Pròleg de Carles Puigdemont

130è president de la Generalitat de Catalunya

El pròleg d’aquest llibre hauria de portar com a títol general una nota que digués «Avís al lector», a tall d’advertiment que suggerís, sense necessitat d’haver-ne llegit encara res, de quin tipus de material està fet i en quines circumstàncies. M’agradaria que el lector, abans d’endinsar-se en un fragment, en una data o en una referència que cridi molt l’atenció, comencés llegint aquesta reflexió sobre un treball que és el resultat d’un esforç que ve de lluny i que ha estat sacsejat al mateix temps que els esdeveniments sacsejaven el país i les nostres vides.

El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l’opció de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures menys implicades directament en la gestació i l’inici del procés d’independència de Catalunya, perquè pensava que la mirada que calia adreçar a aquesta etapa de la nostra història s’havia de desproveir de vincles directes de tipus partidista, polític i també emocional. Les implicacions directes sempre són un inconvenient a l’hora d’abordar explicacions que, sense poder ser mai neutrals del tot, aspirin a ser una aproximació plausible a la veritat. Pensava que calia una perspectiva temporal que ens ajudés a reduir la importància d’allò circumstancial, anecdòtic, particular de la nostra vivència històrica —d’allò que t’envolta sovint com una primera pell— i ens facilités de centrar-nos en allò més transcendent, rellevant i general.

No ha estat un exercici pacífic del qual un en pugui sortir amb una conclusió neta i ben cisellada, que resolgui els dubtes i els temors. Tenint en compte el subjecte que anàvem a abordar, potser no podia ser d’una altra manera; tampoc no era possible resoldre d’una forma nítida i incontrovertible els dubtes i temors que s’escauen a un procés com el nostre. He hagut de resoldre les contradiccions no pas derrotant-les sinó privilegiant l’interès major per damunt dels temors o de les inclinacions més particulars, i el resultat és, inevitablement, incòmode i complex.

Si n’he resolt la publicació és perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos per al futur. En el futur reconeixement internacional de la República catalana hi haurà un moment fundacional, que sens dubte serà el referèndum de l’1 d’octubre i la declaració d’independència. En les primeres referències que vaig fer al procés d’independència com a president de la Generalitat, vaig assenyalar sempre que no existia un botó que en prémer-lo aparegués instantàniament una república. És un procés de construcció que s’allarga en el temps i que necessita molta perseverança, paciència i persistència, sobretot per a quan venen els inevitables temps de dificultats. Però és un procés que ja ha començat, i no té marxa enrere. I aquest llibre intenta documentar-lo des d’una mirada circumstancialment privilegiada.

Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. A causa de la metodologia que va proposar en Xevi Xirgo des del començament de la meva presidència, és un relat fet a paraula viva en alguns moments, com una narració quasi en directe.

Per això he pensat que a aquest llibre li escauria un manual d’instruccions. S’ha d’entendre i s’ha d’acceptar en el seu conjunt. Extreure’n un fragment, una frase, un pensament o una decisió, i aïllar-los del seu context polític i temporal, conduirà amb tota seguretat a un error seriós, que s’allunyarà totalment de la nostra intenció en escriure’l i publicar-lo. Manipular el seu contingut és fàcil, i es pot fer servir per dividir i per enfrontar. Només es pot fer des de la mala fe i un concepte molt pervers de la legitimat per derrotar l’adversari.

Aquest llibre neix de la necessitat d’explicar i d’explicar-me. La seva publicació neix de la necessitat de contrastar un determinat corrent narratiu que alguns, amb una greu irresponsabilitat que només es pot entendre per aquella mirada perversa a què m’acabo de referir, han intentat imposar des dels dies d’octubre del 2017. Potser per això hi haurà qui se’n sorprendrà, però no pas perquè certes coses no les hagi explicat abans, sinó perquè la força esclafadora del domini sobre la construcció del relat les ha fet oblidar, les ha fet invisibles... i ja hi ha qui s’ha encarregat de substituir-les per coses fàcils d’ingerir: bons i dolents, responsables i irresponsables, moderats i radicals, valents i covards, donar la cara o fugir, assenyats i forassenyats, etc., etc., etc. Hi ha il·lustres obrers de la narrativa que han posat la ploma i els micros al servei d’aquesta enginyeria. Tant se val: la batalla pel relat a curt termini ha estat, per a mi, una batalla que sempre he considerat perduda; era impossible fer front al tsunami ofensiu que m’ha vingut de dins i de fora. Per això he actuat sempre amb la mirada llarga, a mitjà i llarg terminis; no m’he dedicat a respondre un per un tots els atacs que he rebut i rebo. Vaig dir que m’explicaria després de la sentència als nostres líders i companys injustament empresonats perquè de cap manera volia que interferís en les estratègies de la seva defensa. No volia ni vull tampoc passar comptes ni revenjar-me de ningú, com falsament han fet córrer i han publicat alguns per tal de condicionar negativament el que comparteixo amb vosaltres a través d’aquest treball. Mirada llarga i serenitat, malgrat que de provocacions, no n’han faltat.

Quan l’efervescència baixi, quan l’edifici del relat impostat comenci a presentar senyals de fatiga i una part de la gent que l’ha comprat faci allò tan saludable en el pensament obert i no sectari —el principi de dubte—, buscarà respostes algunes de les quals trobarà en aquest llibre. És el que he procurat. No hi ha totes les respostes a totes les preguntes; molts passatges s’han suprimit per no comprometre persones que no han estat involucrades en cap procés judicial i que no tinc cap propòsit d’assenyalar. Però se’n farà una idea abastament més completa, que es complementa amb d’altres treballs que han volgut aproximar-se també a la realitat dels fets.

És un llibre que aguanta malament la fragmentació —novament deixeu-me parafrasejar l’Aurora Bertrana: no el condemneu sense llegir-lo— i la velocitat. S’ha de llegir, si m’és permès de suggerir-ho, de manera reposada i amb el cervell una mica més distanciat del paper del que no ho poden estar els ulls. I també és un llibre el final del qual s’escriurà en condicions molt diferents de com el vam començar, i segurament amb autors també diferents.

Finalment, aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i de generositat, perquè, malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar.

Gener del 2020

El mestre i l’escorpí

Un mestre oriental va veure un escorpí que s’estava ofegant i va decidir salvar-lo. Quan el va agafar per treure’l de l’aigua, l’escorpí el va picar. El mestre va sentir una fiblada de dolor i el va deixar anar. L’animal va tornar a caure a l’aigua i va començar a ofegar-se un altre cop. El mestre va intentar treure’l una altra vegada, i una altra vegada l’escorpí el va picar. Algú que ho havia observat tot es va apropar al mestre i li va dir: «Perdoni… és molt tossut, vostè! ¿No entén que cada vegada que intenti treure’l de l’aigua el picarà?». El mestre va respondre: «La naturalesa de l’escorpí és picar, i això no farà canviar la meva, que és ajudar». I llavors, ajudant-se d’una fulla, va treure l’escorpí de l’aigua i li va salvar la vida. No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal; però pren precaucions.

Pròleg de Xevi Xirgo

Aquest llibre que teniu a les mans —i també la seva segona part, que es publicarà d’aquí unes setmanes— és fruit de les més de seixanta trobades —algunes en situacions ben rocambolesques— que he mantingut al llarg dels darrers quatre anys amb el president Puigdemont. Quan ja feia un mes que era president de la Generalitat (i quan acabaven de sortir al mercat una desena de llibres intentant explicar qui era), em va semblar, conscient com era que la seva no seria una legislatura normal, que el més interessant de la seva biografia era el que havia de passar a partir d’aquell moment. Per això li vaig proposar veure’ns periòdicament per prendre notes, per parlar amb tranquil·litat, per saber què estava passant en cada moment, i per deixar-ne constància escrita en aquest text que ara veu la llum en forma de dietari.

Li estaré agraït sempre més. Perquè em va dir que sí, i perquè mai, per més complicades que fossin les circumstàncies, m’ha negat cap conversa, per incòmoda que fos i per incòmodes que fossin certes preguntes, algunes de les quals entraven més en el terreny personal que no pas en el polític. Ens hem vist a Palau, a la Casa dels Canonges, a casa seva, en àrees de servei d’autopistes o aprofitant trajectes en cotxe. El que sí que no m’hauria imaginat mai és que ens haguéssim de veure en hotels i apartaments de Bèlgica o d’Alemanya ni, esclar, dins de la presó de Neumünster; tampoc que la vida se’ns complicaria tant a tots plegats, i especialment a ell i a la seva família.

El contingut dels llibres (i se’m fa incòmode dir-ho jo mateix) té molt valor, perquè no retrata fets (molts ja han estat explicats en altres llibres o són a les hemeroteques dels diaris) sinó, sobretot, les vivències personals del qui ha estat president de la Generalitat. No hi és tot, perquè en comptes de dos volums hauria estat una enciclopèdia; i de la seva agenda com a president no hi queden reflectides un munt d’activitats i reunions, algunes de les quals potser el lector les hi trobarà a faltar. Hi ha, en tot cas, aquelles a què ell donava més rellevància i en parlàvem.

És important que el lector tingui present com està elaborat aquest text; això és, a partir gairebé exclusivament de gravar la veu del president. Els fets s’hi narren tal com ell me’ls va explicar en el seu moment, i només en alguna ocasió —com el lector ja veurà— he cregut que era imprescindible recórrer a altres fonts. He dissimulat tant com he pogut la meva presència mentre conversàvem, ell s’explicava i jo li feia preguntes, i si en algun dels fets hi surto directament ho he mantingut perquè no fer-ho podia no ser honest.

El llibre sintetitza tot el que vam enregistrar. Com és evident, no podia reproduir les converses senceres perquè el text seria infinit. Espero haver-lo sabut respectar i, fet i fet, ell ho ha revisat i no només no m’ha esmenat la plana sinó que fins i tot un punt trasbalsat m’ha confessat el neguit de reconèixer-s’hi clarament. Sempre que he pogut he utilitzat frases seves literals, que hi apareixen entre cometes. També quan ell m’explicava un diàleg que havia tingut amb tercers, l’he transcrit fil per randa. Algunes de les seves opinions, com podreu comprovar, es matisen o es reafirmen amb el pas del temps. La meva feina ha estat la de fer d’esponja amb voluntat notarial, retratant, sempre que em fos possible, no només el president de la Generalitat, sinó també el Carles Puigdemont persona a qui un bon dia, quan era un feliç alcalde de Girona, se li va capgirar per sempre més la vida després d’una trucada del president Artur Mas.

No hi és tot, en aquest llibre. Hi falten aquells fets o converses que el sentit comú, la prudència, l’oportunitat, o les advertències dels advocats, han aconsellat deixar per a més endavant. Confio poder-lo publicar sencer d’aquí a uns anys.

És per això que en aquesta edició trobareu alguns passatges (en algunes ocasions paràgrafs sencers i en d’altres simplement noms) ratllats en negre. És també una manera que, en llegir el llibre, no oblidem les circumstàncies que viu el país i en què s’ha escrit.

He dit que amb el president Puigdemont ens hem vist en nombroses ocasions al llarg d’aquests anys i que aquest dietari l’he pogut redactar pràcticament en directe, en el moment en què passaven els fets, amb un decalatge de poques setmanes de diferència i quan la seva memòria d’allò viscut era recent. Però també és cert que, per circumstàncies personals i perquè els esdeveniments així ho van aconsellar, vam interrompre aquestes converses (que no les trobades) durant uns quants mesos del 2018. Per això al llibre, com a la vida mateixa del president, hi ha dues parts clarament diferenciades: l’etapa de govern i l’etapa a l’exili. L’una es recull sobretot en el primer volum, i l’altra, en el segon. El relat d’aquest segon període conté menys detalls sobre els fets explicats per ell, i en algun moment d’aquests anys d’exili, el dietari canvia sovint d’estil i es converteix més en un diàleg entre ell i jo, en una entrevista camuflada, que no pas en un relat dels fets: hi ha, però, més profunditat i més reflexió, com el lector comprovarà en el segon volum. M’ha semblat que era important deixar-ho dit, però també que el format de dietari s’alterés com menys millor. Així ha quedat constància no només d’alguns fets sinó també del moment exacte en què vàrem mantenir algunes converses que agafen un to de confessió.

Escriure aquest relat ha estat un privilegi, perquè m’ha permès no només viure en directe molts dels fets transcendents de la història recent d’aquest país, sinó també parlar-ne amb sinceritat amb el seu principal protagonista. Puigdemont, no vull deixar de dir-ho, s’ha sentit sovint incomprès, i en algunes ocasions decebut i sol. Però és un home de pedra picada. Ha estat coherent amb allò que perseguia des de sempre, que no és res més que aconseguir la independència del seu país de manera pacífica, democràticament. És l’Estat, i Europa en algun

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X