La roda de l'oblit

Cari Ariño

Fragmento

roda-2

Contingut

PRIMERA PART

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

11

12

13

SEGONA PART

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

TERCERA PART

27

28

29

30

31

32

33

34

35

36

Agraïments

roda-3

A totes les persones que esdevenen ciutadanes
del món a la força i a totes aquelles que,
amb bona voluntat, les acullen.

roda-4

PRIMERA PART

roda-5

1

Mentre l’avió sobrevolava en cercles per damunt del Prat esperant el permís per entrar a pista, l’Alícia guaitava les quadrícules verdes dels conreus que envoltaven l’aeroport. Molt abans que ella nasqués, part d’aquelles pistes d’aterratge havien estat camps dels seus avant­passats.

Amb el nas tocant la finestreta, joguinejava amb un floc de cabells, tot enroscant-lo al dit índex, alhora que recordava les paraules del Baptiste, el vell exiliat republicà que venia d’entrevistar en un poblet de l’Alta Normandia: «La vida és una carrera de fons, Alis.»

Mentre es desplegava el tren d’aterratge, va sentir un buit a l’estómac, com el que les revelacions del vell republicà havien obert en la seva existència. Aquell home, fins feia un any desconegut, li havia desdibuixat de sobte el seu passat familiar.

La primera part de l’odissea personal de l’Alícia havia començat l’any anterior.

L’agost del 2005 havia viatjat a França amb l’excusa d’iniciar el projecte fotogràfic, sempre ajornat, sobre l’exili espanyol del trenta-nou. En el fons, però, el veritable motiu per escapar de Barcelona havia estat allunyar-se de la ciutat per posar ordre en els seus sentiments.

Feia un mes i mig que el Xavier, l’home que havia de ser el seu marit, li havia giragonsat la vida:

—Sóc a Nova York, nena —li havia endinyat des del mòbil, com si estar a més de sis mil quilòmetres de distància fos la cosa més natural del món.

—Què hi fots, a Nova York, Xavier?

—Cancel·la-ho tot, Alis. No hi haurà casament. —Amb veu falsament afectada, va continuar—: Em sap greu. Sé que t’estic fent una putada molt grossa, però he desco­bert que no et puc estimar com mereixes i el nostre matrimoni seria un fracàs.

Dites aquestes paraules, que l’havien deixat estabornida, l’aparell es va inundar de silenci. Només feia cinc minuts que l’Alícia havia confirmat amb la floristeria que tot estaria a punt per diumenge.

Les mans li tremolaven quan va apagar el mòbil sense dir res.

Durant l’hora següent, per més que donava voltes a aquella situació absurda, seguia sense entendre res.

«Però si ni tan sols havia de fer-hi nit...», va sanglotar mentre recordava com, a les sis de la matinada, havien fet l’amor abans que ell es llevés per viatjar cap a Brussel·les. Si més no, aquell era el destí que ell li havia dit.

«Només haig de presentar al client un informe previ a l’auditoria. Li justifico la retallada de sous i torno», tot just aquella havia estat la seva explicació tan sols onze hores abans.

Sobre la taula del menjador encara hi havia obert el plànol que els havia procurat el restaurant per a la distribució dels convidats. Havien convingut que, a la nit, tots dos decidirien el lloc on seure cadascú.

En agafar la tassa de te per fer un glop, l’Alícia, sense voler, la va abocar. El líquid va córrer lliurement com un rierol per la taula i va gotejar sobre el parquet, com les llàgrimes que a ella li depassaven la barbeta.

Allò li succeïa a finals de juny i, malgrat la calor, un calfred la va recórrer sencera. La llista d’encàrrecs perquè el diumenge tot anés rodat de sobte s’havia convertit en un munt d’urgències que calia resoldre.

Feia tres anys que vivia amb aquell auditor d’empreses en crisi que tenia quaranta anys, deu més que ella. Per Sant Jordi li havia demanat: «Casem-nos, Alis.» Ella, després de meditar-ho molt, havia acceptat.

Ofegada en un plor sense fi, pensava en el vestit de núvia que l’esperava a casa dels pares. Havia volgut sorprendre el Xavier i que no el veiés fins al moment de la cerimònia.

Li costava creure que allò que estava passant fos real.

Al cap de dues hores, l’Alícia encara es debatia entre el desig de fugir i desaparèixer ella també i el deure d’avisar la família perquè ho aturessin tot. El temps corria contra rellotge. Fins al final de la tarda, no va treure ànims per fer allò correcte.

Va agafar el metro fins a Sant Antoni. En sortir davant del mercat, va caminar lentament fins al carrer Calàbria i, abans de pujar al pis, va agafar forces al petit parc del costat.

En entrar a casa dels pares, tot l’ambient traspuava tranquil·litat. Abans de trencar aquella pau amb la novetat que els portava, va estar a punt de fer-se enrere, però es va manar a si mateixa: «Digue’ls-ho i acaba d’una vegada!»

Al menjador, el pare va aixecar el cap del diari que estava llegint. Va fer-li un petó, i un altre a la mare, que en aquell moment ensenyava el vestit que lluiria per al casament a la seva filla gran, la Lourdes. L’Alícia va arrufar el nas en veure allà la seva germana. No esperava que hi fos.

—I per a mi no hi ha petons, germaneta? —es va queixar tot oferint-li la galta.

Va fer-li’n un de ràpid abans de tancar-se a la seva antiga habitació, on aquell vestit fantasmal l’esperava a les fosques.

—Què li passa avui a l’Alis? —va sentir que la mare preguntava—. Ha entrat molt callada i moixa.

—No t’amoïnis, mama... Deuen ser els nervis.

Ajaguda sobre la vànova al llit, l’Alícia va pensar novament a fugir i lliurar-se així de l’interrogatori de la germana tan bon punt sabés la notícia.

En tots els seus records d’infantesa, la Lourdes, que era divuit anys més gran que ella, ja era una dona casada. Mai no havien compartit el mateix sostre. Tot i així, continuava oficiant vers ella el paper de segona mare. Res a veure amb la relació d’igual a i

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos