Contingut

PRIMERA PART

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

11

12

13

SEGONA PART

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

TERCERA PART

27

28

29

30

31

32

33

34

35

36

Agraïments

A totes les persones que esdevenen ciutadanes
del món a la força i a totes aquelles que,
amb bona voluntat, les acullen.

PRIMERA PART

1

Mentre l’avió sobrevolava en cercles per damunt del Prat esperant el permís per entrar a pista, l’Alícia guaitava les quadrícules verdes dels conreus que envoltaven l’aeroport. Molt abans que ella nasqués, part d’aquelles pistes d’aterratge havien estat camps dels seus avant­passats.

Amb el nas tocant la finestreta, joguinejava amb un floc de cabells, tot enroscant-lo al dit índex, alhora que recordava les paraules del Baptiste, el vell exiliat republicà que venia d’entrevistar en un poblet de l’Alta Normandia: «La vida és una carrera de fons, Alis.»

Mentre es desplegava el tren d’aterratge, va sentir un buit a l’estómac, com el que les revelacions del vell republicà havien obert en la seva existència. Aquell home, fins feia un any desconegut, li havia desdibuixat de sobte el seu passat familiar.

La primera part de l’odissea personal de l’Alícia havia començat l’any anterior.

L’agost del 2005 havia viatjat a França amb l’excusa d’iniciar el projecte fotogràfic, sempre ajornat, sobre l’exili espanyol del trenta-nou. En el fons, però, el veritable motiu per escapar de Barcelona havia estat allunyar-se de la ciutat per posar ordre en els seus sentiments.

Feia un mes i mig que el Xavier, l’home que havia de ser el seu marit, li havia giragonsat la vida:

—Sóc a Nova York, nena —li havia endinyat des del mòbil, com si estar a més de sis mil quilòmetres de distància fos la cosa més natural del món.

—Què hi fots, a Nova York, Xavier?

—Cancel·la-ho tot, Alis. No hi haurà casament. —Amb veu falsament afectada, va continuar—: Em sap greu. Sé que t’estic fent una putada molt grossa, però he desco­bert que no et puc estimar com mereixes i el nostre matrimoni seria un fracàs.

Dites aquestes paraules, que l’havien deixat estabornida, l’aparell es va inundar de silenci. Només feia cinc minuts que l’Alícia havia confirmat amb la floristeria que tot estaria a punt per diumenge.

Les mans li tremolaven quan va apagar el mòbil sense dir res.

Durant l’hora següent, per més que donava voltes a aquella situació absurda, seguia sense entendre res.

«Però si ni tan sols havia de fer-hi nit...», va sanglotar mentre recordava com, a les sis de la matinada, havien fet l’amor abans que ell es llevés per viatjar cap a Brussel·les. Si més no, aquell era el destí que ell li havia dit.

«Només haig de presentar al client un informe previ a l’auditoria. Li justifico la retallada de sous i torno», tot just aquella havia estat la seva explicació tan sols onze hores abans.

Sobre la taula del menjador encara hi havia obert el plànol que els havia procurat el restaurant per a la distribució dels convidats. Havien convingut que, a la nit, tots dos decidirien el lloc on seure cadascú.

En agafar la tassa de te per fer un glop, l’Alícia, sense voler, la va abocar. El líquid va córrer lliurement com un rierol per la taula i va gotejar sobre el parquet, com les llàgrimes que a ella li depassaven la barbeta.

Allò li succeïa a finals de juny i, malgrat la calor, un calfred la va recórrer sencera. La llista d’encàrrecs perquè el diumenge tot anés rodat de sobte s’havia convertit en un munt d’urgències que calia resoldre.

Feia tres anys que vivia amb aquell auditor d’empreses en crisi que tenia quaranta anys, deu més que ella. Per Sant Jordi li havia demanat: «Casem-nos, Alis.» Ella, després de meditar-ho molt, havia acceptat.

Ofegada en un plor sense fi, pensava en el vestit de núvia que l’esperava a casa dels pares. Havia volgut sorprendre el Xavier i que no el veiés fins al moment de la cerimònia.

Li costava creure que allò que estava passant fos real.

Al cap de dues hores, l’Alícia encara es debatia entre el desig de fugir i desaparèixer ella també i el deure d’avisar la família perquè ho aturessin tot. El temps corria contra rellotge. Fins al final de la tarda, no va treure ànims per fer allò correcte.

Va agafar el metro fins a Sant Antoni. En sortir davant del mercat, va caminar lentament fins al carrer Calàbria i, abans de pujar al pis, va agafar forces al petit parc del costat.

En entrar a casa dels pares, tot l’ambient traspuava tranquil·litat. Abans de trencar aquella pau amb la novetat que els portava, va estar a punt de fer-se enrere, però es va manar a si mateixa: «Digue’ls-ho i acaba d’una vegada!»

Al menjador, el pare va aixecar el cap del diari que estava llegint. Va fer-li un petó, i un altre a la mare, que en aquell moment ensenyava el vestit que lluiria per al casament a la seva filla gran, la Lourdes. L’Alícia va arrufar el nas en veure allà la seva germana. No esperava que hi fos.

—I per a mi no hi ha petons, germaneta? —es va queixar tot oferint-li la galta.

Va fer-li’n un de ràpid abans de tancar-se a la seva antiga habitació, on aquell vestit fantasmal l’esperava a les fosques.

—Què li passa avui a l’Alis? —va sentir que la mare preguntava—. Ha entrat molt callada i moixa.

—No t’amoïnis, mama... Deuen ser els nervis.

Ajaguda sobre la vànova al llit, l’Alícia va pensar novament a fugir i lliurar-se així de l’interrogatori de la germana tan bon punt sabés la notícia.

En tots els seus records d’infantesa, la Lourdes, que era divuit anys més gran que ella, ja era una dona casada. Mai no havien compartit el mateix sostre. Tot i així, continuava oficiant vers ella el paper de segona mare. Res a veure amb la relació d’igual a igual que mantenia amb la germana mit­jana, la Joana, amb qui hi havia nou anys de diferència.

«Marxo», va decidir tot d’una. Va apujar la persiana perquè entrés la llum a l’habitació, i, en acabat, va despenjar el vestit sense cap mirament. El va entaforar a la bossa de plàstic, que fins a aquell moment el protegia de la pols, i va sortir amb el paquet al menjador.

—Per què te l’emportes? —va inquirir la Lourdes, tota sorpresa.

—No hi haurà casament.

—Què t’empatolles, ara... No facis bromes, Alis! Això no té cap gràcia.

—M’ha trucat el Xavier des de Nova York —va explicar amb un fil de veu—. Ara diu que no es casa.

Amb posat incrèdul, la mare va necessitar una estona per articular paraula.

—Però... si és d’aquí a cinc dies!

—I els convidats? —va preguntar el pare, que li havia caigut el diari de les mans—. Qui collons pagarà un banquet on ara no esperem ningú?

—A algú d’aquesta casa li importa una merda com em sento jo?

L’Alícia va esclafir a plorar mentre es deixava caure al sofà. Esbufegant, la Lourdes va seure al seu costat i li va passar el braç per les espatlles.

—A veure, germaneta, anem per parts... Tu i el Xavier us passeu la vida «ara sí, ara no». Això que ens acabes de dir va de debò o és una enganxada més de les vostres, a les quals ens teniu acostumats? Li has tornat a trucar? Potser ja li ha passat el siroco.

—No penso trucar-li. Aquesta vegada va de debò, i no vull suplicar-li. No podia haver fugit més lluny aquest malparit.

La Lourdes es va aixecar de cop del sofà i, amb un gest decidit, va ordenar:

—Ja podem córrer, doncs! No farem que diumenge cent vint persones esperin empolainades davant de Santa Maria del Mar per a no res.

—Ai, Déu meu! —va gemegar la mare, i adreçant-se al marit, va dir—: Ja t’ho deia jo, Carles, que aquest penell no li convenia a la nostra nena.

—Saps què et dic, Glòria? Potser la decisió d’aquest gamarús serà per a bé. Ens estalviarà un divorci penós —va concloure, llançant el diari a terra—. Ara el que em preocupa és com sortirem d’aquest merder.

L’Alícia va mirar sorpresa la seva família. Al pare se’l notava alleugerit. La mare havia rubricat el seu parer tot fent que sí amb el cap. La germana anava amunt i avall de la sala d’estar, com si fos un mariscal de camp.

Només feia tres hores que se li havia esmicolat la vida i ningú a casa semblava patir pel seu cor trencat.

—No és moment de perdre temps —va resoldre la germana—. S’ha d’avisar primer de tot el capellà, la floristeria i la gent.

Aquelles mateixes paraules les hauria emprat la Lourdes per informar d’un funeral, va pensar l’Alícia mentre sortia donant un cop sec de porta.

En tornar al pis que compartia amb el Xavier des de feia tres anys, va despenjar del menjador el quadre abstracte que ell li havia regalat pel seu aniversari. En el mateix clau hi va penjar el vestit de núvia. Durant els dies següents va contemplar-lo, blanc i sostingut sobre si mateix, com el cos d’un suïcida.

Mentre esgotava les llàgrimes, va pensar en tots els projectes que havia abandonat per seguir al costat de l’home que ara la deixava plantada.

Feia tres anys, amb els vint-i-set acabats d’estrenar, havia aparcat el somni de fer reportatges fotogràfics pel món a canvi de tenir una vida més convencional amb el Xavier. Per estar al seu costat, havia esdevingut una fotògrafa d’estudi. No era allò el que havia somiat.

Un parell de diumenges després d’aquell daltabaix, camí de casa de l’àvia Àgata al carrer Tamarit, l’Alícia es va aturar al mercat de llibres vells. En una parada en la qual venien postals antigues, una en especial li va cridar l’atenció.

A la imatge hi havia una munió de creus blanques arrenglerades sobre una cuidada gespa. Era el cementiri dels americans que havien mort en el desembarcament de Normandia. La va comprar pensant en el seu avi Biel. Ningú a casa sabia on era enterrat. El marit de l’Àgata s’havia exiliat l’any 1939 i havia desaparegut durant la Segona Guerra Mundial.

Abans de pujar a casa de l’àvia a dinar, va seure una estona a la terrassa del bar de la cantonada. Encara era molt d’hora. Mentre contemplava la postal, se li va acudir un projecte amb què recuperar embranzida i deixar de fer-se llàstima a si mateixa: faria un reportatge fotogràfic sobre l’exili espanyol.

2

Dilluns, l’Alícia es va despertar ben entrat el matí. Havia tingut malsons, angoixada per una munió de minúscules boles brillants que l’arrossegaven i creixien desmesuradament, fins a tallar-li la respiració.

No podia fer fora del pensament el Xavier. La realitat del que havia passat la colpejava a cada instant. Totes les coses d’ell seguien allà. Amb el cap tapat amb els llençols com si fos un estruç, va esclatar en plors novament. El seu voltant era un escampall de mocadors de paper arrugats.

Feta una fúria, va llevar-se i va escriure un missatge al mòbil:

Vine d’una punyetera vegada a buscar les teves deixalles.

Tot seguit, va anar al lavabo i, sense miraments, va llençar en una bossa d’escombraries el raspall de dents del Xavier, la pinta, el desodorant d’home... tot el que fos d’ell.

—Avui faré neteja, malparit! —exclamava, plorant, a la vegada que buidava al vàter el flascó de perfum d’home—. No vull flairar la teva presència enlloc de la casa.

Va tornar a l’habitació per desocupar la seva roba de l’armari. La va sorprendre que les peces de marques cares ja no fossin als penjadors. S’adonava amb dolor que el dia que havia marxat s’ho havia endut premeditadament. Com també la va ferir recordar el petó de comiat que va acompanyar la mentida que anava a Brussel·les a veure un client.

Després d’entaforar la roba dins de dues maletes grans, les va deixar al rebedor, al costat de la porta del pis, a l’espera que ell se les endugués quan es dignés a aparèixer.

Els quatre dies següents els va passar tancada a casa, a l’aguait per si venia a buscar-ho. Les maletes, però, seguien esperant orfes al mateix lloc.

Mentre el cap li donava voltes i voltes al mateix, va sonar el telèfon fix i va córrer a respondre. Era la seva germana mitjana, la Joana.

—Dissabte faré una festa, Alis. Vine, sisplau! Ja és hora que surtis d’aquesta casa plena de records... Pots quedar-te amb mi tot el cap de setmana. Què me’n dius?

—No estic d’ànims per anar de gresca. A la teva festa segur que alguns dels teus amics em preguntaran per l’anul·lació del casament. I no tinc ganes de donar explicacions.

—Pots passar d’estar amb la gent, si vols. La casa és gran.

—Ja m’ho pensaré, Joana.

El xalet on vivia ara la seva germana era una construcció de planta baixa i pis, envoltada d’un jardí que a la primavera esclatava amb el groc de la ginesta. Estava situat a dalt d’un cingle de poca altura a la costa del Garraf, a prop de Sitges. La platja quedava a quatre passes de la casa, tot baixant per un senderó mig amagat entre matolls. L’Alícia sentia predilecció per aquell racó de món. En unes altres circumstàncies, hi hauria anat encantada.

Era mitjan juliol i una calor xafogosa s’enganxava al cos. Es va dutxar i, en tornar a l’habitació, va descobrir que al mòbil hi havia un missatge del Xavier.

El cor li va saltar d’inquietud mentre llegia:

Passaré cap al vespre, Alis. Llavors parlem.

Sé que et dec una explicació.

Tot d’una es va adonar que no volia veure’l. El que menys necessitava era escoltar justificacions barates per intentar exculpar-se de la seva conducta, de manera que va trigar uns pocs segons a marcar el número de la seva germana.

—Agafo el cotxe i vinc ara mateix cap a casa teva, Joana. Però demà passat no insisteixis que m’afegeixi a la teva festa. Si vols, t’ajudo a preparar les coses abans que arribin els convidats, però res més.

—Fantàstic! No oblidis agafar el teu joc de claus, germaneta. Avui tinc un compromís i no seré a casa abans de la matinada.

L’Alícia va deixar la bossa a l’habitació que feia servir sempre que hi anava. Només obrir les portes de la terrassa del dormitori, la remor de les onades que petaven contra les roques va envair tota l’estança.

Per a ella, però, la vista preferida era la que es contemplava des d’un mirador al qual s’accedia per una escala de cargol, en el punt més alt de la casa. Aquell espai, ampli i diàfan, era l’estudi on pintava la Joana.

El lloc el presidia un mural de tres metres d’amplada per un i mig d’alçada. L’havia pintat la seva germana cinc anys enrere, en sortir d’una crisi creativa. Era una obra abstracta i cada taca de color prenia protagonisme en funció de la llum natural que rebés. Les taques blanques, que amb claror del dia eren gairebé imperceptibles, en la penombra ressorgien i il·luminaven les tonalitats fredes.

Acompanyant el mural hi havia una peça de bronze. Una dona nua, caiguda i arquejada de panxa enlaire sobre una roca, amb el cap, els braços i les cames penjant fora de la base de la pedra, mostrava la seva fragilitat. No estava morta, ni adormida, ni en espera d’un amant que la posseís. Era la laxitud sedada d’una jove oferta en sacrifici.

Es va preparar per sopar un àpat lleuger i va pujar amb la safata a la terrassa de l’estudi. Abans de jaure a la gandula, va polsar el «play» del CD. El Quartet per a flauta en Re major de Mozart va començar a sonar. La Joana i ella no compartien el gust per la mateixa classe de música, però en aquells moments de calma ja li estava bé.

Quan començava l’adagio, va entrar un missatge al mòbil. Tornava a ser ell.

M’hauria agradat trobar-te a casa, però no he pogut esperar.

Queda pendent que en parlem, sisplau.

Necessito que ho fem.

Ella va enretirar la plàtera a un costat i es va servir un bourbon. Tot seguit, va esborrar el missatge sense respondre. Entre glop i glop, repassava els moments més amargs del seu naufragi.

Absent al seu dolor, la lluna lluïa com una perla gegant. Un fermall enganxat al cel de mitjanit, mentre l’escuma de les onades seguia llepant la sorra i colpejant les roques.

Del xalet veí van arribar rialles i un murmuri de converses que s’escampaven en l’aire, com una argamassa de paraules que pujaven de to i es convertien en sons sense significat.

L’endemà, en llevar-se a quarts de nou, l’Alícia no va trigar a sentir el motor d’un cotxe vell que s’aturava davant de la casa.

Des de la seva atalaia va distingir la Joana, que obria la tanca i creuava el jardí. La faldilla llarga li voleiava en caminar i els llargs cabells rossos i rinxolats li conferien un aire de Venus renaixentista. Als seus trenta-nou anys encara mantenia l’aire jovenívol i l’estil bohemi amb reminiscències hippy de quan era una estudiant de Belles Arts.

L’Alícia va córrer a la cuina a servir-li una tassa de cafè.

—La meva germana petita tan matinera com sempre —va dir al punt que li feia un petó—. Estic morta de cansament, Alis. Vaig de cap a la dutxa!

Un quart d’hora més tard va aparèixer vestida amb un quimono de seda blanc. Mentre s’eixugava els cabells fregant-los amb una tovallola, li va preguntar:

—Estàs millor d’ànims?

—Si t’has enamorat alguna vegada de debò i t’han traït, Joana, llavors sabràs com em sento.

—Jo només estic enamorada del plaer i la bellesa. Ja ho saps!

Va fer un glop a l’ampolla d’aigua abans de prendre el cafè. En acabat, totes dues van pujar a l’estudi i la Joana va posar un preludi de Chopin. Tot seguit, es va desfer del quimono i, nua, va deixar-se caure a la gandula sota l’ombra del tendal.

L’Alícia va entrar a buscar la càmera. En els breus minuts que va trigar a tornar, la seva germana ja s’havia adormit.

Després de fotografiar el seu cos perfecte lliurat al son, va jaure al seu costat i es va deixar endur per la melancolia del piano.

Al cel corrien els núvols.

3

Dissabte a mitjanit, l’Alícia va baixar a la sorra pel senderó. Volia allunyar-se del xivarri de la festa. Va estendre una tovallola gegant i es va estirar de panxa enlaire a contemplar els estels amb la remor de les onades com a música de fons.

—Tu també t’avorries allà dalt? —va preguntar-li a prop seu una veu amb accent estranger.

Va aixecar-se d’un bot de l’ensurt. A la segona gambada ja era a terra per culpa d’un peu amb què, involuntàriament, havia ensopegat.

—Qui ets? —va cridar ella en la foscor, amb el cor a punt de petar-li.

—Un convidat de la Joana que necessita airejar-se una mica. —Es va il·luminar la cara amb l’encenedor—. Tranquil·la, no sóc perillós. I tu?

—Jo què?

—Si he de témer que em facis alguna cosa...

—Maleir-te perquè m’acabes d’espatllar la tranquil·litat que he vingut a buscar.

—El cel està atapeït d’estels. N’hi ha de sobres perquè tots dos en puguem comptar un fotimer.

En adonar-se que l’intrús no estava begut, l’Alícia va tornar a la tovallola que havia abandonat.

—Potser que abans ens presentem, oi? —va dir el jove allargant-li la mà—. Em dic Julien. I tu?

—Sóc la germana de la Joana. I el meu nom no el necessites saber per a res.

—Caram! Quin mal humor que gastes!

—En tinc motius —va excusar-se. Sense donar peu a més explicacions, va continuar—: Vius a Barcelona? Per l’accent, no sembles d’aquí.

—He vingut per tancar un negoci. Hi vinc sovint. Sóc de Caen, però fa sis anys que visc a París.

—A París! La meva neboda, la Mireia, hi viurà el curs vinent. Li han becat un doctorat en no sé quina especialitat de Dret.

—Tens una neboda tan gran?

—Ens portem només tres anys. És la filla de la meva germana Lourdes.

—Perfecte! Sé el nom de les teves dues germanes i el de la teva neboda. I a tu, et van posar nom els teus pares?

Ella no va respondre. Va abraçar-se els genolls i va fixar la mirada en la bromera blanca de les onades que s’es­cam­pa­va vora el mar.

—Vols que ens banyem sota la claror de la lluna, noia sense nom?

Ella es va girar a mirar-lo. Els seus ulls ja s’havien acostumat a la foscor i va veure que el Julien estava reclinat sobre el braç dret. Un floc de serrell dels cabells llisos li queia sobre un ull. Se’l va apartar i pentinar amb els dits oberts de la mà.

Duia una samarreta negra i uns pantalons bermudes amb butxaques tipus safari. S’havia descalçat i les sandàlies estaven deixades a la sorra de qualsevol manera.

—Em dic Alícia, però els amics em diuen Alis. I ara mateix no em ve de gust banyar-me.

—Bé, doncs, Alis, si alguna vegada vas a visitar la teva neboda... ens podríem veure —va dir mentre es cargolava un porro—. Fumes?

Ella va agafar-lo i va fer una pipada.

—De fet, tenia pensat anar-hi d’aquí a quinze di

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X