Metamorfosi al cel

Fragmento

2

Em dic Tom «Hematoma» Cloudman. Diuen que sóc l’acròbata més dolent del món. I no s’equivoquen gaire. Tinc el do de ser un pocatraça de mena i l’extraordinària facultat de topar de morros amb tot de la manera més còmica.

M’impressiona la llibertat dels ocells, passo hores estudiant-ne el vol, potser els observo massa. Ja a l’hora del pati, portava uns patins amb l’esperança d’enlairar-me i llençar petons voladors a tot de dones en miniatura que eren boniques, però massa grans per a mi. Queia sovint i volava poc, el just per quedar estampat de blaus com a resultat. Però al més petit indici d’interès per part del meu «públic», m’envaïa una sensació, ridícula i reconfortant alhora, d’ésser invencible. Vaig fer tot el possible perquè aquesta sensació perdurés: baixar a tot drap per la teulada de l’escola; pujar a un skate tronat agitant unes ales de cartró; intentar enlairar-me amb bicicleta –amb el resultat d’un parabrisa encastat a un trencadís de dents– i etcètera, etcètera. Com més queia, més popular era. N’hi havia que em desafiaven pel sol fet de veure com m’estimbava. Es reien molt de mi. I em vaig adonar que això m’encantava, aquesta combinació d’emocions i d’adrenalina que s’anomena «espectacle». Mai no he pogut resistir-me a les veus de ratolí que murmuren «més»… Però caure mai no ha estat un fi en si mateix. El que m’interessa és el breu instant, tan èpic com incongruent, que precedeix la caiguda: l’enlairament.

Com més passaven els anys, més sentia el desig de fugir de la rutina. El cap em reaccionava com un carret fotosensible d’emocions, capaç de capturar, just al mateix instant, l’amor i la mort. Vaig començar a desenvolupar una fòbia terrible a les coses del dia a dia. Els àpats llargs em feien venir tremolors… Oblidava, perdia i trencava telèfons, carteres i targetes. Lògicament, aquestes ximpleries de nen petit ben aviat me les van deixar de perdonar. Buscava pujades d’adrenalina: saltar des de dalt d’un arbre amb un paraigua com a únic fre, baixar un riu gèlid amb un bot inflable punxat, enfilar-me per la xemeneia de la noia de qui estava enamorat. Deixar caure pel conducte de la xemeneia la polsera de plata que li havia comprat amb penes y treballs. Inclinar-me un xic massa per recuperar-la, aterrar a la sala d’estar de casa seva brut de sutge, i presentarme davant d’ella enmig d’una vetllada familiar. Mai no en tenia prou, sempre necessitava més emocions. Havia d’anar més amunt, més ràpid, més lluny, més estona. Era com una baldufa de carn i ossos; només mantenia l’equilibri en moviment. El meu comportament començava a preocupar familiars i amics.

Vaig fer l’impossible per adaptar-me, però em feien fora de tot arreu. Fins i tot de l’escola de circ: massa maldestre. El jurat va valorar com me les enginyava per fer salts de trampolí i no caure mai a la xarxa, però em van argumentar que un clown ha de poder caure centenars de vegades sense prendre mal, i aquest no era el meu cas.

Havia de trobar un mitjà d’integració i guanyarme una mica la vida. Llavors vaig tenir una idea. I si feia un espectacle d’arts del carrer i d’acrobàcies fallides? Podia contar rondalles, tocar l’harmònica, saltar, cantar, fins i tot volar, i caure, és clar. I fer-ho tot amb esperit solidari. Me n’havia d’anar ara mateix!

Així que em va venir la idea al cap vaig decidir posarme en camí; va ser una decisió impulsiva però ferma. Vaig agafar una tenda canadenca de les d’abans, un sac de dormir, un fotimer de possibilitats que tenia davant meu, tot entaforat en una motxilla massa petita, i apa siau! Mai no m’havia sentit tan lleuger.

El vent gèlid enllustrava els llums de Nadal, les estrelles semblaven més a prop que de costum. D’una casa s’esmunyia una flaire de creps… moment d’exaltació suprema. Ja em veia descobrint contrades que no existeixen, aprenent totes les llengües, inventantne de noves. Però en el primer intent d’anar-me’n de la ciutat vaig topar amb un sentit prohibit. El molt murri s’ocultava darrere la seva ombra just a la sortida del poble. Em va partir la cella amb tot el seu poder metàl lic. En vuitanta segons havia fet la volta al món. Tremolava com una fulla a l’arbre. Només desitjava un bon bany i una aspirina gegant. Tornada a la casella de sortida.

Aquesta marxa frustrada em va permetre pensar en les meves vel·leïtats de fuga. Necessitava un vehicle, una cuirassa on em pogués refugiar més fàcilment. Un cotxe hauria estat massa perillós. El trasto amb què baixava urbanització avall, massa fràgil. I d’aquí va sorgir la idea d’un taüt muntat sobre dues rodes.

Els mesos següents els vaig consagrar a enllestir el meu vaixell. Contraplacat de fusta envernissada a l’exterior, llit amb llençols i coixins a l’interior, ben confortable. Una prestatgeria petita per posar-hi un llibre de butxaca, un paquet de galetes i, de passada, clavar-t’hi un nyanyo; al sostre, obertures de ventilació, a l’estil d’una gàbia transportadora d’animals domèstics. Rodes de bicicrós, pinyó de bicicleta de carreres amb cadena de deu velocitats al capdavant, selló còmode i manillar ample. Després d’uns quants intents del tot desmoralitzadors, a la primavera ja el tenia a punt: vermell llampant, decorat amb adhesius dels Pixies i uns núvols força mal pintats.

Va arribar el gran dia i va sonar el tret de sortida. Em vaig allunyar del poble. En passar pel senyal que indicava el poblet següent vaig sentir una esgarrifança que em va recórrer tota l’espinada. Em podia aturar a qualsevol lloc per dormir. Fins i tot al cementiri.

El meu taüt sobre rodes va demostrar ser un veritable imant de curiosos. Fins i tot els avis que només serveixen per fer bonic als bancs del carrer s’interessaven per mi. Normalment, aparcava sota un plataner i tocava una mica l’harmònica amagat dins el cofre. Quan el rebombori de l’ambient m’indicava que hi havia prou públic començava l’espectacle: sortia fent un bot i escampava confeti. Feia una improvisació de la mort del Pare Noel mentre ballava claqué seguint una melodia de Johny Cash. Després m’enfilava on podia: un arbre, el capó d’un cotxe, la marquesina de la parada de l’autobús. Desplegava les meves ales de cartró i em mostrava convençut que podia volar. Queia, de vegades em feia més mal que d’altres, i acabava l’espectacle jagut dins el meu taüt sobre rodes. Mai no apareixia en públic sense la meva màscara del Zorro. La vaig treure d’una revista. Em permetia deixar-me anar i mantenir una mica el misteri, per bé que un xic passat de moda. No me la treia ni per fer un petó.

I així, presentant el meu espectacle de poble en poble, la meva fama va començar a precedir-me. El públic creixia, em portaven queviures, embenatges i, fins i tot, llibres. M’havia imposat una norma: no passar més de vint-i-quatre hores al mateix lloc. Feia nit a prop d’on actuava i, a trenc d’alba, reprenia el camí. Sovint el cansament i les males caigudes em mantenien prostrat més hores del compte al taüt, però m’aferrava a la meva empenta. El riu de llibertat que em corria per les venes em feia feliç. Era com si cada dia el meu esperit es rejovenís. En canvi, el meu cor envellia. I ràpidament. Per complaure el públic, intentava acrobàcies cada vegada més arriscades. Quina ximpleria, quan hi penses, alimentar l’ànima amb la claca d’unes quantes mans que piquen. I m’advertien, més o menys amablement, que si seguia aquell ritme duraria ben poc. El reguitzell de ferides i commocions s’acumulaven dia a dia, i l’esquena em cruixia com una fusta vella i podrida.

Però a mi no em cansava que aquests camins de ronda, ni els camps magnètics ni els terrenys desolats em veiessin topar de nassos contra els seus arbres. El meu cervell és un disc dur ple de crepuscles camuflats d’aurores boreals, de guilles que creuen disparades la carretera com si fossin esquirols vermells. Aquell estil de vida era una màquina de sorpreses. Cargols enganxats al coixí, eriçons ocults dins el llit, o la noia vestida de gòtica que volia dormir en el meu taüt. Em va tocar dir-li que quina ma

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos