1

Camp de refugiats pròxim a Teheran, Pèrsia

—On és la Luzyna?

L’Adam, que vivia amb els seus pares a la banda oest dels barracons, es va plantar panteixant davant l’Helena. Hi havia arribat corrent.

—Ni idea. —Malhumorada, l’Helena va aixecar els ulls. Fins llavors havia estat asseguda plàcidament al sol, contenta d’haver-se alliberat de l’aclaparadora estretor del barracó. La vigília havia estat plovent i no havien pogut sortir. La germana de l’Helena s’havia queixat que les normes del campament li prohibissin anar a veure el seu amic Kaspar als barracons per a homes. La Luzyna s’havia barallat amb la noia que ocupava el llit del costat i s’havia enfadat amb la dona del llit del davant, que no deixava de parlar sola. Al matí, l’Helena es va alegrar que la Luzyna per fi tornés a la feina a la cuina del campament. Però ara, l’Adam venia a pertorbar la seva tranquil·litat. Segons semblava, la seva germana tornava a estar ficada en un embolic.

—No és a la cuina? —va preguntar l’Helena, desconcertada.

—Havia d’anar a veure el metge —va contestar el noi, agitant el cap—. Això és almenys el que ha dit a la cuinera. —El Campament es trobava al costat d’un petit hospital—. Al migdia hauria d’haver estat de tornada. Però fins ara no ha donat senyals de vida, i això que ha de recollir el menjar i repartir-lo. No puc fer-ho jo sol, però tampoc no la vull delatar. Bé, si és que ara no està amb el metge... —L’Adam, un noi de quinze anys de cabells rossos i fins, i amb la cara plena de grans, passava nerviós el pes d’un peu a l’altre.

L’Helena va sospirar. Sempre igual. Ningú no volia posar la Luzyna en un compromís. Ella sempre trobava algú que ocultava les seves malifetes o que es responsabilitzava dels errors que cometia.

—No tenia cap cita a l’hospital —va dir l’Helena alhora que recollia la feina. El davantal que havia cosit a màquina a la classe de costura no li havia quedat gaire bé i, a més a més, ara se li havia tacat perquè l’Helena es punxava els dits constantment amb l’agulla en cosir els acabats. No hi havia dubte que el seu talent no residia en el món dels treballs manuals—. Almenys a mi no m’ha dit res d’això. Però és tot un detall que no la delatis. Espera que endreci la feina i després vindré amb tu i et donaré un cop de mà.

L’Helena es va aixecar, va entrar a l’allotjament i va parpellejar enmig de la penombra de la gran sala tan sols il·luminada per unes poques finestres. Va vigilar de no ensopegar amb les pertinences d’altres inquilines que hi havia per terra dels estrets passadissos que discorrien entre els llits. Al barracó s’hi apinyava massa gent; els catres estrets estaven tan a prop els uns dels altres que n’hi havia prou de fer mitja volta al llit per molestar la veïna.

L’Helena es despertava gairebé cada nit perquè la Luzyna tenia un son molt inquiet. Com molts dels refugiats polonesos que després de la seva estada a Sibèria havien estat acollits a Pèrsia, la seva germana patia malsons. Encara que per fi ara es trobaven a bon resguard, els records del passat els perseguien. Abans que els russos envaïssin el seu país la tardor del 1939, després que Stalin hagués signat el fatal pacte amb Hitler, havien viscut com a ciutadans polonesos irreprotxables. Per russificar totalment Polònia Oriental, el dictador va deportar una gran part de la població polonesa als camps de treball de Sibèria. Però, al juny del 1941, Alemanya va trencar l’acord de no-agressió que havia fet possible l’annexió de Polònia Oriental. A continuació, per combatre Hitler, Stalin s’havia vist obligat a unir-se amb els aliats, que havien posat com a condició que establís relacions diplomàtiques amb el govern polonès a l’exili. Gràcies a aquestes negociacions es va amnistiar els polonesos que estaven a Sibèria. L’Helena i la Luzyna eren lliures! Juntament amb el recentment creat exèrcit polonès, format per antics deportats, les dues germanes van aconseguir arribar a Pèrsia. El país estava sota el control dels aliats i els polonesos gaudien del rang de refugiats. No hi havia ningú que atemptés contra la vida de l’Helena i la Luzyna en aquest país de l’Àsia Occidental, però les noies encara no havien superat les penúries dels anys passats.

L’Helena va arribar al racó que compartia amb la seva germana. Va enretirar la cortina improvisada amb mantes amb què havien separat la seva diminuta àrea personal del dormitori comú i va llançar la feina sobre el llit. A continuació es va precipitar amb l’Adam cap a la cuina del campament. El sol s’alçava a la part alta per sobre de les muntanyes nevades, ja era més de migdia i els cuiners tenien el menjar preparat. Segur que els refugiats ja l’esperaven impacients. Aquí a Pèrsia, els donaven tres àpats al dia força abundants, el que per a ells era com un petit miracle. A Sibèria havien passat anys morint-se de fam.

La cuina del campament es trobava a uns cent metres dels allotjaments on estaven instal·lades les persones. Un camí ample i ben pavimentat va conduir l’Helena i l’Adam fins allà. En realitat, el camp de refugiats responia al projecte d’una caserna de l’aviació persa, els edificis centrals de maó tenien un acabat molt més sòlid que els barracons. Els envoltava un mur pulcre i pintat de groc i no un desagradable filferro espinós com el que s’havia posat a corre-cuita per voltar els allotjaments. Les quatre construccions, però, no havien pogut albergar tot el flux de refugiats; primer els havien col·locat en tendes i després en barracons construïts de pressa i corrents. En l’actualitat, les casernes admetien sobretot els espais públics, com l’hospital, l’escola i els tallers.

L’exèrcit havia posat a disposició del camp de refugiats dues cuines de campanya i una carpa que també feia de cuina, cosa que els ajudants de cuina trobaven summament agradable en aquell temps, durant el càlid estiu persa. Complaguts, s’asseien al sol, davant de la tenda, a l’ombra de la volada de la carpa, per pelar patates o trossejar els ingredients de l’olla. Després dels anys de fred siberià, gaudien amb el més petit raig de sol. Naturalment, tot hauria estat més bonic si hi hagués encara que només fos un parell d’arbres o un parterre amb flors. Però ningú no s’havia posat a embellir aquell lloc; si bé la visió dels llunyans cims de les muntanyes Elburz, als peus de les quals es trobava el camp de refugiats, constituïa tot un plaer per a la vista.

—I la petita Luzyna? —va preguntar un dels assistents de cuina, quan l’Adam i l’Helena es van presentar per repartir el ranxo. Dos joves els van lliurar, a ells i als altres repartidors de menjar dels altres barracons, carretons plens de pesades olles de gulash i pasta—. Ara no li tocava servei?

L’Helena es va posar tensa.

—La meva germana ha hagut d’anar al metge —va dir amb la boca petita.

El segon assistent va riure.

—De metge res! —va exclamar burleta—. L’he vista abans amb en Kaspar darrere la cotxera. Que potser haurà confós l’hospital amb el taller de reparacions?

En Kaspar, als seus divuit anys, formava part del grup que ajudava en el manteniment dels camions en els quals arribaven al campament les provisions i els nous refugiats. Cooperava de bon grat, mentre que la Luzyna detestava treballar a la cuina. En realitat, tampoc no s’hi havia apuntat de manera voluntària, sinó que s’havia sotmès a contracor a la pressió de la seva germana gran. Ara faltava sempre que podia i l’Helena es penedia d’haver-la forçat a fer el que no volia. No obstant això, seguia pensant que la jove, amb setze anys, havia de fer alguna cosa si ja no volia anar més a l’escola ni tampoc s’interessava per adquirir una formació com a costurera, cosa que la mateixa Helena feia a contracor. La Luzyna no volia ni millorar els seus coneixements d’anglès, ni aprendre francès o persa. Semblava decidida simplement a no fer res, excepte deixar-se portar pel corrent i gaudir del suposat paradís en el qual havien anat a parar.

L’Helena va mirar al seu voltant abans de disposar-se a empènyer el carretó que l’Adam estirava. Per a ella, aquest campament no era el paradís, encara que fos certament el millor lloc al qual havien arribat des que les havien deportat de Polònia. Els imponents cims nevats que s’erigien entre turons verds i palmeres datileres la impressionaven molt menys que la visió dels tristos barracons i els carrers del camp de refugiats poblats d’éssers abatuts i desarrelats. I si bé gaudia de les excursions a la ciutat de Teheran, a tan sols quatre quilòmetres de distància, se sentia estranya en aquella metròpoli tan bulliciosa. L’espantava el caos dels carrers, els crits que es llançaven els conductors de cotxes i camions els uns als altres, i els carros de burros i bous, i la feia sentir insegura haver de regatejar als basars, la música estrident, les trucades dels muetzins des de les mesquites i la gent amb els seus saragüells, les túniques llargues i aquelles estranyes lligadures al cap.

L’Helena admirava el fastuós palau del xa, però no es tornava boja d’entusiasme com la Luzyna davant les botigues elegants dels sectors occidentalitzats de la ciutat ni davant els vestits de seda i els refinats maquillatges de les dones que passejaven per allà. S’avergonyia més aviat del seu modest vestit de cotó quan passava per aquells carrers tan sumptuosos. Havien distribuït roba nova entre els refugiats després de treure’ls els polls al campament de trànsit de la ciutat portuària de Pahlavi. Però els jerseis, vestits i abrics no solien correspondre a la talla de qui els portava o eren massa càlids per a l’estiu persa. En comparació amb les dones de Teheran, l’Helena se sentia com un aneguet lleig, mentre que la Luzyna, per contra, tenia l’aspecte d’una princesa encara que anés vestida amb un sac. La germana petita ja era tota una bellesa, i ella n’era molt conscient. La Luzyna estava totalment convençuda que un dia el món es rendiria als seus peus. Res en ella recordava la tremolosa criatureta que s’havia abraçat a l’Helena quan els soldats russos havien colpejat el seu pare, insultat la seva mare i arrencat la família de l’espaiós habitatge de Leòpolis.

L’Helena encara no aconseguia entendre per què Stalin els havia expulsat de manera tan brutal de Polònia Oriental després d’haver arribat a un acord amb Adolf Hitler sobre el repartiment del país. Fins llavors havien conviscut pacíficament amb els ucraïnesos i els bielorussos, que, en aquella zona de Polònia, representaven la majoria de la població. El pare de la jove, dentista, els havia tractat a tots per igual, i la mare també havia fet classes d’anglès i francès tant a nens ucraïnesos com russos. Però els russos van declarar enemics del poble centenars de milers de ciutadans polonesos. Cap d’ells no sabia per què els treien de les seves cases, els ficaven en vagons per transportar bestiar i els portaven cap al nord.

La família havia passat els dos anys següents a la siberiana Vorkuta. L’Helena, que llavors ja tenia catorze anys, havia treballat amb els seus pares als boscos i de vegades també a la mina. A la Luzyna havien aconseguit alimentar-la amb les seves escasses racions de menjar. L’Helena encara recordava Sibèria com un gèlid infern: les temperatures de vegades baixaven a cinquanta graus sota zero. A la nit, els membres de la família s’apinyaven els uns contra els altres per mantenir l’escalfor; havien hagut de lluitar contra el fred, els insectes i la fam. El pare havia mort al cap de mig any en un accident a la mina. Però la mare havia seguit aferrant-se a la vida, fins i tot quan tot just podia sostenir la destral i la serra a causa de la tos i la febre, ella seguia anant al bosc a tallar llenya. Pocs mesos abans de l’alliberament, però, també va morir. L’Helena encara recordava bé com ella i la Luzyna s’havien arraulit contra la seva mare en aquell jaç estret i dur per donar-li escalfor. La germana petita, esgotada, s’havia adormit, però l’Helena havia continuat ocupant-se de la seva mare, havia escoltat amb atenció la seva pesada respiració i al final també les seves últimes paraules: «Cuida’t de la Luzyna, Helena! Ara has de vetllar per la teva germana. Promet-me que no la deixaràs sola... La Luzyna es mereix alguna cosa millor, l’has de mantenir amb vida... sol meu, llum dels meus ulls...»

Li ho havia promès alhora que combatia el seu antic dolor. Una altra vegada, l’única que importava era la Luzyna: el resplendent, el captivador angelet de cabells daurats i ulls celestes, la favorita de tota la família. L’Helena, però, no podia retreure als seus pares que l’haguessin desatesa. Al contrari, la Maria i en Janek Grabowski sempre havien prestat molta atenció a les seves dues filles. Fomentaven tant l’interès de la gran per les llengües i la literatura com el gust de la menor per la música i la dansa. L’Helena recordava moltes de les hores que havia passat estudiant anglès i francès amb la seva mare o llegint els seus llibres favorits amb el seu pare. Però també es recordava de com s’il·luminava el rostre patern quan la Luzyna apareixia voleiant com un follet per explicar o tocar alguna cosa. Encara podia veure l’orgull en la mirada de la seva mare la primera vegada que la petita havia tocat en públic; als deu anys ja era una bona pianista. A continuació, tots havien felicitat els Grabowski per tenir una filla tan bonica i amb tant talent, deixant l’Helena al marge.

Ningú no els havia felicitat per tenir-la a ella, l’Helena. Tot i que no estava mancada d’atractiu, no cridava l’atenció. L’Helena Grabowski tenia un cabell castany i llis, que, si no se’l rentava diàriament, li quedava una mica embullat. El rostre era harmoniós; els ulls, grossos i allunyats entre si, però d’un blau porcellana una mica avorrit. A diferència de la seva germana petita, que impressionava tothom, ella era dòcil i conformista.

Després de la mort de la seva mare, l’Helena s’havia esforçat per mantenir la seva promesa. Havia renunciat a una part encara més gran de les seves escasses racions de menjar i havia treballat durament per alimentar la seva germana. Si no les haguessin alliberat, sens dubte ella també hauria mort. Pèrsia havia estat la salvació per a totes dues. La Luzyna encara parlava entusiasmada del camp de transició de Pahlavi. Per fi hi havia prou menjar, els nens podien jugar en les càlides sorres i nedar en les aigües del mar Caspi. Els records de l’Helena eren una mica més tèrbols. Li feia mal el pit en recordar que, a causa de les mesures de sanitat, havien cremat les últimes pertinences dels seus pares a la platja, entre les quals hi havia fotos i cartes, records irrecuperables. I havia contemplat sanglotant com el vent escampava les cendres sobre la platja. Pèrsia podia ser un paradís per a la Luzyna, però per a ella aquest país formava part del malson que s’havia iniciat amb el desterrament de Leòpolis.

Ara empenyia amb totes les seves forces el carretó —encara estava massa prima i feble— i procurava no pensar en el futur. Es deia a si mateixa que aviat s’acabaria la guerra. Potser després podrien tornar a Polònia i recuperar la seva anterior manera de viure.

Els homes esperaven el menjar davant del barracó, la majoria amb paciència i apatia. Els refugiats adults tenien un aspecte consumit i envellit, encara que no fossin grans. Qui no havia arribat jove i resistent a Sibèria, no havia sobreviscut a la captivitat. Molts estaven malalts en arribar a Pèrsia; n’havien mort milers als hospitals de Pahlavi i Teheran per molt que els metges perses, indis i anglesos s’haguessin ocupat d’ells. L’Helena es deia que havia de donar gràcies al cel per haver-les salvat a ella i la Luzyna, però li faltava la humilitat necessària per fer-ho. No podia creure que Déu realment hagués estat bondadós amb elles. Al capdavall, podria haver començat evitant la deportació.

En aquell moment l’Adam va començar a repartir el menjar mentre l’Helena dedicava una paraula amable a tots aquells el plat de llautó o d’alumini dels quals omplia amb un cullerot de gulash i pasta. La Luzyna es trobava gairebé al final de la fila. Va dirigir un somriure irresistible a la seva germana quan li va parar el plat.

—Has estat taaaan bona ocupant el meu lloc! —La Luzyna tenia una veu suau i diàfana.

L’Helena va fer una ganyota.

—No ho he fet per tu, sinó perquè la gent no hagués d’esperar per culpa teva! —li va dir amb un gest de retret—. On t’havies ficat? No has anat al metge, oi? Totes aquestes excuses i mentides... Estic començant a afartar-me’n! És que mai no penses què haurien dit els nostres pares del que fas? Saps com n’eren de responsables la mare i el pare. S’haurien avergonyit del teu comportament!

La Luzyna va arronsar les espatlles; en ella, fins i tot aquest gest tenia gràcia. S’havia recollit els cabells ondulats al clatell, i, encara que el vestit era vell i gastat, li quedava bé. Posava uns quants pedaços a les seves peces de roba i llavors se li veien boniques. Sota el vestit de mussolina es dibuixaven unes formes femenines. L’Helena va comprovar amb enveja que, malgrat que tenia quasi dinou anys, la seva germana tenia més pit que ella.

—La mare i el pare són morts —va respondre la Luzyna amb arrogància—. Ja no poden avergonyir-se’n. I si encara visquessin, també hi hauria altres coses a fer.

L’Helena va fer que sí amb gravetat.

—Sens dubte! —va exclamar—. El nostre pare treballaria al campament de dentista i la nostra mare de professora. No estarien gandulejant i...

—Gaudint de la vida? —va preguntar la Luzyna, rebel—. Què té això de dolent? Ja hem passat prou pena i gana i ja hem treballat bastant. Per què no podem viure simplement al dia?

—I després? —va inquirir l’Helena—. No ens quedarem al campament eternament, no et portaran sempre el menjar. Més endavant...

—Més endavant potser serem tots morts! —va replicar la Luzyna amb impertinència. Va agafar ella mateixa el cullerot, es va servir i va fer mitja volta—. Encara estem en guerra i qui sap com acabarà. Els soldats diuen que els americans estan construint una arma amb la qual podran cremar tot el món. I els alemanys, el mateix. Quan estiguin a punt... Bum!

La Luzyna va fer un gest significatiu abans de retirar-se amb el plat. Possiblement a la cotxera de nou o al barracó d’en Kaspar per menjar amb el jove.

L’Helena la va seguir afligida amb la mirada. En realitat, no tenia arguments amb què contradir les paraules de la seva germana, que tampoc no era l’única que adoptava aquella actitud. Al campament, gairebé ningú no feia plans per al futur.

2

Quan ja tots estaven servits, l’Helena i l’Adam van tornar amb el carretó i la cassola a la cuina. Allà van ajudar a rentar els plats i les olles i a deixar-ho tot endreçat. La Luzyna, a qui en realitat li corresponia fer aquella feina, no es va deixar veure.

—Està enfadada —va confirmar l’Adam, quan l’Helena es va queixar—. En general, quan no ve a treballar als matins, es presenta a la tarda. Encara que sigui per a les racions especials.

El menjar per al personal de la cuina es repartia quan tothom ja estava servit i tot estava endreçat. Llavors els cuiners i els ajudants de cuina menjaven junts a la tenda i per a ells sempre quedava alguna cosa especial. Aquell dia tenien fruita de postres.

—Vols dir que ho fa sovint, això? —va preguntar sorpresa.

L’Adam va assentir.

—A ella això no li agrada —la va defensar—. Tampoc no és una... una ajudant de cuina... Diu que vol ser pianista. Segur que un dia ho serà, és molt bonica...

—Jo tampoc no sóc una ajudant de cuina! —va protestar la Sonia, una altra noia que ajudava a la cuinera—. Volia ser metgessa. Però això ja no serà possible... Es pot estudiar qualsevol cosa amb vint anys. Així que no he renunciat completament a totes les meves esperances. Encara que per a la carrera de pianista de la teva germana ho veig negre. S’ha de començar molt aviat i cal practicar, practicar i practicar. Cada dia, durant moltes hores. No m’imagino la nostra estimada Luzyna treballant amb tant afany...

—Abans practicava molt —va explicar l’Helena, alhora que s’enfadava per estar defensant la seva germana. De fet, hauria de donar la raó a la jove. Potser la Luzyna somniava a convertir-se en una prestigiosa virtuosa del piano, però segur que no es molestaria a estudiar una carrera que requerís una dedicació tan gran—. Simplement es van desbaratar els seus plans...

Els altres van riure.

—Com els de tots, reina! —va replicar la cuinera—. I per a la majoria de nosaltres, tornar a començar serà més difícil que per a vosaltres, els joves. Vosaltres encara teniu possibilitats. Quan hagi acabat la guerra... podreu arribar a ser-ho tot.

L’Helena va aixecar les celles.

—Aquí? —va preguntar amb amargor—. A Pèrsia? On ni tan sols entenem bé la llengua que parla la gent? Intento aprendre-la, però és dificilíssima. I miro de formar-me com a costurera encara que no tinc el més mínim talent per a això. Dubto molt que un dia pugui guanyar-me la vida cosint. I la Luzyna...

Es va eixugar ràpidament una llàgrima dels ulls. Pel que semblava, la seva germana no tenia intenció d’ajudar-la. Al contrari, almenys en un futur proper encara hauria de continuar mantenint-la.

—La Luzyna vol tornar a Polònia —va apuntar l’Adam, que era qui coneixia millor la noia—. Quan acabi la guerra.

—Sí, perquè s’imagina que tot està com abans —va confirmar l’Helena, abatuda—. Però, pel que diuen, Europa està destruïda. I fins i tot si la nostra casa encara s’aguanta, ara hi deuen viure russos. No crec que puguem fer-los fora d’allà sense més ni més.

—Si jo fos més jove, me n’aniria a Nova Zelanda —va dir la Sonia, que somiava estudiar la carrera de Medicina. En la seva veu hi havia una nota de malenconia.

—On? —L’Helena i l’Adam van fer la pregunta a l’uníson, però mentre que el jove semblava no haver sentit esmentar mai aquell país, l’emoció impregnava la veu de l’Helena.

—El nom de l’estat insular de la Polinèsia no havia aparegut mai en relació amb la guerra i la fugida.

—Nova Zelanda. És una cosa així com una colònia anglesa —va explicar la Sonia—. Està en algun lloc prop d’Austràlia. Molt, molt lluny. I la gent que hi viu acollirà refugiats orfes polonesos. La meva germana petita està a l’orfenat d’Isfahan. M’ho ha explicat per carta. —El Govern polonès a l’exili havia organitzat a Isfahan un orfenat ben equipat per als orfes de deportats. Estava proveït de bones escoles i l’atenció era excel·lent. No obstant això, l’Helena era massa gran en arribar al país perquè la hi acceptessin i la Luzyna no havia volgut ingressar-hi tota sola—. Naturalment hi ha una limitació en l’edat —va prosseguir la Sonia—. Però a vosaltres dos... —va assenyalar l’Adam i l’Helena—, a vosaltres segur que us hi admeten. I a la Luzyna també. Hauríeu de demanar informació.

L’Helena estava excitadíssima quan va emprendre el camí de tornada al seu barracó. Nova Zelanda. A diferència de la Sonia i l’Adam, ella tenia coneixements sobre aquest país; encara es recordava molt bé dels paquetets amb segells de colors i de les cartes en anglès que la seva mare traduïa amb ella. Un amic del seu pare, un dentista alemany, havia fugit a Nova Zelanda just després que Hitler arribés al poder. Com que era jueu, havia considerat que a Alemanya no tenia futur. I tenia raó. En els anys que van seguir a la seva emigració, explicava les experiències en el nou món als seus amics europeus. Els Grabowski llegien les cartes amb emoció, i, sobretot després que esclatés la guerra, quan va empitjorar l’aprovisionament, esperaven amb impaciència els paquets plens de llaunes de conserva, carn i peix sec i dolços per a les petites. La mare de l’Helena havia insistit que les nenes donessin les gràcies per tot allò personalment, una bona oportunitat de practicar l’anglès. L’Helena encara es recordava de la direcció aproximada: Elizabeth Street, Wellington. Wellington, segons havia escrit Werner Neumann, era la capital de la seva nova llar, i semblava molt menys diferent de Lviv o Düsseldorf que de Teheran. Parlava de funcions d’òpera i teatre, de grans magatzems i de l’edifici del Parlament.

Naturalment, el contacte amb l’exiliat es va trencar quan van deportar els Grabowski, però a Pèrsia, on els refugiats que entenien l’anglès podien escoltar programes de ràdio en aquesta llengua, l’Helena parava l’orella sempre que s’esmentava Nova Zelanda. Sabia que aquest país havia enviat exèrcits a Europa durant la contesa, però que no havia patit bombardejos. Allà semblava que hi regnava la pau. Quan pensava en Nova Zelanda, s’imaginava ramats d’ovelles pasturant en uns prats verds, cases de fusta de colors i gent amable. «L’oncle» Werner i la seva família de seguida s’hi havien integrat. Havien hagut d’aprendre anglès, però l’Helena parlava realment bé la llengua. Li resultaria molt més fàcil trobar feina a Nova Zelanda o fins i tot assistir a la universitat que no pas a Pèrsia.

Se li va accelerar el cor només de pensar a visitar potser un dia els Neumann si realment aconseguia una plaça per a ella i la Luzyna en una de les embarcacions que transportaven emigrants. Va decidir que l’endemà s’informaria a la direcció del campament, quan hagués parlat amb la seva germana petita.

L’Helena s’havia mentalitzat per tenir una discussió, però va tenir una sorpresa agradable. La Luzyna va abordar el tema per pròpia iniciativa.

—En Kaspar i jo ens n’anem a Nova Zelanda! —va comunicar a la seva germana quan es van ficar al llit—. Ell obrirà un taller de cotxes. Encara no n’hi deu haver gaires, pel que es veu està tot ple d’ovelles i vaques. Això era també el que deia l’oncle Werner.

L’Helena va arrufar les celles. No podia imaginar-se que un país tan gran i modern com Nova Zelanda encara no estigués motoritzat. A més, encara no veia en Kaspar, que feia un parell de mesos que ajudava en el manteniment dels vehicles del campament, com el mecànic que esperava aquell país. Però, de fet, tant li feia. El més important era que la Luzyna tingués una actitud positiva davant del projecte d’emigrar.

—Ja sabeu com us ho fareu? —va preguntar l’Helena amb cautela.

La Luzyna va assentir amb vehemència.

—És clar. En Kaspar ha sentit a dir que Nova Zelanda vol acollir set-cents nens i joves. Han de ser orfes, aquesta és l’única condició. La majoria sortiran de l’orfenat d’Isfahan, però nosaltres també podem apuntar-nos-hi. Amb la doctora Virchow. Cal registrar-se, simplement, i ella ens posarà a la llista que està confeccionant.

La doctora Virchow, una metgessa contractada pel govern polonès a l’exili, era la responsable dels nens i joves dels campaments pròxims a Teheran. Organitzava l’assistència sanitària i s’ocupava de les escoles i dels programes de formació. L’Helena ja havia tractat amb ella en diverses ocasions, entre d’altres quan es va matricular al curs de costura i a les classes de persa. A més, s’havia ofert a treballar com a professora d’anglès, però encara no li ho havien permès a causa de la seva joventut. La doctora Virchow havia decidit amablement que primer es recuperés de les penúries del viatge i de la captivitat a Sibèria. Ja en tornarien a parlar quan hagués passat un any.

Fos com fos, l’Helena no sentia cap temor de la metgessa, però no podia creure que n’hi hagués prou de parlar amb ella per entrar a la llista de refugiats amb destinació a la Polinèsia. Sens dubte caldria passar per un examen mèdic i potser també es tenien en compte els coneixements d’anglès. Malgrat això, era optimista pel que feia a la Luzyna i a ella. La seva germana no parlava l’anglès tan bé com ella, però, en qualsevol cas, ho feia millor que la majoria de les altres persones del campament. I totes dues gaudien de bona salut, els ho havien confirmat en diverses ocasions.

—Us faria res que vingués amb vosaltres? —va preguntar l’Helena a la seva germana, després que la noia hagués fantasiejat una mica sobre l’idíl·lic futur que els esperava a ella i en Kaspar a l’altre extrem del món.

La Luzyna li va somriure, va fer una reverència i la va abraçar.

—Sense tu, Helena —va dir—, no me’n vaig enlloc!

Aquestes paraules la van commoure, tant si el que assegurava la Luzyna era sincer com si no.

L’endemà al matí, les dues germanes es van reunir amb en Kaspar davant del despatx de la direcció del campament. Per a això, la Luzyna va tornar a faltar al seu lloc a la cuina, encara que aquesta vegada amb el consentiment de l’Helena. Tampoc el noi havia faltat sense més a la seva feina, sinó que havia demanat una hora lliure a l’encarregat del parc mòbil del campament. En aquells moments, aquell noi tan ensopit, de cabells castanys, va saludar la Luzyna tan afectuosament com si no s’haguessin vist durant mesos. A l’Helena li va resultar lamentable haver de veure com s’abraçaven i besaven a la vista de tothom. Però els altres pocs joves que esperaven per entrevistar-se amb la doctora Virchow ni tan sols es van fixar en la parella. Semblava que en tenien prou amb els seus propis assumptes. L’Helena va prendre nota que es tractava de tres nois i dues noies, de catorze i setze anys segons els seus càlculs. Elles portaven de la mà germans més petits que es van quedar mirant amb curiositat la Luzyna i en Kaspar. Una de les menudes va deixar anar una rialleta.

—I tu què mires? —la va increpar en Kaspar.

Com era freqüent en ell, es va comportar de manera aspra i desagradable. L’Helena ho havia experimentat en la seva pròpia pell. Només es mostrava d’una manera diferent amb la Luzyna.

La nena petita va abaixar espantada la mirada. La seva germana gran estava a punt de dir alguna cosa, però just en aquell moment la van cridar. Va estirar els seus germans cap a l’interior del despatx de la doctora Virchow. Van passar deu minuts fins que tots tres van sortir de nou i just després la metgessa va cridar la Luzyna. La noia va entrar relaxada i va sortir poc després.

—Volia saber si ja havia sentit a parlar de Nova Zelanda i com imaginava que seria el país. I si estava fent el curs d’anglès. Li he dit que ja sabia anglès i que teníem parents a Nova Zelanda. —L’Helena va inspirar profundament en sentir aquella mentida, però havia de reconèixer que la imaginació de la seva germana sobre els Neumann augmentava les possibilitats de partida—. Doncs, sí, i després m’ha preguntat si els meus pares estaven realment morts; bé, si n’estava segura. No els agrada enviar els joves tan lluny si els pares només estan desapareguts. En fi... —la Luzyna es va eixugar una llàgrima—, nosaltres no en tenim cap dubte.

A l’Helena li va tocar el torn d’entrar al despatx després que ho fessin dos joves més. La metgessa va somriure amablement.

—Crec que ja ens coneixem, oi? —la va saludar la doctora Virchow—. Assisteixes a diferents cursos i ets... No eres tu la que parlava anglès amb fluïdesa?

L’Helena va assentir.

—La meva mare era professora d’anglès —va explicar—. Segur que la meva germana, la Luzyna Grabowski, ja li ho ha explicat. Acaba de parlar amb vostè.

La doctora Virchow va observar la seva carpeta.

—Ah sí, la rosseta. No sabia que era la teva germana, el nom Grabowski és bastant comú. La Luzyna m’ha fet una impressió molt bona. I, per descomptat, tu també series una persona apropiada per emigrar. Però temo... temo que en el teu cas no ho podrem arreglar.

L’Helena va tenir la sensació que, de cop i volta, l’empenyien fora d’un núvol i queia en un forat negre.

—Però... per què no? —va balbucejar—. Crec... crec que hi ha set-centes places?

La doctora Virchow va assentir.

—Per a nens i joves entre sis i setze anys. La teva germana encara encaixa en l’esquema, Helena. I si tu tinguessis disset anys... intentaria intervenir en el teu favor. Per no separar-te de la teva germana. Però amb gairebé dinou... Ho sento molt.

La noia es va mossegar el llavi.

—Però la Luzyna... l’acceptaran? —va preguntar amb la veu ofegada.

—M’agradaria enviar-hi la teva germana —va contestar la metgessa—. Em sembla una persona molt apropiada i per a ella seria una gran oportunitat. És clar que ha d’estar-hi d’acord, no obliguem ningú. Si l’estimes de debò, aconsella-li que se’n vagi. A aquests nens allà els espera una vida totalment diferent. —La doctora Virchow va joguinejar amb la seva ploma—. Jo gairebé els envejo —va dir a mitja veu—. Escapen de la guerra i del dur període posterior que ens espera a nosaltres. Haurem de reconstruir tot Europa i temo que se la repartiran entre Rússia i les potències d’Occident. Si es barallen per això, aviat esclatarà una altra guerra. Per contra, allà a Nova Zelanda, ni destrucció ni perill, i unes fantàstiques oportunitats especialment per a les noies joves. Allà les dones poden assistir a la universitat. Tenen dret a vot des de fa cinquanta anys... Segur que no és el paradís, Helena, però és el millor que pot passar a la teva germana.

L’Helena va empassar-se saliva. Tornava a sentir la veu de la mare: «La Luzyna es mereix alguna cosa millor...» Ara semblava com si el que la Maria havia somniat per a la seva filla petita es fes realitat.

—La convenceré perquè marxi —va contestar l’Helena amb sequedat—. Moltes gràcies, doctora Virchow. Ah, sí, i... i quan es presenti en Kaspar Jablonski... sempre que pugui enviar la Luzyna amb els altres, esperi a dir-li que amb divuit anys és massa gran i que no té cap possibilitat. Tots dos es pensen que estaran junts. La Luzyna n’està molt enamorada; si ell no hi va, podria engegar-ho tot a rodar.

En efecte, la Luzyna va saber que havien rebutjat l’Helena quan ja era inevitable. Fins llavors, la germana gran va amagar les seves penes davant de la germana petita i plorava d’amagat al llit quan la Luzyna dormia o quan feia la feina de casa, que, a sobre, feia malbé amb les llàgrimes. Almenys, es deia amb amargor, podria alimentar-se a si mateixa amb la costura. Ja no hauria de responsabilitzar-se de la Luzyna. I se sentia culpable d’experimentar un cert alleujament en pensar-ho.

Al final, van penjar la llista amb els nens i adolescents seleccionats i, tot i que l’Helena havia estat esperant dintre seu que passés un miracle, no va trobar ni el seu nom ni el d’en Kaspar. Només la Luzyna formava part dels quinze orfes del campament de Teheran que partirien al cap de deu dies. La Luzyna va reaccionar tal com l’Helena s’havia esperat.

—Admet que tu ja ho sabies! —va cridar la jove a la seva germana quan l’Helena no va aconseguir mostrar prou sorpresa per haver estat rebutjada—. Sabies perfectament que no triarien en Kaspar, però t’ho has callat perquè vols deslliurar-te de mi!

Que la seva pròpia germana no estigués a la llista no semblava disgustar-la gaire, malgrat les seves anteriors afirmacions. L’Helena es va sentir ferida, però no va deixar entreveure res. En lloc de disgustar-se, havia de ser diplomàtica. Tranquil·litzaria la Luzyna i la faria desistir d’anar directa a la direcció del campament i donar-se de baixa. Això requeria no llevar-li la il·lusió de tornar a veure en Kaspar.

—Sí, ho sabia —va admetre l’Helena—. Però la limitació d’edat és vàlida per al viatge, no per a l’emigració en si. En Kaspar i jo marxarem més tard. La doctora Virchow ens ha animat expressament a fer-ho. —De fet, després de l’entrevista, en Kaspar havia sortit optimista del despatx de la metgessa. La dona li havia assegurat que a Nova Zelanda realment s’oferien bones oportunitats als joves emprenedors. En qualsevol cas, tenia les portes obertes d’aquell país, tant si formava part del grup de nens i adolescents que aviat partiria com si no—. Pel que jo he entès del que ha dit la doctora Virchow, tampoc no podríeu portar immediatament a la pràctica els vostres projectes si en Kaspar us acompanyés en el viatge —va prosseguir l’Helena—. No desembarcareu directament al port de Wellington, primer anireu a un campament de transició, assistireu a l’escola...

—Jo no vull anar a l’escola! —va protestar la Luzyna—. I en Kaspar tampoc!

L’Helena va fer un esforç per no perdre la calma i va assentir.

—Doncs això! —va dir—. Però tampoc no podria posar un taller de cotxes només arribar al país. I menys casar-vos. Ets massa jove...

—Als setze anys ja em puc casar! —va replicar la Luzyna. A Pèrsia, almenys això havia sentit a dir ella, les noies es casaven quan encara eren nenes.

—A Nova Zelanda, no! —L’Helena s’havia informat sobre allò amb l’ajuda de l’amable doctora Virchow—. Primer has d’haver complert disset anys i, en aquest cas, tenir, a més, el consentiment dels tutors. Seria algú de la direcció del campament de Pahiatua o com es digui el lloc. Però no te’l donaria. No et porten a Nova Zelanda per casar-te, sinó en el marc del programa per a orfes de guerra. El teu nou tutor no et coneix i a en Kaspar encara menys. Mai de la vida us donaria el permís per casar-vos. Ho has d’entendre, Luzyna, les coses no són tal com us les imagineu. Te’n vas ara abans que en Kaspar. Ell vindrà de seguida, se situa primer sense família, que és molt més fàcil, i després et recull a Pahiatua.

La Luzyna va fer una ganyota.

—Però m’ho haurà de prometre! —va gemegar, visiblement més calmada.

L’Helena la va abraçar.

—Segur que ho farà —va afirmar a la seva germana—. Si és cert que t’estima...

—És clar que m’estima! —La pena de la Luzyna va deixar pas un altre cop a l’enuig pel fet que no se la prenguessin seriosament—. Ja ho veuràs, en Kaspar hi arribarà abans que jo!

L’Helena va assentir i va intentar no mostrar la seva incredulitat. Era probable que en Kaspar arribés a fer la promesa a la Luzyna. Estava conve