Dia 1

Dilluns, 11 d'octubre de 1948

1

El silenci en una habitació de matrimoni, quan un dels dos ocupants dorm i l'altre el contempla, és ple de sons.

Veus.

A vegades encara sentia la de la Quimeta.

—Qui t'ho havia de dir, a la teva edat, que tindries una segona oportunitat.

La Quimeta sempre havia estat sorneguera, irònica.

Feliç.

Feliç fins a la guerra, el càncer...

—No som més que dues meitats que es necessiten. —Va mirar la forma jove i suau de la Patro.

—No siguis ximple. Ja saps que me n'alegro.

—Sí, ja ho sé.

Però a vegades, al llit, abans d'obrir els ulls, malgrat tot, desitjava tornar enrere, trobar-se al seu pis del carrer Còrsega, amb la seva dona al costat, quan la vida era senzilla i ell se n'anava a treballar, a empaitar lladregots en una Barcelona encara lluminosa i lliure.

Lladregots i, de tant en tant, algun assassí dels de debò.

La ciutat ara n'era plena, i caminaven impunement pels carrers, vestits amb els uniformes de la victòria, mentre ells, els vençuts, s'esvaïen amb el temps, uns morts, d'altres exiliats, la majoria callats.

Va continuar mirant la Patro.

La seva insultant joventut, la bellesa pura, el seu cos de línies corbes sota la manta tardorenca.

Dormia amb el cap girat cap a ell, sobre el costat dret, amb una mà sota el coixí i l'altra, l'esquerra, estesa i amb el palmell obert. Semblava com si demanés alguna cosa. Semblava com si demanés almoina.

A vegades també es despertava pensant-se que encara era al Valle de los Caídos. Ho feia de cop, amarat de suor, engarrotat, amb la por fluint-li per tot l'ésser. Si era de nit, la foscor el colpejava. Llavors estirava el braç i notava la presència de la Patro, sentia la seva escalfor, li acaronava la pell nua. Es tranquil·litzava, temperava els batecs del cor i es tornava a adormir en pau.

En pau.

Estranya paraula.

Per això, a punta de dia, la contemplava entre la penombra, blanca, espectral, tot absorbint la seva imatge, i alhora es preguntava quina mena de sort era la seva o quin miracle havia merescut per viure l'última part de la seva vida al costat d'algú com ella.

Perquè sense la Patro estaria mort.

Va passar-li una mà pels cabells, enretirant-los-hi del rostre, i va deixar al descobert la rotunditat d'unes faccions plenes de dolça puresa: les celles espesses, les llargues pestanyes, el nas recte, els llavis carnosos, la barbeta...

Dormia despullada.

Sempre.

Podia abraçar-la, oblidar, submergir-se en aquell oasi i creure que la vida, al capdavall, no estava malament del tot.

Mentides piadoses.

De sobte, la Patro va entreobrir els ulls.

Va somriure.

—Bon dia... —va barbotejar, empassant-se la meitat de les lletres, de manera que més aviat va dir «o ia...».

—Hola —va xiuxiuejar ell.

Es van aguantar les respectives mirades uns segons. Dos, tres.

Fins que ella va moure la mà esquerra i li va acaronar la galta.

No era pas la primera vegada que el sorprenia així.

—Què passa? —va preguntar, afable.

—Res.

—Quan em mires així...

—Què?

—M'espantes.

—Per què?

—No sé què penses. Estàs tan seriós...

—La bellesa fa mal.

—Sempre dius això.

—Perquè és veritat.

La Patro es va moure cap a ell i es va acotxar al seu costat, fent que li passés un braç per darrere el cap. Va enganxar el seu cos nu contra el d'ell, va apujar el genoll per damunt de les seves cames i li va col·locar una mà damunt del pit. No solament era càlida pel fet d'haver-se despertat sota una lleugera manta. Ho era per tendresa, aquella estranya i temerària manera d'estimar-lo i necessitar-lo.

La llengüeta de la balança.

La frontera del seu abans i el present.

En Miquel Mascarell la va estrènyer contra el seu propi cos.

L'estranya parella. El pare-amant, la dona-somni, l'home vençut, la jove renascuda, l'expolicia oblidat, la prostituta redimida...

Illes.

Va fer-li un petó al front i la va estrènyer un xic més, com solia fer en moments de ràbia o desesperació.

—Patro...

—Què?

—Ja ho saps.

—No, no ho sé. —Va alçar una mica el cap per mirar-lo.

—T'hauries de buscar algú més jove, amb esperances.

—Un altre cop em surts amb això? —Va sospirar descoratjada.

—Sí.

—Calla, vols?

—No puc.

—Doncs no et vull sentir.

—Si tinguessis un fill...

—Ets boig?

—No viuré gaire temps.

—I tu què saps? —va protestar, dolguda—. Vols que tingui un fill soltera?

—Vull dir que et casis amb algú.

—Qualsevol dia ho faré, només per fer-te la guitza. —Es va estrènyer encara més contra ell—. A més, qui m'estimaria, a mi?

—Ets maca i estàs a la flor de la vida. Encara et falta un any per als trenta, la plenitud...

—Ja veus per a què em va servir ser guapa...

En notar que s'estremia, va tornar a fer-li un petó.

Llavors va sentir novament la Quimeta.

—Miquel, a vegades ets ximple.

—Què vols que hi faci?

—Ni tan sols te n'adones, oi?

—És clar que me n'adono, dona.

—Doncs viu. La vida t'ha fet un regal. Aprofita-ho. Sense tu, continuaria al carrer.

—I jo en aquella pensió de les Rambles.

—No, tu estaries mort.

—Cony, Quimeta...

La veu de la Patro va substituir la de la seva difunta esposa.

—Miquel.

—Sí?

No va respondre de seguida. Es va incorporar al llit, però no en va sortir. L'única cosa que va fer va ser agenollar-se davant d'ell, inclinada cap endavant. Les seves sines, com dues bosses blanques, van brillar en la penombra tant o més que els seus ulls, ja desperts. Amb les dues mans li va atrapar les galtes, mentre li somreia amb aquella tendresa tan seva.

Tan de nena.

—Per què no entens que estic amb tu, feliç, i que em sento segura, i fora de perill, en pau, i el més important: que t'estimo? Per què?

—Sóc un vell.

—Ets un home gran.

—Ja.

—I m'agrades.

—No siguis...

La Patro li va tapar la boca amb els llavis.

Va ser un bonic petó.

El despertar.

En tots els sentits.

Quan va voler retenir-la, agafant-la perquè no se li escapés, ella va saltar àgilment cap enrere, disparant el seu cos flexible, alçant les cames i impulsant-se més enllà del llit.

Va quedar dreta, torbadora, provocativa.

—Vine.

—No. —Va sacsejar els cabells d'un costat a l'altre—. Has perdut la teva oportunitat.

—Un minut.

—Ja no. Faig tard.

—On vas?

—Li vaig dir a la senyora Anna que l'ajudaria a la botiga.

La merceria. Com si el temps no hagués transcorregut. I aviat faria deu anys de la primera vegada que l'havia vist allà, aquell dia de gener del 1939, fugaçment, abans que arrenqués a córrer.

Deu anys.

Si bé n'havia passat vuit i mig en aquella monstruositat anomenada Valle de los Caídos.

—I a la senyora Anna, per què no l'ajuda una mica més la seva filla?

—T'haig de recordar que va a escola, i després té deures i aquestes coses?

La filla de la senyora Anna també havia crescut. Era una adolescent plena de vida i desimboltura.

En Miquel Mascarell es va deixar anar sobre el llit i va aclucar els ulls.

—Per què no escrius una estona?

—No sempre tinc les idees clares o la memòria fresca.

—Això són excuses.

—Qui ho llegirà?

—Jo. —Es va produir una pausa abans que ella afegís—: Tant se val qui ho llegirà! Tu fes-ho! O t'estimes més anar a fer un tomb pel parc, com els altres?

No hi va afegir «vells».

Quan en Miquel va obrir novament els ulls, la Patro ja no hi era.

Es va posar les mans darrere el cap.

Li havia agafat la dèria d'escriure, sí.

A qui li interessarien els seus records?

Les memòries d'un roig perdedor a l'Espanya de Franco.

Potser algun dia, al cap de vint, trenta o cinquanta anys, serien valuosos.

Un testimoni.

La història secreta, oposada a la que ja escrivien els vencedors, amb les seves mentides.

És clar que això representava que al cap de vint, trenta o cinquanta anys hauria tornat l'esperança.

Bonica paraula.

La Segona Guerra Mundial s'havia acabat feia tres anys i tot continuava igual. Les potències giraven l'esquena a Espanya, el cul d'Europa. Prou feina tenien amb la seva pròpia reconstrucció. El darrer baluard del feixisme no importava ni alarmava. Al cap i a la fi, Franco s'havia mantingut neutral, excepte per l'afer de la División Azul. Mentre el gos no bordés...

Franco era anticomunista i el comunisme era el nou enemic.

Sí, la paraula esperança era molt bonica, però llunyana.

La política feia estranys companys de llit.

La política i la vida, com la Patro i ell.

No tenia ganes de llevar-se. L'aixafava una mena de llosa molt pesada. No era sinó un altre dilluns buit enmig d'una tardor discreta. Si es quedava al llit, ningú no ho notaria, ningú no el trobaria a faltar. L'única persona per a la qual existia era la Patro, la seva Patro, la seva nena-dona, el seu miracle, i ella passaria el matí fora, a la merceria de la senyora Anna, carrer Girona avall, passat el carrer Aragó, amb les seves pregones vies de tren.

I llavors va sentir el timbre de la porta.

El timbre de la porta.

El matí ja s'havia posat en dansa feia estona. No era precisament d'hora. Sense una feina fixa que els reclamés, vivint del que havien sostret de la casa d'en Rafael Casamajor el juliol de l'any anterior, podien gaudir de la vida gairebé com si fossin nou-rics, si bé amb discreció i sense ostentacions. Les úniques persones que podien tocar el timbre a aquelles hores eren les veïnes, o la portera.

Es disposava a llevar-se.

Però va sentir la veu de la Patro.

—Ja hi vaig jo!

Després la porta.

I una veu d'home.

Una veu ferma, profunda, greu.

Quan la Patro va reaparèixer a l'habitació, tenia el rostre encara més pàl·lid.

Una màscara gairebé espectral.

—Miquel...

—Qui és? —Es va incorporar.

—Un home... et vol veure.

—A mi?

—Sí.

Ningú no sabia ni tan sols que existia, i encara menys que era allà, vivint amb ella.

Ningú?

—M'ha dit que es diu Benigno Sáez —va murmurar la Patro amb un fil de veu.

El va sacsejar el silenci.

En acabat, un tren de mercaderies amb ressons del passat el va anorrear.

La Patro continuava a la porta, enfundada en una bata atrotinada i discreta que ella mateixa agafava amb les mans per la part de dalt, fortament, com si s'hagués de desmaiar tot d'una i quedar-se un altre cop nua. Les sabatilles també eren velles.

Ja no era la nena-dona feliç i tendra d'uns minuts abans.

—Què et passa? —li va preguntar.

—Res.

—Estàs... tremolant?

—Sisplau, després t'ho explicaré. Vés-hi, vols?

Es va aixecar del llit i va aconseguir atrapar-la abans que ella s'allunyés del marc de la porta. Va veure la seva mirada perduda, interior, i va tornar a percebre aquella por, la tremolor del seu cos. Se li va disparar el cor. Va notar la seva pròpia angoixa.

—Patro...

—No el facis esperar i procura que se'n vagi com més aviat millor, sisplau, sisplau, sisplau...

Això va ser tot.

Ja no va poder retenir-la.

Ella es va ficar al safareig, en silenci, i ell va mirar el passadís, al final del qual es trobava la sala i el visitant.

En Benigno Sáez de Heredia.

2

L'últim cop que l'havia vist, i la tercera en total, va ser l'any trenta-cinc, quan el va interrogar pel cas d'una dona assassinada que treballava a la seva empresa. Llavors, en Benigno Sáez ja era una persona influent, un industrial respectable i un home gran, d'uns seixanta anys, i pertanyia a la classe alta de la societat catalana. La burgesia més ferotgement ancorada en el passat. El temps havia fet un salt grotesc, però les coses, en certs aspectes, no havien canviat gaire. Tretze anys després, la influència se li notava encara més, la respectabilitat denotava poder i l'edat feia que la seva expressió fos la d'un depredador, rostre hieràtic, greu, bigoti recte, amb un sol ull tan fred i dur com el pegat que li tapava l'altre, l'esquerre, molt en la línia de l'esbojarrat Millán Astray. No duia uniforme, però era igual. Els galons se li intuïen d'una hora lluny. Formaven una pàtina invisible que l'embolcallava i distingia. Al trenta-cinc imposava respecte, marcava distàncies, obligava a ser prudent, com molts industrials de la gran Barcelona prebèl·lica i ja feixistes. Ara el que provocava era por.

I recel.

Tres passes.

Tres preguntes.

Què hi feia, al pis de la Patro? Com l'havia trobat? I què diantre volia?

Tres preguntes i res, res de bo derivat d'aquestes.

—Inspector Mascarell. —Va allargar-li la mà.

La hi va haver d'estrènyer.

Una mà molt freda.

—Ja no —li va dir.

—Les circumstàncies poden canviar, però no pas per això un deixa de ser necessàriament el que era.

Van separar les mans.

En Benigno Sáez ja duia abric tot i el bon temps. Un tall excel·lent i un teixit envejable. I a sota, un vestit d'entretemps també elegant. Ell s'havia vestit a corre-cuita, però se li notava l'aspecte desendreçat. Anava sense afaitar, els cabells aplanats amb les mans i poca cosa més. Per les finestres es filtrava un tebi sol mediterrani en un cel gairebé sense núvols, com si l'estiu es resistís a marxar del tot.

—No vol seure?

El visitant es va treure l'abric, però no l'hi va donar. El va deixar damunt d'una cadira. Tot seguit va ocupar la butaca, d'esquena a la llum, i hi va quedar parcialment enfonsat. Ni es va immutar. Qualsevol seient és un tron depenent de la persona que hi seu. Va posar una cama sobre l'altra i va entrellaçar els dits de les mans damunt la panxa. En Miquel es va fixar en el pegat. Sota aquella aparatositat, no s'hi endevinava cap cicatriu. Tampoc cap deformació de la cara. El pegat, negre, de setí brillant, més que res semblava una bandera.

Es va asseure davant del nouvingut.

La pregunta essencial, la que es referia als motius de la presència d'aquell home allà, va quedar bandejada, de moment, per la primera i més elemental:

—Com m'ha trobat?

—Bé —va fer un gest ambigu—, no ha estat fàcil, però tampoc difícil. Fa més o menys un mes el vaig veure pel carrer i el vaig reconèixer de seguida. Em pensava que ja havia passat a millor vida. Em vaig endur una bona sorpresa. Després, i aquest és el motiu de la meva visita, quan em vaig trobar en la necessitat de demanar ajuda, vaig fer indagacions i vaig saber que l'antic inspector Mascarell havia sobreviscut a la croada, havia estat empresonat, condemnat a mort, indultat, sotmès a treballs forçats al Valle de los Caídos durant vuit anys i mig i, finalment, gràcies a la generositat del Caudillo, lliure i de retorn a casa.

—Veig que té contactes.

—Sí —va assentir amb naturalitat—. I vostè, una dona molt guapa.

La Patro tal vegada els devia estar escoltant.

O potser no.

Tancada al safareig o a qualsevol altre lloc.

Va mirar amb més deteniment en Benigno Sáez.

—Es deu preguntar què hi faig, aquí, oi?

—Més aviat sí. M'acaba de dir que... necessita ajuda.

—Efectivament.

Va restar en silenci. Era com si li costés parlar.

Alguna cosa obscura era a punt de manifestar-se.

—Puc fer servir la paraula «contractar-lo», si ho prefereix —va dir el borni.

—En qualitat de què?

—Va al cinema? —No va esperar cap resposta—. Li agraden les pel·lícules americanes de detectius? A mi m'encanten. No són reals, ni és el nostre món, és clar. Però m'encanten. I ara necessito un detectiu, senyor Mascarell. Un de bo, ja ho veu.

—Jo no sóc pas detectiu.

—No, certament, però va ser un bon policia abans de l'alçament, i «on n'hi ha hagut, sempre en queda», no en tinc cap dubte.

Un moment abans havia dit «croada», ara «alçament».

Tot menys guerra.

Tot menys guerra civil o rebel·lió militar o pronunciament...

Va mantenir el rostre hermètic.

—Senyor Sáez, ja han passat gairebé deu anys.

—Recorda l'última vegada que ens vam veure?

—Sí.

—Va ser al trenta-cinc, en aquell desgraciat afer d'aquella noia.

—La Joaquima Sardà.

—Un cas lleig que vostè, i només vostè, va resoldre en un tres i no res, la qual cosa ens va estalviar molts problemes, sobretot a mi i al personal de la meva fàbrica. Un cop aclarit, tot va tornar a la normalitat. Encara recordo la bona impressió que em va causar la seva manera de procedir, la seva calma, la minuciositat, i també el seu instint.

—Vaig tenir sort.

—No sigui modest, inspector. És bo conèixer les persones, i en els negocis, encara ho és més. De la mateixa manera que he esbrinat què se n'havia fet, de vostè, durant aquests anys, vaig indagar llavors qui era aquell policia, per si de cas. Era un excel·lent investigador, dels d'abans, dels de sempre, dels de tota la vida. I és justament el que ara necessito.

—Continuo sense entendre'l.

—Tan estrany li sembla que vulgui contractar-lo per fer una feina?

—Jo no sóc ningú, i encara menys policia; fa gairebé deu anys que estic apartat del servei, tot ha canviat, les coses són diferents. Ni tan sols em puc ficar en problemes o aniré a parar un altre cop a la presó. Això sense oblidar que ja sóc massa gran per a segons què.

En Benigno Sáez el va escoltar sense alterar el seu posat. Fins i tot quan parlava, amb prou feines canviava d'expressió. Bellugava els llavis, res més. L'ull viu era penetrant, una daga fixa. El pegat no feia sinó conferir un aire més sinistre al conjunt. Li quedaven alguns cabells al cap i se'ls pentinava meticulosament, cap al costat dret. La mandíbula era quadrada. No semblava precisament un avi venerable.

—Tinc poder, Mascarell. —Va parlar a poc a poc, més que mesurant cada paraula, procurant que li penetressin al cervell com ganivets esmolats—. Poder i influències, ja s'ho pot imaginar. Malgrat tot, hi ha coses que no es poden fer... diguem-ne per les vies normals. I no li estic parlant de cap il·legalitat, no pateixi. Es tracta de les circumstàncies. A vegades aquestes obliguen, com és el cas. No puc demanar ni encarregar a la policia, ni a gairebé ningú més, i encara menys sense haver-hi un delicte aparent, que segueixi la pista d'un roig, un comunista, perdut fa més de dotze anys. —Es va omplir els pulmons d'aire abans de continuar parlant—. Sortosament, a Espanya ja no queden lleials a la República, ni anarquistes ni rojos, tret dels quatre eixelebrats que encara lluiten a les muntanyes, els escassos ressentits que encara pensen en el passat i poca, molt poca cosa més. I m'és igual que vostè pugui ser un d'ells, un nostàlgic. L'hi juro, m'és igual. Va complir una condemna i ara és aquí, lliure. Per tant, lloat sigui Déu. Tant si vol com si no vol, forma part de la nova Espanya. Li parlo de realisme, m'entén? Ha plogut molt des del trenta-nou, però encara més des del trenta-sis i aquells penosos dies plens de morts i barbàrie. Qui millor que un expolicia republicà per investigar un fet que va tenir lloc a la Barcelona del divuit i el dinou de juliol del trenta-sis? Les poques coses que en puguin quedar és més fàcil que les trobi vostè que no pas algú addicte al Règim. Les poques persones capaces de recordar-ne alguna cosa és més fàcil que l'hi diguin a vostè que no pas a un policia dels d'ara o a mi mateix. Aquesta és la clau. Per això vaig pensar en vostè quan...

—Quan què, senyor Sáez? —el va instar a continuar.

Per primer cop, el visitant va parpellejar i es va posar una mà a l'ull sa.

Un petit indici d'humanitat.

O potser no.

El pegat negre i el bigoti recte romanien allà, desarmant l'ull sobtadament emotiu.

Dos a un.

—No tinc fills. —El seu to de veu es va tornar crepuscular—. La vida m'ho ha donat tot menys una cosa tan important com això. I li confesso que és dur.

—És més dur perdre'ls en una guerra —va dir ell.

En Benigno Sáez no es va moure.

—Llavors ens assemblem. —Va sospirar, fent cas omís del to del comentari—. A la meva edat ja no em queda res llevat d'una bona salut. Una de les meves germanes era monja i va morir al trenta-sis. Una altra ho va fer a Madrid, al trenta-set, en un bombardeig, amb el seu marit i la seva filla. La tercera ha mort fa molt pocs dies després d'una llarga malaltia. I és per ella, per respectar la seva última voluntat, el que em va demanar al seu llit de mort, que sóc a casa seva, Mascarell. Per ella i perquè el seu únic fill, el meu nebot, va morir la nit del divuit al dinou de juliol del trenta-sis i va ser enterrat en algun lloc del qual mai no hem tingut notícies. Mai. Una tomba perduda en algun lloc de Barcelona on està enterrat l'últim Sáez.

—L'últim Sáez és vostè.

—No, l'últim Sáez, el que hauria heretat tot el que van construir en vida el meu avi i el meu pare, el meu propi petit imperi, va ser en Pau Cabestany Sáez, el meu nebot, el fill que no vaig tenir mai, i vaig prometre a la meva germana que buscaria aquesta tomba i l'enterraria al seu costat. L'hi vaig prometre. I una promesa feta a una moribunda és sagrada, Mascarell. Sagrada. Per això el necessito, perquè m'ajudi a trobar el cos d'un noi mort fa poc més de dotze anys, ho entén?

3

La sorpresa el va deixar glaçat durant uns segons.

Va trigar a reaccionar, enfrontat a aquell ull que el mirava des d'una distància anguniosa.

—Vol que busqui... un cadàver?

—Sí.

—S'adona del que em...?

—M'adono de tot —va assentir el visitant—. Creu que recorreria a vostè, un estrany, un vell enemic, si no fos perquè és la meva única possibilitat i sento la desesperació de la impotència?

En Miquel Mascarell es va empassar la saliva.

El dia ja no era bonic. El dia s'acabava de convertir en un malson. Una punxada d'angoixa li va recórrer l'espinada. El menyspreu que sentia per tot el que simbolitzava en Benigno Sáez se li acabava de petrificar al cervell. L'odi congelat i convertit en un fred tascó. La seva petita força, la resistència final, era escombrada per un vent gèlid que sorgia d'algun lloc dels seus passats, ara convergents per un atzar del destí.

—Com va morir el seu nebot?

—Recorda aquelles primeres hores de l'alçament?

Un altre cop.

L'«alçament», la «croada».

El seu orgull i la seva dignitat havien mort feia massa temps, en algun lloc del Valle de los Caídos.

—Sí.

—Confusió, venjances personals, odi, inquietud... —Va semblar durant un moment que la veu de l'home es trencava—. En un costat els partidaris de la República, a l'altre els de la nova legalitat. Vostè va estar amb els primers. Jo, amb els segons. I cregui'm, ja no importa.

—Perquè vostès van guanyar.

—No, no. —Es va escombrar el front amb la mà dreta—. Jo sóc un vell. Vostè gairebé. El futur decidirà. Fa deu anys era diferent, el moment, les circumstàncies... Diferent de com és avui, i encara més després de la Segona Guerra Mundial. Si no hagués estat per Franco, Alemanya ens hauria ficat en la guerra i potser avui tindríem la bandera anglesa o la francesa onejant arreu. La història la jutja el temps. Nosaltres en som instruments, o simples peons. Quan Espanya es va trencar en dos el divuit de juliol, totes les seves ciutats van viure entre l'espasa i la paret fins que, una per una, es van decantar per un bàndol o per l'altre.

—I Barcelona va ser republicana.

—Igual que Madrid, sí. Llàstima, encara que vostè no ho cregui així. Ens hauríem estalviat molt patiment, molt dolor, tres anys de lluites, gana, fred...

Va estrènyer el puny dret.

—Miquel. —Va sentir novament la veu de la Quimeta.

—Per què no el faig fora a puntades de peu? —es va dir mentalment.

—Perquè no has arribat fins aquí per ximple, sinó per llest. Pensa en la Patro.

—Saps en quin embolic em ficaré?

—Espera.

—Quimeta...

—Continues sent un supervivent. Sempre has sabut caure de quatre potes com els gats.

—Mascarell?

Va reaccionar.

—Vés-te'n, Quimeta. —Va allunyar-la dels seus pensaments.

—Sí, perdoni —va dir a en Benigno Sáez.

—Escolti, no vull pas discutir amb vostè, ni ser el seu enemic, ni que torni a ser el meu adversari quan les raons ja són obsoletes. El que li demano és que treballi en una cosa diferent, que torni a ser i a sentir-se policia durant unes hores, uns dies. Ni tan sols li anirà malament, en tots els sentits, perquè en els temps que corren tenir amics és molt important, siguin del color que siguin. Vostè és intel·ligent. Sap de què li parlo.

—Em demana un impossible.

—Potser sí o potser no. Crec que vostè se'n sortirà. M'ho diu l'instint. I el meu instint no s'ha basat mai en les esperances, sinó en el que sé sobre la naturalesa humana. Coses de l'edat, i d'haver viscut prou. El meu nebot va morir assassinat la matinada del dinou de juliol. El va matar un anarquista que es deia Bernat Juncosa. No és gaire, ja ho sé, però és tot el que hem aconseguit esbrinar. Em pot donar un got d'aigua, sisplau? Se m'ha assecat la gola de cop.

Es va aixecar i va caminar fins a la cuina. La Patro era allà, al passadís, repenjada a la paret i abraçada a si mateixa, amb el cap cot i els ulls clavats a terra. Tenia els artells de les mans emblanquits de tant estrènyer-se la bata amb força, immersa en el paroxisme de la seva fúria. Es van mirar una sola vegada, en encreuar-se, i una altra quan ell va sortir de la cuina amb el got d'aigua a la mà. No van parlar. Per precaució, per si el visitant els arribés a sentir, i perquè tampoc no hi havia gaires coses a dir mentre ell fos a la sala. Però n'hi va haver prou amb el rampell final perquè l'un i l'altra es rendissin, i caiguessin cap a la foscor. El rostre de la Patro reflectia pànic. El d'en Miquel, desconcert.

Va tornar a entrar a la sala i va allargar el got a en Benigno Sáez.

—Gràcies.

Va escurar-ne dues terceres parts amb un llarg glop, com si fos una esponja. En acabat el va deixar damunt la tauleta, estirant el braç, al costat de les fotografies de les dues germanes de la Patro, una viva, l'altra morta.

Totes les cases tenien fotos així.

I allà hi havia un d'ells, un dels que parlaven d'«alçament» i «croada».

Demanant-li... ajuda?

—Tot plegat va tenir lloc al final de l'avinguda de la República Argentina, més enllà de les últimes cases de Barcelona, al peu del Tibidabo. —L'home va reprendre les seves explicacions—. Un grup de milicians que es dirigien pel passeig de la Vall d'Hebron en direcció a la carretera de la Rabassada van sentir un tret i un d'ells, en Pere Collado, es va separar del grup per veure què passava. Es va trobar amb l'escena ja consumada. D'una banda, dret, en Bernat Juncosa, amb un mocador de la CNT que l'identificava i una escopeta a les mans. De l'altra, als seus peus, mort, el meu nebot. En Juncosa va dir a en Collado que acabava de matar un «maleït feixista» que es feia passar per un d'ells. Llavors en Collado va dir a en Juncosa que s'unís al seu grup, i en Juncosa li va respondre que ho faria després, perquè primer volia enterrar-lo.

—Per què havia de perdre el temps fent una cosa així? —va preguntar en Miquel.

—És el mateix que li va demanar el milicià. En Bernat Juncosa li va dir: «És un Sáez, els coneixes?». En Collado va respondre que no i l'assassí del meu nebot va afegir, si fa no fa: «Són gent important. No vull deixar-ne cap rastre per si les coses van mal dades. Si aneu a la Rabassada, no trigaré més d'una hora a atrapar-vos. No vull estar sol».

—I això és tot?

—En Pere Collado va marxar amb els seus. Al cap d'una o dues hores, en Bernat Juncosa es va afegir al grup.

—Però per què l'havia d'enterrar? —va insistir ell—. No té sentit. Hi havia cadàvers pertot arreu. Un de més o de menys, per més important que fos...

—No ho sé, Mascarell. —En Benigno Sáez li va mostrar els palmells de les mans, nus—. Jo també m'he fet aquesta mateixa pregunta, i l'única lògica que hi trobo és la raó que en Juncosa va donar a en Collado. Precaució, por...

—I si no el va enterrar?

—Quan en Juncosa es va unir a en Collado i al seu grup de milicians, tenia les mans brutes de terra. Va confirmar a en Collado que ja havia acabat, que valia més no deixar rastres ni pistes.

—Què se'n va fer, d'en Bernat Juncosa?

—Al cap d'uns dies se'n va anar a lluitar al front d'Aragó, amb Durruti, i va morir al cap de poc.

En Miquel Mascarell es va deixar caure cap enrere.

No solament li demanava un impossible. Li demanava una cosa absurda.

—I en Collado?

—Quan es va acabar la guerra —era el primer cop que utilitzava aquesta paraula gairebé prohibida, encara que ho hagués fet de manera instintiva—, el van fer presoner i durant l'interrogatori va explicar aquest incident amb l'esperança de merèixer alguna gràcia. Les seves paraules consten en la declaració que va formular i que algú ens va fer arribar oportunament. Per desgràcia, no li va servir de res i va ser afusellat.

—Família?

—Dona i un fill. Ens van dir que no en sabien res, que ell ni tan sols els havia parlat d'aquest fet.

No era la primera vegada que parlava en plural.

«Algú ens va fer arribar...», «Ens van dir que no en sabien res...»

—Té sentit, Mascarell —va insistir l'home del pegat negre—. En Bernat Juncosa sabia molt bé qui era el meu nebot Pau. No va voler deixar proves del seu assassinat. Ni tan sols existeix el dubte que es trobi en una fossa comuna. Era a la muntanya, al peu del Tibidabo. En va tenir prou amb la culata de l'escopeta i les mans, o potser va fer servir un ganivet.

—I el va enterrar enmig del no-res, a la vista de qualsevol que durant aquests anys...?

—Devia fer-ho a consciència.

—Llavors, s'adona que em demana que busqui una agulla en un paller?

—En Juncosa devia dir-li alguna cosa a algú, no ho sé, les coses són gairebé sempre imprevisibles. Però ell era un anarquista. Per això vaig pensar en vostè; amb els seus antics contactes, la seva experiència, la seva reputació malgrat el pas del temps... Vivim en una altra Espanya, però en algun lloc hi ha d'haver alguna cosa, i si hi és, sé que ho trobarà. És la meva última esperança. No cal dir que no li demano que faci res de franc. No sé pas de què viuen vostè i aquesta jove, ni quina relació tenen, perquè és evident que no estan casats, ni m'importa, l'hi asseguro. Entenc que per poca cosa que faci, serà molt, i s'acostarà més a la veritat del que jo m'hi pugui acostar. Això no obstant, l'hi repeteixo, l'instint em diu que se'n sortirà. Li pagaré generosament els seus serveis, em pot creure. D'entrada, per a les seves primeres despeses, aquí hi ha dues mil pessetes. I no sóc generós: sóc realista.

Es va treure un sobre d'una de les butxaques interiors de la jaqueta. Era blanc i estava plegat pel mig. El va deixar a la tauleta.

Feia una mica d'embalum.

Dues mil pessetes.

Una petita fortuna.

Tot seguit va agafar el got d'aigua i el va escurar d'un sol glop.

En Miquel Mascarell romania immòbil.

Amb un miler d'alarmes disparades al cervell.

Un feixista li demanava ajuda. Una súplica embolcallada amb l'amenaça de la por.

«No sé pas de què viuen vostè i aquesta jove, ni quina relació tenen...»

—Aquí té la meva adreça i els telèfons de casa meva i del despatx —en Benigno Sáez va assenyalar el sobre—, perquè em pugui localitzar a qualsevol hora. Cal que entengui que si recorro a vostè és perquè estic desesperat. No em queden gaires coses més per fer. No hi ha pistes, i si n'hi