1

La bandada

Comtat de Girona, maig de 1052

ueia la tarda. Un grup format per cinc genets adustos i malhumorats cavalcava per una sendera flanquejada de faigs que separava el comtat d’Empúries del de Girona. Pel seu aspecte es veia que no eren caçadors experimentats,sinó un grapat de mercenaris dels que abundaven per aquells verals, disposats a llogar la seva espasa a qualsevol senyor que volgués recórrer a aquell tipus de tropa per envair una marca o disputar un predi al comte veí. Havien sortit de bon matí per matar el tedi, amb la idea que allò d’assagetar un cérvol o caçar un senglar seria una tasca molt més senzilla que no pas degollar un subjecte en una batalla. La inexperiència, però, els delatava: no tenien en compte la direcció del vent, ni se sabien moure en l’espessor sense trencar branques o fer sorolls innecessaris, i per tot plegat la cacera havia estat un desastre.Així doncs, esgotats, famolencs i esquerps, se’n tornaven cap a Girona amb la sospita que, des del boscam, cérvols, esquirols, senglars i galls fers es mofaven d’ells i proclamaven a crits la seva manca de perícia.

Tot d’una, el qui semblava que manava la tropa va alçar la mà dreta per fer aturar el grup. El segon, un gegant panxut de bigoti espès, se li va acostar.

—Què passa,Wolfgang?

El que es deia així va assenyalar endavant i va replicar: —Gent!

A un senyal del seu cap, tots van descavalcar i van continuar a peu, aguantant els cavalls pel ronsal. Poc després van notar olor de fum. Es van aturar en una clariana i, havent lligat els cavalls als arbres, van avançar ajupits i, ara sí, amb molt de compte de no esmotxar una branca ni emetre el mínim soroll. Quan van arribar al límit del bosc, van quedar immòbils, disposats a observar.Aquella escena els va alegrar la vista: pressentien que la fracassada cacera podria tenir un final feliç. Davant d’ells es dreçava un mas ben cuidat, de la xemeneia en sortia fum; els seus habitants estaven totalment embrancats en les tasques del camp.Dos homes dedicaven els seus esforços a ferrar un perxeró de molt bona planta. L’animal estava fermat per la brida a un ganxo de la paret. El més jove li aguantava la pota posterior esquerra i l’hi mantenia doblegada per facilitar l’operació a l’altre, mentre el vell, amb un davantal de cuiro, colpejava amb una maça els caps plans dels claus, mirant de fixar la ferradura a la peülla de la noble bèstia.A la dreta, una nena amb un petit fuet a la mà atiava un ase que, amb els ulls embenats, recorria d’esma l’etern camí que voltava la sènia.A l’era, una vella cardava llana en una filosa, alhora que una altra dona, en avançat estat de gestació, garbellava blat en un gran sedàs, que movia al compàs del vaivé dels seus malucs.

La veu del tal Wolfgang va sonar continguda.
—Veus el mateix que jo, Gunter?
—Diria que sí, i se m’acut que potser encara podrem salvar la jornada.T’has fixat com mou el cul la mossa?

—Hi haurà temps per a tot. Digue-li a en Ricard que vingui. El tal Gunter es va girar i, amb un gest breu que indicava urgència i silenci, va reclamar la presència d’un dels dos de la colla que continuaven ajupits darrere.Aquest va obeir en un silenci absolut.

Quan el primer va notar que el tenia al costat, li va preguntar: —Tens la ballesta a punt?
—Sempre l’hi tinc,Wolfgang.
—Observa bé i digue’m: ets capaç de fer blanc des d’aquí a l’home que aguanta la pota de l’animal?

—Et refereixes al més jove?

—Aquest mateix.
—Em puc aixecar?
—Sense sortir de l’espessor i quan jo doni l’ordre. L’individu va mesurar la distància amb la vista, va agafar la ballesta i, després de treure una fletxa del carcaix, la va ficar dins del mecanisme i va tesar la corda.

—Ja el pots donar per mort.
—No esperava menys de la teva perícia.

En un murmuri, va donar ordres als altres tres.

El pla era senzill i la sorpresa en constituïa un factor primordial. La finalitat: la rapinya d’animals i béns, i si a més podien proporcionar una alegria al cos, molt millor. Potser d’aquella manera es traurien del cap la malastruga jornada de cacera.

Quan va haver comprovat que tots ocupaven les seves posicions, el tal Wolfgang va fer el senyal. L’arquer es va aixecar, va apuntar la ballesta i va prémer el gallet. Un xiulet somort va esquinçar la pau del moment i, davant de la sorpresa de l’home gran, el més jove va caure a terra mentre una gran taca de sang li amarava la camisa. Un concert de lladrucs va sacsejar el crepuscle.

Els soldats es van apressar a sortir de l’espessor. La dona gran va deixar anar la filosa, esparverada, i es va aixecar sense saber què fer; l’embarassada va córrer cap on era el seu marit i, recolzant el cap inert contra el seu pit, es va girar cap a la nena, cridant: «Fuig, Maria, fuig!». El cloqueig eixordador de les gallines que corrien enfollides per l’era es va ajuntar amb els bels d’espant dels xais des de la pleta. Un dels homes es va abalançar damunt de la criatura per subjectar-la i aquesta, amb el fuet que feia servir per atiar el pollí, li va etzibar xurriacada a la cara i va sortir corrent cap al bosc. El gegant va apartar la dona gran, va prémer l’extrem afilat d’una daga contra la gola del que anava amb davantal i amb un accent estrany va exclamar:

—Oi que ens estarem quiets, mestre? Si col.laboreu, aviat serem fora i continuareu amb vida; altrament, no viureu per explicar-ho.—I dirigint-se al que semblava que manava en aquell grup va afegir—: I ara què fem,Wol...?

La veu del tal Wolfgang el va interrompre amb fúria. —Imbècil! T’he dit mil vegades que no em cridis pel nom! L’altre va murmurar un «em sap greu...».

En aquell moment, un ca immens, un encreuament de mil races, que era lluny, vigilant el tancat de les eugues prenyades, va sortir del boscam i es va llançar contra el ballester. Li va aferrar el braç amb aquella temible boca, clavant estrebada amb el cap com si intentés arrencar-li l’extremitat d’arrel. L’anomenat Wolfgang s’hi va acostar per darrere i d’un tall precís va obrir el clatell del gos. Els crits de l’home ferit es van barrejar amb els esgarips de la nena, que espeternegava desesperada als braços de l’home que l’havia atrapat, que lluïa una marca moradenca a la cara, conseqüència de la fuetada.Wolfgang va ordenar:

—La prenyada i la nena al paller. Porteu l’home a dins, que us ensenyi sota quina rajola amaga els estalvis.No li feu mal si no cal. I tanqueu la vella amb ell.

El grup es va separar: Gunter i Ricard, el ballester, que intentava aturar la sang que li rajava del braç malferit amb un drap, se’n van anar cap a la casa, mentre Wolfgang i els altres dos arrossegaven l’embarassada cap a dins de la quadra.Tan bon punt els primers van traspassar la porta, van comminar el vell a lliurar-los els estalvis.

—Heu mort el meu fill, que era l’únic tresor d’aquesta casa. El que veieu és el que hi ha.Endueu-vos-ho tot i deixeu-nos en pau. La meva jove està embarassada.

—Maleït fill de gossa! Ens prens per imbècils o què? Ensenya’ns la rajola on guardes els estalvis o sabràs què és la ira d’un normand!

—Us repeteixo que no tinc res.
—Ja veuràs com fas memòria!

I després de proferir l’amenaça, el tal Gunter va esquinçar el cosset de la dona, deixant al descobert la seva pàl.lida carn.

L’home, que segur que de jove havia estat una persona robusta, es va encarar amb el que acabava d’ultratjar la seva dona, però el ballester va tirar per terra el pagès amb un cop d’aixada a l’esquena. La dona xisclava espaordida. L’altre es va acarnissar amb el que era a terra, colpejant-lo sense pausa ni mesura fins que li va deixar el cap fet una massa de sang i carn.

—Cony d’avars, s’estimen més perdre la dona i la vida abans que deixar anar els diners.

El que es deia Ricard, encara amb el mànec de l’aixada a la mà, esbufegava de l’esforç.

—Lligueu la dona a la cadira i anem a veure què diu el cap. —Aneu tirant, jo em vull dedicar un homenatge.
—Amb aquest sac d’ossos?
—Ja saps el que diu el refrany: «Gallina vella fa bon caldo». A més, en temps de penúria no es pot anar amb gaires escrúpols. En pitjors llocs he fet guàrdia!

La dona somicava en un racó.
—Que cadascú s’ho passi bé com vulgui. De totes maneres, no triguis, que encara hem de recollir el botí.

Gunter va sortir i se’n va anar cap a la quadra. Quan hi arribava, els seus ulls van distingir una escena, que, tot i ser-li molt familiar, li resultava d’allò més estimulant.

La dona embarassada, agenollada a terra, suplicava a Wolfgang. —No feu mal a la nena! Amb prou feines té dotze anys i és verge! Preneu-me a mi, per caritat!

—Ets poca femella per a tots.A més, així l’home que l’esposi estarà satisfet: farem que es doni una mica perquè en pugui gaudir més.

I es va començar a descordar les calces.

Més tard van sortir del mas els cinc malfactors amb dos sacs plens de gallines i conills decapitats penjats a l’arçó de les cavalcadures. Enrere quedava un rastre de foc i horror: dos morts i tres dones deshonrades. Una d’aquestes, que a penes tenia dotze anys, doblegada al terra del paller, era consolada per la seva mare, que li acaronava els cabells plens de fang, palla i sang.

2

Ermessenda de Carcassona

Girona, maig de 1052

es veus que ressonaven a través de les gruixudes parets retrunyien en l’espai.Ermessenda de Carcassona —senyora de Girona, viuda de Ramon Borrell, comte de Barcelona, i autèntica comtessa pel dret propi— era famosa pel seu temible geni quan alguna cosa la contrariava. Davant seu, el gegantesc Roger de Toëny, que tenia al seu càrrec les hosts que defensaven la plaça, es veia encongit, com un infant a qui haguessin enxampat furtant el bol dels gerds.

—El fet que sigueu el meu gendre no tan sols no us autoritza a cometre abusos, ans al contrari, us obliga a donar exemple. I, en canvi, la vostra inoperància sembla que atorgui una mena de vistiplau als disbarats i les atzagaiades que comet un dia sí l’altre també la xusma que teniu a les vostres ordres.

El cap de les companyies normandes que acampaven al voltant de la capital s’estava dret amb l’elm recolzat a l’avantbraç. La vibració del plomall que adornava la celada denotava la nerviosa actitud del guerrer, poc acostumat a encaixar escridassades de ningú.

—Mireu, senyora, resulta que no és fàcil dominar una mainada d’homes que han lluitat en mil batalles: quan no guerregen s’avorreixen, i quan no tenen diners per als seus dispendis s’arroguen el dret d’agafar pel seu compte el que desitgen. Ja fa temps que es va repartir l’últim botí i la inactivitat, en comptes de tranquil.litzar-los, el que fa és encrespar-los.

—Em voleu dir que s’estimen més la guerra que la mol.lície i la bona vida que tenen a les meves terres? —va preguntar a crits la comtessa.

—Intenteu comprendre-ho, senyora: són guerrers... a quina altra cosa podrien dedicar el seu temps? —va fer Roger de Toëny, mirant d’aplacar els ànims de la dama.

—La tasca de tenir-los entretinguts és responsabilitat vostra. Els podeu proporcionar saltimbanquis, encantadors de serps o funàmbuls, però heu de saber que no consentiré que passin fets com els de l’altra tarda. Els meus súbdits haurien d’estar protegits d’aquesta horda de salvatges... I en comptes d’això es veuen obligats a guardar els seus béns amb pany i forrellat i a tancar les seves dones a casa!

—Comprenc el vostre malestar, però difícilment puc preveure que uns homes farts de vi, forçats per la inactivitat i mancats de dones no en facin alguna de tant en tant.

—Goseu dir-ne fer-ne alguna d’assagetar un home, apallissarne un altre fins a matar-lo i violar les dones que vivien al domini, una de les quals,per cert,només tenia dotze anys? Podeu estar ben segur que si no sou capaç de tenir a ratlla aquests brètols fills de mala mare m’hi hauré de posar jo... I a fe de Déu que no dubtaré de fer-ho!

El normand va continuar dret com aquell qui espera alguna cosa. —Us diré el que fareu —va continuar la comtessa—:esbrinareu qui han estat els autors d’aquesta galdosa gesta i quan els descobriu els penjareu a la forca que muntareu al camp d’armes en presència de tota la tropa, per a escarment d’agosarats i avís de rebels.

Roger de Toëny va dibuixar un somriure torçat.
—Una pregunta, senyora: de debò creieu que algun dels meus homes delatarà un company d’armes?

—Us penseu que sóc estúpida? Tant se me’n dóna que ho facin o no! Si no surten els culpables, pengeu-ne dos dels més significats i assumpte acabat. Us diré la veritat: m’estimo més que callin.Així sabran que ningú no té el cap segur sobre el coll. Espero que no es produeixin més fets lamentables, però si fos així, ja veureu com surten de pressa els noms dels autors de l’abús.

—Però, senyora —va protestar el normand—, pagaran justos per pecadors.

—Doncs si fileu tan prim, ja em direu quina culpa en tenien els meus agreujats súbdits.Si us cal justificar-vos davant dels vostres capitans, atribuïu el fet a una... «malifeta» de la vella comtessa.

Un sonor silenci es va instal.lar entre tots dos personatges. El guerrer va recuperar la circumspecció, va estirar aquella immensa tossa i, després de fer una lleu inclinació de cap, va sortir de l’estança amb grans gambades. Darrere seu ressonava la veu de la vella Ermessenda.

—I vós valdria més que de tant en tant us acostéssiu al llit d’Estefania en comptes de matar les nits amb gresques de vi i daus. La meva filla, de tan bona, és ruca...Amb mi, hauríeu d’haver topat!

El senyor De Toëny no va poder reprimir-se i, abans d’obrir amb violència els batents de la porta d’entrada, va fer una mitja volta ràpida, de manera que el plomall es va decantar a un costat i l’altre, i des del fons de la sala va alçar la seva poderosa veu.

—Abans mort, senyora! Abans mort!

I amb un gran cop de porta va sortir de l’estança.

Quan va quedar sola, la vella comtessa va agafar el seu llibre d’hores, meravellosament escrit pels experts dits d’algun monjo i que li havia regalat el seu germà Pere Roger, bisbe de Girona, i va decidir llegir una estona. L’intent va ser en va: el seu cap deambulava inquiet pels paratges de la seva apassionada vida i no li permetia concentrar-se. Es va alçar del setial i, acostant-se a un petit secreter que ocupava un dels racons de l’estança, en va agafar una licorera i es va servir una generosa ració del licor de cireres que ella mateixa s’ocupava de destil.lar en un quartet al costat del celler on tenia alambins i fioles. Després va instal.lar-se a tocar d’un finestral lobulat de dos cossos, en una butaqueta de tisora feta d’una fusta noble embotida i elegant cuiro repujat clavat a la fusta amb polides tatxes de llautó, i va deixar divagar la ment, decidida a defensar, a costa del que fos, els drets del seu espòs, Ramon Borrell, sobre els comtats de Girona i Osona com a gabella d’esposalles.

Era aleshores l’any de gràcia de 992. La legació barcelonina que acompanyava Ramon Borrell a Carcassona era veritablement corprenedora. Els nobles a cavall escortaven les carretes, engalanades amb garlandes de flors, on viatjaven les dames. Destacaven els arreus de les cavalleries, lluents els sortints de metall i enllustrat el cuiro dels guarniments, i les blanques haques dels clergues. Les puntes de les llances dels soldats semblaven de plata pura, les timbales i la trompeteria retrunyien: els timbalers portaven el compàs i els clarins escampaven els seus acords per l’aire, fent flamejar les seves banderoles. El seguici podia competir en gala i gràcia amb el de qualsevol monarca de la terra. El bon poble, en atapeïdes fileres a peu de carrer i des de les finestres, agitava palmons i picava de mans astorat, llançant al seu pas una cascada de pètals de rosa. El senyor pèl-roig que presidia aquell majestuós seguici es dirigia a esposar la seva jove comtessa, i aquella data havia de passar als annals de Carcassona.

En aquella jornada, a Ermessenda l’església major li va semblar més solemne que mai. La noblesa s’atapeïa als bancs ornamentats, mentre el poble s’arraïmava a tocar de les cases per intentar veure el pas de la seva comtesseta. Quan va passar l’entrada del temple de bracet del seu pare i va sentir les notes de l’orgue va tenir la impressió que el cel li queia damunt del cap. A través de l’espès vel que li cobria el rostre va poder observar sense ser observada l’impressionant cavaller de llargs cabells rojos que, vestit amb una principesca armadura, amb un magnífic collaret d’or refulgint sobre el pit i d’on penjava un camafeu de corall amb el gravat en relleu d’un senglar, l’esperava a peu ferm davant de l’altar. El temps es va aturar i per un instant es va pensar que tornava a ser aquella nena que somiava al seu llit en moments com aquell. Ermessenda va arribar al seu costat. El seu pare la va despenjar del seu braç i es va instal.lar en un costat del presbiteri. Després d’una reverència, Ramon Borrell es va col.locar a la seva esquerra. De sobte, la música va aturar els seus brillants acords i un impressionant silenci es va apoderar del temple.

Ermessenda recordava tots i cadascun dels detalls de la cerimònia. Dos bisbes dirigien els oficis: el de Besiers i el de Barcelona, a més del degà de Carcassona; una plèiade d’importants clergues de tots dos vessants dels Pirineus, magníficament abillats, feien de simples acòlits. El moment culminant va arribar, a la manera romana: un dels ministres li va indicar que col.loqués les mans com un bol, i llavors Ramon Borrell hi va dipositar les arres de plata, el simbolisme de les quals ella coneixia prou bé.Tot passava molt de pressa. Li van agafar la mà esquerra, que apuntava tímida, blanquíssima, en l’ajustada bocamàniga del vestit, i mentre Ramon Borrell hi introduïa l’aliança ella va sentir les seves paraules.

—Ego Raimundus Borrellius comes civitatis Barcinonensis, accepto te Ermessenda sicut uxor mea et promisso cavere te, omni periculos, rispetare et cautelare vos a malo et esere fidelis in salute et malaltia usque tandem Deus Dominus nostro cridi me al seu costat at finem dels meus dies.*

Tot i que en aquell moment hi havia en joc el seu destí, la ment d’Ermessenda havia enregistrat un cúmul de boniques i sonores paraules que desconeixia però que, barrejades amb el llatí, van ressonar alegres dins del seu cap. Llavors ella va fer el mateix. Va començar la música i les campanes van començar a voltar com no s’havia vist mai abans, acompanyant-la amb el seu repic alegre i sincopat fins que, juntament amb el seu marit, va travessar el rastell del castell de Carcassona, moment en què les gruixudes parets van mitigar l’estrèpit.

Va baixar del carruatge i,mentre arribaven els convidats,la van portar en sopols a les seves habitacions, on, al costat de la seva preceptora, l’esperava un exèrcit de dames i serventes que li van treure el vestit que havia lluït durant la cerimònia. La van perfumar i, després de pentinar-la i canviar-li la lligadura del cap per una diadema de perles que havia estat de la seva àvia, li van posar un brial de color malva amb un escot en punxa que deixava al descobert

* L’autor inventa una llengua romànica mescla de català primitiu i llatí vulgar per acostar-se a l’època en què això era corrent, ja que les llengües d’arrel romànica estaven naixent. «Jo, Ramon Borrell, comte de la ciutat de Barcelona, t’accepto com a esposa i prometo deslliurar-te de tots els perills, respectar-te i preservar-te de qualsevol mal i ser-te fidel en la salut i la malaltia fins que finalment Déu Nostre Senyor em cridi al seu costat a la fi dels meus dies.» el naixement dels seus pits i amb unes mànigues que volaven al voltant dels seus braços com ales de papallona; tot seguit li van col.locar un cinyell daurat que se li ajustava als malucs i baixava formant angle, ressaltant les corbes del seu cos. En veure’s en el brunyit bronze del seu mirall, la jove va tenir la impressió que anava completament a pèl.

—Així m’he de presentar davant dels convidats?
—Així, filleta —va confirmar la preceptora en to tendre. —Però és com si anés despullada... —va protestar la jove. —Una dama casada ha de prometre sense permetre, ha de suggerir sense lliurar. El vostre espòs us ha de veure com a dona, no com a nena; altrament aquesta nit no sabria com tractar-vos.

—Què passarà aquesta nit?
—El que dicta la natura. No us hi amoïneu: si el meu instint no m’enganya, tindreu un bon mestre.

Ermessenda se la va mirar amb ulls d’impotència.
—Però...
—Deixeu-vos portar, filleta. Les ovelles es refien del pastor i no fan preguntes.Au, va, poseu-vos això.

Li va donar una lligacama blava.
—Què és això que em doneu?
—No pregunteu tant: poseu-vos-la a sobre de la mitja sense que us vegin aquestes xafarderes.—Va assenyalar les tres dames,que estaven entretingudes recollint el desordre de la cambra—. A la meva terra, la Cerdanya, diuen que augura fortuna; aquí diran que és bruixeria.

Ermessenda la va mirar als ulls, es va treure de pressa un dels escarpins, es va posar la lligacama a la cuixa i hi va fer el llaç; tot seguit es va fer baixar els enagos, el faldellí i després la faldilla.

—Si em diguéssiu que em tirés al riu, ho faria. Us estimo molt! Si no us pogués portar amb mi a Barcelona no m’hauria casat. Sense vós em trobo perduda com una nena al bosc...

Aleshores a la ment se li formava una nebulosa i les imatges se superposaven l’una sobre l’altra en un laberint que la confonia i que, malgrat el temps transcorregut, encara aconseguia atordir-la.

El saló del banquet on s’havien reunit els convidats de les dues corts presentava un aspecte enlluernador. La immensa taula arribava a tots dos extrems reblerta de menges, totes d’allò més opulentes i selectes, separades entre si per uns gruixuts canelobres que
il.luminaven les atractives safates. S’hi veien enormes soperes d’on sortien unes aromes exquisides, plates amb cérvols gairebé sencers travessats per asts, safates de peixos que havien arribat de les properes costes mediterrànies, conservats en gel, i una infinitat de copes preparades per acollir els més diversos i més famosos vins de la regió. Justament al centre de la taula hi havia quatre setials regis preparats per rebre els seus pares, Roger I i Adelaida de Gavaldà, i els del seu espòs, Borrell II i Letgarda de Roergue; a banda i banda, dos seients més petits: el del seu marit, al costat del de la seva mare, i el seu, a tocar del sogre que acabava d’estrenar. Des de la tribuna, els músics van començar a tocar una alegre tonada quan ella va entrar. Els comtes van ocupar els llocs d’honor i els convidats es van situar on se’ls havia assignat, observant un rígid protocol en funció de la seva categoria i parentiu.

Ermessenda es va sentir transportada al seu seient en la gran taula, i recordava que al principi de la cerimònia no gosava ni dirigir la mirada als convidats. El sopar va anar transcorrent i les freqüents libacions van fer que cadascú anés a la seva i es lliurés a les menges amb autèntica fruïció. Llavors, i només llavors, els seus records es van anar ordenant i les escenes finals d’aquella singular vetllada van adquirir una notable nitidesa.Al cap de poc ja sovintejaven els brindis i homenatges a la parella, la música pujava de to i el món semblava que es desentenia d’ella. En tota la vetllada amb prou feines va poder dirigir una mirada al seu espòs, de manera que,quan la van anar a buscar les dames per preparar-la per a la nit de noces, amb prou feines l’havia vist. Les rialles, el xivarri i la gresca eren tan intensos que desbordaven els límits del saló; els criats anaven i tornaven de les cuines en un continu tràfec, portant i retirant les postres i, llevat de la seva mare, amb qui va intercanviar una intensa mirada, va semblar que ningú no s’adonava que ella es retirava. Quatre dames de companyia l’esperaven a l’entrada de la cambra nupcial. Es van obrir les portes i Ermessenda es va trobar davant del lloc on havia de dur a terme l’acte més important de la seva vida fins aleshores. L’enteixinat, els tapissos que cobrien i segellaven totes les obertures, evitant qualsevol possible i indiscreta mirada, els gruixuts cortinatges que amagaven l’immens tàlem, que tan bé coneixia ella de les seves escapades infantils amb el seu germà Pere. Heus aquí per què havien batejat l’estança com a cambra de la barca: un immens llit amb dosser, en forma de nau, suspès damunt de quatre gruixudes columnes daurades, al qual s’accedia per mitjà d’una escaleta.

La seva preceptora l’esperava circumspecta al costat de la banyera fumejant, posseïda per l’important paper que havia de tenir aquella nit en la vida de la seva pupil._la. Ermessenda va notar que unes quantes mans femenines li anaven retirant la vestimenta fins a deixar-la sense un fil de roba; tot seguit, després de ficar-la a la banyera i rentar-la per sobre, la van ungir amb olis i perfums arribats de terres estranyes per llevar-li de la pell els fums i les olors de les viandes del banquet.A la fi, les dames es van retirar i es va quedar sola amb Brunilda, la seva preceptora.Aquesta li va recollir la cabellera amb pintes de carei i amb gran suavitat li va fer passar pel cap una camisa de dormir exquisidament brodada. Sense més dilació, la va acompanyar davant del mirall, obsequi del seu espòs, portat de terres musulmanes per mercaders catalans i format per una sola peça de metall brunyit en què es reflectia tot el seu cos. Ermessenda va observar en la camisa de dormir una secció vertical adornada amb passamaneria a banda i banda, que s’obria justament a l’alçada del sexe. Davant de la seva mirada inquisitiva la preceptora va dir:

—És bo que la primera nit la núvia es mostri púdica. L’obertura permetrà al vostre espòs jeure amb vós sense que hi hagi ofensa; no oblideu que sou la dipositària de l’honor de Carcassona. Només una amistançada s’exhibiria nua.

—En quin lloc més estrany del meu cos ha dipositat el seu honor Carcassona.

—Les coses són així, filleta. No he improvisat res; tot és com ha de ser.Ara pugeu al llit i espereu. Jo m’haig de retirar. I... tingueu en compte que el que ara pot ser dolor, demà serà joia.

Ermessenda va fer un petó i una forta abraçada a la seva preceptora i va pujar l’escaleta del seu tabernacle particular. La dona es va retirar després d’apagar tots els canelobres,deixant encesa tan sols l’espalmatòria que il.luminava una imatge sagrada de la Verge. La nena es va quedar sola en la penombra, esperant al tàlem, temorenca i expectant, l’arribada del seu espòs. La seva memòria adornava el record llunyà amb l’aroma immarcescible de la distància, la seva ment vagava i va evocar el dia en què la seva mare li va parlar per primera vegada de qui havia de ser el seu marit.

—L’home a qui estàs predestinada és el comte Ramon Borrell de Barcelona, la sang del qual prové d’un tronc comú al nostre, la del comte Bel._{ló I} de Carcassona i Barcelona,i es remunta enllà de l’any 812. Res a veure, com comprendràs, amb aquests intrusos francs del nord, perquè ja aleshores la nostra beneïda terra formava part de la Septimània, que havia acceptat la cultura llatina.

»Quan Almansor es va apoderar de Barcelona, vam passar molta angoixa.Van ser temps terribles, en què vam témer que el moro no s’aturaria als Pirineus. —La seva mare havia adoptat un to de veu solemne—. A Carcassona li convé tenir ben cobert el flanc sud, sobretot quan es tracta de l’islam, i la moneda de canvi ets tu: la futura senyora de Foix i de Narbona. El teu futur espòs és comte de Barcelona, Girona i Osona, un valerós guerrer ben capaç de defensar les nostres fronteres, i encara amb més afany si són les de la casa de la seva esposa.

Ermessenda recordava tot allò mentre reposava el seu fatigat cos a la sala contigua a la torre de l’homenatge. El seu esperit inquiet deambulava pels racons més recòndits de la seva memòria. L’escena era tan vívida que li feia mal el cor en recordar-la.

Llavors li va venir al cap una frase de la seva mare:
—Tant és, filla, que encara no l’estimis. Jo no coneixia el teu pare quan m’hi van casar i he estat molt feliç. Només et diré una cosa: quan t’obris de cames, pensa en Carcassona.

30

3

Martí Barbany

Barcelona, maig de 1052

larejava sobre el mar i Barcelona es deixondia com una donzella il.lusionada el matí de la seva nit de noces. Les barques dels pescadors tornaven a la ribera, curulles de peixos platejats; les salutacions alegres dels mariners s’entremesclaven amb les bromes i burles quan algú s’adonava que les captures d’un rival eren més escasses que les pròpies.

La multitud de camperols, serfs, pidolaires, clergues i comerciants que s’arremolinava al Castellvell i el mercat era ingent; els mitjans de transport, variats: carretes pesants estirades per bous, galeres atapeïdes de caixes lligades amb cordes, muls, cavalls. Dins d’aquelles i a les alforges d’aquests, tota mena de productes per comerciar, canviar o vendre en el mercat instal.lat al costat de les muralles.Aquesta porta,situada al costat de les drassanes,tenia com a únic avantatge en relació amb la de Regomir que l’olor que emanava de la mercaderia era suportable; a l’altra, per on entrava tot el peix que consumia la ciutat, la catipén era insofrible, sobretot quan s’acostava l’estiu i augmentava la fortor amb els efluvis que pujaven de la riera del Cagalell, i encara més quan se’n removien els fons i s’obria el canal cap a mar per buidar-la. Els guàrdies de les portes, suats sota les cotes de malla, els cosselets i els cascos, no anaven amb embuts a l’hora de tractar la gent: des de fer servir les xurriaques per ordenar la multitud fins a treure’s del mig a cops, amb el pal del bast, qui intentés provocar un esvalot; qualsevol sistema era bo, sobretot si contribuïa a apaivagar aquell tràfec d’homes i bèsties.Un remei infal.lible,en casos de desacord pel torn de cadascú a la cua, consistia a apartar els que discutien i enviar-los al final de la cua entre injúries i vots a Déu o al diable.

Tot aquest tragí el motivava el fet que els encarregats de la mostassaferia havien de calibrar la mercaderia per cobrar la renda que els prohoms del municipi havien convingut com a cànon reservat al comte per a la canalització del Rec Comtal, que havia de portar l’aigua del Besòs a la ciutat, la millora que en aquells dies s’intentava concloure a Barcelona.

Enmig de la multitud i muntant un bon cavall ruà, capat i tranquil, cavalcava un jove genet d’estatura mitjana, el rostre colrat d’un home amb les faccions cisellades per la intempèrie, ulls marrons, llarga cabellera negra,aspecte agradable i,potser com a tret destacable, una barbeta prominent, dividida en dos, que delatava un caràcter tenaç i una voluntat determinada, i que, per cert, donava sentit al patronímic de la seva família, ja que el seu apel.latiu corresponia a aquesta peculiaritat: es deia Martí Barbany. A la creu de la cavalcadura hi duia dues alforges assegurades a la sella amb unes corretges i esperava pacient que li toqués el torn, clavant alguna palmellada al coll del seu ruà. De tant en tant es palpava el pit per assegurar-se que l’escarsella, on guardava, juntament amb els seus tresors, la carta de la qual depenia el seu futur,continuava al seu lloc.Portava calces llargues rematades amb unes polaines lligades amb tires de cuiro al tou de la cama, camisola de teixit corrent i un sobretot de gerga que es feia passar pel cap i se cenyia a la cintura amb una corretja, que el cobria fins a les cuixes.Als peus, borseguins de pell de cérvol, i al cap, una gorra verda de les que solien dur els qui s’ocupaven de les aus rapinyaires i algun mestre de falconeria.

Obligat per la lenta progressió, va deixar que el seu pensament avalués altre cop si la decisió d’abandonar la casa paterna, de la manera i en les circumstàncies en què ho havia fet, havia estat una mesura encertada.

Tres dies havia durat el viatge, que havia començat als voltants d’Empúries i que si plaïa a Déu acabaria a Barcelona. Que lluny que estava d’imaginar-se en aquells moments les tortuositats per les quals havia de transcórrer la seva vida al llarg dels anys i l’extraordinària peripècia que li tenia reservada el destí! El seu cap el va portar a través dels records a uns paratges llunyans i estimats. Havia nascut en un poblet de prop d’Empúries, al mas que el generós comte Hug havia cedit a la seva família, després que aquesta,dues generacions abans,provinent del Conflent en el límit amb la Cerdanya, hagués demostrat la seva voluntat de vassallatge en desbrossar el bosc assignat:aquell matollar incontrolat s’havia convertit en dotze feixes i tres mundines* de terra de conreu. Martí era l’únic fill del matrimoni entre Guillem Barbany de Gorb i Emma de Montgrí, unió desigual i indesitjada per la família de la dona, ja que Guillem Barbany no era més que un soldat de fortuna, parent de la regenta Ermessenda de Carcassona com ho havia estat abans de l’espòs d’aquesta, Ramon Borrell, comte de Barcelona, fins a la seva mort; i, com a tal, es veia obligat a fer cavalcades a la frontera, dedicat al pillatge i a l’assalt de petits predis solitaris i a incursions en els territoris del rei moro de Lleida.Tot això mentre no es reprenguessin les freqüents hostilitats amb el comte Mir Geribert, que s’havia proclamat príncep d’Olèrdola. La seva mare, en canvi, pertan