El futur de l'equip (Campió! 3)

Antoine Griezmann
Autor desconegut

Fragmento

cap-2

ELS PERSONATGES

Tony Grizi: aquest noiet escanyolit de dotze anys fa miracles a l’equip de la Unió de Futbol de Mâcon (UFM) i es transforma en una bala quan li arriba una pilota als peus! Somia convertir-se en jugador professional.

Maud Grizi: la germana d’en Tony somia ser periodista; té quinze anys i fa temps que es dedica a gravar, entrevistar gent o comentar tot el que veu... i tot el que té relació amb el futbol.

Julian D’Amata, The Wall: el porter de la UFM, brillant i arrogant alhora, és un jugador indispensable dins l’equip, i també un dels millors amics d’en Tony.

Michael Ribaud, Speedy: exgolejador estrella de l’equip sub-13 de la UFM, ara juga a l’AJ Auxerre, el màxim rival de la UFM.

Paulo i David Ramirez, The Twins: aquests bessons sempre estan a punt per fer una broma; quan un rival s’encreua en el seu camí, s’encoratgen i es poden convertir en els seus pitjors enemics!

Djibril Makouba, Calamity Djib’: amb la pilota als peus és un autèntic desastre (per això té aquest sobrenom). Tot i així, el seu bon humor el converteix en un dels pilars del vestidor.

Roméo Chapon, The Brain: en Roméo, estratega de l’equip, se sap de memòria totes les estadístiques i alineacions.

Stan Muizon: és el millor amic de l’escola d’en Tony. Però té un únic defecte: no és fan de Zidane i prefereix... Napoleó. A en Tony li fa molta gràcia quan el seu amic rememora els partits de futbol com si fossin antigues batalles.

Jean-Baptiste Texeira, JB: aquest davanter de l’Sporting, l’altre equip de la ciutat de Mâcon, sembla que visqui a l’estadi municipal amb en Tony i la Maud: els nois hi reviuen els partits més mítics, quan no juguen a ser les Tortugues Ninja.

Phil Pelves: és el carismàtic entrenador dels xavals de l’equip sub-13 de la UFM; els seus futurs campions l’adoren.

Thierry Campan: és rondinaire, però té un gran cor; s’encarrega de la preparació física de tots els equips del club al començament de la temporada.

Alain Grizi: el pare d’en Tony, segon entrenador d’en Phil, és molt exigent amb el seu fill. Li diuen «Grizzli», perquè l’amplada de les seves espatlles i la mirada severa que té recorden l’os bru americà. També és un bon pedagog per a l’equip de nois sub-13.

Isa Grizi: la mare d’en Tony, filla d’un exjugador professional portuguès, és dolça i discreta. Però sap convertir-se en una tigressa quan es tracta de defensar els seus fills (tot i que això signifiqui enfrontar-se al seu estimat Grizzli).

Théo Grizi: amb només set anys, el més menut de la família Grizi és l’ànima de totes les festes... i el fan número 1 del seu germà gran.

Jean Roye: és l’entrenador i director tècnic de l’AJ Auxerre, el màxim rival de la UFM.

Laurent Josse: aquest expreparador físic de l’Olympique de Lió, amic del Grizzli, es convertirà en l’entrenador personal d’en Tony.

cap-3

capitulo-1.tif

UN PARTIT HORRIBLE, SUPERHORRIBLE

1.tif

Desmarcat, en Tony esperava pacient la pilota. En qualsevol moment, ho sabia, li podia arribar una passada miraculosa als peus, d’en Roméo o d’algú altre, i llavors, control, driblatge, xut... i gol, potser! Però la veritat era que als centrals de la UFM els estava costant molt enviar-li pilotes últimament. Al joc de la UFM hi faltava fluïdesa, els laterals avançaven molt a poc a poc i l’equip semblava tallat per la meitat. La solució —com a mínim, una part de la solució— hauria estat que en Tony participés en la defensa, que baixés a ajudar els seus companys quan el perill s’aproximava a la seva àrea. I després pujar a la contra, combinant-se amb els altres davanters. El problema era que el jove davanter centre no en tenia ganes. Quedaven quatre minuts de partit i guanyaven 2-1 contra el Beaune, un equip de la part baixa de la classificació. Per als locals, era un partit sense gaires dificultats. Amb una mica de sort l’AJ Auxerre perdria el seu partit fora de casa i la UFM remuntaria al cinquè lloc de la classificació. I després, què?

Era primavera. Els arbres florien (els grans d’acne també, en algunes cares) i la UFM estava fent una temporada molt normaleta, sobretot en comparació amb les dues anteriors. En Tony estava a punt de fer dotze anys i tenia la sensació de perdre el temps.

—Però ves a buscar-la! Ves a buscar aquesta maleïda pilota, Tony! Què esperes?

Dret davant de la banqueta, en Phil s’emprenyava, feia senyals al davanter perquè es reubiqués, perquè participés en l’esforç. Ja feia deu minuts que li cridava sense parar. «No hi ha res guanyat —havia sentenciat al descans davant els seus jugadors, quan el marcador ja era 2-1, gràcies a un gol d’en Tony de falta directa—. Ens poden marcar en qualsevol moment, ja ho heu vist! No és un equip brillant, però no cal ser brillants per guanyar un partit; de vegades, amb valentia i oportunisme n’hi ha prou. Un cap ben col·locat, un gol dins del sac. Què voleu? Jugar-vos el partit a cara o creu o què?»

En Tony, en Julian i els altres havien fet que no amb el cap ben seriosos. Però tampoc podem dir que aquell discurs hagués servit perquè es posessin les piles.

A vuit partits del final de la temporada, la UFM només ocupava el desè lloc de la taula. En Tony havia marcat la meitat dels gols de l’equip, però no n’hi havia prou. En Roméo era molt bon passador, però no tenia nas per al gol. En Luis, l’última incorporació de l’equip, que solia jugar a la banda dreta, era ràpid i tenia tècnica, però molt sovint jugava individualment i s’oblidava d’aixecar el cap.

De tant en tant, en Tony trobava a faltar en Michael, que se n’havia anat a l’AJA. Era un traïdor, això era cert, però com a mínim sabia xutar. Quina línia d’atac més potent haurien pogut formar tots dos, si aquell imbècil no s’hagués deixat emportar pel costat fosc de la Força! En fi, no servia de res continuar donant voltes al passat. Calia mirar cap al futur. I el futur, per a en Tony, era un centre de formació.

El jove davanter rosset només tenia un somni: convertir-se en jugador professional. Calia que entrés tant sí com no en un gran equip en els mesos següents. Si no, seria massa tard.

En Tony va sospirar. Feia deu minuts que el partit es jugava a la meitat del camp de la UFM. Deu minuts que els defenses del seu equip s’esforçaven per allunyar el perill. Els Twins —en Paulo i en David Ramirez— es limitaven a rebutjar la pilota amb llargues passades imprecises, sense apuntar cap a ningú en concret. Com un bumerang, la pilota no deixava de tornar cap al seu camp. Quin patiment! Quants minuts quedaven?

—Tony! Ves a ajudar-los! Ens estem jugant el partit, Tony!

Ho tenia clar: al final del partit, fos quin fos el resultat, en Phil l’esbroncaria. No deixava de reprendre’l, de demanar-li que canviés de posició, canvis que en Tony feia sense ganes. El més greu, va pensar el davanter, era que els retrets de l’entrenador no l’afectaven gaire. Aquella temporada, la UFM no guanyaria la lliga. Ja feia temps que tothom a l’equip se n’havia fet a la idea.

La preocupació era col·lectiva. No només pel joc d’en Roméo. Els bessons s’anaven desinflant partit rere partit, la seva llegendària complicitat havia desaparegut. Els laterals no brillaven. Per no parlar d’en Djibril: des de l’inici de la temporada, el defensa central pràcticament no jugava. Estava concentrat en l’últim any escolar i apareixia de tant en tant a les xerrades tècniques prèvies als partits; la seva gràcia per animar l’equip ja era història. Només en Julian juga

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos