A la Laia només li quedava un regal de Nadal per obrir, però quan ho va fer no s’ho podia creure: unes sabates de talons de color violeta embolicades amb paper platejat! Es va imaginar que devien ser de part de la Lorena, la dona del seu pare, perquè no podia ser que ell tingués tanta imaginació, de manera que li va donar les gràcies amb la mirada. Per fi podria mirar els altres des d’una altura més que acceptable, i caminar movent els malucs tal com ho feien les famoses a la tele, com si fos el més normal del món. Tenia dotze anys, però amb aquells talons aconseguiria aparentar-ne algun més. Sí, per una vegada, la Lorena s’ho havia currat. Feia molt de temps que estava casada amb el seu pare, i gairebé mai no aconseguia sorprendre-la... Potser les podria lluir el dia que tornés a quedar amb les noies per anar a fer un tomb al centre comercial o al cine, a veure l’última del guaperes d’en Mario Casas. Tot i així... no era el regal que més somiava! El que volia de debò ho havia subratllat a la carta amb tots els retoladors de colors que guardava al calaix de l’escriptori. Sí, malgrat que ja no era una nena, continuava fent la carta als Reis, un dels avantatges de ser filla de pares divorciats: així es repartien els regals entre ells i no hi havia baralles (o si més no, n’hi havia menys de les que hi podria haver).

El que us deia, doncs... No entenia per què a sota de l’arbre no hi havia el que més li interessava de tooooota la carta. Quan va veure que la seva mare no l’hi havia regalat la nit de Nadal després del gran tiberi, havia donat per fet que el regal en qüestió havia anat a parar a la part que li tocava al pare, i que l’hi donaria la nit de Reis... Però es veu que NO, el pare no s’assabentava de res... Va arrufar el nas petit i camús i va mirar pertot arreu per si veia una altra capsa que pogués servir. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd, oi?

I si...? La Laia va desviar la mirada cap a l’Aitana, el fruit de l’amor entre la Lorena i el pare. Amb només sis anys, era un autèntic terratrèmol. Molt bonica, això sí, amb els seus rínxols daurats i les galtes rosades, però el que feia millor era destrossar les coses de la seva germana gran. Aquell esquitx era al peu de l’arbre de Nadal esparracant embolcalls com una trituradora. I just a sota dels papers arrugats hi havia un paquet que a la Laia li havia passat per alt: estava embolicat amb paper de color vermell, no amb el típic paper infantil de tots els regals de la petita. Aquella capsa havia de ser seva, no podia ser per a ningú més... La Laia es va aixecar d’un bot, però llavors va veure que l’Aitana estava a punt d’agafar aquell regal per atacar-lo tal com havia fet amb els altres. Amb tres gambades (més aviat curtes, perquè les seves cames no donaven per a gaire) es va plantar davant del regal, va apartar la seva germana amb una empenta i es va agenollar per protegir-lo. L’Aitana va esclatar en plors de seguida, tal com feia sempre que no li deixaven fer el que volia: la tractaven com si fos la reina de la família.

—Laia! —va replicar la Lorena amb aquella seva veu d’«en aquesta casa es fa el que jo mano».

Mentre el pare s’estava assegut i callat en una de les butaques del costat de l’arbre, ella anava d’una banda a l’altra fent fotos tota emocionada. I també donant ordres, per variar:

—Demana perdó a la teva germana!

«La meva germana Aquesta nena mimada no és la meva germana», es va dir la Laia. Amb els llums de l’arbre il·luminant-li la cara sencera, la Lorena es veia més congestionada que de costum, i hi havia coses que valia més dir-les baixet. Va ignorar el reny i es va concentrar en el paquet, la seva última esperança. Efectivament, a la targeta que en penjava hi havia el seu nom en majúscules, ben clar:

Sí, aquella capsa era per a ella! I per molt útils que fossin els altres regals, en aquell moment cap no significava tant com aquell: ni la maleta de maquillatge de Pucca, ni el mallot de ballet, ni l’iPod, ni el diari. Va resar perquè la capsa contingués el que volia.

    Com si fos un autèntic tresor, la Laia va obrir l’embolcall meticulosament: primer en va retirar un extrem a poc a poc i després l’altre. Es va contenir d’esquinçar-lo d’una estrebada per gaudir de cada segon d’aquell moment. Quan va treure l’últim tros de cel·lo i va apartar el paper, va trobar una senzilla capsa de cartró. La va obrir amb totes dues mans com si fos un cofre de vidre fràgil i, quan va veure el que contenia, li va sortir un crit d’alegria que els va espantar tots.

El pare, la Lorena i l’Aitana se la van quedar mirant, cadascun a la seva manera. El nap-buf ja havia acabat de plorar i tenia la boca oberta, ensenyant el polvoró que la seva mare li havia donat perquè es calmés. Potser tots van pensar que la Laia estava sonada... posar-se així per allò? Però el pare, des de la butaca, li va preguntar si li agradava el regal, i se li veia a la cara que s’alegrava de debò de veure-la tan emocionada. La Laia li va respondre amb un somriure que, literalment, li anava d’orella a orella, i amb un assentiment exagerat... És clar que li encantava!

Estava tan contenta que fins i tot va abraçar l’Aitana. Al capdavall, la nena tampoc no havia fet res mal fet o, si més no, no havia arribat a tocar el que era seu, que ja és molt. Va recollir tots els regals per posar-los en un racó i llençar els papers. Després va estar una estona fent de germana gran perquè no hi hagués queixes: va jugar amb l’Aitana a pares i mares i li va preguntar els noms de les seves nines. Quan li va semblar que ja n’hi havia prou, se’n va anar cap a l’habitació carregada amb tots els paquets. Volia saber si era la primera que anunciava la nova adquisició d’aquella nit de Reis...

La Laia va encendre el llum de l’habitació, va clavar un cop al puf d’escuma i va seure davant de l’ordinador, que quan ella era a casa estava gairebé tot el dia engegat. Era la seva manera d’estar sempre connectada amb les noies.

«Pla Vambes Vermelles en marxa», va escriure en el seu estat de Tuenti, al costat d’una foto prou bona en la qual apareixia acabada de sortir de la perruqueria: serrell perfectament retallat i recte just per sobre de les celles, i una cabellera pèl-roja sense cap punta debilitada.

Asseguda a la cadira amb respatller flexible, esperaria que la Frida i l’Eva responguessin. La Marta era l’única que ja tenia unes vambes vermelles i no li calia demanar-les per Nadal.

La Laia estava emocionada amb el pla que havien ideat, se sentia com si estigués a punt de fer un viatge i hagués de planificar tot el que havia de posar a la maleta. Es va adonar que no es podia estar quieta en aquella cadira fins que les altres responguessin. Allò no estava fet per a ella. Va mirar al voltant tot buscant alguna cosa per entretenir-se. La veritat és que el pare i la Lorena li havien muntat una habitació al·lucinant: li havien pintat les parets de color violeta, el seu color preferit, i el pare li havia col·locat un suro enorme just al darrere del llit per penjar-hi el que volgués. El tenia ben aprofitat amb un munt de fotos de les amigues i retalls de revistes, com el de les dunes d’Egipte, on li agradaria anar algun dia. El llit no era dels grans, però li encantava la vànova que feia conjunt amb les parets i el llum del sostre.

Va agafar el diari que li acabaven de regalar, va posar les vambes noves damunt la taula i, amb el carbonet, va començar a dibuixar-les a la primera pàgina en blanc.

La idea que totes aconseguissin unes vambes vermelles aquell Nadal havia sorgit feia pocs dies per respondre amb fets a l’horrible tragèdia que la Marta se n’anés a viure a fora... just després de Reis! La notícia les havia deixat sense paraules. Fins i tot la Frida, la cotorra de la colla, es va quedar muda. Des de primer de primària que anaven juntes (i ja feien primer d’ESO!), i la Marta era la primera que se separava del grup d’amigues. La qüestió és que a la seva mare, que era alemanya, li havien ofert una feina fantàstica a Berlín i s’enduia tota la família cap allà. De fet, ella ja se n’havia anat el mes anterior per començar a organitzar-ho tot, però havia tornat per les festes per poder-les passar junts a Barcelona.

A la Laia li va costar un munt assumir que el viatge de la seva amiga no seria temporal. Potser no tornaria a viure mai més a la mateixa ciutat que ella... Per això s’havien dedicat a aprofitar tot el temps que els quedava per estar juntes abans que arribés el fatídic dia: veure totes les pel·lis que la Marta es perdria; menjar totes les napolitanes de xocolata que la Marta no tornaria a tastar; emprovar-se tots els modelets de les botigues que no tornaria a trepitjar; olorar el mar i caminar per la sorra que a Berlín no trobaria... I com que tot això no era suficient, la Laia i les altres havien planejat muntar un club d’amigues inseparables. L’objectiu: que, malgrat tots els quilòmetres que les separessin, la seva amistat es mantingués intacta. Aquell club les mantindria tan unides com ho havien estat sempre: parlarien cada dia, ho compartirien absolutament tot, serien les millors amigues.

També les havia ajudat a decidir-se el que va passar entre la Marta i la Júlia (la seva tutora i professora de llengua). La Marta vivia a prop de l’escola i sempre hi anava a peu. Un matí, havia hagut d’anar a l’escola amb vambes perquè feia dies que diluviava i les sabates de l’uniforme no se li havien eixugat. Les vambes eren de color vermell, el seu preferit. Però quan la Garsa (nom amb el qual també era coneguda la Júlia per la roba negra que es posava i la veu irritant que gastava) la va veure arribar, la va aturar a la porta i li va prohibir entrar.

—On són les sabates blaves de l’uniforme? —es veu que li va preguntar.

—Doncs... a casa —va respondre ella, mentre tancava el paraigua blanc amb puntets negres—. Estan xopes de la pluja, professora.

—Això no és pas problema meu. Així no pots entrar a classe —va grunyir la Garsa, recta com un pal d’escombra.

—Però profe, si me les poso em refredaré! —es va queixar la Marta. A la pobra encara li regalimava alguna gota de

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X