Llibres
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literària
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Ebooks
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
LA MOSCA fa un triple salt mortal amb tirabuixó i es posa damunt l’estoig de l’Hugo. El noi la mira embadocat. Com si no n’hagués vist mai cap.
«Segur que ve de flairar una caca del carrer. Quina enveja...» A veure, no ho dic perquè em vingui de gust olorar CAQUES 
. Sinó perquè pot anar on vulgui.
Ofesa, la mosca s’enlaira de nou i es posa a la taula de la Laura.
«Que estrany —pensa l’Hugo—. Per què escriu en un FULL 
, la Laura, i no té CAP llibre a la vista?»
—Hugo, Hugo... —Algú murmura el seu nom, però ell ni se n’assabenta. 
Acaba de tenir una idea BRILLANT.
El noi treu un grapat de peces de Lego de la butxaca. A onze anys, l’Hugo és un mestre de les construccions.
••••••• HUGO •••••••
QUÈ LI AGRADA:
Fer construccions de Lego
Dibuixar insectes (sobretot mosques)
Jugar a videojocs (els de construcció amb blocs són els seus preferits)
La sopa de fideus (Què passa? La pizza no agrada a tothom!)
Què no li agrada:
L’escola (obvi)
Els deures (superobvi)
Els exàmens (megaobvi)
Tot el que té a veure amb l’escola (supermegaobvi)
Sense perdre de vista la mosca, l’Hugo fabrica una caseta damunt del pupitre. Fins i tot hi afegeix una pista d’aterratge i un menjador amb vistes. Li està quedant una obra digna d’un programa de «grans construccions». Per rematar-la, en un rampell d’inspiració, arrenca un trosset de paté de l’entrepà que li va sobrar la setmana passada i l’enganxa al bloc de Lego del mig. La mosca no s’hi podrà resistir. És la caseta ideal.
—Quin TUF!—protesta el Rodrigo, el company que té al costat.
«Apa! Tampoc no n’hi ha per tant —pensa l’Hugo—. Les meves vambes encara fan més pudor.»
Però la mosca, ni cas. Passa de la gran construcció i sobrevola l’entrepà del Rodrigo.
És estrany. No que la mosca no vulgui paté. Cadascú té els gustos que té.
El que és MOLT ESTRANY és que el Rodrigo, el gandul d’en Rodrigo, el Rodrigo «m’he deixat els deures a casa», també estigui concentrat sobre un full blanc. I a sobre rosega el bolígraf en comptes de l’entrepà de llonganissa. AQUÍ EN PASSA ALGUNA.
Mentrestant, la mosca vola arran de pissarra.
La bestiola es posa sobre l’esfera d’un rellotge de polsera abandonat a la taula del professor.
Un moment, aquest no és un rellotge qualsevol. És el rellotge del professor Caralluna, per ser més exactes. I això SÍ que és estrany perquè en Caralluna NOMÉS es treu el rellotge quan vol controlar el temps en moments importants.
—HUGO, T'ESTIC PARLANT! —li crida el professor pràcticament a l’orella.
El noi té un ensurt tan gran que s’aixeca i fa caure la cadira. I aquesta és tan sols la primera d’un seguit de reaccions en cadena.
La cadira cau sobre el peu de l’Aina que salta com una molla. La noia xoca contra el pòster del mapamundi que, al seu torn, cau sobre l’esquelet que hi ha a la classe. I les rodetes de la base de l’esquelet el fan rodar directe fins als braços del senyor Caralluna que de sobte es troba abraçat a un sac d’ossos.
—Què és això? —crida el professor quan aconsegueix treure’s l’esquelet del damunt. Es dirigeix al pupitre del noi com un tauró a la seva presa.
Normalment, el professor parla a poc a poc i fluixet. La mare de l’Hugo sempre diu que el seu profe és un «bàlsam de tranquil·litat». Però ara té la vena del front inflada com un PEBROT VERMELL, com el bitxo que et trobes a la salsa brava i que et fa plorar de gust. El senyor Caralluna està perillosament a prop de l’Hugo i no sembla ni de bon tros un «bàlsam».
—Què passa?! —pregunta l'Hugo espantat.
—Explica-m'ho tu —diu amb els braços a la cintura el professor. La vena del front se li ha inflat tant que gairebé es pot escapar—. Falten cinc minuts per acabar L'EXAMEN i no has tret ni el boli!
UN EXAMEN? És clar. Per això tots estan tan concentrats. L’Hugo repassa mentalment les COSES ESTRANYES QUE ESTAN PASSANT A L'AULA.
Els companys escriuen en silenci (excepte el Guille, que sempre CREU que llegeix en veu baixa però se’l sent fins a Moscou).
MMM. D'ACORD. Potser se li ha escapat algun senyal.
—Examen? —pregunta l’Hugo amb por.
Examen, és clar. AIXÒ ho explicaria tot.
—Examen, sí —confirma el Caralluna mentre la seva cara passa del vermell al morat—. DE L'EDAT MITJANA. —I de morat fosc passa gairebé a marró—. Baixes de l’hort! —crida fora de si.
Caram! El Caralluna en realitat és el Carabrava. Ho haurà d’explicar a la mare.
El noi fa que no amb el cap. No ve de l’hort, es a l’aula de 6è D. Està a punt d’explicar-li-ho, però alguna cosa li diu que no és el moment. En el fons, el Carabrava té raó: l’Hugo està distret. UN ALTRE COP.
La psicòloga de l’escola en diu «dèficit d’atenció», però l’Hugo no hi està d’acord. Ell hi para molta atenció. O algú es pensa que un gratacels de tretze pisos amb escala d’incendis, dues gòndoles i tres fonts centrals, cadascuna amb peces de color diferent, es construeix sense estar atent?
No, amics. El problema és que l’Hugo no para atenció al que VOLEN els professors. Els interessen unes coses molt AVORRIDES, la veritat.
I, pel que sembla, l’examen no va ni de Lego ni de mosques. Per cert, on deu haver anat la mosca? La tornarà a veure?
Un soroll cada cop més fort el treu dels seus pensaments.
Els companys comencen a corejar CASTIGAT! CASTIGAT! per posar-hi més emoció. Els agrada crear ambient.
L’Hugo s'empassa saliva. Suspendrà l’examen i a sobre els seus pares s’enfadaran amb ell. I per empitjorar les coses: què se n’ha fet de la mosca? L’ha perdut de vista.
—En què consisteix el càstig? —pregunta amb por.
El professor es queda en silenci. Li calen uns segons per calibrar la pena. Finalment parla, i les seves paraules RESSONEN PER LES PARETS DE L'AULA.
Els cors s’aturen de sobte. Fins i tot el Joaquín, el trapella de la classe, deixa anar un crit de terror.
La Sala de Càstigs és el lloc més horripilant del món. No cal que en diguin Sala de Càstigs perquè n’hi ha prou amb dir LA SALA i ja saps el que t’espera.