Les grans epidèmies modernes (edició actualitzada)

Salvador Macip

Fragment

PLAGUES










A la meva mare.
Gràcies per tots aquests anys
de suport incondicional.

















PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ

Entre l’alarma i la prudència

No n’aprenem. Quan es va publicar per primer cop aquest llibre, just en el moment que la pandèmia de grip del 2009 començava a minvar, em van entrevistar en uns quants diaris i vaig repetir diverses vegades el mateix: n’hi tornaria a haver una altra al cap d’uns anys, això era innegable, i més valia que ens preparéssim per si el virus que circulés era més agressiu que l’A(H1N1), el responsable del que llavors s’anomenava la «grip porcina» i que tants maldecaps ens va donar. Aquesta mena de profecies a llarg termini són fàcils de fer perquè, si no l’encertes, ningú es recorda de recriminar-t’ho anys després. Però en aquest cas no es tractava d’un pronòstic, sinó d’una certesa: tots els experts amb els quals havia parlat o als quals havia llegit coincidien que era inevitable. I qualsevol que estudiés prou el tema arribava a la mateixa conclusió: no es tractava de veure «si» passaria, sinó «quan» passaria.

Quan dius això, la gent et mira amb cara més aviat divertida o incrèdula que no pas espantada. «Un altre alarmista», deuen pensar. A l’epíleg d’aquest llibre explico com els editors també es van sorprendre quan vaig predir amb uns mesos d’anticipació la pandèmia del 2009. Ells tenien excusa, perquè llavors encara no havien viscut una malaltia infecciosa d’aquestes dimensions, però l’actitud hauria d’haver canviat després de la grip A(H1N1), que es pot considerar la primera pandèmia de l’era moderna, la primera d’atacar un món globalitzat i sense fronteres. Allò ens hauria d’haver avisat del que pot passar quan apareix un virus desconegut contra el qual no tenim defenses i el qual ens obliga a actuar de pressa per evitar una possible tragèdia. Però, en canvi, l’arribada de la Covid-19, la malaltia causada pel nou virus anomenat SARS-CoV-2, encara ha agafat molta gent per sorpresa, persones que es fan creus que el món s’hagi d’aturar pel que sembla un refredat fortet. Realment, no n’aprenem.
Repassant el capítol dedicat a la grip, m’he adonat que aquesta segona gran crisi sanitària mundial del segle xxi (pel que fa als virus) que estem vivint actualment ha provocat respostes molt semblants a la primera: hi ha hagut confusió, pànic i incertesa. S’ha tornat a gestionar malament la informació i s’ha creat desconfiança entre la població. Potser una cosa sí que ha millorat una mica: a molts països s’ha actuat amb més rapidesa i s’han compartit més eficaçment les dades importants (sobretot a la Xina, que, com s’explica al llibre, havia gestionat d’una forma molt opaca les crisis anteriors). Les mesures protectores han estat preses amb més fermesa perquè ara sabem què ens hi juguem, però encara hem de resoldre molts temes si volem estar ben preparats per a les pandèmies del futur.
El SARS-CoV-2 no és el «supervirus» que pronosticava en aquestes planes (per sort), però planteja més problemes logístics que qualsevol dels virus de la grip que hem vist recentment. En el moment d’escriure aquestes línies encara no el coneixem prou bé, però sabem que s’escampa molt ràpidament (en part perquè els malalts són asimptomàtics però contagiosos durant una llarga fase) i que té una mortalitat mitjana relativament baixa, segurament propera a l’1% (per tenir perspectiva: deu vegades més que el 0,1% de la grip estacional però molt menys que el 50% de l’Ebola). A més, aquest virus podria ser que es quedés amagat en algun lloc de l’organisme, com fa el VIH, i rebrotés quan el pacient ja s’ha curat. Si sumem aquests factors a d’altres nombroses incerteses, hi ha motius de sobres per ser cautelosos i actuar amb tota la celeritat possible. És cert que el quadre que dona, semblant al de la grip, és relativament lleu en la majoria dels casos, però per a certs grups de població (sobretot la gent gran i els que tenen altres malalties greus) pot arribar a ser mortal. Això, combinat amb la gran facilitat de contagi, pot crear problemes de salut global molt importants; per tant, cal ser contundents si el volem aturar al més aviat possible, malgrat que a alguns els pugui semblar que en fem un gra massa.
Però encara que la Covid-19 estigui acaparant tots els focus mediàtics, no és l’única malaltia infecciosa que ens ha de preocupar. Malgrat que fa deu anys que es va publicar la primera edició d’aquest llibre, tot el que s’hi explica encara és vigent. Les quatre grans plagues, pel seu impacte sanitari, continuen sent la grip, la sida, la malària i la tuberculosi. Darrerament hem tingut el brot més important d’Ebola de la història, però no deixa de ser una malaltia restringida a certes àrees del globus. La SARS, que a principi de segle es veia com un possible risc a llarg termini, de moment sembla força controlada. Ara, al llarg d’aquesta dècada hem vist com en sorgien uns parents propers, de la família dels coronavirus, capaços de crear alertes globals. Després de la SARS (pneumònia per coronavirus) va venir la MERS (síndrome respiratòria de l’orient mitjà), el 2012, que també es va mantenir bastant localitzada. No ha estat fins a l’aparició del tercer gran coronavirus, el SARS-CoV-2, que totes les alarmes s’han disparat.
Així doncs, els coronavirus són el nou perill? Mereixeran un capítol nou al costat de les altres quatre grans malalties infeccioses si aquest llibre es reedita d’aquí a deu anys? És difícil de saber. Els coronavirus solen provenir dels ratpenats, que actuen com a reservoris —el lloc on els virus sobreviuen i es reprodueixen—, i és molt probable que altres soques acabin saltant als humans en zones on hi ha més contacte amb aquests animals (la Xina és un dels principals focus de problemes per les seves tradicions i pel poc control sobre els mercats públics on es venen animals salvatges).
Pel que fa a la Covid-19, que és el que ens preocupa ara, tot dependrà de com de ràpid se n’aconsegueixi una vacuna i com d’efectiva sigui (s’hi està treballant intensivament en laboratoris de tot el món), i també de les capacitats que tingui el virus d’anar mutant. Sembla clar que la Covid-19 és prou seriosa per tenir-la en compte i encara donarà problemes rellevants una bona temporada. Però el més probable és que l’acabem dominant, si tot va bé, amb rapidesa. És possible que després vagi rebrotant, però el més normal seria que no tornés mai a causar una pandèmia com la del 2020, un cop hi hagi una bona part de la població amb una certa immunitat degut al fet d’haver entrat en contacte amb el virus, i un cop tinguem les eines complementàries adequades (vacuna, antivirals, etc.). Tanmateix, això no ens permet abaixar la guàrdia: com explico en el llibre i com he dit al principi, hi haurà més pandèmies, i el perill que una d’aquestes la causi un virus realment agressiu (que sigui tan fàcil d’escampar com el SARS-CoV-2 i amb una letalitat més propera a l’Ebola, per exemple) sempre serà present.
Què podem fer mentrestant? Preparar-nos. És fàcil oblidar-se del problema latent de les pandèmies quan n’acabem de superar una i quan la propera és poc probable que aparegui durant la mateixa dècada, per una qüestió purament estadística. Però els governs tenen l’obligació de planificar mesures de resposta ràpida i, el que és més important, instruir la població. Sense la participació de la gent, de tota la gent, no podem fer front a les infeccions amb garanties d’èxit. Ja ho hem vist dos cops en aquest segle: quan sorgeix una crisi a escala global cal comptar amb tothom per tallar el problema de soca-rel. Les conclusions que podem extreure el 2020 són les mateixes que les del 2009. La més important: quan apareix un virus nou cal una acció ràpida i coordinada fins que entenguem l’abast dels símptomes que causa, encara que en principi semblin lleus. I això només s’aconseguirà si tots entenem com funciona una malaltia infecciosa i quin és el poder real dels microbis.
El que van fer les autoritats durant la pandèmia de grip i, encara més, el que han fet ara amb la Covid-19 no és excessiu sinó, en general, adequat. Algunes accions es podrien polir, sens dubte, però ara s’han evitat alguns errors antics i s’ha actuat amb més fermesa. Encara que sembli exagerat, aïllar poblacions infectades, promoure la higiene i evitar grans aglomeracions de gent són estratègies molt efectives en aquestes situacions, sobretot per evitar un col·lapse puntual del sistema sanitari d’un país, que acabaria causant un munt de víctimes col·laterals. Durant les primeres fases d’una epidèmia, això és la clau.
El que no ha millorat gaire ha sigut la gestió pública de la crisi, com deia abans. Sempre hi haurà alguna persona que creurà que tot plegat es tracta d’un complot o una exageració, però el que hem d’aconseguir és que aquest punt de vista es mantingui marginal i que la gent faci cas dels qui en saben. Per tant, cal que es dugui a terme una estratègia de comunicació coordinada i raonada, si pot ser amb una sola font fiable d’informació (la que provingui de l’OMS), secundada i amplificada per totes les autoritats i els mitjans de comunicació. I també cal que tots fem un esforç per aprendre una mica més sobre els microbis. Suposo que ja en sou conscients, per això teniu aquest llibre a les mans.
Alguns dels capítols que van semblar alarmistes en el seu moment segurament ho semblaran menys ara, quan ens trobem al bell mig de la que potser és la pitjor crisi sanitària mundial de les últimes dècades. Fora bo que, en lloc d’aprendre a cops, fóssim prou madurs per preparar-nos per a la propera guerra quan encara ens trobem en temps de pau. Per això penso que obres de divulgació com aquesta poden aportar un humil granet de sorra al coneixement general i, a poc a poc, fer que els microbis deixin de ser uns grans desconeguts dels quals només parlem quan ja és massa tard. Aquí trobareu les eines per entendre millor el funcionament de les infeccions i quins recursos tenim per aturar-les. Segur que aquesta informació us farà servei en el futur.
No crec que ningú dubti que, avui en dia, les malalties infeccioses són un problema global. Comencen en un racó del planeta, però el nostre estil de vida fa que s’estenguin com la pólvora. Les pandèmies seguiran sent freqüents, i hem d’aprendre de cada incident per tal que la propera vegada actuem amb més eficàcia. Són problemes que no podem ignorar. Espero que aquest llibre us ajudi a comprendre el significat de compartir el planeta amb tots aquests enemics invisibles i desitjo que al final sapiguem establir plegats aquell punt tan necessari entre l’alarma i la prudència que ens permeti sobreviure com a espècie molts mil·lennis més.

Leicester (Regne Unit),

març del 2020

INTRODUCCIÓ







La primavera del 2009 va esclatar a Mèxic un brot de grip que al cap de poques setmanes es va estendre per tot el món de forma imparable. Durant un temps, no vam saber si es tractava d’una pandèmia que podia matar milions de persones. A molts els va agafar per sorpresa: no es pensaven que amb els avenços mèdics que tenim avui en dia encara poguéssim sentir-nos indefensos davant d’un virus tan comú. Els científics, però, feia temps que ho anunciaven.
La SARS (síndrome respiratòria aguda severa) i la grip aviar de fa uns quants anys havien estat avisos del perill que podia representar una infecció per un virus nou si es donaven les condicions adequades. Llavors la majoria van pensar-se que la reacció de polítics i experts era exagerada, perquè al final cap de les dues epidèmies no va ser tan greu com es preveia inicialment. Aquesta vegada, amb milers d’afectats per la nova grip des d’Amèrica fins a Austràlia, la por d’estar desprotegits davant els microbis que ens envolten es va generalitzar encara més. ¿Era una altra fal

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos