Pròleg de Carles Puigdemont
130è president de la Generalitat de Catalunya
El pròleg d’aquest llibre hauria de portar com a títol general una nota que digués «Avís al lector», a tall d’advertiment que suggerís, sense necessitat d’haver-ne llegit encara res, de quin tipus de material està fet i en quines circumstàncies. M’agradaria que el lector, abans d’endinsar-se en un fragment, en una data o en una referència que cridi molt l’atenció, comencés llegint aquesta reflexió sobre un treball que és el resultat d’un esforç que ve de lluny i que ha estat sacsejat al mateix temps que els esdeveniments sacsejaven el país i les nostres vides.
El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l’opció de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures menys implicades directament en la gestació i l’inici del procés d’independència de Catalunya, perquè pensava que la mirada que calia adreçar a aquesta etapa de la nostra història s’havia de desproveir de vincles directes de tipus partidista, polític i també emocional. Les implicacions directes sempre són un inconvenient a l’hora d’abordar explicacions que, sense poder ser mai neutrals del tot, aspirin a ser una aproximació plausible a la veritat. Pensava que calia una perspectiva temporal que ens ajudés a reduir la importància d’allò circumstancial, anecdòtic, particular de la nostra vivència històrica —d’allò que t’envolta sovint com una primera pell— i ens facilités de centrar-nos en allò més transcendent, rellevant i general.
No ha estat un exercici pacífic del qual un en pugui sortir amb una conclusió neta i ben cisellada, que resolgui els dubtes i els temors. Tenint en compte el subjecte que anàvem a abordar, potser no podia ser d’una altra manera; tampoc no era possible resoldre d’una forma nítida i incontrovertible els dubtes i temors que s’escauen a un procés com el nostre. He hagut de resoldre les contradiccions no pas derrotant-les sinó privilegiant l’interès major per damunt dels temors o de les inclinacions més particulars, i el resultat és, inevitablement, incòmode i complex.
Si n’he resolt la publicació és perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos per al futur. En el futur reconeixement internacional de la República catalana hi haurà un moment fundacional, que sens dubte serà el referèndum de l’1 d’octubre i la declaració d’independència. En les primeres referències que vaig fer al procés d’independència com a president de la Generalitat, vaig assenyalar sempre que no existia un botó que en prémer-lo aparegués instantàniament una república. És un procés de construcció que s’allarga en el temps i que necessita molta perseverança, paciència i persistència, sobretot per a quan venen els inevitables temps de dificultats. Però és un procés que ja ha començat, i no té marxa enrere. I aquest llibre intenta documentar-lo des d’una mirada circumstancialment privilegiada.
Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. A causa de la metodologia que va proposar en Xevi Xirgo des del començament de la meva presidència, és un relat fet a paraula viva en alguns moments, com una narració quasi en directe.
Per això he pensat que a aquest llibre li escauria un manual d’instruccions. S’ha d’entendre i s’ha d’acceptar en el seu conjunt. Extreure’n un fragment, una frase, un pensament o una decisió, i aïllar-los del seu context polític i temporal, conduirà amb tota seguretat a un error seriós, que s’allunyarà totalment de la nostra intenció en escriure’l i publicar-lo. Manipular el seu contingut és fàcil, i es pot fer servir per dividir i per enfrontar. Només es pot fer des de la mala fe i un concepte molt pervers de la legitimat per derrotar l’adversari.
Aquest llibre neix de la necessitat d’explicar i d’explicar-me. La seva publicació neix de la necessitat de contrastar un determinat corrent narratiu que alguns, amb una greu irresponsabilitat que només es pot entendre per aquella mirada perversa a què m’acabo de referir, han intentat imposar des dels dies d’octubre del 2017. Potser per això hi haurà qui se’n sorprendrà, però no pas perquè certes coses no les hagi explicat abans, sinó perquè la força esclafadora del domini sobre la construcció del relat les ha fet oblidar, les ha fet invisibles... i ja hi ha qui s’ha encarregat de substituir-les per coses fàcils d’ingerir: bons i dolents, responsables i irresponsables, moderats i radicals, valents i covards, donar la cara o fugir, assenyats i forassenyats, etc., etc., etc. Hi ha il·lustres obrers de la narrativa que han posat la ploma i els micros al servei d’aquesta enginyeria. Tant se val: la batalla pel relat a curt termini ha estat, per a mi, una batalla que sempre he considerat perduda; era impossible fer front al tsunami ofensiu que m’ha vingut de dins i de fora. Per això he actuat sempre amb la mirada llarga, a mitjà i llarg terminis; no m’he dedicat a respondre un per un tots els atacs que he rebut i rebo. Vaig dir que m’explicaria després de la sentència als nostres líders i companys injustament empresonats perquè de cap manera volia que interferís en les estratègies de la seva defensa. No volia ni vull tampoc passar comptes ni revenjar-me de ningú, com falsament han fet córrer i han publicat alguns per tal de condicionar negativament el que comparteixo amb vosaltres a través d’aquest treball. Mirada llarga i serenitat, malgrat que de provocacions, no n’han faltat.
Quan l’efervescència baixi, quan l’edifici del relat impostat comenci a presentar senyals de fatiga i una part de la gent que l’ha comprat faci allò tan saludable en el pensament obert i no sectari —el principi de dubte—, buscarà respostes algunes de les quals trobarà en aquest llibre. És el que he procurat. No hi ha totes les respostes a totes les preguntes; molts passatges s’han suprimit per no comprometre persones que no han estat involucrades en cap procés judicial i que no tinc cap propòsit d’assenyalar. Però se’n farà una idea abastament més completa, que es complementa amb d’altres treballs que han volgut aproximar-se també a la realitat dels fets.
És un llibre que aguanta malament la fragmentació —novament deixeu-me parafrasejar l’Aurora Bertrana: no el condemneu sense llegir-lo— i la velocitat. S’ha de llegir, si m’és permès de suggerir-ho, de manera reposada i amb el cervell una mica més distanciat del paper del que no ho poden estar els ulls. I també és un llibre el final del qual s’escriurà en condicions molt diferents de com el vam començar, i segurament amb autors també diferents.
Finalment, aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i de generositat, perquè, malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar.
Gener del 2020