El petó més petit

Fragmento

cap-1

LA NOIA QUE S’ESFUMA
QUAN LI FAN UN PETÓ

El petó més petit del món. Comptant la polpa i el plomissol, just una mil·lèsima de segon, just una fricció, un origami. L’esbós d’un curtcircuit. Un índex d’humitat insòlit, fregant el zero. Poca cosa més que un bri de pols d’ombra. Vet aquí el petó més petit del món.

De fet no ens vam mirar, ni ens vam tocar. Amb prou feines si vam parlar. D’ulls grossos sobre una pell de porcellana, si somreia, s’excusava d’una manera estranya. Els seus llavis, que s’envolaven com un floc de neu perdut en una platja d’estiu, i jo, que l’intentava reanimar amb la meva colossal nevera portàtil. Un cataclisme disfressat de petó en miniatura. Més potent que un exèrcit de cupidos. El més petit del món. Un impacte de llum i, després, res.

Ja no hi era.

En un tancar i obrir d’ulls havia aparegut i desaparegut. Com si la seva boca fos un interruptor màgic i el cos tingués la virtut de volatilitzar-la. L’únic que en quedava era el xiulet asmàtic en re menor d’uns pulmons remenuts.

En acabat, vaig sentir que les seves passes m’abandonaven fins que les vaig perdre. No havia desaparegut pas, s’havia tornat invisible! Ens havíem fet el petó més petit del món, i ella, implacable com un raig de llum, s’havia tornat invisible a l’instant.

L’havia de trobar. Encara que fos per completar la meva col·lecció particular –limitada de moment a un únic exemplar– de petons més petits del món.

cap-2

GASPARD NEU

 

 

–Les dones invisibles costen molt de trobar. Encara que facin una olor que enamora –em va dir un detectiu jubilat a qui m’havia adreçat la Louisa, la farmacèutica.

Ella m’havia advertit que semblava un ós polar amb ulleres, amb petits núvols de cotó fluix per comptes de barba i cabells. «És un especialista de l’extraordinari perquè ell mateix n’és, d’extraordinari!» I quanta raó que tenia.

–No la trobarà pas amb les típiques tècniques dels investigadors privats. Ens n’haurem d’empescar alguna perquè sigui ella la que vingui fins a vostè. Una mena de trampa màgica.

–Es pentina els cabells com qui bat les clares a punt de neu –especifico jo.

–Haurà de tenir tanta paciència com un pescador de sirenes –em va dir ell, absort en els seus pensaments–. I si per ventura la retroba, no la besi pas, no fos cas que tornés a desaparèixer.

Bo i masegant-se el cumulonimbus que li feia de barba, el vell detectiu em va acompanyar fins al llindar de la porta.

–Tinc el record d’aquest petó tan intacte com si l’estigués a punt de viure. Com si es regenerés cada segon que passa.

–Com que hi pensa tothora, el manté viu.

–Pitjor encara. Tot m’evoca aquest record! El soroll d’un interruptor, el vent que s’enfila… Tot. Absolutament tot!

–Vostè hi creu, en aquesta història de la noia que s’esfuma quan li fan un petó, oi?

–Si hi crec? I tant. No és tan difícil creure-hi. És qüestió de convèncer-se un mateix i prou. Però sobretot vull que entengui que sento una cosa molt intensa, una vibració particular, com una música…

–Sí, ja ho entenc, sí… I què li recorda?

–Pràcticament no l’he vista, però he tingut la sensació que era preciosa.

–Preciosa de debò?

–Miri, preciosa amb la mateixa precisió que un rellotge parlant que diu les hores justes.

Després de fer un quart de volta, la cara del detectiu tenia una altra expressió. Les paraules «preciosa de debò» li havien encès una guspira enigmàtica als ulls.

–Ja ho entenc… Crec que tinc exactament el que necessita. Vingui, segueixi’m.

El vaig seguir per un passadís estret com una xemeneia fins que va obrir la porta del que devia ser el seu antic despatx. Tenia les parets recobertes amb les fotos de les actrius més exquisides dels anys cinquanta: Rita Hayworth, Natalie Wood, Grace Kelly, Claudia Cardinale, Brigitte Bardot, Liz Taylor. No n’hi faltava cap ni una. A totes els acompanyava el mateix home, ben plantat, amb tupè, cabells blancs i un lloro a l’espatlla.

–És vostè aquest de les fotos?

–Ui! Fa molts anys d’això, en una galàxia molt llunyana… Però sí, sóc jo.

Davant de l’única finestra del despatx, darrere d’una màquina amb un tocadiscos de fusta vermella lacada, hi havia una reproducció imponent d’Elvis Presley de mida natural.

–Li presento el detectiu més despietat del regne animal, el meu còmplice fidel: l’Elvis! –va anunciar bo i assenyalant un ocell amb un pentinat de gran cap indi. Aquest lloro és més eficient que un pastor alemany ensinistrat per rastrejar delinqüents. Ara bé, ell està especialitzat en noies «una mica més que precioses». Gràcies a ell he resolt un gran nombre d’enigmes. Sobretot casos d’adulteri, perquè és capaç de reproduir fidelment el gemecs d’un orgasme. L’Elvis també pot escoltar a través de les portes i fins i tot a través de les finestres de doble vidre. A més, des de l’aire també és un vigilant molt hàbil. Ara fa uns anys que està inactiu, però…

El vell detectiu em va començar a parlar a sota veu, com si em revelés un secret molt ben guardat.

–És un lloro amb imant per als diamants vius. Gràcies a ell, he seduït dones excepcionals… I, tot sia dit, era més difícil besar-les a elles que no pas a una noia invisible! –va exclamar l’home amb uns ulls més guspirejants que un Moët et Chandon–. Miri, escolti bé.

El detectiu va fer petar els dits tres vegades i va xiuxiuejar a l’orella del lloro:

–Elvis?

–Prrpuuu?

–Claudia Cardinale!

L’ocell va proferir un concert de petits crits amb un deliciós crescendo.

–Liz… Ara fes-me la Liz –va demanar-li tot seguit.

L’ocell va parar en sec i després va reprendre el recital amb un cadenat de modulacions ronques.

–Molt bé, ja prou. Quan l’escolto massa estona m’aclapara la malenconia.

–M’està dient que van arribar a…

–Oi tant que sí! Per mitjà del lloro, els feia arribar paraules més dolces que la mel i odes als seus cossos sublims que jo anomenava «petits poemes de pits i culs». Quan aconseguia arrossegar-les fins aquí, l’Elvis les gravava sense que elles en sabessin res.

–És extraordinari!

–Si aprèn a fer servir adequadament aquest lloro, li pot donar poders gairebé màgics –va suggerir amb un orgull propi del pescador de sirenes que pretenia ser.

–I com va la cosa?

–Ha de fer petar tres vegades els dits per activar la funció de «play» i una vegada per a l’«stop». Altrament està tota l’estona activada la funció de «record». Ara bé, com tots els lloros, si li agafen ganes de parlar, de xiular o de cantar, no el pot apagar.

–Ah, ja ho entenc.

–Té algun objecte que pertanyi a la seva noia invisible?

–No. No tinc res de res.

–I sabria reconèixer-ne el perfum?

–Posaria la mà al foc que no en porta i, si no, du un perfum tan discret que fa la impressió que sigui natural d’ella.

–Ah… És que l’Elvis troba més fàcilment una noia si pot ensumar una mostra del seu perfum.

–L’únic que tinc és el lleu xiulet en re menor dels seus pulmons asmàtics, i la sensació de fruit vermell elèctric que et deixa als llavis.

–Ahà… Ho analitzarem tot plegat i dissenyarem una estratègia. Perquè… Vejam, a què es dedica vostè, té un ofici en concret, fa alguna cosa?

–Jo sóc un inventor depressiu.

–És a dir?

–Invento estris, però si no em funcionen tinc tendència a deprimir-me. Per tant, si faig balanç, puc dir que sóc un inventor depressiu.

–Doncs ja sap què ha de fer, amic meu: inventar més per deprimir-se menys.

–Si pogués, em passaria el dia inventant.

Abans de l’aventura amb la noia invisible, havia perdut la guerra mundial de l’amor. No havia entès ni acceptat la derrota. Des de llavors, aquest passat putrefacte s’havia estancat en el meu present i, ja fos entre els meus braços o sota els llençols, els fantasmes ocupaven més lloc que no pas els éssers vius.

–I li fa res dir-me què va inventar per darrer cop? –em va preguntar.

–Una pistola de granotes.

–Com diu?

–Sí, home! Pot posar fins a sis reinetes dins del tambor de la pistola. Com a visor faig servir el d’una càmera de fotos de plàstic perquè l’objectiu principal de l’operació no és la precisió en el tir.

–I quin és, doncs, l’objectiu principal?

–L’efecte sorpresa.

–I funciona?

–No falla mai!

–Veu com no s’ha de deprimir?

–Si vostè ho diu…

–El que està clar és que haurà de treure la inventiva amorosa d’on sigui per tenir l’esperança de trobar la noia invisible.

–Què vol dir amb això?

El detectiu em va assenyalar amb el dit com si estigués a punt de recitar els deu manaments del pescador de sirenes.

–Per començar, ha de trobar la manera de reproduir el so dels pulmons i recrear el gust dels llavis d’aquesta dona. L’Elvis ho necessitarà per localitzar-la. Tot seguit, i atenció perquè això és el més important, haurà de sadollar l’Elvis de poesia. Descrigui-li en paraules què sent i per què ha de trobar la noia. Reciti-li els seus poemes i ell els repetirà davant d’ella quan la trobi! Serà com un imant màgic que l’atraurà cap a vostè.

–Sembla que sigui vostè, l’interessat!

–Xxt… Amb aquest lloro també es podria convertir en un cantant melòdic-ventríloc, en un imitador d’animals salvatges, un prestidigitador, un detectiu especialitzat en fets extraordinaris i un inventor a temps complet.

–Vostè ja no el necessita?

–Ah, no, no. Jo ja m’he jubilat. Jo, d’alguna manera, ara també m’he especialitzat en noies invisibles –va dir ell amb un sospir plomós com una bola de petanca–. Avui ja sé que l

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos