El Martin en tota la seva vida no havia viscut un estiu tan fred. La neu es negava a fondre’s als cims de les muntanyes i, mentre corria a través d’aquell bosc d’avets, pins i bedolls tan frondós, se li formaven uns grans núvols de baf a cada glopada d’aire que deixava anar per la boca. Malgrat el fred, tenia el cos cobert per una fina capa de suor i els músculs de les cames se li havien carregat molt amb l’esforç físic prolongat.

Quantes hores feia que corria? Era impossible de saber-ho del cert. Era a Lapònia, al nord de Finlàndia, i ja feia unes quantes setmanes que el sol no es ponia. Era un fenomen meteorològic propi d’aquell paratge àrtic, però el Martin no havia aconseguit acostumar-s’hi. Mai no es feia fosc i la mateixa llum esmorteïda, atenuada pel cel eternament núvol, lluïa amb insistència durant les vint-i-quatre hores del dia.

El seu trepig ràpid feia cruixir la pinassa que cobria el terra mentre recorria a tota la seva força de voluntat per tirar endavant. El seu cap volia continuar corrent, però les cames se li van negar a obeir les ordres del cervell. Una rampa violenta el va fer trontollar i va caure de morros a terra, retorçant-se de dolor. El bessó dret li havia pujat fins al plec del genoll i, amb una ganyota de patiment al rostre, va estirar la cama i es va acostar cap al cos les puntes dels dits dels peus fins que va aconseguir fer-lo baixar.

El dolor no va trigar a minvar, però era conscient que no estava en condicions de continuar fugint. Havia de reposar, encara que només fos una estona. Hauria donat el que fos per un plàtan, però els únics queviures que s’havia pogut endur de la casa del llac eren pa, galetes i fruita seca. Es va arrossegar treballosament per terra i va acomodar l’esquena contra la soca d’un avet mentre agafava de la motxilla unes quantes ametlles, que va començar a mastegar sense gana.

Feia quatre mesos que el Martin s’imaginava aquella fugida. Capturat pels Escorpins, els seus enemics se l’havien endut de Turquia en vaixell i l’havien traslladat fins a Finlàndia, molt al nord, a una casa aïllada envoltada de milers d’hectàrees de boscos inacabables i de llacs d’aigües tan gèlides com cristal·lines.

Havia arribat en aquell lloc amb tres persones més: el Murat, l’Aldous i una noia de la seva mateixa edat que es deia Virginia. Pel que semblava, eren allí per celebrar un concili, que havia de presidir el líder dels Escorpins, un home que es feia dir profeta Howard i a qui Murat admirava i respectava profundament. El jove Escorpí era l’encarregat de vigilar-los, però fins aleshores havia tingut molt poca feina. Al seu company Aldous, li havien menjat totalment el cap i no se’n volia anar d’allí, i la Virginia tenia un caràcter tan rebel i audaç com una ovella de corral.

El Martin era l’únic que no s’havia resignat a convertir-se en ostatge dels Escorpins i s’havia entrenat sense descans cada dia, corrent pel bosc per enfortir els músculs i per familiaritzar-se amb aquell lloc. Fins i tot havia fet veure que sentia afecte pel Murat i se n’havia guanyat la confiança perquè es relaxés. Amb una paciència infinita havia observat com la primavera cedia el pas a l’estiu i, a poc a poc, s’havia anat fonent de mica en mica la gruixuda capa de neu que cobria tots els racons d’aquell paratge.

Després d’haver-se menjat una dotzena d’ametlles, es va aixecar. Va estirar els músculs de les cames, es va fregar les mans per entrar en calor i va reprendre la cursa a través del bosc, en direcció al sud. Sabia que podien passar uns quants dies —potser setmanes— abans no arribés a algun lloc civilitzat que li permetés amagar-se dels seus enemics, però se sentia capaç de fer-ho. Tenia la intenció de contactar amb el doctor Kubrick perquè l’ajudés a tornar a la Secret Academy, però per aconseguir-ho probablement encara hauria de recórrer uns centenars de quilòmetres.

No va fer cas del mal que li feien les cames, va posar la ment en blanc i va continuar avançant, va travessar boscos interminables, va baixar cims costeruts i va donar la volta a molts llacs fins que va caure a terra, extenuat. Es va adormir damunt d’un tapís d’herba, al peu d’un bedoll preciós, i no es va despertar fins que els lladrucs d’uns gossos se li van ficar en el son. Va decantar el cap en direcció al cel i, darrere dels espessos núvols que el cobrien, va entreveure la pàl·lida silueta d’aquell sol que s’entestava a lluir a tota hora. Amb un sobresalt, es va adonar que els lladrucs se li acostaven i es va aixecar tot d’una. Estava a punt d’arrencar a córrer quan va veure les siluetes de tres gossos que sortien de les profunditats del bosc i se li acostaven, bordant enfurismats.

No s’hi va pensar ni un instant. Instintivament, va córrer cap al bedoll i s’hi va anar enfilant àgilment fins que va arribar a una branca prou alta per esquivar l’atac. Van anar arribant més gossos. Eren huskies de pèl nivi, orelles punxegudes i mandíbules poderoses. Aquell parentiu evident amb el llop encara els feia semblar més ferotges i perillosos, cosa que li va fer descartar la possibilitat d’enfrontar-s’hi. De fet, ja començava a assimilar que acabaven d’avortar la seva heroica fugida.

Mitja dotzena de huskies van envoltar el bedoll, rugint en direcció a ell, inclinant-se damunt de les potes del davant i mostrant-li amenaçadorament les esmolades dents. El Martin els va reconèixer. Eren els gossos de la casa del llac. Estaven entrenats per tirar un trineu, però, pel que es veia, també servien per seguir rastres i havien aconseguit atrapar-lo.

Va haver d’esperar quasi mitja hora que el Murat fes acte de presència. L’Escorpí anava tapat amb un anorac negre i duia una gorra de llana que li cobria el cap fins a les orelles. Aquells ulls negres, profunds com pous, el miraven fixament mentre avançava cap a ell.

—Fa deu hores que corro com un idiota —li va etzibar—. Es pot saber què et proposaves?

—Per què no puges a buscar-me i t’ho explico? —va replicar el Martin.

Duia queviures per aguantar uns quants dies i estava disposat a batallar fins al final.

El Murat va esbufegar, impacient, i un núvol de baf es va diluir a l’aire.

—No pots defugir el teu destí, Martin —el va sermonejar—. Has d’esperar l’arribada del profeta Howard i escoltar les seves sàvies paraules...

Que en feia, de mesos, que el Martin sentia a parlar de la importància del tal profeta Howard, i cada dia que passava tenia menys ganes de conèixer-lo. Va observar el Murat i es va fixar que no portava cap motxilla. «No té res per menjar.» Va riure per sota el nas. Va agafar una cantimplora de la motxilla i va fer un trago d’aigua.

—No tinc gens de pressa —li va dir mentre s’acomodava a la branca del bedoll, disposat a esperar tant com calgués.

—Baixa d’aquí ara mateix! —va exclamar el Murat—. Tenim un llarg camí de tornada.

—Et pots ben esperar assegut...

L’Escorpí va amanyagar el musell d’un dels huskies, que va bramular amenaçadorament cap al Martin. Tot seguit, l’Escorpí es va descordar l’anorac i el va llançar a terra, bo i alçant el rostre. Aquelles faccions de rapinyaire li donaven un aspecte agressiu i amenaçador,

—Solucionem-ho com homes —el va desafiar—. Lluita amb mi si ets tan valent. Si em guanyes, et deixaré marxar, però si perds, hauràs de tornar amb mi a la casa del llac sense causar més problemes...

«No saps el que et dius», va pensar el Martin. Si hi havia una cosa que dominava era la lluita. Practicava arts marcials d’ençà que tenia cinc anys i s’havia passat un munt d’hores entrenant sense repòs en un programa de l’Acadèmia Virtual, aprenent unes tècniques de combat que l’havien convertit en un lluitador terrible. Per més perillós que semblés, aquell fanfarró no aconseguiria vèncer-lo en una baralla.

—Espero que tinguis paraula, perquè tinc intenció de trencar-te la cara ara mateix —va respondre.

No va pas semblar que el Murat s’acoquinés. Va ordenar als huskies que s’apartessin de l’arbre i els va obligar a jeure a terra.

Desconfiat, el Martin va baixar del bedoll i es va mirar l’Escorpí, ben dret davant seu, en guàrdia de combat.

—Quan vulguis —el va desafiar.

El Martin estava ben esgotat, però per força el seu enemic també ho havia d’estar. Tots dos havien recorregut un llarg trajecte per arribar fins allí i no podien estar en plenitud de facultats. Els huskies van rugir cap a ell i el Murat els va ordenar que callessin.

—Quiets! —va cridar, i li va tornar a clavar els ulls a sobre.

El Martin es va desentumir les articulacions, va fer cruixir els músculs del coll i es va acostar al seu enemic. Sense preàmbuls, va intentar clavar-li un cop de peu, però el Murat, ràpid de reflexos, el va esquivar com aquell qui res. Després, va renovar l’atac combinant cops de puny i coces, però els moviments del seu enemic eren elèctrics i anava evadint tots els atacs amb una facilitat admirable.

Desesperat, el Martin va veure que als llavis del Murat s’hi dibuixava un somriure sorneguer. «Es riu de mi», va comprendre, enfurismat. Va deixar que la ràbia s’apoderés d’ell i es va arriscar amb una puntada de peu voladora, que hauria noquejat qualsevol adversari normal. Però el Murat no ho era, de normal. Es va ajupir la mica justa per evitar l’impacte i va aprofitar el desequilibri de l’enemic per segar-li la cama d’un cop de peu al turmell. El Martin va caure de cap a terra i, sense temps de reaccionar, va tenir el Murat a sobre. Va notar que amb aquelles cames fortes com tenalles de ferro li engrapava el braç dret i li retorçava fins a forçar un angle impossible.

El dolor era quasi tan intens com el turment de l’orgull ferit. Va notar que l’os estava a punt de cedir i es va veure incapaç d’ofegar un esgarip.

—Et rendeixes? —li va preguntar l’altre amb veu tranquil·la.

Tenia la respiració mig tallada i veia que el braç se li podia petar amb aquella pressió salvatge. No tenia cap sentit negar l’evidència. El Murat era més ràpid i més fort que ell.

—Em rendeixo —va respondre amb la veu trencada pel dolor.

L’Escorpí va afluixar la pressió sobre el braç i es va aixecar tranquil·lament. Feia la impressió que aquella baralla no li havia comportat cap esforç, ni tan sols se’l veia cansat. Els huskies es van aixecar de l’herba on jeien i es van acostar a llepar-li la mà.

El Martin encara no era capaç de comprendre el que acabava de passar. No era la primera vegada que perdia una baralla, però mai no l’havia vençut un noi de la seva edat i encara menys amb aquella facilitat insultant. Humiliat, es va aixecar de terra, fregant-se el braç masegat i mirant-se de reüll l’enemic.

—On has après a lluitar així? —li va preguntar.

—Encara no fa un any, no t’hauria guanyat ni en somnis. —Va tombar el rostre cap a ell i el va mirar als ulls—. Però un dia vaig conèixer el profeta Howard i la vida em va canviar de dalt a baix.

—Què va passar?

—Em sap greu, no se’m permet de dir res —li va assegurar—. Hauràs d’esperar que arribi el profeta. Aviat serà amb nosaltres... Molt aviat...

La Rowling Nou Dits caminava entre els desconeguts que acabaven d’aterrar a l’aeroport d’Hèlsinki, la capital de Finlàndia. Com a únic equipatge duia una bosseta penjada a l’espatlla amb un necesser i quatre peces de roba. Ni necessitava res més, ni trobava a faltar res. Al llarg de la seva vida no havia tingut l’oportunitat d’acumular res i l’única possessió que valorava era una foto vella i arrugada que ja tenia tretze anys. S’hi veia la Rowling amb els seus dos pares de joves quan només tenia sis mesos. Se l’havia estat mirant tot el viatge en avió, fixant-se sobretot en aquell home pèl de panotxa, que no recordava gens, que, si no l’havien enganyat, l’esperaria a la sortida de l’aeroport.

Confonent-se entre els passatgers, va ensenyar un passaport fals a un policia que li va autoritzar l’entrada en territori finlandès i li va indicar que continués endavant. Anava amb roba lleugera: brusa blanca, texans negres i una jaqueta de mig temps plegada al braç esquerre. El més cridaner de la vestimenta, però, eren uns guants de color violeta poc adequats per a l’estiu, fins i tot en un país tan gèlid com Finlàndia. De fet, la Rowling, com a bona irlandesa, estava acostumada al fred i s’hauria tret de bona gana aquells guants si no hagués estat per l’esgarrifosa mutilació que havia patit feia quatre mesos. Sovint revivia l’escena en somnis, es despertava de matinada amb un crit punyent als llavis i el cos amarat de suor.

Una pila de familiars i amics esperaven l’arribada dels passatgers darrere d’una tanca que els barrava el pas. La Rowling, nerviosa i expectant, va anar buscant entre els rostres somrients fins que va aturar la vista en un home de cabells blancs, pell pigada i ulls de color violeta que la mirava fixament. Tot i que la foto ja tenia tretze anys, el va reconèixer a l’acte. Se’l veia un xic més vell, amb els cabells canosos, però no hi havia dubte que era el seu pare.

S’havia proposat de no plorar i, quan el va tenir al davant, no va poder contenir les llàgrimes.

—T’he enyorat, nineta —li va dir ell a cau d’orella, i després la va abraçar.

La Rowling va notar que els cabells li feien olor de tabac i que la veu li sortia greu, lleugerament trencada per l’emoció. Tenia els ulls humits de l’alegria i ella es va fixar que se’ls eixugava amb el dors de la mà. «M’estima de debò?», es va preguntar, confusa, mentre contemplava aquell desconegut que l’havia abandonat quan era una criatureta, però que aleshores se la mirava amb ulls amorosos. L’home va agafar un ós de peluix que duia amagat a l’esquena i l’hi va donar.

—Espero que t’agradi —li va dir—. No sabia què comprar-te...

Li va semblar una mica infantil, però li va fer la impressió que l’hi havia regalat amb la millor intenció i el va acceptar amb un somriure immens a la cara.

—M’encanta —li va assegurar.

El seu pare la va tornar a abraçar i li va acariciar els cabells amb tendresa.

—No he passat ni un sol dia sense pensar en tu, nineta —li va confessar.

Li va agafar la mà dreta i se’n van anar cap a una cafeteria de l’aeroport. El seu pare li va preguntar si li venia de gust un cafè i ella va dir que no amb un somriure. Pobret, no tenia ni idea de com era una nena de tretze anys. No sabia que era massa gran per als óssos de peluix i encara massa jove per prendre cafè, però a la Rowling li era ben igual. L’únic rellevant era que aquell home semblava que l’estimava sincerament.

Van esmorzar a la cafeteria i el seu pare no va parar d’alabar-li la bellesa. La Rowling mai no s’havia imaginat que es podia sentir tan bé.

—Tens els ulls de la teva mare —li va dir—. I ella tenia els ulls més bonics del món.

—Tenia? —va preguntar la Rowling.

El seu pare li va acariciar els cabells amb dolçor, trist. Per l’expressió greu i plena de dolor que hi va posar, ella va saber que mai no tindria l’oportunitat de conèixer-la.

—Ens va deixar fa molts anys, quan acabaves de néixer —va murmurar, fluixet—. Va ser un accident de trànsit...

La Rowling va recordar que els Escorpins li havien fet creure que la seva mare era viva. Fins havia arribat a parlar per telèfon amb una dona que s’havia fet passar per ella; tot d’una va sentir odi cap a aquella organització que l’havia manipulat impunement. Va haver d’apartar la mirada del seu pare i els ulls se li van perdre en una paret de la cafeteria. Realment es podia fiar d’aquell home?

Després d’esmorzar en silenci, se’n van anar cap a l’aparcament de l’aeroport, on el seu pare havia deixat el cotxe, un Mercedes Benz tot terreny negre que li va semblar d’allò més luxós. Li va obrir la porta perquè hi pugés i al cap d’uns minuts ja circulaven per una carretera flanquejada per espessos boscos de pins, avets i bedolls.

Durant el llarg trajecte cap al nord van parlar de la seva mare. La Rowling volia saber com era, i el seu pare, amb la vista fixa

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X