La llegenda de la muntanya de foc (Trilogia del Foc 3)

Sarah Lark

Fragmento

llegenda-8

1

—Em fa una mica de cosa... —va admetre en Matiu.

L’esvelt maori portava un vestit nou marró que no s’ajustava del tot a la seva silueta musculada i harmoniosa. S’havia tallat els cabells, negres i ondulats, i els portava pulcrament pentinats cap enrere. La Linda Lange, la seva mare d’acollida, va suposar que havia utilitzat brillantina perquè li quedés més llis. Potser perquè els rissos naturals eren estranys entre els maoris de soca-rel...; en el cas d’en Matiu, devia tractar-se de l’herència del seu pare, un anglès.

—És absurd, Matiu, vas a casa de la teva família! —va replicar l’Aroha, gairebé amb una mica d’impaciència.

No era la primera vegada que en Matiu comunicava els seus dubtes a la filla de la Linda. El jove estava molt unit a l’Aroha, i la Linda sospitava que estaven enamorats. Segur que el noi havia confessat els seus temors a la jove, mentre que a la Linda i al seu marit, en Franz, només els havia fet partícips de la seva alegria per establir contacte amb la seva família d’origen.

—D’acord. Però no els conec de res..., ni tan sols parlo bé el maori.

En Matiu canviava vacil·lant el pes d’un peu a l’altre, mentre buscava el tren amb la mirada. També la Linda s’esperava amb impaciència. A l’andana de la petita ciutat d’Otaki bufava el vent i feia fred. Volia tornar com més aviat millor a casa, al vell marae, on vivia amb en Franz i un centenar de nens maoris. Des de feia catorze anys, els Lange dirigien junts l’antic hospici per a nens mao­ris, orfes de guerra, un establiment que, amb el temps, s’havia convertit en internat. Els alumnes hi assistien de manera voluntària o enviats per les seves famílies. Els primers alumnes d’en Franz i la Linda, que ja s’havien fet grans, o bé havien tornat amb les seves tribus o bé havien buscat feina a les granges de l’entorn o en empreses dels voltants de Wellington. La Linda s’alegrava d’anar a visitar-los de tant en tant. En el camí de tornada havia de fer compres i tres dels seus antics pupils treballaven en botigues d’Otaki. Però primer havia de tranquil·litzar en Matiu.

—Matiu, parles molt bé el maori! —li va assegurar—. Però la teva tribu tindria tota la paciència del món si no fos el cas. Ja has llegit les cartes. La teva gent s’alegra que hagis establert contacte amb ells. Tots se’n recorden molt, de la teva mare. Tens parents carnals a l’iwi i, com ja saps, l’iwi és com una gran família. No podràs deslliurar-te d’un munt de mares i àvies, pares i avis. —La Linda va somriure animosa.

En efecte, en Matiu era un dels pocs nens acollits pels Lange que no havia passat els seus primers anys de vida en un poblat maori. Havia arribat de Patea, una ciutat al sud de la regió de Taranaki, als tres anys d’edat. Un capità dels military settlers, membres dels exèrcits de colons, a qui la Linda coneixia de la seva època a Patea, havia portat el nen i els havia explicat la seva trista història:

—Un dels nostres colons va concebre el nen amb una dona maori d’un dels poblats conquistats i fins i tot va viure amb ella un cert temps —va explicar—. Ella va marxar amb ell voluntàriament o a la força, no ho vam poder esbrinar. No parlava ni una parau­la d’anglès. Més endavant va morir, potser a causa d’unes febres, potser de tristesa... No ho sabem exactament. Al principi, l’home va conservar el nen. De seguida va trobar una dona blanca a Patea que se’n va fer càrrec. Però quan ella es va quedar emba­rassada, el petit va haver de marxar. —El capità Langdon semblav­a una mica torbat, gairebé com si s’avergonyís de la pena que sentia pel nen—. Llavors —va concloure— vaig pensar endur-me’l i portar-lo aquí. En aquesta zona ja no hi ha tribus maoris. Per això el petit no pot tornar amb la seva gent.

