Vull ser el millor! (Campió! 4)

Antoine Griezmann

Fragment

cap-1

ELS PERSONATGES

Tony Grizi: amb catorze anys, en Tony continua evolucionant dins de l’equip del centre de formació de Montpeller. Però no sempre li acaben de reconèixer el talent que té... I si l’esperés un futur millor en algun altre lloc?

Maud Grizi: la germana d’en Tony ja va a l’institut i continua somiant ser periodista. Com a gran apassionada del futbol, li encanta comentar els partits del seu germà i entrevistar-lo a ell i als seus amics.

Théo Grizi: és el més petit de la família i encara no acaba d’entendre ben bé què passa al seu voltant, però sí que ha après quan cal cridar «Equip Grizi»!

Alain Grizi: li diuen «Grizzli», perquè l’amplada de les seves espatlles i la mirada severa que té recorden l’os bru americà. El pare d’en Tony sempre ha esperonat el seu fill perquè doni el màxim de si mateix sobre el terreny de joc.

Isa Grizi: la mare d’en Tony, filla d’un exjugador professional portuguès, és dolça i discreta. Però se sap convertir en una tigressa quan es tracta de defensar els seus fills (tot i que això signifiqui enfrontar-se al seu estimat Grizzli).

Julian D’Amata, The Wall: amb el pas dels anys, aquest porter s’ha convertit en un dels millors amics d’en Tony. Forma part del centre de formació del Bordeus, però està molt a prop de la família Grizi.

Djibril Makouba, Calamity Djib’: amb la pilota als peus és un autèntic desastre (per això té aquest sobrenom). El seu objectiu no ha estat mai convertir-se en jugador professional; en canvi, podria fer-se un nom com a còmic.

Stan Muizon: és un amic de l’escola d’en Tony. Però té un únic defecte: no és fan de Zidane i prefereix... Napoleó.

Jean-Baptiste Texeira, JB: després de passar anys jugant a l’estadi municipal amb en Tony i la Maud, aquest crac del futbol continua creixent, ara a l’Olympique de Lió!

Roméo Chapon, The Brain: en Roméo, gran estratega sobre el terreny de joc, se sap de memòria totes les estadístiques i alineacions.

Phil Pelves: és el carismàtic entrenador dels xavals de l’equip sub-13 de la Unió de Futbol de Mâcon (UFM); sempre ha cregut en en Tony, tot i que fos baixet.

Thierry Campan: és rondinaire, però té un gran cor; s’encarrega de la preparació física de tots els equips de la UFM al començament de la temporada.

Frédéric Odras: és el cercapromeses de la Reial Societat, té molta vista per descobrir joves promeses del futbol i passa molt de temps viatjant.

cap-2

1.tif

OBLIDAT?

1.tif

Sol en punta, una altra vegada, en Tony va aixecar els braços. El central va dubtar i al final va fer un llarg xut creuat cap a un altre davanter centre, que no va controlar la pilota com hauria volgut. Resultat? Un simple xut fora de porteria.

El jove jugador rosset va sospirar. Tenia la impressió que el partit es jugava sense ell. Tots els davanters, en algun moment, s’enfrontaven a aquest tipus de situacions: la sensació dolorosa que no servien de res.

Ja feia deu minuts que havia entrat al camp (al cap de seixanta minuts de partit!) i encara no havia rebut cap passada decent per anar de cara a barraca. Sens dubte, hauria pogut baixar a buscar pilotes al centre del camp, fins i tot participar en alguna jugada defensiva. Però, aparentment, ningú no el necessitava. En aquell partit amistós, el seu equip ja guanyava 5-0.

La resta de davanters ja havien marcat i continuaven creant perill. Però ell, no. El jove davanter se sentia abandonat. Oblidat.

Va córrer per ressituar-se en camp contrari, en punta, allà on acostumava a ser més eficaç. Però, veient com anaven les coses, podien arribar a passar ben bé tres mesos sense que tornés a marcar. Què passava? Sens dubte, l’inici al Montpeller no era com ell s’havia imaginat.

Uns quants dies abans s’havia assabentat que l’havien fitxat només «de prova». En aquell moment, li va caure el món a sobre. Al principi s’havia imaginat que el seu futur s’escriuria allí, i per molt de temps. Ja ho visualitzava: uns quants anys encara de feina i, llavors, un dia, li donarien una oportunitat i debutaria a Primera Divisió.

Però en realitat res no era segur, ni de bon tros. Al cap d’un parell de setmanes, podria ser que li anunciessin que l’aventura s’havia acabat. I llavors caldria refer-se i tornar-se a aixecar. Tindria prou forces per reprendre els entrenaments, a Mâcon? O per repetir les proves i recórrer França de punta a punta?

—Tony!

Li acabava d’arribar la pilota i ja tenia un defensa a sobre. Amb una finta hàbil, el va superar i va avançar uns quants metres amb la pilota als peus. En veure que la línia d’atac estava ben coberta, va xutar endarrere, cap al centre del camp.

Calia que s’interessés pel joc. Que provés, que convencés els altres perquè el mantinguessin a l’equip.

No li quedava cap altra opció.

Deu minuts més tard, l’àrbitre va xiular el final del partit: 6-0 per al seu equip, i el seu comptador personal a zero. Va emprendre el camí dels vestidors capcot. Sol. No hi tenia gaires amics, allà. Era culpa seva o era que els altres l’evitaven? «Que saben alguna cosa que jo no sé?»

Es va asseure per deslligar-se les botes de tacs. No podia continuar així. Calia que es tornés a enganxar.

Aquell vespre va trucar a la seva germana.

—Fas mala veu —li va dir ella.

—Estic cansat. Com va tot?

—Buf, ja t’ho pots imaginar: rutina. El pare es va trobar el pare d’en JB l’altre dia. Van xerrar una estona. Em sembla que li va força bé per Lió.

—Que bé. I en Julian?

Silenci a l’altra banda del telèfon. Per què la seva germana es negava a admetre que hi havia alguna cosa entre tots dos?

—En Julian... està bé. Vaja, això crec. No és que m’hagi dit... Vull dir que ets tu qui n’hauria de tenir notícies, no?

—Els trobo a faltar.

—A qui?

—A ell, a en JB, a l’Stan, a en Djibril... A tothom. I a vosaltres també, és clar.

—Quin honor estar a la segona part de la teva llista.

—Ei, para el carro! Ja saps que per a mi vosaltres sou el més important del món.

La seva germana va esclafir a riure sense maldat.

—Ai, ai, ai... que el nostre Tony s’està posant sentimental. Això em sona a crisi.

—No sé si me’n sortiré, Maud. No sé si se’m quedaran. Ningú no m’ha dit res. A Mâcon jo era...

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos