La Laia va revisar la llista que havia preparat per assegurar-se que ho tenia tot. Efectivament, el reguitzell sencer de coses apuntades ja estaven ratllades. Mai no s’ havia fet cap llista abans d’ anar de viatge, però les seves amigues, les millors del món, havien insistit que per creuar l’ oceà se n’ havia de fer una, per no oblidar-se de les coses importants (com, per exemple, el carregador del mòbil o els adaptadors per als endolls). I és que... El Club de les Vambes Vermelles estava a punt d’ agafar l’ avió cap a la ciutat més famosa, moderna, chic i fabulosa del món...

Feia més o menys un mes que la seva profe, àngel i tutora, la Flora, havia arribat un matí a classe amb una proposta inesperada: per primera vegada a la història de l’ escola, posarien en marxa una beca perquè cinc nois i noies de cada curs de l’ ESO anessin a passar quinze dies interns en diferents escoles de Nova York, Londres i Irlanda... amb totes les despeses pagades!

Aquell curs l’ escola havia guanyat una de les tres beques que, des de feia anys, una fundació sortejava entre tots els centres educatius del país. La intenció era fomentar l’ aprenentatge de l’ anglès i l’ intercanvi de cultures entre diferents països, ja que aquella fundació també tenia ramificacions en altres països com França, Itàlia o Alemanya. En definitiva, cada any enviaven uns quants alumnes de parla no anglesa a escoles anglòfones, i a canvi, alguns alumnes anglòfons feien intercanvis lingüístics a diversos punts d’ Europa. Per tant, un total de vint nois i noies, procedents d’ aquelles mateixes escoles de parla anglesa, viatjarien a Barcelona, assistirien a les seves classes i s’ asseurien als seus pupitres. Els alumnes no haurien de pagar res, només mostrar-se interessats en una escola determinada i fer una petita prova d’ idioma per valorar si estaven preparats.

La Laia va seure al llit i va somriure mentre recordava la cara que va fer la Frida quan els van donar la notícia: els ulls desorbitats i la boca tan oberta que gairebé li tocava a terra. Semblava que en qualsevol moment el cap li hagués de començar a donar voltes, com si fos un personatge de dibuixos animats.

Ella era la que estava més convençuda que seria una experiència autèntica i total. El seu nou paper com a capitana de l’ equip de vòlei de l’ escola li havia fet agafar encara més gust a allò de dirigir i donar ordres. Per tant, quan la Flora els va explicar aquella possibilitat, la Frida va escriure un whatsapp al grup VV4E!:

—Hem d’ aconseguir aquest viatge.

L’ Eva i la Raquel, que eren en una altra aula i no s’ assabentaven de res, van contestar amb un munt d’ interrogants, però la Frida els ho va resumir amb quatre paraules:

Tot seguit van enviar un munt de cares rialleres, cors i globus de festa que van fer que la Laia es preguntés si realment estava preparada per a una cosa així. Podria passar quinze dies als Estats Units, sense en Mario, sense el ball, sense la seva família, sense les seves coses...? Llavors es va imaginar les amigues al seu costat, anant a classe, dormint juntes, visitant llocs nous... I la resposta va ser un SÍ ben gros.

Quan van sortir al pati i la Frida les va tenir totes reunides, els va donar la tabarra fins que va convèncer les que encara tenien algun dubte (com l’ Eva, la més aturadeta, que al principi no ho veia clar perquè havia d’ assajar violí cada dia i anar a classe al Liceu) que aquell viatge seria el súmmum del súmmum. El Club de les Vambes Vermelles deixaria una empremta a Nova York. Només havien d’ aconseguir que les escollissin totes cinc entre els del seu curs i triar la gran ciutat com a destinació... Gairebé res! La Flora els havia dit que el procés s’ havia de resoldre bastant de pressa perquè el viatge es faria a començament de maig i els quedava menys d’ un mes per fer tota la paperassa (que no era pas poca), de manera que la prova d’ anglès els la farien aquella mateixa setmana.

—Ja pots començar a mirar pel·lis i sèries en anglès —va advertir la Frida a la Laia, que sabia la poca traça que tenia amb les llengües.

Per estar ben preparades, van intentar passar-se tota aquella setmana parlant anglès entre elles. Cap de les noies era un crac en el tema, però amb esforç i tenacitat segur que almenys tindrien una oportunitat. A més, tenien la Marta, que parlava anglès i alemany, i els podia donar un cop de mà. Al principi, a la Laia li va saber una mica de greu demanar-li ajuda... Li semblava lleig refregar-li que potser totes se n’ anirien a Nova York sense ella... Però quan es van assabentar que l’ escola de la Marta a Berlín també participava en aquella beca i que potser les hi podria acompanyar, de seguida van començar a fer les classes d’ anglès, tot i els milers de quilòmetres de distància que les separaven. Cada vespre totes sis noies quedaven una estona per fer una videotrucada en grup per Skype... en anglès! Era molt estrany sentir la Marta o les altres noies dient coses com ara: «How was your day?» o «I’ ve been working hard for an exam» o «I miss you», tot i que això últim ho entenien totes. Ara bé, el més complicat era respondre sense fer el ridícul. A la Laia li feia vergonya sentir-se pronunciant paraules que no feia servir gaire, i al principi es quedava en silenci i escoltava les seves amigues parlant en anglès. Però la Frida la va obligar a oblidar-se de les seves pors amb una reprimenda de les seves:

—A veure, què prefereixes, fer el ridícul o passar-t’ ho pipa amb nosaltres a Nova York? Llevat que et vulguis quedar sola aquí, és clar...

Noooooo, la Laia no es perdria una oportunitat com aquella ni de broma. Seria un infern rebre whatsapps amb imatges i comentaris graciosos de tot el que feien les amigues mentre ella continuava la rutina de sempre. Un infern? No, seria l’ AVERN, que havia sentit a dir en algun lloc que encara era pitjor!

El dia de la prova estava com un flam, però quan li va tocar la part de l’ oral, ja fos perquè la Flora formava part del jurat o perquè s’ havia passat la nit bevent til·les i al final li havien fet efecte, li van passar els nervis i va aconseguir mantenir una conversa que, a ella, si més no, li va semblar força digna, tenint en compte les seves possibilitats. Pocs dies després van publicar al tauler d’ anuncis els noms de les noies que rebrien la beca i totes les amigues sortien a la llista. Els crits d’ alegria que van fer es devien sentir des de l’ altra punta del planeta!

Al final no és que haguessin estat les millors candidates, sinó les úniques. Exacte! No s’ hi havia presentat ningú més del curs. Ni tan sols la Mariona! Això sí que era estrany! Des del principi havien donat per fet que aquella presumida i les seves seguidores, les Pavetes, serien les primeres a voler visitar la Gran Poma. Més tard, però, la Mariona es va encarregar d’ aclarir-los el dubte: els va anunciar que l’ intercanvi a Nova York coincidia amb un viatge que faria amb els seus pares a Los Angeles, per visitar Hollywood i conèixer gent famosa de debò. Dormiria en un llit amb dosser i esmorzaria de bufet cada matí, i elles, per contra, s’ haurien de conformar amb un internat amb lliteres i menjar fastigós. Tot i així, malgrat els esforços de la Mariona per aixafar-los la guitarra, les noies continuaven eufòriques: comptaven els dies que faltaven per al viatge que farien, per primera vegada, totes sis juntes. O almenys era el que esperaven, perquè la Marta encara no havia fet la prova. Total, que aquell cap de setmana va tocar passar la nit a les golfes i ho van celebrar com només elles sabien fer-ho: amb pizza, pel·li i bosses de llaminadures.

Va resultar que, a diferència de Barcelona, a Berlín tenien unes ganes espectaculars de travessar l’ Atlàntic, i molts nois i noies de la classe de la Marta es van presentar a la prova per obtenir la beca. Cap dels seus amics (la Viveka i en Kellen) ni tampoc el seu nòvio, que ja hi havia estat, però sí unes quantes dotzenes de companys de curs. I a la llista final el nom de la Marta no hi constava. Va ser una gran commoció per a totes. No se’ n sabien avenir, la Marta tenia un nivell altíssim d’ anglès.

—Això és molt injust —repetia la Laia sense parar la nit que la Marta els ho va explicar per Skype. El pla era que hi pogués anar tot el Club, totes juntes.

Algú li havia dit que el motiu pel qual no l’ havien escollit tenia més a veure amb l’ antiguitat a l’ escola que no pas amb el nivell d’ anglès.

—Ostres, quina ensarronada, nena! —va exclamar la Raquel.

—I si els escollits no tenen ni idea d’ anglès, quina importància té que faci deu anys o els que sigui que van a aquesta escola de...? —va començar a malparlar la Frida, però la Marta la va aturar amb la mà abans que deixés anar una barbaritat.

Es va apartar un floc de cabells rossos gairebé blancs i, amb aquell seu somriure perenne, va dir:

—No pateixis, em divertiré molt llegint els vostres missatges.

La Marta, la persona més optimista del planeta. La més afectada per aquell revés i era qui animava les altres... Tant els feia que admetés la derrota. Per a les noies quedava totalment descartat acceptar que un membre del Club no s’ unís a aquella aventura. NO HO PERMETRIEN DE CAP MANERA!

Es van passar les setmanes següents posant espelmes a tots els sants de totes les esglésies de Barcelona perquè la mare de l’ Eva els havia explicat que ho feia cada vegada que l’ Eva tenia un examen al Liceu i que sempre li funcionava. O sigui que, després de santa Maria, sant Miquel, sant Pau, santa Cecília i sant Jaume..., sorprenentment, la sort els va canviar. Quatre dies abans del viatge, la Marta els va escriure un whatsapp emocionadíssima perquè li havien dit que un dels nois que havia d’ anar a Nova York s’ havia posat malalt. Es veu que la persona següent de la llista era ella, o sigui que, si encara ho volia, la Marta ocuparia el seu lloc.

«Of course!!!», els va dir la Marta, que ja havia contestat a la directora de l’ escola.

Els seus pares i l’ escola van tramitar els papers tan ràpid com van poder i el desig de les noies es va fer realitat:

La Laia tenia moltes ganes de veure novament reunit tot El Club de les Vambes Vermelles. Li feia la sensació que feia mil anys que no estaven totes juntes. Aquell viatge, tal com havia dit la Frida, seria el súmmum del súmmum. N’ estava convençuda.

El sol ja s’ havia amagat a l’ horitzó quan la Laia va acabar de fer la maleta. S’ hi va asseure a sobre i va estirar la cremallera perquè, si no, era IMPOSSIBLE tancar-la. Al final, però, va haver d’ agafar tres volums de l’ enciclopèdia que li havia regalat la mare anys enrere, i que estava intacta (però sense pols perquè la seva mare era MOLT neta) en un dels prestatges de l’ habitació, per aconseguir que la maleta es tanqués. I és que la llista de coses que hi havia posat era..., bé, ocupava unes quantes pàgines, amb això ja està tot dit.

Va allargar un braç i es va fer una selfie amb la maleta a punt de rebentar per penjar-la al compte d’ Instagram. Tot el Club ha

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X