És molt més petit que no pas m’havia imaginat. Per sort, m’ha tocat finestra i puc mirar a fora, allunyar-me d’aquest avió abarrotat de gent. I respirar, sobretot respirar.

La visió dels núvols embolcant les immenses ales em recorda el cotó de sucre que vaig compartir amb les amigues el cap de setmana passat. Ens va agafar tristor a manta. Quan hi rumio, m’adono que he passat més part de la meva vida amb elles que no pas sense elles. No sé què faré a partir d’ara.

Havia arribat el moment del temut comiat i, com ja m’ho imaginava, igual que passa amb mil coses més, per a això de dir adeu tampoc tinc gens de traça.

—Ens escriuràs, oi, Sofía? —em va dir l’Alba, la meva millor amiga, assenyalant-me amb un dit acusador—. Ara que seràs escriptora, que no et faci pal el WhatsApp, que ja ens coneixem.

Les altres dues van assentir.

—No ens facis la típica jugada d’estar-hi en línia i a nosaltres ni piu —va deixar anar la Claudia, aclucant els ulls, ametllats de mena. Com es pot veure, és d’aquelles persones que sempre pensa el millor de tothom, especialment de mi.

L’Alba la conec des que el primer dia de classe de primer de primària es va asseure al meu costat i va parlar tot el que jo no parlava. La veritat és que va ser la meva salvació; la nova escola em tenia força aterrida; però, gràcies a ella, aquell lloc no em va semblar tan horrible. Xerrava pels colzes, i jo l’escoltava i de vegades també m’animava a explicar-li les meves coses. La nostra relació continua així, si fa no fa; i això que, amb ella, m’hi esplaio més que amb ningú. Què hi farem? M’estimo més gargotejar paraules que no pas pronunciar-les.

Les altres noies es van anar afegint al grup al llarg dels anys i, malgrat el pas del temps, segons com, continuo tenint aquella sensació estranya de no tenir-hi absolutament res en comú. Figura que són la meva colla, sí, però a estones em sento com una extraterrestre, a la seva vora. Quan ho comento a l’Alba, em diu antisocial, i m’obliga a canviar de rotllo. Sort en tinc d’ella, ja que, altrament, tota soleta em puc passar del compte, capficada amb les meves paranoies. I va bé escampar la boira de tant en tant.

—És clar que t’escriuré —vaig dir aquell últim dia plegades. I com que mirava l’Alba, la Claudia i l’Ana ens van esguardar de reüll tot prement els llavis—. Us escriuré a totes tres —vaig rectificar de seguida, però el mal ja estava fet, i elles van somriure... més o menys.

—Quina enveja que em fas, tia —va intervenir l’Alba per desviar la conversa i evitar més tensions—. Com m’agradaria anar a estudiar el batxillerat a Nova York. Serà una passada. La capital del món per a tu soleta! Festes, nois...!

—De segur que en Marc s’esfuma completament del teu cap. No recordaràs ni com es diu. Ni què et va fer. —Aquesta era l’Ana. M’imagino que us podeu fer una idea de per què ella i jo tenim topades tot sovint...

En Marc. Havia hagut de treure el tema. El meu tabú. La meva paraula prohibida. La vaig mirar arrufant les celles i immediatament es va adonar de l’error. Vaig poder veure a la cara de l’Alba que intuïa que m’havia pres aquell comentari com una pessigada al cor amb mala bava i a traïció. Per ella em vaig empassar les ganes de cantar-li les quaranta a l’Ana.

Però el meu viatge no tenia res a veure amb allò que ell em va fer. Me n’hauria anat igualment, encara que ell continués formant part de la meva vida; per això mateix, que l’Ana insinués que la meva aventura era en el fons una fugida... No. Si el que havia passat en aquella festa no hagués passat, me n’hauria anat igualment. No havia pres aquesta decisió per ell, sinó per mi.

—Deus tenir el cap a punt d’esclatar, segur. —Era un altre cop l’Alba que em rescatava—. Ja saps què vol dir l’Ana, que a Nova York coneixeràs milions de nois que estaran per sucar-hi pa, i que ell passarà a ser un àtom dins del teu cervell o... Quina és la porció més petita? Coi, sí, un àtom, oi? —va demanar. La Claudia i l’Ana van fer un arronsament d’espatlles—. Doncs això, que serà menys que res.

Va acabar el discurs amb un gran somriure, i jo no vaig poder evitar que se m’encomanés el seu bon humor, perquè l’Alba és així, resulta impossible que m’hi emprenyi per res que em pugui dir, per més ofensiu que sigui. Me l’estimo molt. I la trobaré a faltar un munt.

—Au, vine aquí —li vaig dir, i li vaig fer una forta i llarga abraçada, enllaçant els dos braços rere seu mentre tractava de contenir aquell cos tan menut, perquè sabés el que significava per a mi. En obrir els ulls, em vaig fixar en l’expressió de les altres dues i vaig acabar sumant-les en una abraçada de comiat en grup.

En deixar-les enrere per agafar l’autobús de tornada a casa, vaig notar una opressió espantosa a la gola, com si una mà invisible m’escanyés, i em vaig posar a parpellejar per desempallegar-me de la coïssor que, tot d’una, sentia als ulls. Vaig haver de respirar molt fondo per asserenar-me. No m’agrada que em vegi ningú, quan em sento tan vulnerable.

Una turbulència fa caure la minúscula maleta de mà del passatger que tinc al costat. Què hi deu portar a dins, aquest home? És ridículament petita. Cosa que em fa pensar en les meves maletes, gens minúscules. He provat d’encabir-hi tota la meva vida... i no ha estat fàcil.

Per això he volgut arribar a l’aeroport unes quantes hores abans (massa), per facturar tot l’equipatge. El pare estava convençut que hauria de pagar un suplement pel pes de les maletes, tot i que ja les havia pesat un milió de vegades per demostrar-li que s’equivocava.

—A aquesta bàscula li falten piles —em va etzibar quan les vaig pesar a casa.

—Com que li falten piles? —li vaig demanar, mossegant-me la llengua per no iniciar una discussió—. Si li faltessin piles ni tan sols s’encendria, oi?

—Aquest maletot no pesa vint-i-tres quilos ni de conya.

Per què s’entestava a empipar-me així?

—Ai, papa... —li vaig engegar, esbufegant—. Un moment.

Em vaig treure les sabates i m’hi vaig pesar. Cinquanta-vuit quilos i tres-cents grams, marcava el lector digital.

—Ho veus? Va bé. Aquest és el meu pes.

—Tres-cents?

—Home, sí, varia. Però és aproximat.

Vaig fer un gest amb la mà per indicar que la diferència era mínima. Això el va fer sortir de polleguera i va contraatacar.

—Però a l’aeroport no valen les aproximacions. Si superes el pes, pagues. I si no vols pagar, et toca obrir les maletes davant de tothom per treure el que no et pots emportar. I et moriràs de vergonya.

—Que no el supero... —vaig contestar, agafant una alenada i deixant-la anar a poc a poc per evitar que, en comptes d’aire, em sortís un crit.

Tot i això, el pare és especialista en advertiments, i jo, en obsessions. Així doncs, tan bon punt em diuen una cosa, em costa una barbaritat arraconar-la en algun replec oblidat del cervell. Per això no em vaig oposar a arribar amb temps de sobres al taulell de facturació per si, així, evitava la possibilitat que mig aeroport em tafanegés el contingut de l’equipatge.

La veritat és que ni tan sols estic segura d’haver-me endut tot el que necessitaré. Mai no he passat tant de temps fora de casa. Vaig preparar una llista llarguíssima, però vaig acabar descartant un munt de coses que no cabien a les dues maletes. Després d’intentar tancar-les, les vaig haver de refer uns... vuit o nou cops per treure’n coses que era físicament impossible que hi cabessin.

De sobte el cor em fa un bot: hi he ficat la bossa amb la roba interior? Sento una escalfor al coll i de seguida fan acte de presència les gotes de suor. No puc anar a Nova York sense roba interior; no és una cosa que puguis demanar prestada a algú sense més ni més. No tindré temps de comprar una muda tan aviat com arribi. Figura que em vindrà a rebre a l’aeroport algú de la residència, i no li demanaré pas que s’esperi cinc minuts mentre em compro unes calces! A més, on les compraria? Al Victoria’s Secret de l’aeroport de Nova York? No m’hi veig pas. Potser les podria rentar al lavabo de l’habitació... tot i que seria complicat. Déu meu, quin malson. Què faré?

Miro de tranquil·litzar-me. Vejam, com si no hi hagués botigues de calces a la Big Apple... A més, duc el més important: les meves llibretes plenes de gargots i dotze bolis de la meva marca preferida. Tampoc és que no hagi de trobar Pilots a Nova York, ja ho sé, però m’agrada escriure amb aquests bolis perquè no es claven al paper i deixen que la mà balli lleugera mentre escriu; per això m’he estimat més estar-ne ben proveïda. I també hi ha el fet que els he agafat de la botiga de la família, la papereria dels pares, d’aquelles de tota la vida, igual que he fet amb les llibretes; així doncs, en fi... tenen un no-sé-què especial. Començo a recuperar la calma. No m’he d’amoïnar per ximpleries... Ja no.

El mateix home a qui li va caure la maleta ara es baralla amb el comandament a distància per posar una pel·lícula a la pantalleta que tenim just al davant. Com es pot ser tan plom? Tanco el meu exemplar d’El sentinella del desert, de Henry Bromer, perquè no el vull llegir amb distraccions, encara que em sàpiga de memòria cada paraula que conté.

En realitat aquest llibre és l’autèntic motiu del meu viatge. Me’l va regalar el pare quan vaig fer catorze anys i em va canviar la vida. Sé que queda molt melodramàtic, dit així; però és la veritat. Cada paraula d’aquest llibre semblava escrita per a mi. Les paraules d’en Bromer em van engrescar a obrir un compte a Instagram per pujar-hi els meus pensaments en forma de poesia. I aleshores vaig començar a guanyar seguidors. Fins i tot vaig guanyar un concurs i em van publicar un poema en una revista famosa. I quan el meu professor de llengua em va parlar d’una beca per anar a estudiar a una acadèmia d’art a Nova York i em vaig assabentar que en Bromer era un dels profes que hi impartia classes, vaig saber que hi havia d’anar a estudiar. Per més que això comportés treballar tots els caps de setmana de l’últim curs. Per més que comportés una terrible esbroncada del pare. Per més que comportés trencar el cor a la mare... Somric, nostàlgica, en recordar el meu aniversari i la mare tractant de «vendre’m» les maletes noves que m’acabava de regalar igual que fa amb el material escolar a la botiga.

—Són d’aquelles dures, les que no s’abonyeguen, perquè aguantin bé tot el viatge, Sofía —m’explicava, mentre en picava amb els artells la superfície ataronjada.

—Gràcies, mama —li vaig respondre, abans de fer-li un petó a la galta. La vaig estrènyer uns quants segons de més entre els braços per mirar de transmetre-li com l’hi agraïa, tot i que el color em ferís la vista (i l’ànima). Era conscient que no es tractava d’unes maletes barates i que als pares els devia haver costat molt d’esforç pagar-les.

—T’agrada el color? Si no t’agrada, les podem canviar. He sentit que ara està de moda... —em va comentar, amanyagant-me el cap. Potser provant de posar al lloc un floc de cabells rebels de mena que jo únicament pentino quan no hi ha altre remei. M’agraden els meus cabells voluminosos i m’agrada que no obeeixin la pinta, ni la meva ni la de la perruquera (tot i que això, de vegades, ja no m’agrada tant). Ara bé, la idea que siguin rebels sí que m’agrada. És com si tinguessin caràcter propi.

—M’encanta, mama. De debò —li vaig assegurar per mirar de convèncer-la que l’havia encertada, que la despesa havia valgut la pena, perquè els ulls de la mare, normalment alegres i molt verds (d’algú els havia heretat jo), ja estaven prou tristos d’un temps ençà a causa del meu viatge, i no la volia veure plorar una altra vegada.

Ara m’imagino les dues maletes noves de trinca, sense cap taca ni rascada, soles a la bodega de l’avió fosca i freda, envoltades de centenars de maletes grosses i petites, amuntegades sense cap mena de cura, i em sap greu. Tothom s’adonarà que són noves, de tan impol·lutes; tothom que se les trobi pel mig, veurà que és el primer viatge important que fan. Com jo. Pobres, també es deuen sentir una mica fora de lloc. Tenint en compte el que han costat... Potser és això, o que fa massa temps que no pujo a un avió (si fa no fa, des de la boda del meu cosí, que viu a Menorca, fa un parell d’anys), i aleshores noto que el cor se m’encongeix per moments. No sabria dir per quin motiu exactament, però només de pensar que estic creuant l’Atlàntic per passar un any sencer a Nova York m’enfonso i m’il·lusiono moltíssim alhora.

Sí, desitjo anar a aquesta acadèmia d’art mundialment reconeguda per gaudir de la beca d’escriptura que tota soleta he guanyat amb mooolt d’esforç i obstinació. Sí, em moro de ganes d’estudiar amb en Henry Bromer, el meu autor preferit de tots els temps. Sí, desitjo conèixer la Big Apple, passejar pels seus carrers plens de gent i submergir-me en aquest ritme vertiginós que la fa famosa. Però no, no em ve de gust encarar-me amb un grapat de desconeguts que em faran mil preguntes, ni tampoc fer-les jo... I és que, definitivament, tinc més facilitat per l’escriptura que per a l’oratòria, en general.

Vet aquí que tregui la llibreta i el boli de la motxilla, repengi el cap al respatller i procuri no perdre de vista l’oceà, ara enfosquit per la nit naixent que ha partit en dos el cel. Taronja. Penso en les maletes, i que no fa gaire havien d’anar acompanyades per unes altres, segurament d’un altre color, però carregades a vessar com les meves, tot i que no sé pas si amb tantes il·lusions, per més que al principi semblés que sí, i amb una càmera i altres coses que m’estimo més no explicar encara, perquè allò era un secret, el nostre secret... Però en Marc em va trair, i ara les meves maletes viatgen soles, com jo.

No sé si és de dia o de nit. Tot i que només han passat vuit hores des que ens vam enlairar, tinc la sensació que el trajecte s’ha allargat una setmana. És com si el sol i la lluna s’haguessin fos en un punt impossible del temps, confonent la nit i el dia en un ball infinit de contraris que gairebé em fa embogir.

«La temperatura a Nova York és de seixanta-set graus Fahrenheit», anuncia el pilot pels altaveus mentre l’avió descendeix a tota màquina. He de consultar la noteta de «Com sobreviure en un altre país», que em va preparar l’Alba fa un parell de setmanes, per esbrinar que això equival a dinou graus centígrads.

«Aterrarem a l’aeroport John F. Kennedy a les divuit hores i vint-i-dos minuts», prossegueix la veu, oferint-me totes aquestes dades que figura que m’han de preparar per a la meva destinació.

Les orelles se’m tapen quan noto com els quilòmetres que em separen del terra es van reduint irremeiablement. Tanco els punys amb força i intento visualitzar novament els núvols de cotó que m’han acompanyat fins ara. No em fa por volar, però els aterratges em posen una mica tensa, perquè semblen un compte enrere, i ho són. Fins que les rodes de l’avió no es planten damunt l’asfalt de la pista, no obro els punys. Ara cinc marques en forma de ventall em guarneixen el palmell.

Quan arribo a la sala de recollida d’equipatges, distingeixo les meves dues maletes al lluny. Estan juntes, i m’alegro que s’hagin fet companyia l’una a l’altra totes aquestes hores. Per agafar-les, m’he de fer lloc com puc entre la resta de passatgers apilotats al davant de la cinta d’equipatges. Com que no vull que se m’escapi cap de les dues maletes, n’engrapo una amb cada mà, però pesen tant que l’únic que puc fer és arrossegar-les a terra. Tothom està tan a l’aguait pel que fa a les seves coses que ningú em dona un cop de mà. He de fer-me càrrec que el pare no hi és, ni la mare, ni l’Alba, ni tampoc en Marc, per ajudar-me quan em calgui. Una fiblada al cor fa que comprengui que he de dirigir els meus pensaments en un altre sentit. Agafo una alenada i la deixo anar molt a poc a poc. «Això és el que volies, Sofía», em dic. «Un any per a tu sola, lluny de tot, per reconstruir-te, per aprendre i ser la millor escriptora que puguis arribar a ser.»

Trec amb una estrebada brusca la nansa extraïble de les dues maletes per arrossegar-les sobre les rodetes i acuito el pas amb l’ànim renovat. Sí, estic a punt per afrontar la nova aventura.

En travessar la porta que dona a la zona d’arribades, em pregunto com identificaré, entre les dotzenes de persones que hi ha, la que m’ha d’acompanyar a la residència, a la meva nova vida. «Els rètols», he de recordar-me a mi mateixa. «Fixa’t en els rètols.» N’hi ha un munt. Això no és precisament un aeroport petit.

Els repasso a mesura que els vaig deixant enrere. Els que sostenen xofers elegantment vestits els descarto directament. Però llavors em crida l’atenció un noi pèl-roig i llargarut amb una gorra negra dels New York Yankees, que enlaira el cap com una girafa entre tots els altres, més estàtics. Els seus braços llargs sostenen un rètol en què es llegeix clarament: SOFÍA CUESTA. Aquesta soc jo. Se’m fa estrany llegir el meu nom en un paper a les mans d’un desconegut. És com si hagués de sortir corrents una altra persona entre la gentada per quedar-se’l. No obstant això, l’alleujament que em suposa haver-lo trobat em fa córrer-hi abans que això pugui passar, seguida de les dues maletes. Quan arribo al davant del noi, li confirmo entusiasmada:

—Soc jo! Soc jo!

Tot i això, ell no sembla comprendre el que dic.

—Sorry? —em diu.

Recordo que m’he d’oblidar definitivament de la meva llengua.

—Soc la Sofía —li dic llavors en anglès.

—Encantat de coneixe’t, Sofía. Soc en Kevin.

—Hola, com va?

El noi agafa una de les maletes i em fa un gest amb el cap alhora que em pregunta:

—Preparada?

Jo em concedeixo alguns segons. Des que vaig sortir de casa, he tingut alts i baixos de tota mena: «Sí, aquest viatge és el que vull» o «I si he perdut completament el seny...?». Però ja he creuat un oceà sencer per arribar aquí, i en Kevin em mira amb interès mentre reflexiono sobre la resposta. No, no és una pregunta fàcil, i tampoc serà un any fàcil. Ara ja ho sé i també me’n faig càrrec.

—Sí. Preparada —responc amb cura i contenció, com si temés que tot just pronunciar aquestes paraules fos xuclada per un túnel de vent. I, fins a cert punt, em penso que em passarà precisament això.

Dues hores al taxi i encara no hem arribat. Al llarg de tota aquesta estona en Kevin m’explica que és meravellós viure a Nova York i com mola la residència.

—No hi ha res millor per conèixer gent. Aquesta ciutat pot resultar molt solitària, per això molts triem viure a la «resi». És el millor lloc per fer amics. A més, com que tots estudiem coses diferents, sempre trobes algú que et pot ajudar amb allò que calgui. Ja et presentaré els estudiants de dret, per si et fiques en algun merder... —deixa anar entre riures, i em mira a l’expectativa, com si també hagués de riure per aquesta poca-soltada. Tanmateix, a mi només em surt un lleu: «Ah!», i un esbufec remotament semblant a una riallada. M’ha enxampat fora de joc. Amb l’small talk, com diuen aquí, no hi tinc la mà trencada. I encara menys en un idioma que no és el meu.

Així i tot, no sembla que en Kevin ho pesqui, i continua fent-la petar. Jo dic que sí a tot amb un somrís que se’m cansa als llavis, igual que quan els millors gimnastes es cansen en algun moment i deixen de fer estiraments...

Però ell és la meva primera coneixença en aquesta ciutat i no vull que em titlli d’antisocial tan aviat (la maleïda paraula que l’Alba ha aconseguit penjar-me); així doncs, torno a estirar les comissures dels llavis. Ves a saber, potser Nova York serà una oportunitat per revelar una nova Sofía. Per tant, quan em pregunta per què vull estudiar escriptura creativa, faig un esforç per resultar sociable.

—Sempre m’ha agradat molt escriure i, quan vaig saber que en Henry Bromer impartia classes a Nova York, vaig remoure cel i terra fins que em van donar una beca per venir a estudiar aquí.

—En Bromer? No és aquell que la va petar amb la seva primera novel·la i mai més ha tornat a lliurar cap altre llibre acabat? No el conec personalment, però, si he de jutjar pel que diuen a la «resi», sembla que és un paio força intens...

Em quedo parada. Potser sí que sigui intens, però... és dolent, això, per a un escriptor? Li vull preguntar més sobre el tema, però just aleshores en Kevin se m’avança.

—Aquest barri es diu Williamsburg i això és l’avinguda Bedford, el carrer més llarg de Brooklyn. Ja arribem —m’informa.

I jo assenteixo amb una sensació estranya a l’estómac.

En Kevin salta del taxi abans que me n’adoni, i jo he de fer el mateix. M’explica, neguitós, que el taxista s’ha aturat al bell mig del carrer i que, com que només hi ha un sol carril, s’embussarà de seguida si no e

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X