Pròleg

«Cada dia em faig la mateixa pregunta: “Com és possible que això passi als Estats Units? Com pot ser que gent així governi el país?” Si no ho veiés amb els meus propis ulls, creuria que pateixo al·lucinacions.» La reflexió no és actual, encara que bé podria ser-ho. Forma part del llibre Complot contra els Estats Units, de Philip Roth, en què l’escriptor nord-americà elucubra sobre les conseqüències d’una hipotètica presidència de l’heroi de l’aviació Charles A. Lindbergh, un aïllacionista tipus nazi convençut, que es va oposar a la intervenció nord-americana a la Segona Guerra Mundial. Roth va escriure aquesta distòpia sobre la seva família jueva fa més d’una dècada, però l’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump l’ha tornat a la palpitant actualitat. Encara que el lema America First que el líder republicà enarbora com a estendard de la seva presidència és el mateix que Lindbergh va encunyar per defensar la seva oposició a lluitar contra Hitler, equiparar Trump amb el nazisme és recargolar excessivament la realitat. Però sí que hi ha factors preocupants en el seu breviari ideològic. L’autoritarisme, la megalomania, la creació d’una veritat alternativa o la ruptura amb els aliats tradicionals, han impregnat el primer tram d’una presidència marcada per la improvisació i la falta d’una doctrina. Històricament, la doctrina presidencial ha definit els interessos clau de cada administració nord-americana, tot establint un full de ruta dels objectius que es pretenen i els mitjans per aconseguir-los. Començant amb la doctrina formulada pel president James Monroe el 1823, Amèrica per als americans, en què s’advertia les potències europees que Washington no acceptaria interferències en les relacions amb els altres països del continent, cada president dissenya la seva empremta en els primers compassos de la seva administració. Theodore Roosevelt va afegir al pensament de Monroe la prerrogativa d’intervenir militarment per protegir les zones d’influència dels Estats Units. Eisenhower i Carter van centrar el focus a evitar la intromissió de Rússia a l’Orient Mitjà i al Golf Pèrsic, mentre que Truman, Nixon i sobretot Reagan van posar l’accent a com frenar l’expansió de comunisme, un pla que culminaria amb la derrota soviètica i la fi de la Guerra Freda. La doctrina postatemptats de l’11-S de George W. Bush pretenia aniquilar el terrorisme de matriu islàmica exportant la democràcia als països àrabs i Barack Obama va ser un apòstol del multilateralisme i del lideratge discret, com va quedar reflectit en la progressiva retirada de tropes nord-americanes dels camps de batalla o amb la intervenció a Líbia per enderrocar el coronel Gaddafi. En els dos casos, el paper dels Estats Units formava part d’una estratègia aliada i, a vegades, dirigida per un altre país.

I TRUMP?

Qualsevol intent de definir una doctrina pròpia per a la presidència de Donald Trump xoca contra una barrera formada per populisme, postveritat, intuïció, indefinició, improvisació, ignorància, personalisme, arrogància, nepotisme i alguna gota de paranoia. Aquest còctel destil·la dos principis bàsics: el proteccionisme enfront de la globalització econòmica i l’aïllacionisme contra el multilateralisme en política exterior. En el primer cas, la realitat comercial i l’imperi dels números han obligat a una prudent revisió de les taxes i barreres que amenaçaven amb l’enfonsament de l’economia nord-americana i la mundial. Així li ho van fer veure els agricultors d’Iowa, que exporten el 28% del seu blat de moro a Mèxic per elaborar tortitas i que en la seva immensa majoria són votants de Trump. O els tecnòlegs de Silicon Valley, que, encara que no el votin, amenaçaven d’anar-se’n al Canadà si els imposava aranzels del 45% a les importacions de components fabricats a la Xina, fonamentals per als seus ordinadors. I els propietaris dels casinos de Las Vegas o de les escoles i universitats d’elit, que sobreviuen gràcies als milions de visitants que reben de tot el món sense distinció de races i colors, especialment si disposen d’una bitlletera ben assortida.

La flexibilitat i els canvis observats en la política econòmica són radicalment diferents quan es refereixen a les relacions internacionals. Aquí, l’empremta aïllacionista de Trump s’ha assentat com un principi que estableix un nou ordre, alternatiu al definit després de la Segona Guerra Mundial. La Conferència de Ialta, que va reunir els tres vencedors de la Segona Guerra Mundial —Stalin, Churchill i Roosevelt—, poc abans de la fi de la gran conflagració, conjuntament amb la trobada de Bretton Woods, que va agrupar la flor i nata de l’economia planetària, van establir les línies que han regit el planeta des d’aleshores, una divisió de zones d’influència i una estructura institucional que havien de garantir l’estabilitat política i econòmica. La caiguda del mur de Berlín va ser un punt i seguit que va reafirmar l’hegemonia dels Estats Units com a superpotència global. Inassequibles al desànim, els profetes de l’apocalipsi no han deixat d’elaborar tractats on auguren la caiguda de l’imperi americà, per cert, tan nombrosos com erronis en el seu pronòstic, perquè fins ara la preponderància política, militar i econòmica dels Estats Units ha sigut indiscutible. Aquesta preeminència mundial ha anat acompanyada, almenys durant les últimes quatre dècades, de la defensa de tres valors fonamentals: la democràcia, l’imperi de la llei i els drets humans. Encara que la història és plena d’excepcions que contradiuen aquesta doctrina, sobre aquests tres pilars, més el consens bipartidista i l’internacionalisme liberal, s’ha construït la presència dels Estats Units a l’exterior. En general, el principi articulat pel president Woodrow Wilson fa un segle, segons el qual el poder ha de ser utilitzat per fer el bé en el món, ha resistit amb una salut notable. Fins ara, perquè la novetat és que Donald Trump està decidit a posar-hi el punt final en favor de l’unilateralisme, els interessos econòmics i la seguretat nacional, renunciant al ceptre de superpotència planetària. Així, sota la seva presidència, els Estats Units amenacen amb la retirada del Consell de Drets Humans de l’ONU, han atenuat les crítiques contra els règims dictatorials i han endurit la política d’asil i immigració, per citar-ne només algunes mostres.

Aquest canvi en una línia política que ha mantingut el país en la cúspide del planeta fins ara es deu a la divisió que pateix la societat nord-americana de Trump, una nació molt polaritzada ideològicament i on el consens ha sigut substituït per un debat aspre, en què compta més qui guanya que el que es discuteix. Un altre element és la preeminència cada vegada més gran de nous protagonistes, que no volen deixar escapar l’oportunitat d’ocupar els espais que deixen buits els Estats Units. És el cas de la Xina comunista, que no tan sols s’ha convertit en el capitost del lliure comerç, sinó que acaba de proposar la nova Ruta de la Seda, una idea del president Xi Jinping per construir una xarxa que enllaçaria el gegant asiàtic amb la resta d’Àsia, Àfrica, Europa, Orient Mitjà i Amèrica Llatina, un terç de l’economia mundial i on viu el 60% dels habitants del planeta. Una excel·lent plataforma per fer arribar fins a l’últim racó els productes elaborats per una ingent mà d’obra de 1.300 milions de persones. A més, la renúncia del president Trump a formar part del tractat del Pacífic (el TPP), encara que inicialment no incloïa la Xina, és aigua de maig per a una potència que busca noves vies de cooperació i que ara té l’oportunitat d’ocupar el lideratge d’aquest macroacord. Altres exemples de l’al·lèrgia al multilateralisme del president són el cop de porta al tractat sobre el Canvi Climàtic de París, el fre a la investigació espacial, la regulació financera, el control nuclear o la lluita contra les malalties pandèmiques. Tots, terrenys on els Estats Units durant dècades han ocupat un lideratge indiscutible.

EL PES D’EUROPA

Aquesta traïció als valors que van vertebrar els Estats Units durant els dos últims segles va acompanyada del cansament acumulat després de tant de temps al timó del món i, especialment, d’abocar milers de milions de dòlars al sac trencat d’Europa. Els nord-americans estan farts de la desídia europea, de l’infantilisme d’uns governants incapaços de posar-se d’acord, immersos en un debat més estètic que ètic, mentre els treuen les castanyes del foc. Europa és un projecte fantàstic, impecable des del punt de vista de l’arquitectura teòrica, però corroït per una burocràcia paralitzant. La idea on va germinar el club continental en bona part ha triomfat, perquè ha evitat que esclatés una nova guerra i la qualitat de vida dels europeus ha millorat fins a cotes inimaginables fa poques dècades. Tenir cobertes necessitats bàsiques com l’educació i la salut, subsidis per a la desocupació i fins i tot rendes bàsiques per als desafavorits, són avantatges que els nord-americans ni imaginen.

Però, aquesta Europa socialment opulenta conviu amb unes estructures administratives on proliferen els sous milionaris lliures d’impostos, les dietes opaques i una picaresca rampant. Europarlamentaris tramposos que fitxen i fugen només per cobrar, un president de la Comissió que va dissenyar un vergonyós sistema de forats fiscals per a empreses quan era primer ministre de Luxemburg, o un líder de l’Eurogrup que compara els països meridionals amb un borratxo que va de putes, sense que ningú l’obligui a dimitir al minut següent, en són exemples patètics. És la mateixa Europa que coincidint amb el seu seixanté aniversari s’enfronta a la seva crisi més important amb la fugida de la Gran Bretanya, on França es manté en la incertesa tot i el nouvingut Macron i on l’Alemanya de Merkel ha recuperat l’hegemonia absoluta, encara que aquesta vegada, sense disparar ni un tret. Una Europa que, amb freqüència, oblida que els Estats Units van lluitar en el seu territori en dues guerres per impedir que Alemanya dominés el continent i també en la Guerra Freda perquè la Unió Soviètica no imposés el comunisme.

Quan va caure el mur de Berlín el 1989, feia més de quatre dècades que havia acabat la Segona Guerra Mundial, però un milió de soldats nord-americans encara seguien apostats a l’Alemanya Federal, establint una barrera insalvable davant de qualsevol vel·leïtat expansionista de Moscou. Davant aquest cúmul de fets i acceptant els avantatges que els Estats Units també han obtingut d’aquesta privilegiada relació, moltes vegades l’amnèsia europea ha vorejat el desdeny, sigui per esnobisme, ignorància o ideologia. Però poc importa ja, perquè, sota la batuta de Trump, tot això és història.

Per gust o no, davant la renúncia nord-americana, Europa ha de prendre’s molt seriosament la seva pròpia defensa, assumir que el subcontracte amb els Estats Units ha finalitzat i, com deia la líder alemanya, Angela Merkel, «els europeus hem de prendre el destí a les nostres mans». Traduït a romà paladí, suposa que els 27 hauran d’augmentar la seva contribució al pressupost de l’OTAN, invertint el 2% del PIB en despeses de defensa, el que no estava previst fins al 2024. De moment, Brussel·les ja ha previst destinar 1.000 milions d’euros a un nou fons per a defensa, i França i Alemanya s’han posat d’acord per dissenyar un nou avió de combat europeu, amb la sana idea de substituir els generosos dòlars nord-americans que garantien la seguretat del continent. La conseqüència immediata són menys diners per a altres capítols pressupostaris, presumiblement els que tinguin relació amb serveis socials, la qual cosa, en plena ressaca de la pitjor crisi econòmica de les últimes dècades, no serà fàcil de pair per a unes societats fartes de retallades i austeritat. Els líders continentals també hauran d’assumir que el seu marge d’error s’ha fet més estret i que ampliacions de la Unió Europea i de l’OTAN cap a l’est fins a tocar els bigotis de l’os rus, com es va fer quan disparaven amb pólvora del rei americà, no es poden repetir i potser s’hauran de replantejar. A més, els governs europeus hauran d’acostumar-se a prendre decisions amb rapidesa i eficiència per superar anacronismes com els 178 sistemes d’armaments diferents, molts d’ells incompatibles i inoperatius per actuar conjuntament. Això implicarà superar els complexos que fins ara convertien la defensa europea en un tabú nacional i assumir el gran repte de consensuar un projecte comú capaç d’actuar en cas d’amenaça, una cosa molt més transcendent que discrepar sobre una directiva o una prebenda al Consell.

EL TRON BUIT

La qüestió és qui ha d’ocupar el lideratge al qual els Estats Units de Donald Trump volen renunciar després de definir la política exterior mundial durant tres quarts de segle tant sota presidències demòcrates com republicanes. Europa ja en té prou amb les seves disfuncions internes on tot el continent és menys que la suma de les parts, tot i que cap té entitat suficient per prendre el relleu nord-americà. La Xina no sembla ser l’alternativa principal, perquè primer ha de resoldre els seus problemes interns i mantenir un creixement sòlid per evitar revoltes. Ser el país més poblat del món no és un factor suficient quan s’arrossega un sistema polític dictatorial que conviu amb un capitalisme rampant; una fórmula que, si bé ha tret de la pobresa desenes de milions de persones, acumula tants dèficits democràtics que no pot ser un referent global. Cap país on un premi Nobel de la Pau com Liu Xiaobo mor sota arrest, sense poder rebre atenció mèdica adequada i després d’una penosa condemne de presó pel discrepar del règim, pot aspirar seriosament a encapçalar el món. L’Índia, una altra nació superpoblada, malgrat disposar de mecanismes de representació política homologables, manté una disputa oberta amb l’Afganistà i registra índexs de pobresa i subdesenvolupament tan greus que no podria presentar una candidatura amb possibilitats. A més, en els dos casos, els conflictes territorials que els envolten són molt importants i els obliguen a una atenció preferent. A l’Orient Mitjà despunta l’Iran, una vegada liquidades les sancions internacionals, però el conflicte amb Israel i sobretot amb Aràbia Saudita i els seus satèl·lits sumada a la creixent tensió amb els Estats Units, converteix la república dels aiatol·làs en un volcà a punt d’esclatar. El nacionalisme populista de Vladímir Putin ha despertat els pitjors vicis de l’imperialisme rus i Europa sap molt bé el que això implica, encara que tampoc no apareix com un aspirant qualificat per a la funció de cap del planeta. Europa, amb les seves xacres de bon vivant, malgrat els conscients alemanys, no està per defensar amb mínimes garanties les seves fronteres amb l’est. Nigèria a l’Àfrica, el Japó a l’Àsia o el Brasil a l’Amèrica Llatina són potències emergents amb possibilitats de tenir un paper transcendent, però en el millor dels casos a mitjà o llarg termini. De totes maneres, l’absència d’una súper potència global no vol dir que el planeta entri en una espiral de caos i descontrol perquè malgrat les bestieses de Trump i la seva obsessió aïllacionista, els Estas Units seguiran exercint un paper preponderant en escenaris clau com l’Orient Mitjà, la península de Corea, al Pacífic o el vesper de l’Afganistan. Per gust o obligació no els quedarà més remei que seguir encapçalant el grup, tot i que el nou ordre mundial obligarà a ajustos i estratègies fins ara desconegudes. I molts dels que durant dècades van criticar la Pax Americana, potser ara la trobin a faltar i la recordin amb nostàlgia.

PRESIDÈNCIA A LA DERIVA

Tot això s’agreuja davant de la imprevisibilitat d’un president que impossibilita qualsevol pronòstic sobre com serà la seva gestió, datada fins al 2020. Perquè, a l’absència de doctrina, s’hi suma un grau d’improvisació tan elevat que deixa obertes totes les opcions, fins i tot la seva destitució a través d’un procés d’impeachment. El que és evident és que el president Trump amenaça els fonaments de la democràcia constitucional més antiga del món i que, davant d’això, els contrapoders establerts pels Pares Fundadors, els check and balanç, hauran de lluitar a fons per contrarestar una direcció política, bocamolla i sota sospita.

Cap president dels Estats Units no havia culminat la cota dels primers 100 dies amb una quota de popularitat tan baixa ni amb tantes incerteses a l’horitzó. El Russiagate, la possible interferència de Rússia en el procés electoral nord-americà, és d’una gravetat extrema que pot arrossegar a la tomba de la història Donald Trump i bona part del seu entorn, començant pel seu propi fill Don, el seu gendre, Jared Kushner, la majoria dels seus col·laboradors i inclús el partit republicà. La destitució del director de l’FBI, la potencial obstrucció de la justícia i el nomenament d’un fiscal especial que investigarà qualsevol indici de connexió entre el Kremlin i la candidatura republicana es convertirà en un llast insuportable per a un empresari sense experiència política i que està acostumat a fer i desfer sense demanar permís a ningú i amb un respecte relatiu per la legalitat. Trump és un lame duck, un ànec coix des que va arribar a la Casa Blanca, quan aquesta definició es reserva per als presidents que estan a punt d’abandonar la mansió presidencial. Però el pitjor és que la seva tendència a escoltar la crida de l’abisme no augura que la situació canviï. La seva irresistible atracció cap a l’incorrecte i la barroeria així com la seva filosofia basada a colpejar sempre més i més fort que l’adversari, en política és un suïcidi polític. Ningú ho ha explicat millor que el mateix magnat quan va assenyalar el boxejador Mike Tyson com un dels seus pensadors favorits: «Tots tenen un pla fins que reben un cop de puny a la boca. Del que es tracta és de desenvolupar l’habilitat per deixar-lo anar.» És una sentència que crea calfreds en boca del líder del món lliure, però que obre de bat a bat el debat sobre la seva estabilitat emocional i patològica desinhibició. Algú que tan aviat empeny un president de govern per ocupar un lloc preferent a la foto, n’amenaça un altre a crits o n’insulta un tercer perquè no es doblega davant les seves opinions, sembla tenir algun tret psicològic complex. En aquest context, el probable dèficit d’atenció que pateix sembla un mal menor, entre altres coses perquè els seus col·laboradors han descobert el truc perquè no es distregui durant les presentacions. Tots, fins i tot els temes més complexos, s’han de resumir en molt poques línies, i és fonamental que el nom del president aparegui en cada una. Amb això aconsegueixen que els presti una mínima atenció, la qual cosa no deixa de ser inquietant. Tant com la seva tendència a fabular i inventar una realitat paral·lela, moltes vegades completament aliena a la veritat, fins i tot en les qüestions més intranscendents. A la porta principal del Trump National Golf Club de Mar-a-Lago, llueix el suposat blasó heràldic de la família: tres lleons rampants i dues fletxes en un escut amb un casc d’armadura i una mà que agafa una llança sostinguda en una columna, tot coronat amb el lema Trump, com no podia ser d’una altra manera. El problema és que l’emblema no pertany als seus ancestres, sinó que és una còpia propietat d’una família britànica d’orígens nobles vinguda a menys, amb l’única diferència del lema. On el president ha incorporat el seu cognom, l’escut original diu: Integritas. I és que, fins i tot per a Trump, hauria sigut massa.

1

La postveritat

Aquella matinada de desembre feia fred, a Salisbury. Però Edgar Maddison Welch, de vint-i-vuit anys, ho tenia decidit. Es va llevar quan encara era de nit, va carregar el seu AR-15 amb bales de 5,56 mm, va posar en marxa el seu pick up i va emprendre el viatge cap a Washington. En unes sis hores faria els gairebé 600 quilòmetres que separen la capital federal de la seva ciutat, a Carolina del Nord, i al migdia ja seria al seu destí. Mentre la vella camioneta recorria la N-95, no es podia treure del cap el que havia llegit a internet. Al barri de Chevy Chase, la pizzeria Comet Ping Pong amagava una xarxa de pedofília. Al soterrani del restaurant, desenes de nens eren retinguts, violats i probablement assassinats. Com a pare de dos fills i creient, no tenia dubtes del que havia de fer. Tot havia començat un parell de mesos abans, quan havia trobat molta informació a Twitter, Facebook o Instagram, en la qual s’explicava amb tota mena de detalls la sinistra organització i la seva vinculació amb l’excandidata presidencial demòcrata Hillary Clinton. Un dels webs més actius i que li mereixia més confiança era el de Michael Flynn Jr., fill del general Flynn, un dels homes del president Trump. Per ell va saber que fins i tot un congressista havia afirmat que el propietari de la pizzeria, James Alefantis, era amic de John Podesta, el cap de campanya de Hillary. I això ho explicava tot: la policia no hi intervenia perquè formava part de la trama que encobria els crims dels Clinton. El cercle s’havia tancat i només quedava una alternativa: fer justícia pel seu compte. I això era el que pretenia fer aquell dia de desembre Edgar M. Welch quan va entrar a la pizzeria amb el fusell a la mà i va començar a disparar contra els treballadors i els clients. Només la bona sort i la seva mala punteria van evitar la tragèdia. Poc després, es va entregar i va explicar que el seu únic objectiu era investigar pel seu compte per acabar amb la suposada xarxa criminal. Acusat de quatre càrrecs, entre els quals hi havia el d’assalt amb arma i ús indegut de fusell, passarà una bona temporada a la presó.

VÍCTIMA DE LA POSTVERITAT

A la presó tindrà temps per reflexionar sobre els efectes devastadors de les notícies falses divulgades durant l’última campanya electoral nord-americana. Perquè, òbviament, ni existia la xarxa de pederàstia, ni hi havia nens segrestats a la pizzeria, ni cap congressista no havia avalat la teoria conspirativa, ni encara menys els Clinton eren els malvats que dirigien aquell negoci. Tot era fals, o millor, era fruit d’una operació perfectament orquestrada per difondre mentides destinades a desacreditar l’adversari polític. L’enèsima mentida, que, convenientment amanida i distribuïda a través de les xarxes, es converteix en viral i arriba a milions de potencials receptors, i que, en aquesta ocasió, va estar a punt d’ocasionar una tragèdia. Edgar M. Welch va ser una víctima més de les tones de notícies falses que internet va difondre sense filtres ni controls de veracitat durant els mesos previs als comicis. Verí en estat pur que, vessat en terra ignorant, genera reaccions letals. Tant se val que es tractés d’autèntics deliris com que «el papa Francesc dona suport a la candidatura de Donald Trump», «Wikileaks confirma que Hillary va vendre armes a l’Exèrcit Islàmic» o «Segons la llei, Hillary no és apta per ocupar un càrrec federal». Invariablement, aquestes escombraries cibernètiques generaven centenars de milers de reaccions que multiplicaven l’efecte i estenien més i més la mentida. El drama és que el mal tenia efectes immediats i, quan els acusats intentaven defensar-se, sempre xocaven contra la impenetrabilitat de l’anonimat que amaga la xarxa i, en el millor dels casos, el difamador ja havia difós algunes desenes de noves falsedats que ridiculitzaven les queixes de la víctima.

LA PENA DE MENTIDA

La tradició periodística anglosaxona ha donat lliçons brillants al llarg de la història. La investigació entorn del cas Watergate i el rigor imposat per la direcció de The Washington Post en la comprovació dels fets i les fonts en seria un bon exemple. Tant és així, que la pena per mentida es va convertir en un axioma de les estratègies dels candidats o governants, que sabien que, si la mentida es descobria, difícilment salvarien el cap. Però la irrupció de les noves tecnologies, que han multiplicat exponencialment les plataformes informatives, ha revelat la fragilitat del sistema. I això, que es va començar a pressentir fa temps, va esclatar definitivament durant l’última campanya electoral presidencial, quan totes les costures van saltar pels aires. N’hi va haver prou amb un candidat sense escrúpols, capaç de gestionar allaus d’insinuacions, exageracions, promeses que no es podien complir o simplement mentides amb prou habilitat perquè les xarxes les acollissin com a veritats absolutes. Abans de ser elegit president, Donald Trump va qualificar, per exemple, els immigrants mexicans de violadors o narcotraficants i va citar una font extremament creïble per assegurar que l’acta de naixement de Barack Obama era falsa, perquè en realitat havia nascut a Kènia i, per tant, la seva presidència era il·legítima. I res d’això li va passar factura; al contrari, els electors li van donar el seu suport i avui governa el país més poderós del planeta.

POLÍTICA I MENTIDES

Les mentides i la política són vells coneguts. Tots els candidats recorren a la demagògia o a l’exageració, inclosa Hillary, especialment durant les campanyes. Però Donald Trump és el paradigma d’un concepte nou en la manipulació dels fets. La revista The Economist el definia com «el màxim exponent de la política postveritat, una confiança en afirmacions que “se senten com a veritat”, però que es recolzen en mentides». És el triomf de les emocions sobre els fets, l’efecte sobre el receptor és més important que la veracitat.

Malgrat que hagi esclatat recentment i que el diccionari Oxford l’elegís paraula de l’any 2016, la post-truth o la postveritat va ser definida per primera vegada pel sociòleg nord-americà Ralph Keyes en el llibre que va publicar el 2004 i que es titulava precisament així, Post-truth. Keyes es referia a les apel·lacions a les emocions i a la prolongació sentimental dels fets, però va ser Eric Alterman qui li va donar un valor polític a partir dels atemptats de l’11 de setembre contra les Torres Bessones de Nova York i el Pentàgon de Washington. La seva teoria és que una societat traumatitzada pels terribles efectes dels atemptats era molt més manipulable i sensible a acceptar iniciatives que suposaven restriccions a les llibertats o els drets dels ciutadans. I no es va equivocar, perquè els nord-americans van acceptar sense dir ni piu la intervenció militar a l’Iraq per unes suposades armes de destrucció massiva que mai es van descobrir, l’aplicació de la Patriot Act, que va suposar una retallada en els drets públics i una intromissió abans impensable en la seva intimitat, la creació de presons clandestines per mig món o l’aplicació sistemàtica de tortures contra els detinguts. I tot això en nom de la llibertat i la seguretat.

UN PAS MÉS

Tant Donald Trump com els capdavanters del Brexit a la Gran Bretanya van donar un pas més en la definició del concepte. A les seves mans, la postveritat s’ha convertit en una eina de suposat alliberament de les masses, una via de rebel·lió de la majoria contra les elits dominants. A través de les xarxes socials, els súbdits planten cara a la casta, trenquen les cadenes que els adoctrinaven des dels mitjans tradicionals i aprenen a prendre decisions per si mateixos. Teòricament, perquè, com va quedar demostrat en el cas del pistoler Edgar M. Welch, en realitat són les víctimes d’una manipulació molt més perillosa, que pot derivar en violència si germina en ments asilvestrades. Com explicava a La Vanguardia el professor de la Universitat Oberta de Catalunya Ferran Lalueza, «les velles teories de l’anomenada disfunció narcotitzant referides als mitjans de comunicació convencionals són jocs de nens comparats amb la manipulació de les xarxes socials». En el mateix article, el professor d’innovació de la IE Business School Enrique Dans, després de recordar que Barack Obama ja va utilitzar les xarxes per difondre les seves consignes en les eleccions anteriors, apuntava que «el que no s’havia vist mai és l’ús que Trump ha donat a aquestes plataformes. Les ha utilitzat per fomentar una campanya incendiària, plena d’insults i amb missatges que fins i tot vulneren la Constitució». I li ha funcionat, la qual cosa ha plantejat la necessitat d’establir controls que permetin detectar les falsedats i les mentides almenys amb la mateixa rapidesa amb què s’elimina de la xarxa un pit o una cuixa massa explícits. Perquè el que és evident és que el president Donald Trump no renunciarà a una arma tan poderosa, durant el seu mandat. A través de la xarxa ha anunciat els nomenaments de la seva administració, s’ha carregat l’acord de lliure comerç del Pacífic, ha qüestionat el pacte Obama-Castro sobre Cuba, ha continuat desqualificant els adversaris i fins i tot ha donat lliçons de política exterior després d’obrir una crisi amb el govern xinès per haver parlat telefònicament amb la presidenta de Taiwan. Les seves desenes de milions de seguidors estan encantats de saber, a través d’una piulada i sense intermediaris, que el seu president ha sigut capaç d’evitar que Ford traslladés la seva fàbrica de Kentucky a Mèxic i «salvar» així centenars de llocs de treball. Evidentment, Ford en cap moment s’havia plantejat la deslocalització, però això és el menys important. Les xarxes ja havien replicat el titular milions de vegades: «Trump diu que Ford no se’n va a Mèxic.» I una medalla més penja al pit del magnat. I així va sumant mentre acusa els mitjans de sectaris per ocultar la veritat, encara que no hi ha ni proves ni denúncies, d’això.

S’HA TRENCAT ALGUNA COSA

«S’ha trencat alguna cosa quant al respecte a la veritat, i no es pot haver trencat de la nit al dia», apuntava el professor de Ciència Política de la Universitat de Califòrnia Andrew Morris. I el punt de trencament s’ha produït en el fet que la gran majoria dels nord-americans i bona part dels habitants del món desenvolupat fa temps que no s’informen a través dels mitjans convencionals, periòdics, ràdio o televisió, sinó que es consideren prou proveïts de notícies amb el que troben a les xarxes socials, espais gratuïts on, a més, poden interactuar, expressar i compartir les seves opinions per contundents que resultin i, per descomptat, des de l’anonimat. És a dir, no tan sols suposadament s’informen, sinó que, a més, tenen la possibilitat d’explicar-se, preguntar o desfogar-se, una possibilitat que els altres mitjans no els ofereixen. I, per rematar la jugada, si el seu punt de vista és original o té èxit, pot millorar la seva autoestima amb alguns likes, especialment quan es comparteix opinió amb els looklikes, aquells que formen part d’un grup de característiques i opinions semblants. La conseqüència de tot això és que, segons un estudi del Pew Research Center, el 62% dels nord-americans ja s’informen bàsicament a través de les xarxes socials: un 64% en una sola plataforma, un 26% en dues i només un 10% en més de dues. Facebook, utilitzat pel 67% dels adults, ocupa el primer lloc, amb un 44% de persones que busquen les notícies en les seves pàgines, seguit de YouTube, que arriba al 48%, amb un 10% que s’informen en aquesta plataforma. Twitter en té un 9%, Instagram un 4%, Snapchat un 2%, Reddit un 2% i Tumblr i Vine un 1%.

La clau de l’èxit de Donald Trump és que, sense ser un mil·lennista, ha entès millor que ningú que YouTube, Twitter, Instagram o LinkedIn són la pantalla, els ulls i les oïdes del planeta, on tot es veu i se sent en temps real i sense intermediaris que facin preguntes compromeses. Davant dels mitjans tradicionals que han d’imprimir, emetre, comprovar, verificar i produir, a les xarxes no hi ha límits ni regles. És el somni de qualsevol polític populista: comunicar-se amb la gent directament, poder mentir mirant-los a la cara i que el creguin.

INDEPENDÈNCIA I NEUTRALITAT

El president dels Estats Units va aconseguir que, en nom d’una suposada independència i neutralitat, plataformes com Facebook juguessin clarament a favor seu. Primer, reproduint sense filtres ni controls els seus comentaris, per més incerts, falsos o grollers que fossin, i després fent-los virals entre els seus més de 1.700 milions d’usuaris actius. I això que hi havia estudis que demostraven que el 38% dels missatges publicats pels partidaris de Trump durant la campanya eren mentida, però, malgrat això, eren, de llarg, els més visitats, ja que les notícies falses, difamatòries o espectaculars registren un 5% més d’interaccions que les reals. Totes aquestes evidències no van bastar perquè les empreses prenguessin mesures correctores, més aviat el contrari. L’allau de visitants multiplicava els beneficis de les plataformes, a la qual cosa s’havia d’afegir la generositat de la campanya republicana, que es va oblidar dels anuncis televisius tradicionals i va destinar la major part dels seus recursos a la xarxa. El resultat va ser que, amb molts menys diners —Hillary va invertir tres vegades més que Trump en anuncis televisius—, l’aspirant republicà va aconseguir un impacte mediàtic molt superior. En aquest context, el propietari de la xarxa, Marck Zuckerberg, no es va donar per al·ludit, malgrat les múltiples acusacions de col·laborar amb Trump per no filtrar les clamoroses mentides que distribuïa del candidat. Finalment, després de negar l’evidència i assegurar que la seva funció no era difondre notícies, va anunciar la posada en marxa d’un pla de deu mesures contra la desinformació, entre altres, contractar organitzacions de prestigi contrastat per verificar la falsedat i la veracitat de les informacions, no donar més valor a les notícies incendiàries i que els usuaris poguessin denunciar fàcilment una mentida. De totes maneres, no és un objectiu fàcil perquè el sistema d’algoritmes que actualment selecciona i jerarquitza les notícies està pensat sobretot per destil·lar les preferències dels usuaris i oferir-los productes a mida. L’etnògraf digital Josep Maria Ganyet publicava recentment que, l’any 2012, Facebook va fer un experiment amb 700.000 usuaris, als quals els algoritmes els modulaven la informació que els facilitaven: uns rebien notícies de caràcter positiu i els altres en rebien de negatives. El resultat fou l’esperat. Els continguts produeixen un efecte contagi, per la qual cosa els receptors replicaven amb informacions d’acord amb el to de les que havien rebut. La gran pregunta és com gestionar la influència d’aquest gran germà que observa i escodrinya permanentment una quarta part de la població mundial.

L’ÚLTIM PARADIGMA

Mentrestant, els mitjans presumptament influents, The New York Times, The Washington Post, CNN, NBC, The Boston Globe, USA Today, que han auscultat el pols dels Estats Units durant les dues últimes centúries, segueixen llepant-se les ferides conscients de la seva pèrdua d’influència social, el valor més poderós d’una capçalera. Alguna cosa d’això van percebre durant la presidència d’Obama, considerada per molts corresponsals a la Casa Blanca com la més hermètica que havien conegut fins llavors. Però res semblant a l’hecatombe que els va caure a sobre la nit de les eleccions, quan, després d’haver negat el pa i la sal a Donald Trump durant tota la campanya electoral, van comprovar amb estupor que les seves recomanacions electorals eren tingudes en compte per més de 61 milions de votants. Els electors nord-americans van donar un cop letal al quart poder, bo i revelant la seva escassa importància en la configuració d’opinió i en la influència sobre els votants. Suposadament situats en els últims panteixos de la premsa escrita, Donald Trump, per la seva part, va rematar l’últim paradigma que sostenia un pilar clau de la democràcia i la defensa de les llibertats. La seva victòria es va forjar en petits comtats de Michigan, Ohio o Pennsilvània, allà on els ressons de les grans cadenes de televisió i els periòdics arriben esmorteïts, on triomfa el cop de titular de l’últim Twitter o la bomba informativa penjada al mur de Facebook.

La llibertat d’informació ha caigut en barrina en els països occidentals pels atacs als mitjans, els populismes, les notícies falses i els personalismes polítics. Segons un estudi de Reporters sense Fronteres (RSF), «el gran gir que experimenten les democràcies espanta, especialment si es té en compte que sense una llibertat de premsa sòlida no es poden garantir altres llibertats». La insòlita campanya de desprestigi del president Trump contra els mitjans tradicionals ha contribuït decisivament al descens de dos llocs, experimentat pels Estats Units, en l’índex RSF. La plana major del periodisme mundial és l’objectiu del president Trump, el qual, amb les seves provocacions i els seus atacs, busca desgastar la credibilitat