Barça 80's

Bernat Soler

Fragmento

Contents
Índice de contenido
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
Epíleg
Plec d'imatges 1
Plec d'imatges 2
Plec d'imatges 3
Plec d'imatges 4
Plec d'imatges 5
Plec d'imatges 6
Plec d'imatges 7
Plec d'imatges 8
Plec d'imatges 9
Plec d'imatges 10
Plec d'imatges 11
Plec d'imatges 12
Plec d'imatges 13
Plec d'imatges 14
Plec d'imatges 15
Plec d'imatges 16
barca

1

Introducció a una dècada inoblidable (o no)

Ja fa temps que revisar els vuitanta està de moda. El fet que els nens d’aquella època ara siguin adults entrats en la quarantena, i, per tant, potencials consumidors de nostàlgia, facilita que tot el que sigui recuperar els records d’aquella època tingui un gran seguiment.

Des de fa uns quants anys, a la ràdio i la televisió, als llibres i especialment al món d’internet, es reivindiquen els vuitanta i tot el que els va envoltar. Hem recordat els grups de música, la roba, les pel·lícules, la publicitat i les joguines que convivien amb molts de nosaltres i hem acabat convertint tots aquells objectes i títols en icones d’una cultura popular que ens provoca moltes sensacions. I la majoria, agradables.

I ara toca el torn al futbol, i, especialment, al Barça. Un club pròxim als 120 anys d’història, però que, a la dècada dels vuitanta, va viure una de les èpoques més convulses i mogudes de la seva existència. El Barça dels vuitanta és un collage d’il·lusions, de decepcions, de polèmiques, d’episodis insòlits i de moltes derrotes i poques victòries. Si diem que entre el 1980 i el 1990 al Barça hi va passar de tot, no estem fent cap exageració ni estem dient cap mentida. Van segrestar futbolistes, d’altres van agafar malalties poc habituals, es van perdre finals increïbles i es va viure una rebel·lió de la plantilla contra el seu president. El Barça va arribar a ser el club amb l’estadi més gran del món, va fer els fitxatges més cars de la història i va tenir més socis que cap altra entitat esportiva. Fins i tot el Papa de Roma en va ser soci! Però, alhora, va veure com els millors jugadors li marxaven per la porta del darrere, les figures es barallaven amb la directiva, els títols arribaven amb comptagotes i les excuses i el victimisme es convertien en la política de comunicació oficial del club.

El Barça dels vuitanta era perfectament imperfecte. Si el mirem amb els ulls d’ara, no tenia res a veure amb el que s’ha acabat convertint, un club que és referència mundial amb un futbol que ha creat escola. Si als nens culers dels vuitanta els haguessin explicat que en el futur el seu equip seria l’enveja de tot el món, no tan sols no s’ho haurien cregut, sinó que haurien pres per boig qui hagués fet aquell pronòstic.

Però el pitjor que podem fer és comparar el Barça dels vuitanta amb l’actual. En primer lloc, perquè no serveix de res. Són èpoques diferents, amb jugadors diferents i amb un entorn social diferent. El Barça, com tantes coses de la nostra vida, ha evolucionat. I segurament ho ha fet molt més del que ens podíem imaginar. Per això mateix, no té sentit que posem en paral·lel un Barça i l’altre.

Soc partidari de la nostàlgia en positiu, que els records ens serveixin per somriure mentre revivim sensacions que amb el pas del temps s’han endolcit i resulten agradables. I, encara que sembli difícil, això també és possible amb el Barça dels vuitanta. Bàsicament perquè, per a molts de nosaltres, aquell va ser el primer Barça. I ja se sap que les primeres vegades sempre són especials.

Guanyar lligues i Champions i fer rues multitudinàries enganxa més i segurament fa més feliç, però, a la seva manera, aquell Barça també tenia la seva gràcia. Feia patir com mai, et desencisava sovint i mai no sabies si el que vindria després podria ser pitjor —que ho acostumava a ser—. Però, en canvi, quan guanyava alguna cosa, et feia sentir la persona més feliç del món. Diríem que la gran diferència entre aquell Barça i el d’ara és que el dels vuitanta et racionava les alegries per no empatxar-te. Actualment, el Barça guanya una Copa del Rei i pràcticament ni se celebra, però, aleshores, aixecar aquest títol era fer una grandíssima temporada. Els triomfs es valoraven molt perquè n’hi havia pocs, però això també te’ls feia assaborir més i te’ls acabava mitificant. L’Standard de Lieja o el Göteborg eren com el Bayern o el PSG d’avui, rivals temibles a qui per vèncer havies de suar sang. I, si els guanyaves, la recompensa era sentir-te el rei del mambo.

Els cromos ajudaven a fer que la llegenda fos més gran. Cromos no pas autoadhesius, sinó de cartolina amb un espai a la part superior per posar-hi la cola i enganxar-los a l’àlbum. No eren de Panini, eren d’Ediciones Este, i un cop acabaves la col·lecció, l’olor de pegamento Imedio supurava per totes bandes. Com que no hi havia espai per a tots els jugadors, a l’àlbum, hi deia: «Pon el que prefieras». Així, havies de triar si enganxaves el cromo d’Olmo o el d’Estella, el de Manolo o el de Moratalla. Jo els posava tots dos, un sobre l’altre. Això sí, Maradona i Schuster tenien el seu espai únic reservat. I, al final de tot, les pàgines dels «Últimos fichajes», on podies trobar-te el cromo de Marcos encara amb la samarreta de l’Atlètic de Madrid, però amb unes franges blaves en el lloc de les blanques que algú havia pintat de manera maldestra per simular una samarreta del Barça. Al final de la dècada, això dels cromos ja es va professionalitzar i el format adhesiu es va anar imposant, sobretot arran de les col·leccions per a les grans cites internacionals com els Mundials o les Eurocopes.

El Barça dels vuitanta fa olor d’àlbum amb cromos de Víctor i Perico Alonso i dels puros del Camp Nou. El Barça dels vuitanta és la samarreta groga, el Metz, Goikoetxea lesionant cracs i l’hepatitis de Maradona. Però també és l’Urruti, t’estimo, els gols de Quini, la Recopa i els triples d’Epi, Sibilio i Solozábal. El Barça dels vuitanta és el d’aquest any sí, però també el d’aquest any tampoc. E

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos