El teixidor de malsons (Els déus del nord 2)

Jara Santamaría

Fragmento

el_teixidor_de_malsons-2

1

Ada

amona va tirar un altre tronc a la llar de foc.

Amb cura, va agafar un atiador de ferro i va començar a remoure les branques i les boletes de paper que hi havia entre la llenya, cosa que va provocar un espurneig vermell que va acabar revifant el foc de la sala.

El vaig observar amb atenció durant uns segons. O potser minuts, ves a saber. Em sembla que ni tan sols era conscient que feia una bona estona que m'estava aquí encantada, dreta, amb el cap inclinat cap a una banda, seguint el ball de les flames. Com si m'haguessin de dir alguna cosa. Com si en qualsevol moment m'haguessin de revelar un secret i hagués d'estar atenta, molt atenta, per entendre'l bé.

No m'hauria adonat que feia tanta estona que badava, amb una pila de plats a la mà esperant que els posés a taula, si no fos perquè l'amona es va posar dreta, ajudant-se de la lleixa de la llar de foc per aixecar-se.

—Ep! —I vaig bellugar el cap quan em vaig adonar que s'adreçava a mi—. Ada, desperta!

Em vaig escurar el coll, una mica avergonyida.

Ja ho sé. Segur que et sembla una ximpleria, oi? Segur que et penses que no és més que un coi de llar de foc.

És clar.

Però és que, des que vaig tornar de Gaua, una llar de foc no ha tornat a ser mai més una llar de foc.

Havien passat uns quants mesos d'ençà de... tot allò que va passar. Amb la tornada a l'escola i la meva vida de sempre a Madrid, l'estiu a Gaua semblava com si l'haguessis tret d'un somni raríssim. D'alguna manera, era com si m'hagués inventat tot el que hi vaig veure i viure: l'Unax convencent-me perquè saltés dins d'aquell pou; arribar a aquell indret on sempre era de nit, sobrevolat per cuques de llum, i descobrir que havia estat enganyada; en Ximun amenaçant-me; els bruixots intentant que destruís un portal; totes aquelles històries sobre el meu llinatge, i... i la màgia.

Vaig empassar-me la saliva.

Era com si allò tampoc no hagués passat mai.

En el mateix moment en què vam tornar al món de la llum, l'amona ens havia fet prometre que no explicaríem a ningú el que havia passat. Deia que era massa perillós, especialment per a mi. Tot plegat pel fet de ser un ésser estrany que descendeix del déu de les tenebres, i és que llavors tothom vol raptar-te. I quan dic tothom vull dir, és clar, aquells bruixots revolucionaris que volien aprofitar el meu suposat poder per desballestar el portal per sempre i posar fi a la divisió dels dos mons, però la cosa no s'acabava aquí. Segons l'amona, si qualsevol bruixot ambiciós, o qualsevol criatura assedegada de venjança, descobrís qui soc i el que soc capaç de fer, es barallarien per endur-se'm cap a la seva banda i fer-me servir per dominar el món. Això per no parlar del mateix Gaueko, és clar. Què passaria si arribava a descobrir que jo existia? Que era viva, al capdavall? Que havia aconseguit amagar-me d'ell? Provaria de reclamar-me com la seva legítima hereva de la foscor eterna, per dir-ho d'alguna manera? No, a l'amona no li semblava gaire bona idea esbrinar-ho, per tant ens va alliçonar durant la resta de les vacances, assegurant-se que no obriríem boca sobre tot allò que ens havia passat. No ho podíem explicar a ningú, ni als nostres amics, per molt que hi tinguéssim confiança, ni als nostres propis pares. «És el millor per protegir-vos la família», deia l'amona, una vegada i una altra.

I sí, d'acord, era molt probable que tingués raó; però, amagar una cosa així? Continuar fent la meva vida com si fos una nena normal? Creu-t'ho. Això era molt més del que em podia demanar.

Al començament van ser els pares. Que si et trobo estranya, que si què et passa, que si m'havia discutit amb les amigues de l'escola, que per què de sobte no em venia de gust sortir a jugar, que per què estava sempre tan sola, que per què aquesta obsessió per quedar-me desperta de nit, guaitant per la finestra. La mare m'hi havia enxampat més d'una vegada quan es desvetllava a mitja nit i, anant cap al lavabo, m'observava a través de la porta entreoberta de l'habitació. «Però què fas desperta a aquestes hores?», deia, mig per renyar-me i mig espantada. Suposo que no és gaire normal veure una nena de nou anys asseguda al llit a les tres de la matinada i amb uns ulls com unes taronges, fixos a la lluna. Sempre feia el mateix: es quedava un parell de segons dubtosa allà al marc de la porta i després entrava, em feia ficar dins el llit tant sí com no, m'acotxava i em feia un petó tot dolç al cap, com si d'aquesta manera esperés treure-me'n allò que em feia estar desperta.

«Que has tingut un malson?», em preguntava al començament, i, quan jo li feia que no amb el cap, insistia: «I doncs?». La primera vegada li vaig dir la veritat: «La nit m'agrada més».

Aquella nit vaig aprendre una lliçó. Si no vols amoïnar la teva mare adoptiva, no li diguis coses rares. De manera que vaig aprendre a mentir, tal com mentia amb tota la resta, cada cop que li ocultava tot el que havia viscut a Gaua. Vaig aprendre a respondre un «no tinc son» o un «no podia dormir», que amoïnava una mica la mare, però suposo que no tant com veure'm així, sent jo mateixa, admirant la immensitat de la foscor.

El problema és que, després, la preocupació es va escampar també per l'escola, i van arribar les faltes, les males notes, les cartes del director, les reunions amb els pares, les xerrades amb la tutora. Els vaig sentir dir que havien detectat problemes de concentració, coses que no anaven bé pel que feia a la meva «socialització» i a la meva «relació amb els companys» —es veu que voler passar estones sola era senyal que dins del meu cap hi havia alguna cosa que no acabava de rutllar—, que contestava de mala manera als professors i... com ho deien? Ah, sí: un desinterès general a l'hora de la classe.

A mi, en realitat, res de tot això no m'amoïnava gens ni mica, però era una llauna haver de sotmetre'm als interrogatoris de tota aquella gent preocupadíssima que em volia ajudar, de manera que vaig haver d'aprendre a fingir allà també, somriure més i camuflar-me entre la resta dels companys.

I, en canvi, allà hi havia la llar de foc. I, de sobte, tots aquests mesos fent veure qui sap què i intentant aparentar normalitat, mirant d'esforçar-me per enterrar tots aquells records... se n'anaven a fer punyetes. A través d'aquesta llar de foc mateix, l'amona havia aconseguit comunicar-­se amb mi quan estava segrestada a cals avis de l'Unax, a Gaua. Gràcies a aquestes flames havia pogut superar les barreres del portal i comunicar-me amb el que hi havia a l'altra banda i ara, quan les mirava com ballaven, com es bellugaven d'una banda a l'altra d'aquella manera tan misteriosa, no podia evitar pensar que... potser... si les mirava una mica més de prop... potser podria...

Però el que vaig sentir va ser la mà de l'amona tocant-­me el braç.

—Ada, que la taula no es pararà tota sola.

Es va mirar els plats que encara duia a les mans. Estava tan capficada en els meus pensaments, tot s'ha de dir, que era un miracle que no m'haguessin caigut per terra.

—Perdona, amona.

Però no semblava que estigués enfadada. Per la mirada que em va clavar, em va fer l'efecte que sabia exactament tot el que em passava pel cap.

Aquella espurna en la seva mirada va ser l'

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos