Anem a totes! (Campió! 5)

Antoine Griezmann
Autor desconegut

Fragmento

cap-2

ELS PERSONATGES

Tony Grizi: amb catorze anys, a en Tony l’ha fitxat la Reial Societat de Sant Sebastià, a Espanya. Ell, que sempre s’ha imaginat com a futbolista professional, es troba en el bon camí per aconseguir el seu somni.

 

Maud Grizi: la germana d’en Tony, apassionada del futbol i del periodisme, està totalment integrada a la vida de l’institut. Per mantenir un vincle amb el seu germà petit, expatriat, crea La Revista de la UFM; així, en Tony pot seguir les aventures dels seus amics futbolistes de Mâcon.

Théo Grizi: és el més petit de la família i el fan número 1 del seu germà gran. És el primer a cridar «Equip Grizi», quan en té l’oportunitat!

Alain Grizi: li diuen «Grizzli» perquè l’amplada de les seves espatlles i la mirada severa que té recorden l’os bru americà. El pare d’en Tony sempre ha motivat el seu fill perquè doni el màxim de si mateix sobre el terreny de joc.

 

Isa Grizi: la mare d’en Tony, filla d’un exjugador professional portuguès, és dolça i discreta. Però sap convertir-se en una tigressa quan es tracta de defensar els seus fills (tot i que això signifiqui enfrontar-se al seu estimat Grizzli).

 

Julian D’Amata, The Wall: amb el pas dels anys, aquest porter s’ha convertit en un dels millors amics d’en Tony. Ha estat fitxat al centre de formació del Bordeus, però continua estant molt a prop de la família Grizi.

 

Djibril Makouba, Calamity Djib’: un dels amics més íntims d’en Tony a Mâcon i excompany d’equip. El seu objectiu no ha estat mai convertir-se en jugador professional; en canvi, podria fer-se un nom com a còmic.

Stan Muizon: és un amic de l’escola d’en Tony. Però té un únic defecte: no és fan de Zidane i prefereix... Napoleó.

 

Jean-Baptiste Texeira, JB: després de passar-se anys jugant a l’estadi municipal amb en Tony i la Maud, aquest crac del futbol continua creixent, ara a l’Olympique de Lió!

 

Roméo Chapon, The Brain: en Roméo, gran estratega sobre el terreny de joc, se sap de memòria totes les estadístiques i alineacions.

 

Audrey: aquesta jove morena i guapa, que fa poc que és amiga d’en Tony, no deixa indiferent el futbolista.

Arturo: aquest company de classe d’en Tony, gran amant del surf, sempre està disposat a passar una tarda divertida amb el seu amic.

Phil Pelves: és el primer entrenador que en Tony va tenir a la Unió de Futbol de Mâcon (UFM); sempre ha cregut en «el Grill», tot i que fos baixet.

Frédéric Odras: és el cercapromeses de la Reial Societat, té molta vista per descobrir joves promeses del futbol i passa molt de temps viatjant.

cap-3

1.tif

«¡ADIÓS!»

1.tif

A en Tony no li feia por agafar un avió. Per a ell enlairar-se era com un nou començament, la promesa d’aventures emocionants, d’un futur magnífic. I a més, ser per sobre els núvols, veure el món tan petit... Hi podia haver alguna cosa millor? Sempre hi feia bo, allà dalt. Mentre l’avió no aterrés, tot era possible.

Una hostessa, vestida amb un uniforme blau molt elegant, va passar pel seu costat. Empenyia un carret carregat de begudes i ganyips. La noia li va dedicar un somriure.

—És el primer cop que viatges en avió tot sol?

La senyora grassa que tenia asseguda a l’esquerra, al costat de la finestreta, va fer que sí amb el cap, com si la pregunta li haguessin fet a ella.

—Es diu Antoine. Però els seus amics li diuen Tony.

L’hostessa va assentir impertorbable.

—Vas a reunir-te amb la família?

El futbolista rosset es va empassar la saliva i va fer que no amb el cap. Ell no anava a reunir-se amb la família, no. Al contrari, els deixava. I els deixava per una llarga temporada, llarguíssima.

Recuperant els ànims, va intentar fer bona cara.

—Vaig a... casa d’un amic.

Pel to de veu, l’hostessa va considerar que podia ser perillós continuar preguntant. A més, tenia molts passatgers per servir. Tot i així, no se li havia esborrat el somriure de la cara. Estava molt acostumada a dissimular.

—Vols prendre res?

En Tony es va refer una mica.

—Suc de tomàquet —va respondre.

La jove hostessa va aixecar una cella. Quan servia passatgers adolescents, era més habitual que li demanessin una Coca-Cola. Va agafar una ampolleta de suc de vidre, un got de plàstic i els va atansar a en Tony.

El noi li va donar les gràcies. Sens dubte, aquell suc de tomàquet no seria ni de bon tros tan bo com el que preparava la seva mare, amb el Tabasco, el polsim de sal d’api i la rodanxa de llimona tallada per la meitat, però serviria.

Va moure el cap, molest. Per més que s’hi escarrassés, tots els pensaments el portaven a Mâcon, a casa.

—Així que vas a casa d’un amic, eh? —va comentar la senyora del seu costat—. En ple curs escolar. Va tot bé, a l’escola?

Decididament, aquella dona grassa tenia molta curiositat per la seva vida. Però ell no tenia gaires ganes de xerrar.

—I tant, molt bé!

El que ell volia era estar sol amb els seus pensaments. Per poder retrocedir en la història. Tornar als orígens. «Si no saps d’on vens —li deia sovint el seu pare—, no pots saber on vols anar.»

D’on venia? Bona pregunta.

Se li va escapar un somriure, malgrat tot. Va recordar la vegada que, sense fer-ho a posta, havia xutat contra l’esquena d’en Thierry Campan, el preparador físic de la UFM. «Ei! Però què coi és...» Ha, ha! No havia fallat aquell dia! El famós xut amb l’esquerra d’en Tony Grizi... El primer d’una bona colla de xuts!

De fet, tot havia començat en aquell moment. El dia de la selecció d’un nou davanter, la negació en rodó del seu pare, la falta directa, la miraculosa incorporació a l’equip, les festes que li havien fet els altres...

Que lluny que li quedava aquella època sense cap preocupació! Els amics era el que més li havia importat en aquell moment. Els amics —en Julian, en JB, el Djib’, l’Stan i tota la resta—, sense oblidar-se de la família, és clar. La seva germana, la gran Maud, periodista de camp. En Théo, el seu germanet... tan insuportable i divertit alhora.

Pensatiu, va buidar l’ampolla de suc de tomàquet al got de plàstic i en va fer un glop mentre donava un cop d’ull per la finestra. Podia sentir la veu del seu amic Stan: «Què hauria dit Napoleó, en aquestes circumstàncies?».

Buf! Napoleó en avió.

Va deixar el got sobre la tauleta. El suc de tomàquet tenia gust de plàstic.

Era cert: havia fet un llarg camí des d’aquells inicis defensant els colors de la UFM. Talent, un xic de bona sort, molta força de voluntat i molta feina: aquests eren els ingredients indispensables, segons el Grizzli. Però, de sort, en continuaria tenint? I de força de voluntat, encara n’hi quedava?

Si l’hi haguessin preguntat una hora abans, en el moment d’acomiadar-se del seu pare, just abans de passar el control de seguretat, hauria respost que no. Un mar de llàgrimes era l’únic que li havia pogut oferir. Llàgrimes de nen petit. Com si la separació hagués de durar anys. El seu pare li havia donat un copet a l’espatlla. «Au va, fill, no t’espantis: només són unes quantes setmanes. Pensa en tot el que t’hi espera, allà!»

En Tony va tancar els ulls. Però què l’esperava? No ho sabia, en realitat. No

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos