Pròleg de Carles Puigdemont

130è president de la Generalitat de Catalunya

El pròleg d’aquest llibre hauria de portar com a títol general una nota que digués «Avís al lector», a tall d’advertiment que suggerís, sense necessitat d’haver-ne llegit encara res, de quin tipus de material està fet i en quines circumstàncies. M’agradaria que el lector, abans d’endinsar-se en un fragment, en una data o en una referència que cridi molt l’atenció, comencés llegint aquesta reflexió sobre un treball que és el resultat d’un esforç que ve de lluny i que ha estat sacsejat al mateix temps que els esdeveniments sacsejaven el país i les nostres vides.

El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l’opció de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures menys implicades directament en la gestació i l’inici del procés d’independència de Catalunya, perquè pensava que la mirada que calia adreçar a aquesta etapa de la nostra història s’havia de desproveir de vincles directes de tipus partidista, polític i també emocional. Les implicacions directes sempre són un inconvenient a l’hora d’abordar explicacions que, sense poder ser mai neutrals del tot, aspirin a ser una aproximació plausible a la veritat. Pensava que calia una perspectiva temporal que ens ajudés a reduir la importància d’allò circumstancial, anecdòtic, particular de la nostra vivència històrica —d’allò que t’envolta sovint com una primera pell— i ens facilités de centrar-nos en allò més transcendent, rellevant i general.

No ha estat un exercici pacífic del qual un en pugui sortir amb una conclusió neta i ben cisellada, que resolgui els dubtes i els temors. Tenint en compte el subjecte que anàvem a abordar, potser no podia ser d’una altra manera; tampoc no era possible resoldre d’una forma nítida i incontrovertible els dubtes i temors que s’escauen a un procés com el nostre. He hagut de resoldre les contradiccions no pas derrotant-les sinó privilegiant l’interès major per damunt dels temors o de les inclinacions més particulars, i el resultat és, inevitablement, incòmode i complex.

Si n’he resolt la publicació és perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos per al futur. En el futur reconeixement internacional de la República catalana hi haurà un moment fundacional, que sens dubte serà el referèndum de l’1 d’octubre i la declaració d’independència. En les primeres referències que vaig fer al procés d’independència com a president de la Generalitat, vaig assenyalar sempre que no existia un botó que en prémer-lo aparegués instantàniament una república. És un procés de construcció que s’allarga en el temps i que necessita molta perseverança, paciència i persistència, sobretot per a quan venen els inevitables temps de dificultats. Però és un procés que ja ha començat, i no té marxa enrere. I aquest llibre intenta documentar-lo des d’una mirada circumstancialment privilegiada.

Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. A causa de la metodologia que va proposar en Xevi Xirgo des del començament de la meva presidència, és un relat fet a paraula viva en alguns moments, com una narració quasi en directe.

Per això he pensat que a aquest llibre li escauria un manual d’instruccions. S’ha d’entendre i s’ha d’acceptar en el seu conjunt. Extreure’n un fragment, una frase, un pensament o una decisió, i aïllar-los del seu context polític i temporal, conduirà amb tota seguretat a un error seriós, que s’allunyarà totalment de la nostra intenció en escriure’l i publicar-lo. Manipular el seu contingut és fàcil, i es pot fer servir per dividir i per enfrontar. Només es pot fer des de la mala fe i un concepte molt pervers de la legitimat per derrotar l’adversari.

Aquest llibre neix de la necessitat d’explicar i d’explicar-me. La seva publicació neix de la necessitat de contrastar un determinat corrent narratiu que alguns, amb una greu irresponsabilitat que només es pot entendre per aquella mirada perversa a què m’acabo de referir, han intentat imposar des dels dies d’octubre del 2017. Potser per això hi haurà qui se’n sorprendrà, però no pas perquè certes coses no les hagi explicat abans, sinó perquè la força esclafadora del domini sobre la construcció del relat les ha fet oblidar, les ha fet invisibles... i ja hi ha qui s’ha encarregat de substituir-les per coses fàcils d’ingerir: bons i dolents, responsables i irresponsables, moderats i radicals, valents i covards, donar la cara o fugir, assenyats i forassenyats, etc., etc., etc. Hi ha il·lustres obrers de la narrativa que han posat la ploma i els micros al servei d’aquesta enginyeria. Tant se val: la batalla pel relat a curt termini ha estat, per a mi, una batalla que sempre he considerat perduda; era impossible fer front al tsunami ofensiu que m’ha vingut de dins i de fora. Per això he actuat sempre amb la mirada llarga, a mitjà i llarg terminis; no m’he dedicat a respondre un per un tots els atacs que he rebut i rebo. Vaig dir que m’explicaria després de la sentència als nostres líders i companys injustament empresonats perquè de cap manera volia que interferís en les estratègies de la seva defensa. No volia ni vull tampoc passar comptes ni revenjar-me de ningú, com falsament han fet córrer i han publicat alguns per tal de condicionar negativament el que comparteixo amb vosaltres a través d’aquest treball. Mirada llarga i serenitat, malgrat que de provocacions, no n’han faltat.

Quan l’efervescència baixi, quan l’edifici del relat impostat comenci a presentar senyals de fatiga i una part de la gent que l’ha comprat faci allò tan saludable en el pensament obert i no sectari —el principi de dubte—, buscarà respostes algunes de les quals trobarà en aquest llibre. És el que he procurat. No hi ha totes les respostes a totes les preguntes; molts passatges s’han suprimit per no comprometre persones que no han estat involucrades en cap procés judicial i que no tinc cap propòsit d’assenyalar. Però se’n farà una idea abastament més completa, que es complementa amb d’altres treballs que han volgut aproximar-se també a la realitat dels fets.

És un llibre que aguanta malament la fragmentació —novament deixeu-me parafrasejar l’Aurora Bertrana: no el condemneu sense llegir-lo— i la velocitat. S’ha de llegir, si m’és permès de suggerir-ho, de manera reposada i amb el cervell una mica més distanciat del paper del que no ho poden estar els ulls. I també és un llibre el final del qual s’escriurà en condicions molt diferents de com el vam començar, i segurament amb autors també diferents.

Finalment, aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i de generositat, perquè, malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar.

Gener del 2020

El mestre i l’escorpí

Un mestre oriental va veure un escorpí que s’estava ofegant i va decidir salvar-lo. Quan el va agafar per treure’l de l’aigua, l’escorpí el va picar. El mestre va sentir una fiblada de dolor i el va deixar anar. L’animal va tornar a caure a l’aigua i va començar a ofegar-se un altre cop. El mestre va intentar treure’l una altra vegada, i una altra vegada l’escorpí el va picar. Algú que ho havia observat tot es va apropar al mestre i li va dir: «Perdoni… és molt tossut, vostè! ¿No entén que cada vegada que intenti treure’l de l’aigua el picarà?». El mestre va respondre: «La naturalesa de l’escorpí és picar, i això no farà canviar la meva, que és ajudar». I llavors, ajudant-se d’una fulla, va treure l’escorpí de l’aigua i li va salvar la vida. No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal; però pren precaucions.

Pròleg de Xevi Xirgo

Aquest llibre que teniu a les mans —i també la seva segona part, que es publicarà d’aquí unes setmanes— és fruit de les més de seixanta trobades —algunes en situacions ben rocambolesques— que he mantingut al llarg dels darrers quatre anys amb el president Puigdemont. Quan ja feia un mes que era president de la Generalitat (i quan acabaven de sortir al mercat una desena de llibres intentant explicar qui era), em va semblar, conscient com era que la seva no seria una legislatura normal, que el més interessant de la seva biografia era el que havia de passar a partir d’aquell moment. Per això li vaig proposar veure’ns periòdicament per prendre notes, per parlar amb tranquil·litat, per saber què estava passant en cada moment, i per deixar-ne constància escrita en aquest text que ara veu la llum en forma de dietari.

Li estaré agraït sempre més. Perquè em va dir que sí, i perquè mai, per més complicades que fossin les circumstàncies, m’ha negat cap conversa, per incòmoda que fos i per incòmodes que fossin certes preguntes, algunes de les quals entraven més en el terreny personal que no pas en el polític. Ens hem vist a Palau, a la Casa dels Canonges, a casa seva, en àrees de servei d’autopistes o aprofitant trajectes en cotxe. El que sí que no m’hauria imaginat mai és que ens haguéssim de veure en hotels i apartaments de Bèlgica o d’Alemanya ni, esclar, dins de la presó de Neumünster; tampoc que la vida se’ns complicaria tant a tots plegats, i especialment a ell i a la seva família.

El contingut dels llibres (i se’m fa incòmode dir-ho jo mateix) té molt valor, perquè no retrata fets (molts ja han estat explicats en altres llibres o són a les hemeroteques dels diaris) sinó, sobretot, les vivències personals del qui ha estat president de la Generalitat. No hi és tot, perquè en comptes de dos volums hauria estat una enciclopèdia; i de la seva agenda com a president no hi queden reflectides un munt d’activitats i reunions, algunes de les quals potser el lector les hi trobarà a faltar. Hi ha, en tot cas, aquelles a què ell donava més rellevància i en parlàvem.

És important que el lector tingui present com està elaborat aquest text; això és, a partir gairebé exclusivament de gravar la veu del president. Els fets s’hi narren tal com ell me’ls va explicar en el seu moment, i només en alguna ocasió —com el lector ja veurà— he cregut que era imprescindible recórrer a altres fonts. He dissimulat tant com he pogut la meva presència mentre conversàvem, ell s’explicava i jo li feia preguntes, i si en algun dels fets hi surto directament ho he mantingut perquè no fer-ho podia no ser honest.

El llibre sintetitza tot el que vam enregistrar. Com és evident, no podia reproduir les converses senceres perquè el text seria infinit. Espero haver-lo sabut respectar i, fet i fet, ell ho ha revisat i no només no m’ha esmenat la plana sinó que fins i tot un punt trasbalsat m’ha confessat el neguit de reconèixer-s’hi clarament. Sempre que he pogut he utilitzat frases seves literals, que hi apareixen entre cometes. També quan ell m’explicava un diàleg que havia tingut amb tercers, l’he transcrit fil per randa. Algunes de les seves opinions, com podreu comprovar, es matisen o es reafirmen amb el pas del temps. La meva feina ha estat la de fer d’esponja amb voluntat notarial, retratant, sempre que em fos possible, no només el president de la Generalitat, sinó també el Carles Puigdemont persona a qui un bon dia, quan era un feliç alcalde de Girona, se li va capgirar per sempre més la vida després d’una trucada del president Artur Mas.

No hi és tot, en aquest llibre. Hi falten aquells fets o converses que el sentit comú, la prudència, l’oportunitat, o les advertències dels advocats, han aconsellat deixar per a més endavant. Confio poder-lo publicar sencer d’aquí a uns anys.

És per això que en aquesta edició trobareu alguns passatges (en algunes ocasions paràgrafs sencers i en d’altres simplement noms) ratllats en negre. És també una manera que, en llegir el llibre, no oblidem les circumstàncies que viu el país i en què s’ha escrit.

He dit que amb el president Puigdemont ens hem vist en nombroses ocasions al llarg d’aquests anys i que aquest dietari l’he pogut redactar pràcticament en directe, en el moment en què passaven els fets, amb un decalatge de poques setmanes de diferència i quan la seva memòria d’allò viscut era recent. Però també és cert que, per circumstàncies personals i perquè els esdeveniments així ho van aconsellar, vam interrompre aquestes converses (que no les trobades) durant uns quants mesos del 2018. Per això al llibre, com a la vida mateixa del president, hi ha dues parts clarament diferenciades: l’etapa de govern i l’etapa a l’exili. L’una es recull sobretot en el primer volum, i l’altra, en el segon. El relat d’aquest segon període conté menys detalls sobre els fets explicats per ell, i en algun moment d’aquests anys d’exili, el dietari canvia sovint d’estil i es converteix més en un diàleg entre ell i jo, en una entrevista camuflada, que no pas en un relat dels fets: hi ha, però, més profunditat i més reflexió, com el lector comprovarà en el segon volum. M’ha semblat que era important deixar-ho dit, però també que el format de dietari s’alterés com menys millor. Així ha quedat constància no només d’alguns fets sinó també del moment exacte en què vàrem mantenir algunes converses que agafen un to de confessió.

Escriure aquest relat ha estat un privilegi, perquè m’ha permès no només viure en directe molts dels fets transcendents de la història recent d’aquest país, sinó també parlar-ne amb sinceritat amb el seu principal protagonista. Puigdemont, no vull deixar de dir-ho, s’ha sentit sovint incomprès, i en algunes ocasions decebut i sol. Però és un home de pedra picada. Ha estat coherent amb allò que perseguia des de sempre, que no és res més que aconseguir la independència del seu país de manera pacífica, democràticament. És l’Estat, i Europa en algunes ocasions, qui li ha fallat. Però també, en massa ocasions, els seus companys de viatge. Probablement, en aquest dietari en parla obertament per primer cop.

Puigdemont, en canvi, ha sentit sempre la gent al seu costat. És per això, per fidelitat a aquesta gent que se l’ha fet seu, que s’ha arriscat, que ha posat la seva vida en perill i que ha posat entre les cordes la justícia espanyola i l’europea. Però això els lectors ja ho saben prou bé.

Soc conscient que la lectura d’alguns passatges d’aquest llibre pot fer més mal que bé a això que n’hem dit el Procés, perquè s’hi retrata la grandesa de la política, però també les seves misèries: les picabaralles internes, les enveges, les traïcions, les conspiracions i, esclar, les angoixes i les pors dels protagonistes. Amb tot, per més dubtes que em generés aquesta certesa, sempre s’ha acabat imposant la mateixa pregunta: ¿cal amagar-les, aquestes febleses? ¿O tenim dret a saber-les?

És evident que si teniu aquest llibre a les mans és perquè tant el president com jo mateix hem optat per contestar afirmativament aquesta última pregunta. La política no pot ser diferent de la vida. I a la política, com a la vida, hi ha gent que és valenta, n’hi ha d’atrevida, de lleial, de prudent, d’indecisa, de poruga o de deslleial. De fet, a molts dels personatges que apareixen en aquest dietari, o a alguns, el que els passa és que sovint han fet papers contradictoris.

Puigdemont també n’ha tingut, de dubtes. Per això he optat per retratar (amb el seu permís, que aquest era el tracte inicial) els seus moments àlgids, però també els de patiment. No obstant, fins i tot en els moments més durs, he vist que el que l’ajudava a refer-se era la seva convicció. Ha lluitat contra els seus adversaris i contra ell mateix, sempre amb una actitud i una seguretat envejables, pròpies dels grans líders. En el seu cas, pròpies d’un líder solitari; en ocasions, em sembla a mi, massa solitari.

No oblideu tampoc que un dels principals actors d’aquest llibre sovint apareix només com una nebulosa: hi és present sempre, però no sempre amb noms i cognoms. Els parlo, esclar, de l’Estat. En totes les seves formes. M’atreviria a dir que, a banda de Puigdemont, aquest és l’altre gran protagonista d’aquest dietari. I és que aquí s’explica sobretot la història d’algú que ha volgut posar l’Estat contra les cordes. Aquest ha estat el fil argumental de les seves actuacions: la reivindicació d’una Catalunya lliure. I és que, quan ha intentat convertir aquesta reivindicació en una realitat, finalment no ha tingut cap altra opció que enfrontar-se a l’Estat. Puigdemont versus Espanya, portava per títol la demanda que el mes de març del 2018 va presentar davant del Comitè dels Drets Humans de les Nacions Unides. El títol no podia estar més ben triat. Perquè Puigdemont va intentar dialogar-hi, amb l’Estat; de fet, després de l’1-O, fins i tot va intentar pactar-hi. Però el van enganyar i, valent com és, va plantar-li cara. Li va tornar a plantar cara.

El meu agraïment immens és, doncs, en primer lloc, per al president Puigdemont, pel que ha fet pel país i per la confiança que m’ha fet a mi. I també per a la seva dona, la Marcela Topor, a qui sovint oblidem però que tampoc ho ha tingut gens fàcil. He envaït sovint la intimitat de la parella i ells sempre han fet veure que no era així.

Però hi ha altres persones que es mereixen també el meu agraïment i que, tot i córrer el risc d’allargar-me, no puc deixar d’esmentar: en primer lloc la meva família —la Dolors, la Júlia i l’Adrià—, que ha vist com desapareixia de casa molt de temps, possiblement massa, ja fos perquè era lluny o perquè estava tancat a l’estudi ordenant apunts o escrivint i, per tant, era com si no hi fos.

Però a part de la complicitat de la família, n’he tingut moltes altres: també la de la feina. En Joan Vall, un dels millors periodistes d’aquest país, que s’ha hagut de dedicar més als números que a les lletres i que a hores d’ara és principal accionista d’El Punt Avui, el diari on treballo, va entendre des del primer minut el que feia (amb ell parlàvem en clau de les meves «activitats extraescolars») i no només em va facilitar la feina, sinó que sempre em va animar a continuar-la. I als companys del diari —que han conegut l’existència d’aquest dietari pràcticament a la recta final— no puc fer res més que agrair-los, i de tot cor, que en comptes de retreure’m algunes absències meves a la redacció em felicitessin pel treball periodístic.

I, esclar, no puc deixar d’expressar el meu agraïment a Isabel Martí, ànima i editora de La Campana. Li he donat molta feina, a la Isabel. Hem tingut llargues converses; tantes, que ara, més que la meva editora, la considero una amiga. M’ha ordenat la feina, m’ha omplert de correccions i canvis els meus originals (el primer cop em sembla que hi havia més ratllades, anotacions i correccions d’ella que no pas text meu) i m’ha recordat sempre, en els moments de defalliment i cansament, que n’he tingut, la importància del que estàvem fent.

Gràcies també a Sílvia Gonzàlez, la meva secretària del diari, per la seva complicitat i per fer veure que no veia allò que necessàriament jo m’havia d’anotar a l’agenda compartida. I gràcies també a Jami Matamala, que ell sol es mereixeria un llibre (em va dir que no quan l’hi vaig proposar) i que tant m’ha facilitat la feina. I també a tots aquells que en algun moment, intuint-ho o sense saber-ho, m’han ajudat aportant detalls a aquest relat: en especial, al director de l’oficina del president Puigdemont, Josep Rius, que per a mi ha estat un gran còmplice; però també als funcionaris o amics del president, que és millor que no citi perquè tot just ara entendran el perquè de tantes preguntes meves.

Confio que ara, llegint-lo, se’n sentin part.

El que m’agradaria, de fet, és que fossin molts els lectors que, llegint-lo, se’l sentin seu. En són, no sé si els protagonistes, però sí l’argument.

Gener del 2020

2016

Dijous, 7 de gener

«Carles, si posen el teu nom sobre la taula no diguis que no.»

Rep el missatge per WhatsApp en plena executiva del partit. La CUP no vol investir Artur Mas com a president de la Generalitat, i si no hi ha un nou candidat sobre la taula en quaranta-vuit hores, hi haurà noves eleccions a Catalunya.

«¿De qui és el missatge?», es pregunta. «¿El meu nom? ¿Per què el meu nom? ¿Jo, president? ¿Qui em diu això?» No té el contacte a l’agenda i no pot identificar qui és. «Ha de ser algú conegut, que m’enviï això. ¿Jo, candidat a la Generalitat? De cap manera.»

Decideix respondre amb prudència. «No estem en aquest escenari. Nosaltres hem d’aconseguir investir el president Mas», escriu. I mira al voltant de la taula. «¿És d’algú d’aquí?» Mira les cares. Ningú té el mòbil a la mà. Rep la resposta: «Sí, és cert. Però ja he parlat amb ell i l’opció ets tu». Aquest segon missatge l’acaba de neguitejar. No vol ser president de la Generalitat. Ni se li ha passat pel cap. No vol que el misteriós interlocutor sàpiga que no l’ha identificat. Continua sent prudent, però clar: «¿Jo, president de la Generalitat? De cap manera». «Insisteixo, la nostra opció ha de ser investir Mas. Aquesta és la prioritat», torna a escriure.

«Sí, sí. Però si és el cas, no diguis que no. El president Mas ho contempla, i la teva podria ser una de les opcions. Ja en parlarem, que ara soc fora de viatge.»

¿Qui està de viatge? ¿Qui li envia el missatge? A mesura que passa l’estona, el missatge críptic sembla que es fa, quin horror, cada cop més real. Aquesta setmana, al Parlament, també se li ha apropat Lluís Guinó, diputat de J×Sí per Girona i alcalde de Besalú, per comentar-li el que havia sentit pels passadissos: «¿Saps que en Lluís Llach està dient que series un bon candidat a la presidència de la Generalitat?». Es va esverar. «Digue-li, si us plau, que no digui bestieses, que no doni idees…»

Divendres, 8 de gener

Avui li toca estar tot el dia reunit. Com a president de l’AMI —l’Associació de Municipis per la Independència—, ha estat present a les negociacions de darrera hora per desencallar la situació. El cap li bull. La CUP no baixa del burro i no vol, de cap manera, que Mas sigui president. Volen el seu cap. A les deu de la nit, el president de l’ANC, Jordi Sànchez, abandona la reunió i fa una roda de premsa per anunciar que ells i Òmnium Cultural es retiren de les negociacions i que donen per acabada la seva feina d’intermediació entre els partits independentistes.

Està decebut. No es queda fins al final de la reunió i se’n torna cap a Girona. «No fa bona pinta.» Al cotxe, al seu Renault Megane, l’acompanya Lluís Guinó. Quan posen la ràdio, a aquella hora totes les cadenes parlen de la incapacitat de l’independentisme d’arribar a un acord i de la convocatòria imminent de noves eleccions. Quan ha deixat Guinó a la sortida de l’AP-7 perquè reculli el seu cotxe, truca a Marcela Topor, la seva dona.

—¿Com ha anat? —li pregunta ella.

—No ha anat bé. Ja t’ho explicaré quan sigui a casa.

—Demà, però, ¿hi ha més negociacions? ¿Més reunions?

—No. Que jo sàpiga, no. No hi ha res previst. Ja està clar que anem a eleccions. Un desastre. Si més no, Mars, tindré el dia lliure.

Dissabte, 9 de gener

No té, doncs, res a l’agenda. No hi ha reunions previstes i ha decidit sortir a passejar per Girona amb les seves filles, la Magalí i la Maria. La Marcela ha aprofitat per anar-se’n en tren a Barcelona a fer uns encàrrecs. L’acompanyen unes amigues. Ell està feliç, quan pot voltejar tranquil·lament pel centre de Girona. Ha entrat a la llibreria Geli de la Rambla. Fulleja llibres i les filles fan el mateix. Quan en surt, passa per davant de la perruqueria Giramé. Dubta de si entrar-hi, perquè fa dies que es vol tallar els cabells. Però va amb les nenes i opta per passar de llarg i aturar-se a la iogurteria que hi ha a la mateixa Rambla. «Els encanten», pensa tot mirant-se les filles.

De sobte, li sona el mòbil. És Lluís Coromines, un dels homes de confiança d’Artur Mas.

—Ets per Girona?

—Sí.

—Escolta... si avui haguessis de venir ràpidament a Barcelona per un tema que no és de l’AMI, ¿podries fer-ho?

—M’ho hauria d’organitzar, perquè ara estic amb les filles… Però sí.

—És que potser et truca el president Mas. Però crec que hauries d’estar preparat per si et truca.

Mira el rellotge. Són gairebé dos quarts de dotze del migdia. «I ara què faig?» S’ho veu venir. Li ha caigut el cel a sobre.

Truca a la Marcela, la Mars. Ella és a Barcelona, i hi ha anat en tren. Per més que vulgui tornar a casa ràpidament, no pot. S’organitzen. I decideixen trucar a Jami Matamala i a Dolors Mas, dos amics que ara són camí de Santa Coloma de Farners, però que faran mitja volta per tornar a Girona. Els diu si poden tenir cura de les filles, perquè potser ha d’anar urgentment a una reunió a Barcelona i la seva mare no és a Girona. Però no els explica el motiu. Ho fa cap a la una, quan es troba amb la parella al pàrquing que tenen al carrer General Marvà.

—Així, ¿has d’anar a Barcelona? —li pregunta Matamala quan el saluda.

—Sí, per això de la investidura.

—¿Ah, sí? ¿Així no hi haurà eleccions? ¿Hi haurà president? ¿Qui serà?

—Em sembla que m’ho volen proposar a mi.

Silenci absolut. Estan en xoc.

Ell ja fa estona que hi està. Ho viu com si el protagonista no fos ell. Però és molt conscient del que pot passar.

Mas, però, no li ha trucat. És la una. Les nenes han marxat amb els Matamala i ell passeja sol per la Rambla. I decideix dinar al Pont de Pedra. És un self service que queda a tocar de l’Ajuntament, i on ell acostuma a anar perquè li queda a prop de l’alcaldia.

Uns pèsols —li encanten els pèsols— i una escalopa.

El cap li dona voltes. De sobte, no para de rebre missatges al mòbil. Tothom li pregunta si serà el nou president. I també comença a rebre trucades de periodistes. «¿Diuen que estàs entrant a Palau? ¿Que seràs president?», li pregunta un d’ells. «Estic dinant en un restaurant de Girona.» Mentre parla fa una foto del plat de pèsols que té al davant i l’hi envia per WhatsApp perquè vol que quedi clar que no li ha dit cap mentida. Però tampoc no li ha dit tota la veritat.

Surt del restaurant en direcció al carrer Albareda. No ha fet ni cent metres que li torna a sonar el mòbil.

—Hola, Carles, soc el president Mas. Ja saps per què et truco. ¿Cal que parlem? Si vols, en parlem. Si no, també ho entendria…

—Parlem-ne.

—Doncs agafa el cotxe i vine ara mateix, aparca al pàrquing de la catedral i allà ja hi haurà algú que t’estarà esperant.

Fa una hora de cotxe. Tot sol. El cap li continua anant a tota pastilla.

Entra al pàrquing. Aparca a la planta 1 i just quan obre la porta li apareixen dues persones que s’identifiquen com a agents del servei d’escortes dels Mossos d’Esquadra i que s’ofereixen a acompanyar-lo fins a Palau. «¿Com ho han sabut, on aparcaria?» No té temps per pensar. Els agents el fan entrar en un dels cotxes oficials de la Generalitat i el duen fins a Palau. Entren per la plaça Sant Jaume.

El president Mas l’espera, li diuen. Puja les escales, passa pel Pati dels Tarongers i travessa el pont que uneix el Palau amb la Casa dels Canonges. Intenta mantenir-se serè. «És un moment elèctric.» «Jo pretenia fer un cicle de vuit anys a l’Ajuntament de Girona i desconnectar, i ara em trobaré que tota l’atenció em caurà a sobre.» «¿Com em canviarà la vida si dic que sí?», es pregunta. És una situació ben estranya. Se sent alleujat perquè finalment hi haurà investidura, però aclaparat per la responsabilitat que, comença a fer-se’n la idea, li cau al damunt.

Són al despatx del president Francesc Macià, on, per a més inri, hi ha instal·lada la taula on treballava el president Lluís Companys. Avui no ho sap. Ho sabrà al cap d’uns dies. «Si ho hagués sabut, encara m’hauria impressionat més.»

Tots dos s’asseuen i Mas li explica:

—Escolta’m. Ja saps per què ets aquí, ¿no? Jo ara et faig un plantejament, que és el de ser el nou president de la Generalitat. Si em dius que sí, t’explicaré més coses. Si em dius que no, ho deixarem aquí.

—Però deus tenir altres alternatives, ¿no?

—Sí, hi ha altres alternatives. Però vull que ho agafis tu.

—¿I per què no la Neus Munté? És consellera de la Presidència, és dona, té un perfil social, és molt vàlida, aportaria frescor…

—No. La Neus no pot ser. Vull que siguis tu.

Parlen una estona de la situació política. Molt poca estona.

—Si no accepto la proposta que em fas, jo hauria de deixar la política. Després de ser president de l’AMI, de ser dels que més t’he pressionat dins de CDC, i de ser una persona que sempre ha volgut la independència, si ara dic que no, només per preservar la meva confortabilitat, hauré de deixar la política. Hauré de plegar. ¿Quant temps tinc per pensar-m’ho?

—Un quart d’hora.

—¿Un quart d’hora?

—Si vols, vint minuts.

Calla uns segons. Curts però densos. I diu:

—Amb un quart d’hora no resoldré res. Ho accepto. Ho he d’acceptar.

I van per feina. Mas li explica que el nou govern ja està tot pactat, que els departaments entre CDC i ERC ja estan tots repartits, i que fins i tot hi ha decidit els noms dels consellers. «Hauràs d’assumir el càrrec en aquestes condicions. Si no, no.» I afegeix: «Només tinc un dubte amb Santi Vila. Ja li he dit que seria conseller, però dubto entre Cultura i Ensenyament».

—El veig més a Cultura. A Cultura ho farà bé.

Hi ha estat prop d’una hora. Artur Mas truca a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i li anuncia que ja pot convocar el ple per l’endemà: hi ha candidat i ell fa un pas al costat.

El nou candidat a la presidència de la Generalitat segueix la roda de premsa de Mas, sol, des de la Casa dels Canonges. «M’hi veig amb cor. Em veig capaç de fer-ho i de fer-ho bé. Si no, no ho hauria acceptat», es diu a ell mateix.

Els esdeveniments es precipiten. Reunions i més reunions. I per acabar, consell executiu del partit. En surt molt tard, cap a les onze de la nit. Condueix sol. Torna en el seu cotxe particular cap a Girona. Una càpsula de seguretat dels Mossos, però, ja el segueix. La Mars encara no se’n sap avenir. Li ha dit que ella i una colla d’amics són a Sant Martí Sapresa, a casa de Júlia Ramió, i que l’esperen allà. El cap li esclatarà d’un moment a l’altre, pensa. Està a punt de plorar. És una barreja d’emocions. Per primer cop —ja fa unes quantes hores des que havia aparcat el cotxe al pàrquing de la catedral— torna a estar sol. «Hauria d’estar content i estic trist.» El recorda com un dia dolorós, més que no pas d’alegria.

Diumenge, 10 de gener

Avui, Carles Puigdemont i Casamajó serà investit 130è president de la Generalitat de Catalunya.

Ha tingut molt poc temps per preparar-se el discurs d’investidura. Mitja hora abans de començar el ple, encara hi estava fent retocs. No ha ni dinat. Quan arriba al Parlament es fixa en les cares. «Hi ha gent a Convergència que fa cara d’estar molt descol·locada», pensa.

«No és temps per a covards, tremolosos o fluixos de cames», diu en la seva intervenció des del faristol. Segur, ferm i convençut. Ha entrat a l’hemicicle molt conscient que, per molt conegut que sigui com a alcalde de Girona, la majoria dels catalans no tenen ni idea de qui és. I que se la juga. «Si l’oposició avui en vol fer sang, en pot fer molta, perquè he arribat de rebot —pensa. Però a mesura que avança la sessió s’adona que no, que no en fan sang—. Ells encara estan més fora de joc que jo.»

En la seva intervenció es despatxa a gust amb Miquel Iceta («La defensa de l’estat federal es defensa federant, senyor Iceta»), amb Xavier García Albiol (que fins a l’últim moment ha intentat impedir que se celebrés el ple d’investidura al·ludint que s’incomplia el reglament) i, sobretot, amb Inés Arrimadas, que probablement ha fet la intervenció més àcida i demagògica del dia.

La Marcela segueix la seva intervenció des de la zona de convidats de l’hemicicle del Parlament. Encara no ho ha paït. I trigarà uns quants dies.

Ell continua. «Ens hi deixarem la pell», afirma, i diu que es compromet a culminar el procés de ruptura. Parla d’un país nou, més equitatiu, més just i més social. I després de rebre els aplaudiments en ser investit, puja altre cop al faristol, dona les gràcies i s’acomiada amb un «Visca Catalunya lliure!» que escandalitza les files unionistes.

No ha ni acabat el ple d’investidura que, a Madrid, el president Mariano Rajoy ja ha convocat la premsa i ha llançat un clar advertiment al nou president: «No dejaré pasar ni una sola actuación que vaya en contra de la unidad de España y su soberanía, ni que vaya en contra de las leyes y los tribunales».

Quan més tard l’hi fan saber, es limita a somriure per sota el nas.

Dimarts, 12 de gener

Avui pren possessió. Ahir la Casa Reial va anunciar que, contràriament al que era tradicional, no rebria la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per fer el tràmit protocol·lari en què ella comunicaria al monarca que Catalunya té un nou president electe.

Al matí, Artur Mas va al Palau de la Generalitat a buidar les seves dependències. Omple personalment les primeres caixes amb els objectes més íntims i en tres dies té preparat el trasllat definitiu. El timó que té al despatx ja està desmuntat, però la bicicleta estàtica i alguna peça de roba que encara hi ha en una habitació de la Casa dels Canonges haurà d’esperar unes quantes setmanes, abans no vagi algú a recollir-les.

La negativa del rei a rebre Forcadell només té un precedent: va ser el 2012, quan l’aleshores rei Joan Carles tampoc no es va reunir amb Núria de Gispert perquè la presidenta del Parlament li comuniqués oficialment la investidura d’Artur Mas. Aleshores, però, hi va haver la justificació que el rei s’estava recuperant d’una operació recent.

Al llarg del dia, ha fet poques declaracions. Avui a Girona s’ha celebrat un ple extraordinari on ell ha renunciat formalment a l’alcaldia. I ha aprofitat el discurs de comiat per lloar el municipalisme. Està convençut que «si un dia falla tot, els ajuntaments seran la clau per tirar endavant el procés d’independència». Respon als periodistes, que li pregunten sobre les advertències de Mariano Rajoy del dia abans. «Rajoy és un president en funcions. No m’interessa el que digui un projecte que s’acaba», els engalta.

El número u de la CUP per Barcelona, Antonio Baños, dimiteix aquest mateix dia. «És una llàstima. Hauria preferit que es quedés com a diputat de la CUP, em sentia molt còmode amb el seu perfil», em diu.

La CUP avui fa autocrítica, mentre anuncia el relleu de Baños. ERC, en canvi, presumeix en una roda de premsa de ser l’única formació que sempre ha cregut en l’acord in extremis, i, per la seva banda, els mitjans de comunicació internacionals interpreten que el procés d’independència continua endavant. «El nou líder català promet la secessió en divuit mesos», diu la BBC. The Guardian: «La independència de Catalunya es torna a encarrilar amb un líder nou»; Le Monde parla del president «que portarà Catalunya a la secessió»; Le Figaro diu que «Catalunya forma el seu govern de combat»; el The New York Times, que un nou líder català «promet continuar el camí secessionista»; el Wall Street Journal tria «Catalunya escull un president separatista» per encapçalar la notícia, i el Corriere della Sera editorialitza sobre una «Catalunya independentista». El nou president no ha tingut ni temps de llegir-ho amb calma.

Avui també s’ha sabut que el rei ha signat el cessament d’Artur Mas com a president de la Generalitat obviant un petit detall: en tots els cessaments de presidents autonòmics, el monarca agraeix sempre la dedicació que han tingut al càrrec amb una frase protocol·lària. «Declaro el cessament del president», diu normalment, «agraint-li els serveis prestats». Amb Mas només ha declarat el cessament sense agrair-li res.

D’aquí a uns quants dies, la Casa Reial farà saber discretament a Mas (a través de Francesc Homs, que ara és diputat a Madrid) que el decret l’ha redactat el govern de l’Estat, i que el rei l’ha signat sense fixar-s’hi. L’«error», diuen, ve de la Moncloa.

Un tuit del director de Vilaweb, Vicent Partal, amic seu, alertant de bon matí que un catedràtic en Dret Constitucional sosté que és possible prometre el càrrec de president de la Generalitat obviant el jurament a la Constitució i al rei, ha posat en marxa els serveis jurídics de la Generalitat. Sembla que és cert: prendrà possessió del càrrec prometent fidelitat no pas a la Constitució sinó «al poble de Catalunya representat pel Parlament».

Però en el seu entorn ha trobat reticències a l’ús d’aquesta fórmula. Al llarg del dia li porten tres textos alternatius al que ell vol; li suggereixen que és millor que juri fidelitat a la Constitució i, alhora, al poble de Catalunya. «Ja hi som», pensa. I reflexiona: «Hi ha alguns assessors jurídics que mentalment encara estan instal·lats en l’autonomia; em proposen el que tradicionalment havíem fet, que és allò de dir les coses però sense dir-les». Els diu clarament que no. Que no vol prometre la Constitució ni lleialtat al rei. «És una bona ocasió per fer entendre a Palau que hi ha canvis», pensa.

«Acabo de prometre el càrrec de 130è president explicitant lleialtat al Parlament i al poble de Catalunya», ha dit solemnement, i tot seguit ha afegit: «Ho he fet entenent que el Parlament escull el president i que el poble escull el Parlament, en un cercle virtuós de legitimitat indiscutible».

En aquest moment, paga la pena veure, a primera fila, les cares del ministre Fernández Díaz o de la delegada del govern a Catalunya, Llanos de Luna, que no s’afegeixen als aplaudiments. Des del seu lloc, Puigdemont s’hi fixa: «Semblen estàtues de cera».

El cas és que això de no citar ni el rei ni la Constitució fa l’efecte buscat. A Palau, i segurament a moltes cases, llargs aplaudiments, i a Madrid, encara no ha acabat l’acte de presa de possessió que l’advocat de l’Estat anuncia que estudiarà si hi ha base jurídica per impugnar-la. Per més que buscarà, no la trobarà.

A la sala hi ha una altra gran ovació molt llarga quan el president Mas, en el seu discurs de comiat, fa referència implícita al fet que el rei no li hagi agraït els serveis prestats puntualitzant: «Jo sí que agraeixo al poble de Catalunya els serveis prestats».

El nou president acaba el discurs. Una de les primeres d’aixecar-se i aplaudir és l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, asseguda a primera fila. Fernández Díaz i Llanos de Luna acaben aixecant-se també i aplaudint tímidament. Amb Colau, Puigdemont mantindrà més endavant una llarga trobada de la qual sortirà pensant que tenen «molt bona sintonia». En una entrevista a Catalunya Ràdio, l’alcaldessa expressarà la mateixa sensació.

Saluda pràcticament tots els assistents. Entre els primers, el ministre Fernández Díaz, que, tot i el tràngol que ha hagut de passar, es comporta educadament. «Ha estat molt correcte», pensa el nou president. En acabar l’acte, el ministre li ha donat la mà i li ha desitjat sort amb aquestes paraules: «Molta sort, i a treballar pel bé comú».

Les més de dues-centes persones que hi han assistit desfilen cap al Pati dels Tarongers. Tot i el fred (és el primer dia d’hivern de veritat), la celebració s’allarga fins tard. Mas i ell empaten a fotos. Junts i per separat. Amb tothom. La gentada l’abraça, i també a Mas.

Ha fet entrar uns quants amics seus al nou despatx de president, i, mentre obre els calaixos del seu nou escriptori, diu tot somrient: «¿I ara què faig? ¿On és el manual d’instruccions de president de la Generalitat? ¿Demà truco a algú o espero que em truquin? ¿Com va, això?».

El dia abans, explica, quan Mas li va ensenyar el despatx, van fer la mateixa broma. «Doncs no, no hi ha manual d’instruccions. Ja ho descobriràs. A mi em va passar el mateix. Ara hauràs de fer la teva», li va dir l’ara expresident.

El ja president dona mostres de voler fer «una vida al més normal possible», i cap a quarts de deu del vespre proposa als amics d’anar a sopar amb ell i la seva dona prop de Palau. «El president no pot baixar a la plaça Sant Jaume i començar a preguntar a aquestes hores local per local si tenen taula», li diuen quan ell els proposa sortir tots junts a buscar un lloc per allà a la vora. Ni el president mateix sap com es fa, en aquest moment, això d’anar a sopar amb uns amics.

A Palau estan preparats per a aquestes coses, i al cap de no res sopen en un restaurant proper, l’hostal El Pintor, al carrer de Sant Honorat.

Un sopar ràpid, distès, en què en alguns moments ell sembla absent. Està cansat i segurament prenent consciència de la situació.

—¿Què sents, ara mateix? —li pregunto directament.

—Un gran pes. Sento un gran pes, una gran responsabilitat. Ni alegria, ni satisfacció, ni res que s’hi assembli. Sento un gran pes perquè aquest govern ha de fer el que ha de fer.

Dimecres, 13 de gener

S’estrena rebent l’alcalde d’Artesa de Lleida, Pere Puiggròs. ¿Per què tria reunir-se amb ell? Simplement, perquè va ser el primer a demanar-li una entrevista. «Em sembla que aquest alcalde encara no s’ha refet de l’ensurt que l’hàgim trucat tan aviat», pensa en veure-li la cara. «Els ajuntaments han de ser molt importants, en la nova república», li diu en un moment de la conversa.

Sí, és cert. Estrena oficialment la seva agenda rebent un alcalde perquè està convençut de la importància del municipalisme. Però també és cert que no vol que la història digui que el seu primer acte oficial va ser un partit de futbol de la Copa del Rei entre l’Espanyol i el Barça, a Cornellà. De fet, el primer dia parla també amb altres alcaldes. L’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, li ha fet arribar el dia abans una llarga carta felicitant-lo i exposant-li les problemàtiques del seu municipi, el segon amb més habitants de Catalunya, més de 250.000. Després de llegir la carta, el president, ràpidament, li ha trucat. «Estava esmorzant i em diuen que em passen el president de la Generalitat. No m’ho creia. Estava convençuda que no em trucaria, perquè tradicionalment quan jo demanava hora a qualsevol conseller de la Generalitat per exposar-li alguna problemàtica, o trigava mesos o no em responia. El president, en canvi, em va trucar de seguida», explicarà l’alcaldessa pocs dies més tard.

«L’Hospitalet de Llobregat s’ha de cuidar; no podem deixar de banda poblacions d’aquestes dimensions; de fet no podem deixar de banda cap població amb l’argument que sociològicament pensen i voten diferent —pensa. S’ha emocionat amb la carta de l’alcaldessa—. És reivindicativa però molt sentida.» Però el que l’ha impulsat a trucar-li és una altra reflexió: «Aquesta carta té un gran valor: aquesta alcaldessa em considera el seu president. No és del meu partit, no pensa com jo en relació amb Catalunya, però em reconeix com el seu president i, a més a més, vol parlar de tot un seguit de qüestions», conclou mentre pensa que aquesta carta no és gaire diferent de la que ell mateix hauria pogut escriure com a alcalde de Girona a un nou president de la Generalitat. Si no fos, esclar, que ara el president és ell.

Durant aquesta conversa telefònica amb Marín concerten una visita institucional a la ciutat per al 27 de febrer. Més tard se sabrà que aquest mateix dia ha de prendre possessió del càrrec el nou president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús María Barrientos. El president, però, s’estimarà més mantenir el compromís amb Núria Marín i, mentre el nou president del TSJC renya la classe política i alerta de la politització de la justícia, ell visitarà l’Hospitalet.

De fet, durant els primers dies planifica tres visites a tres ajuntaments governats per alcaldesses: a Ada Colau de Barcelona; a Núria Marín de l’Hospitalet de Llobregat, i a Dolors Sabater de Badalona («El dia de la presa de possessió em va dir que comptés amb ella; per al Procés i pel que fos»). Són les tres ciutats més grans de Catalunya, totes tres en mans de dones.

Avui a Palau prenen possessió del càrrec els nous consellers de la Generalitat, un govern que no ha nomenat i que s’ha trobat fet i decidit. «No renuncieu a res i sigueu fidels a la idea de fer les coses al màxim de bé, i al màxim d’explicades», els diu. No han passat ni deu minuts que alguns comentaristes ja disserten sobre les fidelitats al president dels nous consellers. «Ja ho sé; però a mi, donades les circumstàncies, ja m’ha anat bé trobar-me l’executiu fet.»

Acaba el dia anant a veure l’Espanyol-Barça, el partit de tornada de la Copa del Rei. No té cap dubte que hi ha d’anar, tot i que durant el sopar d’amics que van tenir fa pocs dies algú li va qüestionar, irònicament, que s’ho podia estalviar amb l’argument que era un partit de la Copa del Rei. «És un gest important i hi he d’anar; només faltaria.» Té molt clar que els independentistes han de mostrar, més que mai, una normalitat absoluta. «Ningú ha de poder dir que jo menystinc una part de la societat catalana perquè pensen o senten diferent; de cap manera. Encara que al camp hi hagi algú que em pugui veure com un dimoni independentista.»

Els de la Curva Jove el xiulen i li canten «Puigdemont, culer; Puigdemont, dimisión». Se sent des de la tribuna. El president del club, Joan Collet, preocupat perquè no vol que el nou president se senti incòmode, se li excusa. Ell, però, està encantat amb la situació. «Quina grandesa de país», pensa. «Uns joves que fa tres dies no sabien ni el meu nom, ara l’estan corejant ni que sigui per demanar-me la dimissió. Aquest és el poder de la Generalitat, en dos dies coregen el meu nom, el coregen bé, i ara ja saben que un president que és independentista és un paio normal, i que va al seu camp.» El cap de setmana següent farà un doblet futbolístic: primer al camp del Girona (quan era alcalde se’n perdia pocs partits), i després al Camp Nou.

Dijous, 14 de gener

Avui fa la primera entrevista als mitjans de comunicació. Des de la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat, amb Mònica Terribas, dona detalls del full de ruta que ha de seguir el país els propers divuit mesos. Explica que el referèndum sobre la constitució catalana servirà per ratificar o no la independència del país. Amb precisió i fermesa, i transmetent naturalitat, el nou president desgrana la situació que travessen ell i el país i desvetlla als oients que a hores d’ara encara no ha rebut cap trucada de felicitació del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, de cap altre president de comunitat autònoma ni del rei Felip VI.

Es presenta com una persona «amb seny». No és un home temerari, diu, i farà les coses «amb seguretat jurídica». Quan parla de l’executiu espanyol i d’una possible oferta de diàleg, introdueix per primer cop una expressió que repetirà en dies posteriors: «Si la fan, l’escoltarem; mentrestant, nosaltres anem tirant».

Ha estat tranquil, durant l’entrevista. S’ha agafat tota la tarda per preparar-se-la. Terribas ha arrencat amb una pregunta sobre corrupció: «¿Vostè està net de corrupció, president?». I tot seguit ha insistit: «¿Res del que sentirem, o del que sentim aquests dies, té a veure amb cap irregularitat?». I encara hi tornarà un tercer cop, aquesta vegada referint-se als membres del govern: «¿Està tranquil, amb tots els membres del govern?». Parla de la «rectitud» que ha presidit sempre la seva vida i respon totes les preguntes, però en acabat no pot evitar pensar que l’entrevista ha estat una llàstima, que s’ha perdut una ocasió per fer que el país el conegui més, que sàpiga com és i què pensa. En el fons, es diu que TV3 ha acabat caient en el relat dels mitjans de comunicació espanyols, que s’entesten a relacionar-lo amb la corrupció.

Divendres, 15 de gener

Avui és dia de trucades. Com que durant l’entrevista amb Mònica Terribas va parlar sobre les trucades de felicitació que no ha rebut, alguns reaccionen. Entre avui i els propers dies parla, entre d’altres, amb el president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig; amb Francina Armengol de les Balears; amb el president de la Junta de Extremadura, Guillermo Fernández; amb la d’Andalusia, Susana Díaz; amb el líder de Podemos, Pablo Iglesias, i amb el líder del PSOE, Pedro Sánchez, que aquests dies està entretingut intentant formar govern a Espanya. Sánchez li parla per telèfon de «tender puentes» i li diu: «Que sepas que vamos a proponer una reforma de la Constitución». Ell li respon de forma protocol·lària agraint-li la trucada, però li deixa clar que no hi haurà cap moviment per part seva: «Pedro, tú ya sabes que esto a nosotros no…».

Sí, avui ha rebut moltes trucades, però cap del PP. Per a ell només n’hi ha una, de trucada exigible, i és justament la de Mariano Rajoy, com a president de l’Estat. «A mi em retreuen que no soc el president de tots els catalans i no he fet res per merèixer aquesta acusació; ell, però, des del moment que no em truca, està clar que no es comporta com a president de tots els espanyols.»

Dimarts, 19 de gener

Ni un dia de gràcia. En el primer ple del Parlament al qual va com a president (era diputat de CDC des del 2006), l’oposició aprofita la comissió de control per demanar-li explicacions sobre les subvencions rebudes fins al 2010 per la revista Catalonia Today, que ell va impulsar en el seu moment, i que ara pertany al grup que edita El Punt Avui. Els presidents dels grups parlamentaris del PSC, Miquel Iceta, i del PP, Xavier García Albiol, pregunten al president sobre aquestes ajudes. Iceta demana «explicacions ràpides» en relació amb «el seu currículum personal, les ingents subvencions rebudes per la revista que vostè va impulsar i de la qual la seva dona és editora». García Albiol s’hi afegeix parlant d’«assumptes poc clars relatius a subvencions rebudes». I diu: «No sabem si compleix la legalitat, però és poc presentable».

Es mostra especialment dolgut: «Quan jo encara no era a la política, vostè ja hi era —li diu a Iceta—. I probablement, quan jo en surti, vostè encara hi serà.» El president explica que abans de la política s’havia dedicat al periodisme i que, certament, havia impulsat projectes de comunicació que, com totes les capçaleres d’aquest país, van presentar-se a concursos públics per rebre ajuts de la Generalitat convocats pel govern tripartit del PSC, ERC i ICV. Finalment recorda a Iceta que el projecte l’hi va presentar precisament a ell. Iceta calla.

El president continua explicant que va deixar el càrrec de director general de la revista Catalonia Today quan va entrar en política, el 2006, com a candidat a l’alcaldia de Girona. Quan CiU va tornar a presidir la Generalitat, amb Mas de president, la revista va deixar de rebre subvencions. Ni trampes ni irregularitats, defensa mentre demana rigor als grups de l’oposició a l’hora de plantejar aquestes qüestions.

A partir d’aquest dia no en tornarà a parlar mai més ningú.

Dimecres, 20 de gener

En el primer ple del Parlament amb ell de president va d’un pèl que la CUP no s’estreni votant diferent de Junts pel Sí i fent que el govern perdi una votació. La salven in extremis. Aquesta serà una de les preocupacions constants del president: la CUP i ERC.

—¿I els teus, no et preocupen? —li pregunto.

—Sí. Però menys.

Dijous, 28 de gener

Dorm per primer cop a la Casa dels Canonges. Tot i que l’accés principal és pel carrer del Bisbe, s’hi pot entrar també per la Pietat o el Paradís. És la residència oficial del president de la Generalitat. Avui dorm a Barcelona perquè demà té visita oficial a les Terres de l’Ebre i s’ha de llevar molt d’hora.

Ja hi havia estat en alguna ocasió, però mai com a inquilí, esclar. S’emociona. Francesc Macià, primer president de la Generalitat recuperada després de l’abolició de les institucions catalanes arran del Decret de Nova Planta, va ser qui va escollir l’edifici del carrer del Bisbe com a residència oficial. El seu successor, Lluís Companys, va continuar la tradició fins a l’exili. Més tard, amb el retorn de la democràcia, Josep Tarradellas ocuparia la residència des del 1977 fins a les eleccions al Parlament del 1980. Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas, en canvi, faran com Puigdemont, i a la Casa dels Canonges només hi passaran alguna nit excepcionalment. Ara, l’edifici s’utilitza sobretot per a actes privats.

S’atura davant l’habitació en què hi ha el llit on va morir Francesc Macià. Pell de gallina. Passeja pels despatxos i pel laberint de passadissos que hi ha a la Casa dels Canonges. Un menjador, un altre, una biblioteca, uns despatxos, un petit celler buit… S’està una estona llarga a la sala on Companys projectava pel·lícules. És una sala gran, encara s’hi pot endevinar on hi havia la pantalla. La pintura està escrostonada, els mobles són vells i atrotinats i la fusta està corcada, però és fàcil imaginar-se Companys i els seus consellers mirant un documental o una pel·lícula i comentant l’actualitat. Fa feredat.

Si ell hi dorm poques nits, a la Casa dels Canonges, la seva família encara menys. El primer dia que ho fan tots quatre —el president, la Marcela i les seves dues filles, la Maria i la Magalí— és el 26 de febrer del 2016. Serà una nit accidentada.

La Marcela i les dues filles hi arriben cap al tard. Trepitgen la Casa dels Canonges per primer cop, i tot just entrar el president els ensenya, habitació per habitació, les dependències. S’instal·len en una habitació amb dos llits grans. Les nenes s’ho passen bé. Soparan i dormiran fora de casa i l’endemà aniran al Museu d’Història, que fa jornada de portes obertes. Sopen a la taula, on ell acostuma a rebre les autoritats. Al costat hi ha el piano que un dia va tocar Lluís Llach. La Maria comença a tocar-lo. Com que li agrada, s’hi passa una bona estona. Visiten la biblioteca i les nenes juguen una partida d’escacs abans d’anar al llit. El president llegeix i torna algunes trucades pel mòbil. Finalment se’n van a dormir.

Fins a les dues de la matinada.

La Maria es desperta amb mal d’orella. Cada cop li fa més mal. «Hem d’anar a la farmàcia a buscar Dalsy», diu la Marcela. Però no saben com se surt de Palau. La Marcela insisteix que hi vol anar ella, però no sap com fer-ho, i ell insisteix que no, que hi va ell. A part de la família Puigdemont, a Palau, pel silenci que hi ha, sembla que tothom dorm. Ignora que hi ha un equip de guàrdia permanent.

La parella es passa una estona pensant com ho poden fer per no molestar ningú, fent càbales sobre si el president pot sortir tot sol sense avisar i si els accessos al carrer estaran oberts o no. Prova d’obrir les diferents portes que donen accés a la sortida del Palau. La seva targeta no obre. Sembla que només serveix per a les portes de l’interior de Palau. Finalment, decideixen trucar a un dels assistents al telèfon que li han donat per a casos d’emergència. La Marcela es torna a oferir per anar-hi ella, però ell insisteix que no, i al cap de poc surt per la porta principal acompanyat d’una escorta. Són les dues de la matinada tocades i se’n va a peu fins a la farmàcia de la plaça de la Catedral, però se la troba tancada. Per trobar-ne una d’oberta haurà d’anar fins a la Rambla. El carrer és ple, principalment de turistes: «Tot eren estrangers; no m’ha reconegut ningú».

Dilluns, 1 de febrer

Aquesta nit al Palau de Congressos de Barcelona se celebra la gala de l’esport del Mundo Deportivo. A banda d’un acte multitudinari, és el primer contacte amb el Grupo Godó des que és president. A l’entrada, saluda tot l’equip directiu i és rebut per Javier Godó, comte de Godó. A la taula s’asseu al costat del fill, Carlos Godó, conseller delegat del Grupo Godó, empresa editora de La Vanguardia i Mundo Deportivo i també propietària de 8TV i de RAC1. Amb el pare Godó han quedat de veure’s més endavant, però ara és el fill qui l’interroga, a taula, sobre la situació política. Carlos Godó li explica que a Madrid el seu grup és vist com independentista i que a Catalunya, en canvi, se’ls titlla d’unionistes. Durant el sopar es mostra partidari del referèndum, sempre que, li diu, sigui legal i acordat. El president li explica que de referèndum acordat no n’hi haurà, que l’Estat no el permetrà, però li demana respecte cap a la posició del govern. No és el lloc ideal per a una conversa d’aquest tipus i queden per a més endavant, però Godó fill no s’està de preguntar-li què passaria en una Catalunya independent amb les llicències de ràdio i de televisió que ara té el Grupo Godó.

No serà l’únic contacte d’aquests dies amb responsables de mitjans de comunicació. No fa gaire el president ha sopat amb un dels homes més poderosos del món editorial, José Creuheras, president del Grupo Planeta, un dels grups de comunicació més potents de l’Estat i de l’Amèrica Llatina. Planeta, a banda d’editar La Razón, té participació dominant a Atresmedia Comunicación, a la qual pertanyen les televisions Antena 3, La Sexta i l’emissora de ràdio Onda Cero. Al sopar, a la Casa dels Canonges, hi assisteixen també el president Artur Mas —li ha demanat que hi sigui perquè té bona relació amb Creuheras— i el director de comunicació de Planeta, Patrici Tixis, que ara és també president del Gremi d’Editors de Catalunya.

Evidentment, el tema estrella és la situació de Catalunya i la relació amb Espanya. Creuheras li pregunta en diferents ocasions què acceptaria Catalunya, i ell insisteix tantes vegades com l’hi pregunten que no es tracta que ara Catalunya proposi res. Li explica tot el que ha passat amb l’Estatut, per fer-li veure que ja hi va haver una proposta catalana, i li recorda que va ser rebutjada. Té la sensació que són enviats de Madrid que el sondegen constantment sobre què acceptaria Catalunya. Per encàrrec o per iniciativa pròpia, ves a saber. Té la mateixa sensació el dia que es troba amb Antón Costas, president del Cercle d’Economia, que també li pregunta què acceptaria Catalunya.

Ell no veu cap més sortida que el «nosaltres anem passant», que aquest dia ja ha fet servir en diferents ocasions. S’hi manté ferm tant en públic com en privat. De fet, aquest «nosaltres anem passant» ja el va utilitzar fins i tot abans de ser president de la Generalitat. En concret, el dijous 7 de gener, l’endemà de Reis, quan sent alcalde de Girona va dinar amb Josep Oliu, president de Banc Sabadell, per parlar de la situació de Catalunya. Ell s’havia mostrat indignat, com a president de l’Associació de Municipis per la Independència, l’AMI, quan, en plena campanya electoral del 27-S, la banca espanyola havia advertit en un comunicat que una declaració unilateral d’independència de Catalunya implicaria que les entitats signants del document es replantegessin la seva continuïtat a Catalunya. El comunicat venia avalat, entre d’altres, per Ana Botín, Francisco González, Isidre Fainé, Ignacio Goirigolzarri, Àngel Ron i, també, Josep Oliu.

En la nota, els signants advertien d’una fugida de capital, d’una sortida de Catalunya de l’euro i de la Unió Europea i de la «inseguretat jurídica» que es produiria si el 27-S guanyaven els independentistes i seguien el seu full de ruta fins a declarar la independència.

Es va indignar i va enviar una nota de protesta a Oliu com a president de l’AMI. Ho va fer només amb Oliu justament perquè l’AMI treballava amb Banc Sabadell. En aquesta nota li retreia les declaracions i li comunicava, a més, que cancel·lava tots els comptes que l’entitat independentista tenia amb el banc. Al cap de dos dies l’AMI ja treballava amb la Caixa d’Enginyers i es plantejava fer una campanya demanant a tots els ajuntaments catalans que fessin el mateix. Una trucada de part d’Oliu va servir per concretar un dinar que es va fer tres mesos després, just abans que Puigdemont fos investit president de la Generalitat.

Amb Oliu van dinar, doncs, l’endemà de Reis. Els acompanyava el cap de comunicació de l’entitat financera, Ramon Rovira, antic treballador de TV3. Oliu va fer la seva radiografia de la situació, convençut que ni hi hauria referèndum ni els independentistes se’n sortirien, perquè Espanya no acceptaria res i no hi hauria negociació possible. Ell va trobar la radiografia d’Oliu un pèl descarnada, tot i el to amable del president del Sabadell. Fins i tot hi va trobar un punt de cinisme. «Em descriu la situació com si ell no en fos actor», va pensar mentre l’escoltava. L’aleshores president de l’AMI va deixar clar al seu interlocutor que si el que li demanava era resignació, no en tindria. «Política i resignació no van juntes», li va assegurar. Si aquell dinar hagués tingut lloc tres dies més tard, el president de Banc Sabadell hauria estat dinant amb el president de la Generalitat.

«La conversa hauria estat pràcticament la mateixa.» Ara tots dos sabien de quin peu calçava cadascú.

Però aquests dies, a la Casa dels Canonges, ha dinat també amb Jaume Giró, director general de comunicació de la fundació bancària la Caixa. I més endavant es veurà amb Isidre Fainé. Encara no tenen data, però ja li ha demanat a Mas que en aquesta ocasió també l’acompanyi. Són els primers contactes de Puigdemont amb allò que se’n podria dir el poder econòmic i mediàtic. Tots li parlen d’establir ponts; curiosament la mateixa expressió que farà servir aquests mateixos dies el president d’Aragó, Francisco Javier Lambán, quan en una trobada oficial que mantenen a Palau li parlarà del missatge que li porta de part de Pedro Sánchez: «Te transmito que Pedro Sánchez quiere que les deis una oportunidad, que hay que establecer puentes de entendimiento».

Dimecres, 3 de febrer

El govern ha decidit tirar endavant les tres lleis de desconnexió, però ja entreveu que hi haurà complicacions. El govern espanyol ho durà tot al Tribunal Constitucional, que ara també ha anunciat que vol suspendre el nomenament de Raül Romeva com a conseller d’Exteriors. Són conscients de la importància d’anar «blindant» totes les decisions que es prenguin; no només jurídicament, sinó també políticament. Els grups partidaris de la independència no es poden permetre el luxe de discrepar públicament sobre segons quines coses. Això comencen a tenir-ho clar.

També es comença a parlar del que, en petit comitè, alguns anomenen «l’estat major del Procés». De moment han quedat que es veuran quinzenalment tot dinant a Palau (els dimarts de la setmana que no hi ha sessió plenària) i que els seus acords seran secrets. A banda del president de la Generalitat, en formen part el vicepresident Oriol Junqueras, dos membres de Junts pel Sí (Jordi Turull i Marta Rovira) i dos representants de la CUP, que aniran canviant en funció de la quinzena. Aquest cop hi han anat la portaveu del grup parlamentari, Mireia Boya, i la diputada Anna Gabriel.

Un dels primers problemes que tracten és com «protegiran» els funcionaris davant els eventuals atacs de l’Estat. Amb la qüestió de la Conselleria d’Exteriors, ara recorreguda al TC (l’Estat considera que la denominació d’Exteriors és exclusiva), ja hi ha hagut alguns funcionaris que s’han negat a publicar resolucions al Diari Oficial de la Generalitat, el DOG, amb l’argument que, si ho feien, serien corresponsables de publicar decisions d’un organisme suspès pel Constitucional.

En aquest departament, durant el primer mes de govern, ha arribat a perillar fins i tot el pagament de les nòmines, perquè, després de la suspensió acordada pel Constitucional, els interventors no tenen clar si les poden autoritzar i tenen por de ser expedientats per l’Estat.

Divendres, 5 de febrer

Amb Ada Colau tenen avui la seva primera trobada oficial. Anirà bé, perquè els equips de tots dos ja fa dies que hi treballen. Parlen d’un front comú amb Rodalies, de la Línia 10, del tramvia… i d’un munt d’acords que anunciaran conjuntament.

Ahir a la nit va convocar a sopar a Palau l’exalcalde Xavier Trias, i la seva mà dreta, el regidor Joaquim Forn. El sopar va ser cordial i el president els va informar de tots els acords que té previst proposar avui.

Del deute de la Generalitat amb l’Ajuntament de Barcelona, ni en parlen. Parlen sobretot del Procés. I tots dos comparteixen que es necessiten mútuament. El punt de trobada, conclouen, podria ser el referèndum. Amb una condició, li diu ell: «Nosaltres l’abraçarem; però si el referèndum pactat no és possible, vosaltres participareu en el procés constituent». Colau hi està d’acord. Serà un pacte no escrit i no en parlaran públicament.

L’acord no s’ha pas bastit aquest matí. Fa dies que el president del Consell Nacional pel Dret a Decidir, Joan Rigol, que fa de pont entre ells, hi treballa. Rigol en parla amb Colau però també amb Gerardo Pisarello, i transmet a Palau que la confluència entre els dos mons és possible.

Si és viable el referèndum, els comuns l’abraçaran. Si no és viable, abraçaran el procés constituent que defensen Junts pel Sí i la CUP, resumeixen abans de sortir a atendre els mitjans i després d’haver acordat que no en diran ni una paraula.

Una setmana més tard, en una de les preguntes que fan al president de la Generalitat els grups parlamentaris durant la sessió de control, el líder de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell, li pregunta sobre la possibilitat d’un referèndum: «En cas que sigui possible, hi estem d’acord», diu el president. I, mirant-lo directament a ell, afegeix: «Però nosaltres també tenim el dret a demanar-los a vostès què pensen fer si el referèndum no és possible». Rabell assenteix amb el cap, però no contesta.

Pocs dies després, en una entrevista a The Guardian, el president parla de la importància del referèndum i el posa en valor. Artur Mas també hi farà referència. De fet, durant els propers dies en parlarà el PSC i en parlarà tothom.

Des del 9 de novembre del 2014 que no s’havia tornat a parlar de referèndum, però el referèndum ha tornat.

Dijous, 11 de febrer

Declaració d’intencions davant dels representants del cos consular a Barcelona. «Barcelona és la tercera ciutat que no és capital d’un estat amb més representants consulars, i encara n’hi haurà més, quan d’aquí a pocs mesos s’hi incorpori com a estat», ha anunciat. I avisa als cònsols que els pròxims divuit mesos «se’ls girarà feina».

«I més enllà també.»

Ho ha dit en una intervenció al saló Sant Jordi, davant de més de dos-cents diplomàtics. Una al·lusió directa i explícita al procés independentista, buscant la complicitat dels representants a Barcelona de la resta d’estats. «Saben quin és el projecte polític que tenim i en quins termes volem desenvolupar-lo. Saben que Catalunya és un país que camina cap a la seva independència», ha declarat en un discurs en què ha combinat el català i el castellà.

Intentant trobar la col·laboració internacional, ha apel·lat als processos d’independència d’altres països. «Alguns de vostès han conegut processos similars i tenen experiència sobre com resoldre aquestes situacions —els ha recordat—. Segueixin fent el que han fet —els ha demanat tot seguit—. Rigor, professionalitat, actitud sempre positiva i traslladar al govern tot allò que preocupa els ciutadans dels seus estats.» Però en aquest punt ha posat encara més deures als representants consulars: que «expliquin bé» el Procés als seus països de referència i que els traslladin la realitat d’un país que «vol créixer amb la seva gent, amb factura democràtica, col·laboració, una apel·lació al diàleg permanent i una vocació indestructible d’internacionalització».

De fet, a hores d’ara ja s’ha vist en privat amb un munt de cònsols i ambaixadors, gairebé sempre acompanyat de Raül Romeva. Amb alguns, al despatx al Palau de la Generalitat. Amb d’altres, al mateix consolat. Aquesta setmana s’ha reunit amb el de l’Uruguai i el del Canadà, però la llista de diplomàtics que parlen amb el govern és llarga, llarguíssima. Els atenen a tots.

L’estratègia sempre és la mateixa. Ni ell ni Romeva treuen el tema de la independència de Catalunya si no ho fa el diplomàtic. Però sempre ho fan. I les preguntes són sempre les mateixes: ¿Què fareu?, ¿com ho fareu?, ¿amb quines garanties? I sempre hi ha un moment o altre de la conversa en què el representant estranger fa algun comentari també sobre l’immobilisme de l’Estat espanyol, amb qui solen reconèixer que també han parlat. Els amoïnen dues coses: que Catalunya faci una declaració unilateral i l’immobilisme d’Espanya. No n’hi ha cap que digui que posaria en qüestió un referèndum si es fes d’acord entre totes dues parts. Hi ha algun cònsol que és fins i tot més agosarat i admet que l’única possibilitat que el referèndum es faci és forçar-lo fent una declaració unilateral d’independència. Alguns fins i tot s’ofereixen, en nom del seu país, a fer de mediadors en cas de necessitat. És el cas de Suïssa. Però n’hi ha d’altres.

Sempre els acaba deixant clar el tarannà democràtic de la proposta catalana i la voluntat d’arribar a un acord, però també la incompareixença de l’altra part. «Això que avui fem amb vostès, parlar de la situació, no ho hem pogut fer amb cap representant espanyol», els diu. També els adverteix que la situació es complicarà molt si arriba una sentència condemnatòria pel 9-N, cosa que faria qualsevol acord pràcticament impossible. «Aquesta pressió que vostès ens fan, facin-la també a l’altra part», els demana en més d’una ocasió quan s’apel·la als catalans a actuar amb responsabilitat. «No és just —diu textualment a un dels cònsols— que se’ns pressioni a nosaltres quan nosaltres hem estat permanentment invocant el diàleg; aquí els intransigents són uns altres».

Amb Romeva reben junts els diplomàtics, però també s’han reunit amb algun d’ells per separat. En diversos casos, discretament, fora dels despatxos respectius, buscant un entorn menys formal i més distès. El president és molt clar, quan les preguntes són directes: no deixa cap dubte d’on anem i de la velocitat amb què hi anirem.

Aquesta setmana la trobada és amb el cònsol del Japó, que li expressa la seva preocupació pels interessos del seu país a Catalunya, on operen centenars d’empreses —algunes de grans dimensions— del sector automobilístic. «No han de patir. Nosaltres aprovarem una llei de transitorietat jurídica i respectarem tots els compromisos», li assegura el president. I tot seguit li’n posa uns quants exemples. El cònsol pregunta sobre les infraestructures, sobre l’AVE i, finalment, sobre el deute espanyol. «Assumirem la part que ens toqui en la negociació —diu el president, i tot seguit adverteix—: Si l’Estat no vol negociar, no assumirem res i anirem a la declaració unilateral d’independència.» Quan el diplomàtic li insisteix en la necessitat d’una negociació, replica: «Per negociar han de ser dos, a la taula».

Intercanvi de mòbils, uns quants encàrrecs de coses que s’han de solucionar per part de totes dues bandes, i una línia oberta.

Divendres, 12 de febrer

Avui sopa amb Oriol Junqueras. Són a casa del president, a la urbanització Golf Girona, al terme municipal de Sant Julià de Ramis, a tocar de Girona. Oriol Junqueras hi va acompanyat del seu cap del gabinet de comunicació a la vicepresidència del govern i home de confiança des de fa anys, Sergi Sol. Hi anem tots amb les nostres respectives parelles.

Qualsevol que hagi seguit les discrepàncies públiques que han tingut els dos líders polítics aquesta setmana sobre el projecte Barcelona World s’imaginaria que és un sopar per posar pau. Ni se’n parla, d’aquest tema.

Marcela Topor sap cuinar. Li encanta cuinar plats romanesos. Als entrants, una mica de tot i una mostra de dos plats de la cuina tradicional: una amanida d’albergínia i un humus de cigrons acompanyat amb espècies. De segon, una caldereta que és per llepar-se’n els dits. Però si ningú se’ls llepa no és només per una qüestió d’educació, sinó perquè, tot i que és un sopar distès, plana una certa formalitat en l’ambient.

I també hi plana una altra cosa que pesarà sobre l’ànim dels comensals, i és la preocupació per l’estat de salut de Muriel Casals, que en les darreres hores ha empitjorat i fa témer el pitjor. Durant el sopar està pendent del mòbil. El conseller de Salut, Toni Comín, l’informa puntualment de la situació.

Com que el sopar no té cap objectiu concret, més enllà de veure’s fora del context habitual de Palau o de les reunions de govern, la conversa va saltant d’un tema a l’altre. Repassa anècdotes de la seva joventut, polítiques i personals, i Junqueras fa el mateix, però més discretament. Explica que va estudiar a l’escola italiana, o que la cangur dels seus fills, en Lluc i la Joana, és xinesa. Tot i que encara són petits, ja comencen a entendre el xinès. En aquest punt es fa un silenci d’admiració. Puigdemont i Topor expliquen com és Romania i repassen les seves estades i la història del país, sobretot la caiguda de Ceaucescu.

No es parla de política. Només al tram final, quan els faig una pregunta que em volta pel cap fa estona: «¿Voleu dir que ajuda gaire a donar la imatge de govern cohesionat, això d’anar dient coses diferents sobre el Barcelona World?». Discrepen sobre el fons del projecte, però el relat dels fets deixa clar que durant aquesta setmana, a partir d’una pregunta de Josep Cuní al president de la Generalitat en una entrevista a 8TV, tots han anat improvisant una mica, l’un dient que sí a una consulta i l’altre afegint-hi qui hi havia de votar i com.

Acabem passada la mitjanit. Abans de marxar, ens hem fet unes fotos amb el mòbil per immortalitzar el moment. Quan estic a punt d’arribar a casa envio un whatsapp a Junqueras i Sol, que encara són de camí, preguntant-los com creuen que ha anat la trobada. «Cordial. I alhora prou espontani i desenfadat», diu Sol.

Dimecres, 17 de febrer

Ple al Parlament de Catalunya. Aquest matí el president ha estat pensant en la necessitat que del procés d’independència de Catalunya se’n parli a Catalunya, però també a fora. Cal que molta gent d’Espanya reflexioni sobre com va començar tot. I se li acut una frase que farà fortuna.

El jugador del Barça Gerard Piqué havia celebrat el triplet de la temporada anterior fent una referència a Cristiano Ronaldo que va fer enfurismar el Madrid i els seus seguidors. Ronaldo, hores després que el Reial Madrid caigués fulminat per 4-0 al Calderón davant l’Atlético, se’n va anar a celebrar el seu aniversari en una sala de festes on va actuar el cantant colombià Kevin Roldán. Després d’aquella festa, el Madrid no va tornar a ser el mateix. Els van ploure crítiques dels seus aficionats, perquè Ronaldo se n’anava de festa havent perdut un partit, i perquè el club anava a pitjor. Mentrestant, els aficionats del Barça anaven celebrant victòries.

En aquella celebració del triplet al Camp Nou, Piqué va agafar el micro i va donar les gràcies «al cos tècnic, als fisioterapeutes, als doctors, a l’afició… i… sobretot… a Kevin Roldán, que contigo empezó todo».

Ara el president s’ho fa venir bé en una resposta a la comissió de control del Parlament per deixar anar: «Gracias, TC, contigo empezó todo». Així, en castellà. Demà tots els diaris espanyols reproduiran aquesta frase. Fins i tot la premsa esportiva parlarà del Procés. «Objectiu aconseguit», pensa Puigdemont mentre repassa els diaris.

Divendres, 19 de febrer

Té la seva primera tarda lliure. Fa dies que ha demanat expressament que no li posin res a l’agenda perquè té una cita a la qual no vol faltar: una tutoria de les seves filles al Col·legi Verd. La Magalí fa tercer de primària, i la Maria, primer. Ha organitzat l’agenda per poder treballar tot el dia des de Girona. Al matí fa la seva primera visita oficial a Salt, on s’entrevista amb l’alcalde i altres autoritats. L’hora de dinar l’aprofita per fer una reunió de treball amb els alcaldes del Gironès.

La Maria i la Magalí van bé, a l’escola. La màxima preocupació del pare és que no alterin el ritme normal, que siguin com qualsevol altre alumne. «Els primers dies va ser molt complicat, perquè tothom donava per fet que haurien de marxar de l’escola i anar-se’n a viure a Barcelona», explica ell a les tutores. Les nenes arribaven a casa i preguntaven: «¿Ara anirem a viure a Barcelona?», i es posaven a plorar perquè no volien deixar les amigues.

Diumenge, 21 de febrer

Avui les càmeres estan pendents de la primera trobada que tenen el nou president de la Generalitat i el rei d’Espanya, Felip VI. Acaba de començar a Barcelona el MWC, el Congrés Mundial del Mòbil (un congrés que es recordarà per les vagues convocades per a aquests dies pels treballadors del metro i dels autobusos), i Felip VI i el president han de sopar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Hi han arribat i s’han saludat protocol·làriament.

Just en entrar, i tot i que el govern espanyol ha anunciat que vol prohibir a la Generalitat que faci acció exterior i vagi a explicar el Procés a fora, es produeix una situació que el rei observa sense dir res. El monarca i Puigdemont estan encaixant la mà un a un als convidats. S’acosta l’ambaixador de                                i, davant del rei, dona a Puigdemont la seva targeta de presentació mentre li diu: «Jo voldria quedar amb vostè perquè m’expliqui el que està passant». Felip VI calla.

El rei presideix el sopar. Ell és a la seva esquerra. A l’altre costat, hi té el president de la Comissió Federal de Telecomunicacions del govern d’Obama, Tom Wheeler. Puigdemont parla amb tots dos alternativament, però quan ho fa amb el rei la conversa és en clau espanyola: parlen d’Ada Colau, de Podemos, de la investidura, de Rajoy, del PP, de la situació política… En un moment donat el rei abaixa la veu (probablement perquè no els senti el ministre d’Indústria, José Manuel Soria, que seu just davant seu) i li diu:

—Yo había pensado, si le parece, que nos viéramos un día para hablar tranquilamente.

—Cuando usted quiera —li respon Puigdemont.

Aleshores el monarca afegeix:

—Creo que ahora vienen tiempos de propuestas.

Avançat el sopar, el rei li comenta que el millor seria veure’s un cop aclarida la investidura espanyola i li pregunta també si, com a president de la Generalitat, continuarà presidint, com li correspon protocol·làriament, la Fundació Princesa de Girona. Puigdemont li diu que ell d’això no en farà cap guerra, i que si li correspon protocol·làriament no hi té cap inconvenient. El to és cordial. En cap moment hi ha cap retret del rei sobre el que es viu a Catalunya. Puigdemont li pregunta sobre la situació espanyola: el rei li diu que no veu cap sortida fàcil, i que anar a noves eleccions a Espanya és sinònim que no hi hagi govern fins al setembre.

—Será una catástrofe para la situación económica y para todo —assegura el monarca.

Dimecres, 24 de febrer

Són les set de la tarda. Avui es veu discretament a Palau amb Anna Gabriel, diputada de la CUP. La trobada és a petició del president, que vol saber quina actitud tindrà la CUP a partir d’ara. El neguitegen moltes coses. Parlen sobretot de temes socials i del pla de xoc, però el president no s’està de preguntar-li directament si garantiran l’estabilitat del govern. La CUP va estar a punt de fer-los perdre la primera votació en el primer ple, i en el segon ja han votat diferent en uns quants punts. El govern ja ha perdut algunes votacions.

«Gesticuleu tant com calgui. Però l’estabilitat parlamentària és la condició imprescindible per arribar al final», li diu Puigdemont. De fet, de l’estabilitat parlamentària no se n’ocupa ell —aquest tema correspon als grups parlamentaris, que ja es reuneixen periòdicament—, però ha volgut deixar clar personalment a Gabriel la seva posició. No és partidari de desacords, ni que siguin molt puntuals i pactats. «Aquest no era el pacte que va signar la CUP», pensa. Serà un pensament que es repetirà sovint.

La conversa és llarga, però amable. La CUP, interpreta el president, necessita fer gestos. Anna Gabriel li parla de la necessitat que tant el govern com ell respectin la manera de funcionar del partit. A part d’això aborden també el full de ruta i parlen de l’estratègia d’abraçar ara el referèndum perquè després CSQP, Barcelona en Comú i Podemos puguin assumir el procés constituent. El president li pregunta directament: «¿Però quan calgui estareu per al que calgui estar? ¿Complireu amb el compromís?», insisteix. El sí de Gabriel és contundent.

Dijous, 25 de febrer

Carles Puigdemont no renega mai. Avui ho fa. És a Palau. El seu relleu a l’alcaldia de Girona és més complicat del que preveia. En una jugada arriscada, ha volgut que el seu substitut com a alcalde sigui Albert Ballesta, que anava de número 19 de la llista de CiU, tot i que a les darreres municipals aquesta formació va treure nou regidors. Vuit candidats de la llista han renunciat a la seva acta de regidor perquè Ballesta pogués ser alcalde. «És el millor candidat per a una transició, i per evitar també baralles internes de successió a l’equip de govern», pensa. Però hi ha un gran embolic. Les propostes de Ballesta no compten amb el vistiplau dels republicans i no pot aprovar ni el nou cartipàs ni la seva retribució com a alcalde. El president interpreta que ERC de Girona està posant traves al seu relleu perquè en vol treure rendiment electoral. En parla amb Oriol Junqueras. Són a la sala gòtica del Palau. «Se us haurien d’encendre totes les alarmes, per aquest cas», li diu. Junqueras li demana temps.

«Tot ha anat massa ràpid; potser nosaltres no ho hem fet prou bé, però no m’ho pensava, que s’aprofitessin de la feblesa que ha generat la meva renúncia inesperada a l’alcaldia», reflexiona.

I, veient que ERC no es mou, opta per negociar alternatives. Parla discretament amb Miquel Iceta, primer secretari del PSC, que li assegura que els quatre regidors del PSC a l’Ajuntament de Girona li poden facilitar l’estabilitat suficient per arribar al final del mandat a canvi d’entrar a formar part del govern. «¿És un acord estable? ¿El feu amb voluntat d’estabilitat?», li pregunta a Iceta. «Sí», li respon. El desgast a Girona és accelerat, però ERC li continua demanant temps. Per això ja ha tancat un acord amb el PSC.

Divendres, 26 de febrer

Avui tots els diaris van plens de la decisió de la Generalitat de retornar al govern d’Aragó cinquanta-tres de les noranta-set obres d’art procedents del monestir de Sixena (Osca) que es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya. S’hi va comprometre ahir el flamant conseller de Cultura, Santi Vila, en una reunió a Saragossa amb la seva homòloga aragonesa, María Teresa Pérez. La premsa critica el gest de Vila, que alguns atribueixen a la seva manera de fer personal. Res més lluny de la veritat. La decisió ha estat pactada amb el president Puigdemont, que, davant d’una sentència ferma de retorn i tenint en compte l’escàs valor dels objectes reclamats (plats, culleres, tasses…), que són en uns calaixos del MNAC, que no estan catalogats i que no s’han exhibit mai, opten per retornar-los.

Ell se’n refia, de Vila, tot i que sap que no és un independentista de pedra picada. «Ell hi ve arrossegat, cap al Procés; Vila no voldria ser independentista, però s’hi ha tornat, perquè veu que no hi ha més solució, tot i que pensa el que pensa.» Alguns membres del seu govern, però, en privat repliquen: «¿Però no ho veus, president, que Vila és dels que si hi hagués una oferta seductora de l’Estat s’hi agafaria ràpidament?». Amb tot, no té cap dubte, sobre Vila: «És cert. Si vingués una oferta és dels que s’hi agafaria, com molta gent, com molts electors de Junts pel Sí. Però no vindrà l’oferta. I són els Santi Vila, els que ens duran a la independència».

Aprofito per preguntar-li com és que ell mateix s’autodescarta com a candidat de futur.

—¿Vols dir que no et precipites?

—Sí, ja ho sé; ja m’ho ha dit altra gent. Però és que jo he vingut per fer una cosa molt concreta i ho tinc molt clar.

Com que hi insisteixo, afegeix:

—És que aquesta vida és molt dura, hi ha molta hipocresia, a la política, i això cansa i crema molt. No em veig de cap de cartell.

Dilluns, 29 de febrer

El president es troba amb la junta d’Òmnium Cultural. La trobada és cordial i el president de l’entitat, Jordi Cuixart, en surt satisfet. «Estarem al costat del govern», diu en sortir. Hi ha anat acompanyat de tota la junta. «En algun moment ha semblat fins i tot que Puigdemont era més independentista que alguns membres de la junta d’Òmnium; té les idees molt clares i també què els pot passar a ell i al país», explicarà dies més tard un dels assistents a la reunió.

Aquests dies s’ha anat reunint, públicament i en privat, amb totes les entitats que els darrers Onze de Setembre han donat suport a les celebracions multitudinàries i també amb les que hi han expressat la seva sintonia sense haver-s’hi implicat directament.

Quan li pregunten sobre les querelles contra Mas, Ortega, Rigau i Homs pel 9-N, demana suport a les entitats sobiranistes. Creu que la sentència pot sortir abans de l’estiu i que això donarà impuls al Procés. «Si governa Sánchez —afegeix— també podria ser que decidissin retirar-les en un gest de bona voluntat.»

Dimarts, 1 de març

Consell executiu del govern. El conseller Raül Romeva exposa els problemes que té el seu departament. Hi ha funcionaris que es neguen a publicar determinades resolucions, i la prohibició per part de l’Estat que la seva conselleria s’anomeni «d’Exteriors» ja ha provocat divisions internes.

Demana l’opinió a tots els consellers: l’Estat ha deixat clar que no vol la denominació «d’Exteriors», que es reserva en exclusiva per al seu ministeri; ¿han de canviar el nom de la conselleria? Ell és partidari de desobeir i que els denunciïn per desobediència, si cal, però vol saber què en pensa la resta del govern, un per un.

El president volia evitar que la proposta d’adaptar el nom a les exigències del govern espanyol partís dels consellers de Junt pel Sí que provenien de Convergència. El pragmatisme que els caracteritzava havia estat qüestionat tradicionalment des de l’independentisme, i volia evitar que es presentés com una baixada de pantalons dels de sempre. Finalment, la proposta de canvi de nom no va partir de cap membre de CDC. Es va acceptar i es va evitar així el relat posterior que alguns haurien volgut.

El sentiment és unànime: vindran problemes pitjors que aquest i ara és massa aviat per posar en risc l’acció dels funcionaris. A partir d’ara, la conselleria de Raül Romeva ja no serà la Conselleria d’Exteriors. Serà el Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència. La CUP no trigarà gaire a criticar-ho i a acusar el govern d’haver-se abaixat els pantalons davant Madrid.

També n’ha après una altra cosa, d’aquest episodi: ara CDC i ERC són molt conscients que no tots els funcionaris estan disposats a fer els sacrificis que potser caldrà fer. Amb segons quins, s’hauria de trobar la manera de protegir-los, i amb d’altres, el que caldrà és no comptar-hi.

«Potser el millor és que a partir d’ara els acords que puguin semblar conflictius es facin públics a través d’un decret del president. D’aquesta manera, tot el govern és solidari de la decisió; no és la decisió d’un conseller en concret sinó de tot el govern», es diu. Ell voldria resoldre totes aquestes situacions en el que anomena «l’estat major» del Procés, però de moment no acaba de funcionar. Només s’ha fet una primera reunió i ja el troba inoperant. «Hi ha massa recels, entre uns i altres», es lamenta.

Mentrestant, intenta acostar-se a la CUP. Junts pel Sí i la CUP, explica el president, comencen a trobar el desllorigador de com accelerar el Procés. No ho explicitaran, però en les converses s’apunta un possible acord: aprovar, en una reunió de govern, en un consell executiu, un paquet de mesures socials ambicioses; ajudes per als més necessitats, donacions a entitats socials, complements per als beneficiaris del PIRMI, per a les vídues, permetre que les infermeres puguin fer receptes, acords sobre pobresa energètica, sancions als bancs que tinguin pisos desocupats… Tot un paquet d’acords necessaris des d’un punt de vista de país (en els quals Junts pel Sí i la CUP estan d’acord), però que legalment la Generalitat no podria tirar endavant.

«Cal explicitar per què volem un país nou, i la millor manera de desafiar l’Estat en aquest sentit és aprovant un paquet de mesures socials justes. Veurem què fa l’Estat, però el cert és que socialment serà poc discutible que tenim raó», opina el president.

Diumenge, 6 de març

Avui ha convidat l’alcalde de Girona, Albert Ballesta, a fer un cafè a casa seva, al Golf Girona. «Hem d’aclarir això d’una vegada», pensa Puigdemont, que no té clar quin serà el desenllaç de la conversa. A hores d’ara, el pacte amb el PSC a la capital gironina ja està pràcticament tancat i el govern tindrà estabilitat fins a final del mandat. Però Puigdemont no té clar si Ballesta s’hi veu amb cor. «La decisió és seva», pensa, però hi vol tenir una conversa sense presses i valorar amb ell personalment la situació. «Si tu t’hi veus amb cor, et donarem tot el suport. I si no t’hi veus amb cor, també.» Ballesta està dolgut. Dolgut i emprenyat. La seva imatge pública —no només a Girona, sinó arreu de Catalunya— ha quedat molt tocada. Ha estat objecte d’escarni de molts tertulians i opinadors del país. «Si en algun moment m’hagués imaginat que hauria de passar per tot això, evidentment no ho hauria acceptat; m’han trinxat», es lamenta. Puigdemont li dona la raó i li diu que no s’hauria imaginat mai que les coses anessin com han anat. «Evidentment, si ho hagués sabut, Albert, no t’ho hauria proposat mai.»

La conversa s’allarga una bona estona. Ballesta continua lamentant-se que la seva credibilitat i la seva imatge públiques han quedat molt tocades, però sobretot de les dificultats que es trobarà a partir d’ara si ha de continuar governant, fins i tot amb els seus propis companys de partit. Puigdemont és clar: «Ara que has arribat a un acord amb el PSC i que hi haurà estabilitat a l’Ajuntament, pots fer dues coses: o continuar, o fer un pas al costat i deixar clar que no et movien ni els diners ni la cadira. Tu decideixes».

Ballesta li demana unes hores per pensar-s’ho. Està tocat i enfonsat. Ja fa dies que té ganes d’engegar-ho tot a rodar. Quan arriba a casa i obre La Vanguardia, pren la decisió definitiva. Ja fa dies que a la ciutat hi ha una discussió sobre quin paper ha de fer el consistori amb la Fundació Princesa de Girona. Ballesta va dir públicament que era partidari de mantenir-hi bones relacions. Avui, però, el rotatiu barceloní fa un reportatge sobre la polèmica i, sense tornar a parlar en cap moment amb ell, basant-se en les declaracions de molts dies enrere, el situa al costat dels partidaris de la Fundació. «Si avui fan servir unes declaracions meves de fa dies, tot plegat per deixar-me com em deixen, això vol dir que no pararan. Els he obert la veda i ara no pararan.»

Dilluns truca al president per fer-li saber que dimitirà. No assistirà ni al ple de la seva renúncia.

Dimarts, 8 de març

Com cada dimarts, es veu a soles amb Junqueras a Palau. Avui mateix s’ha sabut que Marta Madrenas serà la nova alcaldessa de Girona gràcies al suport dels quatre regidors del PSC. I en parlen. «Et demano que això quedi com un tema local, que no vagi a més; heu deixat rostir un alcalde innecessàriament. Tot plegat era innecessari», li diu. Junqueras es queixa que hagin negociat d’amagat amb el PSC i insisteix a repetir que ERC tenia tota la voluntat d’arribar a un acord.

Quan ja és sol a la seva taula, la cap de la secretaria del president, Anna Gutiérrez, li fa saber que li ha trucat el líder del PSOE, Pedro Sánchez. Vol saber si el podria rebre dimarts vinent al Palau de la Generalitat. «Per mi cap problema; si em vol veure, ens veiem —li respon el president—. Pregunta-li a ell quin format vol: si una trobada pública, privada, amb roda de premsa posterior…, que ho decideixi ell.» «Jo no m’he d’amagar de res», pensa mentre es pregunta si Sánchez deu voler parlar de veritat o si simplement és una operació de cara a la seva imatge pública, per mostrar públicament una disponibilitat a parlar que no mostra Mariano Rajoy.

Després de fer càbales sobre què seria el millor per a Catalunya, està convençut que només n’hi ha una, de solució acceptable, si es vol fer d’acord amb Espanya: un govern d’esquerres, amb Podemos, i la celebració d’un referèndum. «Si el que em ve a proposar Sánchez és una reforma de la Constitució, no ens entendrem. Si és per a això, amb mi que no hi comptin», diu en veu alta.

Dimecres, 9 de març

L’expresident Artur Mas és entrevistat a Catalunya Ràdio: «Si algú pensa que d’aquí a setze mesos haurem proclamat la independència, li estem posant al govern un deure que no podrà complir», diu. Mas ressuscita, un cop més, la polèmica sobre quant ha de durar el Procés: si divuit mesos —a hores d’ara ja en serien setze—, dinou, vint, tant com calgui…

No en vol saber res, d’aquesta polèmica. «Nosaltres hem de dir setze mesos; si comencem a moure les dates, la gent al final no ens creurà, ni aquí ni a fora. I ara és molt important que ens creguin a fora.» El seu raonament és molt senzill: fins ara, a fora de Catalunya no se’ns creien. «Sempre s’han pensat que ho arreglarien amb una reforma constitucional, que ens farien una oferta i cediríem. Però això ha canviat, i ens hem de mantenir ferms. Per això és important no sembrar dubtes ni en el calendari.»

Està satisfet de com ha anat fins ara el calendari. Una cosa és la sensació que el govern pugui transmetre, i l’altra és la feina que s’ha fet internament. «Hem posat ordre —es diu— i ja tenim un full de ruta clar.» Per coordinar les feines que fan tots els departaments relacionades amb la desconnexió, el govern acaba d’aprovar —ho va fer l’1 de març— un doble nomenament per controlar-ne el disseny i l’aplicació en el dia a dia. D’una banda s’ha creat la Secretaria per al Desenvolupament de l’Autogovern, que depèn de Presidència, amb Víctor Cullell al capdavant, i de l’altra s’ha designat Josep Maria Reniu com a director de la nova Oficina per a la Millora de les Institucions de l’Autogovern, que depèn del vicepresident Oriol Junqueras. El primer òrgan ha de completar els plans per a la desconnexió, i el segon els ha de posar en pràctica seguint el full de ruta de Junts pel Sí.

Al mateix temps s’ha posat fil a l’agulla al que ha d’acabar sent la hisenda pròpia, amb Lluís Salvadó al capdavant, i la seguretat social, amb Josep Ginesta al front. El primer depèn d’Oriol Junqueras, i el segon, de la consellera de Treball, Dolors Bassa. Dos grans pilars de la desconnexió, doncs, en mans d’ERC.

Finalment, hi ha un acord per nomenar els diputats que participaran en la redacció de les normes de règim jurídic català i seguretat social. Al Parlament presidit per Carme Forcadell, es constituirà en breu la comissió d’estudi del procés constituent —presidida per Lluís Llach (Junts pel Sí), amb Gabriela Serra (CUP) com a vicepresidenta, i Albano Dante Fachin (Catalunya Sí que es Pot) de secretari.

Es creen també tres ponències legislatives: la de règim jurídic (amb Lluís Corominas i Marta Rovira per Junts pel Sí i Benet Salellas i Gabriela Serra per la CUP); la de la hisenda catalana (amb Maria Senserrich i Roger Torrent per Junts pel Sí i Eulàlia Reguant i Anna Gabriel per la CUP), i, finalment, la ponència legislativa de la seguretat social (amb Chakir El Homrani i Natàlia Figueras per Junts pel Sí i Mireia Vehí i Albert Botran per la CUP).

«No hi haurà cap país que hagi arribat a la independència tan ben preparat», pensa el president.

Dijous, 10 de març

Carles Puigdemont rep a Palau un sobre de l’expresident Jordi Pujol. Li ha enviat set articles amb reflexions sobre la refundació del partit, els quaranta anys d’existència de CDC i la manera com es van celebrar, i on, en certa manera, es reivindica. En algun moment del text, però, Pujol parla d’ell mateix com aquell qui ha fet tant mal a Convergència. Amb tot, afirma que hi ha una Catalunya que ell descriu, la Catalunya social, integradora, equilibrada, que existeix independentment que ell ho hagi fet molt malament en el terreny personal.

Els escrits de Pujol fan referència a fets del 2015. «Deu pensar que m’interessa saber la seva opinió», es diu. Li agradaria parlar amb ell amb tranquil·litat. «Per a mi Pujol ha estat sempre un referent polític.» Però és conscient que no pot fer-ho. Li ve al cap l’ús que van fer els mitjans de la trobada que Mas va mantenir amb el seu predecessor al capdavant del partit. «Pots comptar que a Pujol el segueix el CNI. Per això van saber que es trobava amb Mas. Van utilitzar políticament la trobada, i a mi això ara no em pot passar.» És conscient que el mateix Jordi Pujol li envia manuscrits per evitar fer-li els comentaris personalment. «Ell també és conscient dels riscos que tindria una trobada.»

Des que ell és president de la Generalitat han coincidit a l’enterrament de Muriel Casals i coincidiran, dissabte, a l’enterrament de mossèn Ballarín. En tots dos casos s’han limitat a fer-se una salutació formal. Cap més comentari. Els membres de protocol de Presidència han vetllat perquè aquestes trobades puntuals amb Pujol siguin sempre fugaces i sense presència de fotògrafs que puguin perjudicar Puigdemont.

Avui començarà a maquinar un pla per poder veure’s amb Jordi Pujol en secret i amb tranquil·litat, lluny dels mitjans de comunicació. Li passen pel cap uns quants llocs que coneix, on es podrien trobar si hi arriben discretament en cotxes separats. Però no serà en cap d’aquests.

Dimarts, 15 de març

Amb Pedro Sánchez es veuen avui al Palau de la Generalitat. Finalment ha volgut que la trobada sigui pública i hi hagi sessió de fotografies per part de la premsa. «Està clar que avui Sánchez no ve a treballar de veritat, sinó a construir un relat. A ell la fotografia li interessa perquè el contraposa a Rajoy, que no mou fitxa. I a mi ja em va bé, també.»

Habitualment, les visites que van a veure’l s’esperen sempre a l’Arxiu de Comptes, una sala propera al seu despatx, a tocar del Pati dels Tarongers. En aquest cas, però, no ho faran així. Hi volen donar un aire menys protocol·lari i surt a rebre el líder del PSOE a la sala gòtica de Palau. Sánchez puja per l’escala amb la catifa vermella. És la mateixa escala de la galeria gòtica on l’octubre del 2014 més de set-cents alcaldes de Catalunya van fotografiar-se amb Artur Mas per donar-li suport per al 9-N. En aquella ocasió, els alcaldes havien anat a dur personalment a l’aleshores president de la Generalitat les mocions aprovades en els plens a favor de la consulta popular. Ara és Sánchez qui trepitja aquesta escala.

Se saluden formalment amb un «bon dia» davant dels fotògrafs i entren directament al despatx. Així que s’asseuen, el president pren la iniciativa abans que l’altre tingui temps de començar. Vol ser ell qui marqui el ritme de la conversa i deixa anar el que pensa sense embuts:

—Pedro, yo, antes que nada, te quiero dejar clara una cosa —li diu—. Que no puedo aceptar, y te pido que no la hagas nunca más, esta apelación constante al hecho de que hay un problema de convivencia en Cataluña. No existe ninguno. Y lo que tú haces es muy doloroso para mucha gente, para gente del sí y para gente del no. Estamos haciendo esfuerzos para que nuestra sociedad sea muy convivencial y democrática, y lo estamos consiguiendo. El mismo CEO dice que el 80 % de los catalanes aceptaría el resultado de un referéndum, fuese el que fuese, y esto es propio de una sociedad madura. Puedes decir que hay discrepancias políticas en Cataluña, pero no un problema de convivencia. Eso no lo puedes decir, y te pido que no lo vuelvas a hacer.

Sánchez, que se l’ha escoltat amb posat seriós, respon:

—Es cierto. Lo reconozco. Esta misma reflexión me la hizo Quico Homs el otro día, y ya veo que no podemos ir por esta vía. No te preocupes, que no será necesario hablar de este tema nunca más.

Veient que d’entrada ha aconseguit situar el relat allà on ell vol, ara s’hi estén. Li fa notar que a la Gran Bretanya hi ha discrepàncies polítiques sobre si s’ha de sortir o no de la UE, que a Espanya n’hi va haver pel referèndum de l’OTAN, que potser un dia n’hi tornarà a haver si es discuteix de veritat sobre monarquia o república, però que de cap manera això s’ha de traslladar com un problema de convivència, que és el que ells estan fent amb la situació a Catalunya.

Sánchez li torna a donar la raó, i ara és ell qui porta la conversa al seu terreny. Després de dir-li que aquestes situacions s’han de resoldre sempre amb el diàleg, finalment li pregunta:

—Y esto de la reforma de la Constitución, ¿cómo lo ves?

—Nosotros no creemos en esta posibilidad. Porque ¿qué mayoría tienes, para llevarla a término?

La conversa se’n va d’un tema a l’altre molt ràpidament.

—Está claro que tendríamos que esperar el apoyo del PP —li admet Sánchez, que reconeix que això demanaria el seu temps, perquè ara el PSOE no té una majoria per tirar endavant tot sol una reforma de la Constitució.

—Pues nosotros no tenemos tiempo.

Sánchez prova una altra solució:

—¿Y un nuevo Estatut?

—¿Tu has oído que en Cataluña alguien esté pidiendo un nuevo Estatut? —replica—. ¿Y para hacer qué?

—No, no, claro. Es cierto que no lo pide nadie, un nuevo Estatut —admet Sánchez.

—Aquí lo que queremos es un referéndum —li aclareix Puigdemont—. Si tú admites la posibilidad del referéndum, nosotros te ayudaremos; nos podemos entender.

La conversa girarà sobre el referèndum una estona llarga. El líder del PSOE li diu que no el pot fer perquè «eso es romper, partir, la soberanía nacional». Puigdemont discrepa i li explica que a Espanya la sobirania pot ser asimètrica, que hi ha possibilitats legals de referèndum, i que ell ho sap.

—Pero, si se hiciera, debería votar toda España —li diu Sánchez.

Arribats a aquest punt de la conversa s’adona d’un fet que li sembla transcendent: des de fa uns minuts, Sánchez s’ha posat, segurament sense voler, en l’escenari del referèndum; en parla com si fos possible.

—Nosotros aceptaríamos que el referéndum se hiciera en toda España —replica Puigdemont—, pero tú tendrías que aceptar que el resultado de Cataluña fuera vinculante.

—Pero es que la independencia no se puede votar —li insisteix Sánchez.

Ell li proposa que faci una oferta per a Catalunya. La que ell cregui. I la posaran a votació.

—¿Pero pondríais a votación de la gente nuestra oferta, si la hiciésemos, o también el referéndum? —pregunta Sánchez.

—Las dos cosas, claro. Aceptar vuestra oferta o hacer un referéndum: esto es lo que podríamos votar.

Sánchez somriu. Puigdemont insisteix:

—Si vuestra oferta, sea la que sea, no se acepta, nosotros, es evidente, estamos por el referéndum… Tú esto lo tienes claro…

Finalment, li fa aquesta reflexió:

—Si tú eres atrevido con el referéndum, te ayudaremos. Y, además, ten en cuenta que la comunidad internacional te aplaudirá, tendrás apoyo internacional y liderazgo. Todos los diplomáticos que vienen a verme, todos sin excepción, respetarían un referéndum acordado. Ganarás imagen internacional, y ahora España lo necesita —li diu.

Sánchez no diu res. Pensa. Puigdemont aprofita per fer una nova reflexió:

—Si la sentencia del 9-N es condenatoria, será muy grave. Si condenan a Mas, será un punto de ruptura.

—Si llegara a pasar, si hubiera una sentencia condenatoria, la imagen de España quedaría muy tocada, es cierto.

—Sé atrevido… —hi torna—. Si tú eres atrevido, podemos negociar incluso la fecha de la consulta, la pregunta, lo que haga falta…

Ha aconseguit no només que Sánchez es posi en mode referèndum, sinó també que li pregunti fins i tot per la data i què passaria si la independència no guanyés:

—¿Hasta cuántos años después os comprometeríais a no hacer una nueva consulta?

—La fecha la podemos negociar. Y la fecha de una segunda consulta, y cuántos años deberíamos pasar sin hacer ninguna consulta más si la perdiésemos, también.

Sánchez i Puigdemont estan sols al despatx. Sánchez l’escolta impassible. Tot i que ha entrat en la conversa, i que en el darrer quart d’hora de la trobada la qüestió del referèndum a Puigdemont li ha semblat una possibilitat, té la sensació que Sánchez se sent atrapat.

—Tienes que salir de tu zona de confort —li torna a dir.

Tot i que Sánchez torna a insistir que ho té complicat, per saltar-se això de la sobirania nacional, fa una pregunta que deixa clar que ha entrat en el marc mental del referèndum:

—Y este referéndum, ¿cuándo tendríamos que hacerlo?

Puigdemont entén que, si ja li pregunta per la data, és que no descarta res. «Estem parlant com si estiguéssim negociant el referèndum», pensa.

—La fecha la podríamos pactar; en eso sí que no os pondríamos ninguna pega… Cuando a ti te fuera bien.

La conversa s’allarga una estona més al voltant del mateix: el referèndum. Puigdemont pensa que Sánchez no ho té clar i que no es vol implicar, perquè no sap què es trobarà més endavant.

—El referéndum sería lo más normal. Lo que pasa es que en Madrid tenéis una nube informativa tóxica que os paraliza —li deixa anar.

Sánchez no diu res.

La conversa ha durat una hora i mitja. Estan a punt de sortir.

Però just abans d’anar cap a la roda de premsa, Puigdemont li fa aquest comentari:

—Por cierto, donde sí que no hay discusión es en la inmersión lingüística; esa sí que es una línea roja muy grande; es innegociable.

—Nosotros también lo tenemos claro —respon Sánchez.

—Sí, pero este documento de acuerdo que habéis firmado con Ciudadanos es poco claro. El otro día Joan Carles Girauta decía en un programa de televisión que el pacto que ha firmado con vosotros liquida la inmersión lingüística en Cataluña.

—No es cierto.

—Pues lo que deberías hacer es aclararlo. Deberías hacer alguna declaración pública a favor de la inmersión lingüística —li diu quan ja surten del despatx per atendre els periodistes.

Sánchez no farà cap declaració en aquest sentit.

En sortir, davant dels periodistes, no parla de la immersió lingüística però sí que aclareix que a Catalunya no hi ha cap problema de convivència. «No, no hay ninguna posibilidad de referéndum», insistirà quan l’hi pregunten.

Quinze dies més tard, en una entrevista a La Vanguardia, l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero insistirà que la solució per a Catalunya podria ser un nou Estatut.

Dissabte, 19 de març

Avui és al Mercat del Ram, a Vic. S’ha passejat pels carrers i s’ha fet un munt de fotografies amb la gent que l’aturava. Després anirà cap a Berga. A les quatre hi ha l’enterrament de mossèn Ballarín, i vol ser-hi.

Pel camí, s’atura a Taradell per dinar amb el portaveu de Democràcia i Llibertat al Congrés dels Diputats, Francesc Homs. Dinen a casa seva, amb tota la família. És un dinar ràpid, perquè a les quatre ha de ser a Berga i ja és tard, però tenia molt clar que s’hi volia aturar. «No va voler que l’acompanyés a declarar al Tribunal Superior de Justícia, tot i que a mi em semblava que havia de fer el gest», recorda. Homs va ser taxatiu: «Tu t’has de preservar, perquè més endavant passaran més coses». I Puigdemont li va fer cas, tot i que està permanentment en contacte amb ell. «El que està fent Homs és molt dur; va fer una intervenció molt valenta, davant el TSJC, i no se li està reconeixent prou», pensa.

Diumenge, 20 de març

És un quart de set del matí. A casa del president de la Generalitat hi ha moviment, perquè avui està a punt de fer el seu primer viatge oficial. Se’n va tres dies a París acompanyat de la seva esposa. La Marcela fa una estona que s’ha llevat. Com que han de sortir cap a París a primera hora de la tarda des de l’aeroport del Prat s’ha aixecat molt d’hora per tenir temps de portar les dues filles, la Maria i la Magalí, a Amer, a casa de la germana del president. S’hi quedaran tres dies, fins dijous. Fins que els seus pares tornin del viatge que la diplomàcia catalana està preparant des de fa dies.

La capital francesa ha estat l’escollida per començar a explicar a Europa el que està passant a la política catalana des del 27-S. Ho farà en el marc de la sala Chapsal, en una conferència que presentarà l’ex-primer ministre d’Itàlia, Enrico Letta, actual degà de la Paris School of International Affairs, coneguda com a Sciences Po. L’amfiteatre Chapsal és el marc en què els principals mandataris que visiten París expliquen la situació dels seus respectius països, i ell vol exposar el full de ruta cap a l’estat català en un dels principals aparadors polítics del continent. Això ho farà, no cal dir-ho, en un moment en què des d’Espanya s’ha alçat un veto a les activitats exteriors de Catalunya.

Aprofitarà l’estada a París per assistir també a la inauguració d’un gran mural de Miquel Barceló en honor a Ramon Llull a la Bibliothèque Nationale de France, en el marc dels actes de commemoració de l’any Llull. A part d’això, es reunirà amb la comunitat catalana a la capital francesa i concedirà una entrevista a la televisió pública.

Marcela Topor fa estona que és fora. Són les vuit del matí. Puigdemont fa servir habitualment dos mòbils. Un per a ús particular (en aquest hi té una agenda més àmplia), i l’oficial de la Generalitat, d’accés més restringit. Aquest número el té la gent del seu equip i els escortes. De nit, sol desconnectar el primer i deixar el segon en silenci. Aquest matí accedeix al correu des d’aquest segon dispositiu i s’adona que hi té un correu urgent avisant-lo d’una gran fatalitat. Un autobús que portava estudiants universitaris ha patit fa poca estona un aparatós accident a l’AP-7, al Montsià, a l’alçada de Freginals. Quan connecta l’altre mòbil comprova que durant els últims vint minuts el conseller Jordi Jané li ha trucat unes quantes vegades. «¿Que no dorm, aquest home?», es pregunta Puigdemont en un primer moment. Li torna la trucada. L’accident és greu. Hi ha morts. No se sap encara quants, però la primera impressió és que molts. El primer que li passa pel cap és «He d’anul·lar el viatge a París». De seguida avisa els escortes que es preparin. Vol sortir cap a Tortosa immediatament. «Ho he de deixar tot.»

Des de l’autopista truca a la Marcela, que ja està tornant d’Amer: «Mars, soc a l’autopista, camí de Tortosa».

Rep des del cotxe tota la informació. En clau, el seu vehicle és el V-1. Sempre que viatja es posa en marxa el que en llenguatge policial es coneix com a «càpsula de protecció». Davant del V-1 circula un altre vehicle amb dos agents per alertar de possibles incidents —el V-2— i, enganxat al darrere del seu, hi ha encara el V-3, per si ha d’intervenir. Ell ni s’hi fixa. Es passa gairebé tot el trajecte parlant per telèfon. Va assegut darrere el copilot, revisant notes. Ha convertit el cotxe en una mena de despatx on prepara algunes de les seves intervencions i repassa els discursos. Tant el conductor com el copilot són dos mossos de l’equip d’escortes. Davant seu hi ha sempre un primer cotxe amb dos agents, i els segueix un altre cotxe on n’hi van dos més. Avui és el primer dia que la comitiva engega els llums blaus d’emergència, tot i que sense la sirena. A aquella hora i per l’autopista és més que suficient. Arriben a lloc cap a quarts d’onze.

El conseller Jané ja ha atès els mitjans de comunicació, i ell ho farà d’aquí a una estona.

El panorama que es troba és esborronador, i encara hi ha ferits per traslladar. Assisteix a la primera reunió del dia: li expliquen al detall la situació, pregunta pels ferits, per l’aixecament dels cadàvers, pel nombre de víctimes, la identificació, els familiars… Vol parlar amb algun ferit.

«Ja es veia que això no acabaria bé», li diu una de les persones que viatjava a l’autobús, una noia de Bilbao, que li explica que durant el trajecte, abans de la col·lisió, el conductor s’acostava molt al bus de davant i accelerava i desaccelerava. «Quan he vist això m’he posat el cinturó», assegura. La noia ha vist com passava tot. El bus s’ha desviat cap a la dreta de la carretera, s’ha acostat molt al voral i, abans de tocar la tanca, el conductor ha donat un cop de volant. Després d’això ha passat el que ha passat. A Puigdemont se li posa la pell de gallina. Pensa en les seves filles. Pensa en els morts, que en aquests moments sembla que en són una vintena, i torna a pensar en les seves filles. Demana per parlar amb altres ferits, però just en aquest moment li truca la seva secretària, Anna Gutiérrez, que li diu que el rei l’està buscant. S’allunya una mica per poder parlar i li passen la trucada.

«Como máxima autoridad de Cataluña, te quiero expresar mi pésame y mi solidaridad», li diu textualment el rei. Puigdemont l’hi agraeix i convoca el gabinet de crisi perquè l’informin de com evoluciona la situació. Mentre dura aquesta reunió, Pedro Sánchez li truca unes quantes vegades, però no s’hi pot posar. Finalment, Sánchez opta per enviar-li un SMS de suport i solidaritat.

Mentre venia cap al lloc de l’accident, el president ha trucat al rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez, i a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, per informar-los. Dídac Ramírez es desplaça molt ràpidament a Tortosa i s’hi està tot el dia, atenent víctimes, parlant amb familiars i participant en el gabinet de crisi. L’alcalde de Tortosa, Ferran Bel, també acudeix al lloc dels fets, però a mig matí li truquen que han hagut d’hospitalitzar el seu pare i ha de marxar.

L’hotel Corona de Tortosa s’ha habilitat com a centre de coordinació de l’accident. Ja va fer aquestes funcions durant l’incendi d’Horta de Sant Joan, el 2009. La direcció de l’hotel, d’acord amb els clients, decideix anul·lar els àpats de celebració que tenien previstos per a aquell dia. Se n’assabentarà l’endemà i trucarà personalment al director per agrair-l’hi. «Heu posat la solidaritat i el servei al país per davant del negoci particular; us ho agraeixo. La vostra disponibilitat m’ha commogut, a mi i a tothom», li diu textualment.

Raül Romeva ja s’està posant en contacte amb tots els cònsols afectats, i el conseller Antoni Comín coordina tot el que té a veure amb l’atenció mèdica. El conseller d’Exteriors, però, no pot donar informació detallada perquè encara hi ha molta confusió sobre la llista de passatgers. De moment els fa una primera trucada advertint-los de l’accident i de la possibilitat que hi hagi compatriotes seus ferits o morts. Puigdemont, al seu torn, truca al conseller de Justícia, Carles Mundó, per demanar-li si es pot accelerar tot el tema de les autòpsies, les identificacions i els trasllats. Mundó l’informa que a aquesta hora ja tenen onze forenses que van de camí cap a Tortosa.

«El problema, president», li diu el conseller Jané, «és que la llista d’inscrits no és fiable, perquè hi ha estudiants que s’han canviat d’autobús i d’altres que al final no hi han pujat».

Es reuneix el comitè de coordinació i els fa una reflexió: «Poseu-vos a la pell de les famílies. Tothom sap que fa unes hores que hi ha hagut l’accident i no sabem del cert el nom de totes les víctimes. Això per a les famílies és un patiment extrem. A hores d’ara, dels cinc-cents estudiants de la comitiva d’autobusos, n’hi ha setanta que no sabem on són. Hem de localitzar les seves famílies per dir-los almenys això, que no sabem on són i que podrien ser víctimes de l’accident, però també que podria ser que haguessin decidit no pujar a l’autobús i quedar-se a València. Els hem d’explicar el que sabem. No pot ser que se n’assabentin per les xarxes socials», insisteix. En un dels casos no ho aconseguiran, i la família se n’assabentarà per un whatsapp d’una amiga.

Els primers familiars de les víctimes comencen a arribar a mitja tarda. Han vingut pel seu compte en sentir la notícia. Són els pares de                          . Recordarà sempre més aquest nom. Fa una estona que han trucat demanant si se’ls podia informar de la situació de la seva filla i, com que encara no es tenia la certesa que fos una de les víctimes, Puigdemont ha demanat que, de moment, no se’ls confirmés, que els diguessin només que era possible, però que encara no era segur.

Quan els pares de                           arriben a l’hotel Corona els rep el president. «M’estan mirant als ulls esperant la confirmació; estan pendents d’un gest meu, una mirada, per saber què ha passat», es diu mentre nota com se li neguen els ulls. Ara ja no pensa en les seves filles. Pensa en els seus pares. S’imagina els seus pares rebent una informació com aquesta. Al costat hi ha un equip de psicòlegs. El crit de la mare quan l’hi comuniquen i els plors de la primera família d’arribar al lloc dels fets li ressonaran al cap durant molts dies. Escolta els familiars d’altres víctimes. Una de les joves havia trucat als pares just abans de pujar a l’autobús. Com que dormien, els havia deixat un missatge a la bústia: «Ens ho hem passat molt bé, hem anat a veure les falles de València; no patiu, ara ja soc a l’autocar camí de Barcelona. Demà us truco». Ara ja no els podrà trucar mai més.

La llista final de víctimes supera de llarg els tretze morts, perquè hi ha ferits sense identificar en diferents hospitals, però comença a ser una llista fiable. Romeva ja ho pot comunicar als cònsols i representants consulars afectats. De seguida arribaran al lloc dels fets els cònsols d’Itàlia, Alemanya, Turquia, Suïssa… Es reuneix amb ells i els explica com anirà la repatriació.

Són les deu del vespre i decideix tornar cap a Girona. Ja ha anul·lat fa estona la conferència prevista per a l’endemà a París, però des del cotxe truca personalment a l’ex-primer ministre italià, Enrico Letta, per fer-l’hi saber.

—Tu has estat primer ministre d’Itàlia i saps perfectament el que passa en aquests casos. Sé que ho entens.

Letta li dona ànims i el condol per l’accident.

—Ho entenc perfectament. Ja buscarem una altra ocasió. Ara has de fer el que has de fer.

Dilluns, 21 de març

El govern ha decretat dos dies de dol per les víctimes de l’accident i es fan cinc minuts de silenci davant de la Universitat de Barcelona. Hi ha el president de la Generalitat i el rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez. Tampoc no hi han faltat la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; la delegada del govern, María de los Llanos de Luna; el conseller d’Exteriors, Raül Romeva; el d’Empresa, Jordi Baiget; el de Justícia, Carles Mundó; els tinents d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello i Laia Ortiz; els líders de CiU i del PSC a Barcelona Xavier Trias i Jaume Collboni; el líder del PP català, Xavier García Albiol, i l’inspector general de l’exèrcit, Ricardo Álvarez-Mirall, entre altres personalitats.

A Madrid, el rei Felip VI també fa un minut de silenci en record de les víctimes. Ho fa a la seu de la Unitat Especial d’Intervenció de la Guàrdia Civil a Valdemoro, a Madrid, acompanyat del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i alts càrrecs de la Guàrdia Civil.

El conseller Jané és al lloc dels fets, i els consellers Mundó, Comín i Romeva continuen fent gestions tot el dia en els seus àmbits respectius.

—M’han trucat tots els rectors de totes les universitats espanyoles donant-me missatges d’ànim i de condol —comenta Ramírez al president.

—¿T’ha trucat Mariano Rajoy? —li pregunta Puigdemont.

—No. ¿I a tu?

—A mi tampoc.

Sembla increïble que en uns moments com aquests el president espanyol no digui res i que l’hi faci dir al ministre Fernández Díaz, comenten.

Arriba al despatx del Palau de la Generalitat, però així que hi posa un peu el ve a trobar el director de l’oficina, Josep Rius:

—President, sembla que hi ha un avió que ha sortit d’Itàlia en direcció a Reus i que hi podria viatjar el primer ministre, Mateo Renzi.

—¿I no ens ha avisat ningú?

No. Cap responsable de l’Estat ha alertat el govern català que el primer ministre italià està volant cap a Catalunya.

—Truqueu-me a l’ambaixador d’Itàlia i passeu-me’l —demana Puigdemont a la seva secretària.

La conversa és breu. Es transmeten el condol pels fets, es posen al corrent de les darreres novetats, i en un moment donat el president pregunta directament:

—Ambaixador, tinc entès que està venint el primer ministre Renzi.

—Sí. Arriba a Reus a les 15.40.

—Doncs, si li sembla, l’aniré a rebre. ¿Li sembla bé?

—Em sembla perfecte. Cap problema per part nostra.

Dona instruccions de sortir com més aviat millor. Són pràcticament les dues i no poden arribar tard. Com que aquests dies tenia previst ser a París, li havia quedat l’agenda lliure de compromisos a l’hora de dinar i havia aprofitat per quedar amb el seu amic Vicent Partal. Li truca per anul·lar-li la cita que han improvisat a mig matí i dina sol a Palau. Un sol plat, com fa sovint.

Des del cotxe, camí de l’aeroport de Reus, truca al conseller Romeva. «Segurament hi haurà en Margallo», diu Romeva. «Normal», pensa. Però no. Arriben a la sala d’autoritats de l’aeroport de Reus i només hi ha la delegada del govern a Catalunya, María de los Llanos de Luna. «¿El ministro Margallo no viene?», li pregunta. «No. No viene», es limita a respondre ella.

S’adona que la incompareixença de cap alt representant espanyol pot jugar a favor seu. Ell és la màxima autoritat a Catalunya. Ha arribat també l’ambaixador italià, Stefano Sannino. Parla un castellà perfecte. Puigdemont li ofereix cedir-li el cotxe oficial del govern català per traslladar Renzi, però l’ambaixador li explica que no cal, que han portat el seu des de Madrid. Per tant queda clar que la visita estava prevista des d’ahir i que cap representant del govern espanyol ha avisat el català. «No és que tot plegat hagi estat improvisat», pensa. «És que no els ha donat la gana d’avisar.»

Renzi arriba amb un avió oficial. El primer que fa Renzi, a peu d’escala de l’avió, és agafar Puigdemont pels braços i després posar-li les mans entre les seves. No les hi deixa anar durant bona part de la conversa. A peu d’escala, parlen cinc minuts llargs mentre l’ambaixador i Llanos de Luna no es mouen del seu lloc. Renzi expressa la seva desolació i demana celeritat en tots els tràmits. «Ve Setmana Santa i els familiars han de tenir els seus fills a casa. Han de poder enterrar-los i fer el dol. Faci, sisplau, els possibles perquè això sigui així. Acceleri-ho tot, president Puigdemont», li diu.

S’adona que no l’ha tractat ni de president regional, ni de comunitat autònoma. Li ha dit «president» i «president de Catalunya» en diverses ocasions. Se sent també primer ministre. «Hem de mostrar la nostra excel·lència fins i tot en aquestes situacions; sobretot en aquestes situacions», es diu a ell mateix. Renzi el torna a agafar pel braç unes quantes vegades i allarga la conversa mentre Llanos de Luna s’espera.

Finalment, Renzi saluda l’ambaixador i la representant de l’Estat i se’n van en comitiva. Aquest cop sí, la comitiva, formada per dos presidents i una delegada del govern, posa llums i sirenes.

A l’autopista, els serveis de protocol de Presidència de la Generalitat reben una trucada de protocol de la Moncloa. «És un viatge privat del primer ministre italià i han d’abandonar la comitiva», els demanen. Puigdemont no se’n sap avenir. «De cap manera! Soc el màxim representant de l’Estat a Catalunya i aquest senyor és el primer ministre d’Itàlia. Jo estic al seu servei, i com a president estaré al seu servei en aquesta visita, i més en aquestes circumstàncies», respon als seus serveis de protocol mentre ordena al xofer que no se separi de cap manera de la comitiva. «¿Què s’han cregut?»

Arriben a Tortosa. Llanos de Luna s’acosta al president Puigdemont però no gosa fer-li cap comentari sobre la situació.

—Nosotros ya nos vamos —es limita a dir-li.

—¿Se’n van? —pregunta.

Sí. El president no dona crèdit a la situació. L’Estat es retira.

Són hores de dolor. La visita als pares de les set noies italianes mortes és esfereïdora. «He reconegut la meva filla perquè de petita va caure de la bicicleta i es va fer una ferida; he vist la cicatriu», explica un dels pares a Renzi. A Puigdemont i a Renzi els costa aguantar el tipus. «¿Qui no recorda haver caigut de la bici?», pensa ell, que també té una cicatriu a la parpella i al llavi, però d’un accident de cotxe. Els pares de les joves agraeixen que els hagin permès recuperar objectes personals de les filles i es lamenten davant dels dos presidents de l’epidèmia dels accidents de circulació. «Facin coses perquè això no es repeteixi», els demanen entre plors, en un silenci que el president no oblidarà mai. «Una tristesa serena», dirà a la Marcela quan li expliqui el que ha viscut en aquella habitació.

Han passat moltes hores des de l’arribada de Renzi, que no se’n vol anar sense haver deixat tancats tots els detalls. El director de l’hotel convertit en sala de coordinació cedeix el seu despatx a Renzi, Puigdemont i uns quants consellers del govern català. Al mandatari italià l’acompanyen un parell de militars italians, el seu servei de protocol i uns quants assessors. Es tanquen al despatx.

És la primera cimera catalanoitaliana, sense cap representant de l’Estat espanyol. N’és conscient, i els consellers que l’acompanyen també. Renzi insisteix que cal accelerar les proves d’ADN i identificar els cadàvers i fer els trasllats en pocs dies. La Setmana Santa és a tocar i tot ha d’estar resolt abans. Fins i tot els proposa fer els trasllats i acabar les feines d’identificació via ADN amb els cossos ja a Itàlia. El govern català no ho troba necessari i es compromet a tenir-ho enllestit en poques hores. Identificació, proves d’ADN i trasllats de víctimes d’un estat a l’altre. Sense cap mediació espanyola. Per incompareixença.

Renzi marxa ja de fosc. Abans de pujar a l’avió, torna a agafar Puigdemont pel braç i li demana un altre cop celeritat. Li dona les gràcies per haver suspès la conferència que tenia prevista a París (Puigdemont no n’hi ha dit res; el primer ministre li aclareix que li ha trucat Letta per dir-l’hi) i li demana el telèfon mòbil.

Tres dies després, els cossos de les tretze joves mortes en l’accident són als seus països d’origen.

Aprofitarà la reunió de govern del dimarts següent per felicitar tots els consellers del govern. Felicita Romeva per la seva acció amb els cònsols; Comín pel treball dels metges; Jané per la bona feina dels Mossos, Mundó… «Humanament dur, però hem sabut actuar com un estat.»

Dimecres, 23 de març

Amb Mariano Rajoy, el president del govern espanyol en funcions, es veuran avui per primer cop des que Puigdemont és president de la Generalitat. Avui hi ha l’acte d’homenatge a les víctimes de Germanwings a l’aeroport del Prat amb motiu del primer aniversari de la catàstrofe, en què es descobrirà una placa commemorativa en record de les cent cinquanta persones que hi van perdre la vida.

Abans ha parlat amb el vicepresident Junqueras. Vol consensuar amb ell què ha de dir a Rajoy en cas que li proposi trobar-se formalment amb el govern català. Si Rajoy els ho proposa, diran que sí, però que sigui ell qui tregui el tema. Amb Junqueras pacten que la visita sigui cordial, però no amistosa. Volen un perfil baix.

Ja és a l’aeroport. Hi ha l’exvicepresidenta Joana Ortega, l’alcaldessa Ada Colau, la majoria dels consellers, la ministra Pastor, la presidenta de l’Associació d’Afectats del Vol Germanwings 9525, Silvia Chaves, i altres autoritats. Puigdemont rep Rajoy a la porta de la sala d’autoritats.

—Presidente, bienvenido. ¿Cómo ha ido el viaje? ¿Cómo estás?

Amb Rajoy tenen allò que col·loquialment en diríem una conversa d’ascensor. No parlen de res. Rajoy li explica que tenia fred i li han hagut de deixar un abric perquè ell no en portava. A Puigdemont li ha passat el mateix. S’ha deixat l’abric al cotxe i n’hi han hagut de deixar un. És el de Carles Fabró, el cap de gabinet de Relacions Externes i Protocol de la Generalitat, que es deu estar pelant de fred.

Després de parlar del temps, el president espanyol li explica que ha estat un vol mogut a causa del vent.

—El avión iba dando tumbos —li diu movent una mà.

Des de l’ensurt de fa uns mesos que no vola mai amb helicòpter, li diu en to de broma. Puigdemont es pregunta si el president espanyol és conscient de l’acte al qual assisteix, un homenatge a les víctimes d’un accident aeri. Però s’ho calla.

Els dos presidents creuen la porta d’accés de la sala i es troben davant d’un núvol de fotògrafs que els retrata junts per primer cop.

Un cop situats on els indica el personal de protocol, Junqueras se salta el protocol i allò que han pactat i s’acosta a saludar Rajoy. Puigdemont escolta la conversa:

—Presidente, supongo que ya sabes que me encontré con Montoro y que básicamente estamos de acuerdo…

Se’n sorprèn. No entén tanta cordialitat just quan acabaven de pactar un perfil baix.

No volia que els fotògrafs recullin escenes de cordialitat amb Rajoy, i ara el to de la conversa amb Junqueras li trenca els plans. Aparentment a Jorge Moragas, el director del gabinet de presidència de Mariano Rajoy, també, perquè es posa com qui no vol la cosa davant de tots dos per evitar que les càmeres captin l’escena. La Moncloa tampoc ho vol. Puigdemont no pot evitar somriure, quan veu Moragas tapant el tir de càmera. Moragas li torna el somriure.

L’acte se celebra amb normalitat —si és que es pot parlar de normalitat quan es tracta d’un homenatge a les víctimes d’un accident aeri— i en acabat Rajoy se’n torna cap a casa.

L’acomiadarà amb una frase que ha estat meditant molta estona:

—Presidente, te doy las gracias por venir. Cuando quieras, ya lo sabes, nos vemos.

Rajoy fa com si no l’hagués sentit:

—Bueno, adiós —es limita a dir.

Dirigint-se a Moragas per deixar constància de la conversa que acaba de tenir amb Rajoy, Puigdemont insisteix:

—Jordi —li diu en català—, ja ho has vist, li he dit que quan vulgui i no em contesta.

Moragas somriu, dona la mà al president Puigdemont i se’n va.

Ha comprovat el que volia: «No volen parlar, i avui ha quedat claríssim». El president català no farà públic l’oferiment que ha fet a Rajoy ni tampoc la seva negativa. El seu únic objectiu era comprovar-ho personalment.

El líder de Ciudadanos, Albert Rivera, en canvi, ha fet justament el contrari. Quan s’ha creuat amb Puigdemont li ha dit que volia parlar amb ell. «Veiem-nos una estona, si et sembla.» Li diu que sí, que ja li trucarà. Ho farà el 29 de març.

Quan acaba l’acte al Prat, després de signar al llibre de condols, s’acomiada de tothom dient que se’n va a Palau, però no és cert. Ha quedat discretament amb l’ambaixador de                          , que li ha demanat veure’s aprofitant que és a Barcelona. Han sortit en cotxes separats però es trobaran a l’hotel Trip, prop de l’aeroport. Hi tenen una sala reservada des de fa dies. Hi és ell, l’ambaixador                           i el conseller Romeva. Mantenen una conversa llarga, distesa… i profitosa.

En sortir, se’n van a recollir el cònsol de Bèlgica, que els espera al despatx per baixar junts a la plaça Sant Jaume a fer un minut de silenci en record de les víctimes de l’atemptat de Brussel·les. Després l’acompanyaran fins al seu despatx i aprofitaran el camí per parlar de la situació política actual. Abans d’acabar el dia s’haurà trobat també amb el cònsol del Japó.

En acabat, encara l’espera una reunió amb Xavier Rubert de Ventós i una altra amb els consellers de CDC, a la Casa dels Canonges. Cap a les deu se’n torna, cansat, cap a Girona.

Dijous, 24 de març

Aquest matí és a casa. Som a les portes de Setmana Santa i avui al vespre anirà a la processó de Verges. Parlem de la mort de Johan Cruyff, que s’ha sabut aquest matí. El president pren quatre notes per fer un article sobre l’exjugador del Barça i de l’Ajax que acabarà d’escriure quan sigui a casa. Ara vol aprofitar la tarda per anar al seu antic pis de la plaça Catalunya de Girona. En van marxar amb presses per instal·lar-se a la casa de Sant Julià de Ramis i molts mobles, i sobretot molts llibres, encara són allà.

Hi ha anat a peu, caminant pel centre de Girona. S’ha estimat més no fer el trajecte en cotxe. Ha quedat amb el seu amic Jami Matamala, que l’ajudarà a acabar de fer el trasllat. Pel camí l’han aturat desenes de persones. S’ha fet fotografies amb tothom qui se li ha acostat. De lluny, com sempre, el segueixen discretament un parell o tres de mossos de paisà.

Al pis, s’hi ha acumulat la pols i regna un cert desordre. El desordre que queda després d’un trasllat fet amb presses. Es passeja per totes les habitacions repassant tot el que hi han deixat: els llits de les nenes, el sofà, uns quants armaris grans i que per tant no es podran moure… i moltes lleixes amb llibres i cedés. Llegeix molt. Sempre que pot. Quan es queda sol, quan va amb cotxe… S’ha proposat fer-ne una tria, però li costa. De cada deu llibres en desestima un. En el fons, els vol tots a la casa de Sant Julià de Ramis. I això que ara a les nits ja no llegeix tant com abans. Ha descobert una aplicació de mòbil que li permet anar a dormir amb àudios d’episodis històrics. Són podcasts, capítols de quaranta o cinquanta minuts, narrats, que repassen la història. Anit es va adormir amb La batalla de Waterloo. Els tria a ull, sense ordre. Un cada dia. Molts dies quan arriba a casa la Marcela i les nenes o dormen o estan a punt de ficar-se al llit. Des que ha descobert aquesta aplicació, ha repassat centenars d’episodis. La majoria se’ls coneix, i de vegades li costa adormir-se perquè vol comprovar si els àudios són fidels al que ell sap. Es posa els auriculars i escolta fins que s’adorm.

Abans s’adormia amb la ràdio; potser escoltant tertúlies d’actualitat o d’esports, però sempre amb la ràdio. Això sí: sense ni un bri de llum a l’habitació. No suporta que hi entri ni gota de claror. Ara, els àudios d’història li serveixen per desconnectar.

Divendres, 25 de març

Avui inaugura el llibre de firmes en honor de Johan Cruyff que s’ha instal·lat al camp del Barça. De petit era el seu ídol. Ell no era gaire de penjar-hi pòsters, a l’habitació, però el de Cruyff sí que el tenia. No hi va arribar a parlar mai, però se’n recorda perfectament, de quan va arribar de l’Ajax i de la presentació oficial que en van fer al Camp Nou. Era l’any 1973. Puigdemont tenia onze anys.

Hi ha coincidit amb l’expresident del Barça Joan Laporta. Molta gent el titlla de frívol, a Laporta, però ell hi té una bona relació. «No és cert. No és frívol, i és una persona intel·ligent i sensible —em diu—. A Laporta li passa com a Artur Mas; a l’un se’l considera frívol i superficial, i a l’altre, una persona distant, freda i calculadora. I en tots dos casos són etiquetes injustes.» D’aquesta imatge errònia que molts catalans tenen de Laporta, explica Puigdemont, l’expresident del Barça té molt clar que un gran grup de comunicació de Catalunya hi ha tingut molt a veure.

D’aquesta trobada d’avui en sortirà una demà a Cadaqués. Amb Laporta i uns quants amics més, soparan a casa de Rafa Martín.

Dimarts, 29 de març

Dina amb el president del grup parlamentari de Junts pel Sí, Jordi Turull, i amb la portaveu del govern, Neus Munté. Però no és un dinar de govern, és un dinar de partit. Tot indica que, d’aquí a poques setmanes, Turull pugnarà amb l’exconseller Germà Gordó per la secretaria general del partit.

Han anat caminant fins al restaurant Arcano, que és a l’altre costat de la Via Laietana. Han sortit a peu per la plaça Sant Jaume i baixen caminant pel carrer Jaume I. A Puigdemont l’atura la gent. El saluden i s’hi fan fotos. «Sort que en aquesta zona hi ha molt d’estranger i no em coneix tothom; si no, no hi arribaria mai.» I just quan s’acaba de fer una foto amb un grup de turistes que l’han reconegut, veu Quico Pi de la Serra, que viu al barri i ve de comprar. S’abracen. Es van conèixer un dia a Girona. La fan petar deu minuts. «Només per trobar-me amb en Quico, ja ha valgut la pena sortir a peu», pensa.

Són al restaurant. Analitzen la situació del partit. Veu amb bons ulls que Jordi Turull sigui candidat a la secretaria general del partit. Pensa que si Turull i Munté fan tàndem, hi ha un gran futur.

De fet, creu que la portaveu Neus Munté podria ser una bona candidata a la presidència de la Generalitat quan ell plegui; tot i que a ella no l’hi ha dit mai directament. L’hi ha dit a Artur Mas, que és qui lidera el procés de renovació a CDC.

Ara al restaurant parlen de com hauria de ser CDC. Té les idees molt clares: «S’ha de fer partit —li diu a Turull—. Hem de captar aquella gent activa que hi ha als municipis, i que en molts casos no són a CDC perquè tenim un tap a cada lloc.» Turull hi està d’acord, i tots dos pensen com Mas. «Mas ho té clar, molt més clar del que la gent es pensa», reflexiona quan sent parlar Munté i Turull. «Durant molts anys, a CDC no hem renovat la flota, el planter…, i la gent s’ha acomodat, alguns estan fent de tap», pensa el president, que aquests dies de tant en tant es reuneix amb grups de militants joves de CDC de tot el territori. Quan li demanen opinió els acaba recomanant indirectament que votin Turull a la secretaria general de CDC. «La gent ha de visualitzar que amb en Turull hi ha la Neus Munté i que aquest és un equip al qual jo dono suport», pensa mentre s’ofereix a Turull per ajudar-lo en el que calgui.

Li agradaria convertir-se en un actiu per al partit si un dia Turull en fos el secretari general. «Hem de tornar a fer el que feia Pujol en la clandestinitat: anar a buscar els pals de paller dels pobles, gent sana, amb ganes de treballar pel país. Qui hagi d’estar treballant a la seu del partit, que ho faci. Jo em veig més en aquest paper d’anar pels pobles.» «Per mi podries ser el secretari general del partit. M’agrada com treballes i ho pots fer molt bé», li assegura a Turull durant el dinar. Tot i que s’està d’expressar-ho en veu alta, pensa que el fet que Turull no hagi fet tota la carrera política a Barcelona és un valor. «És de Parets, no pertany al rovell de l’ou barceloní, i té una visió molt oberta i molt resolutiva de les coses.»

Decideix tornar a peu a Palau per oxigenar-se una mica. Passa molt temps tancat al despatx, en actes oficials, en reunions i preparant-se discursos. «Visc en una mena de núvol», es diu tot caminant cap al despatx, seguit discretament per uns quants mossos de paisà. Aquesta sensació que viu en una mena de bombolla l’assaltarà de tant en tant. Els seus eviten explicar-li segons quines coses, i ell mateix es protegeix del que li arriba de fora, intentant blindar-s’hi. «Si m’arriba tot, si llegeixo o sé tot el que es diu, sé que hi haurà coses que em doldran i que m’acabaran condicionant.» Per això no llegeix moltes de les coses que li fan arribar. «A vegades hi ha qui m’envia articles perquè sàpiga què es diu de mi, o del Procés; però quan ho llegeixo no m’interessa —em confessa. I de seguida afegeix—: O no em convé.» En realitat, segons quines coses no les vol saber, perquè pensa que la seva feina no pot tenir cap component personal. «La gent ha de poder dir el que vulgui, encara que a vegades no tingui raó i que a mi no m’agradi.»

Ell no se n’adona, però en el fons està seguint un dels consells que li va donar Artur Mas en el moment del relleu: «No miris la premsa, no visquis pendent del que diuen, i fes el que hagis de fer».

Aprofita que arriba un pèl aviat a la propera cita per trucar al líder de Ciudadanos, Albert Rivera, però no el troba. De camí cap al despatx pensa que si ja s’ha vist amb Pedro Sánchez i quan pugui es veurà amb Rivera, potser també s’hauria de veure amb Pablo Iglesias. Però el líder de Podemos no li ha trucat. És l’únic, a banda de Rajoy, que no ha fet cap gest. Decideix provocar-lo. Es posa en contacte amb Francesc Homs i li demana que li faci a Iglesias la reflexió de si no seria convenient que es veiés amb el president Puigdemont.

L’estratègia funciona. Al cap de poques hores, rep un whatsapp d’Iglesias: «El día 9 vengo a Cataluña, a un acto de Iniciativa, y me gustaría verte». El president no vol rebre’l un dissabte, quan a Palau tot el dispositiu habitual està en serveis mínims, i li demana si pot ser el dia abans, el divendres dia 8 d’abril. «Me parece muy bien», li respon Iglesias.

Se’n va a una nova reunió. Aquest cop, per parlar de pressupostos. El vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, presenta avui en petit comitè el primer esbós del que han de ser els pressupostos de la Generalitat per a aquest 2016. A la trobada hi ha també el secretari del govern, Joan Vidal de Ciurana, el secretari d’Economia de la Generalitat, Pere Aragonès (que serà qui durà la veu cantant), i Josep Maria Jové.

El pressupost no dista massa del de l’any anterior. Hi ha un increment de cinc-cents milions en total, dels quals més de dos-cents ja són necessaris de cara al nou curs escolar; la resta, uns dos-cents setanta, són per al pla de xoc social aprovat pel govern. Preveuen un dèficit de l’1,5 %. El president troba que Aragonès fa una exposició tècnicament brillant, molt ben preparada, i els dona el vistiplau i els demana que a partir d’ara treballin en quina seria la distribució departament per departament, perquè d’aquesta manera es podrà començar a discutir políticament quins moviments cal fer. Vol veure si Aragonès i Junqueras han premiat els departaments d’ERC.

«Són d’un autonomisme modèlic», pensa. Són uns pressupostos, creu, que no difereixen gaire dels que feia aquella Convergència més prudent.

A partir d’aquest moment, comença a rumiar com s’ho farà Junts pel Sí per convèncer la CUP que cal votar aquests pressupostos.

Dimecres, 30 de març

Avui el president vol sopar discretament a Girona. Té una visita que no ha volgut apuntar-se. A Palau hi ha molta gent que està al cas de la seva agenda, i això el desespera. De tota manera, ja ha trobat el sistema per mantenir algunes trobades sense que constin enlloc: simplement, no les comunica. Li demana a Anna Gutiérrez, la seva secretària, que li deixi lliure l’agenda un dia en concret i no li dona més explicacions. De vegades ho fa fins i tot amb Josep Rius.

Aquest control l’incomoda. Vol sentir que té marge de decisió, que no tot li ve marcat, i vol improvisar algunes coses. Això desespera l’equip de secretaris i secretàries que té a Palau, que tardaran uns quants mesos a fer-se càrrec que en algunes ocasions vol fer la seva. Ell ja ho sap, que darrere seu es mou tota una maquinària: el departament de premsa, el de protocol, la seguretat, els xofers…, però no vol que això el domini. «Són ells, que s’han d’adaptar a mi, i no a la inversa.» Costarà, però a poc a poc l’aniran entenent.

Avui sopa al restaurant Ca la Pilar, al barri de Pont Major de Girona, on ja ho va fer pocs dies amb Francesc Homs. Ha quedat amb                          , de la CUP. El president hi vol mantenir una trobada perquè necessita crear ponts amb aquest partit i pensa que                           el pot ajudar.

Li sembla que                           el pot ajudar a entendre la CUP i que la CUP l’entengui a ell. A Ca la Pilar parlen durant més de dues hores. És una conversa llarga, sincera, durant la qual Puigdemont li deixa clar en més d’una ocasió la necessitat que la CUP compleixi els seus compromisos i que el Procés no acabi volant pels aires. L’adverteix dels perills que hi ha i, sense dir-l’hi directament, li demana ajuda.                   l’escolta, comparteix bona part del seu diagnòstic, però li explica que el funcionament de la CUP és el que és, més enllà del que pensi cadascú. Comenten que caldria establir mecanismes paral·lels al govern per debatre les situacions que vagin sorgint sense la pressió parlamentària. Puigdemont li explica el seu intent de crear l’«estat major» del Procés, però admet que només s’ha reunit un cop i que no acaba de funcionar. Abans de separar-se, li fa una advertència clara donant a entendre la seva voluntat que la traslladi al seu partit: si no hi ha pressupostos, s’acaba la legislatura.

—T’ho dic a tu perquè jo públicament no ho puc dir; però si no hi ha pressupostos, això s’ha acabat.

—Però jo no represento la CUP —replica                          .

Puigdemont ja ho sap. Troba que és una persona pragmàtica i heterodoxa i que s’estima el país. Sap que no té cap càrrec, que no és diputat i que no és del nucli dur de la CUP, però hi confia i li sembla que traslladarà els seus advertiments.

En el fons, el president hi té poques esperances, en un acord pels pressupostos, però se’n va amb la tranquil·litat d’haver pogut parlar en veu alta amb algú de la CUP de la gravetat de la situació, i amb el convenciment que                           intentarà fer de pont entre totes dues bandes, amb lleialtat i sense trair la CUP.

Divendres, 1 d’abril

El vicepresident Oriol Junqueras l’alerta de la carta que acaben de rebre a la seva conselleria. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, l’ha advertit per escrit que castigarà la Generalitat si no es compleix l’objectiu de dèficit, i li dona quinze dies per fer «una retenció» de la disponibilitat de crèdit amb la finalitat de complir els objectius fixats. Diu que, si no, hi haurà «mesures coercitives».

Amb el vicepresident es posen d’acord que cal contestar-la immediatament i amb duresa, en una compareixença del mateix Junqueras. Així mateix, acorden que trametran una carta de protesta formal a Montoro advertint-li que no pensen complir el que els demana. Puigdemont informa Junqueras que intentarà posar-se en contacte amb presidents de comunitats autònomes per veure si es pot fer un front comú.

En parla amb el president d’Extremadura, Guillermo Fernández, i amb la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz, i es posa a la seva disposició per si decideixen fer qualsevol acció conjunta. Però no li diran res més. Qui té la posició més bel·ligerant és Francina Armengol, presidenta de les Illes Balears, que li proposa de fer una trobada pública a Palma, a la qual assisteixin també el president d’Aragó, Javier Lambán, i el del País Valencià, Ximo Puig. Puigdemont parla amb tots i es comença a gestionar la possible trobada. Hi serien Catalunya, les Illes, el País Valencià i Aragó. Tots estan en contra dels arguments de Montoro, i intenten quadrar les agendes per veure si es pot fer aviat, abans de la reunió del consell de política fiscal que ja hi ha convocada. Les agendes, però, no quadren.

El cap de setmana, que és quan a la resta els anava bé, el president d’Aragó està de viatge. Armengol proposa fer la trobada igualment, però Puig replica obertament que si no hi assisteix Aragó la cosa canvia força. Que és molt diferent que la reunió sigui només amb Catalunya, les Illes i el País Valencià. «Hi haurà moltes altres lectures afegides, a banda de la protesta pel límit de dèficit», els diu. A Puigdemont tant li és. Tant li és la imatge de la Corona d’Aragó com la dels Països Catalans, però entén Ximo Puig quan li explica la feblesa parlamentària del seu govern i el temor que se’l pugui interpretar malament. Al final, la reunió no es farà. Javier Lambán diu que té un compromís que no pot desfer.

Dimarts, 5 d’abril

La mesa del Parlament ha de debatre demà la moció sobiranista presentada per la CUP que busca reiterar la resolució independentista aprovada el 9 de novembre del 2015 i suspesa pel Tribunal Constitucional. La postura de la

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X