Sense pensar-s’ho gens ni mica, la Linda i en Franz havien acollit el nen, i la Linda havia aprofitat l’oportunitat per demanar al capità Langdon que li descrivís com havia evolucionat la colònia on havia viscut amb el seu primer marit abans que naixés l’Aroha. El territori estava pacificat en l’actualitat. Els colons que havien obtingut terres com a recompensa per les seves operacions militars, les cultivaven, i ja no hi havia incidents.

No obstant això, en Matiu no s’havia criat com un pakeha, paraula amb què els maoris es referien als colons blancs. Encara que a l’orfenat els nens aprenien anglès, també es parlava maori. Tant en Matiu com l’Aroha dominaven amb fluïdesa la llengua dels natius. Omaka Et Pura, una anciana maori que havia passat els seus últims anys de vida a la llar d’acollida d’en Franz i la Linda, havia aconseguit desentranyar a quina tribu pertanyia el noi. Les mantes teixides i les peces de roba amb què el capità Langdon havia cobert el nen i que eren de la mare d’en Matiu reme­tien als ngati kahungunu.

Després de la guerra, no s’havia sentit a parlar gaire de la tribu, que, com tantes altres, havia sigut desterrada a l’Illa Nord. Però un parell de setmanes enrere, en Franz s’havia assabentat que els ngati kahungunu tornaven a ocupar el seu territori a Wairarapa. Havia animat en Matiu, que sempre havia estat una mica incòmode amb els seus orígens —els nens maoris «de soca-rel» es burlaven d’ell molt sovint—, que contactés amb la seva gent. Així doncs, en Matiu va escriure una carta al cap tribal, per a la qual cosa va necessitar diversos dies. Juntament amb l’Aroha va polir fins la més mínima expressió. Poc després va rebre una resposta inesperadament afectuosa. Li deien que la seva mare es deia Mahuika i amb quant dolor l’havia enyorat la seva família. En realitat, els anglesos l’havien segrestat juntament amb altres nois i noies de la tribu. Els ngati kahungunu no havien tornat a saber res de la majoria d’ells. En qualsevol cas, la tribu havia convidat cordialment en Matiu que visités els seus parents i aquell dia el noi faria realitat el seu somni. No hi havia motiu per dubtar, pensava la intrèpida Aroha.

—En qualsevol cas, segur que t’entenen! —va afegir en aquell moment a les paraules de la seva mare—. I serà emocionant! Una aventura! Jo no he estat mai en un autèntic marae! Bé, a Rata Station, és clar. Però això no compta.

Després d’insistir molt de temps, l’Aroha havia aconseguit convèncer la seva mare i el seu pare adoptiu que l’autoritzessin a acompanyar el seu amic en el viatge de visita a la seva família mao­ri. Una cosa que en Franz, en especial, va admetre a contracor. Al cap i a la fi, la noia acabava de fer catorze anys i era massa jove per viatjar sola, i, a més, amb un noi del que era evident que estav­a enamorada. Als poblats maoris hi havia uns costums més relaxats. Els adolescents de les tribus tenien les seves primeres experièn­cies sexuals a una edat molt primerenca, un fet que espantava de veritat en Franz Lange, un home d’educació rígida, com corresponia a un antic luterà, i reverend des de feia gairebé vint anys de l’Església anglicana. La Linda no ho trobava tan alarmant. Tant l’Aroha com en Matiu havien sigut educats segons els principis morals dels pakeha i tots dos eren joves intel·ligents i assenyats. No tirarien per la borda tots els seus valors encara que passessin un parell de nits al dormitori comú dels ngati kahungunu.

Al final, el fet determinant havia sigut els bons resultats de l’Aroha a l’escola secundària. La jove havia insistit a viatjar amb en Matiu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos