Uns ulls grisos em desafien. Normalment no hi respondria, però a ells sí; a ell, sí. El gest se li torça en un somriure tímid abans d’obrir la boca. Quan em noto l’escalfor dolça del seu alè al coll, ja no hi ha marxa enrere. Acluco els ulls i espero amb ànsia que em toqui, que m’acaroni, que imprimeixi el seu rastre...

«Iniciem el descens i aterrarem a l’aeroport JFK a les quatre de la tarda. A Nova York la temperatura és de cinquanta graus Fahrenheit.»

Tot d’una, la imatge de l’Hugo es volatilitza. Per què? Què passa? Tinc ganes de cridar: «Torna!» Però per més que m’obligo a mantenir els ulls tancats tapant-me el cap amb la mà agafada a la jaqueta, no la recupero, no torna.

«Esperem que hagin tingut un bon viatge.»

De nou aquella veu espectral que m’interromp el moment amb una clatellada. Res, tot s’ha fet negre. El meu somni, fet miques.

Quan per fi obro els ulls, em trobo el clatell morè de la persona que seu al seient del davant. És molt alta, i sobresurt del respatller.

—S’ha de cordar el cinturó —m’indica l’hostessa recolzant la mà sobre el meu braç quan em passa pel costat. Encara tinc massa present el somni, l’escalfor que només ell em fa sentir quan em mira...

Seure al passadís és incomodíssim. No puc intuir res per la finestra, ni veure com travessem els núvols, com els esfilagarsem com si fossin fibres de cotó. Cada vegada que viatjo amb avió, els núvols em capten l’atenció, no puc evitar-ho. De petita m’imaginava els ocells rient i saltant-hi al damunt, esponjosos i ferms.

I somiava tocar-los més que cap altra cosa. Avui em persegueixen uns altres somnis... Somnis trencats per la realitat: aquest avió a punt d’aterrar, la meva tornada a Nova York després de passar una setmana amb la família. Estar amb els pares i les amigues m’ha anat bé per no oblidar qui soc i d’on vinc. Quan la mare em va veure arribar amb la maleta de color taronja, em va abraçar tan fort que una mica més i m’ofega. No em parava de repetir com m’havia aprimat.

—Segur que no menges res! —protestava sense deixar-me anar.

El pare li va cridar l’atenció.

—Ves amb compte, Berta, que no s’espanti i toqui el dos. —Se’m va apropar per fer-me dos petons a la galta i acariciar-me el cap. El vaig saludar amb afecte. Sempre m’ha fet gràcia que siguin tan diferents i que s’entenguin tan bé.

—No diguis bajanades, Pepe. És la meva nena i l’he trobat molt a faltar. Puc dir el que em vingui de gust, oi? Oi que em deixes? —em va preguntar la mare agafant-me de bracet, i jo no vaig poder aguantar-me una rialla.

—Sí, mare. T’ho deixo dir.

El pare va posar els ulls en blanc abans d’agafar-me la maleta i d’anar en direcció a l’aparcament. Entretant, la mare, arrapada al meu braç, i jo ens vam quedar una mica enrere perquè em pogués informar per sobre de totes les novetats que m’havia perdut: cafetera nova, Netflix a casa, per fi!, la veïna que s’havia separat...

—I aquell noi, com es deia? En Marc —va deixar anar la mare de sobte, la qual cosa em va causar un calfred sobtat. Sentir-li dir el seu nom... em desencaixava.

—Què? Què li passa?

—Res, que l’altre dia me’l vaig trobar al centre comercial i em va preguntar per tu, molt amable.

Vaig assentir amb les dents serrades, aguantant-me les ganes de preguntar a la mare quin interès podia tenir en Marc per la meva vida i de dir-li que podia arribar a ser molt amable si s’ho proposava. Amb qui fos.

—Li vaig dir que, si li venia de gust, et podia passar a veure un dia a casa, aquesta setmana.

Em vaig girar cap a la mare amb una cara d’espant que no li va passar per alt.

—Què passa? Per què fas aquesta cara?

Vaig pensar molt bé què respondre-li abans d’obrir la boca. La mare no tenia la més mínima idea del dolor que m’havia provocat aquell ser menyspreable en el passat. Durant setmanes, mentre patia les conseqüències de tenir el cor trencat, em vaig consolar amb històries que inventàvem entre la meva millor amiga, l’Alba, i jo, i vaig refugiar-me a l’habitació perquè no es notés. Per suportar la imatge d’en Marc xerrant amb la meva mare com si res, em vaig recordar que ell ja no era ningú per a mi i que no m’interessava res del que pogués tramar. No es mereixia espatllar la meva tornada a la ciutat, amb la família.

