah, no? —vaig respondre, com qui no vol la cosa, maleint-me i, de passada, guanyant temps per trobar una resposta audaç a aquells ulls negres clavats sobre els meus esperant una explicació urgent i convincent alhora—. Potser tenia mal de panxa —vaig improvisar, mentre ella, fent uns ulls com unes taronges, no es movia del seu costat—. La nit anterior, en lloc de mandarines, li vàreu deixar galetes i xocolata, oi? —Ella va fer que sí amb el cap—. Que no sigui que es va empatxar i per això aquesta nit no ha volgut tastar res. Mira, cuca, aquesta nit provarem de donar-li poma, li anirà bé per a la panxa. Ja veuràs com es trobarà millor. Què et sembla la idea? —vaig proposar-li.

—Sí, poma; però ratllada, mama, que va millor.

—És veritat. Farem el que tu dius: la ratllarem.

Aquella resposta inesperada em va fer somriure. Havia assumit perfectament el rol de mare.

Tan bon punt entro a casa de la mare d’en Marc, la Carlota, en veure’m, demana per l’Arlet. Des del primer moment, els vam explicar que la germana estava malaltona. Havia nascut tan petita que, fins que no creixés, els metges no la deixarien marxar de l’hospital i, com que n’hi havia per a força temps, el papa i la mama havíem de ser amb ella, fer-li companyia, per tal que no estigués soleta. No ho sé, potser els podríem haver donat una justificació millor, però en aquells moments és el que ens va semblar més adequat alhora que comprensible. Reconec que, un cop els ho vaig haver explicat, em vaig alliberar. Necessitava deixar-ho anar com més aviat millor i no haver de mentir o ocultar una situació absolutament anormal per a ells com era i continua essent el fet de no poder veure la germaneta.

Reunits a taula, la frustració que sento per no tenir-la entre nosaltres em cou. Sortosament, ells són el polsim daurat d’alegria i d’innocència imprescindible per poder manegar l’infortuni que desconeixia que em reservava la vida. L’ambient és aparentment distès. Els petits, enfilats a la cadira, acaben de recitar el vers de Nadal que han après a l’escola.

—Brindem? —ens demana la Carlota, amb ganes boges de prendre-hi part.

—És clar! —respon la iaia.

Alcem les copes de cava en silenci i les acostem les unes a les altres fins a sentir el contacte felicitant-nos el Nadal sense més intenció que la d’aparentar normalitat a l’esguard dels nens. Estic perduda; busco terra ferma; la busco a ella entre nosaltres, que és on hauria de ser, i sospito que tots tenim al cap la seva absència, encara que ningú no ho manifesti. És llavors quan la Carlota, sostenint amb el braç alçat la seva copa, contra tot pronòstic, exclama:

—I per l’Arlet!

La seva intervenció afegeix més desgovern al meu ànim. Ja ho diuen: només els nens, embolcallats d’innocència, diuen allò que pensen i caminen sense por quan els adults arronsem les cames.

—Tens tota la raó, per l’Arlet! —exclamo, fent costat a la seva iniciativa, a la qual s’afegeixen tots.

L’aflicció que em corprèn en aquests moments em cou per dins. Si no fos perquè no estem soles, ella i jo, l’aniria a trobar per abraçar-la amb una passió desmesurada fins a deixar-li les galtes humides de tant dolor passat i present acumulat des que el ginecòleg em va dir: «Laia, això no va bé; l’hem de treure.» Procuro estar-me’n tant com puc, però les emocions m’acaben guanyant la partida i em descobreixo davant d’ella amb llàgrimes als ulls per l’efecte de les seves meravelloses paraules.

Per Sant Esteve, els metges comencen a ser més optimistes. Segons els resultats de les darreres exploracions, sembla que el sistema cardiovascular funciona sense ajuda química. I, per si no fos poc, ha començat a respirar parcialment per si sola mitjançant un tub de respiració que li han inserit fins a la tràquea, després de retirar-li la ventilació mecànica. Un petit pas extraordinàriament important que atura la intervenció que tenien programada.

Durant aquests dos dies li han fet nombroses proves: analítiques, gasos, ressonància, electrocardiograma, TAC... I, com un nàufrag dalt del far d’un illot, altra cosa no puc fer que no sigui esperar. Procuro entretenir-la amb contes clàssics, confiant que la meva veu l’apaivagui de les agressions que constantment està rebent el seu cos. «Em sents, Arlet? Sóc jo.»

Ben entrada la tarda, el pediatre m’informa que està responent favorablement a la retirada d’alguns medicaments que fins fa poc li subministraven. Més tard, l’equip de cardiologia em comenta que, segons el darrer ecocardiograma, no sembla que la nena pateixi una cardiopatia greu com inicialment es pensaven, sinó que el que han observat és una petita obstrucció o coartació de l’aorta, fet que podria explicar el retard del seu creixement.

Esperançada pels progressos de l’Arlet, començo a familiaritzar-me amb aquest entorn; amb les pautes del dia a dia i amb les mares i els pares que, com jo, confiem que la medicina torni els nostres fills allà on haurien de ser. Em sorprèn, amb el poc temps que fa que sóc a la Unitat de Cures Intensives, la rapidesa amb què m’he familiaritzat amb tubs, vies, elèctrodes i bombes que acompanyen l’Arlet. Fins a tal punt m’hi he acostumat, que no tan sols han deixat d’espantar-me, sinó que, quan miro la meva filla, només la veig a ella, res més. Qui sap si el meu cervell, en aquest curt espai de temps, ha après a mirar amb el cor.

