Reunim-nos

Fragmento

La unitat ha estat un dels factors presents en tots els desafiaments que ha hagut d’afrontar l’independentisme, des de molt abans del referèndum de l’1 d’Octubre fins ara mateix, en què ja s’han consumat els pactes posteriors a les eleccions municipals. És una discussió no resolta; tampoc quan pensàvem que n’havíem trobat la fórmula equilibrada amb l’eclosió entusiasmant de Junts pel Sí. De manera recurrent, aquest factor és damunt la taula cada vegada que ens plantegem què podem fer, què no estem fent bé i com podrem culminar el nostre propòsit. Ens ho demana molta gent; persones a les quals no els mou cap interès per contenir la decadència d’un partit o evitar l’auge d’un altre. Els mou, només, la convicció que la unitat és la manera d’afrontar amb èxit els reptes tan grans que tenim al davant, i que anar junts, sumar, ens fa més forts i no pas més dèbils. El clam per la unitat no ha minvat, per bé que aquest clam no ha estat atès d’igual manera per part de tots els que n’eren els destinataris.

He procurat fomentar, tant com he pogut i he estat capaç, la idea de la unitat per encarar la nova etapa oberta a Catalunya. Dins i fora de la meva organització, en públic i en privat, no he desistit mai d’aconseguir per tots els mitjans a l’abast convèncer tothom de les virtuts d’aquesta unitat, sense menystenir, però, els riscos que conté. La Crida Nacional per la República és l’expressió d’aquesta voluntat; un espai polític on sigui possible acordar, entre les diferents sensibilitats i visions que concorren en l’independentisme, la unitat concreta que ens convé per a cada desafiament. D’aquesta noció d’unitat, de què volem dir quan evoquem aquest concepte, en parlaré una mica més endavant.

És cert, tanmateix, que aquesta idea no ha estat ben acollida per tothom i per això encara no ha estat possible. Fa molt de temps que les teories de la desunió s’imposen i colonitzen el debat públic, entre altres coses perquè tenen importants prescriptors que han convertit en prioritat estratègica bloquejar qualsevol expressió política que aposti per la unitat. Des de les llistes municipals fins a les eleccions europees. No han donat cap opció a la unitat, ni tan sols en condicions favorables. Aclareixo, per a qui llegint això s’hagi pogut posar nerviós i s’apressi a treure conclusions precipitades, que em sembla tan legítim apostar per la unitat com no fer-ho. El propòsit d’aquesta reflexió no és assenyalar els responsables que les coses siguin d’una manera que no ens agrada –que de fet en som tots– sinó subratllar les responsabilitats que tenim –tots plegats– en prendre les decisions, i treballar a partir dels resultats que ens proporciona l’estratègia de la desunió que s’ha acabat imposant, ara que ja els tenim damunt la taula.

No és que tot just ara s’hagi fet evident que l’independentisme viu en desunió; és que d’ençà de les eleccions del 21 de desembre de 2017 la unitat no ha estat possible, i ara és quan se’n pateixen els resultats, que desconcerten i són difícils de comprendre. Vull dir que el que tenim al davant és conseqüència directa de l’estratègia de la desunió, i em fa l’efecte que si la immensa majoria de la població se n’adona, els responsables polítics no podem continuar fent veure que plou. El que passa és prou seriós perquè hi dediquem una reflexió més enllà de resultats electorals i dels encerts i desencerts circumstancials.

Per això és necessari que ens tornem a preguntar, i jo ho vull fer a través d’aquesta reflexió, si per aquest camí podrem continuar avançant.

Que quedi clar que aquesta desunió política no és, en cap cas, desunió social i ciutadana. Qui analitzi la nostra societat sense benes partidistes als ulls sabrà entendre el clam i sabrà veure que la gent ha continuat dempeus i unida esperant senyals d’esperança que li arribessin de les diverses direccions polítiques; una societat que ens demana molt poc a canvi de continuar dempeus i unida. Les proves que ens n’han donat són irrefutables, tant si analitzem els resultats electorals –les puntes de vot a ERC i JxCat de manera repartida evidencien l’existència d’un vot per la unitat a dues voltes– com si agafem els de la mobilització permanent de desenes i desenes de milers de persones al llarg de tot l’any, arreu de tot el país i en

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos