La llegenda del bosc (Els déus del nord 1)

Jara Santamaría

Fragmento

deus_del_nord-2

Pròleg

Semblava una nit normal.

Si ho haguessis preguntat a qualsevol, t’hauria dit que era un dimarts, que feia una mica de fred i que con­venia abrigar-se o posar-se una altra manta al llit, però res fora de l’habitual a la vall. Els veïns dormien tranquils al poble, els últims llums es començaven a apagar i els grills cantaven. Un dia més que s’acabava i ja està; t’hauria dit això.

I tu t’ho hauries cregut. Perquè res no t’hauria fet sospitar que el món sencer estava en perill, en mans d’una noia que corria sense alè pel bosc.

Però, de vegades, les coses no són com ens pensem. A la vida real, el perill, rarament es presenta de cara per avisar-te que hi és, de manera que pot ser que ni tan sols t’adonis que tot el que t’envolta està a punt de canviar. Per això, aquella nit, mentre la vall de Baztan dormia, aquella noia corria pel mig de la boira, rodejada d’arbres retorçats en formes sinuoses. Corria, i les seves vambes desgastades intentaven seguir-li el ritme com podien mentre ella lliscava muntanya avall esquivant les roques.

Tot sovint mirava enrere per comprovar si la seguien, amb les galtes partides per dos reguerots de llàgrimes llargues i calentes.

—Xut... —murmurava de tant en tant—. Xut, si us plau, calla.

Als seus braços, embolicat amb una manta, alguna cosa plorava desconsolada. Potser tenia fred. En aquella vall sem­pre havia fet massa fred. Tot d’una es va aturar i va mirar a banda i banda, com si busqués alguna cosa, o algú, mentre gronxava aquell embalum contra el seu pit amb un gest impacient.

A la dreta, ho va trobar. Era aquell, l’arbre de què li havien parlat, n’estava segura: tenia dues creus marcades al tronc. Després, havia de caminar fins a tres arbres més a l’esquerra i l’havia de trobar. Com a mínim això deien les llegendes. I havien de ser certes, no podia ser de cap altra manera. Era la seva última esperança.

Va mirar de respirar fondo, tot i l’esgotament d’haver corregut pel bosc. El cor li bategava tan de pressa que li va costar recuperar l’alè. Es va escurar el coll suaument, amb la mirada perduda en algun punt entre els arbres, amb l’esperança que la sentirien.

—Ets aquí? —va invocar amb la veu tremolosa—. Em van dir que et trobaria aquí.

Però no va passar res. L’embalum continuava plorant i el va bressar sense apartar la mirada del seu entorn. Els arbres seguien quiets; tota la nit era quieta, pacient. Només la va respondre el vent fent bellugar les fulles.

No era així com li havien dit que havia de passar.

—Si us plau —va suplicar a l’aire.

Tot d’una, va sentir la crepitació d’un arbre que es començava a moure. La noia va ofegar un crit i sense treure els ulls d’aquell arbre, que lentament girava el coll amb mal­aptesa per mirar-la als ulls, va agafar la manta amb més força per protegir-la amb el seu cos.

Se li va tallar la respiració. Era ell. No era cap mentida.

—Basajaun... —va xiuxiuejar sense perdre la calma.

La criatura es va ajupir i el bosc sencer va tremolar amb els seus moviments. Va examinar la noia de cap a peus amb uns ulls enormes.

—Què hi fas, aquí? —Tenia la veu greu i ressonava a la nit com si parlés a dins d’una gran cova.

Ella no va contestar, però amb les mans tremoloses li va mostrar l’embalum que sostenia. Desproveïda de la manta, la criatura es va posar a plorar amb més força, amb les galtes envermellides per l’esforç i clavant cops a l’aire amb els punys ben tancats.

El Basajaun va arrugar l’expressió.

—És ella?

La dona va assentir fent esforços per empassar-se el nus que tenia a la gola mentre li allargava la nena. Lliurar-la sem­blava un gest sobrehumà, el més dolorós i difícil de tolerar que havia fet en tota la seva vida, però va tancar els ulls un instant i va estirar els braços, a poc a poc.

Va quedar sorpresa de veure que el gegant la detenia amb una de les seves mans enormes.

—No l’hauries d’haver portat. No et puc ajudar.

Els ulls de la noia, brillants, el van mirar amb estupefacció.

—Pe... però em van dir... Em van dir que la podies treure d’aquí i portar-la a l’altre costat del portal. Em van dir que ens protegiries!

—El Basajaun protegeix el bosc —va grunyir la criatura, i el seu pelatge llarg es va agitar en fer que no amb el cap—. La teva filla és un perill per a la pau de la vall. No pot estar aquí.

Es va començar a incorporar de nou, però ella li va posar una mà damunt les urpes.

—No! Si us plau! Ja és massa tard per això, ens han descobert. Si no ens ajudes, la trobaran i llavors Ell... —Se li va tallar la veu abans d’acabar la frase. El va tornar a mirar—: si us plau.

La criatura va semblar que dubtava durant un instant. La nena no parava de plorar. De lluny, es va sentir l’udol llarg d’un llop i la noia va clavar la mirada al gegant. Era un so inconfusible que coneixia massa bé. Un senyal inequívoc que no hi havia temps per perdre. Aquest cop no va dubtar. Un fort instint de protecció es va apoderar de la noia i la feresa de la seva mirada va deixar entendre a Basajaun que no estava disposada a acceptar un no per resposta. Que faria qualsevol cosa, per molt temerària i estúpida que fos. Encara sense parpellejar, va col·locar la criatura amb molta cura entre els enormes braços del gegant. Embolcallada amb el seu pelatge, la nena semblava fins i tot més petita, amb prou feines una boleta rosada enmig d’una gran manta de pèl marró.

—Te l’has d’emportar —va repetir mentre assentia amb el cap per intentar-se convèncer a si mateixa tant o més que el gegant. La decisió estava presa. Una decisió que li esgarrapava el fons de l’estómac i l’esquinçava en mil bocins, però l’única que podia prendre una mare: protegir la seva filla per damunt de tot, encara que impliqués no tornar-la a veure mai. Va mirar la nena per última vegada i li va besar el front gaudint de l’olor del seu caparró i amb el desig de conservar-la per sempre, per dur-la amb ella allà on fos. Quan va tornar a parlar, mentre començava a fer passes enrere, la veu li tremolava.

—Dona-la a algú que se l’emporti lluny, on no la puguin trobar mai.

El Basajaun va mirar la criatura i va observar, sorprès, que havia afluixat el plor. Semblava que l’escalfor del pelatge estava ajudant la nena a endormiscar-se als seus braços. Allò va fer ensorrar alguna cosa dins seu, com si haguessin donat un copet a una tirallonga de peces de dòmino que ho feia caure tot. Havia sentit tant a parlar d’aquella nena que havia oblidat el que ara se li presentava com un bany sobtat de realitat: no era més que un nadó. Un nadó que tancava els ulls, respirava tranquil, inflava i desinflava el pit de manera compassada i tenia les manetes rosades.

Va grunyir. Estava convençut que era una idea terrible. Si descobrien la nena, el bosc mai més no tornaria a ser el mateix. Ningú no es podia imaginar el que aquella criatura era capaç de fer, ni què passaria si algú la intentava utilitzar en benefici propi. Aquella nena ho canviaria tot, a un costat del portal i a l’altre. Seria la fi.

El Basajaun va maleir els déus. A tots ells.

Però va assentir.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos