Título original: El cátaro imperfecto

Traducción: Emma García Carbassa

1.ª edición: mayo, 2013

© 2013, Víctor-M. Amela

© del mapa al·legòric de portada, Víctor-M. Amela, 2013

© dels mapes, Antonio Plata, 2013

© Ediciones B, S. A., 2013

Consell de Cent, 425-427 - 08009 Barcelona (España)

www.edicionesb.com

Els separadors de paràgrafs, de la mà de l’autor, reprodueixen el perfil d’uns colomets de fang trobats als murs del castell de Montsegur.

Depósito Legal: B-15635-2012

ISBN DIGITAL: 978-84-9019-440-9

Todos los derechos reservados. Bajo las sanciones establecidas en el ordenamiento jurídico, queda rigurosamente prohibida, sin autorización escrita de los titulares del copyright, la reproducción total o parcial de esta obra por cualquier medio o procedimiento, comprendidos la reprografía y el tratamiento informático, así como la distribución de ejemplares mediante alquiler o préstamo públicos.

Portadilla

Créditos

Dedicatoria

Cita

Mapa

Els Belibasta

Els Mauri

Els Batlle Sicre

Preàmbul

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

XI

XII

XIII

XIV

XV

XVI

XVII

XVIII

XIX

XX

XXI

XXII

XXIII

XXIV

XXV

XXVI

XXVII

XXVIII

XXIX

XXX

XXXI

XXXII

XXXIII

XXXIV

XXXV

XXXVI

XXXVII

XXXVIII

XXXIX

XL

XLI

XLII

XLIII

XLIV

XLV

XLVI

XLVII

XLVIII

XLIX

L

LI

LII

LIII

LIV

LV

LVI

LVII

LVIII

LIX

LX

Epíleg de l ’autor sobre ell mateix

Abans de començar (I): Holocaust al segle XIII

«Mateu-los tots, que Déu ja reconeixerà els seus!», gralla el legat pontifici Arnau Amalric davant les muralles de Besiers. Els soldats han preguntat com distingiran un heretge d’un catòlic... I ara ja ho saben. Passen a ganivet els vint mil habitants de la ciutat, inclosos vells, dones i nens. És el 22 de juliol de 1209, primer dia de la Croada del Papa contra els cristians herètics occitans, i s’han de deixar les coses ben clares.

Segueixen trenta-cinc anys d’espasa i foc al País d’Oc. Les bel·licoses hosts de França i el Papat arrasen ciutats i escapcen castells, dobleguen els senyors i terroritzen el baix poble. La resistència herètica capitula el 16 de març de 1244: encadenats, dos-cents quinze heretges descendeixen de l’encimbellat pog de Montsegur, el seu baluard últim. Entren pel seu propi peu a la foguera homes i dones, sense perdre la mesura.

L’heretgia maniquea, anomenada després albigesa o càtara,¹ és exterminada.

Aquell bonic i pacífic país va atraure el saqueig i la degolladissa a causa de la seva prosperitat material, refinament cultural i rebel·lia: era refractari a pagar delmes a Roma i impostos a França. I també a causa de les seves vel·leïtats espirituals: nobles i pobletans havien desairat l’Església romana amb creences i ritus que desafiaven l’ortodòxia catòlica.

Rudement castigada, Occitània és engolida pel Regne de França, i els seus parroquians pasturen ja a la cleda del cristianisme oficial.

Aparentment.

Abans de començar (II): Ressorgeixen els heretges

Fa molt de temps que el vent dels Pirineus ha escampat les cendres de la Croada antialbigesa. Han volat cinquanta-sis anys des de l’esclafament de l’heretgia. Corre ja l’any 1300. I llavors, allà, en les terres més altes i recòndites d’Occitània, en els escarpaments del País de Foix, rebrota l’heretgia.

Dos germans cultes d’Acs dels Tèrmes, en Guillem i en Pere Autier, després d’una crisi de fe causada per la lectura d’un cert llibre sant, han viatjat el 1296 a Llombardia, han contactat amb grupuscles càtars supervivents de la matança de mig segle enrere i s’han iniciat en els misteris de l’espiritualitat dualista.

Han tornat al seu Llenguadoc natal, i hi prediquen. El seu exemple d’austeritat i entrega, la seva intrepidesa i el seu carisma sedueixen centenars de pobletans, que abracen de nou l’herètica fe dels seus avantpassats. Els fidels són humils i illetrats pastors, pagesos, segadors, grangers, llenyataires, fusters, adobers, pescadors, ferrers, sabaters i teixidors, però també petits propietaris de terres i ramats, dispesers, hostalers, taverners, quincallers, comerciants, notaris, alguns nobles... (i fins i tot algun clergue!). Cada vegada més i més persones escolten aquests predicadors sants, aquests «bons homes», busquen la seva benedicció i els preguen que salvin la seva ànima!

Els seus fidels anomenen parfaits (‘perfectes’) aquests predicadors de vida recta, «coneixedors del Bé», que heretitzen amb verb molt viu d’ostal en ostal, de casa en casa, on se’ls allotja i se’ls camufla. Aquests «bons cristians» consolen, ajuden, no cobren delmes, no mengen carn i eviten la còpula. Creuen que Jesucrist és Déu, però que el Papa i la jerarquia eclesiàstica, els temples catòlics i l’Església de Roma són fills de Satan, que la missa és un engany, que l’hòstia és mera farina i que adorar la creu és aberrant: «Adoraries l’arbre en què van penjar el teu pare?», pregunten. Repudien tots els sagraments catòlics —del baptisme al matrimoni, de la confessió a l’extremunció— i practiquen uns rituals senzills que atrauen i consolen cada dia més i més adeptes...

Abans de començar (III): El zel de l’inquisidor

Els germans Autier ordenen més perfectes. L’epidèmia càtara (així anomenada més tard) s’estén per viles i llogarrets, camps i granges. Roma s’espanta, i la Inquisició decideix intervenir-hi. El 8 de setembre de 1308, aprofitant una romeria que reuneix tota la població, l’inquisidor Geoffroy d’Ablis arresta tots els habitants del llogarret de Montelhó de més de catorze anys! Més de dues-centes persones. Ordena empresonar entre els murs ombrívols del castell de Carcassona més de seixanta sospitosos d’heretgia i obre dotzenes de processos. Alguns encausats pagaran les seves desviacions amb anys de presó a pa i aigua, o amb la confiscació de tots els seus béns, o amb l’obligació d’exhibir als seus vestits una o diverses creus de roba groga...

Malgrat la persecució, l’heretgia perviu a l’alta vall de l’Arieja, en els estreps pirinencs. Arrelada en moltes cases —refugis de perfectes i catecúmens—, viatja també en el sarró d’esmunyedissos pastors que van i vénen. El bisbe de Pàmies, en Jacques Fournier, inquisidor successor d’en Geoffroy d’Ablis, agafa el relleu amb implacable eficàcia: entre els anys 1318 i 1325 encausa i interroga a la seva audiència cent quaranta-quatre pobletans, per sospitosos d’heretitzar o com a testimonis d’activitats herètiques. En Fournier, investigador pacient, meticulós i tenaç, n’envia molts a la foguera. El seu zel i la seva perspicàcia sembren el pànic a la regió, ja que gairebé tots tenen algun motiu per ser acusats...

Es disparen les delacions —per discussions, baralles, covardia o interès—, propiciades i fomentades pel sagaç inquisidor Fournier, que fins i tot paga espies i cerca-recompenses. Inquiets i espantats, molts habitants cataritzants del Sabartès —Montelhó, Acs dels Tèrmes, Quie, Tarascon...— fugen cames ajudeu-me: salten els Pirineus i s’encaminen cap al sud, sempre cap al sud. Per salvar la pell, fugen per les altures de Pimorent, travessen la Cerdanya i el Cadí per Bagà, descendeixen el curs del riu Segre per Lleida, s’assenten en diversos racons dels Comtats Catalans i de la pròspera Corona d’Aragó. Els més temorosos segueixen cap al sud, sempre cap al sud... Alguns embarcaran cap al Regne de Mallorca.

Sempre cap al sud, superats els monestirs de Poblet i Santes Creus i les muntanyes de Siurana, Prades i Montblanc, un grapat de càtars travessa el riu Ebre i s’endinsa en terres amb prou feines acabades de cristianitzar per Jaume I el Conqueridor, terres de frontera amb Al Àndalus. Un far-west del sud.

La diàspora càtara s’acomodarà en les terres de Tortosa, Flix, Ascó, Camposines, Orta, Vall-de-roures, Caseres, Queretes, Beseit i Alcanyís, i també en el flamant Regne de València, entre la vall del Sénia i el Maestrat templer de Peníscola, Càlig, Sant Mateu, Catí... I, finalment, en l’airosa Morella, la cimera ciutat reial a les muntanyes ibèriques de la vella Ilercavònia.

Abans de començar (i IV): Morella, l’últim refugi

L’any 1314, l’efervescent Morella es colonitza i fortifica, construeix la seva basílica i el seu mercat sota la protecció del rei. En una de les seves solitàries placetes s’instal·la discretament l’última comunitat de l’èxode càtar. Són mitja dotzena de persones —la majoria oriündes de Tarascon— agrupades al voltant d’en Guillem Belibasta, un Perfecte que arribava per fi a «una terra en què res no s’havia de témer». Ho dirà precisament qui el trairà, l’Arnau Batlle-Sicre, espia pagat per en Fournier per caçar-lo!

Els nostres càtars morellans viuen com artesans —sabaters, cistellers, teixidors— i pastors. Prudentment, es fan passar per catòlics. Van a missa, fins i tot. Resideixen en una placeta de Morella que guarda memòria de la seva presència: encara avui és coneguda com la «plaça dels Tarrascons»! Ningú a Morella no coneixia l’origen d’aquest nom: aquesta novel·la el desvetlla. Si no haguessin estat traïts, capturats i processats, no s’hauria sabut res d’aquesta última comunitat càtara a Morella!

En Belibasta caurà el 1321 —aquí es relata com— i, desaparegut el líder, els membres de la seva comunitat s’ocultaran i dispersaran en els confins de les terres catalanes, aragoneses i valencianes, i se’n perdrà el rastre en la nit de fa ara set segles. Fins avui.

Després de liquidar el catarisme, en Fournier serà Papa: Benet XII. Avui podem consultar les actes del seu registre d’Inquisició als Arxius Vaticans, els impagables testimonis dels quals —en especial, el de l’extraordinari pastor Pere Mauri!— desvetllen les peripècies i el drama viscut pels últims càtars. Desposseïts, perseguits, esqueixats del seu pirinenc solar natal, van ser un grapat de dones i homes que van intentar preservar i refer les seves vides a la Morella de fa set-cents anys, al far west de la Corona d’Aragó, convençuts de conèixer el secret de la salvació de l’ànima.

Aquesta novel·la vol rescatar la seva història...

1 Els protagonistes d’aquesta novel·la són avui coneguts com a «càtars» (del grec katharós, ‘pur’, o potser de l’alemany ketzer, ‘gat’, o del francès catier, ‘animal relacionat amb allò diabòlic’), però, entre ells, mai no es van dir així. El mot va ser emprat per alguns dels seus adversaris per infamar-los. Els protagonistes d’aquesta novel·la van ser cristians crítics amb el clergat i el dogma catòlic romà, i per això es van autoanomenar cristians, bons cristians, creients, bons creients, bons homes i bones dones, homes sants, bones barbes —perquè se les deixaven créixer en els primers temps—, seguidors del Bé, coneixedors del Bé, teixidors —perquè era un ofici freqüent en ells—, i així els identifico. Se’ls va conèixer també com a albigesos —per la ciutat d’Albi, en la qual molts van ser massacrats al començament de la Croada contra la seva heretgia—, o secta maniquea, per creure en la pugna entre el poder del Mal (Déu bíblic) i el poder del Bé (Déu vertader). (N. de l’A.)

Ha matat! Ha matat un home! Aquest dia, el mateix en què fa vint-i-sis anys, en Guillem Belibasta mata.

Ara neteja el ganivet sanguinolent en l’herba del prat. La mateixa herba del camp en què pasturen les ovelles del pastor Bartomeu Garnier, la seva víctima. Les ovelles pasturen, com si res no hagués passat. El gos borda i en Belibasta li etziba una puntada en el flanc, més pels nervis que pel temor als seus petits ullals. El ca gemega i queda al costat del cadàver del seu exsangüe amo, camina en cercles i ensuma la sang que ja xopa la pastura.

En Belibasta oculta el seu punyal dins la faixa i corre, corre de tornada a casa. No està content. Sent la rara lleugeresa de l’alleujament, l’alleujament d’haver-se tret un pes de sobre, però adverteix que una altra pesantor s’instal·la en el seu pit: ha matat, ha matat un home! I no s’ha de matar. No perquè ho diguin els capellans, aquests llops corruptes i pestilents que roben i abusen, que violen i maten, aquests diables que estrangularien els seus fills bastards per una prebenda o un vici. No. No s’ha de matar perquè és el que li ha ensenyat el seu pare, en Ramon Belibasta, anomenat Bensenyat, per ser home decorós i honrat. No s’ha de matar perquè bé ho prediquen els barbes Autier, els dos germans sants que des de fa ja sis anys es deixen caure per la casa paterna, l’ostal familiar de Cubieras, la vila natal dels Belibasta.

El seu pare, el senyor Ramon Belibasta, home instruït, sensible, cultivat, amant del col·loqui a la claror de les candeles, burgès que fa seure a la seva taula personatges verbosos —fins el mateix arquebisbe de Narbona ha compartit vetllada alguna vegada a la casa familiar!— que filosofen sobre el diví i l’humà..., el seu pare, què pensarà d’això? Ell, el seu fill tercer, ha matat un home! En Belibasta disminueix el pas a prop de la muralla, pren aire, es neteja amb la màniga la suor dels llavis, just aquí on llueix una taca vinosa. És una taca de naixement, característica d’alguns Belibasta, perquè el seu pare també la llueix, igual que ell, en el mateix lloc sobre el llavi superior. En Belibasta es palpa el punyal ocult entre els plecs de la faixa. L’afilat punyal, molt punxegut, corbat a la part inferior, llueix una inscripció a la fulla: «Soch com cal cuan punchu fai mal.»

En Belibasta hauria preferit no punxar, no «fer mal», però ha hagut d’apunyalar el molt idiota d’en Garnier, el molt bocamoll, i deixar-lo dessagnar-se a l’herba, per haver estat un gos rabiós i més bordador que el mestís que ara vetlla les seves òrfenes ovelles.

Va sonar el telèfon. Era el meu pare. «Han trobat una cosa curiosa a la casa de Forcall», em va dir. La casa era un immoble adquirit pel meu pare a Forcall, el poble dels meus avantpassats Amela. Uns paletes treballen aquests dies dins la casa per redistribuir-ne els espais i condicionar-la.

Forcall es troba a les muntanyes septentrionals de l’antic Regne de València, a l’interior de la premuda província de Castelló. El poble s’enclava a la confluència dels rius Caldes, Cantavella i Bergantes, el riu que baixa de Morella, tretze quilòmetres aigües amunt. Forcall va ser l’agrest i dolç poble dels meus estius d’infantesa, allà en els pristins anys seixanta. Jo era un nen de pis de ciutat, i aquella atmosfera rural em va embruixar per sempre. Amb els anys, la meva memòria vestí de paradís els seus carrers empedrats amb còdols de riu en els quals espetegaven els cascos dels muls camí del tros.

Aquell espetec medieval em despertava gratament cada matí. A Forcall vaig viure un lustre d’estius medievals. Espardenyes de cànem, mosques i móres. Mató d’ovella acabat de portar pel pastor. Cornetí matutí del pregoner anunciant peix de Peníscola i Vinaròs. Banys de riu entre prehistòrics fòssils de cargols. Tempestes d’estiu retrunyint a la roca del Migdia. Correries pels carrers, amenitzades per les campanades bronzines de l’església. La casa que el meu pare havia comprat s’aixeca just davant d’aquest campanar.

—Què han trobat?

—En derruir una de les parets, als paletes els ha sortit una pedra molt gran, molt maca...

—Maca? Per què?

—Té unes figures esculpides.

—Què dius? Que no la llencin! Que la guardin! Vull veure-la.

Forcall és el poble en què va néixer el meu avi patern, Víctor Amela Ejarque, el 1888. El 1914, tot just acabat de casar, va emigrar per necessitat amb la seva dona a Barcelona, on va morir el 1956, sense haver tornat mai al seu poble natal. El meu pare, que d’adult sí que havia visitat el poble, ens va portar a passar-hi uns quants estius. Als anys setanta va comprar aquesta caseta per condicionar-la i disposar d’un racó propi al solar dels seus majors. Situada al davant del lateral nord de l’església, on es van alçar les primeres cases del poblament cristià poc després de ser reconquistada per Jaume I als musulmans andalusins, hi ha el carrer del Carme, antigament anomenat dels Unflats, per l’aire senyorial de diverses cases de pedra picada que la flanquegen. El meu pare, a l’altra banda del telèfon, em va tranquil·litzar.

—No et preocupis, ja li he dit al meu cosí, Antonio Cervera, que la vigili, que t’agradarà veure-la. Ell va cada dia a la casa per dirigir els paletes a l’obra. Li he dit: «Antonio, no deu haver aparegut també dins la paret una olla plena de monedes d’or, eh? Ha, ha, ha...»

A tres hores d’automòbil al sud-oest de Barcelona, vaig conduir cap a Forcall de seguida que vaig poder. Vaig travessar l’Ebre per Tortosa, vaig seguir la costa fins a Vinaròs i vaig pujar des de les planes del vell Maestrat castellonenc fins a les moles i els barrancs dels encrespats Ports de Morella. Em vaig aturar al santuari de la Verge de Vallivana, com sempre faig, per refrescar-me una mica abans d’encarar el Port de Querol. Poc després de superats els seus mil metres d’altitud, després de certa corba de la carretera, va tornar a impressionar-me la visió a l’horitzó de l’encimbellada i emmurallada ciutat de Morella, amb el seu memorable perfil cònic retallat contra el cel crepuscular.

Vaig sentir el mateix estremiment que sentia de nen, barreja de sorpresa i veneració davant la presència magnètica de Morella. El mateix estremiment que van haver de sentir els clans prehistòrics que la van trepitjar i que van deixar les seves pintures rupestres en un abric d’un barranc veí. Un estremiment potser genètic: els meus avantpassats Amela van viure i van morir en l’encastellada Morella des del segle XIV (que jo tingui documentat!) fins que un d’ells, Ramon Amela Querol, va saltar a Forcall el 1794 i va engendrar el meu rebesavi. Les meves cèl·lules deuen reconèixer alguna cosa familiar i salvífica en el perfil imponent de Morella, ciutat coronada pel castell que va ser del Cid i del rei Jaume I i cenyida per les seves muralles daurades.

Vaig albirar les muralles que abracen i embolcallen els carrers de Morella i vaig experimentar un formigueig reconeixible: el plaer davant d’una cosa més gran que un mateix, però que promet entranyable hospitalitat. Una alegria estètica i emocional. Però no m’hi vaig aturar. Aquesta vegada tenia pressa. Vaig deixar Morella en el retrovisor i vaig recórrer la sinuosa carretera fins a Forcall. Vaig aparcar el cotxe a la silenciosa placeta de l’església. Davant la casa m’esperava l’oncle Cervera, amb la clau a la mà.

Vam pujar a la primera planta. Dipositada sobre el ciment del terra encara per pavimentar, m’esperava la pedra. Ja s’havia fet de nit i el corrent elèctric estava tallat per les obres, de manera que vam il·luminar la pedra amb un parell de llanternes. Un carreu prismàtic molt ben treballat, de mig metre de llarg i gairebé dos pams d’ample i pel mateix d’alt. Una obra d’art de pedra tallada, molt fina, amb dues figures esculpides en sobrerelleu, que van aconseguir esbatanar-me la boca d’admiració: eren dos coloms preciosos. Un colom al costat llarg, un altre al costat curt, amb les puntes dels seus respectius becs coincidint sobre l’aresta del carreu, besant-se. Dos coloms fregant-se el bec, posats, serens, amb les ales replegades i les plomes exquisidament gravades. Dos coloms que es besaven. La llum oscil·lant de les llanternes semblava donar-los vida en imprimir il·lusió de moviment als volums dels seus cossos.

Per sobre dels coloms sobresortia breument una vora a manera de mènsula, preparada per suportar els carreus de l’edifici al qual estigués destinada la peça. Per les proporcions i la pinta d’aquesta pedra prismàtica tallada, em trobava davant d’una obra d’art medieval. Però, què hi feia aquesta notable i vella pedra emparedada en un mur mitjancer d’una caseta sense història, oculta a la vista de tothom des de no se sabia quan?

Una pedra tan virtuosament treballada va haver de ser feta per ser vista, va haver de ser esculpida per ser disposada en l’aresta d’un pòrtic, a una altura i en un emplaçament visibles. Què hi feia, emparedada, doncs?

El seu picapedrer l’havia culminat de manera impecable, però per a quins ulls? El cas és que ara m’arribava a mi des del fons dels segles, sense vestigi d’erosió, foc ni cap dany. Es podria dir que algú havia decidit emparedar-la poc després de ser esculpida. Per quina raó algú ho devia have

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X