El brunzit de les onades era com un bàlsam. Notava la brisa marina a la cara i l’escalfor del sol que li torrava la pell. Amb una mà, anava canviant la cançó quan no li venia de gust escoltar la que li proposava l’smartphone. El tema que ara sonava sí que li agradava, de fet, li encantava, «Let me love you», de DJ Snake i, of course, Justin, sempre Justin... Bieber. Amb l’altra mà, acariciava els dits d’en Mario, que no se separava d’ella des que havien començat les vacances feia un parell de setmanes. Sí, la Laia estava en el seu nirvana particular. Què més es podia demanar? Era mitjan juliol, i això volia dir que no havia d’anar a l’escola i que aquell dimarts podia gaudir amb el seu nòvio tantes hores com volgués, com si cada dia fos dissabte, sense responsabilitats, sense exigències, sense...

—Em sembla que t’està sonant el mòbil.

En Mario, que tenia posat l’altre auricular, s’havia adonat abans que ella que la cançó que tots dos estaven escoltant tan plàcidament estirats sobre les tovalloles de platja, acabava de quedar interrompuda per una trucada. La Laia va esbufegar una mica empipada perquè algú li havia fastiguejat aquell moment tan perfecte, i va examinar la pantalla per veure qui era que tenia aquell do de l’oportunitat. El pare. Apareixia el seu nom insistentment. La Laia va despenjar fent una ganyota.

—Què vols? —va etzibar, sense poder dissimular l’enuig.

—Laia? Ets tu? —va preguntar el pare a l’altra banda.

—És clar que sóc jo. Ets tu qui m’ha trucat. Què passa?

—Ai, filla, és que entre els crits del teu germà i aquest vent de fons, no sento res. Vindràs a dinar?

—Sí, arribaré cap a les dues o les tres.

—No pots venir abans? És que a la tarda tenim pediatre i hauríem de dinar d’hora, perquè, si no, no tindrem temps de res.

La Laia va esbufegar. Això ja era massa. Ara resulta que havia de dinar a la mateixa hora que els nens petits.

—D’acord, doncs ja vindré a la una.

—Perfecte. Gràcies, maca. T’ho passes bé?

—Sí, pare. Et deixo. Fins després!

La Laia va penjar abans que el seu pare se li enrotllés més. Ja que li quedava poca estona de platja, no la volia passar parlant amb ell.

—Va tot bé? —li va preguntar en Mario, sense moure’s.

La Laia li va explicar de mala gana que al cap de mitja hora hauria d’anar cap a casa.

—No passa res, tenim totes les vacances per fer coses... —va dir en Mario mentre l’envoltava amb els braços i l’atreia cap a ell per animar-la, cosa que va funcionar de seguida.

—No tantes... D’aquí a un parell de setmanes te’n vas al poble amb els teus avis i t’hi quedaràs gairebé tot el mes d’agost —va respondre la Laia, abaixant la mirada.

Només de pensar que s’havia de separar d’ell, se li feia una sensació de buit terrible.

—Ja ho sé, i no en tinc gens de ganes. Per això t’ho vull compensar amb una sorpresa —va dir, i la Laia va alçar la vista, expectant—. Estic preparant una cosa especial per al cap de setmana del meu aniversari.

La Laia se’l va quedar mirant amb un somriure als llavis. Notava que els ulls li guspirejaven. Què devia voler fer, el seu nòvio?

—He dit que és una sorpresa —va repetir ell.

—Però si el que celebra l’aniversari ets tu! La sorpresa te l’hauria de fer jo, si de cas.

—El meu millor regal és poder veure la cara que faràs quan descobreixis el que he planejat —va dir, just abans d’acostar els llavis als de la Laia per fer-li un petó molt dolç. Era tan càlid, tan tendre... La sal del mar li va semblar deliciosa.

Immediatament, la Laia es va oblidar del desànim que li havia provocat la trucada del pare. Va abraçar en Mario i es va impregnar de l’escalfor que li desprenia la pell. Estava tan a gust al seu costat, tan còmoda... La vergonya que li feia que el seu nòvio la veiés en biquini al principi de l’estiu li havia durat dos segons. Quan va començar la calor, es va comprar el més bonic que va trobar, un de color violeta amb ribets blaus, i estava força orgullosa del resultat. La primera vegada que en Mario la va veure amb el biquini posat, no se la va quedar mirant fixament ni res d’això, només va fer com si portés un vestit elegant i ella fos una princesa. Què més es podia demanar?

La Laia es va quedar estirada al seu costat, mirant-lo. No es podia creure la sort que tenia! Era guapíssim. Amb aquells ulls de color avellana que la miraven més enllà de les pupil·les, i aquella boca perfilada que dibuixava un gest entremaliat sempre que li feia bromes. Va començar a pensar quin devia ser el pla que en Mario havia ideat per al seu aniversari... Un parc d’atraccions? Un sopar romàntic? Un passeig amb vaixell? Ha, ha, ha, s’estava passant, ni que fossin en Travis i la Gabby a The Choice, la pel·lícula adaptada de la novel·la de Nicholas Sparks. Tot d’una, va recordar que encara no li havia comprat cap regal, i només faltaven onze dies. Sabia què volia, o sigui que només havia de procurar tenir-ho a punt per a aquell dia... si el seu pare i aquella casa plena de xivarri li ho permetien.

—Tens ganes d’anar al cine aquesta tarda? —li va preguntar en Mario, tancant els ulls per continuar gaudint del descans estiuenc.

La Laia estava enganxada al cos del noi, embolcallada entre els seus braços forts, i no volia separar-se’n.

—D’acord... —va respondre deixant-se endur pel pessigolleig que ell li provocava.

I llavors...

—No puc! —va exclamar obrint els ulls de cop.

S’acabava de recordar de la visita al pediatre que li havia comentat el pare feia uns minuts per telèfon... No només havia d’anar a casa a dinar abans, sinó que a més s’havia de quedar a cuidar l’Aitana mentre ell i la Lorena anaven al metge per vacunar l’Albert.

Ho va explicar a en Mario una mica emmurriada. Feia un mes i mig que vivia amb el pare i encara s’havia d’acostumar a moltes coses. Fins i tot tenia més responsabilitats que no pas a casa de la mare. En Mario li va acariciar el cap i ella es va tornar a relaxar. Just quan tornava a col·locar-se bé per continuar gaudint del matí, ell la va avisar.

—Ja és hora.

I mai no li havia fet tanta ràbia sentir aquesta frase de la boca del seu nòvio, perquè això volia dir que s’havien de separar. Era el que MENYS li venia de gust. Inclús menys que un sandvitx de formatge o que una sessió de matemàtiques. En Mario s’havia convertit en el més important de tot, per a ella. Es llevava al matí i ja desitjava veure’l, i quan havia de tornar a casa pel motiu que fos, no parava de recordar els preciosos moments que havia passat amb ell i d’anhelar que es repetissin ben aviat. El fet de saber que els quedaven pocs dies per estar junts encara accentuava més aquesta necessitat d’aprofitar cada minut.

En un moment van recollir les tovalloles i ho van guardar tot a la bossa de platja. En Mario estava fantàstic amb un bronzejat que ressaltava encara més amb la samarreta blanca que s’acabava de posar. Normalment sempre anava tot vestit de negre, però la Laia estava aconseguint que ampliés els horitzons... i aquell color li quedava encara millor. La Laia es va posar la camisola de ratlles, el barret de palla i les vambes, i quan va començar a caminar agafada de la mà d’en Mario en direcció al carrer per anar a agafar el bus, va notar una altra vibració del mòbil. El va agafar ràpid sense deixar-se anar d’en Mario per assegurar-se que no era el seu pare que es feia enrere i li permetia quedar-se una estona més a la platja. Però era un missatge que algú havia escrit al grup d’El Club de les Vambes Vermelles. No hi havia pressa, ja el miraria quan arribés a casa i tingués un moment. Ara no volia deixar anar la mà d’en Mario per escriure un missatge. Preferia passar l’estona que els quedava fins a la parada de l’autobús ben a prop d’ell. La Laia es va deixar envoltar pels braços del noi, li va estrènyer la cintura i va enfonsar el cap en el seu pit. Volia memoritzar la seva olor barrejada amb la sal de la platja per no oblidar-la fins a l’endemà, que esperava poder-lo passar tot sencer amb ell fent qualsevol cosa. El què no importava, el fet era que poguessin estar junts. I ja està.

Només d’entrar per la porta, el soroll al qual estava intentant acostumar-se, sense gaire èxit, va sonar estrepitosament. L’Albert no tenia un bon dia i plorava desconsoladament als braços del pare, que va començar a demanar-li coses fins i tot abans que tingués temps de deixar la bossa de la platja a l’habitació o de treure’s el maleït barret. Ni un respir.

—Laia, busca la teva germana, si us plau. Hem de dinar ara mateix.

—La casa no és pas tan gran. No és al seu quarto?

—Si hi fos no et demanaria que la busquessis.

En David va agafar aire i el va deixar anar lentament, com si fes un exercici de meditació.

—Si us plau —va insistir.

La Laia va assentir sense replicar. Anar a viure amb el pare havia espatllat una mica la relació amb ell. Li costava reconèixer-ho, però era així. Abans, quan es veien, l’estona que compartien i gaudien junts era de qualitat, de bon humor, per parlar i fer coses... gairebé com si fossin amics. Ella li explicava les seves preocupacions i en David sempre tenia a punt una d’aquelles frases esplèndides o algun consell útil per donar-li. En canvi, la rutina els obligava a fer coses que no agradaven a cap dels dos: a ell, renyar la Laia quan feia alguna cosa que no aprovava com a pare, i a la Laia, obeir-lo. L’amistat havia quedat relegada a alguns moments molt puntuals i cada vegada més escassos. Al final del dia, el pare estava tan esgotat que es quedava adormit al sofà abans que ella pogués explicar-li el dia meravellós que havia passat amb en Mario. O bé era ella la que estava fins al capdamunt de tanta família i s’enclaustrava a l’habitació per fugir del soroll, dels nens i de tot.

La Lorena va saludar la Laia amb una abraçada i li va preguntar com havia anat, però sense gaire èmfasi, perquè estava atrafegada a la cuina acabant de preparar el dinar per a tots cinc. Sí, cinc era un número impactant. Des que la Laia s’havia traslladat a aquella casa s’havien convertit en família nombrosa i la Lorena estava una mica perduda amb la nova situació. Sovint, la Laia s’adonava que no sabia gaire com havia de fer el paper de madrastra. Per això l’únic que posava normes i que l’esbroncava era el pare. La Lorena quedava en un segon pla, tant si estava d’acord amb ell com si no. Era molt diferent d’en Josep Maria, el marit de la seva mare, el bonifaci que sempre estava disposat a donar-li un cop de mà quan la mare treia la seva vena d’ogre, malgrat que en Josep Maria havia tingut temps més que suficient per acostumar-se a aquell paper. La Lorena només havia tingut un mes i mig... Temps al temps.

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X