El Club de les Vambes Vermelles 14 - Princess per sorpresa

Ana Punset

Fragment

cap-1

imagen

La Laia no es podia creure que ja tornessin a tenir exàmens. Amb prou feines s’havia recuperat del primer trimestre, i ja hi tornaven a ser: desenes de lliçons per estudiar, milers d’exercicis per resoldre... I tot plegat per demostrar a la mare i als profes (d’acord, i també a si mateixa) que podia aprovar tercer d’ESO tal com havia aprovat els cursos anteriors. Encara que fos amb l’ajuda d’un professor particular. Ara bé, havia de reconèixer que el seu profe particular era superguai. I és que ara en Mike també era amic seu.

—Vinga, ara tu sola, Laia —li va demanar en Mike mentre li tornava la llibreta amb uns quants exercicis de matemàtiques. La Laia la va agafar des de l’altre extrem de la taula del menjador de casa el pare.

Li quedaven quatre dies per superar el repte. Aquell divendres tenia l’examen que li feia més por de tots, el seu infern personal: el de matemàtiques. Des que en Mike havia començat a fer-li classes al desembre, les notes dels parcials havien millorat força, però ara era l’hora de la veritat, la prova final que demostraria si realment havia après a dominar les mates durant aquell temps. L’últim que volia era que la seva mare contractés un altre professor, algun dels que s’havien presentat el dia de les entrevistes. No, la Laia s’ho passava bé amb en Mike perquè no era com ells. Era... en Mike i prou. I no volia que el substituïssin, o sigui que, valia més que es concentrés en el que estaven fent en aquell moment: estudiar, estudiar i estudiar. Tot i això, de tant en tant també tenien temps per xerrar una mica, és clar.

imagen

—Vols que calculi l’àrea d’un tauló de quatre centímetres d’ample per cent vuitanta centímetres de llarg?

Va mirar en Mike, que assentia mentre l’observava amb atenció. Els seus ulls blaus esperaven pacients la resposta de la Laia.

—Va, que ho saps fer —li va dir, amb tanta convicció que no va tenir altre remei que creure-se’l. Va acotar el cap pèl-roig i es va deixar absorbir pels números.

S’estava barallant amb la fórmula quan va sentir la vibració d’un mòbil. Va alçar la vista i va veure que en Mike contestava un missatge amb el front arrugat. Com que no volia xafardejar, va continuar fent l’exercici. Vinga, Laia, si en Mike diu que pots...

Una altra vibració.

Vaja, sí que li costava concentrar-se. Va mirar en Mike, que en aquell moment brandava el cap amb cara de frustració, i va deixar el llapis a la taula. Era incapaç d’ignorar el seu amic.

—Que passa res?

—No, no. És que la Nàdia últimament... —va dir passant-se la mà pels cabells rossos amb un gest nerviós. A la Laia li va sorprendre veure’l alterat, perquè en Mike sempre semblava acabat de sortir d’una sessió de meditació.

Va esperar que continués sense pressionar-lo. Era la primera vegada que el noi li parlava de la relació amb la seva amiga. Feia un parell de mesos que estaven junts oficialment, des que la Nàdia va acceptar sortir amb ell quan en Mike li ho va preguntar a l’Aquàrium, al passadís dels taurons, just després que els passés un peix manta per sobre el cap, tal com li havia explicat la Nàdia. Dos mesos de samarretes de cors, de somriures babaus, de felicitat brollant per cada porus de la pell. I de sobte...

imagen

—... es pica per qualsevol cosa —va acabar en Mike, amb cautela.

La Laia no sabia què dir perquè se sentia una mica al mig de tots dos.

—Que estrany! Si la Nàdia no s’enfada mai —va comentar.

—Ni jo! Per això no ho entenc. —En Mike va arronsar les espatlles.

La Laia va arrugar el front, sorpresa. De fet, aquell noi era la persona més optimista que havia conegut mai.

—Ara mateix, per exemple. M’ha escrit per preguntar-me si era aquí, amb tu, i quan li he dit que sí, resulta que em respon això.

La Laia va mirar el mòbil amb una sensació estranya. El fet que en Mike compartís una cosa tan íntima la incomodava una mica, però ell s’havia portat molt bé amb ella des del principi i volia ajudar-lo, de manera que va acceptar llegir el missatge que la Nàdia li acabava d’escriure:

imagen

Caram, sí que semblava enfadada.

—Que li has dit alguna cosa que l’hagi pogut molestar, abans de venir? —li va preguntar, per mirar de trobar una explicació a l’actitud de la seva amiga.

—En absolut.

—Però d’aquí sempre surts a la mateixa hora —va dir ella.

—Sí, menys la setmana passada, que ens vam despistar i vam estar una estona parlant dels teus plans amb en Mario, però vaja...

La Laia es va mossegar el llavi.

—No sé pas què té... —va insistir en Mike.

—No pateixis, ja li passarà. —La Laia va decidir treure-hi importància, desitjant que realment fos així.

No volia que la Nàdia tallés amb en Mike perquè això significaria que hauria de triar l’un o l’altra i estava massa contenta amb el seu profe particular per canviar-lo.

—Espero que sí... —va respondre en Mike, fent un esbufec sonor—. Has acabat l’exercici? —va preguntar, de sobte.

—Què?! Però si fins ara he estat parlant amb tu —va contestar la Laia, entre rialles.

—Doncs va, concentra’t i prou xerrameca —va manar ell fent-hi broma.

La Laia va somriure i es va centrar de nou en l’exercici. No, definitivament no volia canviar de professor particular.

cap-2

imagen

—No ho trobes romàntic? —va preguntar la Laia a en Mario, amb el cap repenjat sobre la seva espatlla al sofà de casa dels pares d’ell, mentre miraven Everything, everything a la tele.

—No està malament. Com que la noia no pot sortir de casa, el noi li omple la finestra de fotos d’oceans i de cartells amb missatges bonics. Però a mi se m’hauria acudit una cosa millor —va suggerir, amb un somriure entremaliat, i la Laia es va desfer entre els seus braços.

Era dimecres, l’única tarda de la setmana que tenia mig lliure, i aprofitant que els pares d’en Mario aquell dia tenien reunions i arribarien tard, havien quedat a casa d’ell. Volia estar ben enganxada al seu nòvio perquè no podia desaprofitar ni un minut del compte enrere que ja havia començat.

El dia que en Mario li va revelar el misteri que li havia amargat les festes de Nadal, la Laia s’havia sentit alleujada i destrossada al mateix temps. Alleujada perquè per fi sabia què li amagava, però destrossada perquè aquella notícia havia estat el dolorós tret de sortida, i ara, els dies, les hores, els minuts i fins i tot els segons corrien a una velocitat descontrolada en el cor de la Laia; tant, que a vegades no sabia ni com gestionar-ho i això l’angoixava.

I no, aquesta vegada no exagerava: en Mario se n’anava al juliol amb la seva família a Los Angeles, i no seria un viatge d’anar i tornar, perquè s’hi estaria tot un any. Segons li havia dit, un director famós volia rodar una adaptació d’un llibre escrit pel seu pare, i l’autor havia de col·laborar en el guió. Per això havia demanat a en Mario i a la seva mare que l’acompanyessin en l’aventura.

1308.jpg

El dia que el noi li va explicar tot això, la Laia gairebé es va ensorrar.

—I què farem? —li va preguntar, completament perduda. Tot d’una, li feia la sensació que l’havien llançat dins d’un forat fosc i fred del qual no podia sortir. Així seria la vida sense en Mario.

Eren a la seva cafeteria preferida i tenia un d’aquells croissants de xocolata que tant li agradaven al davant, però gens ni mica de gana. En Mario, assegut al seu costat, li va agafar la mà, que de sobte li havia començat a tremolar.

—Doncs escriure’ns i trucar-nos molt —va respondre ell—. I vindré sempre que pugui.

La Laia assentia, com si volgués creure de debò que allò era possible, una relació a distància. Però...

—Et trobaré a faltar moltíssim, no sé si podré...

—Sí que podràs, Laia. Mira’m —li va dir en Mario agafant-li la cara amb totes dues mans perquè es tragués del cap els dubtes i posés tota l’atenció en ell—. T’estimo amb bogeria, ja ho saps, i sé que tu a mi també. Podem superar això i molt més. N’estic convençut.

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos