9N 2014

Jaume Barberà

Fragmento

n9n2014-5

Em torno a trobar amb Jaume Barberà i mantenim una conversa a batzegades, en cinc sessions de dissabte al matí, a partir d’un guió que s’anirà fent i desfent, amb els seus excursos retòrics que sempre recuperen el fil de la conversa, i que pivota —el guió— al voltant de dos eixos que són imprescindibles per a la seva lectura de la realitat. La situació econòmica i social, per un costat, i, per un altre, les expectatives de concreció de la sobirania nacional catalana. Ha passat un any des que ens vam trobar per parlar amb distensió sobre aquests temes (i sobre uns quants més), i d’aquelles converses, del seu pòsit de ciutadà amb consciència, en va emergir un «bròquil» —podem dir-ne així— que va ser en extrem gustós i nutritiu. El resum d’aquell llibre era la constatació que s’havia arribat a un final d’etapa, fins i tot m’atreviria a dir que a un canvi d’època. No solament s’acabava el bròquil —és a dir, un determinat estat de coses—, sinó que també arribava a la seva fi una manera de veure-les i d’enfrontar-s’hi. Barberà no pretenia fer un llibre saberut o acadèmic sobre la crisi o sobre Catalunya i el seu futur (o sobre totes dues coses), sinó que, sobretot, advocava per una òptica combativa, a peu pla, per a la gent del carrer, per al ciutadà que reclama veus que parlin de l’ara i del com. De l’ara, com a present que ens incomoda, ens atenalla, ens desconcerta; i del com, en el sentit de disposar d’eines per afrontar la nostra realitat i per copsar quines expectatives tenim per al demà.

El Barberà que trobo, un any després, no difereix gaire (per no dir gens) del periodista implicat i rigorós d’aleshores. Ha viscut l’experiència del llibre amb una dosi de satisfacció natural però allunyada, alhora, del cofoisme erm. Hi veu un pas més en la seva concepció del periodisme combatiu. Millor: implicat. Del ciutadà que sent com una obligació fer sentir la seva veu i poder compartir-la amb els altres per tal d’intervenir i no solament d’observar. És una mica l’antítesi d’aquell personatge de Calvino, el senyor Palomar, que es dedicava a mirar el món i a descriure’l, sense oposar-s’hi, sense intenció de canviar-lo o de modificar-lo. Jaume Barberà, amb la seva sintaxi habitual, amb els seus gestos reflexius, amb els silencis eloqüents, escenifica de nou una particular, singular percepció de les coses. Es fonamenta en coneixements diversos i amplis i, de manera especial, en la capacitat d’escoltar, d’acumular experiències i savieses que van des de la veu de quirats de l’expert fins a la confessió de la dona que assisteix a una de les seves conferències i li parla del fill que ha hagut d’emigrar. Passant, és clar, per les recerques constants; per la introducció de noves dades que vénen a justificar, assegurar o rebatre arguments; per la interactuació cada dia més explícita en les xarxes socials. Barberà actua —també en aquesta conversa privada— a partir de tres paràmetres que, potser fins i tot inconscientment, fa servir com a norma de conducta. L’òsmosi, és a dir, la permeabilitat, la capacitat d’acumular i assumir els arguments aliens o d’irrompre en els de l’altre amb constància i consistència; la identificació, és a dir, l’assumpció dels anhels o els neguits de l’altre com a propis; i la seducció o la voluntat de fer-se escoltar no solament a través del discurs estructurat i seriós sinó també de l’exemple i la ironia.

Aquest és el Barberà que he trobat en cinc intenses converses sabatines.

n9n2014-6

Una experiència compartida

Els expresso amb molta sinceritat i, a vegades, amb vehemència, el que sento, i intento fer-los arribar l’anàlisi que faig del moment en què ens trobem.

Josep Maria Fonalleras: Jaume, en S’ha acabat el bròquil recordo que parlaves d’una «sortida de l’armari», en el sentit que, més enllà de les publicacions relacionades amb els teus programes de televisió, era la primera vegada que, per dir-ho així, t’exposaves com a referent per a moltes persones. Tu i els teus plantejaments. T’ha incomodat aquest «viatge»? De ser reconegut com a periodista a ser-ho també (i amb més intensitat) per tot allò que deies al llibre?

Jaume Barberà: Sí, m’incomoda, encara que això de «ser referent» és molt relatiu. Però bé, vius molt millor quan ets conegut per «sortir» que no pas per «dir». Però, com ja he explicat moltes vegades, davant d’una situació d’emergència s’ha de prendre partit, cadascú des del seu lloc. I fer-ho amb honestedat, passi el que passi.

En el meu cas, no sóc equívoc. Dic on sóc i ho intento argumentar. No és una moda, un posat, una estètica líquida.

Ara bé, el fet que jo pensi així o aixà no condiciona el meu treball com a periodista, és a dir, no em fa informar de manera esbiaixada.

F.: El periodisme intencional que deies....

J.B.: Sí, això. No faig taquigrafia. Tot el que faig té una «intenció».

No ser equívoc té els seus riscos, sobretot si es viu en una societat on hi ha grans dosis de cinisme, de corrupció i oportunisme, de clientelisme, amiguisme i «arribisme». Mira, ara em ve al cap allò que va dir fa uns quants mesos José Sevilla, conseller de la presidència de Bankia: «Bankia ha ayudado a mejorar la imagen de España.» Davant de declaracions com aquesta —i de centenars d’exemples similars— és impossible mantenir-se al marge.

F.: Una de les teves activitats, els últims mesos, i de manera continuada, són les conferències, en àmbits molt diferents. A les universitats, però també en centres cívics o convocat per entitats socials. Sempre amb molta gent, segons m’han dit, amb centenars de persones. Com ho afrontes?

J.B.: Et sóc ben sincer, Josep Maria. Malament. Em costa molt decidir-me quan se’m convida. Prou que ho saben els que han passat per aquest tràngol!

Al final, si acabo dient que sí, és perquè, majoritàriament, és la societat civil que em fa la proposta, conciutadans que volen complementar el que ja pensen i saben amb altres punts de vista.

Com que no sóc un snake oil seller, és a dir, un engalipador, m’impressiona arribar a un acte on, per exemple, hi ha més de 500 persones un divendres a les 8 del vespre per escoltar el que jo els pugui transmetre.

Abans de començar et fas moltes preguntes i comences a suar. Mires els ulls de la gent i sempre et sembla que en veus que et miren malament.

Comença la por escènica i en algunes ocasions voldries marxar. La mateixa sensació que a vegades tinc quan sents la sintonia d’entrada d’un programa a la tele.

Notes com el teu cor batega més ràpid, i et preguntes: «Què faig aquí? No sóc polític, no milito en cap partit polític, no sóc un intel·lectual i tinc moltes contradic­cions, pors i dubtes. Què faig aquí?». Però ja no puc fer-me enrere, ja sóc allà; així és que, sense papers ni guió i sense conèixer personalment cap de les persones que hi ha a la sala, els parlo com si parlés a un amic en confiança. Els expresso amb molta sinceritat i, a vegades, amb vehemència, el que sento, i in

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos