Tercer d’ESO. Tercer d’ESO. Tercer d’ESO. Tercer d’ESO... La Laia no podia parar de repetir-se mentalment el curs que havia arrencat feia pocs dies. Potser perquè necessitava recordar que cada vegada li quedaven menys anys d’avorriment mortal a l’escola. O perquè d’aquella manera se sentia una mica millor. Perquè... fet i fet, ja havien superat amb escreix la fase de ser les novelles de l’ESO. Havien traspassat l’equador d’aquella fase prèvia al batxillerat, en la qual no sabien si sentir-se grans o no. Sí, ja eren grans; això era un fet. I ningú no les podia intimidar. Per això, quan va acabar la classe de matemàtiques que continuava impartint el seu estimat Papada i va sentir que, unes quantes taules més endavant, la Mariona, la reina de les Pavetes, criticava l’explicació que ella havia fet a la pissarra sobre minuends i subtrahends, va decidir que no volia callar.

—Sí, segur que tu ho hauries fet millor. Tot ho fas millor, oi?

—Per descomptat, tap de bassa.

—La propera vegada que el profe em cridi a la pissarra, li diré que et faci sortir a tu. Així ho podràs demostrar.

El somriure malèvol de la Mariona es va encongir un segon, però el de la Laia, en canvi, es va ben eixamplar. N’estava ben tipa, que aquella mala bruixa es cregués superior. No li feia gens de por.

—No em busquis, que em trobaràs... —li va dir la Mariona, i tot seguit es va girar i va sortir de l’aula amb les seves Pavetes seguint-li els passos.

—On vas, valenta? —va preguntar la Frida a la Laia, mentre li donava un cop a l’espatlla des de les seves altures de torre Eiffel.

No era pas la primera vegada que la Mariona i les seves amigues es burlaven de la Laia, però sí que era el primer cop que ella no callava i li deia exactament el que pensava, sense pèls a la llengua; una cosa força més habitual en la Frida, l’activista dels despitosos, la valerosa.

—Algú li hauria d’abaixar els fums més sovint —va respondre la Laia, mentre recollia els llibres abans de sortir al pati. Era l’hora d’esmorzar i l’estómac ja feia estona que se li queixava.

—Hi estic d’acord, només és que no estem acostumades a aquesta teva faceta guerrera —va dir la Susanna, que també era allà.

La Laia la va mirar i es va adonar del seu somriure de malícia barrejada amb orgull.

—Aquest curs m’he proposat millorar unes quantes coses... —va dir, tornant-li el somriure mentre es dirigien cap al passadís.

—Està molt bé tenir propòsits. El meu és no morir en l’intent de capitanejar l’equip de vòlei —va confessar la Frida, amb les mans a les temples, com si estigués prenent consciència del que acabava de dir.

Des que feia uns quants mesos li havien adjudicat el lloc de capitana de l’equip de vòlei de l’escola, després que la Raquel l’abandonés per anar a un equip de categoria superior, la Frida intentava estar a l’altura de la nova situació i havia de dedicar-hi molt de temps i esforç. S’havia passat tot l’estiu preparant les companyes per a la nova temporada i no podia amagar els nervis que la rosegaven per dins.

A fora de l’aula ja les esperaven l’Eva i la Raquel, que quan van sentir de què anava la conversa s’hi van afegir ràpidament.

—El meu consell: pensa que morir NO és una possibilitat, nena. Si vols guanyar algun partit... —va dir la Raquel, amb un mig somriure.

—Ha, ha, ha, molt graciosa —va riure la Frida, amb un entusiasme fingit, mentre li clavava un cop de colze a les costelles.

Les dues esportistes de la colla es van dedicar uns quants insults de broma mentre baixaven les escales i sortien cap a fora. Mentrestant, la Laia va revisar el mòbil. Volia enviar un whatsapp a en Mario, el seu estimat i adorat nòvio, per explicar-li la novetat: la Mariona ja no l’espantava.

—va respondre en Mario a l’instant.

Ell també devia tenir l’estona de descans a l’institut aleshores. En Mario acabava de començar primer de batxillerat humanístic i no entenia gaire què implicava que algú t’intimidés, bàsicament perquè semblava que no tenia por de res ni de ningú. Però, tot i així, es posava a la seva pell i sabia entendre-la més bé que ningú.

I en un tres i no res, la Laia es va trobar al pati, gaudint del sol de la tardor. Tot i que no era tan intens com el de l’estiu, li agradava.

En primer lloc perquè no li cremava la pell i, per tant, no s’havia de posar protecció cada dos per tres. Això és el que passava quan es tenia la pell d’una pèl-roja... més blanca no podia ser.

I en segon lloc perquè volia aprofitar les acaballes d’un estiu que havia estat, com a mínim, revelador, abans que arribessin el fred i la pluja. S’acabava el mes de setembre i no en feia ni un que ella i les seves amigues havien refet l’amistat, gairebé perduda per ximpleries. Estava tan segura que no es volia tornar a sentir sola com que necessitava menjar-se les magdalenes de l’esmorzar si no volia desplomar-se per falta de sucre. Per això, des de llavors aprofitaven tot el temps que tenien per estar juntes, recuperar-se de les ferides i buscar noves aventures que les unissin encara més, si és que això era possible.

Un cop instal·lada, amb el cap sobre la falda de l’Eva i sota el seu estimat arbre, la Laia va revisar el compte d’Instagram que havia creat amb les noies, El Club de les Vambes Vermelles, a partir del canal de YouTube que també havien obert al final de l’estiu i que ara tenien una mica oblidat.

Quan va llegir l’anunci del concurs en el compte de la revista, @revistabravo, la Laia va fer un bot i es va incorporar de cop. Acabava de trobar una nova aventura per viure amb les seves amigues.

—Que t’ha agafat una síncope? —li va preguntar la Frida, mirant-la tota estranyada.

—Gairebé... però per un bon motiu... —va respondre la Laia, i va ensenyar el mòbil a la seva amiga perquè ho pogués llegir ella mateixa.

Tota la colla llegia l’anunci amb una concentració absoluta. La Laia aguantava el mòbil i les altres s’apinyaven sobre la pantalla perquè el reflex del sol no les molestés. Van trigar una estona a reaccionar. Una estona que a la Laia se li va fer eterna.

—Què us sembla? —els va preguntar.

—Que s’hi presentarà molta gent... De moment ja té dos-cents likes... I un és de les Pavetes, mira —va dir l’Eva, amb el dit posat sobre la llista de seguidors, entre els quals va distingir la Mariona i altres noies de la seva colla de presumides.

La Laia va entretancar els ulls. No permetria que això li tragués la il·lusió. Ja havia decidit que aquelles noies no l’atemoririen més i ho estava aconseguint. Tanmateix, la seva amiga sempre necessitava una empenteta per convèncer-se que tot era possible.

—Però segur que entre aquests dos-cents likes, incloent-hi el de la Mariona i les seves Pavetes, n’hi ha molt pocs que tinguin tanta imaginació com nosaltres. —La Laia li va picar l’ullet i l’Eva va assentir vacil·lant.

—I la força del grup —va afegir la Frida, amb determinació. Només li faltava alçar el braç enlaire i posar-se a cantar un himne per al Club de les Vambes Vermelles.

—I no us oblideu de la gràcia que tenim, perquè encara que no ho sembli, nenes, la gràcia és un element fonamental per assolir reptes —va afegir la Raquel, o més ben dit, la Raquelpèdia, ja que ho sabia tot gràcies als documentals i a les revistes raretes que llegia.

Els ànims anaven augmentant i les rialles també. La Susanna va acabar d’arrodonir la proposta quan va dir:

—Doncs vinga, a tocar rock —va anunciar, i mentre simulava que tocava les cordes d’una guitarra amb la mà plena d’anells i braçalets, va clavar un cop de cap que li va fer bellugar tots els cabells foscos.

La Laia es petava de riure. Va mirar l’Eva, que encara no havia pronunciat l’última paraula.

—Què hi dius? T’hi apuntes?

L’Eva va mirar les seves amigues amb aquells ulls verds de gata, i els dubtes que li podien haver quedat es van anar esvanint progressivament. Tot d’una, la seva mirada només irradiava seguretat.

—No m’ho perdria per res del món.

Les cinc components d’El Club de les Vambes Vermelles, molt animades i divertides, van alçar els braços i van tancar aquell nou tracte amb un cop de mans. La Laia estava convençuda que aquell concurs els duria noves experiències inoblidables. Tenien dues setmanes i mitja per preparar-se. Estava impacient per veure què passaria!

Entrar a casa del pare i trobar que tot estava en silenci ja es començava a convertir en un costum.

—Hola? —va dir la Laia, quan en va travessar el llindar.

No s’acabava d’acostumar al fet que hi tornés a haver una mica de normalitat, després de tants mesos de rebombori entre aquelles parets. Com que la Lorena havia acabat la baixa per maternitat, l’Albert havia començat a anar a la guarderia i ara la casa es veia buida. Encara que semblés estrany, a vegades la Laia trobava a faltar una mica (MOLT POC) el tràfec d’abans... Qui ho havia de dir? Va trobar el pare a la cuina, preparant-li un sandvitx de Nutella per berenar.

—I la resta de la tropa? —va preguntar, encara sorpresa que no hi hagués ningú més a casa. Es va servir un bon got de llet fresca de la nevera per acompanyar el sandvitx.

—Les noies han anat a buscar l’Albert a la guarderia i després se l’han endut a comprar —va respondre el pare, satisfet.

Se’l veia alleujat amb la nova situació. Les ulleres fosques al voltant dels ulls pràcticament li havien desaparegut i, malgrat que continuava portant una barba de quatre dies perquè era el seu estil, feia una cara més espavilada. La Laia va seure a taula per esperar el berenar.

—Com ha anat avui? —li va preguntar el pare, quan va acabar de preparar el sandvitx. Va seure al seu costat amb un cafè acabat de fer.

—Ai, molt bé! Amb novetats... —La Laia li va dedicar un somriure intrigant.

—Explica-me-les, va! No em facis patir, ara... —va dir en David, i ella es va posar a riure.

Estava contenta d’haver recuperat temps de qualitat amb el pare, de poder parlar i compartir coses, com quan vivia amb la mare, i no veure només reprimendes i autoritat. Al final, ho havien aconseguit. Des que l’Albert havia començat a anar a la guarderia, tot s’havia anat normalitzant i viure allà ja no era un infern.

—Doncs, mira, participarem en un concurs —va començar a dir la Laia, i li va explicar el que havia descobert a Instagram—. Seria fantàstic guanyar... —va dir quan va haver acabat l’explicació.

—Sí, però ja saps que el més important...

—... és participar —va acabar la Laia, perquè ja se sabia un munt de les frases que feia servir el pare quan intentava donar-li alguna lliçó o algun consell.

—Exacte.

—Ja ho sé. De fet, em sembla que ens ho passarem tan bé preparant el concurs que el final és una cosa... extra.

—Extra?

—Sí, com quan demanes un ingredient extra a l’hamburguesa o a la pizza. Ja és bona tal com és, però si, a més, hi afegeixes aquell ingredient... és una passada!

En David es va posar a riure.

—Tens raó, reina. L’ingredient extra és una passada.

La Laia va assentir mentre feia una queixalada al sandvitx de Nutella. Era... mmm.

—Aquest sandvitx no necessita cap extra.

I en David es va tornar a petar de riure.

—Com va amb els nous inversors?

—No són tan dolents com semblava.

En David li va explicar que, a vegades, la primera impressió que un té de la gent és equivocada. I que això és el que li havia passat a ell. Quan aquella colla d’homes mudats van començar a exigir canvis a l’empresa, en David s’ho va prendre molt malament. Però parlant-hi i escoltant-los, s’havia adonat que l’únic que feien era millorar la situació financera i l’organització de l’empresa, i els estava molt agraït.

—A la meva edat també s’aprenen coses —va dir en David, i la Laia va riure.

Es va imaginar el pare escoltant aquells desconeguts tal com ella feia amb els professors. Només li faltava l’uniforme i arreglar-se una mica aquella barba, i també pentinar-se la cabellera esbullada.

La porta de l’entrada es va obrir i de seguida es va sentir la veu de l’Aitana.

—Laia? Papa? —va cridar la nena des del rebedor, i va anar cap a la cuina.

Els seus rínxols rossos s’havien convertit en un embull, i duia la roba bruta de fang i d’alguna cosa més. L’Aitana no anava a la mateixa escola que la Laia perquè la de la Laia estava una mica més lluny de casa, o sigui que ella s’havia lliurat d’haver de portar uniforme. Va seure al costat de la seva germana i es va menjar un tros de la crosta del sandvitx que la Laia havia deixat al plat.

—Hola, tap de bassa. —La va saludar amb un somriure.

—No sóc cap tap de bassa perquè ja porto la roba de nou anys i només en tinc vuit acabats de fer.

La Laia va riure amb aquella sortida. Quan la Lorena va entrar a la cuina amb l’Albert i van seure tots junts a taula, per berenar en família, la Laia es va sentir agraïda. Mai no s’hauria imaginat que aquell rebombori podria ser sinònim de felicitat. Però sí, efectivament, ho era.

—Estic molt encuriosida, nenes —va dir la Raquel mentre s’arreglava la cabellera rossa davant del mirall del lavabo de noies de l’escola.

—A veure, si hi estem participant sense saber-ho... deu ser perquè hi té alguna cosa a veure amb el club, no? Potser està organitzant la seva propera visita a Barcelona... —va dir la Susanna, seguint el seu habitual olfacte detectivesc, després de sortir del lavabo i tancar la porta.

S’estava acabant

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X