—Res; no et preocupis. Segur que en Marc té coses millors a fer.

—Ah, bé, sí, pot ser, és clar... —va respondre la mare, i vaig notar que em mirava de reüll, esforçant-se per ignorar les preguntes que, probablement, li venien al cap en aquell moment.

Però no va poder evitar deixar anar prudentment, com qui no vol la cosa:

—Ja no... hi tens contacte?

—No gaire. Vaig descobrir que no valia tant la pena com em pensava.

—Doncs ben fet, filla, perquè la gent que ens genera maldecaps, millor tenir-la ben lluny... I a prop, la que brilla, la que porta només coses bones. Oi, Pepe?

—Sí, Berta, sí —va respondre el pare.

Tot just havíem arribat a la màquina de pagament de l’aparcament, i estava concentrat a introduir el tiquet i trobar a la butxaca totes les monedes necessàries per pagar l’estona que havíem estat allà. El pare tenia la molesta mania d’intentar desempallegar-se de les monedes més petites en situacions com aquesta, així que va estar uns quants minuts posant cèntims fins a sumar el total.

—Has dut molts deures per fer? —em va preguntar quan la màquina li va tornar el tiquet segellat, desviant del tot la conversa, cosa que vaig agrair molt.

I així va començar un enfilall de preguntes sobre el tema que l’interessava més: l’acadèmia. Al capdavall, per a ells era el motiu principal pel qual vivia a sis mil seixanta-cinc quilòmetres de casa, exactament, segons em va comunicar un dia el pare.

Així va ser la meva arribada. Les preguntes es van acabar abans d’entrar per la porta de casa i trobar-me un sopar mediterrani típic. No m’havia adonat que el menjar de la mare m’agradava amb bogeria fins que vaig haver de passar temps sense. Croquetes, truita de patates, pernilet del bo, olives... Tot boníssim. Probablement tornaria a Nova York amb uns quants quilos més, però no m’amoïnava gaire.

Aquesta vegada em moc per l’aeroport JFK com si fos tota una experta. Recupero la maleta a la cinta de recollida de l’equipatge i passo el control d’immigració en un tres i no res. Quan creuo la frontera, espero en el fons del cor que algú m’hagi vingut a buscar, tot i que anit em va quedar ben clar que estaven massa atrafegats amb treballs i projectes per plantejar-los-ho. De fet, un dels missatges era de l’Hugo, i m’explicava que havia hagut de viatjar a Boston d’improvís per un tema de classe. Tot i que entenc que té els seus compromisos artístics, hauria preferit que fos aquí esperant-me. A més, en tots els missatges que ens hem enviat aquesta setmana em deia que em trobava a faltar, i això em donava força per esperar uns quants dies més abans de tornar-nos a veure.

Tampoc no hi és en Kevin, com el primer cop, l’ajudant d’en Max, el meu coach. «No passa res —em dic—, soc una dona forta i independent, puc agafar un taxi jo sola per arribar a la residència de Brooklyn.» I així ho faig, orgullosa de mi. És març. Em fixo que no queda cap rastre de la neu que hi havia quan vaig marxar, però continua fent bastant fred en comparació amb València.

Com més a prop soc de la casa d’aquí, més convençuda em sento que no deixaré passar més temps sense sincerar-me amb l’Alma. Li he d’explicar el que va passar amb l’Hugo. Me’n vaig anar sense trobar el moment idoni, però ara torno amb les piles recarregades i ho faré. L’Alba, quan vaig ser allà, em va insistir que era important no crear forats negres entre la meva companya d’habitació i jo.

—Ja saps que els bons amics s’han de cuidar, com les plantes. I l’Alma sembla una noia legal. Segur que ho entén —em deia la meva amiga de tota la vida. Em vaig voler encomanar del seu optimisme i crec que ho vaig aconseguir.

Quan vaig veure l’Alba l’endemà d’haver arribat a València, va ser com si l’hagués vist la nit abans... Entre el viatge, el jet lag i la calidesa de casa, estava tan rendida que, després de sopar, em vaig ficar al llit i vaig dormir dotze hores seguides. Va ser la meva amiga qui em va despertar amb el seu grit de guerra:

—No tens temps per dormir!

Quan vaig obrir els ulls amb cara de mala llet per l’esglai, va suavitzar el to:

—Tenim una setmana, no deus voler passar-la al llit, no?

I no, no ho vam fer, no. La vam aprofitar la mar de bé. Vam xerrar, vam sortir i vam compartir tot el temps lliure que la meva mare em deixava (més del que ella volia, de ben segur). Sé que durant els mesos que estem separades, l’Alba i jo parlem amb molta freqüència, però agraeixo sentir-me còmoda amb ella quan torno a veure-la cara a cara, com si res. La nostra amistat és forta com un roure.

Davant la residència, el taxista em diu què li dec. Pago de seguida i, amb la maleta a les mans, em quedo un moment observant l’entrada d’obra vista de la meva casa americana. Aquesta vegada ja sé què trobaré a l’altra banda. Em sento una persona diferent del primer cop que vaig passar per això.

A punt de pujar les escales amb l’equipatge, em topo l’única persona d’aquest lloc que no em ve de gust veure: en Tim. Està tal com el vaig deixar: ros, amb els ulls blaus plens de ràbia i un aspecte del tot californià. Va acompanyat dels seus amics eixelebrats i d’una noia que tinc vista de la classe d’en Bromer. Quan em veu, entretanca els ulls.

—Has tornat? Pensava que ens havíem deslliurat de tu... —m’etziba mentre baixa per l’escala de l’entrada i em passa pel davant.

Els seus amiguets li riuen la gràcia.

—No tindràs aquesta sort —li responc pujant tan ràpid com puc per perdre’l de vista.

Quan tanco la porta, em sembla sentir:

—De moment.

Decideixo no fer-ne cas, tot i que sona a amenaça. En Tim no està content amb la manera com van acabar les coses després que es barallés amb en Sam, però jo sí, i molt, perquè el meu amic ha pogut recuperar la seva vida, a pesar de les males arts d’aquest mesquí. Que es foti.

L’olor de menjar barrejada amb la de colònia i detergent de fregar el terra se’m cola pel nas així que entro a la resi. Saludo els qui estan a la sala de la tele mirant un partit i també els qui són a l’escala que duu al meu dormitori. En Kevin, amb la gorra dels New York Yankees, treu el nas per la porta i m’ofereix ajuda, tal com va fer la primera vegada que vaig arribar.

—Puc tota sola, gràcies —li dic, agraïda pel gest, i arrossego la maleta graó a graó sense aturar-me. Em sento forta, com si els músculs i l’energia haguessin augmentat.

Durant tot el viatge he estat desitjant arribar a la meva habitació, veure l’Alma, en Sam, la Valentina... Per l’hora que és, imagino que deuen estar tots allà asseguts, xerrant i esperant-me. Sabien quan arribava, així que no serà cap sorpresa. Aviat serviran el sopar i confio que baixarem tots junts per posar-nos al dia.

Tinc tantes ganes d’arribar a la meta que pujo les escales de cop sense cansar-me. Evoco el passadís fins al finestral, que sempre em regala els darrers raigs de sol del dia, i m’aturo per rebre’ls satisfeta i gaudir de les vistes espectaculars de la ciutat. El cor em batega vigorós. Em sento plena, complaguda, decidida. Arrenco de nou fins a la porta de l’habitació, que obro d’una empenta amb un somriure dibuixat a la cara.

—Ja soc aquí! —exclamo des de dins del meu refugi per saludar... ningú.

Les paraules reboten contra un silenci poc habitual carregat com munició pesant i encerten de ple el meu entusiasme. Suposo que l’Alma encara no ha tornat de l’acadèmia. I els altres veig que tampoc no hi són... La imatge que m’havia acompanyat durant el viatge, de tots els meus amics esperant-me, s’esvaneix i queda substituïda per l’ombra de la decepció. M’assec sobre el llit i deixo anar un sospir sonor. Em dic que tinc dues opcions: deixar-me arrossegar per la contrarietat o buscar alternatives. El meu antic jo s’estiraria al llit i tancaria els ulls, vençut pel cansament. Però ja no soc aquella d’abans.

Decideixo començar a desfer la maleta, exactament com ho vaig fer el primer cop que vaig trepitjar aquesta habitació. Mentre plego jerseis i pantalons, penso que avui no té res a veure amb aquell dia... Malgrat que torno a estar aquí tota sola, en realitat no me n’hi sento, ja no. M’han passat tantes coses...

Tot d’una, rebo un whatsapp que em treu dels meus pensaments.

Espero que hagis arribat bé

És en Marc.

Esbufego quan el llegeixo i decideixo no respondre per ara. Aquesta és una altra cosa que tinc pendent: parlar a l’Hugo del meu ex; no vull tenir secrets amb ell i crec que li ho dec. Sobretot, després d’haver decidit veure’l finalment la setmana passada.

Com que la mare l’havia avisat que arribava, em va escriure els primers dies per veure’ns. I tot i que al principi jo no ho volia, al final vaig pensar que era millor deixar les coses ben tancades. (MOLT EN CONTRA DELS CONSELLS DE L’ALBA, ÉS CLAR.)

—Tingues el mòbil sempre a mà per si necessites que vingui —em va dir la meva amiga quan li vaig parlar de la trobada.

—Ni que fos un delinqüent —vaig respondre.

—És perillós —va dir l’Alba amb un gest sever, i li vaig prometre que portaria el mòbil a la butxaca dels pantalons per si de cas.

Ens vam veure en un parc al costat de casa els meus pares. Vaig preferir fer-ho així perquè em semblava hipòcrita quedar amb ell per prendre un cafè o un gelat com si fóssim amics que es veuen amb regularitat. Perquè no, no ho érem pas. Almenys encara no. Quan vaig arribar, estava assegut en un gronxador d’aquells dobles que agraden tant als nens, que es donen impuls per pujar tan amunt com poden, fins als arbres o fins al cel. Em vaig asseure al que hi havia just al davant, i em vaig felicitar per haver-me posat uns texans que em feien estar més còmode.

—Estàs molt guapa —em va dir en un to que em va semblar sincer.

—No és veritat.

En Marc va arronsar les espatlles. No li vaig tornar la floreta perquè fins i tot m’havia deixat d’agradar físicament. Suposo que era normal, després d’haver-me fet patir tant.

—Et veig canviada. T’agrada viure a Nova York? —em va preguntar, i jo vaig mig aclucar els ulls. De debò que volia xerrar com si res?—. Ho sento. No sé com encarrilar-ho, això. Sé que em vaig comportar com un imbècil.

—No, més que imbècil. Però prefereixo no posar-hi paraules... Sonaria massa malament.

—Sí, tens tota la raó. Et vaig acusar de coses... No hi tenia dret. Vaig ser un egoista.

Vaig arronsar les espatlles. En Marc em va acusar d’esperar massa d’ell, de ser massa estricta, gairebé em va culpar de la seva infidelitat. O sense el «gairebé»...

—Encara surts amb ella? —li vaig preguntar mirant-lo fixament als ulls, cosa que el va agafar desprevingut.

—No, és clar que no.

—Tant me fa.

—Ho entenc. Però no. Allò no va ser res. Només una cagada. Una més...

Vaig assentir.

—I tu, estàs amb algú? —em va preguntar, i ell també em va agafar de sorpresa. Estava amb algú, jo?

—Sí, més o menys —li vaig dir.

—Més o menys?

—És complicat.

També va assentir.

No sé per què, vaig començar a moure el gronxador, a doblegar les cames i a estirar-les, i ell es va deixar emportar pel moviment.

—Quan era petit, m’encantava aquest gronxador—va dir en Marc.

—Jo preferia el tobogan —vaig contestar, una mica per portar-li la contrària. Va somriure.

De sobte, el vaig mirar i em vaig adonar que ja no l’odia-va. Tot el mal que m’havia fet havia passat a ser una petita cicatriu.

—Continues fent fotos? —vaig voler saber.

—Sí. Els meus pares em van regalar una càmera per l’aniversari. És una passada.

I així va començar a parlar-me de les fotos, dels seus propis somnis. Com dues persones que es coneixen, que s’interessen per l’altre, que es cauen bé... Quan em va proposar de continuar parlant quan fos fora, no em va semblar tan estrany. Vaig respondre:

—Ja ho veurem.

Vaig marxar cap a casa i ja no vam tornar a coincidir cap dels dies que vaig ser a València.

El Lap-Cat està tal com el recordo, amb les taules i les cadires desaparellades i els solo booths, aquelles cabines on pots trobar la soledat davant un bon plat de fideus, un ramen autèntic ple d’ingredients sorpresa. Sense voler, em ve a la memòria l’última trobada amb l’Hugo en una d’aquelles cabines, quan encara no sabíem què fer; recordo les seves mans dibuixant, fines i allargades, perfectes per dibuixar com ningú altre. Em moro per veure’l, no ho puc evitar. Sembla que ha passat una eternitat des de l’última vegada que vaig ser allà. Agafo aire amb l’esperança de trobar-lo aquí. «Potser ha tornat del seu viatge», em dic conscientment autoenganyada...

Quan m’atanso a la nostra taula de sempre i veig la Valentina, sento una gratitud tan gran que se m’escapa un xiscle. No és l’Hugo, però almenys hi trobo la meva amiga, una bona amiga amb qui vaig tenir un començament grotesc. Ara recordo l’escena del cafè el nostre primer dia de classe, i em ve el riure, però aleshores...

—Valen! —la crido i es gira sorpresa. He començat a prendre’m la confiança de dir-li així, des que e

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X