Infermeres i metges em demanen si tinc intenció de donar llet materna a la nena. Els responc afirmativament. Per fortuna, l’impacte tan sever que he patit no sembla que hagi afectat el meu organisme ni la seva capacitat de produir llet. De totes maneres, no és un tema d’avui per demà. Ara com ara, l’alimentació, la hi subministren directament al torrent sanguini, però, en previsió, les infermeres em recomanen que comenci a treure-me’n i la congeli per més endavant. Els faig cas i, als primers símptomes, el cos sempre avisa, interrompo la guàrdia de la petita per conèixer l’espai expressament habilitat per a les mares: el lactari, situat a l’altre extrem del corredor.

No hi he anat sola. M’hi ha acompanyat una infermera joveneta, que amablement s’ha entretingut a explicar-me tot el protocol que cal seguir. No sembla complicat, però, de totes maneres, m’ha tranquil·litzat veure que hi ha un full informatiu penjat a la paret amb totes les pautes, en cas de dubte.

Aquesta sala, de dimensions m’imagino que suficients, és completament cega. Hi he comptat no més de vuit butaques modernes i en bon estat, ordenadament disposades cap a una mateixa direcció, com si d’una aula es tractés. Criden l’atenció dues màquines força voluminoses damunt d’unes tauletes minúscules situades a dreta i esquerra de l’habitació. La infermera m’explica que són els tirallets que posa a disposició l’hospital per a aquelles mares que ho necessitin. Aquestes màquines, a primera vista, semblen més professionals i potents que els tirallets que pots trobar en qualsevol farmàcia. El meu, per cert, ja té els seus anys. El vaig comprar quan vaig decidir que volia continuar alletant la Carlota en reincorporar-me a la feina després d’exhaurir-se la baixa per maternitat. Des de llavors no recordo haver tornat a fer servir aquest aparell desagradable, ja que, en el cas de l’Arnau, en gaudir d’una baixa més llarga, vaig considerar que ja l’havia alimentat prou temps.

De tot el que m’ha explicat la infermera, no he d’oblidar-me, de cara als dies vinents, de l’advertiment que m’ha fet en cas que faci ús dels aparells de l’hospital. En tenir més potència que els de petit format, és força habitual que, si no tens la previsió de graduar-los abans de posar-los en marxa, arrenquin amb el nivell de potència en què han estat utilitzats la darrera vegada, i el pessic que els mugrons poden endur-se per aquest descuit sembla que pot ser realment dolorós.

En quedar-me sola, poso a prova la meva capacitat d’assimilació de tanta informació en pocs dies. Escullo un pot de vidre d’entre els nombrosos que hi ha esterilitzats sobre el taulell i vaig a trobar un lloc on treure’m la bata ultralleugera. Asseguda, provo d’enroscar el pot amb la boca del tirallet. La succió del meu aparell amb el mugró dins l’embut de plàstic maltracta el silenci que fins ara regnava a la sala. La sensació no és especialment agradable, tot i que puc estar satisfeta en veure que estic emplenant sense problemes l’envàs, que no és poc.

Acabada l’extracció, tal com marca el protocol hospitalari, enganxo al pot una etiqueta adhesiva, on anoto el número de box, el nom, la data i l’hora, per després lliurar-lo a l’auxiliar de l’Arlet, que és l’encarregada de recollir els envasos i guardar-los a la nevera fins que siguin utilitzats per estricte ordre d’antiguitat. De ben segur que aquesta llet l’Arlet no se la prendrà. Una llàstima, em dic.

En arribar a casa, vaig a comprar les bosses per poder congelar la llet a la farmàcia. Congelar la llet! N’havia sentit a parlar, però fer-ho... I, en aquestes circumstàncies, se’m fa estrany. Obrir el calaix del congelador i veure la seva llet sense tenir-la a casa crec que no em serà fàcil.

Recentment incorporada al circuit de l’alletament de l’UCI, debuto inevitablement dins la xarxa social de mares que sovintegen el lactari amb un objectiu comú.

—Hola, ets nova? —em pregunta una noia amb un accent català molt obert, mentre busco un retolador per escriure les dades al potet un cop acabi.

—Sí; fa tres dies que vaig arribar.

—T’han explicat com funciona? —em demana, amb l’aparell apagat mentre es prepara per fer el canvi de pit i continuar.

—Sí, gràcies. Ahir les infermeres m’ho van explicar.

—D’acord —respon.

No ha transcorregut més d’un minut, justament quan intento encaixar la boca de l’envàs amb el tirallet, que se’m torna a dirigir.

—A quin box estàs?

—Al vint-i-quatre.

En sentir la meva resposta, no fa cap mena de comentari. Sospito que no gosa continuar interrogant-me per por de posar el dit a la nafra. No cal ser gaire llesta per entendre que, si ella no està al mateix box que jo, l’únic que hi ha com a crítics, significa que el seu fill o filla està en algun dels boxs de semicrítics i, per tant, la seva situació, en principi, no és de tanta gravetat.

Abstreta en aquest indret, si tanqués els ulls i em limités a sentir el brogit intermitent dels dos aparells en marxa, podria semblar que sóc enmig d’una petita sala de màquines de la qual entrem i sortim fent-la nostra. Però, en canvi, si els obres, t’adones que allò no hi té res a veure. L’enginy i la natura es fonen mostrant, en cada succió, la maternitat escapçada en no poder gaudir del plaer de sentir als mugrons el xarrup incipient d’uns llavis inexperts.

Encara asseguda, amb el pot mig ple, rastrejo les parets fins a topar amb dedicatòries de famílies que agraeixen a l’hospital, amb paraules d’afecte, el tracte rebut. Fotografies, dibuixos de nens que temps enrere van dormir en aquests bressols. Em sembla estimable que aquestes famílies ens acompanyin. Interpreto, en llegir els escrits, que moltes, com ara nosaltres, van

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X