El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
1
Glaçat
Ho veia tot borrós.
Al començament només hi havia colors.
Després ratlles.
A poc a poc, l'habitació va anar prenent forma a través de l'esguard emboirat de la Stella.
La nena es va adonar que estava estirada al seu propi llit. L'habitació tot just era una més de les moltes que hi havia en aquella mansió gegantina. A la part dreta del llit s'erigia el guarda-roba, a l'esquerra hi havia un petit tocador, emmarcat per una finestra alta. La Stella coneixia cada racó de la seva habitació. Sempre havia viscut a Saxby Hall. Però en aquell moment tenia una sensació estranya, singular.
A fora no se sentia res. La casa no havia estat mai tan silenciosa. Hi dominava una calma absoluta. Des del llit, la Stella va girar el cap per mirar per la finestra.
Tot era blanc. Havia nevat molt. La nevada havia cobert tot el que tenia a la vista, el llarg rectangle de gespa, el llac enorme i fondo, els camps deserts de més enllà de la finca. De les branques dels arbres penjaven uns caramells. Tot estava glaçat.
El sol no se'l veia enlloc. El cel estava pàl·lid com l'argila. Semblava que no fos ben bé de dia ni ben bé de nit. Era el principi del matí o el final de la nit? La nena no ho podia saber.
La Stella va tenir la sensació d'haver estat dormint eternament. Havien passat dies? Mesos? Anys? Tenia la boca seca com un desert. Sentia el cos pesant com una pedra. Immòbil com un estàtua.
Per un moment, la petita va pensar que potser encara dormia, que somniava. Que somniava que estava desperta a la seva habitació. No era la primera vegada que tenia aquell somni, i era espantós, perquè per molt que ho provés no es podia bellugar. Tornava a tenir el mateix malson? O era alguna cosa encara més sinistra?
Per fer la prova de si estava adormida o desperta, va intentar moure's. Mirant fixament l'extrem més allunyat del seu cos, primer va intentar bellugar el dit petit del peu.
Si estava desperta i pensava a bellugar el dit del peu, es bellugaria. Però per molt que ho intentava, el dit no es bellugava ni poc ni molt. Ni un lleu tremolor. Un per un, va intentar bellugar tots els dits del peu esquerre, i després tots els dits del peu dret. Un per un tots es van negar en rodó a fer res. Cada cop més espantada, va mirar de moure els turmells, després va provar d'estirar les cames, va fer un intent d'arronsar els genolls i finalment es va concentrar tant com va poder a aixecar els braços. No hi havia manera. Era com si l'haguessin enterrat en la sorra de cintura cap avall.
Més enllà de la porta del dormitori, la Stella va sentir un soroll. La casa tenia segles d'antiguitat, pertanyia als Saxby des de feia moltes generacions. Era tan vella que tot grinyolava, i era tan gran que cada soroll ressonava pel laberint interminable de passadissos. De vegades, la jove Stella pensava que la casa estava encantada. Que un fantasma rondava de nits per Saxby Hall. Quan se n'anava al llit, estava convençuda que sentia alguna criatura o alguna cosa que es movia darrere la paret. De vegades fins i tot sentia una veu que la cridava. Aterrida, corria cap a l'habitació dels seus pares, s'enfilava al llit i s'hi esmunyia. Els pares abraçaven la Stella, li deien que no s'havia d'amoïnar. Que tots aquells sorolls tan estranys els feien les canonades i els taulons de fusta del terra, que grinyolaven.
La Stella no n'estava tan segura.
Va dirigir la mirada cap a l'enorme porta de roure del seu dormitori. A mitja altura hi havia el forat del pany, per bé que ella mai tancava la porta i ni tan sols sabia on era la clau. El més probable era que algun rererebesavi l'hagués perdut cent anys enrere. Un d'aquells lords o ladies tan seriosos de Saxby, els retrats dels quals penjaven a les parets dels passadissos, immortalitzats per sempre en olis.
El forat del pany feia pampallugues, passava de la llum a la foscor. A la nena li va semblar veure un ull que la mirava a través del forat, abans de desaparèixer ràpidament.
—Mama, ets tu? —va cridar. En sentir la seva pròpia veu, la Stella va tenir la seguretat que no es tractava de cap somni.
A l'altra banda de la porta va respondre un silenci inquietant.
La Stella es va armar de coratge per tornar a parlar.
—Qui és? —va suplicar—. Sisplau!
A fora, els taulons del terra van cruixir. Algú o alguna cosa l'havia estat espiant pel forat del pany.
El pom va girar i, lentament, la porta es va obrir. L'habitació estava a les fosques, però hi havia llum al passadís, de manera que el primer que la nena va veure va ser una silueta.
Era la figura d'una persona tan alta com ampla. Per bé que no era extremament ampla, ni tampoc especialment alta. La figura duia una jaqueta entallada i pantalons bombatxos (aquells pantalons ni curts ni llargs i ondulosos que de vegades porten els jugadors de golf). Un gorra per anar a caçar cérvols ornava la testa de la figura, amb les orelles abaixades d'una manera gens afavoridora. De la boca li penjava una pipa llarga i gruixuda. En un instant, el fumerol d'un tabac dolç i vomitiu va emboirar l'habitació. Duia una mà enfundada en un guant de cuir gruixut. Damunt del guant es retallava la silueta inconfusible d'un mussol.
La Stella va saber immediatament qui era.
Era la seva tieta terrible, la tieta Alberta.
—Per fi t'has despertat, criatura —va dir la tieta Alberta. La dona tenia una veu forta i profunda, com un pastís amarat de licor. Va avançar des del llindar de la porta i va entrar al dormitori de la seva neboda, amb les enormes botes marrons amb puntera d'acer ressonant contra els taulons de fusta.
Sota la llum tènue, la Stella en va poder distingir el teixit gruixut del vestit, i les ungles llargues i afilades del mussol aferrades als dits del guant. Era una gran òliba de les muntanyes bavareses, l'espècie de mussol més gran que existeix. Als pobles bavaresos, aquells mussols eren coneguts com a «ossos voladors», per las mides sorprenents que tenien. El mussol es deia Wagner. Era un nom original per a un animal de companyia original, però és que la tieta Alberta era una persona profundament original.
—Quanta estona fa que dormo, tieta? —va preguntar la Stella.
La tieta Alberta va xuclar llargament la pipa i va somriure.
—Només han estat uns quants mesos, criatura.
2
Desapareix un nadó<