I

No deu fer massa fred allà on ets? Saps que hi ha flors que adornen el teu cel? Saps que haurem de tallar l’arbre que tan t’agradava? Saps que el vent mou els finestrons de la cuina i fa que la teva ombra tremoli sobre les rajoles?

Ara que sempre és de nit per a tu.

Encara reps cartes, les deixem sobre els teus vestits, que ningú no ha desplegat. Si vols puc enviar-te un bocí d’Espanya, una ampolla de xampany del bo i un parell o tres de llibres. Sé que podràs gaudir dels meus regals, ara que els metges t’han deixat en pau i ja no et maregen posant-te tubs pel nas i pel ventre, ara que ja no t’has d’esforçar a menjar ni a despenjar el telèfon.

Ara que sempre és de nit per a tu.

T’has amagat sota un còdol, dins una safata de pastissos, en un nounat, un teixit, un ou, un brodat? Per què ara sempre és de nit?

Digue’m: te’n surts millor que abans? Digue’m: és lleuger com una bombolla això de deixar el cos estès allà, com un vestit esquinçat que ja no es pot lluir? S’ha acabat el pes que esclafava el teu somriure, que enfonsava el teu ventre, que t’aixafava? Has pogut fugir? Digue-m’ho. Has fugit amb el teu somriure plegat i desat a la butxaca, ara que sempre és de nit per a tu?

A casa tot sembla caducat, fins i tot els iogurts de fruites que hi ha a la nevera tenen un regust agre. No tenim forces per anar endavant, per més que tirem esòfag avall la llimonada acabada d’esprémer, com una tempesta de sucre, res de res. Un altre cementiri, la nit, el fred i una nova capa de nit. I nosaltres no veiem res, ja no et veiem, anem a les palpentes, sabem tan poques coses… Caminem per la foscor i no et trobem. Val a dir que totes les nits es confonen; nits negres, espesses com un teixit, sense gaires estels. Tot s’assembla, en la foscor.

És cert que hi ha els records, però algú els ha electrificat i els ha connectat a les nostres pestanyes i quan els evoquem ens cremen els ulls.

Ara que sempre és de nit per a tu.

Vas marxar a les 19.30 hores. Fins a l’últim moment et van acompanyar les roses de color taronja acabades de collir que guarnien la teva tauleta de nit i et van ajudar amb els glopets d’aigua amb llimona, però no n’hi va haver prou. Tampoc n’hi va haver prou amb els tubs i les agulles clavades als teus braços. Les 19.30 hores, «s’ha acabat». En el rellotge del teu cor, la maneta petita mai més no tornarà a assenyalar el migdia.

Darrere la porta de l’habitació ens espera el servei postvenda de la mort. Ens donen una bossa de plàstic amb ombres que et pertanyen: una camisa de dormir, pinces per als cabells, un cocodril de pedretes taronges mig descosit, unes fotografies, les teves sabates i un rellotget trencat, aturat a les 19.30.

La meva germana va cosir aquest cocodril per a tu. Li manquen una pota i unes pedretes del ventre. Tant de bo te l’has hagis pogut endur!

Després de la mort sempre esperem un moviment, encara que només sigui la desaparició de les pedretes d’un cocodril esbudellat.

A l’època en la qual cosia cocodrils de pedretes, Lisa no s’imaginava ni de bon tros que un dia seria mare; és clar que tampoc no s’imaginava que un dia ja no en tindria ella, de mare. Només era una nena petita que s’assemblava a la seva mare i a qui agradava cosir cocodrils amb pedretes de dos colors.

Ara, el pare, Lisa i jo només som ossos i músculs, res més.

L’hospital. Enfilem un passadís interminablement blanc mirant de caminar en sentit horitzontal sense topar amb la paret. No és permès de deixar-se abatre. De cap manera. Cal articular els pulmons amb els moviments normals de la respiració. Sento un bloqueig, una buidor. La maquinària funciona, però, com una barca vella el timó de la qual pilotés un fantasma protector. Sempre pots aferrar-te a unes pedretes de cocodril. Sempre pots agafar-te a les parets blanques de l’habitació i a l’enramada de fluorescents buits. Ho pots fer sempre que vulguis, però mai passa res ni ningú. L’única cosa que passa és el temps. Els rellotges continuen desgranant els segons com si res.

Fingim que caminem, imitem les persones que havíem estat quan encara hi eres. Fa uns minuts t’escorries entre els nostres dits, però encara hi eres.

Teníem por, i ens feia mal. Malgrat tot, això no era res comparat amb la buidor que va esclatar silenciosament davant nostre amb el breu «s’ha acabat» de la infermera. Estàvem esporuguits. Teníem por que marxessis. I ara que ja has marxat, encara en tenim més, de por.

Hem colgat els nostres cors al ventre i a la gorja. Sense fer remor. No volem que els sentis. És espantós el soroll d’un cor quan es trenca. Com el d’un ou a punt d’obrir-se que és esclafat per un buldòzer de porcellana.

No volem que te n’adonis. O ja ho sabies? Encara volem pensar en tu amb normalitat, sentir-te i sentirnos també, amb paraules, i sense tubs de plàstic. Volem «l’abans» i ara!

«Facin el favor de sortir de l’habitació, sisplau.» Com s’atreveixen a endur-se una mare així com així? Vull quedar-me amb ella! L’operaré mentre hi dormo frec a frec. Ja veureu com es desperta. El sol entre els seus dits, ja ho veureu, ja! Vinga!

Les infermeres, amb els seus ulls recoberts de parpelles, ens ho han dit, deu ser veritat. S’ha acabat. No he aconseguit retòrcer els rellotges, no me n’he sortit ni fent màgia, ni amb l’amor, ni amb la medicina, ni amb res. Lisa ha llançat el seu cor contra la paret, i el pare l’ha anat a recollir. Jo hi he esclafat el meu, i el pare també se n’ha encarregat. Ara provo a estimbar-m’hi, a la paret, i el pare em ve a cercar. Estrèpit de buldòzers encastants’hi.

Les infermeres entren a la cambra fent uns ulls com qui diu «estan fent massa soroll». No existeixen! Digue’m que no existeixen els passets de plàstic de les infermeres esmorteïts en el linòleum. T’has adormit, et senties fatigada i ara descansaràs tranquil·la. Oi que sí?

Hem recollit els nostres cors, ens hem agafat els uns als altres amb el mecanisme dels braços i hem abandonat l’habitació.

El silenci és pertot, espès com una llosa. Sortim de l’edifici.

Ens hem despenyat. Com alpinistes als quals han sostret la paret de la muntanya, el suport on s’aferraven per no perdre peu. Encara que t’hagis fet a la idea que pot succeir el pitjor, sempre reps un cop sec quan la paret cedeix.

«S’ha acabat.»

Amb les ungles clavades al gel, patim i pensem que ens morirem de fred, fins i tot ho podem desitjar. No obstant això, continuem movent-nos dins la vida; l’esperança es revolta encara. Quan la muntanya s’esfondra, i s’acaba tot, caiem d’esquena i no podem aferrar-nos a res. Ha arribat l’hora en què tot s’apaga. I tot d’una ens hi perdem. La nit s’alça en ple dia, et fueteja en plena cara, i res no tornarà a ser mai més com abans.

Sento un buit immens, una buidor que ens espera a la sortida de l’hospital. Em fa por que no duri per sempre. El pare i Lisa, avançant com dues ombres, se’n van amb el cotxe a buscar el teu vestit, i jo espero a l’aparcament que vingui el teu germà, que és de camí. Ve a veure la seva germana morta. I marxarà amb el sac buit que l’acompanyarà tota la vida.

Sóc a l’aparcament, i veig com fosqueja fins on m’arriba la vista. Només l’ombra de l’hospital i els fars dels cotxes roseguen l’horitzó en silenci.

Sóc mecànicament viu, ja que se’m mouen els dits i els meus ulls parpellegen. I, tanmateix, sento un buit profund. Com si m’hagués empassat una tassa de te i, en arribar a la gorja, la tassa s’hagués esmicolat i ara retorcés tots els punts sensibles del meu cos, defugint, però, els òrgans vitals, perquè em quedi aquí on sóc. Veig clarament les fileres d’arbres a l’entrada de l’aparcament sacsejades pel vent, ombres entortolligades, però no sento res. Tinc la sensació que m’encongeixo i al mateix temps creixo. Que no cabo dins el meu cos. Em sento com si fos massa gran per al meu cos. És la buidor el que m’infla i em desinfla. Les mans em tremolen com una gola estrangulada. Les obligo a agafar-se a les espatlles, però em continuen tremolant. Em miro els genolls, que semblen dos còdols grossos, i hi veig els turmells, com dos còdols mitjans. Tota la resta tremola. I no n’és ben bé el fred, la causa, sinó una cosa nova: la buidor.

I Lisa i el pare han d’obrir l’armari del dormitori i escollir el teu darrer vestit! El perfum del suavitzant els acariciarà els narius quan toquin la roba. Serà la primera de les carícies tallants que es claven en els vells records.

Quan vas haver de marxar de casa per ingressar a l’hospital, les ombres van ocupar el teu lloc. Les he vistes créixer, primer a la cuina, entre les cassoles immòbils, i, després, enredades entre les pintetes que et posaves als cabells i barrejades amb la roba interior, com teranyines opaques. Al principi en tenia prou de bufar-hi al damunt per fer-les desaparèixer. Pensava, ras i curt, que tornaries.

Després els dies van anar passant. Vas haver de quedar-te a l’hospital i les ombres se solidificaren a casa, veritables plantes carnívores que creixien al llindar del teu dormitori. Els darrers dies no podíem tocar el pom de la porta, ni tan sols acostar-nos-hi. Les ombres s’enganxaven als quadres penjats al passadís i grimpaven per l’estucat, com si les parets s’haguessin esquerdat.

El pare les veia tan bé com jo, però ningú no deia res. Cada dia sentíem que s’espessien una mica més, però refusàvem de parar-hi atenció. La mare tornaria, i aquestes ombres fastigoses marxarien per on havien vingut, punt final. Sentia que augmentava la nostra inquietud per com el pare parlava amb Lisa per telèfon, i també per la manera de no parlar-hi. L’instint de supervivència i la por ens van impedir, quasi fins al final, rendir-nos a l’evidència.

Ara les ombres s’han solidificat com el formigó armat. La casa és plena de paranys.

El pare seurà davant el volant i ens haurem de comportar com els vius. Els seus braços obriran la portalada de fusta que tanca malament a causa de la humitat de la tardor, que l’infla. Pujarà els graons de pedra que envolten el pi pinyoner i trobarà la manera correcta de ficar la clau dins el pany de la porta d’entrada. I l’àlber gegant que hem de tallar, ¿decidirà remoure amb les arrels els fonaments del garatge i arrencar la casa sencera per estimbar-la contra la portalada del cementiri?

No sé quines habilitats tinc, ni per a què em poder servir ara. Tinc por que el pare i Lisa s’enfrontin amb dificultats sobrenaturals en voler triar el darrer vestit desat a l’armari infestat d’ombres. Em concentro en la idea de veure aparèixer el cotxe i em dic que demà haurem de sortir a escena. Ni tan sols estic segur de recordar com funciona això d’extreure notes de música del meu cos, ara que hi tinc un forat.

Hi ha un àlber gegant, amb el brancam mort apuntant al cel, que s’enfila per damunt la casa. Espero que encara estigui dempeus. ¿Farà veure que és viu, amb la seva ombra penjada a la teulada, abans que el vinguin a tallar a ell també? Diuen que és massa gran, que hi ha perill que se l’endugui el vent i es