1

Gratar i olorar

El senyor Ferum feia ferum. També feia pudor. I si en català és correcte dir que empestava, aleshores també empestava. Era el pudent empudegat més empudeït que ha viscut mai.

La ferum és la pitjor olor possible. La ferum és pitjor que la fetor. I la fetor és pitjor que la pesta. I la pesta és pitjor que la fortor. I amb la fortor n’hi ha prou per haver d’arrufar el nas.

El senyor Ferum no tenia la culpa de ferumejar. Era un vagabund, al capdavall. No tenia casa on viure, i per això mai no tenia l’ocasió de rentar-se com ho fem vosaltres o jo. Amb el pas del temps, l’olor es va anar fent més i més forta. Aquest és un dibuix del senyor Ferum.

Oi que se’l veu elegant, amb el corbatí i la jaqueta de xeviot? Però no us enganyeu. La il·lustració no fa justícia a l’olor. Aquest podria ser un d’aquells llibres de gratar i olorar, però l’olor seria tan desagradable que l’hauríeu de llençar al cubell de les escombraries. I després hauríeu d’enterrar el cubell. A molts metres sota terra.

Aquest gosset negre que l’acompanya és la Duquessa. La Duquessa no era de cap raça particular, era simplement un gos. També feia pudor, però no tanta com el senyor Ferum. En realitat, al món no hi havia res que fes tanta pudor com ell. Excepte la seva barba. La barba era plena de trossets passats d’ou, salsitxa i formatge que li havien caigut de la boca anys enrere. Com que no l’havia ensabonat mai, feia una ferum especial, encara pitjor que la ferum principal.

Un bon dia, el senyor Ferum va aparèixer a la ciutat i va prendre possessió d’un vell banc de fusta. Ningú no sabia d’on venia, ni on aniria a parar. En general, la gent el tractava amb amabilitat. De vegades li llançaven unes quantes monedes als peus, i s’allunyaven ràpidament amb els ulls plorosos. Però ningú no era realment amable amb ell. Ningú no s’aturava a fer petar la xerrada.

En qualsevol cas, ningú no ho va fer fins al dia que una nena es va armar de valor i va anar a parlar-hi, i aquí és on comença la nostra història.

—Hola —va dir la nena, amb la veu una mica tremolosa pels nervis. La nena es deia Chloe. Només tenia dotze anys, i no havia parlat mai amb un vagabund. La seva mare li havia prohibit que parlés amb «aquesta mena de personatges». La mare ni tan sols aprovava que la seva filla parlés amb els nens de les cases de protecció oficial. Però la Chloe no pensava que el senyor Ferum fos cap personatge. A ella li semblava un home que segurament tenia una història molt interessant per explicar, i a la Chloe li encantaven les històries.

Cada dia passava per davant d’aquell home i del seu gos amb el cotxe dels seus pares, de camí a l’exclusiva escola privada on anava. Tant era si feia sol com si nevava, el vagabund sempre estava assegut al mateix banc, amb el gos estirat als peus. Escarxofada en el cuir luxós i comodíssim del seient del darrere, al costat de la seva maliciosa germana Annabelle, la Chloe el mirava des de darrere la finestra i pensava.

Milions de dubtes i preguntes s’acumulaven dins del seu cap. Qui era? Per què vivia al carrer? Alguna vegada havia tingut una llar? Què menjava, el gos? Tenia algun amic o algun parent? I en cas afirmatiu, sabien que s’havia quedat sense sostre?

On passava el Nadal? Si volies escriure-li una carta, quina adreça havies de posar al sobre? «El banc just a la cantonada de la parada d’autobús»? Quan va ser l’última vegada que es va banyar? Era possible que es digués realment senyor Ferum?

La Chloe era d’aquesta mena de noies que els agrada estar soles amb les seves cavil·lacions. Sovint seia damunt del llit i s’inventava històries sobre el senyor Ferum. Completament sola a la seva habitació, se li acudien tota mena de contes fantàstics. Potser el senyor Ferum era un navegant heroic que havia guanyat dotzenes de medalles per la seva valentia, però a qui li havia resultat impossible adaptar-se a la vida en terra ferma? O potser era un cantant d’òpera mundialment famós que una nit, en assolir la nota més aguda d’una ària en la Royal Opera House de Londres, s’havia quedat sense veu i no havia pogut tornar a cantar? O potser es tractava d’un agent secret rus que s’havia disfressat de vagabund amb gran habilitat per poder espiar la gent de la ciutat?

La Chloe no sabia res del senyor Ferum. Però el que sí que sabia, el dia que es va aturar a parlar amb ell per primer cop, era que necessitava molt més que no pas ella el bitllet de cinc lliures que portava a la mà.

Semblava un solitari, però no solament perquè estigués sol, sinó perquè era com si la soledat li hagués envaït l’ànima. Això va entristir la Chloe. Sabia perfectament el que se sentia quan s’estava sol. A la Chloe no li agradava gaire l’escola. La seva mare havia insistit a enviar-la a una escola exclusiva només per a noies, i no hi havia fet cap amiga. A la Chloe tampoc no li agradava gaire estar a casa. Tenia la sensació que no encaixava enlloc.

Per acabar-ho d’adobar, s’acostava l’època de l’any que la Chloe detestava més. El Nadal. Se suposa que a tothom li encanta el Nadal, i als nens encara més. Però la Chloe l’odiava. Odiava les serpentines, odiava els espanta-sogres, odiava les nadales, odiava haver de mirar el discurs de la reina per televisió, odiava els pastissos de carn picada, odiava que no nevés mai quan en teoria havia de nevar, odiava seure amb tota la família per fer un sopar llarguíssim, i per damunt de tot, odiava haver de fer veure que era feliç només perquè era 25 de desembre.

—En què la puc ajudar, joveneta? —va dir el senyor Ferum. Tenia una veu inesperadament refinada. Com que mai no s’havia aturat ningú a parlar amb ell, es va quedar mirant amb certa suspicàcia la nena grassoneta. De sobte, la Chloe va tenir una mica de por. Potser al capdavall no havia estat bona idea parlar amb el vell vagabund. Feia setmanes, fins i tot mesos, que preparava aquell moment. Això no era ben bé el que ella havia imaginat.

Per empitjorar les coses encara més, la Chloe va haver de deixar de respirar pel nas. La fortor començava a marejar-la. Era com un ésser viu, que se li enfilava pels narius i li cremava la part posterior de la gola.

—D’això, bé, sento destorbar-lo...

—Sí? —va dir el senyor Ferum, amb un deix d’impaciència. La Chloe va quedar parada. Quina pressa podia tenir? Sempre estava assegut en aquell banc. Era molt poc probable que de cop i volta hagués de marxar a algun altre lloc.

En aquell moment, la Duquessa va començar a bordar a la nena. La Chloe va tenir encara més por. En adonar-se d’això, el senyor Ferum va estirar la corretja de la Duquessa, que en realitat no era més que un tros de corda vella, per ordenar-li que callés.

—Miri —va dir la Chloe, nerviosa—. La meva tieta m’ha enviat cinc lliures perquè em comprés un regal de Nadal. Però com que no necessito res, he pensat a donar-li les cinc lliures a vostè.

El senyor Ferum va somriure. La Chloe també ho va fer. Per un instant va semblar que l’home acceptaria l’oferiment de la Chloe, però llavors va abaixar la mirada cap a la vorera.

—Gràcies —va dir ell—. És un gest d’una amabilitat inimaginable, però no els puc acceptar, ho sento.

La Chloe estava perplexa.

—Com pot ser? —va preguntar.

—Només ets una nena. Cinc lliures? És massa, massa generós.

—Jo pensava...

—Ets molt amable, però em temo que no ho puc acceptar. Digues, quants anys tens, joveneta? Deu?

—DOTZE! —va cridar la Chloe. Era una mica baixa per a l’edat que tenia, però es considerava adulta en moltes altres coses—. Tinc dotze anys. El 9 de gener en faré tretze!

—Ho sento, tens dotze anys. Gairebé tretze. Vés a comprar-te un d’aquests discos estereofònics que han sortit ara. No et preocupis per un vell vagabund com jo.

Va somriure. Quan somreia li brillaven els ulls.

—Si no és indiscreció —va dir la Chloe—, puc fer-li una pregunta?

—Sí, és clar que pots.

—És que m’encantaria saber-ho: per què viu en un banc, vostè, i no en una casa, com jo?

El senyor Ferum es va bellugar incòmode i va fer un gest d’ansietat.

—És una història molt llarga —va dir—. Potser te l’explicaré un altre dia.

La Chloe semblava decebuda. No sabia si hi hauria cap altre dia. Si la mare s’assabentava que havia estat parlant amb aquell home, i que a més li havia ofert diners, ja havia begut oli.

—Bé, doncs, disculpi si l’he molestat —va dir la Chloe—. Que tingui un bon dia.

Ai! Quina cosa tan estúpida de dir! Com podia tenir un bon dia? Era un vagabund vell i pudent, i uns núvols negres començaven a tapar el cel. Va caminar unes passes carrer amunt, avergonyida.

—Què dus a l’esquena, nena? —va cridar el senyor Ferum.

—Què diu, de la meva esquena? —va preguntar la Chloe, intentant mirar per darrere l’espatlla. Va allargar el braç i va arrencar el tros de paper que algú li havia enganxat a l’americana. Se’l va mirar atentament.

Al paper, escrita amb lletres negres i gruixudes, hi havia una sola paraula.

La Chloe va notar que se li regirava l’estómac d’humiliació. La Rosamund l’hi devia haver enganxat quan sortien de l’escola. La Rosamund era la cap de la colla de les enrotllades. Passava el dia assetjant la Chloe, burlant-se d’ella perquè menjava massa llaminadures, o perquè era més pobra que la resta de nenes de l’escola, o perquè cap equip no la volia en els partits d’hoquei. Quan la Chloe havia sortit aquell dia de l’escola, la Rosamund li havia donat uns copets a l’esquena, tot desitjant-li bon Nadal, mentre les altres nenes reien. Ara la Chloe sabia per què. El senyor Ferum es va aixecar treballosament del banc i va agafar el paper de les mans de la Chloe.

—No em puc creure que t’hagis passejat tota la tarda amb això —va dir la Chloe. En notar que se li acumulaven les llàgrimes als ulls, va allunyar la mirada, avergonyida, cap a la llum del sol.

—Què et passa, noia? —va preguntar el senyor Ferum, amb amabilitat.

La Chloe va ensumar.

—Bé —va dir—, és veritat, oi que sí? Realment sóc una fracassada.

El senyor Ferum es va ajupir per mirar-la.

—No —va dir, amb autoritat—. No ets cap fracassada. El veritable fracassat és la persona que t’ha enganxat aquest paper.

La Chloe va fer un esforç per creure’l, però li costava molt. Des que tenia ús de raó, s’havia sentit com una fracassada. Potser la Rosamund i la resta de nenes de la colla tenien raó.

—Això només pot anar a parar a un lloc —va dir el senyor Ferum. Va fer una bola amb el tros de paper i, com un jugador de criquet professional, va llançar-la i va encertar la paperera. En veure-ho, a la Chloe se li va disparar la imaginació. I si antigament havia estat capità de la selecció anglesa de criquet?

El senyor Ferum es va fregar les mans.

—La brossa, com més lluny millor —va dir.

—Gràcies —va murmurar la Chloe.

—No es mereixen —va dir el senyor Ferum—. No has de deixar que et deprimeixin aquests abusananos.

—Ho intentaré —va dir la Chloe—. Molt de gust de conèixer-lo, senyor... d’això... —va començar a dir. Tothom li deia senyor Ferum, però ella no sabia si ell ho sabia. Li semblava de mala educació dir-li-ho a la cara.

—Ferum —va dir ell—. Em diuen senyor Ferum.

—Ah. Molt de gust, senyor Ferum. Jo em dic Chloe.

—Encantat, Chloe —va dir el senyor Ferum.

—Sap una cosa, senyor Ferum? —va dir la Chloe—. Potser sí que aniré de botigues. Necessita alguna cosa? Una pastilla de sabó o alguna altra cosa?

—Gràcies, estimada —va respondre ell—. Però no en necessito, de sabó. Ja em vaig banyar l’any passat, saps? Però m’encantaria menjar unes salsitxes. Adoro les salsitxes ben gustoses...

2

Un silenci sepulcral

—Mare? —va dir l’Annabelle.

La mare va acabar de mastegar el que estava menjant, s’ho va empassar, i finalment va respondre.

—Digues, filla estimada?

—La Chloe acaba d’agafar una salsitxa del seu plat i l’ha amagat amb el seu tovalló.

Era dissabte al vespre i la família Engruna, asseguda a la taula del menjador, es perdia Mira qui balla i Factor X mentre sopaven. La mare els havia prohibit que miressin la televisió i mengessin al mateix temps. Havia decidit que era «terriblement vulgar». En lloc d’això, havien de seure tots enmig d’un silenci sepulcral i sopar mirant fixament a les parets. De vegades, la mare treia un tema de conversa, normalment què faria ella si governés el país. Aquest era, amb molta diferència, el seu tema favorit. La mare havia deixat el saló de bellesa que regentava per presentar-se com a candidata al Parlament, i estava convençuda que algun dia arribaria a ser primera ministra.

La mare de la Chloe havia b

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X