1

—Falta gaire?

La Mara Jensch estava avorrida i de mal humor. El trajecte fins al poblat dels ngati hine se li estava fent etern i encara que, sens dubte, el paisatge era bonic i feia bon temps, ja estava farta de tants manuka, rimu i koromiko, de boscos pluvials i selves de falgueres. Volia tornar a casa, a l’Illa Sud, a Rata Station.

—Un parell de quilòmetres més a tot estirar —va respondre el pare O’Toole, un sacerdot i missioner catòlic que parlava bé el maori i que acompanyava l’expedició com a intèrpret.

—Deixa de rondinar! —va intervenir l’Ida, la mare de la Mara, alhora que acostava la seva petita euga baia al cavall blanc de la seva filla i li dirigia una mirada de retret—. Sembles una nena mal criada.

La Mara va fer una ganyota de disgust. Sabia que aquell comportament irritava els seus pares. Ja feia setmanes que estava empipada. No li agradava en absolut el viatge a l’Illa Nord. Ni compartia la fascinació de la seva mare per les platges extenses i el clima càlid, ni l’interès del seu pare per fer de mediador entre tribus maoris i colons anglesos. La Mara no en veia la necessitat, la seva relació amb els maoris era estupenda. Al cap i a la fi estava enamorada del fill d’un cap tribal.

La noia es va quedar una estona absorta en els seus somiejos, en els quals passejava amb el seu amic Eru per les infinites pastures de les planes de Canterbury. La Mara l’agafava de la mà, li somreia... Abans de partir, fins i tot s’havien fet uns tímids petons. Però un crit horroritzat va arrencar la Mara de les seves fantasies.

—Què ha sigut, això? —El representant del governador, que havia reclutat el pare de la Mara per a aquella missió, escoltava espantat els sons del bosc—. Diria que he vist alguna cosa. És possible que ens estiguin observant?

En Kennard Johnson, un home baixet i grassonet, a qui semblava que li resultava fatigós muntar a cavall durant tantes hores, es va dirigir inquiet cap als dos soldats anglesos que l’acompanyaven com a guàrdia personal. La Mara i el seu pare, en Karl, es van posar a riure quan el van sentir. En cas d’urgència, no haurien pogut fet res. Si la tribu maori a la qual el grup anava a visitar hagués estat disposada a massacrar el senyor Johnson, l’home hauria necessitat almenys un regiment de casaques vermelles per evitar-ho.

El pare O’Toole va moure el cap.

—Deu haver sigut un animal —va tranquil·litzar el funcionari del govern, però el va tornar a alarmar amb les paraules que va pronunciar després—. Vostè no veuria ni sentiria un guerrer maori. De totes maneres, ja som molt a prop del poblat. I, per descomptat, ens estan observant...

El senyor Johnson va adoptar una expressió temorosa. Els pares de la Mara es van mirar significativament. Per a l’Ida i en Karl Jensch visitar tribus maoris era un fet habitual. Si alguna cosa els espantava era, com a molt, alguna reacció irreflexiva dels pakeha, com anomenaven els maoris els colons anglesos de Nova Zelanda. Els pares de la Mara ja tenien experiència en això. Molt poques vegades eren els maoris els causants dels conflictes entre les tribus i els pakeha. Era molt més freqüent que els anglesos descarreguessin la seva por amb algun tret irreflexiu que després tenia males conseqüències en els «salvatges» tatuats.

—Sobretot, conservin la calma —va advertir de nou en Karl als altres membres de l’expedició.

A més dels representants del govern, els acompanyaven dos grangers les queixes dels quals contra els ngati hine havien desencadenat tot aquell embolic. La Mara els contemplava amb el rancor d’una noia a qui han desbaratat els plans. Si no hagués estat per aquells dos ximplets ja faria temps que estaria de tornada a casa. El seu pare volia anar a Rata Station per a l’esquilada i ja tenien reservats els bitllets del vaixell des de Russell, a l’extrem septentrional de l’Illa Nord, cap a Lyttelton Harbour, a l’Illa Sud. En l’últim moment el governador havia demanat a en Karl que solucionés de la millor manera possible el conflicte entre aquells grangers i el cap dels ngati hine. Això ho haurien de fer simplement comparant alguns mapes. En Karl havia pres mides al terreny i havia dibuixat els plànols quan, uns anys abans, el cap Paraone Kawiti havia venut terra per als colons a la Corona.

—Els ngati hine no ens són hostils —va seguir parlant en Karl—. Recordi que ens han convidat ells. El cap està tan interessat com nosaltres a solucionar el problema de manera amistosa. No hi ha cap motiu per estar espantat...

—Jo no n’estic, d’espantat! —el va interrompre un dels grangers—. Al contrari! Són ells els que tenen raons per estar-ho, aquests...

—«Aquests» —va assenyalar l’Ida, la mare de la Mara— tenen segurament uns cinquanta homes armats. Potser només disposen de llances i maces de guerra, però saben com utilitzar-les. Així que seria més assenyat, senyor Simson, no provocar-los...

La Mara va sospirar. Durant les cinc hores que ja feia que cavalcaven havia hagut de sentir tres o quatre converses similars. Al principi, els dos grangers encara havien sigut molt més agressius. Semblaven de l’opinió que, per resoldre el problema, l’expedició era menys efectiva que imposar als natius unes normes severes. Ara que els genets s’acostaven al poblat maori (i els grangers veien que s’havien allunyat de la colònia anglesa), almenys un dels homes estava més calmat. En conjunt, però, l’ambient era tens. Això no va canviar quan el marae va aparèixer davant els seus ulls.

A la Mara li va resultar familiar la visió de l’entrada del poblat adornada amb ornaments de colors i custodiada per figures de déus de talla humana. Però per a algú que ho contemplava per primera vegada podia resultar una imatge intimidadora. Kennard Johnson i els seus homes segur que mai no havien entrat en un marae.

—Que no són hostils? —va preguntar el funcionari, angoixat—. Per a mi tot això no té res d’amistós...

El representant del governador va assenyalar neguitós el comitè de recepció que s’aproximava als genets amb aspecte marcial. També la Mara es va sorprendre i els seus pares es van preocupar. En un marae maori el normal hauria sigut veure nens jugant, i homes i dones fent tranquil·lament les seves tasques quotidianes. Allà, però, només el cap, arrogant i amb posat amenaçador, esperava els blancs davant la filera dels seus guerrers. Portava tatuatges al tors nu i a la cara. La faldilleta de lli endurit i exquisidament treballat encara li donava un aspecte més contundent. De la cintura li penjaven maces de guerra i a la mà sostenia una llança.

—No ens atacaran, oi? —va preguntar un dels dos soldats anglesos.

—No —va respondre el pare O’Toole. El sacerdot, un home alt i prim, que ja no era tan jove, va baixar tranquil·lament del cavall—. Només volen espantar-nos una mica.

Quan els blancs es van aproximar, Paraone Kawiti, ariki dels ngati hine, va aixecar la llança. Els guerrers van començar a donar puntades a terra rítmicament, avançant i retrocedint amb les cames separades, alhora que sacsejaven les llances. A més, van elevar les veus cantant una llòbrega melodia. Com més s’accelerava el moviment, més fort i dur era el seu càntic.

Els homes que estaven al costat del comissionat del governador van buscar les seves armes. Els dos grangers es van protegir darrere dels soldats. El missioner va romandre tranquil.

El pare de la Mara va col·locar el cavall entre els soldats i els guerrers.

—Per l’amor de Déu, no desenfundin les armes! —va increpar, autoritari, als anglesos—. No en facin cas. Esperin.

Ja fos per les paraules furioses d’en Karl o per les tranquil·litzadores del pare O’Toole, la delegació del governador va aconseguir fingir indiferència, encara que en aquells moments tots els guerrers colpejaven amb la llança a terra, feien ganyotes i deixaven anar improperis als «enemics».

La Mara, que a diferència dels seus pares, els grangers i els representants del govern, entenia totes les paraules de la dansa de guerra i de la cançó, va posar els ulls en blanc. Tants escarafalls dels maoris de l’Illa Nord era una pèrdua de temps. La tribu dels ngai tahu, a prop de la qual ella s’havia criat i a la qual pertanyia el seu amic Eru, eludia des de feia temps aquestes demostracions de força a les trobades amb els blancs. Des que la Jane, la mare de l’Eru i una pakeha, s’havia casat amb el cap, la salutació consistia simplement a estrènyer-se les mans. Això simplificava el tracte amb visitants i socis en el treball. La majoria dels pakeha anaven al marae dels ngai tahu per fer-hi negocis. La mare de l’Eru i el seu pare, T’Haitara, es dedicaven amb èxit a la cria d’ovelles i amb la seva ajuda la tribu s’havia fet rica.

—Segons el ritual ara hauríem de ser nosaltres els que... mmm... cantéssim alguna cosa —va murmurar el pare O’Toole, quan els guerrers van acabar—. Forma part de les presentacions mútues, per dir-ho d’alguna manera. Naturalment, la gent d’aquí sap que això no és el normal entre els pakeha. Fingeixen ser molt bel·licosos, però en realitat estan civilitzats del tot. El cap ha ordenat col·locar de nou l’asta de la bandera que Hone Heke va treure fa temps... Déu meu, jo mateix vaig batejar aquest home...

Se suposava que aquestes paraules havien de ser reconfortants. No obstant això, van sonar com si el mateix O’Toole es mostrés sorprès i no menys inquiet davant el fet que Paraone Kawiti recorregués als antics rituals tribals.

La Mara va reflexionar si no es podria abreujar el procés amb una cançó. Si comparar els mapes no els ocupava gaire temps, potser podrien tornar a Russell a la tarda i agafar un vaixell per anar a l’Illa Sud l’endemà mateix. Si contràriament es produïa un enfrontament i els homes discutien durant una eternitat sobre com actuar, mai no se n’anirien d’allà.

La Mara es va enretirar el llarg i fosc cabell que no portava recollit per visitar els maoris, sinó que el duia deixat anar sobre les espatlles com les indígenes. Llavors va avançar uns passos amb tota confiança.

—Cantaré una cançó —es va oferir, traient-se de la butxaca el seu instrument favorit, un petit koauau.

Mentre la contemplaven sorpresos tant els pakeha com aquells guerrers que fins feia poc encara mostraven les dents, es va posar la flauta als llavis i va interpretar una cançó. Després es va posar a cantar: en lloc del marcial crit de guerra, va entonar una melodia gairebé pertorbadora que descrivia el paisatge de les planes de Canterbury. Les extensions sense fi de pastures ondulants, els rius flanquejats per boscos de raupo, les muntanyes cobertes de neu, entre les quals s’amagaven llacs d’aigües clares com el cristall i plens de peixos. La cançó formava part d’un powhiri, la salutació cerimonial d’un marae que, combinat amb cançons i danses amb la indumentària tradicional, servia per aplegar convidats i natius en una unitat. Una tribu nòmada es presentava davant dels seus amfitrions descrivint-los la seva llar. La Mara va cantar la cançó amb senzillesa i naturalitat. Tenia una veu pura de contralt que fascinava tant els músics maoris com la seva professora anglesa particular.

Tampoc aquell dia no va romandre impassible l’auditori. No tan sols el cap i els seus homes van abaixar les armes, sinó que alguna cosa es va moure també en les cases de fusta adornades amb talles que envoltaven la plaça de les assemblees. Una dona de més edat va sortir del wharenui, la casa comunal, seguida d’un grup de noies de l’edat de la Mara. Decidida, va conduir les seves ovelletes davant dels guerrers i els va fer entonar a elles també una cançó. Parlava de les belleses de l’Illa Nord, de les extenses platges de sorra blanca, dels mil colors del mar i dels esperits dels sants arbres kauri, que guardaven els vastos i verds turons.

La Mara va somriure i va esperar que els ngati hine no es prenguessin allò com un pretext per realitzar el powhiri sencer. Podia durar hores. De fet, va ser la dona, sens dubte una de les velles de la tribu, qui hi va posar el punt final amb una cançó. Després es va aproximar a les dues dones del grup dels pakeha. A l’Ida, la més gran, li va oferir la cara per intercanviar l’hongi, la salutació tradicional. Sota la mirada recelosa dels grangers, en Johnson i els soldats, les dones es van aproximar mútuament el nas i el front.

En Karl Jensch i el pare O’Toole feien la impressió de sentir-se alleujats. També la Mara va sospirar més tranquil·la. Per fi les coses semblava que avançaven.

—He portat regals —va anunciar l’Ida—. La meva filla i jo volem quedar-nos amb la tribu mentre els homes aclareixen el malentès. Sempre que hi estigueu d’acord, és clar. No sabem si la baralla per la terra és molt greu.

La Mara va traduir diligent i la dona va assentir. Va respondre a l’Ida que els donaven la benvinguda.

En Karl i l’intèrpret parlaven mentrestant amb el cap. Paraone Kawiti es va expressar al principi amb hostilitat, però després es va mostrar disposat a acceptar el suggeriment d’en Karl i comprovar amb els altres a qui pertanyien realment les parcel·les la propietat de les quals reclamaven tant grangers com maoris.

La vella que acabava de sortir amb les noies i que havia iniciat el tracte pacífic previ es va precipitar diligent a una de les cases. Immediatament després va tornar a sortir amb una còpia del contracte i els mapes que la tribu havia rebut en vendre les seves terres. Tot estava plegat amb cura i era guardat com si fos un objecte sagrat.

La Mara va observar amb enorme interès com en Karl desplegava els documents i els dipositava al costat el seu propi material.

—Puc preguntar-los quines són les parcel·les de la discòrdia, senyor Simson i senyor Carter? —va preguntar dirigint-se als grangers—. Això ens estalviaria temps. Així no hauríem de recórrer a cavall totes les terres.

La Mara esperava que tots dos sabessin llegir els mapes. Per desgràcia, només un, en Peter Carter, va assenyalar de pressa i amb seguretat un territori que es trobava just a la frontera amb la resta de les terres maoris.

—El vaig comprar perquè les meves ovelles hi pasturessin. Però llavors em vaig adonar que les dones maoris hi havien cultivat un camp. I, quan malgrat tot hi vaig portar les ovelles, van aparèixer de sobte uns individus amb llances i mosquets per defensar «la seva terra»!

—Bé —va advertir—. Doncs anem-hi ara mateix. Ariki, vindrà amb nosaltres, oi? I què passa amb les seves terres, senyor Simson?

El gras i rubicund granger es va inclinar cap endavant, però el mapa li va servir de ben poc. En canvi, la dona maori va assenyalar amb el dit un lloc en el paper.

—Aquí. Les terres no són seves, sinó nostres —va declarar en un anglès sorprenentment correcte—. Són dels déus. Hi viuen esperits. No ha de destrossar-les!

—Ja ho sent! —se’n va burlar en Simson—. Ella mateixa diu que no són seves. Així que...

—Aquí estan registrades com a terres maoris —va objectar en Karl amb severitat—. Veu aquesta protuberància al mapa? Es deu referir a aquest lloc. De totes maneres, anirem a veure-ho ara mateix. Anem-hi, ariki, pare O’Toole... Com més aviat hi anem, abans aclarirem aquest assumpte. I vostè, senyor Johnson, deixi per favor clar als senyors Simson i Carter que han d’acceptar les decisions que es prenguin. Tinc el pressentiment que el que ens espera...

En Karl es va dirigir al seu cavall i l’Ida i la Mara el van seguir per agafar de les alforges els regals per a les dones maoris. Petites coses: mocadors de colors, bijuteria barata i un parell de saquets de llavors. No havien pogut transportar en els cavalls regals més pràctics com mantes o estris de cuina. De totes maneres, la Mara es va adonar, en fer un cop d’ull a les dones que sortien de les cases, que tampoc no els necessitaven. Era evident que era una tribu acabalada, el cap devia haver repartit justament el producte de la venda. Les dones i els nens portaven indumentària pakeha, més adequada per al clima neozelandès que les peces de roba de lli tradicionals dels maoris. Moltes portaven creuetes de fusta lligades amb cintes de pell al coll. Substituïen les figuretes de déus que les tribus solien tallar en jade pounamu. Algunes dones s’aproximaven confiades al pare O’Toole, parlaven amb ell i deixaven que les beneís.

—Nosaltres tots cristians! —va declarar una jove a la sorpresa Ida, alhora que es tocava amb orgull la creueta—. Batejats! Missió Kororareka!

—La missió que tenim a Russell existeix des del 1838 —va intervenir complagut el pare O’Toole—. Va ser fundada per pares dominicans i per pares i germanes maristes.

—Són... catòlics? —va confirmar la mare de la Mara una mica vacil·lant.

Ella mateixa havia crescut en una comunitat d’antics luterans molt severa. Sempre li havien parlat dels «papistes» com si fossin anticristos més que germans i germanes en la fe de Jesús.

La Mara mai no s’havia preocupat gaire per les diferències entre les múltiples tendències religioses cristianes. A prop de Rata Station no hi havia cap església, de manera que els nens no podien assistir amb regularitat als serveis religiosos. L’Ida resava amb les seves filles sempre que eren a casa. Quan acompanyava el seu marit de viatge per fer algun amidament topogràfic, la Mara i les seves germanes es quedaven sota l’atenció de la Catherine Rata. L’amiga de l’Ida i «segona mare» de les noies no resava al Déu dels cristians. S’havia criat amb una tribu maori i solia acostar els nens als déus i esperits dels indígenes. A aquesta barreja de creences s’hi sumava una mica d’anglicanisme. La professora particular de la Mara, Miss Foggerty, havia impartit amb fervor, però no amb gran èxit, classes de religió. Les nenes no aguantaven aquesta dona severa i sense sentit de l’humor. Abans de resar al déu de la professora, preferien dirigir-se als esperits amb un parell de malediccions. La Mara i l’Eru haurien estat encantats d’enviar de tornada Miss Foggerty a Anglaterra, però no ho havien aconseguit. La Mara no podia recordava cap pregària que li hagués sigut atesa.

El pare O’Toole va somriure.

—Jo, per la meva part, sóc irlandès, nosaltres som tots catòlics. Però això no crec que sigui tan important aquí. Tant és amb quina tendència religiosa els maoris s’acostin a Déu; el que és decisiu és que nosaltres aconseguim que deixin de ser pagans.

—L’important és no fer-los enfadar —va balbucejar en Karl. També ell volia continuar. Tenia remordiments per haver deixat sols la Cat i el seu amic i soci Chris Fenroy amb l’esquilada de les ovelles—. Vingui ara, pare, ja les comptarà més tard, les seves ovelles.

Els homes es van posar en camí; l’Ida i la Mara es van unir a la jove que acabava d’ensenyar-los la creu. Parlava una mica en anglès i va indicar a l’Ida que ajudés les dones a preparar una gran festa que se celebraria quan es fes fosc. Parlant animadament entre si, van portar moniatos i tubercles de raupo a la plaça de les assemblees per pelar-los i trossejar-los. Altres dones van afegir-hi ocells i peixos que pensaven rostir al foc a l’aire lliure.

L’Ida va agafar amb tota senzillesa el ganivet de pelar i les verdures. La Mara va pensar que la seva mare a penes cridava l’atenció entre el grup de dones. L’Ida Jensch tenia el cabell fosc i llis, i el portava recollit d’una forma natural, però aquell pentinat també el portaven moltes dones maoris. La pell de l’Ida tampoc no era tan clara com abans; el sol de l’Illa Nord la hi havia torrada. Només els seus ulls clars, d’un blau porcellana, la delataven immediatament com una estranya... i, evidentment, també la seva falta de coneixement de l’idioma.

—Mara, he entès bé que pensen fer una festa? —va preguntar a la seva filla—. Em refereixo que... per descomptat són molt amables, però una mica estrany, no? Abans ens han saludat amb un haka de guerra. El cap ha aparegut com si volgués atacar-nos... I just després ens preparen un gran banquet?

La Mara també se n’havia adonat i no estava gens contenta. Una festa els obligaria a pernoctar amb els ngati hine.

—No és una festa per a nosaltres, Mamida —va respondre. Acabava de preguntar-ho a unes noies de la seva mateixa edat—. Fa temps que l’estan preparant. Kawa, l’esposa del cap, està molt inquieta. Aquesta tarda esperen un missioner, o, més ben dit, un reverend. Et Ua Haumene és un maori d’una tribu de la regió de Taranaki. El van educar en una missió de la zona i va estudiar la Bíblia. Després va prestar serveis en altres missions, pot ser que fins i tot hagi sigut ordenat sacerdot. Les noies no ho saben amb exactitud. Ara, en qualsevol cas, és una mena de profeta. Uns déus li han comunicat una cosa important. I avui vol predicar sobre això.

—Però no hi ha nous profetes —va objectar amb severitat l’Ida—. Només Déu, Jesucrist i l’Esperit Sant. Si hi hagués noves revelacions llavors... llavors hauríem de reescriure la Bíblia.

La Mara va arronsar les espatlles i va sospirar.

—Em sembla que l’haurem d’escoltar. Llevat que el papa i el senyor Johnson i aquells grangers no es barallin amb el cap. Sigui com sigui, les dones ja ens han invitat al servei religiós i el pare O’Toole segur que voldrà quedar-s’hi. Encara que aquest Haumene sigui anglicà o una altra cosa.

—Oh, sí, el pare O’Toole, home gran, bon cristià! —va intervenir una jove maori que estava rentant verdura al costat de l’Ida. Semblava molt orgullosa del poc anglès que sabia—. A nosaltres ens ha llegit històries de la Bíblia en la nostra llengua. I ara encara és millor. —La dona semblava molt contenta—. Ara Et Ua Haumene, l’únic profeta maori, escriu una Bíblia pròpia per al seu poble.

2

Els homes van tornar quan a penes havien passat dues hores de la seva marxa. El cap i la vella de la tribu que els havien acompanyat, caminant al costat dels cavalls dels pakeha, semblaven eufòrics; en Kennard Johnson i els seus homes estaven relaxats. Fins i tot el granger Carter es veia satisfet. L’únic que estava furibund era en Simson.

—Ja poden estar segurs que això no quedarà així —va advertir a en Karl i al pare O’Toole per enèsima vegada, segons es deduïa de l’expressió fastiguejada d’aquests—. Acudiré al governador, a la Corona. Anglaterra ha de protegir el dret d’un home.

—A Anglaterra tampoc no podria posar-se a talar els arbres del seu veí —va informar amb acritud en Kennard Johnson—. Bé, allà no l’amenaçarien de matar-lo. En això és cert que el cap tribal ha exagerat una mica...

—Per a la tribu, aquest arbre és sagrat —va intervenir en Karl—. I vostè mateix ho ha vist. Un kauri esplèndid, centenari amb tota certesa, si no mil·lenari!

—D’un valor de centenars o de milers de dòlars! —va exclamar en Simson—. Una fusta òptima, per la qual la gent de Wellington es barallaria. I aquí... Si fins i tot la vella diu que no volen la terra.

Va assenyalar la vella de la tribu que els seguia, caminant serena al costat del cap, i que no es dignava ni a dirigir una mirada a en Simson. I això que segur que entenia almenys una part de la conversa.

—Ella no ho ha dit així —va corregir en Karl—. Naturalment, ella reclama la terra i ho va deixar clar llavors, quan es van vendre les parcel·les. Li he ensenyat el mapa. Però no la reclama per a ella, sinó per als esperits als quals pertany l’arbre. I això ha de ser respectat.

—Em pensava que aquesta gent estava batejada! —En Simson encara no afluixava quan els homes van desmuntar i van lligar els seus cavalls—. Què hi diu vostè, reverend?

La Mara se’ls va acostar. Si el seu pare no desensellava el cavall, hi havia moltes possibilitats que marxessin immediatament. Potser fins i tot podria evitar el servei religiós. Però les seves esperances es van frustrar. En Karl va donar uns copets al cavall al coll i el va alliberar de la sella.

—Pare —el va corregir l’O’Toole, que semblava haver mossegat una llimona—. Dit amb franquesa, sobre tot aquest assumpte, tinc sentiments oposats, senyor Simson. La meva religió m’ordena talar un d’aquells arbres seguint la tradició de sant Bonifaci. És de pagans resar a plantes i animals. El Senyor adverteix que no hem de tenir un altre déu que no sigui Ell. D’altra banda, es tracta d’un arbre molt bonic, un exemple esplèndid de les meravelles del Creador.

—Senyor Simson, no es tracta en absolut del que digui el pare O’Toole —va interrompre en Karl el sermó del sacerdot—. Ni de si és un arbre especial o un faig del sud com n’hi ha a milers. Es tracta únicament de si l’arbre es troba en les seves terres o en les dels seus veïns. I, en aquest cas, és clar que les terres són dels ngati hine. I l’arbre també, per descomptat, així que deixi-ho estar d’una vegada, sisplau.

—I no es pensi que se sortirà amb la seva si, malgrat tot, tala l’arbre —va afegir en Kennard Johnson—. La Corona no emprendrà cap guerra si Paraone Kawiti el massacra per aquesta raó. Hi ha precedents. Recordi el conflicte de Wairau!

En aquella ocasió una colla d’anglesos van perdre la vida quan un membre d’un grup pakeha va disparar a matar contra l’esposa d’un cap maori. El governador després va donar la culpa als colons i havia demanat disculpes als maoris en lloc de venjar la seva gent.

En Simson va marxar a cavall disgustat, mentre que el cap convidava els homes de la comissió a la festa i a escoltar el «Profeta». En Carter s’hi va quedar. La sentència havia sigut positiva per a ell. Quan en Karl va treure una ampolla de whisky de les seves alforges i la va fer circular per celebrar l’acord de pau, va fer un parell de bons tragos. Poc després estava assegut vora el foc amb els soldats anglesos, envoltat d’unes quantes noies maoris que no paraven de riure.

La Mara va veure que les seves esperances d’una partida imminent seguien dissipant-se.

—Significa això que ens quedem a passar la nit aquí? —va preguntar al seu pare, al qual acompanyava per anar a buscar la seva mare.

En Karl va arronsar les espatlles.

—Gairebé diria que sí, Mara. El pare O’Toole està ansiós per sentir aquest predicador i el senyor Johnson es mou com si tot el cos li fes mal. És molt poc probable que avui mateix pugui tornar a muntar a cavall.

La Mara va fer una ganyota.

—Em pensava...

—No puc canviar-ho, Mara —la va interrompre amb una certa impaciència en Karl—. Ja saps que jo també vull anar a Rata Station i per raons més importants que tu, estimada. Tu només vols anar a casa i coquetejar amb l’Eru, i sé per experiència que això només donarà problemes. La Jane defensarà el seu fill amb les ungles si cal.

La Mara va fulminar el seu pare amb la mirada.

—Jo també puc ser molt dolenta si m’ho proposo —va advertir.

En Karl va riure.

—Quan l’Eru i tu sigueu grans, Mara, podràs barallar-te amb la seva mare per ell. O deixar simplement que sigui ell mateix qui decideixi. Però ara acabes de fer quinze anys, i ell, catorze, si ho recordo bé. Així, doncs, haureu d’acceptar els desitjos de la Jane. D’altra banda, la teva mare i jo som de la mateixa opinió que ella. En principi, l’Eru és un noi amable i potser algun dia formareu una bona parella. Però cal esperar un parell d’anys. Per ara sou massa joves. Ah, allà hi ha l’Ida.

En Karl es va reunir amb la seva dona per explicar-li les seves experiències amb els grangers i els maoris. La Mara va reprimir un parell de comentaris àcids sobre el que en Karl havia dit sobre el tema de l’Eru. L’Ida i en Karl no li farien cas. Així que va escoltar amb desgana el que ell explicava.

—En Simson ja pot estar content d’haver sobreviscut al seu intent —va començar en Karl—. Una sacerdotessa el va descobrir en el moment en què es disposava a aixecar la destral per tallar el seu kauri sagrat. La dona va deixar anar un crit estrident que van sentir un parell de guerrers, que de seguida el van aturar. No puc ni imaginar el que hauria passat si hagués aconseguit talar l’arbre!

L’Ida va assentir.

—I l’altre? —va preguntar—. Per què estaven barallats amb el senyor Carter?

En Karl va somriure.

—En aquest cas, l’error era dels maoris. Ja els coneixes, per a ells la terra és de qui la treballa. I com que en Carter ni ha cultivat el prat ni l’ha fet servir de pastura, mentre que una de les dones sí que tenia ganes d’ampliar el seu hort de kumara, doncs es va limitar a sembrar-lo. La dona no entenia per què s’enfadava tant, però ell tampoc no hauria d’haver destrossat el cultiu. Ara hem aclarit la situació i tots s’han posat d’acord. Aquest any la dona podrà acabar de cultivar els seus moniatos i en donarà la meitat al senyor Carter. L’any que ve ja no cultivarà aquesta terra. En el fons només era un malentès. Només tenia por que la tribu continués actuant així.

—Aquest cas almenys s’ha resolt bé.

L’Ida va agafar el seu marit del braç i tots dos es van apropar a les fogueres. La Mara els va seguir. Les dones acabaven de començar a cuinar i rostir el sopar. Pel poblat es va estendre l’aroma del menjar i a la Mara se li va obrir la gana. Però, abans de menjar, calia aguantar el sermó.

Quan va començar lentament a enfosquir, un nen va informar que s’acostaven tres guerrers al poblat.

—Et Ua Haumene! Ja ve!

L’Ida va arrufar el nas.

—Què és aquest home? Guerrer o sacerdot, predicador o profeta?

El pare O’Toole, que s’havia assegut al voltant de la mateixa foguera que l’Ida, la Mara i en Karl, es va encongir d’espatlles.

—No ho sé. No el conec, nosaltres som una missió catòlica. només he sentit a parlar d’ell. I espero que sigui realment un enriquiment per al cristianisme en aquesta terra. Això d’avui amb aquest arbre al qual els maoris veneren... Potser vostès no ho entendran, però per a mi és com... com una bufetada, el fracàs de l’obra de la meva vida. Fa dècades que conec aquesta tribu, he ensenyat els nens i he batejat la gent... I ara això! Potser hauria de tornar a Irlanda.

El missioner semblava deprimit. En Karl li va allargar l’ampolla de whisky.

—No poden acomiadar-se tan fàcilment dels seus déus i esperits —el va consolar—. Potser no és una cosa tan terrible. Que potser no conserven encara a Irlanda, després de milers d’anys de cristianisme, els seus lepitxans? o com es diguin aquells nans per als quals construeixen vostès cabanyes als jardins?

A la cara del religiós s’hi va dibuixar un somriure lleu.

—Es refereix als lepretxaun. I aquelles cabanyes... sospito que els homes de la meva terra ocultaven allà les reserves de whisky perquè les seves dones no les veiessin. Però, bé, si vostè ho veu així...

—Així és probablement com s’ha de veure —va dir en Karl—. Per això, no es disgusti amb aquesta gent. Jo, personalment, trobo molt més escandalosa la conducta d’en Simson, que pensa realment que pot fer el que li vingui de gust amb la tribu i que té el suport de la Corona anglesa.

L’O’Toole va sospirar.

—Sí. Els nostres compatriotes blancs no són tots uns bons cristians. Hi ha ocasions que... bah, no em faci cas, de tant en tant no sento més que fàstic. Els maoris que es bategen després fan el que se’ls passa pel nas... Les guerres sense sentit d’aquests últims anys, perquè un cap tossut i possiblement borratxo trenca l’asta d’una bandera i les autoritats s’ho prenen com si fos un atac personal a la Corona... L’expropiació de terres, de la qual cosa és comprensible que es queixin els indígenes... Gent com aquest Simson... Que aparegui un Jesucrist maori i vulgui fer de mestre em sembla una llum resplendent en la nit fosca. Només espero no tornar a patir una decepció.

Et Ua Haumene era un home de bon veure, de mitjana edat. Tenia una cara ampla i no anava tatuat. Unes arrugues pronunciades s’estenien entre el nas i la boca. El «Profeta» portava barba i sobre els seus ulls foscos i un pèl esquinçats s’arquejaven unes celles espesses. La seva indumentària no corresponia ni a la sotana del sacerdot catòlic ni a l’hàbit negre tradicional del missioner anglicà. Portava la roba d’un maori ben situat —una peça superior teixida amb molta cura i una faldilleta de lli, tot plegat cobert per una valuosa capa, digna d’un cap. Els seus acompanyants anaven vestits amb més senzillesa. Duien la indumentària pròpia dels guerrers. El predicador i els seus homes haurien sigut considerats per qualsevol com un ariki i la seva guàrdia.

El pare O’Toole va contemplar impertèrrit que les dones del poblat corrien encantades a trobar Et Ua Haumene i, devotes, li demanaven la seva benedicció igual com havien fet poc abans amb ell. Els homes es van mantenir a distància, si bé dos vells del poblat i un parent del cap van intercanviar l’hongi amb el predicador. El mateix Paraone no ho va fer: els ariki de les tribus de l’Illa Nord sempre guardaven la distància amb els seus súbdits.

Et Ua Haumene i els seus homes es van asseure complaguts al lloc que els va oferir l’esposa de l’ariki, a la foguera central. Era evident que estaven famolencs després del viatge. El Profeta venia de Taranaki, però cada dos o tres dies predicava en una tribu que els donava allotjament a ell i els seus homes. Era obvi que els ngati hine l’hi oferien de bon grat. Van honrar els seus convidats amb un àpat esplèndid i complicades cerimònies de benvinguda. Mentrestant, l’esposa del cap tribal assenyalava una vegada i una altra el pare O’Toole i altres habitants del poblat mostraven les seves creus a Et Ua. Però aquest no semblava desitjós de conèixer el sacerdot i li va dirigir una salutació a penes perceptible.

—Potser té alguna cosa en contra dels papist... umm... dels catòlics. —L’Ida va mirar de consolar el religiós, ferit per la conducta del predicador—. Es va educar entre anglicans.

El pare O’Toole es va encongir d’espatlles. En Karl li va allargar l’ampolla de whisky i el mossèn la hi va agafar agraït.

A la Mara també li hauria agradat fer-ne un glop. Ja n’estava farta i tornava a avorrir-se. Semblava com si aquell viatge no s’hagués d’acabar mai.

Quan Et Ua Haumene per fi es va aixecar per parlar als presents, ja havia enfosquit. La lluna brillava al cel i la seva claror s’unia a les flames de les fogueres formant un ambient gairebé fantasmagòric. El vent apartava el llarg cabell de la cara del Profeta.

—Sigues benvingut, vent —va començar el seu discurs Et Ua Haumene. En parlar no mirava els seus oients la seva mirada semblava perdre’s al cel—. Saluda el teu missatger!

El pare O’Toole traduïa simultàniament per a en Karl i l’Ida.

—Missatger? —va preguntar l’última.

—Haumene significa «home del vent» —va assenyalar la Mara, alhora que s’aixecava per anar a buscar una mica d’aigua. Això va cridar l’atenció, ja que tots els altres estaven asseguts i quiets, escoltant devotament les paraules d’Et Ua Haumene. Una mirada sense pietat del Profeta la va reprendre.

—Escolta dels meus llavis les paraules de Déu. El vent ens insufla el seu esperit, la bona nova, el nou evangeli, jo ho transmeto als creients!

—Pai Marire! —van recitar els dos homes del Profeta.

—Pai Marire! —va exclamar Et Ua, i els seus oients ho van repetir en cor.

—Significa «en pau», oi? —va preguntar en Karl a la seva filla i al sacerdot.

Tots dos van assentir.

—«Bé i pacífic», exactament —va traduir l’O’Toole—. Així anomenen el seu moviment religiós. O també Hauhau.

—Però i això d’«un nou evangeli»? —va preguntar l’Ida, incrèdula.

El sacerdot va tornar a mostrar-se abatut.

—Us saludo, doncs, poble meu, poble meu elegit...

Et Ua Haumene es va aturar un instant, com si volgués que les seves paraules fessin efecte. L’O’Toole va llançar un sospir suau.

—He vingut fins aquí per reunir-vos a tots —va prosseguir Et Ua— en el seu nom. Per convocar-vos com jo també vaig ser convocat a través del major de tots els caps tribals, a través de T’Ariki Makaera, el comandant dels exèrcits del cel.

—Eh? —va fer en Karl.

—Es refereix a l’arcàngel Miquel —va respondre l’O’Toole, sarcàstic.

—Mireu, sóc un dels vostres, sóc maori, nascut a Taranaki, però els pakeha ens van portar, a la meva mare i a mi, a Kawhia. Jo els vaig servir com un esclau, però no els guardo rancor, ja que va ser per voluntat de Déu que vaig aprendre el seu idioma i la seva escriptura. Vaig estudiar la Bíblia, la paraula de Déu, i em vaig batejar perquè estava segur que la religió dels pakeha podia conduir-me a una vida millor. Però llavors se’m va aparèixer T’Ariki Makaera i em desvelar que jo no havia de ser el conduït, sinó el conductor. Igual com Moisès va alliberar el seu poble de l’esclavitud, també jo he sigut elegit. He de parlar-vos del fill de Déu, Tama-Rura, al qual els pakeha anomenen Jesús, si bé em va ser revelat que aquesta era només una altra manera d’anomenar l’arcàngel Gabriel.

—Aquest home està com un llum —va xiuxiuejar l’Ida.

—Aquest home és perillós —va objectar en Karl.

—I tots ells, tots ells esperen amb la llança i l’espasa a la mà, guiar el seu poble elegit cap a la llibertat.

—Pai Marire! —van cridar els homes, i ho van repetir en veu alta els maoris del poblat.

—Bondat i pau... Encaixen, amb això, les espases? —va preguntar l’Ida.

La Mara va arquejar les celles, resignada, un gest amb el qual li agradava demostrar als adults el que pensava d’ells i de les seves idees.

—Doncs vosaltres no sou lliures, poble elegit! —va advertir el predicador amb veu alta a la multitud—. Compartiu la vostra terra amb els pakeha i sovint penseu que són els vostres amics perquè us donen diners i hi podeu comprar coses. Però de veritat us dic: no us ho donen a canvi de res! S’apropien de la vostra terra, s’apropien de la vostra llengua i també s’apropiaran dels vostres fills!

Les dones van reaccionar amb exclamacions d’horror; un grup d’homes, amb protestes.

—Vosaltres no heu convidat aquestes persones, han vingut simplement per manllevar-vos les vostres terres...

En Karl estava a punt d’intervenir-hi, però, al seu costat, el pare O’Toole ja s’havia posat dret d’un salt.

—Us vam portar també el Déu contra el qual ara blasfemes! —va cridar al predicador.

Et Ua Haumene se’l va mirar.

—Podeu haver sigut la canoa en la qual va arribar l’autèntic déu a Aotearoa —va contestar al missioner—. Però de vegades s’ha de cremar la canoa quan un vol sentir-se en un país com a la seva pròpia llar. Déu encara serà aquí quan faci temps que hàgim expulsat els pakeha de la nostra terra. Quan el vent se’ls hagi emportat! Pai Marire, hau hau!

Desconcertat, el pare O’Toole va tornar a seure al seu lloc al costat de la foguera.

Es va fregar el front mentre els homes als quals havia convertit i batejat invocaven al vent l’esperit de Déu.

En aquell moment, Et Ua Haumene va introduir també el moviment a l’assemblea. Va manar als seus seguidors que aixequessin un pal al qual anomenava niu i que, pel que semblava, havia de simbolitzar la bona nova que portava als maoris. Al voltant d’aquest pal els seus homes es van posar a colpejar el terra amb els peus, gairebé com a les danses de guerra, alhora que animaven els presents que s’unissin a ells. Et Ua Haumene recitava al mateix temps unes paraules estranyes i propagava més principis de la seva religió. Cada vegada eren més els joves habitants del poblat que s’aixecaven i s’unien als guerrers al voltant del niu.

—Hauríem de marxar d’aquí corrents —va advertir en Karl—. Abans que el Profeta comenci per aquest poblat a netejar el país de pakeha. Mara, vés a avisar el senyor Johnson i els casaques vermelles, jo trauré el senyor Carter del deliri de fraternitat amb els seus veïns. No sembla que ningú s’hagi assabentat de res, però els nois tampoc no ens defensaran si un d’ells embogeix. Ida, tu porta el pare O’Toole als cavalls. No sigui que torni a barallar-se amb aquest boig.

La Mara no s’ho va fer dir dues vegades i no tan sols perquè estava ansiosa per anar-se’n d’allí. Ja s’havia fet la idea de passar la nit al marae, no l’atreia la llarga cavalcada a través de la nit. Però l’atmosfera fantasmagòrica, les lúgubres paraules del Profeta i la dansa delirant dels homes al voltant del niu li feien por. Ella considerava els maoris el seu poble. Si es casava amb l’Eru, es convertiria en membre de la tribu dels ngai tahu. Però mai no havia vist així els seus compatriotes. Semblava com si el vent pervers els fes perdre a tots la raó i la saviesa.

El pare O’Toole així ho percebia també. Semblava estar en estat de xoc quan l’Ida el va conduir entre les fogueres, per sort, sense que ningú els molestés. Un parell d’habitants del poblat potser van notar que els pakeha es retiraven, però a qui segur que això no li va passar per alt va ser al cap, que estava assegut en un lloc una mica apartat. No obstant això, Paraone Kawiti va deixar que els blancs marxessin sense dir res. Tampoc no semblava gaire entusiasmat amb el Profeta que estava captivant la seva tribu. Potser sentia el perill que es desprenia d’ell o temia simplement que li tragués el poder sobre el seu poble. Va fer un senyal a penes perceptible al topògraf i va mirar el pare O’Toole amb una expressió que anava entre el menyspreu i la llàstima.

—Afanyi’s! —va advertir en Karl al missioner.

La Mara, que havia ajudat a ensellar els cavalls a en Carter, disgustat per haver de marxar, i als inquiets soldats, va donar al pare O’Toole les regnes del seu ossut bai. Era com si el religiós no es decidís a muntar-lo. Com si li faltessin les forces per fer-ho.

—Vull marxar d’aquí! —va dir la Mara.

—Jo també —va xiuxiuejar l’O’Toole—. Això és... això és irrevocablement la fi. Me’n torno a Galway. Déu protegeixi aquesta terra.

3

—Déu us ha cridat i vosaltres heu seguit la seva crida! —La veu del reverend William Woodcock omplia la petita església de St. Peter’s College. Complaent, l’ardiaca d’Adelaida va fer lliscar la mirada pels vuit joves que estaven alineats davant de l’altar. Els nois aixecaven la vista cap a ell fervorosos i expectants—. I ara repartiu-vos per tot el món i bategeu els pobles en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Ensenyeu-los tot el que jo us he encomanat. I sapigueu que estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món!

—Amén —van ressonar les vuit veus dels missioners acabats d’ordenar i les dels familiars i amics que s’havien reunit per a aquest solemne servei religiós.

L’Australian Church Mission Society sostenia un institut de formació que cada any enviava al món un grapat de joves devots i sòlids creients per convertir els infidels. La majoria d’ells es quedaven al país, ja que l’enorme continent d’Austràlia oferia una àmplia esfera d’acció. Però, de tant en tant, també n’enviaven algun a Nova Zelanda, l’Índia o l’Àfrica.

En William Woodcock aviat assumiria la tasca d’assignar el seu futur camp d’acció als candidats d’aquest any. Va aixecar els braços per beneir els presents quan va ressonar l’últim amén. Els vuit joves van formar fila per sortir cerimoniosament de l’església, mentre a l’òrgan esclatava una melodia i el cor del College entonava un càntic. La majoria dels presents a la cerimònia es van unir al cant. Gairebé tots els aspirants de l’escola missionera procedien de famílies ferventment religioses. Tots coneixien el text i la música dels himnes eclesiàstics habituals.

En Franz Lange va travessar l’església en tercer lloc. Com els seus coreligionaris mantenia el cap cot. Només quan en un dels últims bancs va sentir unes paraules en alemany, va aixecar breument la vista i va veure el seu pare. En Jacob Lange es trobava dignament flanquejat pels germanastres més joves d’en Franz i entonava el càntic en la seva llengua materna. I, en fer-ho, la seva sonora i profunda veu ofegava sense esforç les veus dels seus veïns de banc. No notava que desconcertava els altres cantant en una llengua diferent i, si ho hagués notat, li hauria importat un rave. Per a en Jacob Lange, l’evangeli havia de ser predicat en la llengua de Martí Luter. Considerava les llengües estrangeres un maldecap. Vint anys després d’haver emigrat de Mecklenburg, encara no parlava anglès. Per tant, no havia entès ni una paraula de la cerimònia en la qual en Franz s’havia ordenat sacerdot.

I en Franz tampoc no s’havia atrevit a esperar que el seu pare hi estigués present el dia de la seva ordenació. Si bé l’Australian Church Mission Society procedia de l’antic luteranisme, se la considerava una organització de l’Església anglicana que no interpretava l’Evangeli de manera tan rígida com en Jacob Lange s’esperava. Però per a en Franz no hi havia hagut una altra alternativa: la comunitat alemanya d’Adelaida, a la qual pertanyia la família Lange des que havien immigrat, no disposava de cap seminari. Si en Franz volia continuar la crida de Déu, no li quedava cap altre remei que acudir a St. Peter.

En veure el seu pare i els seus germans —i en pensar en la crida de Déu—, en Franz va sentir una mica de remordiment. Mai no ho hauria confessat a ningú, però la vocació de convertir-se en predicador no era l’únic que l’allunyava de la granja de la colònia alemanya d’Hahndorf. De fet, en Franz estava simplement fart del monòton i dur treball als camps, que interrompia exclusivament per anar al servei religiós o a resar. Des de petit havia sigut de complexió feble. En la seva infància patia sovint refredats. Ni el clima de Mecklenburg ni el de l’Illa Sud de Nova Zelanda, on havia viscut la família d’en Jacob Lange al principi, eren adequats per a la seva constitució. La calidesa d’Austràlia li provava més, però l’esforç que exigia fer cultivable la nova terra no havia contribuït a millorar la seva salut. En Jacob Lange havia exigit al fill menor del seu primer matrimoni una entrega total al treball. En arribar a Austràlia, el va enviar, llavors un nen de deu anys, a l’escola alemanya, però a les tardes el feia treballar fins que el noi acabava rendit.

«Només perquè no se t’acudeixi fer cap beneiteria!» En Franz havia sentit aquesta frase un munt de vegades durant la seva adolescència. I en cada ocasió tornava a renéixer el rancor cap als germans que havien escapat de manera més o menys autònoma de l’autoritat paterna. Tant el germà d’en Franz, l’Anton, com la seva germana Elsbeth, se n’havien anat sense rebre la benedicció paterna. Tots dos devien viure en algun lloc de Nova Zelanda, però en Jacob Lange no tenia cap contacte amb ells i no mostrava cap interès per localitzar-los. En Lange i la seva segona esposa, l’Anna, només mantenien de tant en tant correspondència amb la filla gran, l’Ida, si bé les cartes tampoc no deien gran cosa. L’Ida s’havia casat a Nova Zelanda amb un membre de la comunitat de l’antiga Església luterana i havia enviudat després de manera una mica tèrbola. De seguida havia tornat a casar-se, pel que en Franz havia entès, amb un home que el seu pare no aprovava.

En Franz i els altres joves missioners van sortir en aquell moment per la porta de l’església i van esperar a fora les seves famílies.

Els Lange estaven entre els primers que van sortir a la clara llum del sol hivernal australià. En Franz va intentar esbossar un somriure i va atansar les dues mans al seu pare i a la seva madrastra. L’Anna i les seves tres filles tornaven a reunir-se en aquell moment amb el seu marit i els dos fills. A l’església els homes i les dones seien en llocs estrictament separats. Ella, almenys, va respondre a la cordial expressió del seu fillastre. Una mica avergonyida, li va somriure per sota de la capota.

Com que ningú no prenia la paraula, en Franz es va esforçar per rebre’ls amb una sincera salutació.

—Pare, mare! No sabeu com m’alegra que hàgiu vingut!

En Franz esperava que el seu pare potser l’abracés. Però en Jacob Lange es va quedar palplantat davant d’ell.

—Ara a l’hivern no hi ha tanta feina a la granja —va balbucejar.

L’Anna Lange va mirar el seu marit i va moure, tolerant, el cap. Després es va aproximar al seu fillastre i li va agafar les mans.

—El teu pare està molt orgullós de tu! —va afirmar.

També l’Anna parlava en alemany, però almenys podia fer-se entendre en anglès. L’escola d’Hahndorf ensenyava la llengua del país, si bé a molts colons no els semblava important si els seus fills s’expressaven bé o no. La majoria no abandonaven mai el poble.

Per a en Franz Lange, contràriament, aprendre sempre havia sigut important. Conservava en tot moment en la seva ment l’exemple de les seves germanes. Per més que s’empipés en secret perquè l’Ida i l’Elsbeth havien tingut la barra d’abandonar-lo, l’avidesa de les noies per aprendre de seguida l’anglès quan van arribar a Nova Zelanda els havia sigut profitosa. Totes dues eren lliures. En Franz sabia que havia de parlar l’idioma del seu nou país amb la major fluïdesa possible si volia evitar algun dia haver de treballar com un esclau a Hahndorf. Aquesta era la raó per la qual estudiava amb vertader afany l’anglès, si bé la relació amb els números li resultava molt més fàcil. En Franz calculava amb la velocitat d’un llamp i memoritzava amb facilitat, mentre que escriure redaccions no li anava tan bé. Des d’aquest punt de vista, hauria sigut més bon comptable o empleat de banc que no pas predicador. A vegades fins i tot havia somiat estudiar matemàtiques. Però no podia ni pensar en això. Si en Jacob Lange deixava marxar el seu fill, era només en nom del Senyor.

—Orgull —va advertir en aquest moment amb expressió freda i acaronant-se la barba espesa i blanca— és el que sento pels fills que saben quin és el seu lloc i que són submisos a la seva terra, ajudant els seus pares en l’àrdua lluita per l’existència. Tu, Franz, més aviat m’has decebut. Però està bé, accepto que Déu t’hagi cridat. Els camins del Senyor són insondables i, qui ho sap, potser tu expiaràs els pecats dels teus pares marxant a terres estranyes per domar els salvatges. No vull barallar-me amb el meu Creador, potser mereixo perdre el meu últim fill...

—Encara tens dos fills fantàstics! —li va recordar l’Anna.

La dona baixeta, sempre vestida amb el vestit sobri de les antigues luteranes, i el cabell fosc de la qual ja començava a clarejar, no era gaire més gran que la germana gran d’en Franz. Després del casament havia tingut set fills, un darrere l’altre. Dos nois i tres noies havien sobreviscut i eren forts i sans. En Fitz i l’Herbert ja ajudaven molt a la granja. Les noies també s’estaven convertint en dones diligents i amants de la casa com l’Anna.

En Jacob Lange va assentir.

—Ja dic que no em barallaré amb el meu Creador, m’ha sadollat de regals en els últims temps. Tanmateix... Franz, no oblidis la teva antiga llar! No abandonis ni la teva llengua ni el teu passat. Tant és on arribis, pensa sempre que ets un noi de Raben Steinfeld...

—Véns, Franz? —En Marcus Dunn, el company d’habitació durant el període de formació com a missioner, va interrompre el sermó d’en Jacob Lange—. L’ardiaca ja ha cridat al seu despatx en John i en Gerald. Està informant de quin lloc se li atorga a cadascú! Segur que tu ets el pròxim.

En Franz va aprofitar l’oportunitat per disculpar-se davant de la família per la seva retirada.

—Podeu quedar-vos —els va convidar—. Al campus hi ha un bufet, menjar i beguda, celebrem que ens hem llicenciat...

En Jacob Lange va esbufegar.

—No veig què és el que s’ha de celebrar. I hem de tornar a casa, s’han de munyir deu vaques. Per tant, que Déu t’acompanyi, Franz. Espero que et guiï realment pel camí...

En Franz es va mossegar els llavis, però el seu pare ja havia emprès la marxa. L’Anna va arronsar les espatlles, desvalguda. Era una persona dolça i complaent. Quan en Jacob es va casar amb ella, havia admès amb molt d’afecte en Franz com a fill seu i li havia fet la vida molt més fàcil en molts aspectes. Es dedicava incondicionalment al seu marit. Mai no li havia portat la contrària ni s’hi havia oposat. En Franz es preguntava si volia per a si mateix algun dia una dona similar. Si havia de ser sincer, preferiria una dona amb la qual poder conversar, que no sempre li digués submisa que sí, sinó que alguna vegada també li digués que no. En Franz plantejaria de bon grat preguntes i compartiria secrets amb ella.

Però ara no tenia temps de pensar en aquestes coses. Aquell dia se sentia submergit en un mar de sentiments diversos: la breu alegria per haver acabat amb èxit la seva formació, l’orgull de poder anomenar-se en el futur «reverend», els repetits sentiments de culpa davant del seu pare i el profund temor davant la decisió respecte al seu futur.

Hi havia una cosa que en Franz no havia explicat a ningú i que ell mateix admetia de mala gana: per molt fàcilment que aprengués, per molta fluïdesa amb què prediqués i per aplicadament que propagués la paraula de Déu, la idea de posar-se davant d’uns infidels als quals havia de convertir el paralitzava de terror. En Franz no havia tingut mai un contacte real amb els aborígens, els natius d’Austràlia. Els anteriors propietaris de les terres on es trobava Hahndorf havien sigut traslladats a llocs més llunyans. El mateix li havia passat a la tribu que originalment havia viscut a l’àrea d’Adelaida. Als barris de la ciutat encara es veien alguns negres, rondant pels carrers com a captaires o borratxos, desagradables però inofensius. A vegades, durant la formació d’en Franz com a missioner, alguns docents convidats havien portat des d’Outback uns éssers exòtics però ja batejats. Ells tampoc no feien por, sinó que eren dòcils i callats. Vestien roba occidental i abaixaven submisos el cap. Però en Franz encara recordava a la perfecció l’entrada dels Lange a Nova Zelanda. Havien arribat just durant els disturbis del conflicte de Wairau amb maoris hostils. Si bé la família no havia ensopegat amb cap maori a la ciutat de Nelson, a aquest nen pusil·lànime li va bastar amb les històries sanguinàries que corrien per la ciutat. A Austràlia, en Franz encara havia sentit coses molt pitjors. Els aborígens eren considerats molt més bel·licosos que els maoris. Tots els colons estaven al corrent de les massacres d’immigrants, de les expedicions destructores i les revoltes sanguinàries. Circulaven reproduccions de salvatges pintats de blanc, armats amb llances i bumerangs. I, a més, Outback estava ple d’animals perillosos. Quan en Franz preparava amb el seu pare la terra de la granja per fer-la cultivable, sovint s’havia salvat per un pèl de la mossegada d’una serp o que l’ataqués un gos salvatge. La idea que potser el tornessin a enviar a una terra indòmita per fundar-hi una missió l’omplia de pànic.

Mentre esperava davant del despatx de l’ardiaca, lluitava contra els batecs del seu cor i les onades de suor. Va empassar-se la saliva quan en William Woodcock, per fi, el va cridar perquè entrés. Què havia de fer si efectivament acabava en una expedició per terres verges? Podria fugir? No el castigaria Déu per això... o, encara pitjor, el castigaria immediatament a través de l’ardiaca, desterrant-lo a un lloc molt pitjor d’aquell del qual s’havia escapat?

L’ardiaca va observar en Franz amb els seus ulls clars i penetrants. Semblava que mirés directament el seu cor.

—Segui, reverend Lange. Està molt pàl·lid. El retrobament amb la família? O potser sent ja la responsabilitat del seu ofici?

En Franz va mussitar alguna cosa incomprensible. Després es va redreçar.

—Encara no he trencat el dejuni —va admetre.

Els futurs missioners havien passat la nit abans de la seva ordenació resant i dejunant, i en Franz gairebé s’havia mort de gana durant la cerimònia. A continuació, la trobada amb la seva família li havia tret immediatament la gana, mentre que els seus germanastres possiblement s’havien atipat amb el menjar que se servia al campus.

L’ardiaca va assentir. Va contemplar amb discreció aquell jove tan delicat. En Franz Lange era d’estatura mitjana, molt prim i sempre caminava una mica inclinat cap endavant, amb el cap cot, com si s’encongís sota un fuet. Amb prou feines omplia el solemne hàbit negre. En William Woodcock va llançar una breu ullada a l’informe dels professors sobre les aptituds d’en Franz per a l’exercici de missioner. «Digne de confiança, d’una fe sòlida, té paciència i una facilitat extraordinària per citar la Bíblia; per desgràcia no és un bon orador», deia el document. El jove també semblava tenir dificultats per sostenir la mirada del seu interlocutor. A pesar d’això, en Woodcock no va apartar la vista. Mirava una cara rodona i gairebé infantil amb uns ulls blaus molt grossos. Era evident que tenia por. En Woodcock no volia turmentar el jove i per això li va parlar amb amabilitat.

—Llavors no puc retenir-lo gaire temps. Al cap i a la fi, ha d’estar fort per enfrontar-se als deures que l’esperen. Digui’m, reverend Lange..., si vostè hagués d’elegir entre les tasques que es fan en una missió, quina faria? Quin país triaria, quina feina?

En Franz es va fregar les temples. Hi havia la possibilitat que l’ardiaca el fes partícip de la presa de decisió? Potser era una pregunta capciosa. El seu pare, almenys, hauria interpretat una resposta franca com una mostra de falta d’humilitat i li hauria confiat una tasca que el repugnés especialment.

—Jo... jo acceptaré el lloc al qual em destini Déu —va titubejar el jove—. Jo...

L’ardiaca el va interrompre amb un gest.

—És clar que ho farà. Jo ja parteixo d’aquesta premissa. Però segur que hi ha tasques que l’atreuen més o menys. Que li agraden més que altres.

En Franz va tornar a mossegar-se els llavis. Buscava febrilment una resposta que no el comprometés.

—M’agrada fer classes —va afirmar—. M’agrada ensenyar als nens.

De fet, en Franz no havia tingut mai res a veure amb altres nens que no fossin els seus nous germans, i els menuts li semblaven sovint una mica capsigranys. Tot i això, no li molestava que l’Anna li demanés que els expliqués algun treball de l’escola. A canvi, mentre els ensenyava, el seu pare no l’enviava a treballar als camps. I, pel que feia a la missió, si els natius eren prou civilitzats per enviar els seus fills a l’escola, no devien ser tan perillosos.

L’ardiaca va assentir i va escriure una nota a l’expedient que tenia al davant.

—Així que un mestre nat —va dir cordialment—. Està bé saber-ho. Per desgràcia, cap de les nostres missions sol·licita expressament mestres. Encara que segur que es necessita personal en qualsevol missió més gran, en la qual la feina amb els infidels ja estigui una mica avançada. Li agradaria ocupar un càrrec en un d’aquests establiments més grans, germà Franz? O li resultaria massa avorrit? Tinc aquí una sol·licitud de Nova Zelanda. Un dels nostres veterans, el reverend Völkner, demana reforços. No és cert que vostè i la seva família procedeixen de Nova Zelanda, reverend Lange?

En Franz va sentir que l’esperança naixia en el seu interior. No era que vinculés amb Nova Zelanda els seus millors records. De fet, la colònia que el seu pare havia fundat allà amb els seus compatriotes del nord d’Alemanya havia sofert la catàstrofe d’una inundació. La ciutat de Nelson, però, li havia agradat, i al país no hi havia serps, escorpins, ni animals salvatges.

—Sóc de Mecklenburg —va corregir—. Raben Steinfeld...

L’ardiaca el va interrompre amb un gest.

—Però va viure a Nova Zelanda. Franz, li agradaria que el destinés allà? Sisplau, sigui sincer! No puc satisfer tots els desitjos, però, si hi ha la possibilitat, sempre intento que les meves decisions s’adaptin a les aficions dels joves missioners. Per exemple, els seus tres primers confrares desitjaven fundar junts una nova missió a la Xina. També necessitaríem allà un quart home. Així que si prefereix...

—No! —La rèplica d’en Franz va brotar decididament massa ràpida i massa forta. Si l’ardiaca l’estava posant de veritat a prova, era possible que l’endemà ja estigués camí de la Xina—. Jo... jo vull dir que.. jo... és clar que ocuparé el càrrec en... en terres llunyanes, jo...

L’ardiaca va somriure.

—Però no sent la crida realment —va observar—. Bé, reverend Lange. Llavors l’enviarem oficialment a Opotiki. És a l’Illa Nord de Nova Zelanda, la missió té pocs anys. Molta sort, germà Franz! Que Déu el beneeixi!

En Franz se sentia marejat quan va tornar a sortir a l’assolellat campus... i molt alleujat. En aquell moment hauria pogut dirigir-se al menjar exposat en les llargues taules, aplacar la seva fam i fer broma amb els seus confrares sobre la seva vocació d’anar a la Xina, potser fins i tot hauria pogut suportar les seves inofensives pulles sobre que ell «només» aniria a Nova Zelanda. Però, de fet, va deixar el campus i va entrar de nou a la petita església.

Ple de fervor, va donar gràcies a Déu.

EL RETORN

Planes de Canterbury, Christchurch,

Lyttelton – Nova Zelanda (Illa Sud)

1863

1

—Ja ho veuràs, Carol, aquesta vegada el premi el guanyarem nosaltres! L’any passat, amb en Jeffrey, només es tractava d’anar remant. Però en Joe m’ha ensenyat una tècnica totalment nova! Al capdavall, ell ve d’Oxford. El seu vuit va guanyar la Boat Race, ja sabeu, aquesta regata tan famosa del Tàmesi...

La Linda va contenir un sospir d’avorriment. La senyora Butler havia abandonat per uns minuts el jardí per ocupar-se del te i el seu fill Oliver tornava a abordar el seu tema favorit del moment: la imminent regata a l’Avon, en la qual participava el club de rem de Christchurch. A la Linda li resultava difícil fingir interès. La seva germanastra Carol, contràriament, s’esforçava pacientment per escoltar somrient, animosa, les explicacions sempre iguals del seu promès i per comentar-les complaguda.

La Linda i la Carol s’alegraven que se celebrés la regata, de les canoes pintades de colors, de la vida social i del pícnic a la vora del riu. Tot Christchurch i els seus voltants es reunirien al costat de l’Avon, les curses constituïen el merescut canvi després del treball esgotador de la primavera a les granges d’ovelles. El repetitiu discurs de l’Oliver sobre la tècnica de rem, sobre en Joe Fizpatrick, el seu extraordinari company en els dobles i, sobretot, la interminable anàlisi de les seves pròpies possibilitats de victòria, cansaven fins el més pacient auditori. A la Carol només la consolava el fet que el seu promès exhibia en el seu compromís amb l’esport perseverança i ambició, qualitats que no tenia en el treball a la granja d’ovelles de la seva família. Almenys d’això es queixava el capità Butler, el seu pare. La mare de l’Oliver trobava totalment lògic que el seu fill volgués ser un cavaller i no un granger.

—L’art resideix a no remar exactament al mateix temps —prosseguia l’Oliver—. El cap ha de tirar una mica abans que el segon. D’aquesta manera es disminueix el sotrac que es produeix quan...

Mentre la Linda reprimia un badall, la Carol assentia diligent i intentava concentrar-se més en l’agradable i finament modulada veu de tenor de l’Oliver que en les seves paraules. Estimava la veu del jove i la seva esvelta figura, el seu cabell negre i arrissat, la seva cara de trets aristocràtics i els seus expressius ulls castanys sota unes espesses pestanyes. En aquell moment brillaven d’emoció, però a la Carol també li agradaven quan s’enfosquien dolçament o s’abstreien en algun somieig, cosa que passava amb freqüència. En aquelles ocasions, la Linda solia dir irrespectuosament que l’Oliver estava mig endormiscat o apàtic.

D’aspecte, el promès de la Carol s’assemblava molt a la seva mare, una bellesa procedent dels millors cercles de la societat anglesa. Els pares de la Carol i la Linda sempre es preguntaven, amb desdeny, com el sorrut capità Butler havia aconseguit convèncer la consentida Lady Deborah perquè emigrés a la seva granja d’ovelles de Nova Zelanda. Era possible que la Deborah Butler simplement s’hagués imaginat d’una altra manera molt diferent la vida com a «baronessa de la llana» en la vastitud de les planes de Canterbury esquitxades de granges disperses. Pel que feia a la vida al camp, devia haver pensat més en caceres, àpats campestres i festes en jardins que a donar menjar a pastors, controlar l’esquilada de les ovelles i rebre les visites més aviat escasses dels seus allunyats veïns.

A Nova Zelanda hi havia poques invitacions per prendre el te; la gent simplement solia servir cafè a les cuines menjador. Les converses giraven menys al voltant de la cura de les roses que sobre l’ensinistrament de gossos i l’encreuament entre ovelles merines i romney. Sobre aquests temes discutien també en aquest moment el marit de la Deborah i la Catherine Rata, la mare de la Linda. La Catherine, a qui per a espant de la Deborah tothom anomenava Cat, s’havia dirigit de seguida al cobert d’esquilada, després de saludar la senyora de la casa i deixar la Linda sota la seva custòdia. Havia rebutjat amablement, però amb resolució, la invitació a prendre el te.

—Potser després en prendré un tassa, abans de marxar. Però ara és urgent que parli amb el seu marit, senyora Butler, sobre aquest jove moltó. I després haurem de marxar. En Georgie ens portarà. No disposem de gaire temps.

El barquer proveïa de mercaderies les granges que hi havia a la riba del riu Waimakariri i repartia també el correu. Aquell matí havia portat la Cat i les dues noies a casa dels Butler, era l’única possibilitat de recórrer el tram entre Rata Station i Butler Station en un dia. El trajecte a cavall durava almenys dos dies, tot i que el camí que s’estenia al llarg del riu estava ja aplanat i pavimentat. Unia Rata Station amb les granges dels germans Redwood i la dels Butler i també amb dues noves colònies fundades més al nord. En general, a la Cat no li molestava estar dos dies de viatge i pernoctar en diferents llocs. Aprofitava l’oportunitat per xerrar. Però, en l’actualitat, estaven en plena esquilada. Les últimes ovelles mare parien i, a les granges, tant homes com dones tenien molta feina. Únicament la Deborah Butler, a qui mai no li hauria passat pel cap la idea d’acostar-se a una ovella, tenia temps a l’octubre per organitzar una relaxada festa per prendre el te al seu jardí tan ben cuidat.

La Linda es preguntava interiorment què devia pensar el capità Butler d’aquella vida parasitària. El vell llop de mar, que abans d’invertir els seus diners en la cria d’ovelles s’havia fet ric sent capità d’un balener, encara semblava, després de vint anys de matrimoni, cegament enamorat de la seva bonica esposa. Tothom a Butler Station donava testimoni d’aquell deliri d’amor. La casa senyorial no estava moblada de manera modesta i pràctica com les cases de Rata i Redwood Station, sinó que semblava més aviat un castell. Per cuidar els jardins s’havia llogat expressament un especialista anglès i, als estables, s’hi guardaven uns pura sang preciosos i sensibles en lloc de cavalls més robustos i petits exemplars de races encreuades. Era evident que el capità Butler tractava la seva dona com si fos una criatura de luxe similar als seus cavalls, però no així el seu fill. Si hagués estat pel seu pare, l’Oliver hauria estat treballant als coberts d’esquilada en lloc d’estar assegut prenent el te amb la seva promesa, parlant sense parar de regates.

—I ara deixa d’avorrir les senyoretes, Oliver!

La Deborah Butler va aparèixer per la retallada gespa seguida d’una jove maori amb uniforme de serventa anglesa que portava en una safata el servei de te i unes pastes. La senyora Butler portava un elegant vestit de tarda blau clar, amb un cos cenyit, jaqueteta curta i mirinyac. Una punta de color crema adornava la vora de la faldilla, l’escot, les mànigues i la jaqueta. La Deborah s’havia pentinat l’espès cabell fosc cap enrere, apartat de la cara, i se l’havia subjectat amb una petita ret de color crema. Com sempre, el seu aspecte corresponia al d’una perfecta lady. Tant la Linda com la Carol sempre se sentien malament amb les seves senzilles faldilles i bruses en presència de la Deborah. I això que la Carol s’havia esforçat per arreglar-se. La seva brusa blanca de mussolina estava adornada amb els rivets blau fosc de rigor. Havia renunciat a la capa a joc perquè al sol ja feia una calor primaveral. S’havia recollit els cabells rossos i brillants en un complicat pentinat. La Linda l’havia ajudada a trenar-se’ls i a lligar-s’hi unes cintes blau fosc que feien joc amb la brusa i la faldilla. De fet, el resultat podria haver satisfet la Deborah, però, després d’hores de viatge amb vaixell a l’aire lliure, alguns flocs se li havien deixat anar, com era natural. Els rissos voleiaven, per tant, al voltant de la bonica cara de la Carol. L’Oliver la trobava preciosa, mentre que la seva mare la contemplava amb desaprovació.

La severa mirada de la Deborah Butler era cruel en jutjar l’aspecte de la Linda. Després d’aconsellar i ajudar una nerviosa Carol a escollir la roba i el pentinat, no li havia quedat temps per embellir-se a si mateixa. La Linda portava una brusa blava i una faldilla grisa, i s’havia recollit els cabells simplement al clatell. Això havia ofert al vent més possibilitats d’atac que les trenes de la Carol. També al voltant de la cara de la Linda voleiaven uns flocs rossos.

Les dues joves passaven sense esforç per bessones; totes dues complirien divuit anys al maig. Totes dues tenien uns ulls blaus i grossos; els de la Carol eren una mica més foscos i expressius i els de la Linda, d’un blau més clar i més dolços. Estaven una mica massa a prop entre si i, igual que els llavis carnosos, eren herència del seu pare comú, l’Ottfried Brandman. La majoria dels homes no podien apartar els ulls dels sensuals llavis de la Carol i la Linda. Encara que la cara de la Carol era un pèl més prima i la de la Linda més aviat oval. Però un percebia tot això quan mirava amb atenció. A primera vista, pesava més la impressió que les dues germanes s’assemblaven moltíssim.

—Com li va amb els seus treballs manuals, Miss Carol? —va preguntar cortesament la Deborah Butler, mentre servia el te a les dues joves. Seguint el costum anglès, ella mateixa s’encarregava de fer-ho personalment. La noia maori no tenia cap més tasca que la de quedar-se dreta a certa distància i esperar noves ordres—. Se les apanya bé amb el dibuix?

La Carol va assentir inquieta. La seva futura sogra l’havia introduïda unes quantes setmanes abans en l’art del petit point. El rivet en el qual treballava en l’actualitat adornaria més endavant el seu vestit de núvia. Però, per desgràcia, la Carol no mostrava ni talent ni disposició per a les tasques manuals que necessitaven delicadesa. I, per més que es rentés les mans, si havia manipulat tot el dia les regnes dels cavalls i les corretges dels gossos, si havia tocat la llana de les ovelles i havia domat els cavalls, per les més fines estries dels seus dits i sota les ungles encara quedava brutícia que tenyia de gris el rivet en lloc de fer-lo resplendir amb diferents matisos de color crema.

Per sort, la Linda sempre l’ajudava. Era una mica més casolana que la seva germanastra i, sobretot, molt més pacient... quan no es tractava d’escoltar discursos interminables sobre regates.

—Malauradament, tinc molt poc temps per brodar —va respondre la Carol amb franquesa—. Col·laboro en les feines de la granja i al vespre estic cansada. A més, es necessita la llum del dia per a aquesta labor tan refinada.

La Deborah Butler va fer una ganyota.

—Sens dubte, es necessita —va convenir amablement—. Encara que no entenc per què una senyoreta ha d’anar atrafegada ocupant-se d’ovelles i gossos pastors. Vull dir que... no tinc res en contra que vostè munti una mica a cavall, que tingui un gosset... Per Déu, jo tenia una gatet quan era petita, pot ser molt entretingut, ho reconec. Però el meu marit m’ha explicat que vostè ha guanyat el concurs de gossos pastors de Christchurch...

En fer aquesta observació, la Deborah va adoptar de nou un gest de desaprovació, mentre que la Carol assentia resplendent i buscava el seu collie amb la mirada. Estava orgullosa de la gossa tricolor Fancy, un animal de pura raça criat pels Warden de Kiward Station. En Chris Fenroy solia afirmar que la Fancy havia costat una fortuna, però que valia cada un dels cèntims que s’havia gastat en ella i que en els pròxims anys es convertiria en la mare primera de tota una ventrada pròpia de Rata Station.

—Quan visqui aquí amb nosaltres tindrà més tranquil·litat per dedicar-se a tasques femenines —va seguir dient la Deborah Butler, abans que la Carol pogués contestar—. En cap cas no permetré que el meu marit involucri en les tasques de la granja l’esposa de l’Oliver. Com a membre de la família Butler vostè tindrà deures de representació. Em refereixo que... no es parla perquè sí dels barons de la llana.

La Linda i la Carol van intercanviar una mirada furtiva i gairebé s’haurien posat a riure. Els deures de representació d’una baronessa de la llana a les planes de Canterbury es reduïen a acompanyar el seu marit una vegada a l’any a la reunió dels criadors d’ovelles que se celebrava a Christchurch. Allà s’encarregava que aquest no s’emborratxés fins a perdre el sentit al sopar del White Hart Hotel. L’anterior existència de molts barons de la llana, com també caçadors de balenes i de foques, era poc representativa, i no era del gust de les dames que comencessin a intercanviar, ja borratxos, les seves experiències durant el solemne sopar de clausura de la reunió de criadors.

—M’agrada treballar amb els gossos —va defensar la Carol la forma de vida que havia fet fins al moment. Però no va continuar, perquè en aquell instant la Cat va aparèixer al jardí.

—Podria prendre una tassa de te ràpida, ara, senyora Butler? —va preguntar somrient, fent lliscar la mirada per la superfície de gespa.

En aquell lloc s’havien convertit gairebé dues hectàrees de la pastura original en un jardí i, excloent un faig del sud que la Deborah Butler tolerava per l’ombra que projectava, no hi havia ni una sola planta autòctona de Nova Zelanda. La Deborah i els seus jardiners havien posat tota la seva energia a eliminar fins els ubics matolls de rata, que no tan sols donaven el nom a la granja de la Cat, sinó també al cognom de la dona. La Cat havia crescut sense família. La Suzanne, la seva mare biològica, era una prostituta addicta a l’alcohol, que es venia en una estació balenera i que ni tan sols recordava els seus cognoms. Tampoc no havia considerat important donar un nom de pila a la seva filla. A la nena l’anomenaven simplement Kitten, «gateta».

Ja feia temps que la Cat ho havia superat. Havia fugit als tretze anys de l’estació balenera i després havia viscut uns quants anys amb una tribu maori, on havia rebut el nom de Poti, «gata». L’esposa del cap tribal i guaridora, Et Ronga, que més tard morí en l’incident de Wairau, l’havia adoptada. La Cat la considerava la seva autèntica mare.

—Quin jardí més bonic —va observar cortesament en aquell moment—. Encara que una mica... estrany. Són així a Anglaterra, no és cert?

La Deborah va contestar afirmativament, mirant la Cat de manera tan crítica com la noia abans havia contemplat el jardí. Si no hagués sigut tan educada, hauria triat les mateixes paraules per descriure-la: molt bonica, però rara. La Catherine Rata era una dona que atreia l’atenció, encara que no feia res per millorar el seu aspecte. Al contrari, segons l’escala de valors de la Deborah, anava vestida de manera destralera. La Cat portava un vestit marró de cotó, de tall molt senzill i totalment inapropiat per a un civilitzat te de la tarda. A sota no portava mirinyac. La Deborah temia que possiblement no en tingués cap.

És clar que un mirinyac hauria sigut molt poc pràctic per treballar a la granja i, precisament aquell dia, per viatjar en el bot, i la Deborah gairebé hauria pogut fer la vista grossa. Però la Cat refusava, a més, usar la cotilla, una cosa realment imperdonable! Però això no enterbolia el seu aspecte. La Cat era prima com un jonc. La seva cara dolça i oval estava dominada per uns ulls expressius i de color avellana, que contemplaven el món amb vivacitat i intel·ligència, i, en aquell moment, també amb un pèl d’ironia. S’havia recollit en una gruixuda trena el cabell ros com el blat i llarg fins a la cintura, fet que, amb gairebé quaranta anys, li donava un aspecte més juvenil. Un pentinat inviable per a una dona adulta, pensava la Deborah, però ja havia vist la Cat amb el cabell deixat anar. De tant en tant es posava al front una cinta teixida a la manera maori per mantenir la cara sense cabells.

—Per donar forma a aquest jardí, em vaig inspirar en el nostre de Preston Manor —va respondre la Deborah amb afectació—. Encara que, per descomptat, aquell era molt més gran. Fins i tot tenia camins per anar a cavall i fer llargues passejades a peu.

Va llançar al seu fill una breu i compassiva mirada, fet que ell va aprofitar per posar-se dret d’un salt. L’Oliver ja feia estona que volia acomiadar-se de la Carol amb una «passejadeta» a soles: el màxim d’intimitat que les severes regles de comportament de la Deborah permetien als dos joves enamorats.

—Miss Carol, puc mostrar-li les roses grogues? —va preguntar educadament—. La meva mare està molt orgullosa d’aquests rosers, perquè normalment no creixen a ultramar. Per descomptat, també vostè hi està convidada, Miss Linda...

Aquesta frase no era, naturalment, gaire convincent. La Linda la va rebutjar bondadosa.

—No, gràcies, no m’interessen les roses —va afirmar.

Cosa que no corresponia del tot a la veritat. De fet, la Linda tenia molt més interès en qualsevol tipus de planta que la Carol. Acompanyava contenta tant la Cat com les guaridores de la tribu local maori quan anaven a collir herbes. Des que tenia un llibre anglès sobre plantes curatives del Vell Món, coneixia els efectes de l’oli de roses contra les inflamacions, picades d’insectes i lleugers trastorns cardíacs i fins i tot cuidava el seu propi roser al jardí de Rata Station. La Linda no tan sols experimentava amb oli i aigua de roses, sinó sobretot amb infusions i farinetes de gavarrera contra els dolors de la menstruació i d’estómac. El color de les flors i els refinats cultius de la Deborah li resultaven de totes maneres indiferents i s’alegrava que la seva germana estigués una estona a soles amb el seu promès.

—Però torneu aviat! —els va advertir la Cat—. Crec que en Georgie arribarà com a molt, d’aquí a mitja hora, i no voldria fer-lo esperar.

L’arribada del barquer no els passaria inadvertida. El jardí de la Deborah descendia suaument fins al Waimakariri, cosa que possibilitava les passejades per la vora del riu i fins i tot algun àpat campestre al costat de l’aigua.

—Els dos nois es veuen poc, en realitat —va observar la Deborah alhora que servia te a la Cat.

Mentrestant no perdia de vista la jove parella. L’Oliver oferia cavallerosament el braç a la Carol i passejava amb ella pel camí de graveta a través del jardí. Tots dos s’allunyaven amb passes ràpides; la Cat ho va percebre gairebé com una fugida. No obstant això, no aconseguirien escapar de la penetrant mirada de la Deborah. La flora anglesa a Nova Zelanda no era tan espessa perquè els enamorats s’ocultessin del tot i es fessin d’amagat un petó furtiu.

—El trajecte d’una granja a una altra resulta realment difícil a l’hivern —va respondre la Cat, relaxada. Si bé era personalment de l’opinió que un jove, portat per les ales de l’amor, bé podia invertir un parell d’hores cavalcant entre la pluja i el fang. La mateixa Carol s’hauria posat en camí de bon grat per anar a veure l’Oliver si la Cat i en Chris no li ho haguessin impedit. Al cap i a la fi, podien imaginar-se perfectament el que pensaria la Deborah d’una noia que passava dos dies a cavall, sola enmig de la naturalesa verge, per reunir-se amb el seu promès—. Però en el transcurs dels pròxims dies es presenta una oportunitat meravellosa perquè la jove parella es reuneixi de nou —va observar en un to indolent—. El seu marit ens ven un moltó de cria i segur que l’Oliver no perdrà l’ocasió per portar-nos-el en persona a Rata Station.

La Deborah Butler va arquejar les celles.

—El meu fill no és un pastor —va objectar.

La Cat va somriure.

—Tampoc és tan difícil —va explicar—. Estic segura que ho aconseguirà.

La Linda va reprimir una rialleta.

—A més, ha sigut idea del seu pare —va prosseguir la Cat, i va prendre un glop de te—. És de l’opinió que l’Oliver estarà encantat d’unir el plaer amb el treball.

—En fi, esperem que el moltó no se li escapi —va fer broma la Linda, quan, una mica més tard, la Cat i les noies es van reunir al moll.

Havia consolat la Carol per la separació amb l’esperança que aviat tornaria a veure’s amb el seu promès. Això va alegrar, en efecte, la noia. A la seva granja, gaudiria més del jove que sota la severa vigilància de la Deborah. Ni en Chris Fenroy, que vivia amb la Cat, ni la mateixa Cat tenien tendència ni temps per adoptar la funció de carrabines. Donaven suport en tots els sentits que la seva filla d’acollida i el fill únic i hereu dels Butler s’unissin. La Carol aportaria un gran ramat d’ovelles com a dot al matrimoni i seria la propietària d’una granja d’ovelles pròpia. La Linda —i un marit convenient que encara havia de trobar— prendria possessió, al seu torn, de Rata Station.

—Així serem veïnes i seguirem fent-ho tot juntes! —havia exclamat joiosa la Carol, quan havia explicat a la seva germana que s’havia promès amb l’Oliver Butler—. Ai, quina sort que tenim!

De fet, les noies no podien imaginar viure separades. Havien crescut com a germanes bessones, si bé només compartien el pare biològic, un secret del qual res no sabien els veïns, malgrat que, naturalment, corrien rumors. Fins i tot a les planes de Canterbury, on la gent tenia una visió menys encarcarada de la vida, les relacions de parentiu a Rata Station devien semblar-los estranyes. Quan la Linda i la Carol eren més joves havien escandalitzat els veïns parlant-los de les seves dues mares i els seus dos pares. La mare de la Carol, l’Ida, i la mare de la Linda, la Cat, i les seves parelles respectives, en Karl Jensch i en Chris Fenroy, criaven junts les nenes. A la Deborah Butler en especial li resultava difícil acceptar-ho. Es posava les mans al cap cada vegada que l’Ida deixava la Linda i la Carol sota la custòdia de la Cat i se n’anava durant mesos de viatge amb el seu marit, en Karl, a l’Illa Nord. Sense cap mena de dubte, patiria un xoc si sabés el vertader origen de la Carol i la Linda. Per això la Cat i en Chris i l’Ida i en Karl es van posar d’acord per continuar presentant les noies com les filles bessones del primer matrimoni de l’Ida amb Ottfried Brandman i per parlar el mínim possible de la manera com l’Ida havia enviudat...

2

—Que participa a la gran regata, vostè també? —va preguntar la Cat, mentre en Georgie, un home baix i fort, amb els cabells vermells tots embullats, dirigia amb potents cops de rem el bot pla cap al mig del riu Waimakariri. El corrent els ajudaria a avançar.

El barquer va negar amb el cap.

—No, de cap manera, Miss Cat. Ja remo prou entre setmana, no penso fer-ho també el diumenge —va respondre relaxat.

—Però, malgrat això, un parell de barquers de l’Avon sí que hi participen —va intervenir la Carol.

L’any anterior, alguns d’aquells homes havien relegat sense esforç al cinquè o sisè lloc l’Oliver i el seu amic Jeffrey.

En Georgie va arronsar les espatlles.

—És clar. Alguns estan desitjant ensenyar als joves gentlemen del club de rem com es fa això. Però jo passo. Tampoc no tinc ganes d’entrenar. Portar una embarcació de dos, de quatre o de vuit no és tan fàcil. Precisament el rem en un doble... és bastant complicat. El secret consisteix a no remar al mateix temps, sinó...

—Ai, de debò? —va preguntar la Linda amb veu melosa, mentre la Carol arquejava les celles—. Que interessant! Ha d’explicar-nos més coses!

Amb un to de veu mel·liflu va repetir les paraules aduladores que la Carol dirigia a l’Oliver, mentre en Georgie la mirava desconcertat.

—Hauríem de parlar d’un altre tema —va grunyir la Carol—. I, Lindie, com ara em preguntis si m’està quedant bé la labor, t’empenyo per la borda.

La Cat no prestava atenció a l’amistosa discussió de les germanastres. Estava relaxadament asseguda en un banc a la proa del bot i deixava que les vores cobertes d’herba i canyes del Waimakariri llisquessin pel seu costat. El paisatge de la vora del riu semblava deshabitat, malgrat que a aquestes altures ja era terra per a granges. Els colons de les planes de Canterbury ja feia temps que havien abandonat la idea de cultivar a gran escala. Els trajectes per proveir les ciutats estaven massa lluny i l’ubic tussok s’afirmava amb tenacitat davant del cereal. En canvi, les Planes eren el lloc ideal per a la cria de bestiar. Eren milers les ovelles que pasturaven a les vastes planes i a l’hivern a dalt a les muntanyes. Els cims coberts de neu dels Alps del Sud s’elevaven al fons de les Planes. En l’atmosfera diàfana de l’Illa Sud semblaven estar a l’abast de la mà, però, de fet, l’anual pujada a la muntanya i la baixada després duraven diversos dies.

La Cat estava pensant que aviat caldria conduir de nou les ovelles i ho esperava amb molta il·lusió. Feia anys que acompanyava en Chris i els seus pastors en la pujada a les muntanyes. Li encantava muntar el campament en plena naturalesa, sentir els crits dels ocells nocturns i contemplar les estrelles mentre s’anava apagant lentament la foguera. Els homes es passaven l’ampolla de whisky i alguns explicaven les seves aventures, mentre altres treien l’harmònica o el violí de les seves alforges i entonaven melodies més o menys afinades. Això li va recordar les nits al poblat dels ngati toa, la tribu maori amb la qual havia passat la seva joventut. Creia sentir el cant del putorino i el koauau i la dolça veu d’Et Ronga parlant dels déus del seu poble. I gaudia arraulint-se contra en Chris; al seu costat se sentia segura i a casa.

L’embarcació avançava de pressa i la Cat i les noies van saludar sacsejant les mans quan van passar pel costat de la casa dels Redwood. La Cat era amiga de la Laura Redwood des de feia anys, però ni ella ni el seu marit o els germans d’aquest estaven a la vista en aquell moment. De totes maneres, la Cat va voler ser cortès per si de cas estaven mirant des de la finestra, ja que era possible que la Laura estigués a casa. Havia donat a llum el seu quart fill i segurament s’estava recuperant. Normalment col·laborava en les feines de la granja amb el mateix afany que la Cat. Encara que la Laura era una bona cuinera, preferia el tracte amb les ovelles i els cavalls. Casa seva presentava un aspecte més acollidor que la de la Cat. Estava molt orgullosa de l’edifici de pedra que el seu marit Joseph li havia construït per fi després d’haver viscut durant anys en cases de fusta. En l’actualitat, a la seva sala d’estar s’amuntegaven coixins, cobrellits i tapissos que havia teixit o brodat ella mateixa, mentre que la Cat no es trobava a gust entre gaires mobles. Ella preferia el mobiliari pràctic i sobri de les cases maoris.

Es va redreçar una mica després que el bot hagués passat les terres i els coberts dels Redwood. Per allà, en algun lloc, hi havia la frontera entre Redwood i Rata Station. La Cat va mirar la vegetació de la vora del riu, composta per lli silvestre i raupo, cercant-hi les seves ovelles. En efecte, no va trigar a distingir uns pocs exemplars mare que pasturaven a l’ombra dels arbres i els manuka. Un dels animals es fregava amb una de les roques que brotaven directament de l’herba. La Cat trobava que donaven caràcter al paisatge i sabia que els maoris creien que hi habitaven déus i esperits que vetllaven pel lloc.

—Què fan les ovelles aquí? —va preguntar a la Linda i la Carol—. Les hi heu portat vosaltres? En realitat haurien de pujar la setmana que ve a la muntanya.

La Carol va arronsar les espatlles.

—És probable que se li hagin escapat a en Chris —va suposar—. Els atrau l’herba fresca. Demà puc anar a recollir-les a cavall. La Fancy estarà encantada.

La gossa va sentir el seu nom i va deixar anar un breu lladruc com si hi estigués d’acord. Les tres dones es van posar a riure.

—Ara que parlen d’«escapar-se» —va intervenir en Georgie, i va buscar en una de les bosses en les quals protegia bé de la humitat el correu i els papers dels colons—. Abans he trobat una altra carta per a vostè. Deu haver relliscat de la pila que li he donat. Va treure un sobre i el va allargar a la Cat—. Ho sento. Hauria hagut de tornar a parar-me a casa seva per entregar-la-hi.

La Cat va fer un gest tranquil·litzador.

—Són coses que passen —va dir amb calma—. Oh, mireu, noies, és d’en Karl i l’Ida.

La Linda i la Carol, alhora, van girar els caps interessades. En Karl i l’Ida feia uns quants mesos que havien sortit de viatge. En Karl feia amidaments de terrenys al nord de l’Illa Nord i l’Ida i la seva filla menor, la Margaret, l’acompanyaven. Ara estaven a punt de tornar. La Cat va somriure en llegir les línies per sobre.

—Ja són a Lyttelton! —va anunciar contenta—. Ahir van arribar amb vaixell, directes des de Wellington. Passaran allà un dia per recuperar-se, pel que sembla la travessia va ser força agitada. L’Ida creu que el seu cavall encara està marejat del vaixell. Així que avui es posen en camí i en un parell de dies ja seran de nou aquí. En Karl vol ajudar a portar els ramats a les muntanyes. L’Ida creu que té mala consciència perquè el viatge s’ha prolongat tant a la primavera. I diuen que tenen unes notícies molt emocionants.

La Carol va deixar anar una rialleta.

—Potser la Mara s’ha enamorat —va suggerir. En aquella època, els enamoraments eren el seu tema favorit.

La Linda va posar els ulls en blanc.

—La Mara només té ulls per a l’Eru! —va advertir—. I a ell se li trencaria el cor si ella trobés un pakeha...

—Noies, la Mara només té quinze anys! —els va recordar la Cat—. Ni pensar-hi, que es comprometi amb algú. I que la Jane no s’assabenti d’això de l’Eru! El seu fillet estimat i una veïna... si, a més, ha d’anar a la universitat.

—I després casar-se almenys amb una princesa maori que aporti al matrimoni la meitat de l’Illa Nord. —La Linda va riure.

—No, millor amb una baronessa de la llana! —la va contradir la Carol—. Deixa que pensi... L’origen aristocràtic és «imprescindible»...

—De fet, és el fill d’un cap tribal! —La Linda imitava la Jane Et Rohi to t’Ingarihi, l’esposa del cap maori del lloc, T’Haitara.

La Jane era anglesa; el nom maori que el seu marit li havia donat amb ajuda de l’irònic Chris Fenroy significava «rosa anglesa». Abans d’enamorar-se de T’Haitara, la Jane havia estat casada amb en Chris Fenroy. Un matrimoni de conveniència que havia dissolt una vella de la tribu dels maoris per a alleujament de totes les parts.

—I, naturalment, ella és l’hereva única d’almenys deu mil ovelles —va seguir descrivint la Carol la nora ideal de la Jane—. Bellíssima i intel·ligentíssima; cita entre dos petons Adam Smith...

La Linda va riure. L’economista anglès formava part dels models de la Jane.

—A les nits entretindrà l’Eru recitant-li de memòria logaritmes...

—I en lloc de cors amb fletxes gravaran fórmules amb la maximització de beneficis a les escorces dels arbres... —va seguir imaginant la Carol.

—Pareu, noies, sou horribles! —les va censurar la Cat.

En Georgie va somriure burleta. L’esperit comercial de la Jane era conegut per tothom. Havia fet rica la tribu del seu marit, primer comerciant amb els remeis medicinals tradicionals i amb els amulets i després amb la cria d’ovelles. No obstant això, lliurava una lluita perpètua amb la mentalitat del poble maori, amb la seva espiritualitat i tranquil·litat. A vegades la seva actitud freda i segura feia perillar la relació del seu marit amb els seus súbdits. Malgrat això, el fill de la Jane, T’Eriatara, a qui ella anomenava Eric, i tots els altres, lacònicament, Eru, era un noi simpàtic. Era mig any més jove que la Mara, la filla de l’Ida. Fins i tot s’havia presentat la possibilitat que els nens estudiessin plegats. La Jane havia contractat una mestra anglesa, Miss Foggerty, perquè impartís amb severitat una formació clàssica tant als fills dels colons com als dels maoris. Els alumnes l’odiaven i el fet que concentrés els seus esforços sobretot en el fill del cap tribal i la «baronessa de la llana» havia soldat la unió entre la Mara i l’Eru. A tots dos els unia des de la infància una estreta amistat i, abans que es convertís en alguna cosa més, els Jensch s’havien endut la seva filla a l’Illa Nord. Per a gran alleujament de la Jane. Els joves maoris experimentaven aviat les relacions físiques en l’amor i segur que ella tenia altres projectes per al seu fill i no volia que s’unís amb una veïna els drets hereditaris de la qual eren previsibles.

Mentrestant, el bot passava per les dependències de Rata Station i la Cat va mirar amb satisfacció les sòlides tanques, els amplis coberts d’esquilada i, sobretot, les nombroses ovelles que s’amuntegaven aquí i allà en les cledes. L’esquilada estava en plena marxa. La quadrilla d’esquiladors havia arribat pocs dies abans. Sobre els carros envelats s’apilaven els vellons, cada un més bonic i valuós que l’altre. Anys enrere, la Cat, en Chris i en Karl havien començat la cria d’ovelles amb tres ramats, encreuaments de merino i romney: també rambouillet francès. Després dels Deans i els Redwood havien sigut els primers a introduir ovelles a les Planes i la seva granja formava part de les granges punteres de l’Illa Sud. Això es devia en gran part a la Cat. Havia fet realitat el somni que havia alimentat quan, després de la separació d’en Chris i la Jane, per fi havia aconseguit fer-se un nom. La Catherine Rata, de Rata Station, era coneguda més enllà de Christchurch, la ciutat de la desembocadura de l’Avon.

En Chris Fenroy —el fundador original de la granja— no era tan famós com la seva companya, però això no li importava. Estimava la seva feina i estimava la Cat. La Linda i la Carol eren per a ell com les seves pròpies filles. Amb el tercer propietari de Rata Station, en Karl Jensch, també l’unia una relació harmoniosa. En Chris no retreia a en Karl que, en els últims anys, passés més temps de viatge que a la granja. Al principi, els ingressos d’en Karl com a topògraf havien contribuït al veloç èxit de la cria i a aquestes altures no calia augmentar les inversions. Rata Station prosperava. En Chris era un home feliç.

La Cat pensava que a en Chris se li notava, la felicitat. Fos com fos, l’home es va alegrar quan en Georgie va acostar remant l’embarcació al moll. Saludant somrient, es va aproximar a la Cat i a les dues noies. Uns flocs del seu abundant cabell castany es van desprendre de la cinta de pell amb què el portava lligat a la nuca. Els seus càlids ulls, d’un verd tirant a marró, brillaven. Sense el mínim esforç, va envoltar la cintura de la Cat i la va posar a terra. A continuació, va ajudar la Linda i la Carol i es va lliurar rient dels intents de la Fancy de saltar-li a sobre per saludar-lo.

—Ja esteu totes de tornada! —va exclamar content—. Us he trobat a faltar!

—A nosaltres o només a la Fancy? —va fer broma la Cat.

En Chris va acariciar la gossa.

—Bé, ella és la que fa la major part de la feina —va contestar—. Però, tret d’això, prefereixo les gates! —Va agafar la mà de la seva dona i la va besar—. Com ha anat amb els Butler? —va preguntar després que tots donessin les gràcies a en Georgie, paguessin al barquer i aquest reprengués el viatge—. Ens donaran el moltó?

La Cat va assentir.

—I què tal la teva estimada sogra?

En Chris es va girar cap a la Carol, que va fer una ganyota.

—Crec que no compleixo tots els seus requisits —va murmurar—. No m’esforço prou amb les tasques femenines i no sé pas si estaré realment a l’alçada dels meus «deures de representació».

—No hi ha dubte que ella preferiria una autèntica lady que no pas una baronessa de la llana —va afegir la Linda—. Amb talent per crear un jardí «que s’aproximi al nostre distingit manor».

La Linda va imitar tan bé la manera de parlar de la Deborah Butler que en Chris i la Cat es van posar a riure, encara que la seva vertadera obligació hauria sigut renyar-la per ser tan irrespectuosa.

—Si això és el que la dama vol —va respondre la Cat, burleta, en lloc de censurar la jove—, amb molt de gust donarem a la Carol un parell d’esqueixos. —Va jugar amb les flors de rata que creixien just al costat de l’embarcador—. D’aquesta manera el jardí aviat florirà a l’estil dels vastos vergers de Rata Station.

—I el tema de l’aristocràcia també es pot arreglar —va fer broma en Chris; la seva família procedia de la noblesa anglesa—. N’hi ha prou que adopti la Carol. O és millor que deixi anar un discurs a la Deborah sobre el que pot passar quan algú es casa amb un cognom?

El matrimoni d’en Chris amb la Jane Beit s’havia concertat a causa del llinatge d’ell. I no havia fet feliç a cap dels dos.

—Em casaré amb l’Oliver! —va deixar clar la Carol amb determinació—. No amb la seva mare, ni amb la seva granja, ni amb el seu cognom, ni amb el que sigui! L’Oliver m’estima i jo l’estimo a ell. Es casaria amb mi encara que jo... si jo... Bé, jo què sé.

—She was a lass of the low country, and he was a lord of high degree —va cantar en Chris desafinant horrorosament.

La Cat va romandre callada. No estava en absolut segura que l’Oliver no compartís part de la vanitat de la seva mare. Sens dubte era millor no posar al corrent els Butler dels antecedents de la Carol i la Linda, per més que l’Oliver s’hagués decantat sense saber-ho per la «bessona» nascuda en el si del matrimoni.

L’Oliver Butler va acompanyar el moltó a Rata Station i la Carol va marxar a cavall per sortir a l’encontre del seu estimat a la granja dels Redwood quan en Georgie la va informar de la marxa de l’Oliver. No obstant això, de l’esperat i romàntic retorn a casa de tots dos en solitari no hi va haver res. L’Oliver no anava sol amb el moltó; el capità Butler havia ordenat a dos pastors experimentats que acompanyessin el seu fill. I això en un període en què la granja necessitava realment tots els que hi treballaven! La Carol es va disgustar perquè s’hagués pres aquesta mesura a causa de la intervenció de la Deborah i l’Oliver li feia pena. Ella mateixa s’hauria avergonyit si en Chris i la Cat no l’haguessin cregut capaç de fer sola una tasca tan senzilla. Però això a l’Oliver no semblava importar-li. Al contrari, fins i tot semblava content d’anar acompanyat. Va explicar a la Carol, complagut, que si hi hagués anat sol hauria hagut de tornar immediatament. En Butler havia canviat el jove moltó per tres ovelles mare de Rata Station i desitjava que els animals s’incorporessin al més aviat possible als nous ramats abans de conduir-los a les pastures de muntanya.

—Així em quedo dos dies a casa vostra i després me’n vaig a Christchurch. Per a l’entrenament final per a la regata. En Joe se n’alegrarà i tornarà a donar-me canya de debò! A les competicions som imbatibles!

En Chris Fenroy va arrufar el front quan el jove va comunicar els seus plans durant el sopar.

—El teu pare pot prescindir tant de temps de tu a la granja? —va preguntar sorprès—. D’aquí a dos dies arribaran les quadrilles d’esquiladors. No us necessita a tots treballant?

L’Oliver va fer un gest d’indiferència.

—Bah, el meu pare s’ho pren esportivament —va afirmar—. Guanyar la medalla d’or és un honor per a Butler Station! A més, si ara estigués en un college anglès, tampoc no podria ajudar a la granja.

A la Deborah Butler li hauria agradat veure el seu fill a Oxford o Cambridge. Pel que en Chris i la Cat sabien, aquest era l’únic desig que el seu marit li havia negat. L’Oliver havia de quedar-se a les Planes i aprendre a dirigir la granja d’ovelles començant per baix. Per a això no necessitava una formació superior.

Que en Butler estigués disposat a permetre que el seu fill anés a entrenar devia formar part d’un pacte entre el matrimoni.

Els dos dies que van seguir, l’Oliver va treballar a Rata Station, sobretot perquè a la Carol no li passava pel cap perdre el temps xerrant amb ell mentre prenien el te o passejaven. La noia li va demanar que l’acompanyés a revisar les tanques i mentre treia i recollia les ovelles, activitats durant les quals ningú no els controlava. La Carol per fi va gaudir d’un romàntic passeig a cavall pel camp. Va agafar l’Oliver de la mà mentre els cavalls avançaven per l’extensa plana i gairebé es va marejar quan el vent va fer que el tussok, alt fins als genolls, s’ondulés com les onades del mar. Era com cavalcar per un oceà de color verd del qual sorgien de tant en tant, com si fossin illes estranyes, formacions pètries.

I, per descomptat, mentrestant van trobar el temps per deixar pasturar els cavalls i estendre una manta a l’ombra d’un ampli manuka. La Carol no era una gran cuinera; no tenia temps per preparar els excepcionals menjars amb què la Debhora Butler solia complimentar els seus convidats durant els àpats campestres. Però de la cuina de Rata Station sí que en podia sortir una mica de carn freda rostida i pa acabat de fer, i la Carol se sentia tota una baronessa en afegir una ampolla de vi al dinar.

—La Cat em matarà! —va exclamar riallera.

A la seva mare d’acollida li agradava beure vi, però era car i tot un luxe fer-lo portar de Christchurch. Per això la Cat es permetia aquest plaer només en comptades ocasions. No estaria gaire contenta quan descobrís que faltava una ampolla.

En el fons, el menjar i la beguda tant li feien, a l’Oliver, sempre que la Carol estigués al seu costat i no s’oposés que ell l’abracés i la besés. Lluny de la vista de la mare del noi, la Carol no era gens bleda. Contestava captivada les seves carícies i fins i tot permetia que el seu promès li descordés la brusa i la besés a l’escot. La noia feia lliscar les mans sota la camisa de l’Oliver i acariciava la seva pell llisa i el seu cos musculós. Al final li va demanar que es tragués la camisa i el va contemplar amb plaer.

—Ara entenc per fi per què remen els homes —murmurava, dibuixant amb el dit els músculs pectorals i els bíceps del noi—. És evident que embelleix. Sembles una d’aquelles estàtues de marbre. Ja saps, aquestes gregues que hi ha al vestíbul del White Hart...

A Anglaterra estava de moda en aquella temporada decorar les cases senyorials amb antiguitats gregues o romanes i el propietari de l’hotel de Christchurch havia seguit aquesta tendència. Des d’aleshores, un dels temes més discutits en aquella localitat (encara bastant provinciana i molt influïda per l’Església) girava al voltant de si l’exposició de cossos virils despullats era edificant o més aviat un perill per a la joventut.

—El David de Miquel Àngel... —L’Oliver va riure i va enretirar com aquell que no vol la cosa la brusa per sobre de l’espatlla per fer un cop d’ull als pits de la jove—. La meva mare l’ha vist, saps? L’autèntic, a Florència. Ah, Europa deu ser fascinant. Potser hauria d’haver estudiat allà. O podríem anar-hi junts de viatge. Què et sembla? T’agradaria? És clar que ens allotjaríem en els millors hotels.

La Carol va arrufar el nas.

—Uns barons de la llana de viatge? —va preguntar—. Sembla engrescador, però estaríem molts dies fora. No es pot deixar tant de temps sola una granja, Oliver. I ara treu aquestes mans. —Va somriure—. Al capdavall, volem guardar-nos algunes sorpreses per a la nit de noces, oi?

La Carol i l’Oliver resplendien quan a la tarda van tornar a Rata Station. La Cat va mirar amb atenció la filla de l’Ida, i la Linda va mirar la seva germana amb recel. Però no hi havia motiu per renyar-la. Tal com li havien encarregat, la Carol havia verificat l’estat de les tanques i la Fancy conduïa complaguda cinc ovelles que s’havien escapat i que la seva mestressa havia recollit. Pel que feia a l’Oliver i les temptacions de l’amor carnal, la Cat confiava en les dues noies. Sabien exactament el que passava entre un home i una dona al llit. Al cap i a la fi, totes dues s’havien criat estretament unides a la tribu maori del lloc i la majoria de les seves amigues ja havien tingut experiències sexuals amb nois de la seva mateixa edat. Els maoris no compartien la hipocresia dels europeus. Permetien que els seus joves es coneguessin abans de decidir-se per un company per a tota la vida. Alguns nois havien fet avenços amb la Linda i la Carol i havien aconseguit algun contacte fugaç a l’abric de l’espessor del raupo. Però la cosa no havia passat d’allà. Les noies obeïen la Cat, que els desaconsellava amb insistència que arribessin massa lluny.

—Correria la veu entre els pakeha. Feu-me cas, n’hi hauria prou que un dels pastors fanfarronegés una mica i perdríeu la vostra bona reputació.

La mateixa Cat havia tingut experiències d’aquesta índole. Després d’haver viscut uns quants anys amb els maoris, els decents habitants de la ciutat de Nelson, on havia treballat a continuació, li havien atribuït unes històries sense cap ni peus, fruit de la seva imaginació. Al final, la Cat havia hagut de fugir de la ciutat.

Naturalment, la Linda i la Carol no estaven exposades a cap perill, ja que gaudien de la protecció de la família de Rata Station. No obstant això, la Cat preveia que les noies elegirien abans els companys de les seves vides entre els pakeha que entre els ngai tahu. Cap d’elles no havia demostrat seriosament estar enamorada d’un jove maori. Per això valia més que respectessin els costums dels blancs.

Així doncs, la Carol també va refusar la invitació amb què l’Oliver havia intentat persuadir-la de fer un passeig a cavall sota la lluna plena. Somiava acompanyar el seu marit l’any següent a conduir els ramats a les muntanyes, com feia la Cat amb en Chris.

—Llavors ens estimarem sota la resplendor de les estrelles —va xiuxiuejar, després que s’haguessin besat a una distància més o menys decent de la casa de fusta de la Cat i en Chris, una construcció senzilla i a l’estil maori. Igual que el jardí dels Butler, també la seva parcel·la s’inclinava cap al riu. El Waimakariri serpentejava sota la claror de la lluna a través del vast paisatge de les Planes. L’exòtica silueta d’un arbre creava estranyes ombres sobre el talús de la riba. Aquell paisatge era preciós, encara que no tenia res en comú amb Anglaterra—. Serà molt bonic, Oliver. Molt, molt més bonic que... que Florència...

L’Oliver assentia, encara que menys fascinat. Desitjava la Carol i anhelava conèixer el seu cos. Sota la claror de la lluna o del sol, sota les estrelles o sota el baldaquí d’un dels pesants llits anglesos amb què la seva mare havia moblat la casa senyorial de Butler Station. Si havia de ser sincer, preferia un còmode llit que una tenda a les Planes. Però era millor no confessar-ho a la Carol. Ja entraria en raó quan estiguessin casats. Al cap i a la fi, a ella li agradava l’aventura. Si la seva mare i ell aconseguien que el seu pare li donés permís per fer un viatge a Europa com a regal de casament, la Carol no s’hi oposaria.

En aquells moments va tornar a besar-la. La va pressionar contra un arbre i va acostar el seu cos al d’ella. Potser ella cediria i li deixaria obrir una altra vegada el cosset. Mentre l’Oliver manipulava els botons, el soroll d’unes veus i uns cascos es van obrir pas enmig de la foscor de la nit incipient.

La Carol es va fer a un costat.

—Vénen cavalls! —va exclamar—. I em penso que...

Sense acabar la frase, va córrer per la vora del riu a l’encontre dels tres genets.

—Mamida! Kapa!

L’Oliver va seguir lentament la seva promesa. Sabia que «Mamida» era com anomenaven la Carol i la Linda la seva mare Ida, per diferenciar-la de la seva segona mare, la Cat, a qui deien «Mamaca». Segur que no resultava convenient pertorbar el retrobament, fins i tot si la Carol no es comportava com una dama, segons l’escala de valors de la seva severa mare, la Deborah, quan es va acostar a la seva mare i es va llançar cridant als seus braços. Amb la mateixa naturalitat va abraçar en Karl Jensch, que, definitivament, no era el seu pare biològic. En general es considerava que les relacions familiars a Rata Station eren molt relaxades. Ja només per la manera com les noies parlaven als seus pares: Mamida, Mamaca i Kapa per al segon marit de l’Ida... Sonava massa exòtic... i infantil. L’Oliver ja tenia deu anys quan el van obligar a canviar el mami i el papi, per mare i pare.

—Què fas aquí de nit tota sola? —va preguntar l’Ida. Era una dona prima, que en aquells moments s’havia cobert amb un abric de muntar ample per protegir-se de la fredor de la nit—. Oh... ja veig que no estàs sola!

En veure l’Oliver, la veu de l’Ida va adoptar un to més sever. A Rata Station es permetien moltes més llibertats que a casa dels Butler, però l’Oliver sabia que l’Ida procedia d’una família alemanya molt ortodoxa. Trobar la seva filla sola amb un home sota la claror de la lluna i a la vora encantada d’un riu li resultaria com a mínim sospitós.

L’Oliver es va inclinar cerimoniosament.

—Senyora Jensch, senyor Jensch... poden estar segurs que de cap de les maneres he ofès la seva filla.

—No? —va preguntar en Karl Jensch somrient.

Era un home alt, molt prim, però, malgrat això, fort, amb un cabell ros i ondulat, que, igual que el seu amic Chris Fenroy, es deixava més llarg del que era habitual. El portava deixat anar sota el barret d’ala ampla, cosa que li donava un aire atrevit.

—Llavors deu tenir alguna cosa que no funciona, jove. Amb una noia tan guapa com la Carol i amb aquesta lluna tan preciosa! A més, ja fa un parell de mesos que van establir el compromís, oi? Què és llavors el que ha estat fent aquí sense ofendre-la? Comptar ovelles?

L’Oliver es va girar davant la mirada burleta d’en Karl. Però va rebre ajuda. La Carol es va estrènyer somrient contra ell.

—És clar que m’ha ofès, Kapa! —va aclarir—. Però no gaire... ha sigut... només una miqueta...

L’Oliver va intuir que somreia. L’Ida i en Karl van respondre al seu somriure.

—I ara podem arribar d’una vegada? —La veu sonora i cantadora procedia de més amunt. El tercer genet, o, més ben dit, la tercera amazona, no havia desmuntat—. En el sentit d’arribar a la granja, desmuntar, treure les alforges, portar els cavalls a l’estable i entrar a casa? Em moro de gana!

—Mara! Nena, com has crescut! —La Carol va saludar amb el mateix entusiasme que als seus pares la noia que muntava el cavall blanc—. Ja coneixes la meva germana, oi, Oliver?

L’Oliver va aixecar la vista cap a la Margaret Jensch i es va quedar sense respiració. És clar que coneixia la petita Mara i sabia que sempre havia sigut una nena molt guapa. Però ara... El vestíbul del White Hart Hotel també albergava escultures de deesses. Però cap d’elles tenia ni de lluny la bellesa de la noia que, sota la claror de la lluna i dalt del cavall, era com una aparició. A més, amb un cavall blanc, l’Oliver va pensar en una fada en mirar-la.

—En... encantat —va dir, sense poder apartar la vista de la cara dolça de la Mara, amb els seus nobles trets virginals, el cabell negre i llarg i uns ulls enormes sota unes celles espesses i fosques.

En Karl va mirar l’Oliver i va posar els ulls en blanc. Pel que semblava s’havia acostumat a la manera com els homes reaccionaven recentment davant de la seva filla.

—Llavors agafa’m el cavall ara mateix —va demanar la Mara amb tota tranquil·litat.

L’Ida i en Karl van conduir les seves muntures als estables i després, a casa d’en Chris i la Cat, també es va produir un gran enrenou. Els Fenroy i la Linda van sortir immediatament per saludar l’Ida i la seva família. La Mara va desmuntar i va donar a l’Oliver les regnes com si fos un mosso de quadres. No era gaire alta, però anava molt recta i somreia amb seguretat. La noia semblava conèixer l’efecte que feia en els homes... i com utilitzar-lo.

3

La benvinguda dels habitants i propietaris de Rata Station va ser tan alegre i bulliciosa que a l’Oliver gairebé li va resultar desagradable. Segur que la seva mare hauria arrufat el nas davant de tantes abraçades, petons, rialles i bromes. Les dames i els cavallers tenien maneres de fer més distingides. Així que encara va trobar més agradable que la Mara se’n mantingués un pèl apartada. La noia es va col·locar una mica al marge. Si bé no rebutjava les abraçades de les seves germanes i pares d’acollida, era com si desitgés estar lluny d’allà. L’Oliver es va oferir a portar les alforges de la Mara quan tots es van dirigir a la casa. Però ella va rebutjar l’oferiment.

—Poden quedar-se a fora, dormirem a la casa de pedra.

Això era una altra cosa que l’Oliver trobava estrany entre els habitants de Rata Station. Hi havia dues cases a la granja, de les quals una gairebé corresponia a la idea que la Deborah Butler tenia d’una residència adequada per a un baró de la llana. Almenys era de la pedra grisa usual a la localitat. Era un edifici de