1

Al’altra banda de l’abisme només hi havia boira i silenci. El pont es balancejava una mica, gronxat per una brisa suau que removia la boirina sense acabar de diluir-la del tot. No semblava gaire sòlid, però la Rox sabia que aguantaria el pes d’un carro carregat.

Últimament havia suportat fins al límit de la seva resistència, desbordat per la quantitat de gent que fugia de l’ofensiva dels monstres.

En canvi, el Pont dels Cridaners ara es veia desert, com si a l’altre costat ja no hi hagués res que valgués la pena salvar, ni cap persona viva per creuar-lo.

—Bona guàrdia —va saludar tot d’un plegat una veu al seu darrere, sobresaltant-la—. Em vens a rellevar? Encara no és l’hora.

La Rox es va girar cap al Guardià, que l’observava amb curiositat. Havia aparegut del no-res i la jove va aixecar el cap fins al punt de vigilància, situat al damunt de les portes que duien al pont. Segur que el seu company havia saltat des d’allà per aterrar-li al costat amb el silenci característic dels de la seva classe.

—Ets l’únic Guardià que vigila el pas? —va preguntar amb una certa perplexitat.

Ell la va mirar amb més atenció.

—Acabes d’arribar, oi? No t’ho han explicat a l’enclavament? Ja fa dies que no creua ningú, ni es veuen monstres a l’altra banda. Probablement a hores d’ara ja han entrat tots en letargia.

La Rox va arrufar les celles, pensativa, amb la mirada clavada en el pont. Era cert que moltes espècies hibernaven si no hi havia humans a la vora, però unes altres es traslladaven al lloc habitat més proper a la recerca de noves preses.

Quan la jove estava a punt de plantejar els seus dubtes sobre el tema, el Guardià del pont li va fer una altra pregunta:

—Han canviat els torns? Qui t’envia exactament?

La Rox va negar amb el cap.

—No t’he vingut a rellevar. Vull creuar el pont. He d’arribar a l’altra banda.

El Guardià la va mirar amb escepticisme, convençut que no ho deia seriosament. En llegir-li al rostre la determinació, va fer que no amb el cap, desconcertat.

—A l’altra banda no hi ha res. Ni hi queda ningú. I penses creuar tota sola? Per què?

—No ho farà sola —va intervenir un altre Guardià, que s’acostava pel camí portant un cavall per la brida—. Jo l’hi acompanyaré.

La Rox es va girar, estupefacta, i encara es va sorprendre més en reconèixer el nou company, un Guardià una mica més gran que ella i més alt que la majoria, amb els cabells negres i un posat serè i segur d’ell mateix.

—Aldrix! —va murmurar—. Què hi fas, aquí?

L’havia vist per darrera vegada a la Ciutadella, feia setmanes, poc abans de sortir de viatge. L’havia seguit fins allà? Va reprimir l’impuls de fer un pas enrere, incòmoda. Si l’enviaven els seus superiors, aquell viatge s’acabaria abans de començar.

Ell li va dedicar un mig somriure abans d’adreçar-se al Guardià que vigilava el pont.

—Ens envien del quarter general de la Ciutadella —va anunciar en un to informal—. És una missió de rescat; tenim indicis que hi pot haver persones atrapades a l’altre costat.

El Guardià el va mirar amb incredulitat mentre la Rox s’esforçava a mantenir el rostre inexpressiu. Ella havia anat al Pont dels Cridaners per iniciativa pròpia, no perquè els seus superiors li haguessin donat instruccions.

—A l’altra banda només hi ha monstres —va replicar el Guardià del pont—. I, en tot cas, una missió de rescat formada per dos Guardians no arribaria gaire lluny.

—Jo no soc qui per qüestionar les ordres dels oficials —es va limitar a respondre l’Aldrix, arronsant les espatlles..

El Guardià es va gratar el cap, pensatiu.

—Heu parlat amb el capità de l’enclavament?

—Seríem aquí si no ho haguéssim fet?

El Guardià del pont no sabia què contestar. L’Aldrix li va allargar un full de paper.

—Mira. És una ordre oficial, segellada i signada per la comandant Xalana.

La Rox va veure que el Guardià del pont s’empassava ostensiblement la saliva mentre llegia la notificació amb incredulitat.

—És que això... no té sentit.

—Si és el que en penses, ho pots dir a la comandant —va replicar l’Aldrix sense somriure—. Nosaltres ens limitem a acomplir ordres.

Va estirar les regnes del cavall per dirigir-se a l’entrada del pont. S’hi va aturar i es va girar a mirar fixament el Guardià.

—Obres el portal o no? —va preguntar.

L’home es va empassar la saliva de nou, molt pàl·lid.

—Us envien a una mort segura. Si parlem amb el capità de l’enclavament, potser ens deixarà formar una patrulla més nombrosa perquè us hi acompanyi...

—Ja hi he parlat. És una missió ràpida: creuar el pont, arribar a l’aldea en qüestió i tornar tan de pressa com puguem per informar. Una patrulla més nombrosa ens endarreriria.

La Rox va mirar el seu company alçant una cella amb desconcert. Aquella «missió ràpida», tal com la descrivia l’Aldrix, continuava sent una empresa suïcida. Ella havia planejat tirar-la endavant en solitari perquè tenia motius personals per fer-ho i estava disposada a córrer el risc. I no havia comunicat les seves intencions als superiors perquè estava força segura que no haurien aprovat aquella incursió.

No se li acudia cap raó perquè haguessin autoritzat l’Aldrix a acompanyar-la. Si ell l’havia delatat, la qual cosa semblava bastant probable, el devien haver enviat a aturar-la, no pas a secundar-la en aquell viatge temerari.

Encara no entenia què estava passava realment, però va guardar silenci i es va mantenir en un segon pla, observant els companys.

—Si no ens penses ajudar a obrir la porta —va dir l’Aldrix—, almenys no ens barris el pas.

El Guardià del pont els va mirar uns instants, indecís. En acabat, es va apartar amb una certa reticència, sense deixar anar el document que tenia a la mà.

—Com a mínim aneu... preparats?

La Rox va mirar amb curiositat les alforges del cavall de l’Aldrix. Les duia ben carregades, i això confirmava que parlava seriosament. Una esgarrifança li va recórrer l’espina dorsal. Era possible que hagués subestimat els generals de la Guàrdia? I si, malgrat la situació crítica que es vivia a tot el món civilitzat, ells estaven disposats a investigar el que passava en una aldea remota que probablement ja havia estat esborrada del mapa?

—Anem preparats —va assentir ell—. Ens ajudes amb la porta o ho hem de fer nosaltres sols?

El Guardià va fer que sí, una mica avergonyit, i va córrer a obrir una de les fulles del portal mentre la Rox i l’Aldrix n’estiraven l’altra.

Quan per fi l’accés al pont va quedar lliure, ella es va aturar un moment abans de continuar.

Allò era el límit de la terra civilitzada. Fins no feia gaire, la frontera era més lluny, però darrerament els monstres havien arrasat tota la regió occidental i els Guardians només havien aconseguit aturar-los en aquell punt, aprofitant l’imponent penya-segat que s’obria als seus peus.

Temps enrere qualsevol hauria pogut viatjar per la zona que s’estenia a l’altre costat del pont, ben equipat i amb l’escorta adequada.

Ara, en canvi, creuar el pas volia dir endinsar-se en un lloc desconegut. I probablement enfrontar-se a una mort segura, fins i tot per a un Guardià.

La Rox va respirar fondo, va estirar les regnes del cavall i va posar un peu a la passarel·la. I després l’altre.

—Bona guàrdia! —es va acomiadar el Guardià del pont.

L’Aldrix va contestar; ella no va dir res.

El pont es gronxava lleugerament, però la Rox no es va deixar intimidar. Subjectant la muntura per la brida, va avançar per endinsar-se en la boirina que pujava des del fons de l’abisme. Si hi parava atenció, podia sentir el murmuri llunyà del riu als seus peus, tot i no ser capaç de veure’l des d’allà.

També era molt conscient de la presència de l’Aldrix, que la seguia amb el cavall al darrere. Però no es va molestar a girar-se, ni tan sols quan la porta es va tancar i els va deixar en mans del destí.

Quan ja eren a mig camí, la jove Guardiana va preguntar:

—Per què m’has seguit? És veritat que t’ho han ordenat al quarter?

L’Aldrix tenia l’oïda molt fina i va captar de seguida les paraules.

—No. A l’escola no et van ensenyar a falsificar segells oficials?

La Rox va tardar una mica a contestar. El seu company havia formulat la pregunta seriosament, però li costava de creure que no fes broma.

—Temo que tu i jo no vam anar a la mateixa escola —va respondre.

—Tens raó; ets una extraviada —va recordar ell—. El cas és que quasi tots els Guardians ho vam fer alguna vegada quan érem petits. Per justificar absències i coses semblants. Els instructors normalment feien els ulls grossos.

—L’educació que vaig rebre al Bastió era força més severa.

—No parlo del Bastió, sinó de l’escola preparatòria del primer eixample. —L’Aldrix va fer una pausa per reflexionar—. Suposo que, en alguns aspectes, la disciplina era una mica laxa, perquè els adults eren conscients que estàvem vivint els últims anys de la nostra infantesa.

La Rox no va contestar de seguida. La seva infantesa havia estat molt diferent de la dels nens de la Ciutadella, però es va estimar més no fer cap comentari sobre el tema.

—El que proves de dir-me és que no seguim cap ordre oficial —va resumir—, que has vingut per iniciativa pròpia i que... li has donat al sentinella un document fals? —va preguntar en un cert to de retret.

—Si no ho hagués fet, no ens hauria deixat creuar —va raonar ell amb calma—. Digues, què pensaves fer si t’hagués negat el pas?

—No ho sé —va reconèixer ella—. Tampoc sé per què t’has molestat a seguir-me fins aquí i a enganyar el Guardià del pont.

—Perquè vull venir amb tu, és clar.

—A buscar una aldea perduda que a hores d’ara deu ser un erm? —La noia va brandar el cap—. No et crec.

L’Aldrix va fer una pausa per meditar la resposta que li havia de donar.

—Saps quants anys tinc, Rox? Vint-i-sis —va dir abans que ella pogués contestar—. Saps quantes vegades m’han destinat fora de la Ciutadella?

Ella va fer un càlcul mental ràpid. Tots els Guardians passaven una temporada en altres enclavaments un o dos cops l’any.

—Com a mínim una dotzena —va respondre—. Almenys això seria el més habitual.

Ell va negar amb el cap.

—Cap ni una.

La Rox es va aturar al mig del pont i es va girar a mirar-lo per assegurar-se que l’havia sentit bé.

—Cap ni una? Però...

—Quan vaig fer quinze anys em van enviar al Bastió, i allà em vaig entrenar tan durament com els altres. A més, em vaig graduar amb honors, com tu. Però després vaig tornar a la Ciutadella i... de seguida em vaig adonar que les coses eren diferents per a mi.

—Diferents en quin sentit?

—Pel cognom de la meva família. De Vaxanian. Et sona?

Ella va fer un mig somriure.

—És clar que sí, però el cognom de la teva família no té cap mena de transcendència per a la Guàrdia, Aldrix. Tots els Guardians som iguals. Tots hem de deixar enrere el nostre passat i complir amb les mateixes obligacions.

L’Aldrix va fer una ganyota.

—Sí, això diuen, i és el que jo em pensava, però durant les primeres setmanes de servei... vaig començar a notar que no era exactament així. Canvis de patrulla inexplicables, modificacions de torn d’última hora... Al principi em pensava que eren casualitats. Després vaig començar a sospitar que no era normal que em toqués patrullar a la ciutat vella o al primer eixample. Al cap d’un any, havien destinat tots els graduats de la meva promoció com a mínim a les Terres Civilitzades en algun moment. A tots... menys a mi.

—Segurament va ser un error. O simples casualitats.

—El primer any potser sí, però... al llarg d’una dècada? —La Rox no va respondre—. Ho vaig consultar als meus superiors diverses vegades, i sempre em deien que se’m destinava allà on era més necessari segons el meu rang i les meves capacitats, com feien amb la resta de Guardians, sense excepcions.

»Amb el temps, vaig deixar de preguntar, però, a mesura que passen els anys, em resulta més difícil creure que em tracten com a un més. Sobretot quan veig que una tercera part dels homes i les dones amb qui em vaig formar al Bastió han caigut en combat, mentre que jo...

Va deixar la frase sense acabar. La seva companya no havia apartat la mirada de l’altre extrem del pont, que ja es veia més clarament entre la boirina, però se l’havia escoltat amb atenció.

—I per això ara m’acompanyes en un viatge suïcida? —va preguntar amb una certa incredulitat—. Perquè busques emocions fortes?

—No és tan difícil d’entendre. Tu vas a la regió de l’oest per retrobar-te amb el teu passat. —Va fer una pausa abans d’afegir—: Jo hi vaig per fugir del meu.

La Rox no sabia què contestar i es va quedar en silenci. L’Aldrix no va afegir res més, però l’observava amb atenció. Va veure que relaxava lleugerament les espatlles, tot i que continuava mirant fixament el portal que els esperava a l’altra banda del pont. I llavors va comprendre que l’havia acceptat com a company de viatge.

No calia parlar-ne més. Tots dos estaven ben entrenats i havien patrullat junts altres vegades. Quan van posar de nou els peus a terra, van empènyer les fulles del portal sense dir ni una sola paraula. Van creuar fins a l’altre costat amb precaució, perfectament coordinats, observant entre la boira que els envoltava amb les armes desembeinades.

Darrere seu, els cavalls esbufegaven i capejaven, inquiets, però els genets no van tardar a relaxar-se; els seus sentits extraordinaris de Guardians els indicaven que no hi havia monstres a prop.

—Ho creus de debò, que tots han entrat en letargia? —va plantejar la Rox.

L’Aldrix no va contestar. Estava examinant la superfície del portal, plena de marques d’urpes i esquitxada de taques que, malgrat el temps que havia passat, la jove va identificar com a restes de sang, amb un color que destacava entre la boira d’una manera gairebé irreal.

Però no es va deixar impressionar. Al capdavall, era una Guardiana. Sabia com eren els monstres.

I el que feien.

—Si és així, la nostra presència els despertarà —va contestar ell finalment.

Ella el va veure muntar a cavall molt decidit i va brandar el cap.

—Ni tan sols saps on vaig.

—Sé que tens prou seny per portar un mapa fiable.

—Sí, però...

—Això vol dir que tard o d’hora arribarem.

—O potser no.

—Tens raó. —L’Aldrix va clavar en ella els seus ulls daurats, inescrutables—. O potser no.

La Rox se’l va quedar mirant sense saber què pensar. Al final va arronsar les espatlles amb un sospir i va pujar a la seva muntura.

—Com vulguis. —Va dubtar un instant abans d’afegir—: En circumstàncies normals, trigaríem uns quinze dies a arribar. Ara, amb les aldees buides i els monstres fora de control..., potser tres setmanes si tot va bé.

El seu company es va limitar a assentir.

—Entesos. No perdem més temps.

Ella va fer un gest per mirar-lo, com si en qualsevol moment esperés veure’l girar cua. En acabat va desviar la vista cap al pont per assegurar-se que no hi havia ningú més i que la seva presència no formava part d’un pla elaborat per obligar-la a tornar a la Ciutadella. La jove va dubtar uns instants i finalment va esperonar el cavall per llançar-lo al galop pel camí que es perdia dins la boira.

L’Aldrix la va seguir.

2

Els sons rítmics del martell del ferrer ressonaven a tot el carrer i s’alçaven fins al cel encapotat de la Ciutadella. L’Axlin hi estava acostumada, però encara se sobresaltava lleugerament cada vegada que el Davox descarregava un cop damunt de l’enclusa. Es va quedar quieta a l’entrada del taller; a dins feia molta calor i, a més, no li agradava interrompre el ferrer mentre treballava.

Malgrat tot, ell va detectar la presència de la noia i es va aturar.

—Vens a buscar més sobres? —va grunyir, eixugant-se la suor del front amb el dors de la mà.

Ella va assentir mirant tímidament la pila de trastos acumulats al fons del taller: galledes desfonades, eines rovellades, armes escantellades i coberteria vella. Era el resultat d’una campanya endegada pel Consell de Defensa i Vigilància, atès que a la Ciutadella començava a escassejar el metall. Calia forjar armes noves per reforçar les defenses contra els monstres, però els camins a les mines de l’oest estaven tallats; per això els funcionaris organitzaven rondes periòdiques als barris, de casa en casa, i demanaven qualsevol objecte de metall que els ciutadans poguessin aportar a la causa.

Els ferrers havien assenyalat que gran part d’aquell material només era ferralla i que no el podrien transformar en armament de qualitat, però els funcionaris arronsaven les espatlles i contestaven que no era problema seu. Ells es limitaven a seguir les instruccions del pla dissenyat pel Conseller i els seus buròcrates.

Al principi l’Axlin i el Loxan s’havien pres la molèstia de recórrer totes les forges que ella coneixia al segon eixample per preguntar si podien fer servir el material sobrant per al carro que volia construir el quincallaire, però els ferrers estaven desbordats i no els van fer gaire cas.

La jove no es va rendir. Tornar a visitar totes les ferreries requeria un gran esforç i un temps que no tenia; amb tot, el taller del Davox era a prop de la seva ruta diària a la biblioteca i no li resultava problemàtic desviar-se per saludar-lo.

—Encara no he tingut temps de posar-m’hi —va dir ell—. És que vaig molt endarrerit amb els encàrrecs.

Ella va intentar que no se li notés la decepció que sentia. Sabia que no era culpa del Davox; les forges treballaven sense descans i l’última pensada del Conseller els havia sobrecarregat amb més feina de la que podien assumir. En realitat, era normal que no hagués tingut temps de classificar tot aquell material, però, fins que no ho pogués fer, no estaria en condicions de cedir-li les coses que a ell no li feien servei.

—Gràcies igualment —va murmurar ella—. Tornaré en un altre moment.

El ferrer la va observar mentre s’allunyava ranquejant.

—Escolta, noia —la va cridar. L’Axlin es va aturar i es va girar cap a ell, esperançada—. No cal que vinguis cada dia. Ho dic perquè com que vas coixa...

Ella va somriure dolçament.

—Vinc de la regió de l’oest —va contestar—. No m’espanten les distàncies llargues.

En sentir aquelles paraules, a en Davox se li va enterbolir el rostre. Va brandar el cap i va tornar a la feina sense dir res més.

L’Axlin va sospirar i va seguir el seu camí. Temps enrere, quan parlava del lloc on havia nascut, la gent la mirava amb curiositat i amb un cert estupor. En canvi, ara només arribaven males notícies de l’oest: sang, mort, desolació i una riuada de viatgers que ho havien perdut tot, però que es consideraven molt afortunats per haver arribat vius a la Ciutadella.

Les últimes setmanes el flux de nouvinguts havia baixat molt. Era bo per a la Ciutadella, que estava pràcticament al límit de la seva capacitat i ja no podia acollir més gent entre les muralles. També era bo per als nous habitants, perquè ja s’havien aixecat veus que proposaven tancar les portes de la Ciutadella, o fins i tot expulsar els qui encara no tenien la ciutadania, i ara el govern del Jerarca podria dedicar una mica més de temps a analitzar la situació i a prendre decisions sobre el tema.

Però també volia dir que a la regió de l’oest només hi quedaven monstres. I allò era molt mala notícia per a la humanitat en general, incloent-hi els habitants de la Ciutadella.

L’Axlin es va fregar un ull, cansada. Els dies se li feien molt llargs a la biblioteca. El seu amic Dex gairebé no hi apareixia, dividit entre les obligacions familiars a la ciutat vella i les poques estones que podia passar en el petit apartament que compartia amb el Kenxi, la seva parella, al segon eixample. Tampoc tenia notícies del Xein; pel que ella en sabia, en aquells moments podia ser mort.

La Rox també havia desaparegut sense deixar rastre. L’Axlin tenia l’esperança que hagués anat al front oriental a rescatar el Xein, però el Yarlax li havia dit que allò no entrava dins els plans de la Guardiana dels ulls de plata. El cas era que ningú sabia on havia anat ni per què. A la Guàrdia corrien rumors que la Rox també havia desertat, probablement per culpa del Xein.

L’Axlin sabia que cap Guardià estava autoritzat a abandonar el cos. Si ho feia, els companys es veien obligats a perseguir-lo com si fos un criminal... o, encara pitjor, igual que si fos un monstre. Perquè almenys els criminals tenien dret a un judici previ, però els Guardians desertors no.

El Yarlax li havia explicat que per això els alts comandaments de la Guàrdia no declaraven desertor a qualsevol. Hi havia uns terminis, uns supòsits i uns procediments. Això sí, quan es cursava l’ordre, ja no hi havia marxa enrere.

L’Axlin no sabia què se n’havia fet, de la Rox, ni si havia desertat realment, però la trobava a faltar, i el Xein també. Així i tot, la lògica li deia que no tenia motius per confiar en ells completament, que en el cas de la mort del Bròxnan encara hi havia aspectes pendents d’aclarir i que, al cap i a la fi, la Ciutadella estava ben vigilada per centenars de Guardians tan eficients com els que se n’havien anat.

Però no era el mateix, es va dir. Encara que ells dos l’haguessin tret de polleguera més d’una vegada..., en certa manera els apreciava.

Els primers dies després que se n’anés el Xein i que la Rox desaparegués misteriosament, l’Axlin havia vist el Yarlax amb tanta freqüència que va arribar a sospitar que la seguia o la vigilava. Amb el temps, la sensació va anar desapareixent, perquè ja no se’l trobava tan sovint. Es va convèncer que devia haver estat una coincidència; a més, la seva presència tenia alguna cosa que la consolava. Els Guardians no es consideraven amics d’altres Guardians, però l’Axlin sabia que el Xein havia confiat molt en el Yarlax. Per tant, relacionar-se amb ell la feia sentir una mica més a prop del jove absent.

Però amb allò tampoc n’hi havia prou. Aquells dies, la Ciutadella estava plena de gent com mai, però l’Axlin se sentia sola. Trobava a faltar el Dex, el Xein, l’Oxània i fins i tot la Rox. I gairebé no tenia temps de parlar amb el Loxan, que es llevava molt d’hora cada dia per buscar feina i tornava quan ja era fosc, cansat, abatut i amb poques ganes de xerrar. Quedaven lluny els dies en què l’Axlin havia elaborat plans de rescat agosarats amb els seus amics. Feia unes quantes setmanes, construir un carro cuirassat nou per al Loxan semblava fàcil, però ara s’havia de rendir davant l’evidència que els costaria molt més del que havien calculat. Les coses es movien molt lentament a la Ciutadella, i tothom s’havia d’ocupar d’altres assumptes.

L’Axlin també. Quan el Xein se’n va anar, es va passar dies angoixada, incapaç de concentrar-se, però aviat va comprendre que li seria més fàcil suportar l’espera si es lliurava a la seva feina i s’omplia el temps d’ocupacions per no haver de pensar en ell.

Per descomptat, això no impedia que el seu record tornés cada nit i la inquietés fins al punt de no deixar-la dormir. «Hi haig de poder fer alguna cosa, ha d’haver-hi alguna manera», es repetia.

Però no n’hi havia cap. I mentrestant la vida humana continuava a la Ciutadella i s’anava extingint lentament a les terres de l’oest, com una espelma consumida per la pròpia flama.

Perduda en els seus pensaments, es va endinsar inconscientment en una plaça on hi havia moltes persones reunides. De sobte, es va haver d’aturar per obrir-se pas entre la multitud i es va adonar que una aglomeració de gent així no era habitual a aquelles hores del vespre.

—Què passa? —va preguntar.

—Xssst! —va dir un vell—. No em deixes sentir res!

L’Axlin va allargar el coll i va veure una dona que s’havia enfilat damunt una pila de caixes al fons de la plaça. Devia tenir poc més de quaranta anys; duia els cabells negres amb blens grisos lligats en una trena llarga que li queia damunt l’esquena lleugerament encorbada. Per la roba, els gestos i les expressions, l’Axlin la va identificar com una treballadora del segon eixample. Parlava amb energia i amb passió, i la majoria dels presents se l’escoltaven amb respecte i de tant en tant assentien.

—És la Raxala —va murmurar una noia—. Busca suport per presentar una petició als Consellers.

L’Axlin sentia curiositat i va parar atenció.

—... tota la ciutat desbordada! —estava dient la dona—. L’administració paralitzada, els camins col·lapsats, la bona gent treballant fins a l’esgotament per atendre els aldeans, que ni tan sols poden pagar el que demanen. Fins quan ho pensem tolerar?

Es van sentir murmuris de conformitat; algú, en canvi, es va atrevir a discrepar:

—Són persones, igual que nosaltres! Els nostres avantpassats també eren aldeans i van ser ben rebuts a la Ciutadella. Per què no hauríem de fer el mateix?

L’oradora va respondre amb un somriure beatífic:

—I tant que sí! Per això es va fundar la Ciutadella, per defensar totes les persones contra els monstres. I és el que hem fet sempre. Amb la nostra feina i el nostre sacrifici, generació rere generació, hem transformat aquesta ciutat en un refugi segur per a la humanitat. I el nostre deure és assegurar-nos que continuarà sent així en el futur.

La multitud va mostrar de nou que hi estava d’acord; fins i tot la persona que havia plantejat la pregunta assentia seriosament.

—Insinues que els nouvinguts són un perill per a la Ciutadella? —va preguntar un altre assistent, en un to suau i tranquil.

—Ells no —va contestar la Raxala arrufant les celles—, però el caos que porten sí que és perillós.

—Els nouvinguts no porten el caos, en fugen.

La Raxala va començar a buscar amb la mirada la persona que gosava rebatre-li els arguments. La multitud es va obrir una mica per deixar passar un jove pèl-roig i ben vestit, que va avançar cap a ella sense dubtar.

—Això comença a ser interessant —va comentar una veu coneguda molt a prop de l’Axlin.

Ella es va girar, sorpresa, i va veure al seu costat una parella de Guardians. Un d’ells, amb els ulls platejats, seguia amb interès el discurs de la Raxala; l’altre era el Yarlax.

—Què hi fas, aquí? —li va preguntar l’Axlin amb un somriure—. No teniu patrulla?

—Hem acabat el torn —va contestar ell—, i, com el meu company sentia curiositat per la Raxala, hem vingut a escoltar-la.

L’Axlin va observar la dona, que s’havia encreuat de braços i mirava sorruda el jove pèl-roig.

—I el caos els perseguirà fins al cor de la Ciutadella si no ho impedim —estava dient—. I, d’aquí a poc temps, tot serà caos i destrucció i no quedarà ni un sol lloc civilitzat al món. Això és el que vols?

El noi va fer que no amb el cap. L’Axlin, que s’havia posat de puntetes per veure millor l’escena, va reprimir una exclamació de sorpresa quan el va reconèixer: anava sovint a la biblioteca, però l’únic que en sabia era que es deia Xaeran i que li interessaven els tractats d’història i de filosofia.

El jove va clavar en la Raxala la mirada d’uns ulls verds i profunds, i va contestar:

—Si tanquem les portes i deixem fora els viatgers, ja no formarem part de la civilització que tant aprecies i ens convertirem en éssers pitjors que els monstres, perquè ells només segueixen els seus instints, mentre que nosaltres, els humans, podem triar.

La Raxala va deixar anar un esbufec despectiu i va aixecar les mans, amb la pell resseca i els artells inflats, perquè tothom les veiés bé.

—Saps què és això, nen del centre? —li va etzibar—. Són mans de bugadera. Vaig arribar a aquesta ciutat sense res, i m’he guanyat el dret a quedar-m’hi amb cada peça de roba que he fregat contra la taula durant més de trenta anys. Ara ensenya’ns les teves mans, noiet. Oi que són suaus, perfectes i sense durícies?

El Xaeran es va posar una mica vermell.

—No entenc què té a veure amb...

—Estàs parlant del meu barri —el va tallar ella—. És molt fàcil mercadejar amb les vides dels altres, però... i la teva? Obriries les portes de la ciutat vella per acollir la gent de l’oest i els monstres que portin?

El Xaeran encara es va posar més vermell.

—Els viatgers no porten monstres! —va protestar—. Ells...

Es va interrompre en percebre una certa hostilitat al seu voltant. Es va girar, incòmode, amb un gest d’incomprensió al rostre. L’Axlin li hauria volgut explicar que havia tingut l’oportunitat d’implicar-se de debò en el que estava afirmant, de declarar sense vacil·lar que sí, que les portes de la ciutat vella s’havien d’obrir, però havia optat per continuar defensant els estranys en lloc d’intentar comprendre les persones amb les quals convivia.

Sens dubte, el Xaeran era un jove culte i intel·ligent, i tenia bones intencions, va reflexionar l’Axlin, però als llibres no havia après com tractar la gent real.

El noi estava a punt d’afegir alguna cosa, però al final va negar amb el cap, va mirar breument la Raxala, que encara l’observava amb severitat, va fer mitja volta i es va perdre entre la multitud.

Després d’allò no hi va haver gaire cosa més. L’oradora va baixar de la tarima improvisada i es va aturar a parlar amb algunes persones que s’havien acostat a saludar-la mentre la resta es dispersava sense més incidències.

—La Raxala té raó —va comentar el Guardià dels ulls platejats, inclinant el cap amb preocupació—. No te’n pots refiar mai, dels monstres. Està molt bé dir que els humans som millors, però... amb això no n’hi ha prou per sobreviure allà fora.

El Yarlax va arronsar les espatlles.

—No el pots culpar per ser idealista. Probablement no ha vist mai un monstre de prop. En realitat, els Guardians hi som per a això, perquè no ho hagi de fer.

«Tant de bo hi fóssiu també per a la gent de l’oest», va pensar l’Axlin, però no ho va dir en veu alta, perquè sabia que no era culpa seva.

Es va acomiadar dels Guardians i va anar de pressa cap a casa, perquè ja s’estava fent fosc.

Quan va entrar al carrer on hi havia la pensió de la Maxina, on ella s’allotjava, va sentir crits i plors infantils. Va sospirar. Fins feia unes quantes setmanes, només estaven ocupades dues de les cinc habitacions que llogava la Maxina: la de l’Axlin i unes petites golfes on vivia un estudiant que tan sols hi apareixia per dormir, i no cada nit. Però ara havia llogat les altres tres un funcionari del primer eixample, que hi havia instal·lat tota la família, procedent de la seva aldea natal de les Terres Civilitzades, perquè li feien por els monstres. Si no havia comptat malament, vint-i-tres persones en total s’amuntegaven com podien en els dormitoris que els havia proporcionat la Maxina. I, com era d’esperar, feien molt de xivarri.

El pitjor de tot era que la mestressa ja havia insinuat diverses vegades que necessitava recuperar el magatzem on vivia el Loxan. I l’Axlin sabia que era qüestió de temps que el fes fora. Al capdavall, el quincallaire ni tan sols pagava el lloguer, perquè encara no havia trobat feina. S’esforçava molt a ajudar la Maxina en tot el que podia, i ella al principi havia fet els ulls grossos, per deferència a l’Axlin, però, després de l’incident amb la criatura invisible que havia atacat la noia, i per més que ella insistís a dir que el Loxan no n’era responsable, la dona no el mirava de la mateixa manera.

Va trucar a la porta del magatzem i no va contestar ningú. Probablement el Loxan encara no havia tornat. Va sospirar i, quan estava a punt de pujar les escales per anar a la seva habitació, la veu del seu amic la va aturar:

—Em buscaves, companya?

Ella es va girar a saludar-lo amb un somriure.

—Avui has tornat d’hora. Has tingut un bon dia?

El Loxan va moure les espatlles per desentumir-les.

—No gaire dolent. Avui he pogut treballar tot el dia a la mateixa obra —va anunciar, inflant el pit amb orgull.

L’Axlin va somriure de nou. La urbanització de l’anell exterior seguia un pla meticulós i, per llei, només hi podien treballar obrers degudament qualificats. Amb l’allau de nouvinguts, havien intentat agilitzar els terminis, però no n’hi havia prou. Llavors el Conseller va nomenar uns quants capatassos i els va autoritzar a construir barracons provisionals perquè l’hivern no sorprengués tanta gent dormint al ras. Però com que tots els paletes estaven treballant en les obres oficials, per a les altres obres agafaven voluntaris als qui amb prou feines podien pagar un àpat i una propina a canvi d’una llarga jornada laboral; eren homes que no podien aspirar a un lloc fix en cap obra, ni oficial ni extraoficial, i per això feien cua cada dia perquè els reclutessin de nou. La jove sabia que el Loxan sempre matinava molt per arribar a temps a la primera selecció, la dels treballadors que ajudarien en la construcció durant tota la jornada. Els que no eren seleccionats es dedicaven a peregrinar d’obra en obra, esperant que en algun moment algú necessités un parell de mans extra.

L’Axlin era conscient que el Loxan mirava d’estalviar per pagar el lloguer que li devia a la Maxina. Ella en cobria una part amb el sou que rebia per la feina a la biblioteca, però no era suficient, i menys ara que la dona tenia altres inquilins potencials dels qui es refiava més que del quincallaire.

—Que bé, Loxan —va contestar—. Llàstima que no puguis treballar cada dia al mateix lloc. Em sembla una pèrdua de temps que els capatassos hagin de triar obrers nous cada matí.

—Hi ha molta gent que necessita la feina —va dir ell, arronsant les espatlles—. Així tots tenim una oportunitat.

L’Axlin va sospirar. Sabia que ara l’anell exterior estava superpoblat. Els funcionaris treballaven a preu fet tramitant els permisos necessaris perquè els qui complien els requisits poguessin accedir als eixamples al més aviat possible, però el procés continuava sent molt lent.

—És absurd. A l’anell exterior hi ha més gent que treball disponible, i als eixamples és al revés —va comentar, recordant la conversa amb el ferrer.

De sobte, va alçar el cap per observar el seu amic amb un interès renovat.

—Tu vius al segon eixample —va puntualitzar—. Per què busques feina al barri exterior?

L’home va parpellejar, desconcertat.

—Trobo que és més fàcil trobar-ne allà. Hi ha moltes coses a fer, s’hi construeix molt...

—Sí, però... —L’Axlin va callar un moment per reordenar-se les idees—. Però el que realment manté la Ciutadella són els eixamples. Els tallers artesans també estan sobrecarregats de feina, i la majoria dels nouvinguts no tenen permís per creuar les muralles interiors. —Va mirar de nou el Loxan amb un gran somriure—. Saps alguna cosa de forja?

Ell va correspondre al somriure.

—Una mica sí que en sé. Et recordo que el meu germà i jo vam construir plegats un carro cuirassat. No era gaire bonic, ni gaire elegant, però ens va protegir dels monstres durant anys. Per què ho preguntes?

—Només era una idea —va contestar ella—. Se m’ha acudit que demà podries anar a veure el Davox, el ferrer. Em consta que no té temps d’ensenyar un aprenent, però sens dubte agrairà tenir algú a la ferreria que sàpiga el que fa.

I potser, va afegir amb el pensament, a canvi obtindria, a més d’alguna cosa semblant a un sou, material sobrer per poder construir un nou carro blindat.

3

Durant el viatge a l’Última Frontera, el Xein s’havia sorprès a si mateix pensant que aquella cadena de muntanyes immensa li recordava la palissada d’un enclavament qualsevol; els pics eren desconcertantment regulars, tan escarpats i alhora tan similars els uns als altres com si un grup de gegants humans els hagués plantat a terra, com una fila llarguíssima d’estaques de pedra monumentals.

No va tardar a descobrir que, encara que hagués estat així, no hauria servit de gaire. Els monstres creuaven la serralada escalant els cingles, passant pels congosts o per les cavernes i les galeries que perforaven les muntanyes de banda a banda.

Però ho feien en un sol sentit, i per això calia vigilar els congosts.

Perquè els monstres arribaven per allà.

Això va ser tot el que van explicar al Xein el seu primer dia de servei a la nova destinació, i a ell li va costar una mica assimilar-ho. Al capdavall, havia crescut creient que els monstres formaven part del seu món, que sempre havien estat allà. I no se li havia acudit mai pensar que podien haver arribat d’un altre lloc.

Que encara podien continuar arribant d’aquell «altre lloc».

Ja no apareixien en grans onades, tal com, segons deien, havien fet segles enrere, quan van arribar de l’«altra banda» per conquerir el món; però encara arribaven.

Malgrat tot, el Xein sabia que els Guardians no vigilaven l’Última Frontera per això. I que tampoc ho feien perquè aquella destinació fos molt més perillosa que les altres.

Al quarter de la Ciutadella havia tingut accés a uns bestiaris que descrivien els monstres que vivien a l’altra banda de les muntanyes. El Xein els havia llegit amb sorpresa, i alhora amb una certa distància, perquè tenia la sensació que parlaven de criatures més aviat llegendàries que no tindria l’oportunitat de veure mai.

I s’havia equivocat.

La Guàrdia tenia acantonaments repartits per la base de la serralada; la majoria eren al peu dels cingles més problemàtics. Van assignar el Xein a un d’ells tan bon punt va arribar, a les ordres del capità Arxen, un Guardià de poques paraules, esquerp i veterà. Des del principi es va sentir intimidat pel seu superior i per la resta de companys, tots més grans que ell. La feina d’un Guardià sempre era ingrata i difícil, però a aquells homes i a aquelles dones els havien enviat a la pitjor destinació possible per als de la seva classe. No era pels monstres, ni tan sols pels que vivien a l’altre costat de la serralada. Tampoc era perquè les instal·lacions, uns barracons freds i sobris construïts en quadrícula al voltant d’una plaça central, no tinguessin les comoditats de la Ciutadella. Ni per haver de passar nits de vigilància al ras o patrullar pels contraforts de les muntanyes.

No; era perquè la majoria dels Guardians destinats al front oriental no tornarien mai a casa. Era un lloc reservat per als qui ja no eren útils a la Ciutadella, els que causaven problemes o estaven perdent la força, la resistència i els reflexos de la joventut. Temps enrere, el Xein es pensava que a l’Última Frontera hi havia els millors Guardians, els més experimentats.

Ara sabia que només hi enviaven aquells dels que la Guàrdia podia prescindir. Alguns s’esforçaven a demostrar la seva vàlua amb l’esperança que els retornessin a la Ciutadella. I, efectivament, hi havia casos de Guardians que, després d’un servei excepcional al front oriental, aconseguien un ascens i una nova destinació, però ell ni tan sols s’havia plantejat aquella possibilitat.

Perquè, en el fons, no volia tornar a la Ciutadella. L’únic que volia era matar monstres, lluitar cada dia fins a l’esgotament, dormir sense somnis i despertar-se l’endemà per continuar lluitant. Sense pensar, sense fer-se preguntes. Fins que els monstres el matessin a ell.

En descobrir el veritable origen dels Guardians de la Ciutadella, s’havia enfonsat. Li havia costat assimilar-ho, i, ara que ho havia fet, no es treia del cap la idea que la seva existència no tenia sentit.

De seguida es va adonar que la majoria dels companys nous compartien la seva actitud. Ignorava si la portaven dins també des de la Ciutadella o si l’havien adquirit després de passar mesos al llarg exili de l’Última Frontera; en tot cas, els Guardians destinats allà eren seriosos, adustos i reservats. I tenien un cert aire de fatalitat, com si s’haguessin resignat al seu destí. Com si sabessin que podien morir en qualsevol moment i no els importés.

Els primers dies van ser difícils de suportar. Els monstres de sempre, les patrulles de sempre, les rutines de sempre. Però no l’envoltaven els companys de sempre, i la solitud se li feia insuportable. Aquells Guardians gairebé no parlaven i, per descomptat, tampoc feien broma. El Xein es va arribar a preguntar si eren persones reals; fins i tot es va sorprendre a si mateix observant-los detingudament per esbrinar si eren monstres metamorfs.

Eren tan bons caçadors com qualsevol altre Guardià, o fins i tot millors. Treballaven en equip a la perfecció. Eren forts, ràpids, àgils i implacables.

Però fora de les missions, de les patrulles i els torns de vigilància..., era com si estiguessin buits per dins. El Xein va acabar renunciant a tenir-hi una relació que no fos estrictament professional i, sense adonar-se’n, es va tancar en ell mateix i a poc a poc es va anar tornant com els altres, es va deixar portar per la rutina com un autòmat, perquè el fet de sentir-se una peça més d’un engranatge gran i de limitar-se a acomplir una funció sense qüestionar-se per què servia tota aquella maquinària era força consolador.

En canvi, les preguntes eren incòmodes i les respostes, massa doloroses.

I així va ser com un matí, quan una de les Guardianes del seu grup va caure durant una patrulla, seccionada per les urpes d’un grinyolador, el Xein va tornar sobtadament a la realitat en comprovar amb consternació que no li importava a ningú. Es van limitar a matar el monstre, a recollir el cos de la companya i a tornar al quarter sense fer cap comentari.

Ell no sabia què dir, perquè gairebé no coneixia la dona, però la resta de companys per què no havien reaccionat?

Es va inquietar més quan el capità es va acostar a ell a l’hora de dinar per comunicar-li un canvi en la seva rutina.

—La Lixet tenia guàrdia aquesta tarda en un dels Nius —li va notificar—. Tu cobriràs el seu torn. —I no va afegir res més.

El Xein va obrir la boca, disposat a preguntar per la desafortunada companya, però va callar a temps.

A l’Última Frontera, quan un Guardià queia en acte de servei, no es parlava del tema.

Amb tot, va continuar donant voltes a l’incident; encara hi pensava quan, acompanyat d’un altre Guardià, va pujar les escales tallades a la pedra que duien a un dels Nius, unes talaies impressionants penjades a les esquerdes dels penya-segats, des d’on es veia el món que s’estenia a l’altre costat de la serralada.

Fins a aquell moment tan sols li havien assignat missions en patrulles de rutina. Els seus companys i ell havien abatut crestats, abrasadors, nuosos, xarrupacervells, vellosos, llagrimoses i fins i tot saltacingles. Res que no pogués trobar als camins que ja coneixia. Res que justifiqués tot el que es deia d’aquell indret. Durant la seva primera missió, havia mantingut els ulls ben oberts, esperant veure alguna de les criatures que només coneixia a través dels bestiaris. Fins que un dels companys el va avisar.

—No t’hi esforcis; només es veuen des dels Nius. Mentre no arribi una alerta procedent d’allà, pots estar segur que només trobaràs monstres corrents.

El Xein es va posar vermell; era conscient que el seu entusiasme gairebé infantil resultava inapropiat per a un Guardià, però no s’imaginava que fos tan evident als ulls dels altres. Malgrat tot, no va preguntar quan li assignarien torn de guàrdia en un dels Nius. Sabia que tard o d’hora li tocaria, o almenys així ho esperava.

S’havia passat setmanes esperant que arribés aquell moment, i en canvi ara se sentia encara més buit que abans.

—Ves amb compte —el va advertir secament el company—. Suposo que no et deus voler estimbar, oi?

El Xein va assentir i es va esforçar a concentrar-se en la pujada.

Van tardar una estona a arribar fins a la talaia, un refugi excavat a la roca i assegurat amb baranes de fusta revestides de pells. Mentre el seu company s’acomiadava de la parella de Guardians que havia ocupat el Niu fins a aquell moment, el Xein es va abocar a la barana amb precaució.

El punt de vigilància era dalt d’un congost estret i escarpat. El Xein va apartar la vista de les roques punxegudes disseminades pel fons de l’abisme i la va dirigir a l’horitzó, a l’altra banda de les muntanyes.

Es va quedar sense alè. Més enllà s’estenia un bosc interminable difuminat entre capes de boira. Només es distingia vegetació. Ni camins, ni enclavaments, ni cap tipus de construcció feta per humans. A la llunyania li va semblar percebre una resplendor dèbil, que acoloria el cel amb un joc de llums fantasmal.

Una esgarrifança de terror li va recórrer l’esquena. Perquè allà on no hi havia humans, tan sols hi quedaven monstres. Probablement en hibernació, però així i tot eren monstres.

Es va preguntar si algun dia les persones serien capaces d’explorar aquella nova terra i d’establir-s’hi per veure-hi créixer els seus fills.

Aleshores va recordar quina classe de monstres se suposava que vivien allà, i va comprendre que això no succeiria mai.

Va estirar el coll per contemplar l’horitzó.

—Fa setmanes que no en veiem cap —va dir tot d’una la veu del seu company—, però això no vol dir que no n’hi hagi.

Va parlar amb indiferència, i el jove es va girar a mirar-lo, desconcertat.

Devia tenir cinc o sis anys més que ell, i també pertanyia a la Divisió Or. Allà, a l’Última Frontera, no hi havia monstres innomenables; per això els Guardians no havien d’utilitzar la seva mirada especial i podien patrullar amb companys de la mateixa Divisió.

Aquell en concret es deia Boxal, però allò tampoc tenia importància, perquè podia haver estat qualsevol altre. El Xein no havia establert cap vincle amb ningú. Ni tan sols podia anomenar un company que li caigués millor que els altres.

Però això no significava que no pogués lamentar la mort de la Lixet o de qualsevol altre, encara que gairebé no els conegués.

—Passa alguna cosa? —va preguntar el Boxal en veure que el noi el mirava fixament.

Ell va negar amb el cap.

—No, només és... que tinc la sensació que aquí no importa res. Ni ningú.

—Importa la nostra missió. Per damunt de tot, hem d’assegurar la frontera, ja ho saps.

El Xein va reprimir un sospir.

—Sí, però... avui ha caigut una companya, i sembla que ningú la trobarà a faltar.

—Ningú ho hauria de fer —va ser la resposta sorprenent—. A mi tampoc m’enyoraran quan caigui. Ni a tu.

El jove va respirar fondo. Una part d’ell es volia rebel·lar contra aquelles paraules, tot i que coincidien punt per punt amb el que ell mateix sentia en el fons.

Es va quedar mirant el Boxal, esperant que afegís alguna cosa. El Guardià no tenia intenció de continuar parlant, però, en percebre el gest del seu company, va moure el cap i va xiuxiuejar:

—Ja saps per què. Si no, no series aquí.

Al Xein el cor li va començar a bategar amb més força.

—Em van destinar a l’Última Frontera per la meva tendència a desobeir ordres —va contestar amb prudència.

El Boxal li va dedicar un somriure a mitges, sorneguer.

—No destinen ningú a l’Última Frontera per això. I menys a la teva edat.

El Xein es va empassar la saliva i va desviar la mirada.

—Potser vaig descobrir alguna cosa que no havia de saber —va murmurar.

—Com la majoria aquí —es va limitar a respondre el company—. No et molestis a considerar-te especial. Cap de nosaltres ho és. La Lixet tampoc —va afegir després de fer una pausa—. Filla d’un monstre innomenable, com tots els altres.

Ho va dir en un to de veu fred i gens apassionat, però, malgrat tot, el Xein va detectar un fons amarg en les seves paraules.

—O sigui que és veritat —va murmurar—. Tots ho sabeu, oi?

El Boxal va assentir en silenci, i ell no va preguntar res més.

Ara ho entenia.

Entenia el gest indiferent dels companys, el seu mutisme i la inevitable resignació. El fet de saber que els havia engendrat el mateix horror contra el qual combatien els havia buidat de sentit la vida. Lluitarien fins a la mort contra els monstres, però ja no els feien por. I probablement els alleujaria arribar al final d’una existència maleïda que havien acabat odiant.

El Xein va sospirar. El consolava una mica la perspectiva que, inevitablement, acabaria sent igual que ells.

Va provar de treure’s aquells pensaments del cap per centrar-se en la vigilància. El Boxal mirava fixament l’horitzó i contemplava el mantell immens de vegetació que s’estenia als seus peus.

—Es veu alguna cosa des d’aquí? —va preguntar el jove amb curiositat.

—Els arbres són excepcionalment alts —va respondre el company—, i les capçades tan espesses que no veuries el terra encara que poguessis planar-hi al damunt, però de vegades es mouen.

—Es mouen?

—Sí, quan els monstres es desplacen entre la vegetació. Només cal saber distingir-los del vent que sacseja les branques. No és difícil, tot i que requereix una mica de pràctica. I s’hi ha de parar molta atenció.

El Xein va assentir mentre recorria el bosc amb la mirada.

—És habitual que s’apropin fins aquí? —va preguntar.

—Normalment tenim alertes una o dues vegades al mes. És important veure’ls venir de lluny, i per això fem guàrdies als Nius. Encara que els arbres els amaguin, en podem preveure els desplaçaments seguint el patró de moviment de les fulles. Normalment es dirigeixen als congosts, o sigui que hem d’estar preparats per esperar-los-hi i per aturar-los abans no arribin.

»No pateixis —va afegir en advertir que la mirada del noi baixava fins a la canyada que s’obria als seus peus—. En realitat no poden passar per aquí, no hi caben.

Ell es va girar a mirar-lo, espantat. En l’espai que s’obria entre aquells dos pics s’hauria pogut construir una calçada prou ampla perquè hi passessin tres carros alhora.

—No poden ser tan grossos.

—Sí que ho són —va replicar el seu company, somrient sense alegria—. No hi ha cap obertura suficientment ampla en tota la serralada perquè puguin passar a l’altre costat. Però ho intenten, i de vegades provoquen esllavissaments, o aconsegueixen escalar una mica, o avançar prou per amenaçar la seguretat del nostre món. Sovint es queden encallats al congost, però això no els fa menys perillosos, i cal matar-los igualment.

El Xein es va estremir mentre provava d’imaginar un monstre tan espantosament gros. Llavors el Boxal el va avisar de nou.

—Mira allà.

El jove es va girar a observar el lloc que assenyalava, un punt concret en el bosc immens que s’estenia fins a l’horitzó. Va tardar uns instants a detectar el moviment entre la bardissa, lent però constant. Va contenir l’alè mentre estudiava el fenomen amb atenció. No corria ni un bri d’aire; tot el bosc estava immòbil, excepte les fulles en aquell sector.

—Només alguna cosa semblant a un exèrcit pot sacsejar els arbres d’aquesta manera —va xiuxiuejar, pàl·lid—. No pot ser una criatura sola.

—És un monstre colossal —es va imitar a respondre el company, arronsant les espatlles.

El Xein va reprimir una esgarrifança.

Al llarg de la vida havia lluitat contra molts tipus de monstres. N’hi havia de petits, com les pelusses, o de grossos, com els bombolladors, els pelluts o els saltacingles.

Però els monstres colossals eren una altra cosa.

Ell sabia que es tractava de criatures gegants, que tan sols existien a l’altra banda de l’Última Frontera i que s’havien de mantenir allà perquè no hi havia cap palissada al món que les pogués aturar. Segons li havien explicat, una sola criatura podia enderrocar la muralla exterior de la Ciutadella sense grans dificultats. El Xein havia vist les il·lustracions als bestiaris i els dibuixos a escala, però sempre havia cregut que exageraven una mica.

Ara començava a assimilar el fet que els llibres no s’equivocaven en absolut.

—Són tan grossos que els costa obrir-se pas al bosc —va continuar explicant el Boxal—; per això avancen lentament i sovint abaten arbres al passar. En canvi, a camp obert són molt més ràpids. Pel que fa a la resta, no són gaire diferents dels altres monstres. Urpes, ullals, el de sempre; tot depèn de l’espècie, és clar.

»El que realment marca una diferència abismal és la grandària. Per a ells som insectes, noi. Un monstre colossal et pot esclafar amb un sol cop de cua sense adonar-se’n. Les nostres llances i les nostres fletxes només són agulles que amb prou feines els traspassen la pell.

La mirada del Xein continuava vigilant el moviment lent de les fulles en la distància. Mentrestant, s’esforçava a imaginar com devia ser enfrontar-se amb una criatura d’aquelles dimensions, però no ho aconseguia.

—Llavors no els podem matar?

—És clar que sí, però a un preu molt alt. —El Boxal va fer una pausa abans de continuar—. Mai, en tota la història del front oriental, ha estat possible abatre un monstre colossal sense baixes. Moltes vegades la batalla s’allarga diversos dies, fins i tot setmanes. De fet, segons les cròniques, fa un segle i mig un sol monstre colossal va matar trenta-vuit Guardians abans de ser abatut, però el més habitual és que en caiguin uns nou o deu. En una batalla senzilla no en moren mai menys de cinc.

El Xein s’havia quedat sense paraules. Es va girar cap al seu company amb incredulitat mentre s’intentava convèncer que devia fer broma. Però l’expressió del Boxal era d’una seriositat pètria.

—No ho entendràs fins que no vegis un monstre colossal amb els teus propis ulls —va continuar en veure el gest del noi—, però pots començar amb això —va afegir, assenyalant un punt entre les muntanyes.

El Xein es va abocar a la barana per provar de localitzar el lloc que li indicava el seu company. Entre la vegetació s’entreveia un conjunt de roques enormes i escarpades; algunes eren més pàl·lides i llises que la resta i tenien una curiosa forma allargada.

De sobte, va entendre el que estava veient i va llançar una exclamació de sorpresa i d’horror.

El que li havien semblat roques en realitat eren ossos gegants. En destacava un crani amb la mandíbula oberta i una esgarrifosa fila de dents desgastades pels efectes del temps i de la intempèrie.

—Això... és... —Tot d’una es va interrompre. Havia detectat una figura minúscula que es movia dins la gargamella de l’esquelet—. Hi ha alguna cosa viva dintre!

—Guardians —va informar el Boxal sense immutar-se—. Aquell monstre va ser abatut en un lloc alt, i, amb el temps, han instal·lat un Niu entre les seves restes.

El jove es va estremir de repugnància.

—Cal tenir valor per entrar voluntàriament a la boca d’un monstre.

—Un monstre que va morir fa segles —va puntualitzar el company—. Val més que et vagis armant de valor, si no en tens, perquè tard o d’hora et tocarà fer-hi guàrdia, com a tots.

El Xein el va mirar, horroritzat, i el seu company li va dedicar un mig somriure.

—No és tan greu. És un Niu raonablement ampli. Dins d’aquella boca hi caben sense problemes set o vuit Guardians. Pensa que va ser la gargamella d’un monstre colossal.

Pretenia ser una broma, però no hi havia ni rastre d’humor en aquelles paraules. El Xein no va dir res més. Inquiet, va tornar a mirar cap al bosc. Ja no es movia res entre les fulles.

4

Aquella era la cinquena aldea que visitaven, però la Rox no s’hi acabava d’acostumar.

Tots els enclavaments per on havien passat fins aleshores estaven completament morts. Els monstres n’havien matat els habitants feia temps i només hi havia restes atroces de cossos destrossats, a les quals ni tan sols els carronyaires gosaven acostar-se. Tampoc hi havia animals domèstics; els que havien tingut l’oportunitat de fugir ho havien fet temps enrere i els que no, o havien estat víctimes dels depredadors dels voltants, o havien mort de fam, incapaços d’escapar per ells mateixos dels corrals per anar a buscar un aliment que els humans ja no els podien proporcionar.

El que més impactava la Rox d’aquells escenaris espantosos no eren les restes humanes, la pudor ni el silenci antinatural, per més que la torbessin d’una manera difícil de dissimular.

Eren els enclavaments en si.

Com més avançaven cap a l’oest, més precaris els veia. Les cases eren petites i baixes, les finestres no tenien barrots, els carrers no estaven empedrats.

I les palissades...

Li costava reprimir un estremiment cada cop que les veia. Després de la caiguda dels enclavaments, la majoria de les palissades havien quedat inservibles, amb amplis sectors enderrocats, destrossats o carbonitzats. No obstant això, era fàcil imaginar com devien haver estat quan els habitants de les aldees les mantenien en bones condicions. Així i tot, la Rox les trobava esgarrifosament fràgils.

No comprenia com era possible que generacions senceres de persones haguessin sobreviscut als monstres en aquelles condicions. Sense proteccions. Sense muralles.

Sense Guardians.

L’Aldrix es va adonar de seguida que els enclavaments commovien la seva companya. Quan arribaven a una aldea, l’escorcollaven per pura rutina a la recerca de supervivents i, de pas, acabaven amb els monstres que s’hi amagaven. Al principi, la Rox havia plantejat si també havien d’incinerar les restes dels cossos dels habitants, però haurien perdut molt de temps i, d’altra banda, tal com va assenyalar l’Aldrix, no tenia cap sentit fer-ho. Probablement passarien dècades abans que altres persones arribessin allà, si és que algú ho feia alguna vegada.

La seva companya sabia que tenia raó. Potser en el futur els Guardians acabarien reconquerint la regió de l’oest, però ella no ho arribaria a veure. Com a mínim havien de passar dues generacions abans que la Ciutadella es recuperés prou per organitzar una acció com aquella. I això en el millor dels casos.

No es quedaven a dormir mai als enclavaments. La Rox s’estimava més anar-se’n com abans millor i pernoctar en refugis, tot i que a la majoria trobaven les restes dels desgraciats que havien intentat amagar-s’hi sense èxit per evitar els monstres. Netejar-ne l’interior era una tasca penosa i desagradable, però, per alguna raó, ella no es decidia a allotjar-se a les aldees.

Aquella vegada no va ser diferent. Quan van acabar de recórrer l’enclavament i van liquidar un closca, un niu de pelusses, tres nuosos i el peusmullats del pou, la Guardiana va tornar a l’entrada principal, on havien lligat els cavalls. L’Aldrix la va seguir i se la va quedar mirant en silenci mentre ella examinava atentament el mapa.

—Hi ha un refugi a mig dia de camí des d’aquí —va anunciar—. Si ens afanyem, hi arribarem abans que es faci fosc.

El company va brandar el cap.

—No hauries de confiar tant en el mapa.

—Me’l va donar un quincallaire que coneixia la regió de l’oest millor que qualsevol Guardià.

—No en dubto pas, però ni tan sols ell va arribar a conèixer tots els camins. A més, les coses han canviat molt els darrers mesos. Potser el refugi ja no existeix.

La Rox no va contestar. Es va limitar a guardar el mapa a les alforges. En acabat va mirar per últim cop la palissada i va pujar al seu cavall.

Però l’Aldrix no es va moure. Havia acatat totes les decisions de la seva companya fins a aquell moment i l’havia acceptat com a líder de l’expedició sense qüestionar-la, però ara s’havia quedat dret al costat de la seva muntura, amb els braços plegats i amb una expressió pensativa.

—Què esperes? —el va apressar ella, sorruda.

Ell no va contestar la pregunta.

—Per què et desagraden tant les aldees? Em pensava que t’havies criat en una.

Per un moment va semblar que la Rox estava a punt d’ignorar el comentari, però l’Aldrix la va continuar mirant amb serenitat, immòbil com una estàtua, i ella finalment va contestar a mitja veu:

—Sí, però el meu enclavament no era així.

El Guardià va alçar una cella amb curiositat.

—Per què? Tenia muralla en lloc de palissada? —La noia el va mirar sense entendre’l, i ell va afegir—: A totes les aldees per on passem, sempre et quedes mirant les palissades com si estiguessin plenes de bavosos.

La Rox va inclinar el cap, meditant sobre el comentari.

—No, la meva aldea tenia una palissada corrent, com les altres —va dir.

—Llavors quina era la diferència?

Ella va somriure lleument.

—Jo era la diferència.

No va afegir res més, i l’Aldrix tampoc va continuar preguntant.

Van reprendre el camí, van deixar enrere l’aldea abandonada i no van tornar a parlar del tema en tota la tarda.

Quan van arribar al refugi ja es feia fosc. A mig trajecte els va atacar un grup de robaossos, i abans d’arribar a la destinació es van haver d’aturar a netejar d’escopidors les branques dels arbres que flanquejaven el camí. A part d’això, el viatge estava resultant més tranquil del que la Rox esperava. Potser era cert que, en quedar-se sense humans per devorar, la majoria dels monstres havien entrat en letargia.

El refugi només era una cabana de pedra amb la porta enderrocada de feia temps. A l’interior van trobar les restes de diverses persones, víctimes dels atacs dels monstres. Grinyoladors, tenint en compte els talls brutals que presentaven els cossos, que fins i tot tenien diverses extremitats seccionades. Al grup hi havia dos nens, i la Rox es va esforçar a no pensar com devien haver passat els seus últims instants, arraulits en un racó, espantats i indefensos, mentre sentien el xerric desagradable de les urpes contra els murs de pedra. Els dos Guardians van treure com van poder les restes del refugi i les van dipositar una mica més lluny, a l’ombra dels arbres.

—Potser aquests sí que els hauríem d’incinerar —va murmurar ella.

El seu company va fer que no amb el cap.

—Perdríem molt de temps, i el foc atrauria els monstres. I encara hem d’arreglar la porta, si volem passar la nit aquí.

La Rox sabia que tenia raó, però de vegades trobava que el seny de l’Aldrix era massa fred i desapassionat.

Malgrat tot, quan es va inclinar i va començar a recollir fulles i branques de terra per tapar els cossos, l’Aldrix no va fer cap comentari. Es va limitar a fer mitja volta per tornar al refugi, i la Rox de seguida el va sentir manipular les restes de la porta de fusta.

Quan ella va acabar gairebé no hi havia llum. Es va incorporar, disposada a reunir-se amb el company, i de sobte se li van eriçar els pèls de la nuca, en una sensació desagradable d’alerta.

Monstres.

Va desenfundar la destral i va fer mitja volta a la velocitat del pensament, observant les ombres entre els arbres. De seguida va detectar un moviment entre la bardissa. I un altre més enllà. I un altre.

Tres criatures d’una grandària mitjana, potser acostumades a atacar en grup. Va tenir la sensació que es movien d’una manera feixuga sobre el mantell de fulles seques. La Rox va percebre un breu soroll estrident quan un d’ells va passar per damunt d’una roca i els va identificar al moment: grinyoladors. Potser eren els mateixos que havien matat la família del refugi.

Quan el primer monstre va saltar-li al damunt, la Rox va fer girar la destral i el va tocar al pit, llançant-lo enrere. El grinyolador era un ésser vagament felí, però no tenia la pell coberta de pèl, sinó dura i llisa com la superfície d’un tambor. La ferida que li havia fet hauria estat suficient per matar a l’acte qualsevol classe de bèstia, però el grinyolador sagnava molt poc, com si fos un tall superficial.

La Guardiana va recordar que una vegada el Xein li havia dit que el millor per matar un grinyolador eren les urpes dels mateixos grinyoladors. En veure la mirada escèptica d’ella, li havia assegurat que ell sabia com fabricar dagues a partir d’aquell material insòlit.

Es va obligar a centrar-se. No era el millor moment per recordar el seu antic company de patrulles.

Quan la criatura va intentar abatre-la d’una urpada, la Rox va brandar de nou la destral, aquesta vegada amb més força, i li va seccionar la pota davantera esquerra. El grinyolador va retrocedir xisclant, i ella el va seguir, disposada a rematar-lo.

De sobte va sentir una exclamació d’advertència i va percebre un moviment darrere seu. Va fer mitja volta, però tot va passar molt de pressa i no va tenir temps de reaccionar.

El segon grinyolador es va abalançar sobre ella amb les urpes en primer pla. L’Aldrix es va interposar entre tots dos i va evitar que la ferís. Va aixecar les dues dagues corbes, encreuant-les en l’aire per aturar l’impacte. La Rox va sentir que se li escapava un crit ofegat, però no va mirar què havia passat; va córrer com una fletxa i va descarregar la destral al cap del grinyolador abans que ell tingués l’oportunitat de tornar a saltar. Va veure que retrocedia trontollant i movent el cap, atordit. L’Aldrix ja estava a punt de rematar-lo, i ella el va deixar a les seves mans mentre es girava per enfrontar-se al primer grinyolador.

Al cap d’uns instants, els cossos dels dos monstres jeien a terra, sense vida. Amb tot, els Guardians continuaven alerta. Els ulls platejats de la Rox buscaven algun senyal del tercer grinyolador en la penombra, però no el va trobar.

El seu company va respirar fondo abans de baixar les dagues.

—Sembla que no n’hi ha més.

—Eren tres, Aldrix. L’últim ha de ser en algun lloc.

Ell la va mirar amb una certa curiositat.

—En notes la presència?

La Rox va arrufar les celles. El company tenia raó: el seu instint de Guardiana li indicava que ja no hi havia monstres als voltants. Va negar amb el cap, però li costava acceptar que el grinyolador hagués fugit i prou. Quan feia molt de temps que no menjaven, els monstres es tornaven més agressius i més imprudents.

Llavors es va adonar que el seu company s’aguantava el braç amb una mà, i es va fixar que tenia els dits tacats de sang.

—Ves a curar-te —el va apressar—. Jo faré una última ronda i de seguida vindré amb tu.

Va fer mitja volta per allunyar-se d’ell, però l’Aldrix va allargar la mà i li va agafar el braç.

—Espera! Encara no hem assegurat el refugi i gairebé ja és fosc. No podem perdre temps.

—Només serà un moment —va prometre ella.

Ell se la va quedar mirant, i finalment va assentir, va girar sobre els talons i es va perdre en la foscor.

La Rox va recórrer la zona buscant l’últim grinyolador. Quan estava a punt de desistir-hi, se li va despertar de nou l’instint, just abans de detectar un moviment entre la vegetació.

Va parar atenció. La visió nocturna dels Guardians era millor que la de la gent corrent, però això no significava que fossin capaços de percebre-ho tot igual que amb la llum del dia. Va aixecar la destral, esperant un atac que no es va produir.

Malgrat tot, no es va relaxar. Sense apartar la mirada del lloc on s’amagava la criatura, fos el que fos, va deixar anar la destral per carregar una fletxa a l’arc. Mentre apuntava, la bardissa es va tornar a moure. Va disparar.

Va sentir un bram molest, molt semblant al dels grinyoladors. Es va penjar l’arc a l’espatlla, va agafar la destral i va saltar fins als arbusts.

Es va sorprendre en veure que el grinyolador retrocedia i li ensenyava les dents. La Rox va alçar la destral, disposada a atacar de nou. El monstre va esbufegar, furiós, la va mirar un moment... i després va fer mitja volta i es va perdre en la foscor.

Ella va esperar, amb la destral aixecada..., però el grinyolador no va tornar, i els seus sentits de Guardiana no van tardar a indicar-li que el perill ja havia passat.

Es va quedar dreta enmig del bosc, perplexa. Era la primera vegada que veia fugir un monstre sense contraatacar, com un animal qualsevol quan se sentia intimidat. Tenia entès que els més petits ho feien de vegades, però només si tenien davant un monstre més gros; mai davant d’humans, encara que fossin Guardians. La Rox va mirar al seu voltant, inquieta, però no va detectar cap altra amenaça.

En tornar al refugi va descobrir que l’Aldrix ja havia reparat la porta tot sol. El va trobar a l’interior, embenant-se la ferida del braç, un tall llarg i net que, afortunadament, no semblava gaire profund.

—Em penso que la porta resistirà, almenys de moment —va anunciar ell.

La Rox es va girar a examinar-la per si de cas.

—Encara hi ha un grinyolador allà fora —va informar.

—Per què no l’has liquidat? —va preguntar el company, sorprès.

Ella li va explicar el que havia passat i ell es va limitar a alçar les celles, desconcertat, i a observar-la amb interès.

—No tardarà gaire a tornar —va concloure la Rox.

—O potser sí.

La jove no va contestar. Va deixar les armes vora l’entrada i va seure al seu costat.

El terra del refugi era de pedra. Al centre hi havia un forat, on l’Aldrix havia encès un petit foc; just al damunt, al sostre, hi havia un respirador perquè sortís el fum. Entre les flames cremaven algunes plantes aromàtiques, però no dissimulaven la pudor de putrefacció que s’havia instal·lat allà dins.

La Rox va treure del sarró un paquet de carn dessecada per compartir-lo amb el company. Després ell va rostir al foc unes castanyes que havia collit al camí.

—Estic segur que a l’aldea hauríem pogut trobar alguna casa sense cadàvers a dins.

Ella va arrufar les celles, però no va contestar.

—D’acord —va afegir l’Aldrix amb un sospir—. T’ho diré més clar: si no vols acampar als enclavaments, em sembla bé, però almenys explica’m per què.

La seva companya es va girar un moment a mirar-lo, indecisa. Al final va contestar:

—No em porten bons records.

Ell no va fer cap comentari; es va limitar a retornar-li la mirada per animar-la a continuar.

Ella ho va fer:

—A l’aldea on vaig créixer, jo era l’única Guardiana. Tota la comunitat depenia de mi. Si en algun moment un monstre feria o matava algú..., era responsabilitat meva.

Va estar a punt d’afegir «culpa meva», però no estava disposada a aprofundir en aquella mena de detalls davant de l’Aldrix.

Ell semblava interessat en un altre aspecte del relat.

—Tenia entès que anàvem a buscar un enclavament on hi ha molts Guardians. Vas dir que era la teva aldea natal.

—Em penso que sí. —La Rox es va passar una mà pels cabells curts i rossos, i va arrufar les celles mentre s’ordenava les idees—. Els meus primers records tenen a veure amb aquell lloc. Una aldea on n’hi havia molts, com jo, amb els ulls platejats. Un dia van venir uns homes amb un carro i se’m van endur lluny, a un altre enclavament on no hi havia cap Guardià. Jo era una nena.

Va fer una pausa, dubtant, i després va continuar:

—Durant anys, vaig ser l’única Guardiana a la meva nova llar. Vaig arribar a creure que no hi havia ningú més com jo. Que aquells records de la primera infantesa no eren reals, sinó simples fantasies de nena solitària. Fins que van arribar els Guardians, els de debò. Els que venien de la Ciutadella.

L’Aldrix escoltava amb interès. Com que ella tardava a continuar la història, li va preguntar:

—Quants anys tenies llavors?

—Divuit. Els Guardians es van presentar al meu enclavament i van parlar amb el líder. Li van dir que se m’enduien al lloc al qual jo pertanyia. Ell no s’ho va prendre gaire bé, però no va tenir altre remei que deixar-me marxar.

—I tu? Com t’ho vas prendre, tu?

La noia va reflexionar un instant abans de contestar:

—Amb esperança. Vaig evocar els somnis de la meva infantes

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X