Aquell any la Laia havia aconseguit seure a la mateixa fila que la Frida i la Susanna. Perquè... sí! S’havien desempallegat de la Garsa! I com que la tutora era nova a l’escola, no sabia que totes tres eren amigues i que es passarien les classes xerrant pels descosits. De moment, el curs anava fantàsticament bé!

Tot just feia una setmana que havien començat les classes i, de fet, no havien tingut gaire tracte amb ella, la tutora, però ja li havien posat un sobrenom molt encertat. Era molt curiós que una dona amb un aspecte tan poc corrent impartís les classes d’educació per a la ciutadania. La Mortícia sempre duia la cabellera negra deixada anar, fins a mitja esquena, i tenia les celles més arquejades que havien vist mai. La Laia assegurava que eren tatuades, però les altres noies deien que segurament només se les pintava. No era precisament una profe trempada, més aviat al contrari: recorria a les paraules en comptades ocasions (preferia fer-los llegir directament el llibre de text), però solien ser paraules ben escollides, per deixar les coses molt i molt clares.

El sobrenom se li havia acudit a la Susanna el primer dia de curs. Encara tenien el cap fresc de l’estiu, sense la invasió que totes les assignatures els comportava per a bona part del cervell, i no els va caldre dedicar ni un segon a pensar un nom enginyós. Quan la Susanna la va veure entrar per la porta, va exclamar:

I li va quedar Mortícia. La Susanna s’havia passat molts estius avorrits al poble, mirant pel·lícules antigues amb el seu germà Aitor. La família Addams n’era una. La Frida també l’havia vist una tarda que la van fer per la tele, però no hi havia posat gaire atenció. Total, que van decidir quedar aquell mateix dissabte a les golfes de l’Eva per mirar-la i aprovar el sobrenom de la mestra. No hi va haver cap dubte. Aquelles golfes eren el lloc on les noies es reunien i feien el que els venia de gust: gravar vídeos musicals, celebrar aniversaris...

Ja s’acabava la primera hora de classe d’aquell dilluns quan la Mortícia els va advertir, sense gaire entusiasme, que els havia de donar una notícia.

—Si us plau, que no comenci amb els treballs —va suplicar la Laia en veu baixa, apartant-se el serrell amb les mans.

—Tranqui, que encara no hem fet temari, com aquell qui diu —la va consolar la Frida, asseguda a la seva esquerra. Malgrat que estaven assegudes a l’última fila, ben dretes a les cadires, la Frida sobresortia per damunt dels caps de tota aquella zona i semblava que ho pogués veure tot, fins i tot els pensaments de la Mortícia.

—No subestimis el poder de les tutores... —li va aconsellar la Susanna, amb tota la seva saviesa, des de la dreta. Es va col·locar un floc de cabells darrere l’orella; se’ls acabava de tallar i ja els duia gairebé tan curts com un noi.

La Mortícia els va dirigir una mirada de retret i totes tres van callar a l’acte. Valia més no posar a prova la paciència de la profe. La Mortícia es va aixecar del tron de professora i va caminar amb actitud serena cap al capdavant de la pissarra. La cabellera negra li brillava amb els rajos de sol del matí que entraven per la finestra. Va agafar un guix sense presses i va escriure:

La pregunta que acabava de fer la Laia es va repetir entre els companys i va ressonar cada cop més fort entre les quatre parets de l’aula. També entre les Pavetes que coincidien amb elles en aquella classe: la Sam va arronsar les espatlles i va entretancar encara més el ulls, que ja eren ametllats, quan la seva cap, la Mariona, l’hi va preguntar. Tot i que la Laia no podia sentir la conversa, la va reproduir perfectament dins del cap («Tu saps de què va, això?», devia preguntar la Mariona. «A veure, deixa’m pensar... No, em sembla que no, però per tu remouré cel i terra per esbrinar-ho.»). En veure que la seva esclava no sabia res, la reina Paveta es va girar per interrogar en Toni, el Quadrat, però el noi va aprofitar l’ocasió per acariciar-li els blens bonics i plantar-li un petó a la galta en comptes de respondre-li la pregunta. A canvi, la Mariona li va llançar una de les seves mirades assassines i li va tornar a donar l’esquena. Es veu que ningú no en sabia res.

—Si calleu, us explicaré en què consisteix —els va anunciar finalment la Mortícia, per posar fi als murmuris.

Va fer una petita pausa abans de començar l’explicació i, a poc a poc, amb una veu entre cansada i melosa, com de cantant de country, i deixant espais de silenci, com si volgués allargar-la al màxim, va dir:

—Dissabte... 21 d’octubre... celebrarem unes olimpíades a l’escola... Tots els alumnes esteu... obligats a presentar-vos-hi... D’aquí a un parell de dies... pararem unes taules a fora... on haureu de registrar el vostre equip... Feu-ho amb un nom original, si us plau... Podeu escollir l’esport que vulgueu... sempre que no hagi estat prèviament triat quan us inscriviu, és clar.

Mentre la Mortícia continuava l’explicació més llarga que els havia donat mai, el rum-rum de les veus va tornar a créixer. La Laia estava desitjant preguntar el motiu d’aquelles olimpíades que no li venien gens de gust.

Una notícia com aquella era com un gerro d’aigua freda després d’una primera setmana de curs bastant bona. La Laia s’estava adaptant bastant bé a tots els canvis: nous profes, nous temaris... Fins i tot li feien il·lusió algunes assignatures! Tot i que semblava una mica complicat, esperava poder mantenir les notes tan altes com a primer: la cara d’al·lucinada de la seva mare i l’smartphone que li havia regalat com a recompensa s’ho valien! Però unes olimpíades... Quina mandra! La Laia havia ampliat les classes de ballet clàssic amb una mica de hip-hop, i anava a l’acadèmia de dansa tres tardes a la setmana, cosa que li deixava molt poc temps lliure. No tenia ni temps ni ganes de posar-se a aprendre i a practicar un esport per a unes olimpíades que ni li anaven ni li venien. Ja en tenia prou aprovant l’assignatura d’educació física! Uf...

Volia preguntar el motiu d’aquelles olimpíades, però amb el soroll de tots els companys murmurant no es podia fer sentir. A més, n’hi havia uns quants amb la mà aixecada i no sabia quant s’hauria d’esperar fins que li toqués a ella. Per tant, potser perquè se sentia molt optimista, es va empassar la vergonya i va enretirar la cadira per aixecar-se, saltant-se tot el protocol. La Frida va intentar aturar-la preguntant-li si s’havia tornat boja, igual que la Susanna, que li va dedicar una de les seves mirades d’advertència, però la Laia no els va fer cas i es va aixecar davant de tota la classe. De sobte, tot el soroll es va paralitzar.

—li va preguntar la Mortícia quan la va veure dreta, però encara no s’havia après el seu nom.

—Laia.

La classe sencera estava completament callada. La Laia va notar que li començava a tremolar la veu, de manera que per dissimular-ho va deixar anar la frase d’una tirada:

—Per què se celebren aquestes olimpíades a la nostra escola?

La va pronunciar tan de tirada que va semblar que la Mortícia no trobava cap mena de sentit a la pregunta, per la cara de desconcert amb què la Laia es va quedar mirant la mestra. Quan els altres alumnes van començar a xiuxiuejar de nou, els va demanar que callessin. Després es va acostar lentament a la taula de la Laia.

li va preguntar, tot brandant el cap per tirar-se els cabells enrere.

La Laia no va saber llegir entre línies: li havia caigut malament la pregunta o definitivament no entenia el que li havia preguntat perquè havia parlat massa ràpid? Es va decantar per la segona opció...

—Vull dir que per què celebrem unes olimpíades de tardor aquest any. És la primera vegada que...

La Laia es va quedar muda. Va mirar les seves amigues, que tenien els ulls esbatanats, sense saber com agafar-se aquella reacció.

—Bé, jo crec que és una idea... —La Frida va intentar intervenir en defensa seva, però la Mortícia la va interrompre.

—Frida.

La Laia va fer un pas enrere, com si així es pogués escapolir d’aquella situació tan desastrosa que ella mateixa, sense l’ajuda de ningú, havia creat. No s’esperava que la Mortícia respongués d’aquella manera i no sabia com arreglar-ho. Ja l’hi deia sempre, el seu pare, que boca muda mai no és batuda...

—Jo, jo... no volia pas dir que... que... no hi vulgui participar, profe —es va intentar justificar, sense poder dissimular el tremolor de la veu.

De reüll va veure com la Mariona l’observava amb la seva mirada afilada. Tanmateix, per una vegada no li va dedicar cap gest despectiu, cosa que la va sorprendre gratament. De fet, la va fer sentir reforçada en certa manera. La veritat era que en tota aquella primera setmana de classe la Mariona s’havia mantingut al marge, sense insultar-les ni a ella ni a les seves amigues, com tenia per costum. Potser era perquè s’havia escampat com l’escuma la notícia que les noies eren les noves estrelles de la marca Collister. Hi havia la possibilitat que, en veure que tothom les admirava, la Mariona no es volgués buscar nous enemics i que, morta d’enveja, es mossegués la llengua. La qüestió era que hi havia pau, de moment...

La Mortícia li va donar l’esquena i va tornar al seu tron. Després va apuntar alguna cosa en una llibreta negra i va finalitzar la conversa.

—A partir d’ara... vull que vosaltres tres us assegueu I la pròxima vegada que vulguis... qüestionar una decisió de l’escola..., Laia, busca uns arguments més bons. Ah... i aixeca la mà per parlar, com tothom.

Una gota de suor freda va lliscar pel coll de la Laia mentre tornava a seure. Va fer una ganyota a les seves amigues, que tampoc no es creien el que acabava de passar. Sí, la Laia acabava de cometre un greu error: no havia fet cas de la Susanna i havia subestimat la tutora. I ara... Ara ja tenia dos obstacles per superar en un curs que tot just acabava de començar: unes olimpíades i una tutora enfadada.

Les classes de segon d’ESO estaven agrupades just a l’altra banda del passadís de les de primer. Algunes vegades la Laia encara s’oblidava que havien canviat d’aula i no era gens estrany que més d’un matí, quan arribava, es disposés a fer el recorregut habitual cap a la seva antiga classe. Sort que hi havia les noies per recordar-li que ja no eren les noves d’ESO!

Després de complir l’ordre de la Mortícia d’ubicar les taules d’una manera diferent, al passadís ja l’esperaven l’Èric i les noies. Quan la van veure sortir amb aquella cara de males puces, l’Èric li va preguntar de seguida què li passava. Definitivament, la seva relació passava per un moment fantàstic. Per fi! Aquest era un altre dels motius pels quals la Laia havia anat superhappy a classe al matí, un estat molt diferent del d’aquell moment... I és que, després dels tràfecs de l’estiu i d’abans de l’estiu, ja era hora que els anés bé. La Laia que es podia fiar d’ell. Sobretot quan la mirava com ara, amb aquells ulls de color verd maragda, tan fixament, i l’agafava de les mans, amoïnat per ella.

—Res no va bé —va dir, deixant-se amanyagar per l’Èric; li va repenjar la cara al pit. Feia l’olor d’aquell sabó que li agradava tant.

El noi la va abraçar i a la Laia tots els obstacles que se li acabaven d’aparèixer li van pesar una mica menys. L’Eva i la Raquel també s’hi van acostar, alarmades.

—Aquesta nena, que ens ha sortit rebel —es va explicar la Frida, obrint les mans.

La Laia va somriure a la seva amiga, conscient que només volia ajudar-la a sentir-se més bé. Després va explicar als altres el que havia passat. L’Eva li va acariciar l’espatlla per consolar-la.

—Bah, aquesta tia és una pallassa que va de tenebrosa —se’n va mofar l’altra bromista de la colla, la Raquel, xocant una mà amb la Frida. Com que eren igual d’altíssimes totes dues, gairebé no va haver d’allargar el braç.

La Raquel i la Susanna havien aconseguit fer-se inseparables de les noies arran del concurs de ball de la revista Bravo al qual es van presentar. Cap de les dues no formava part del Club de les Vambes Vermelles, perquè aquell club l’havien creat les amigues de sempre, és a dir, la Frida, l’Eva, la Marta i la Laia, per impedir que la distància que la família de la Marta els imposava amb el trasllat a Berlín perjudiqués la seva amistat. Tanmateix, s’havien fet tan amigues que a la Laia no la sorprendria gens que el club s’ampliés ben aviat...

En aquell moment va aparèixer en Met, el millor amic de l’Èric.

—Què passa, gent? Ja sabeu a quin esport us apuntareu?

—Tu segur que a bàsquet, no? —se’n va burlar la Raquel, mentre li clavava un cop de colze; era la seva manera de dissimular que en Met encara li agradava, tot i que el passava un cap sencer.

—No, és clar, per a això ja tenim les girafes sancalloses com vosaltres; fixa’t, us podríeu dir així —li va seguir la broma en Met, entre rialles.

—M’agrada! I vosaltres, com us direu? «Punt i a part»? —va continuar la Raquel, però per a en Met no hi havia treva, perquè li va respondre immediatament amb una altra gracieta del mateix nivell.

Amb tantes bromes, la Laia es va començar a oblidar de la Mortícia i les seves amenaces.

—Doncs a mi em sembla que ens hauríem d’apuntar a vòlei —va anunciar la Frida, i la Raquel va deixar ràpidament la conversa amb en Met per donar-li la raó a la seva amiga.

—Em sembla una idea estupenda! —va exclamar, fent saltets. Com que era la capitana de l’equip en el qual jugava la Frida...

—Sí, és clar, per a vosaltres, que sou les reines de la pista, cap problema, però la Laia i jo, que no tenim ni idea de vòlei... —va protestar la Susanna tot brandant el cap. Ella era més de gastar colzes que no pas d’alçar-los per llançar pilotes a l’aire.

La Laia li va donar la raó. Es va preguntar quin esport era prou simple per no haver-se de trencar el cap amb el tema, però no se n’hi acudia cap...

—Bàdminton? —va proposar, indecisa.

—Això és una pijada! —va etzibar la Frida, escandalitzada.

—Tampoc n’hi ha per tant. És molt semblant al tennis —la va defensar l’Èric.

—Ui sí, idèntic... —va continuar la Frida.

—No sé pas quin és més difícil —va esbufegar l’Eva, que havia d’anar amb compte de no perjudicar els canells per poder-se presentar als exàmens de violí.

La conversa va anar passant d’un esport a l’altre fins que va sonar el timbre que anunciava l’inici de la classe següent.

—Pensem-ne uns quants i demà en parlem —va proposar la Laia, per no tancar el tema tan ràpidament.

Sabia que el vòlei era un bon esport per a la Raquel i la Frida, però ella era molt negada i no volia acabar amb els genolls masegats i plens de rascades. Es va acomiadar de l’Èric amb pena (després de dedicar-li la dosi corresponent de manyagueries) i es va dirigir cap a l’aula amb la moral encara per terra.

—Sempre ens quedarà això. —La Susanna li va fer un somriure assenyalant el telèfon, i va aconseguir arrencar també un somrís a la Laia.

Les tres amigues es van separar per dirigir-se als nous llocs: cadascuna en una punta de l’aula. Fins que no va seure, la Laia no es va recordar de l’assignatura que tocava: matemàtiques. El seu infern particular! El Papada (així és com li deien, per l’amplada de la cara i per la segona barbeta que tenia) era dels pocs professors que li continuaven fent classe, i (tot i que la Laia mai no ho confessaria) gairebé agraïa que no l’haguessin canviat d’un any per l’altre. A aquest pas, trobaria a faltar les ungles vermelles i els talons de la Garsa. Qui l’hi havia de dir? Just quan el Papada començava a escriure a la pissarra, va notar una vibració a dins del pupitre. Era el grup de WhatsApp que compartia amb totes, el nom del qual algú s’havia encarregat de canviar ràpidament pel de:

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X